Que fàcil és veure la incorrecció en els altres i convertir-los a tots en iguals dins la nostra ment!

                                  IA image

Molt poca gent es considera racista; ni tan sols els racistes. La major part de les persones són capaces d'improvisar un discurs en què t'explicaran que tots hem de tenir els mateixos drets encara que siguem diferents, que cal respectar, que cal estimar... Però en un moment en què els agafaràs despistats, t'etzibaran que tots els gitanos són iguals, que tots van bruts, són ganduls i... coses pitjors. 

I tu els diràs que no han de generalitzar, que hi ha gitanos de tota mena, igual com hi ha paios de tota mena; i no et donaran la raó. I et  parlaran de males experiències dels quals ells n'han estat testimonis; i tu els diràs que en algun moment de la vida també deuen haver tingut males experiències amb paios, i et diran que no tantes; i els diràs que ni s'han fixat en les persones gitanes amb qui no han tingut problemes, que probablement viuen en pisos bonics i ben arreglats, i que tenen professions correctes i constructives... Podria passar fins i tot que no s'hagin assabentat que són gitanos, perquè les seves ments només identifiquen aquest poble a partir de prejudicis socials molt arrelats, i la generalització, l'atribució d'una característica a la totalitat d'un grup sense cap prova, adquireix per a les ments gens científiques el caràcter de prova científica; i ja tenim el prejudici establert, i en conseqüència, la injustícia i la desconfiança.

I el mateix passa en el tracte amb persones de diferents grups determinats per la raça, la nacionalitat, l'orientació sexual, la família, la professió, la ideologia política, l'estètica, la religió, els costums... Aquells qui no es consideren racistes, ho són, i molt. 

Òbviament, encara ho són més els qui es proclamen racistes, i els justifiquen el rebuig, la diferència de drets, la prioritat en l'assistència, en funció de la raça, nacionalitat, etc.

L'antídot contra aquesta plaga és la convivència. Conviure amb una persona és comprendre la riquesa de la seva identitat, sigui quina sigui; és adonar-se de fins a quin punt som semblants; iguals no, perquè no hi ha dues persones iguals; però totes les persones estem fetes de la mateixa pasta i en conseqüència tenim si fa no fa el mateix per dins.

He conegut gent que estaven convençuts que els xinesos no ploraven si un ésser estimat se'ls posava malalt o se'ls moria. Ens fan mal les mateixes tristeses; ens alegren, també, les mateixes alegries. Les diferències en els matisos o l'expressivitat d'una persona a una altra o d'una cultura a una altra no impliquen diferències en allò que és essencial dels sentiments humans.

Tenim també els qui es pensen que totes les noies musulmanes que es tapen els cabells ho fan obligades per la seva família. Sens dubte, hi haurà casos en què sí que passa això; però jo sé que moltes vegades, no és així. Sé que en molts casos, en tots els que conec jo personalment, es cobreixen els cabells perquè ho han vist fer als seus referents, per motivacions religioses, perquè els Sàpies som animals tradicionals, perquè ho senten així... Podríem entrar en la qüestió de si tot allò que aparentment triem lliurement no és altra cosa que una imposició no concretada en un imperatiu, i que els sentiments poden estar manipulats pel que s'ha escoltat tota la vida. No és impossible que passi això, però passa en molts temes diversos, en moltes qüestions, en moltes cultures (també en la nostra), i no podem fer altra cosa que agafar-nos a la llibertat manifestada per cada persona, i deixar que la vida i les seves vicissituds empenyi a cada ésser humà vers allò que vol realment. Jo soc plenament conscient de l'absurd de fer servir banyador; sé del cert que quan visiones de manera crònica, i durant tota la vida, la nuesa integral de les persones de totes les edats i sexes en un entorn com la platja o el càmping, aquesta nuesa deixa de ser xocant, deixa d'excitar perquè sí, o de pertorbar a ningú, i que la llibertat que s'experimenta sense teles humides arrapades a la pell susceptibles de provocar cistitis, banyadors mullats, productes arrapats a la cintura... és impossible de descriure... Però no se m'acudiria prohibir el banyador a qui no vegi o senti les coses com jo i com les persones que viuen com jo... Si ho fes, seria la manera de posar-les en la meva contra i contra la llibertat que defenso. Per mi, el natural quan em banyo, es treure'm la roba, no pas anar vestit per ficar-me a l'aigua; i se'm presenta com una evidència, no com una opinió; però només soc senyor del meu cos, no tinc dret a obligar a qui no vegi les coses igual com jo (sempre que no estiguem parlant d'un espai reservat al nudisme, evidentment).

Un lloc on fugir

Va bé tenir un lloc a on fugir, un espai on sents que tens una pàtria oculta i bellíssima, un lloc que has estat buscant sempre i que no saps com, però l'has trobat, o t'ha trobat. Un braç de terra amb aigua per totes dues bandes; les merismes naturals ben conservades, dunes, el Sol sempre present, un cel tan ample i tan immens que no te l'acabes, el silenci amb els joncs movent-se, el silenci i el vent entre les herbes, el silenci i les ones suaus de la mar, totes les cases baixes i extensions àmplies sense cases. Horaris lents, suaus, amb dinars a les dotze i sopars a les set. Silenci a les nits amb una bonior d'estels i si hi ha Lluna, neta i ben definida. Una platja llarga on tothom va nu; un poble pla, clar, pacífic, on qui vol va nu, una filosofia humanista des de la segona meitat del segle XX; el millor del pensament de França; els valors que fan que les persones siguem molt més que un centre d'interessos, que un instrument; un indret sense lladres ni malfiança; un urbanisme que fa servir els límits naturals del paisatge per aconseguir un aïllament que protegeix el somni.

I ben a prop, un poble per pintar-lo, i que acull art i artistes; i un petit far que Saint-Exupery es mirava des del cel, pel nord, penya-segats ran de platja. I una gastronomia exquisida, amb aigua de l'aixeta a cadascuna de les taules per si només vols beure aigua i no vols que t'obliguin a consumir química.

Un mercat d'ostres, i altres aliments del mar crus i a cops vius, amb vi blanc i salses; i els edificis del mercat, conservant la sostenibilitat rustica d'estructures de fusta que no s'obsessionen amb el perfeccionisme estètic dels enemics de la creativitat.

De vegades va bé que només sàpiguen on ets els qui més t'estimen, i que la resta no et pugui trobar si tu no vols.

Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

Situar l'absolut de la vida a la comunió amb la comunitat

                                  IA image

El ball senegalès en comunitat és una píndola natural contra la depressió i l’ombra de l’amargor. Cal desplaçar l’absolut de la vida des de la falsa concepció de la legalitat, la seriositat, l’interès, el positivisme filosòfic, el conductisme pedagògic, religiós i moral… cap a la realitat del misteri. 

El misteri de l’humà és una essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres empresonats els han fet creure. 

Una bona dansa senegalesa, treballada a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.

Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la comunió de la qual parlo.

La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, fa que tornem a ser lliures; lliures de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament; i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.

La nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.

.

.

El mar, el mar!

Comença una nova temporada de mar. A algunes persones els podria semblar una manera de no fer res, un passatemps, si fa no fa, gandulejar. En realitat, per a mi, és molt més.

Un retrobament amb els meus elements essencials: el mar, l'olor de la sal, el sol, la sorra. La llibertat i comoditat de la meva indumentària natural. Un espai de temps per crear, per pensar, per escriure, per llegir, per endinsar-me en una bonior de melodies. Una oportunitat per agafar idees escoltant converses d'altra gent. Un tornar a ser com érem fa cent mil anys. Un capbussament en el present i prou.

Esperem que sigui una estació llarga i que ens deixi tan bon gust d'ànima com cada any; i que puguem tornar-hi sovint amb les persones que més estimem.

 

Uns dies a Port Leucate

Leucate ve del grec Leukos, que significa blanc. Laucata, en occità. El desenvolupament del naturisme a Port Leucate està lligat a la transformació turística de la costa del Llanguedoc-Rosselló, impulsada per la missió Racine a la dècada dels seixanta del segle XX. Aquesta iniciativa va ser dirigida per Charles de Gaulle i George Pompidou, i va transformar 200km de costa mediterrània. Jo no soc defensor, en absolut, de la transformació de la costa; crec que en el seu estat natural és com hauria de mantenir-se, però també és veritat que determinades transformacions, si es fan blindant els espais naturals, aconsegueixen protegir la costa de futures i destructives transformacions no sostenibles i no respectuoses amb els moviments naturals.

Els pobles naturistes de Port Lecaute formen part d'aquest pla. L'arquitecte George Candilis va dissenyar els Carrats de Port Lecaute, un àrea residencial naturista inspirada en l'arquitectura grega. Leucate s’ha consolidat com un dels principals destins naturistes del sud de França, integrant el concepte de «llibertat» i «natura» en un entorn segur i discret. A la zona existeixen múltiples nuclis independents dedicats al naturisme. Alguns dels noms destacats a l’àrea de Port Leucate inclouen:

• Port Nature / Aphrodite II
• Maisons des Sables (I, II, III, IV, incloent Helios i Equateur)
• Les Plages d'Argos
• Hameau des Rives
• Village Naturiste Eden
• Village Naturiste Oasis Club
• Village Naturiste Ulysse

La zona naturista està immersa en un paisatge protegit (Natura 2000), envoltada pel mar Mediterrani, l’estany de Leucate i vinyes, oferint una integració total amb el medi ambient.

El naturisme de Port Lecaute s'allunya de la confusió hedonista d'indrets com Cad d'Agde, on, en determinats espais, la nuesa s'ha confós amb una estimulació de la sexualitat; desvirtuant el significat autèntic del naturisme, que és precisament el de deslligar el cos humà del concepte de fetitxe sexual. El naturisme aconsegueix retornar a l'ésser humà el caràcter espiritual del seu cos, i això li permet un gaudi integral dels elements naturals i una relació més espontània amb la totalitat de les persones, acceptant el cos humà tal com és, i assumint una bellesa que neix d'allò que és natural en tots els estadis de la vida des de la naixença fins a l'ancianitat. Permet l'absorció del sol a tota la pell, sense zones estigmatitzades per la moral de la ficció dels mites, i recuperar sensacions ancestrals que tenim enregistrades a la memòria genètica, i que ens retornen una generació de dopamina i oxitocina altament positives.

A més, prop de Port Lecaute, al poble antic de Lecaute i rodalia, existeixen paratges de gran bellesa, plens d'art i tradició; una gastronomia exquisida, un paisatge bellíssim, i un estil d'aquells tan francesos que a mi particularment m'agraden molt.

No és gaire lluny de la Maternitat d'Elna, un punt de profunda força positiva, i del poble d'Elna, que és deliciós. Per cert, el nom d'Elna, per una persona, em sembla molt bonic.

Aquest estiu, hi passarem uns dies, com l'any passat, i acostumen a ser d'aquells moments en què tot s'atura, i en què es viu intensament, sense fer res més que retornar a la vida més natural possible de la manera més natural i més senzilla.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.

Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.

La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.

L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.

Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.

El vestidisme; una neurosi col·lectiva i invisible.

                                                                                                                                            IA image

Anem enrere en molts aspectes. L'americanització de l'estètica i de la moral s'obre pas lentament; tan sigil·losament que els bens no se n'adonen. A poc a poc ens comencem a esgarrifar de realitats naturals i humanes que la voràgine de la manera com vivim dogmatitza com a vulgars.

L'altre dia una ianqui protrump, obsessionada contra el comunisme, demonitzadora de la immigració, adoradora de les nòmines elevades i ridiculitzadora de les vides que decideixen seguir el seu cor, em discutia el nudisme tot intentant convèncer-me que els nens no ha de veure genitals, ni els seus genitals han de ser vistos. No em va entendre la resposta quan vaig intentar fer-li veure que és precisament la nuesa en entorns naturals i quotidians la que fa que els genitals no es vegin. 

Si hi ha nuesa integral habitual, els genitals adquireixen el mateix valor que el nas o que les orelles, i no es veuen com a genitals; és a dir, no es veuen amb la potència morbosa i eròtica amb què els veuen i assenyalen aquelles persones que els tapen sempre i obsessivament. 

No em va entendre. 

La nuesa habitual desfà la nuesa. 

L'ocultació obsessiva constant, fins en els moments de banyar-se i prendre el sol, produeix que l'inconscient situï els genitals en un pla més enllà del natural, i que les persones vestidistes els vegin com a "genitals", amb tota la força que la tradició "vestidista" de les societats els han atorgat.

És per això que aquesta ocultació en el període de creixement de la persona és una forma de perversió educativa que contribueix a construir les societats tal com són avui, amb totes les neurosis invisibles que campen pel món. 

Una neurosi, quan és compartida, no és vista com a neurosi sinó com a costum de les bones persones. I a una part del cos tan natural com qualsevol altre l'anomenen "vergonyes", "Tapa't les vergonyes!". La neurosi entra dins les formes de la societat i passa fins i tot a formar part de la moral, robant-nos el plaer i la felicitat del sol a la pell; i el que és més greu, desfigurant-nos la capacitat d'assaborir la bellesa del disseny que la natura ha establert per als nostres cossos. Només tenim la capacitat de veure correctament un cos si no patim la neurosi provocada per l'ocultació; una neurosi col·lectiva i invisible.

 

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

Tenim dret a l'existència d'espais de platja on el codi sigui només la nuesa i ningú no l'espatlli.

Parlant del mateix tema que a l’anterior escrit, voldria afegir que sí, que tenim dret a l’existència d’espais de platja on el codi sigui només la nuesa i ningú no l’espatlli.

Per què? Doncs pel mateix motiu que hi ha gent que, amb raó o sense, té el dret efectiu, per imperatiu municipal sancionador, a tenir espais on no hi hagi ningú nu.

Si en molts espais s’ha establert, per la força de l’autoritat —amb raó o sense—, que tothom ha de tenir el cos, o part del cos, cobert de roba, és lògic que, per equilibrar-ho, n’hi hagi alguns altres on s’hagi establert que el cos hagi d’estar descobert. 

Més que res perquè això garantiria l'existència d'espais on el costum de la nuesa a la platja fos la norma establerta. Tenim dret a aquests espais, perquè si no hi són, molta gent, pel caràcter gregari de l'ésser humà, no podrà exercir el seu dret. 

L'existència d'aquests espais, a la pràctica, faria que la nuesa a la platja no desaparegués; i que tothom sabés que, com a mínim, hi ha llocs on, malgrat la pressió dels que es tapen, i la massificació del turisme de consumisme i banyadors, la nuesa continuarà existint, i on es podrà exercir el dret d’anar nu a la platja sense sentir-nos intimidats per masses de gent vestida que no respecte els costums dels llocs.

Els humans, com que majorjitàriament som gregaris, com que necessitem fer pinya, com que ens incomodem si el nostre entorn és completament diferent en algun costum bàsic, tenim dret a l’existència d’espais que ens permetin exercir amb comoditat i sense mals ambients un dret tan senzill i natural com el de prendre el sol sense cap peça de roba. Actualment aquest dret està en perill, perquè la gent d'avui no respecta els costums dels espais si no hi ha una norma que li obliga. I això fa que la majoria es mengi a la minoria.

A banda d’això, també hi hauria d’haver espais —i haurien de ser la majoria— on allò que imperés fos la convivència; és a dir, on tothom pugués anar com desitgés. Això facilitaria que dins dels grups d’amics o familiars amb gustos diferents, cadascú pogués anar com vulgués. I permetria que les persones que comencen en el nudisme poguessin treure’s la roba progressivament, sense pressió; alhora que donaria a conèixer un costum que, en cas de segregació absoluta, no podria ser conegut en la seva essència per aquells que en tenen una idea falsa.

No és tan difícil. Per llei, tres espais: només banyadors (espai minoritari), només nuesa (espai minoritari), i espai de lliure convivència (el majoritari).

Ho podrem pactar? 

No cal que ens agradi del tot; només cal que pactem una solució que, sense que a uns i altres ens agradi del tot, sigui la més democràtica per a tothom, la menys dolenta de totes les possibles, tenint en compte que no tothom pensa igual, i que és bo trobar un punt de convivència.

Espais de lliure nuesa a les platges; la llibertat de tenir espais de nuesa.

Ens centrem principalment en conquerir o reconquerir espais, i no treballem tant el tema de contagiar entusiasme a les persones. No dic pas que no s’hagi de treballar per conservar els espais, faltaria més, però no servirà de res si no creixem, si no som més. 

I hem de ser més no pas per l’obsessió de “convertir” els altres; hem de ser més, perquè en el món, tal com està configurat, es respecten principalment els drets de les majories, i les minories són progressivament escombrades, apartades, i, a l’últim, quan són tan minoritàries que passi el que passi ningú els farà cas, son esborrades. La història va així. 

L’objectiu ha de ser “ser més”. Però per ser més cal entusiasmar. Per ser més no s’han de traçar fronteres sinó ponts. 

Estan de moda els mots “tèxtil” i “nudista” o “naturista” per referirse a les persones que fan servir banyador i les que no. Com si fossin grups fixos, militants, enfrontats… Però no és pas així. Qualsevol persona que du banyador és a molt poc, a molt poc… de treure-se’l; però… ho farà si ja d’entrada li pengen l’etiqueta de tèxtil? S’animarà a provar-ho, si l’anomenen invasor? 

Probablement la persona que arriba a una platja on una minoria gaudeix despullada en un racó i una majoria duen banyador no té consciència d’estar envaïnt res, quan potser no entén ni l’idioma, ni coneix el lloc. Per tant, anomenar invasors a persones que no tenen consciència de ser-ho és apartar a empentes a persones que estarien a molt poc de provar-ho, d’animar-se, si se les tractés o se’ls plantegés el tema d’una altra manera. 

La confrontació no fa que siguem més. La primera barrera que cal trencar és la falsa idea que hi ha grups enfrontats; no és així. Hi ha persones que s’enfronten, però ens sorprendríem positivament si coneguéssim tot el potencial que hi ha en qualsevol grup de gent diversa. Hi ha gent que fa nudisme, i que potser en algun moment i en algun altre lloc no en fa. I hi ha gent que encara no fa nudisme, però que està a molt poqueta distància de provar-ho. Començar comportant-nos segons com son les coses, ens ajudarà a decidir estratègies humanes més efectives, més contagioses. 

I hem de ser més. Som Pocs. I si ens repartim per tots els espais, ens aigualim. Poc cafè i molta llet; mal cafè amb llet; gairebé només és llet. 

Podrem lluitar per tenir platges nudistes on sigui prescriptiu anar nu, o lluitar per tenir espais mixtes, o qualsevol altra estratègia… Però totes fracassaran si no som més; i per ser més, el producte no s’ha de vendre com la característica d’un grup de persones anomenades nudistes o naturistes, minoritari i a ulls de la societat un xic excentric; sinó que s’ha de fer veure el que és: un dret i un goig de tothom qui s’atreveixi a provar-ho, patrimoni de l’espècie humana, siguin quines siguin les seves característiques; l’alliberament del cos, el dret a posar-lo en contacte amb els elemenys, a no sexualitzar-lo només pel fet de ser nu, el coneixement en entorns naturals de la imatge natural de la persona humana, la naturalitat… Tot això és un dret de tots i totes, no pas només d’un grup; el dia que ho provin tots i totes amb ple convenciment, hi haurà tanta gent que voldrà repetir que no hi cabrem a les platges, i la resta vindrà sola.

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar

La vida és anar dient adéu per obrir nous horitzons. 

Als Prineus no és permès de banyar-se a llacs d’alta muntanya; som tants, i tan brètols, que ho destruiríem tot mentre aviciem mascotes i veiem Disney. En altres llocs, i en d’altres temps, sí que es podia, o es pot encara si no és que està específicament assenyalada la seva prohibició. 

Malgrat l’autorització, és important, això si, tornar-nos tant com poguem com les vaques o les marmotes, que quan entren a l'aigua no duen cremes a la pell, ni alcohols, ni sabons que puguin contaminar l'aigua; ni detergents tèxtils, ni fibres artificials, ni banyadors; és important no fer la bugada a cap llac, ni directament ni indirecta; és important, no trepitjar el fons del llac, no perjudicar plantes ni hàbitats; i assegurar-se que se suportarà la gelor de l'aigua que acaba de brollar de la neu i del gel. Aprendre de les bèsties lliures, dels animals que no són mascotes, a interaccionar amb el nostre origen; els animals que són mascotes han perdut bastant la identitat. 

A Suissa, fa uns quants anys, vaig veure una vaca entrar dins un llac i posar-se a nedar. També vaig veure marmotes i les vaig escoltat xiular i comunicar-se entre elles. També vaig sentir patir la natura per una calor que no és pròpia del lloc. 

Aquest anys, a Romania, he vist ossos, i indrets d’una bellesa natural difícil de descriure. 

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar. Tot allò que objectivament no necessitem, que comprem i fem servir per inseguretat, anhel irreflexiu, pressió social... No només destrossa la vida de la Terra sinó que allunya la nostra pell de les sensacions amb què hem evolucionat durant centenars de milennis, i ens traumatitza profundament. Quan un tràuma el pateix tota la població, no s'identifica, passa desapercebut, tot i que els seus efectes psicològics perniciosos els patim igual. 

Estem malalts de tant com tenim. Som esclaus de possessions innecessàries que fan que les experiències siguin incòmodes i que cerquin més el postureig que la satisfacció humana. 

El fang és més sà que la química. La pell és més bella que la roba. El temps és més valuós que el capital. Allò que busquem a la República Dominicana ho tindríem al riu de Castellar si no el destruíssim.

La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.