Avui toca parlar de la nostra visita a Cotlliure, també de dilluns passat. Un dia emboirat, gris, fred, bell, molt bell. Els colors pastissos de les façanes tenyien el paisatge solitari de finals de la tardor. Des del capdamunt del murallam del Castell Reial, el poble ens regalava aquesta imatge plàcida, amb l'aigua transparent i les teulades roges.
De primeres, una visita al poeta de la meva primera infantesa, a 2º d'EGB; Antonio Machado, la primera persona, potser, que em va ensenyar que la poesia posava la pell de gallina, fins i tot als nens de set anys. Els últims dies de la seva vida els va passar vagant com si hagués perdut el cap pels carrers de Cotlliure, fins que el van trobar mort en un banc dels que donen a la platja.
"Campo, campo, campo
entre los olivos
los cortijos blancos.
Sobre el olivar,
se vio a la lechuza volar y volar"
I arran d'aigua, el vidre de les ones i el rellotge a la torre.
Escadussers i selectes turistes sense pressa assaboreixen els plaers de la grisor del dia i la puresa de l'instant.
Un racó de la muralla del Castell Reial.
Les finestres gòtiques del Castell Reial, suggereixen històries d'amors impossibles i crueltats històriques. Potser una princesa fou empresonada rere els vitralls, potser ho fou per l'amor a un rei, potser una bruixa, potser un inquisidor o un clergue.
I el dia s'anava enfosquint amb la placidesa dels dies lents del primer hivern meteorològic. Aquí encara no sabíem que l'endemà pujarien espectacularment les temperatures (problemes del canvi climàtic)
Se'm va acudir que aquesta façana ningú no la fotografiaria, i reflecteix en bona mesura la bellesa urbana de França.
Aquest carrer costerut que davalla fins a la platja, em va semblar un quadre impressionista. Però no, no era un quadre, no era una pintura, era el poble, era la realitat.
No us perdeu Cotlliure, cregueu-me.
I si en voleu saber històries i tragèdies, aquí teniu uns enllaços:
