El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.
Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.
Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.
Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.
I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?
Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.
I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.
I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre.
Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.
Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.
Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.
I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.
I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...
No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.
La manera de ser d'un grup de persones depèn mes de l'edat, l'entorn socioeconòmic, els valors, el moment vital... que de la nacionalitat. És clar que, de vegades, la nacionalitat per raons culturals pot afectar els valors, els costums, la visió del món... però no sempre ni tant com ens imaginem. L'excessiu pes que atorguem a la nacionalitat pel que fa a la definició de la persona és en el fons un recurs inconscient per trobar raons que ens moguin a odiar la tribu rival, que les nostres pulsions ancestrals ens mouen a etiquetar com a enemiga.
"Oh! Cómo son los franceses! Les hablas en español y te responden en francés! -em va dir una persona que sempre parlava en espanyol als francesos que se li dirigien en francès. I que em va confessar que no gaudia anant a França per aquest motiu, perquè els francesos li responien en francès.
Pensant en tot això, arribo a la conclusió que la incultura no és tant l'absència de coneixements culturals com l'aversió a adquirir-los i la por a allò que és diferent.
La vida és plena d'ironies. N'hi ha que viatgen a centenars de terres diferents, però mai no són enlloc. N'hi ha que es treuen tota la roba, però mai no estan despullats, mai no deixen d'estar vestits. N'hi ha que voten, però no són demòcrates. N'hi ha que prediquen la pau cridant amb histèria. N'hi ha que defensen el progrés i la llibertat seguint els instints territorials violents heretats d'allò que un dia vam ser.
Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.
I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.
Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.
Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.
Anem enrere en molts aspectes. L'americanització de l'estètica i de la moral s'obre pas lentament; tan sigil·losament que els bens no se n'adonen. A poc a poc ens comencem a esgarrifar de realitats naturals i humanes que la voràgine de la manera com vivim dogmatitza com a vulgars.
L'altre dia una ianqui protrump, obsessionada contra el comunisme, demonitzadora de la immigració, adoradora de les nòmines elevades i ridiculitzadora de les vides que decideixen seguir el seu cor, em discutia el nudisme tot intentant convèncer-me que els nens no ha de veure genitals, ni els seus genitals han de ser vistos. No em va entendre la resposta quan vaig intentar fer-li veure que és precisament la nuesa en entorns naturals i quotidians la que fa que els genitals no es vegin.
Si hi ha nuesa integral habitual, els genitals adquireixen el mateix valor que el nas o que les orelles, i no es veuen com a genitals; és a dir, no es veuen amb la potència morbosa i eròtica amb què els veuen i assenyalen aquelles persones que els tapen sempre i obsessivament.
No em va entendre.
La nuesa habitual desfà la nuesa.
L'ocultació obsessiva constant, fins en els moments de banyar-se i prendre el sol, produeix que l'inconscient situï els genitals en un pla més enllà del natural, i que les persones vestidistes els vegin com a "genitals", amb tota la força que la tradició "vestidista" de les societats els han atorgat.
És per això que aquesta ocultació en el període de creixement de la persona és una forma de perversió educativa que contribueix a construir les societats tal com són avui, amb totes les neurosis invisibles que campen pel món.
Una neurosi, quan és compartida, no és vista com a neurosi sinó com a costum de les bones persones. I a una part del cos tan natural com qualsevol altre l'anomenen "vergonyes", "Tapa't les vergonyes!". La neurosi entra dins les formes de la societat i passa fins i tot a formar part de la moral, robant-nos el plaer i la felicitat del sol a la pell; i el que és més greu, desfigurant-nos la capacitat d'assaborir la bellesa del disseny que la natura ha establert per als nostres cossos. Només tenim la capacitat de veure correctament un cos si no patim la neurosi provocada per l'ocultació; una neurosi col·lectiva i invisible.
Acceptar que els altres no veuen ni entenen les coses com tu les veus, i que no senten, davant dels mateixos estímuls, allò que tu sents.
Acceptar que hi ha maneres de sentir que no entens, i que no has d'entendre necessàriament, i que habitualment això no et fa ni millor ni pitjor, ni superior ni inferior.
Dubtar, relativitzar, prescindir, viure independent de la normalitat establerta, seguint el teu criteri i evitant servilismes.
Acceptar que els altres són diferents; per ells mateixos i pels inputs rebuts, i evitar, per tant, fer valoracions segons els teus paràmetres, sempre ignorants de la seva realitat. Acceptar el molt que no saps, el molt que no entens, el molt que no pots, i agrair el molt que has rebut.
No tot és fruit de l'esforç, primer hi ha la mirada i l'entusiasme. I hi ha moltes maneres de ser; no som iguals. No tothom és com nosaltres.
Les nostres opinions sobre els altres sovint tenen més a veure amb com som nosaltres que no pas amb com són els altres; i sobretot amb si ens pensem o no que els demés són com nosaltres.
Les normes i les lleis gairebé sempre es fabriquen amb un objectiu; aquest objectiu no sempre és encertat.
Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d’ajudar; no es pot introduir una mà de vuit dits en un guant que en té sis. En aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant si realment no fa fred, encara que estigui mal vist; o bé és preferible demanar que es fabriquin guants de vuit dits. I si no fa fred, potser acabem descobrint que no calen guants ni de sis dits ni de vuit dits.
És injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense guants quan de fet les mans de cinc dits han hagut de posar-se un guant de cinc dits per ser felices? Potser a les mans de cinc dits no els calien realment els guants.
La mediocritat del sistema està sostinguda per la mandra i la indiferència d’aquells que no canvien el sistema perquè a ells aquesta mediocritat no els perjudica. Per això el sistema és ideal per a aquells que no necessiten combatre’l. Només se senten les cadenes de qui es mou. Anar contra el sistema, algunes vegades, és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir, quan cal, la llei. L’ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important i té més dignitat que el conjunt de les lleis.
De vegades, cal aprendre a creuar alguns semàfors en vermell, perquè, si alguna vegada se’ns fa necessari fer-ho, sapiguem fer-ho amb seguretat. Aprendre a creuar alguns semàfors en vermell és important per no convertir-nos ni en genocides ni en còmplices d’un genocidi a causa de l’obediència a unes lleis injustes.
Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.
Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.
Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.
Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.
Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.
Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.
I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.
La IA està en mans d’uns pocs multimilionaris que es reparteixen el món: els de ChatGPT, els de Grok, els de Gemini... i alguns més. No són gaires. Però la majoria són dels Estats Units. I als Estats Units tenen una determinada manera de veure el món; el miren a través de l’escletxa que deixa la seva moral hipòcrita i esbiaixada. Allò que per ells és normal ho consideren absolut. Allò que per ells és inadequat, s’ho prenen com ontològicament equivocat. I això, molt dissimuladament, amb molta discreció, i gairebé sense fer soroll, ho imposen a través de la seva IA a la totalitat del món.
Poso un exemple molt concret. Li demano a ChatGPT que em valori literàriament un relat, que m’hi busqui punts febles, que em proposi millores... És un relat que narra un sopar; un sopar entre una noia i la seva tia. La tia de la noia és una persona extremadament liberal, obsessivament liberal, gairebé malaltíssimament liberal. La noia és una noia corrent de divuit anys immersa a la societat moderna d’avui dia, però de costums conservadors. La tia intenta explicar, de manera emfàtica, la seva visió del món a la seva neboda; vol que traspassi límits, que surti amb nois, que provi amb noies, que fumi marihuana, que faci trios, que experimenti diferents tècniques sexuals... La noia li respon que no, que ella és més aviat tradicional, que està disposada a experimentar amb certes situacions que l’empenyin a moure’s més enllà de la seva zona de comfort, però que no traspassarà certs límits, perquè creu en un model de família tradicional i en una certa austeritat humana; no vol ser promíscua. Les dues dones entaulen un debat interessant en el qual cadascuna insisteix en el model que cadascuna d'elles ha escollit. Doncs bé, el ChatGPT, en comptes de centrar-se en la qualitat literària, en las millores estilístiques, s’escandalitza del fet que el relat narra l’agressió psicològica de la tia de la noia la qual no respecta els seus límits i la coacciona cap a comportaments degradants, i això, segons chatgpt, pot ferir la sensibilitat dels lectors potencials. Quan li responc que no veig les coses igual, que senzillament s'estan debatint dos models diferents de comportament, dues visions vitals, i que cadascuna exposa la seva amb passió, immediatament activa l’algoritme: “fes la pilota a l’usuari” i em dóna la raó; però d’entrada, ja imposava la seva visió del món fonamentada en la moral dels moviments integristes evangèlics dels Estats Units.
Fent el mateix experiment amb Grok, els resultats són diferents. Grok no valora moralment, o doctrinalment, el contingut del capítol, i es limita a parlar del que li demano, que són els punts febles literaris. Grok, tot i ser dels Estats Units, pertany a Elon Musk que practica una moral molt més flexible pel que fa a la sexualitat i el cos. La qual cosa no vol dir que Musk tingui raó; segurament en molts aspectes d’aquesta moral, tot i que en certa manera sigui més oberta, li descobriríem profundes mancances humanes relacionades amb el control i privacitat de les imatges personals, o una buidor pel que fa als sentiments i a la dignitat; també una certa hipocresia o doble moral en determinats temes que hi estan relacionats.
El que vull dir amb tot això és que la IA contribueix a l’amotllament de les opinions del món sobre tots els temes, i que aquest amotllament es fa seguint els criteris particulars dels seus propietaris, els quals pertanyen a unes cultures que no són les nostres. El tractament de la nuesa no és l’europeu, no és l’alemany, ni el neerlandès, ni el francès, ni el català. L’obertura de ment i el respecte als drets de gènere, no són els europeus; tenen matisos perillosos, influïts per una manera de viure la religió força integrista, que si bé no es manifesta directament, sí que indirectament influeix en la valoració de les diferents situacions vitals, conduint-les amb subtilesa cap als seus postulats, sempre en nom de la societat, i amagant el seu rerefons religiós integrista. Subtilment imposa en la manera de respondre i d’opinar uns dogmes socials que no són els genuïns de les diferents cultures del món.
Llavors, que cadascú en tregui les conclusions que consideri i que defensi allò en el que creu.
Els nens desfilen per la platja.
Els primers subjecten el baiard, amb el professor al damunt.
Si més no… això veu en Vicenç, que va l’últim.
L’home, des d’allà dalt, comença el monòleg; els alumnes escolten.
—Als nens els agraden les nenes. Les dones són sensibles i febles. Els passeigs marítims són bonics. Els bons són al carrer; els dolents, a la presó. Els salvatges van despullats; la gent de seny es vesteix. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens prenen la feina. El meu cotxe és el més net del món. El mar és blau.
Si més no… això li escolta en Vicenç.
El professor els permet de banyar-se, advertint-los del perill de les meduses.
Després, l’home descobreix en Vicenç assegut en un racó amb el bolígraf a les mans.
D’una revolada li agafa la llibreta i li llegeix l’escrit:
«Hi ha nens a qui agraden els nens, i nenes a qui agraden les nenes; i homes que ploren quan descobreixen els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota el sol, i passeigs marítims que maten les platges, i dolents que tenen prou diners per no anar a la presó; i bons que es fan dolents per fam; i ben vestits que destrueixen la selva; i pobles nus que respecten el bosc; i professors que fumen, i que quan beuen massa vi llencen la brutícia del cotxe al carrer; i estats que van espoliar, no fa pas gaire, les terres de la gent que avui fuig de la misèria.
I el mar no és blau, és bigarrat… de molts colors: turquesa a prop de les roques; atzurat quan el fons és clar; i… ben endins… allà on els antics deien que no tenia fons… esdevé lívid, moradenc, del color del lapislàtzuli; de vegades és gris quan el cel s’encapota; o es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent; i de nit, sens dubte, el mar és negre; i tots aquests colors titil·len, no són quiets…»
El professor s’enfada molt i molt!
—Qui em manaria d’acceptar un autista…! —exclama despectivament, i comencen a sortir-li flames del cap.
Si més no, això observa en Vicenç.
La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.
De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.
No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.
No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.
No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.
Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.
No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.
Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.
Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.
La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.
Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores.
Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral.
Ni una pedra
simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra
repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i
lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal
de la paraula, i infinitament bella.
Els humans tenim la
tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”.
Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és
reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.
Diuen que hi va
haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans,
com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava
això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una
manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i
d’escoltar oracles. Diuen també que la humanitat amb els milennis
va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals
dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació,
i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat
d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els
objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de
l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les
formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.
Però el cert és
que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és
diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de
Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot,
sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament
parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos,
amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la
perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu
que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens
haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?
La meva imatge és
la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de
no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig
d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust
de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he
viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai,
l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una
cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me
pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen
els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel
fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no
les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè
m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la
imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de
fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni
una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una
disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una
realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins
permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet. . . .
Et preguntes on és el feixisme? On és la intolerància? On
rau allò que sosté els règims totalitaris? Et responc que miris la
teva sang, els teus impulsos, gran part de les asseveracions que
repeteixes perquè un dia te les van repetir a tu, la mateixa ràbia
que sents quan et dic això... Observa-ho tot, perquè en això, i en
coses que no saps que tens en tu, se sosté el totalitarisme
universal.
La intolerància brolla de cada resposta que dónes a un nen quan et
pregunta per què, i li dius «perquè sí!» «perquè ho dic jo!».
El feixisme, o sucedanis del feixisme, surten del teu ADN quan ple, o plena, de bona voluntat, decideixes uniformes per a les criatures, o quan trepitges iniciatives
personals que consideres contràries a les formes. Supures intolerància sense ni tan sols sospitar-ho quan consideres normal això i anormal allò,
sense plantejar-te ni tan sols què vol dir normal o anormal. La
intolerància del món s’amaga dins les teves venes, les
meves, i les de tothom. Som, evolutivament, repressors i
intolerants; i només podrem deixar de ser-ho si ens ho proposem a consciència; una mica
com passa quan decidim saltar al mar des d’una alçada considerable
i sentim com el cos se’ns rebel·la i com el cervell, amb l’arma
de la por, ens empeny a no fer-ho. L'impuls a reprimir és als instints de
totes les ideologies polítiques, fins i tot als instints d’aquelles
que es consideren antifeixistes. El verí ranci del «no», «no
pots!» «Perquè no!» «perquè a tot arreu les coses es fan així!»
«No, perquè és burgès!» «No perquè és hippy!» «No perquè és
decadent!» "No, perquè és de dretes!" "No, perquè és d'esquerres"... el tens a dins per molt progre que et consideris, per
molt que t’estarrufis cantant "La Puerta de Alcalà" de l’Ana
Belén, o "L’Estaca" d’en Llach, per molt de la CUP que siguis, o del PdCat, o del PSC... O per molt okupa que et consideris. Tens la intolerància als gens i,
quan et despistis, la repressió sortirà de tu i pronunciarà un
«no», o construirà una «txeca», o una presó política, o una llei mordassa, o una llei de partits, o una constitució reductora de
drets i d'aspiracions nacionals legítimes. O prohibirà a un adolescent fer-se un piercing, o imposarà
un uniforme, o entronitzarà una manera de fer social impossible de
desobeir, o obligarà a jurar una bandera sense preguntar a qui s'obliga si és la seva, o escriurà l’horari
vital d’algú sense ni tan sols preguntar-li si li sembla bé, o
se’n riurà d’un nudista i li prohibirà la seva opció, o menysprearà un travesti, o
ridiculitzarà una dona que fa d’àrbitre, o humiliarà algú pel
fet de parlar amb accent «pijo», o per ser del PP, o per dir-se Borbón o Ibarruri... I tot això sense arribar a ser
un governant o un militant d’algun grup extremista. I tot això
passant per... (i segurament sent) ...bona persona. Ets, som, carn de
feixisme perquè som Homo sapiens, i tenim l’obligació de
lluitar contra nosaltres mateixos, i contra la nostra tendència a no tolerar
(tendència sovint impercebtible) per a poder convertir-nos en éssers humans, que és una manera de ser a la qual, un dia, aquesta
pobre humanitat violenta, dogmàtica, carca, intolerant i estúpida...
algun dia... arribarà a ser del tot. . . .
File:Flickr - DVIDSHUB - PRT donates clothing, blankets to Khowst orphanage (Image 2 of 5).jpg (From wikipedia)
Volem
viure! Ens movem per viure! Mirem per viure! Lluitem per viure!
Tant
se val d’on venim, la llengua que ens regala el fat, les faccions
del rostre que la sort ens ha dibuixat. Plorem de por i de frustració
quan se’ns barren els somnis i quan no es reconeix la nostra llum.
Som humans i necessitem respirar i somriure.
Volem
viure! Ajuda’ns a viure!
No
em vulguis perfecte, tu no ho ets ni ho seràs mai; i si un dia ho
ets, quantes esperances hauràs enterrat per aconseguir-ho. No visquis
per esculpir-me, el temps és breu i se t’acabarà abans no hagis
assaborit el ritme dolç de la tolerància. S’acaben els anys i no
podem arribar al final descobrint que no hem deixar de retreure-ho tot a tothom, especialment als qui tenim més a prop.
Existim per agafar alè, per agrair la flaire de la mar i de l'herba. El
temps és massa breu per a no estimar-nos; el temps és massa preciós
per a no estimar-nos.
Pensa
bé què o qui et preocupa; el teu cos farà pudor; una pudor
insuportable. Per això el tancaran en una caixa de fusta hermètica
i l’enterraran rere quatre parets desagraïdes; ben aviat, ningú
no et recordarà; i una mica després, ningú no recordarà tampoc
els únics que t’haurien pogut recordar.
Ben poca cosa ets fora
d’allò que vius ara; per tant, pensa bé què vius, què fas i què sents... perquè tot sembla indicar que això, ara per ara, és tot; i, per tant,
allò que pots de debò tenir ara, és això que ara sents, això que ara vius, i, sobretot, això que ara estimes. Pensa bé què et preocupa... l'opinió dels qui
com tu ben aviat seran oblidats? Estarruf de pols que el vent
aixecarà qualsevol tardor... Pensa bé què t’angoixa... la
neurosi dels qui adoren la perfecció o la imatge i que s’atorguen
el dret a decidir per tu les teves prioritats vitals? Pensa bé si
convé anguniar-se.
Mira el bosc i el turó gemat, i el guspireig de
la rosada a l’alba. I el Sol damunt del mar solitari al migdia.
Mira tot això i digues als del protocol i els ítems, que res no
substituirà els valors de les persones ni la bellesa de la unicitat del moment. La mecànica exacte del
sistema no superarà el valor de les persones i la necessitat que
tenim de la seva paraula i de la seva visió insubstituïble i
inimitable. Si les persones no salven la Vida, res no la pot salvar;
res no pot substituir el valor i la mirada de les persones.
Res
del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. Rotundament, no sóc el que faig, sóc només
el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i
independents que poden donar a conèixer una petita part, molt
petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.
Hi
ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o
patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de
professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns
quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. Les persones humanes necessitem etiquetar
les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de
relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans. Sovint, també, inventem enemics per a reforçar
el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior
èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no
aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic
és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups
minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la
misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna
identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les
seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és
mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. Aquell que fa alguna cosa
diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a
nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí...
Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com
nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per
a fer el que senti que ha de fer, i res més.
Els
grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser
minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no
fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin
un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que
llibertats que també ho són de les persones que no formen part del
grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó
de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines
siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una
condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim.
Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que
abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té
els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti
violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se
o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el
signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible. . . .
Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a
prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un
vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver
estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer
infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una
frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més
senzilles:
Respecta el que no comprenguis.
No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho
comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui
ho vulgui viure.
Respecta el que no comprenguis."
Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que
els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran
sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar
allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen,
alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden
i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments
lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i
sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que
no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per
allò que no comprenen.
La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar,
parlar malament de les persones que no són presents, especialment
parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o
temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui,
riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no
haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú
m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de
considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els
seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir
que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones
és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de
considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto
que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant
el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que
busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al
davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats,
perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són
així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni
tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables;
l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.
Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si
hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols
no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i
tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què
convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o
els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de
viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o
d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o
admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als
plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i
que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni
els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la
guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya,
una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una
nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la
culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui
prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els
nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles,
tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense
destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust,
estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures,
deixar ser, respectar el que no comprenem...
Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el
regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir,
en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició
per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap
a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar
la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una
vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels
al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i
cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar,
perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent,
sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el
que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és
continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. Haver-nos de morir permet que no
tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El
que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la
vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que
l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com
una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú
en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la
gresca. . .
.jpg)
.jpg/800px-Flickr_-_DVIDSHUB_-_PRT_donates_clothing%2C_blankets_to_Khowst_orphanage_(Image_2_of_5).jpg){kind=spacer}
