El mar, el mar!

Comença una nova temporada de mar. A algunes persones els podria semblar una manera de no fer res, un passatemps, si fa no fa, gandulejar. En realitat, per a mi, és molt més.

Un retrobament amb els meus elements essencials: el mar, l'olor de la sal, el sol, la sorra. La llibertat i comoditat de la meva indumentària natural. Un espai de temps per crear, per pensar, per escriure, per llegir, per endinsar-me en una bonior de melodies. Una oportunitat per agafar idees escoltant converses d'altra gent. Un tornar a ser com érem fa cent mil anys. Un capbussament en el present i prou.

Esperem que sigui una estació llarga i que ens deixi tan bon gust d'ànima com cada any; i que puguem tornar-hi sovint amb les persones que més estimem.

 

Uns dies a Port Leucate

Leucate ve del grec Leukos, que significa blanc. Laucata, en occità. El desenvolupament del naturisme a Port Leucate està lligat a la transformació turística de la costa del Llanguedoc-Rosselló, impulsada per la missió Racine a la dècada dels seixanta del segle XX. Aquesta iniciativa va ser dirigida per Charles de Gaulle i George Pompidou, i va transformar 200km de costa mediterrània. Jo no soc defensor, en absolut, de la transformació de la costa; crec que en el seu estat natural és com hauria de mantenir-se, però també és veritat que determinades transformacions, si es fan blindant els espais naturals, aconsegueixen protegir la costa de futures i destructives transformacions no sostenibles i no respectuoses amb els moviments naturals.

Els pobles naturistes de Port Lecaute formen part d'aquest pla. L'arquitecte George Candilis va dissenyar els Carrats de Port Lecaute, un àrea residencial naturista inspirada en l'arquitectura grega. Leucate s’ha consolidat com un dels principals destins naturistes del sud de França, integrant el concepte de «llibertat» i «natura» en un entorn segur i discret. A la zona existeixen múltiples nuclis independents dedicats al naturisme. Alguns dels noms destacats a l’àrea de Port Leucate inclouen:

• Port Nature / Aphrodite II
• Maisons des Sables (I, II, III, IV, incloent Helios i Equateur)
• Les Plages d'Argos
• Hameau des Rives
• Village Naturiste Eden
• Village Naturiste Oasis Club
• Village Naturiste Ulysse

La zona naturista està immersa en un paisatge protegit (Natura 2000), envoltada pel mar Mediterrani, l’estany de Leucate i vinyes, oferint una integració total amb el medi ambient.

El naturisme de Port Lecaute s'allunya de la confusió hedonista d'indrets com Cad d'Agde, on, en determinats espais, la nuesa s'ha confós amb una estimulació de la sexualitat; desvirtuant el significat autèntic del naturisme, que és precisament el de deslligar el cos humà del concepte de fetitxe sexual. El naturisme aconsegueix retornar a l'ésser humà el caràcter espiritual del seu cos, i això li permet un gaudi integral dels elements naturals i una relació més espontània amb la totalitat de les persones, acceptant el cos humà tal com és, i assumint una bellesa que neix d'allò que és natural en tots els estadis de la vida des de la naixença fins a l'ancianitat. Permet l'absorció del sol a tota la pell, sense zones estigmatitzades per la moral de la ficció dels mites, i recuperar sensacions ancestrals que tenim enregistrades a la memòria genètica, i que ens retornen una generació de dopamina i oxitocina altament positives.

A més, prop de Port Lecaute, al poble antic de Lecaute i rodalia, existeixen paratges de gran bellesa, plens d'art i tradició; una gastronomia exquisida, un paisatge bellíssim, i un estil d'aquells tan francesos que a mi particularment m'agraden molt.

No és gaire lluny de la Maternitat d'Elna, un punt de profunda força positiva, i del poble d'Elna, que és deliciós. Per cert, el nom d'Elna, per una persona, em sembla molt bonic.

Aquest estiu, hi passarem uns dies, com l'any passat, i acostumen a ser d'aquells moments en què tot s'atura, i en què es viu intensament, sense fer res més que retornar a la vida més natural possible de la manera més natural i més senzilla.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.

Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.

La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.

L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.

Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.

El vestidisme; una neurosi col·lectiva i invisible.

                                                                                                                                            IA image

Anem enrere en molts aspectes. L'americanització de l'estètica i de la moral s'obre pas lentament; tan sigil·losament que els bens no se n'adonen. A poc a poc ens comencem a esgarrifar de realitats naturals i humanes que la voràgine de la manera com vivim dogmatitza com a vulgars.

L'altre dia una ianqui protrump, obsessionada contra el comunisme, demonitzadora de la immigració, adoradora de les nòmines elevades i ridiculitzadora de les vides que decideixen seguir el seu cor, em discutia el nudisme tot intentant convèncer-me que els nens no ha de veure genitals, ni els seus genitals han de ser vistos. No em va entendre la resposta quan vaig intentar fer-li veure que és precisament la nuesa en entorns naturals i quotidians la que fa que els genitals no es vegin. 

Si hi ha nuesa integral habitual, els genitals adquireixen el mateix valor que el nas o que les orelles, i no es veuen com a genitals; és a dir, no es veuen amb la potència morbosa i eròtica amb què els veuen i assenyalen aquelles persones que els tapen sempre i obsessivament. 

No em va entendre. 

La nuesa habitual desfà la nuesa. 

L'ocultació obsessiva constant, fins en els moments de banyar-se i prendre el sol, produeix que l'inconscient situï els genitals en un pla més enllà del natural, i que les persones vestidistes els vegin com a "genitals", amb tota la força que la tradició "vestidista" de les societats els han atorgat.

És per això que aquesta ocultació en el període de creixement de la persona és una forma de perversió educativa que contribueix a construir les societats tal com són avui, amb totes les neurosis invisibles que campen pel món. 

Una neurosi, quan és compartida, no és vista com a neurosi sinó com a costum de les bones persones. I a una part del cos tan natural com qualsevol altre l'anomenen "vergonyes", "Tapa't les vergonyes!". La neurosi entra dins les formes de la societat i passa fins i tot a formar part de la moral, robant-nos el plaer i la felicitat del sol a la pell; i el que és més greu, desfigurant-nos la capacitat d'assaborir la bellesa del disseny que la natura ha establert per als nostres cossos. Només tenim la capacitat de veure correctament un cos si no patim la neurosi provocada per l'ocultació; una neurosi col·lectiva i invisible.

 

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

Tenim dret a l'existència d'espais de platja on el codi sigui només la nuesa i ningú no l'espatlli.

Parlant del mateix tema que a l’anterior escrit, voldria afegir que sí, que tenim dret a l’existència d’espais de platja on el codi sigui només la nuesa i ningú no l’espatlli.

Per què? Doncs pel mateix motiu que hi ha gent que, amb raó o sense, té el dret efectiu, per imperatiu municipal sancionador, a tenir espais on no hi hagi ningú nu.

Si en molts espais s’ha establert, per la força de l’autoritat —amb raó o sense—, que tothom ha de tenir el cos, o part del cos, cobert de roba, és lògic que, per equilibrar-ho, n’hi hagi alguns altres on s’hagi establert que el cos hagi d’estar descobert. 

Més que res perquè això garantiria l'existència d'espais on el costum de la nuesa a la platja fos la norma establerta. Tenim dret a aquests espais, perquè si no hi són, molta gent, pel caràcter gregari de l'ésser humà, no podrà exercir el seu dret. 

L'existència d'aquests espais, a la pràctica, faria que la nuesa a la platja no desaparegués; i que tothom sabés que, com a mínim, hi ha llocs on, malgrat la pressió dels que es tapen, i la massificació del turisme de consumisme i banyadors, la nuesa continuarà existint, i on es podrà exercir el dret d’anar nu a la platja sense sentir-nos intimidats per masses de gent vestida que no respecte els costums dels llocs.

Els humans, com que majorjitàriament som gregaris, com que necessitem fer pinya, com que ens incomodem si el nostre entorn és completament diferent en algun costum bàsic, tenim dret a l’existència d’espais que ens permetin exercir amb comoditat i sense mals ambients un dret tan senzill i natural com el de prendre el sol sense cap peça de roba. Actualment aquest dret està en perill, perquè la gent d'avui no respecta els costums dels espais si no hi ha una norma que li obliga. I això fa que la majoria es mengi a la minoria.

A banda d’això, també hi hauria d’haver espais —i haurien de ser la majoria— on allò que imperés fos la convivència; és a dir, on tothom pugués anar com desitgés. Això facilitaria que dins dels grups d’amics o familiars amb gustos diferents, cadascú pogués anar com vulgués. I permetria que les persones que comencen en el nudisme poguessin treure’s la roba progressivament, sense pressió; alhora que donaria a conèixer un costum que, en cas de segregació absoluta, no podria ser conegut en la seva essència per aquells que en tenen una idea falsa.

No és tan difícil. Per llei, tres espais: només banyadors (espai minoritari), només nuesa (espai minoritari), i espai de lliure convivència (el majoritari).

Ho podrem pactar? 

No cal que ens agradi del tot; només cal que pactem una solució que, sense que a uns i altres ens agradi del tot, sigui la més democràtica per a tothom, la menys dolenta de totes les possibles, tenint en compte que no tothom pensa igual, i que és bo trobar un punt de convivència.

Espais de lliure nuesa a les platges; la llibertat de tenir espais de nuesa.

Ens centrem principalment en conquerir o reconquerir espais, i no treballem tant el tema de contagiar entusiasme a les persones. No dic pas que no s’hagi de treballar per conservar els espais, faltaria més, però no servirà de res si no creixem, si no som més. 

I hem de ser més no pas per l’obsessió de “convertir” els altres; hem de ser més, perquè en el món, tal com està configurat, es respecten principalment els drets de les majories, i les minories són progressivament escombrades, apartades, i, a l’últim, quan són tan minoritàries que passi el que passi ningú els farà cas, son esborrades. La història va així. 

L’objectiu ha de ser “ser més”. Però per ser més cal entusiasmar. Per ser més no s’han de traçar fronteres sinó ponts. 

Estan de moda els mots “tèxtil” i “nudista” o “naturista” per referirse a les persones que fan servir banyador i les que no. Com si fossin grups fixos, militants, enfrontats… Però no és pas així. Qualsevol persona que du banyador és a molt poc, a molt poc… de treure-se’l; però… ho farà si ja d’entrada li pengen l’etiqueta de tèxtil? S’animarà a provar-ho, si l’anomenen invasor? 

Probablement la persona que arriba a una platja on una minoria gaudeix despullada en un racó i una majoria duen banyador no té consciència d’estar envaïnt res, quan potser no entén ni l’idioma, ni coneix el lloc. Per tant, anomenar invasors a persones que no tenen consciència de ser-ho és apartar a empentes a persones que estarien a molt poc de provar-ho, d’animar-se, si se les tractés o se’ls plantegés el tema d’una altra manera. 

La confrontació no fa que siguem més. La primera barrera que cal trencar és la falsa idea que hi ha grups enfrontats; no és així. Hi ha persones que s’enfronten, però ens sorprendríem positivament si coneguéssim tot el potencial que hi ha en qualsevol grup de gent diversa. Hi ha gent que fa nudisme, i que potser en algun moment i en algun altre lloc no en fa. I hi ha gent que encara no fa nudisme, però que està a molt poqueta distància de provar-ho. Començar comportant-nos segons com son les coses, ens ajudarà a decidir estratègies humanes més efectives, més contagioses. 

I hem de ser més. Som Pocs. I si ens repartim per tots els espais, ens aigualim. Poc cafè i molta llet; mal cafè amb llet; gairebé només és llet. 

Podrem lluitar per tenir platges nudistes on sigui prescriptiu anar nu, o lluitar per tenir espais mixtes, o qualsevol altra estratègia… Però totes fracassaran si no som més; i per ser més, el producte no s’ha de vendre com la característica d’un grup de persones anomenades nudistes o naturistes, minoritari i a ulls de la societat un xic excentric; sinó que s’ha de fer veure el que és: un dret i un goig de tothom qui s’atreveixi a provar-ho, patrimoni de l’espècie humana, siguin quines siguin les seves característiques; l’alliberament del cos, el dret a posar-lo en contacte amb els elemenys, a no sexualitzar-lo només pel fet de ser nu, el coneixement en entorns naturals de la imatge natural de la persona humana, la naturalitat… Tot això és un dret de tots i totes, no pas només d’un grup; el dia que ho provin tots i totes amb ple convenciment, hi haurà tanta gent que voldrà repetir que no hi cabrem a les platges, i la resta vindrà sola.

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar

La vida és anar dient adéu per obrir nous horitzons. 

Als Prineus no és permès de banyar-se a llacs d’alta muntanya; som tants, i tan brètols, que ho destruiríem tot mentre aviciem mascotes i veiem Disney. En altres llocs, i en d’altres temps, sí que es podia, o es pot encara si no és que està específicament assenyalada la seva prohibició. 

Malgrat l’autorització, és important, això si, tornar-nos tant com poguem com les vaques o les marmotes, que quan entren a l'aigua no duen cremes a la pell, ni alcohols, ni sabons que puguin contaminar l'aigua; ni detergents tèxtils, ni fibres artificials, ni banyadors; és important no fer la bugada a cap llac, ni directament ni indirecta; és important, no trepitjar el fons del llac, no perjudicar plantes ni hàbitats; i assegurar-se que se suportarà la gelor de l'aigua que acaba de brollar de la neu i del gel. Aprendre de les bèsties lliures, dels animals que no són mascotes, a interaccionar amb el nostre origen; els animals que són mascotes han perdut bastant la identitat. 

A Suissa, fa uns quants anys, vaig veure una vaca entrar dins un llac i posar-se a nedar. També vaig veure marmotes i les vaig escoltat xiular i comunicar-se entre elles. També vaig sentir patir la natura per una calor que no és pròpia del lloc. 

Aquest anys, a Romania, he vist ossos, i indrets d’una bellesa natural difícil de descriure. 

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar. Tot allò que objectivament no necessitem, que comprem i fem servir per inseguretat, anhel irreflexiu, pressió social... No només destrossa la vida de la Terra sinó que allunya la nostra pell de les sensacions amb què hem evolucionat durant centenars de milennis, i ens traumatitza profundament. Quan un tràuma el pateix tota la població, no s'identifica, passa desapercebut, tot i que els seus efectes psicològics perniciosos els patim igual. 

Estem malalts de tant com tenim. Som esclaus de possessions innecessàries que fan que les experiències siguin incòmodes i que cerquin més el postureig que la satisfacció humana. 

El fang és més sà que la química. La pell és més bella que la roba. El temps és més valuós que el capital. Allò que busquem a la República Dominicana ho tindríem al riu de Castellar si no el destruíssim.

La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.