Titelles dels diners. Fakes de la fúria capitalista.

Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.

Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui. 

Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. 
Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.  

.

.

.

.

23F. Jordi Évole. Operación Palace. L'enuig que provoca que et facin conscient del fàcil que és enganyar-te.

.

El país dividit entre els qui lloen Jordi Évole per l'experiment de la Operación Palace i els qui en diuen pestes.  

 A mi, us ho asseguro, l'especial d'ahir del 23F del Jordi Èvole em va "encantar", el vaig trobar genial; perquè els va demostrar, a molts, com de fàcilment se'ls pot enganyar.

Si amb un muntatge tan poc versemblant, la xarxa bullia de gent que s'ho empassava tot, que s'ho creien tot, i que s'indignaven de com havia anat el 23F, i de com el Rei i els polítics els havien estat enganyant durant anys, sense adonar-se que tot era un documental de ficció; sobretot a les Espanyes... ¿Quants muntatges no s'hauran empassat i cregut els qui es pensen que Catalunya és una "región de España", o que de la "unión celtibérica surgió la nación española", o que “los Reyes Católicos eran muy católicos y gobernaban por igual a España” o que el “Rey es muy campechano”, o que aquí a Catalunya ens matem vius per culpa de la llengua, i tants d'altres muntatges...? 

Allà a la "meseta" en tenen, cada dos per tres, un, d'aquests de muntatges; i els fan creure que és de veritat, sense desmentir-lo; i per això se sorprenen tant quan a Catalunya diem que som una nació; els han fet creure que som un tros de la “España Una” i que som uns desagraïts, i uns garrepes, i uns creguts; i s'esquincen les vestidures quan algú diu que la democràcia va primer que “la Constitución” “Nuestra Constitución, que todos votamos”. Ho han repetit amb músiqueta de fons, n'han fet reportatges emotius, documents de ficció que mai no han desmentit, com sí que va desmentir ahir, Jordi Évole, el seu experiment.

El programa d'ahir, de l'Èvole, demostra com de fàcilment la gent s'empassa quatre efectes televisius. I és que us asseguro que em vaig llegir els tuits i els missatges de facebook que s'anaven escrivint durant el programa, i la xarxa feia xup xup de crèduls que gairebé eren a punt de sortir al carrer a manifestar-se contra el rei i que ho maleïen tot.

L'Èvole em sembla un geni dels mitjans de comunicació, que provoca enuig perquè ens revela la nostra pròpia vulnerabilitat i les nostres nafres; tant de bo n'hi hagués molts com ell.

Els mercaders del dolor (II). De "De Luxe", només les patates.

Em fixo en els personatges dels quals vaig parlar l'altre dia: els tertulians del cor, alguns d'ells "periodistes", mercaders del dolor. Enmig de les seves discusions, la veu els agafa una tonalitat com de peixater o de peixatera, amb un falset de mercat, un bon tros descarat, carregat de tòpics, prejudicis i servilismes morals; criden molt quan volen reforçar una posició que peca d'irreal o de poc probable; els aplaudiments d'un públic, sovint guiat, reforcen la seva posició artificiosa, destinada a satisfer la portera, l'executiu, la perruquera, l'empresària, el paleta, el professor universitari, la científica, que criticaran aquesta mena de televisió, però que paradoxalment se la miraran amb desfici; existeix una estranya dèria per les misèries de les divinitats modernes. El dolor, i les trifulques, dels que inconscientment són considerats superiors, ens alliberen de manera compulsiva dels complexos d'inferioritat inconscients i ens atorga el plaer morbós de contemplar el dolor sense patir-lo.

I criden, exhibint uns fets que desconeixen, amb un èmfasi forçat, com si allò que expliquen fos la preocupació més important de l'estat “Toda España sabe que te has acostado con...” Todo el país está pendiente de los cuernos de...”.

Potser el més trist és que reflecteixen i enquisten la moral popular més carca; la moral, la moda com si fos un absolut, l'esnobisme, els prejudicis, els tòpics, les falses concepcions i valoracions de la importància de les coses, els costums, els ritus... Imposen, amb els comentaris, amb la ironia, amb els crits... un ritme de vida i una escala de valors superficials i buits, com si fossin el normal, com si la felicitat no pogués arribar per cap altra via. Consideren obligatori allò que la societat considera veladament normal: “Antes de que se acabe la conexión sabremos si bautizaran al niño o no” acaba de dir una de les periodistes “marujones”. “Que pena tan grande tiene Rosa Benito por lo de no bautizarlo” diu una altra sibil·lina d'aquestes, que pel seu currículum no sembla pas gaire caritativa. “Han pillado a fulanita en top less” vaig sentir que deia una vegada una altra anomenada periodista que es veu que va estar casada amb no sé qui, i que per aquest motiu ja té la càtedra de tertuliana guanyada ... “...que alguien le compre un biquini, como dios manda”, vinga a enquistar la visió carca del bon gust! “Le dio a su hija marihuana!” va acusar no fa gaire un treballador del “cor” a una mare famosa que ha sofert molt. No deu saber, aquest estrany home periodista/voltor/cridaner (amb veu d'esnifar coca) que el debat de la legalització de la marihuana està obert, i que el tabac és una droga que mata, com l'alcohol, que segurament ell absorbeix generosament en més d'una farra. I que ell no és ningú per esbombar rumors. I que els medicaments poden drogar fins a l'addicció i la mort una persona, o salvar-li la vida, segons com es facin servir. No hi ha res més trist que un moralista immoral. Es pensen que perquè criden més fort, i amb més ràbia, la seva veritat triomfa. En realitat triomfa la seva misèria; entretenen una població que descobreix els seus defectes més vulgars a la seva manera de debatre i de relacionar-se. ¿Tant s'estimen el diner que han bescanviat la seva vocació d'informar per la de deformar i ferir? 

.

.

Va ser puta o no ho va ser? -pregunten els fidels servidors de la moral hipòcrita del poble, els seus fidels espills...

Ara aneu furgant furgant a veure si una concursant de les més odiades de l'estat va ser puta. ¿Per què us preocupa tant si ho va ser? Cert és que les prostitutes venen el cos (o el lloguen, segons com es miri), però vosaltres veneu no només el cos, sinó també l'ànima, d'una bonior de persones que cauen a les vostres mans; de vegades voluntàriament i de vegades no. Veneu, maltracteu, embruteu, exhibiu, ironitzeu, satiritzeu, humilieu... de vegades recolzant-vos en els tics i valoracions més carques d'una societat de la qual sou l'espill fidel. ¿Què hi fa que algú s'hagi prostituït, si el que feu cada dia és pitjor? Si la prostitució és una Coca cola, vosaltres sou un Red Bull. Encara recordo el dia que vau portar al vostre programa una noia que rebia tractament psiquiàtric i que va perdre el cap en directe i va començar a dir bestieses. El Jorge Javier la perseguia amb cara de pòquer pel plató sense saber com aturar la situació, segurament eufòric en veure com pujava l'audiència! Això és ser periodista professional! Un gran professional al servei de la societat! Una persona amb problemes psíquics humiliada davant d'Espanya!

¡I com us defenseu quan us critiquen! Us enfadeu com micos! Quines barrabassades escriviu al Twitter o al Facebook quan algun dels “números” de la vostra audiència gosa posar en dubte l'ètica de la vostra “feina”! Com us atrauen els diners! Per ells heu convertit el periodisme en una màquina d'humiliar que alimenta la morbositat d'una població àvida de misèries alienes. Vosaltres sou l'estendard d'aquesta massa! I responeu als qui us critiquen amb “tu també ens veus!” I tant si us veig! Com no us hauria de veure! Si no us mirés, no us podria criticar! Em teniu captivat, sorprès, contorbat... Em pregunto fins a on arribareu... La misèria no és mirar-vos; la misèria és el que feu. Si no menyspreéssiu les persones com feu a través d'un mitjà que arriba a milions d'usuaris, ningú no us miraria. Només faltaria que per tenir dret a criticar-vos haguéssim de no veure-us! Què criticaríem?

El juego de tu vida

“El juego de tu vida”. Juguem amb la vida de vostè. Exhibim la seva misèria. Una mica com allò de “Tengo una pregunta para usted” però amb mala baba. Tinc un dard enverinat per vostè. Tinc un feix de bitllets per vostè si humilia públicament la seva mare, la seva dona, el seu fill, o el seu germà.... Sóc bondadosa; fixin-se que hi ha un timbre; si els seus éssers estimats el premen, en comptes de preguntar-li si té relacions sexuals amb el seu germà, li preguntarem si, en el fons, en el fons... odia a mort la seva dona. Això és la televisió. Hi ha molt de diner en joc. Vostè pot! Endavant! Que la veig molt segura! Que va molt bé! Ànims! Continuï destruint el seu entorn! Les persones que estima! Les seves relacions socials! Recordi que vostè ho fa lliurement; nosaltres només li prometem milers i milers d'euros; això sí, ha de ser sincer. Si li preguntem si s'ho fa amb un caragol ens ha de dir la veritat; si ens respon que sí, els diners van creixent; si ens respon que no, serà com si hagués dit que sí, perquè li direm que menteix, i tothom sabrà que és que sí, i els diners seran nostres. I vostè se'n tornarà a casa amb els seus éssers estimats una mica més morts que abans que vostè tingués la gentilesa de pujar-nos l'audiència, d'augmentar els nostres ingressos. I no es preocupi, que a la nostra cadena, en horari protegit, no hi veurà ni un cul.

.

.