Només se senten les cadenes de qui es mou.

No tot és fruit de l'esforç, primer hi ha la mirada i l'entusiasme. I hi ha moltes maneres de ser; no som iguals. No tothom és com nosaltres.

Les nostres opinions sobre els altres sovint tenen més a veure amb com som nosaltres que no pas amb com són els altres; i sobretot amb si ens pensem o no que els demés són com nosaltres.

Les normes i les lleis gairebé sempre es fabriquen amb un objectiu; aquest objectiu no sempre és encertat.

Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d’ajudar; no es pot introduir una mà de vuit dits en un guant que en té sis. En aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant si realment no fa fred, encara que estigui mal vist; o bé és preferible demanar que es fabriquin guants de vuit dits. I si no fa fred, potser acabem descobrint que no calen guants ni de sis dits ni de vuit dits.

És injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense guants quan de fet les mans de cinc dits han hagut de posar-se un guant de cinc dits per ser felices? Potser a les mans de cinc dits no els calien realment els guants.

La mediocritat del sistema està sostinguda per la mandra i la indiferència d’aquells que no canvien el sistema perquè a ells aquesta mediocritat no els perjudica. Per això el sistema és ideal per a aquells que no necessiten combatre’l. Només se senten les cadenes de qui es mou. Anar contra el sistema, algunes vegades, és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir, quan cal, la llei. L’ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important i té més dignitat que el conjunt de les lleis.

De vegades, cal aprendre a creuar alguns semàfors en vermell, perquè, si alguna vegada se’ns fa necessari fer-ho, sapiguem fer-ho amb seguretat. Aprendre a creuar alguns semàfors en vermell és important per no convertir-nos ni en genocides ni en còmplices d’un genocidi a causa de l’obediència a unes lleis injustes. 

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

El subtil imperialisme ideològic i moral de la IA

La IA està en mans d’uns pocs multimilionaris que es reparteixen el món: els de ChatGPT, els de Grok, els de Gemini... i alguns més. No són gaires. Però la majoria són dels Estats Units. I als Estats Units tenen una determinada manera de veure el món; el miren a través de l’escletxa que deixa la seva moral hipòcrita i esbiaixada. Allò que per ells és normal ho consideren absolut. Allò que per ells és inadequat, s’ho prenen com ontològicament equivocat. I això, molt dissimuladament, amb molta discreció, i gairebé sense fer soroll, ho imposen a través de la seva IA a la totalitat del món.

Poso un exemple molt concret. Li demano a ChatGPT que em valori literàriament un relat, que m’hi busqui punts febles, que em proposi millores... És un relat que narra un sopar; un sopar entre una noia i la seva tia. La tia de la noia és una persona extremadament liberal, obsessivament liberal, gairebé malaltíssimament liberal. La noia és una noia corrent de divuit anys immersa a la societat moderna d’avui dia, però de costums conservadors. La tia intenta explicar, de manera emfàtica, la seva visió del món a la seva neboda; vol que traspassi límits, que surti amb nois, que provi amb noies, que fumi marihuana, que faci trios, que experimenti diferents tècniques sexuals... La noia li respon que no, que ella és més aviat tradicional, que està disposada a experimentar amb certes situacions que l’empenyin a moure’s més enllà de la seva zona de comfort, però que no traspassarà certs límits, perquè creu en un model de família tradicional i en una certa austeritat humana; no vol ser promíscua. Les dues dones entaulen un debat interessant en el qual cadascuna insisteix en el model que cadascuna d'elles ha escollit. Doncs bé, el ChatGPT, en comptes de centrar-se en la qualitat literària, en las millores estilístiques, s’escandalitza del fet que el relat narra l’agressió psicològica de la tia de la noia la qual no respecta els seus límits i la coacciona cap a comportaments degradants, i això, segons chatgpt, pot ferir la sensibilitat dels lectors potencials. Quan li responc que no veig les coses igual, que senzillament s'estan debatint dos models diferents de comportament, dues visions vitals, i que cadascuna exposa la seva amb passió, immediatament activa l’algoritme: “fes la pilota a l’usuari” i em dóna la raó; però d’entrada, ja imposava la seva visió del món fonamentada en la moral dels moviments integristes evangèlics dels Estats Units.

Fent el mateix experiment amb Grok, els resultats són diferents. Grok no valora moralment, o doctrinalment, el contingut del capítol, i es limita a parlar del que li demano, que són els punts febles literaris. Grok, tot i ser dels Estats Units, pertany a Elon Musk que practica una moral molt més flexible pel que fa a la sexualitat i el cos. La qual cosa no vol dir que Musk tingui raó; segurament en molts aspectes d’aquesta moral, tot i que en certa manera sigui més oberta, li descobriríem profundes mancances humanes relacionades amb el control i privacitat de les imatges personals, o una buidor pel que fa als sentiments i a la dignitat; també una certa hipocresia o doble moral en determinats temes que hi estan relacionats.

El que vull dir amb tot això és que la IA contribueix a l’amotllament de les opinions del món sobre tots els temes, i que aquest amotllament es fa seguint els criteris particulars dels seus propietaris, els quals pertanyen a unes cultures que no són les nostres. El tractament de la nuesa no és l’europeu, no és l’alemany, ni el neerlandès, ni el francès, ni el català. L’obertura de ment i el respecte als drets de gènere, no són els europeus; tenen matisos perillosos, influïts per una manera de viure la religió força integrista, que si bé no es manifesta directament, sí que indirectament influeix en la valoració de les diferents situacions vitals, conduint-les amb subtilesa cap als seus postulats, sempre en nom de la societat, i amagant el seu rerefons religiós integrista. Subtilment imposa en la manera de respondre i d’opinar uns dogmes socials que no són els genuïns de les diferents cultures del món.

Llavors, que cadascú en tregui les conclusions que consideri i que defensi allò en el que creu.

El mar no és blau

Els nens desfilen per la platja. Els primers subjecten el baiard, amb el professor al damunt. Si més no… això veu en Vicenç, que va l’últim.

L’home, des d’allà dalt, comença el monòleg; els alumnes escolten.

—Als nens els agraden les nenes. Les dones són sensibles i febles. Els passeigs marítims són bonics. Els bons són al carrer; els dolents, a la presó. Els salvatges van despullats; la gent de seny es vesteix. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens prenen la feina. El meu cotxe és el més net del món. El mar és blau.

Si més no… això li escolta en Vicenç.

El professor els permet de banyar-se, advertint-los del perill de les meduses.

Després, l’home descobreix en Vicenç assegut en un racó amb el bolígraf a les mans. D’una revolada li agafa la llibreta i li llegeix l’escrit:

«Hi ha nens a qui agraden els nens, i nenes a qui agraden les nenes; i homes que ploren quan descobreixen els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota el sol, i passeigs marítims que maten les platges, i dolents que tenen prou diners per no anar a la presó; i bons que es fan dolents per fam; i ben vestits que destrueixen la selva; i pobles nus que respecten el bosc; i professors que fumen, i que quan beuen massa vi llencen la brutícia del cotxe al carrer; i estats que van espoliar, no fa pas gaire, les terres de la gent que avui fuig de la misèria. I el mar no és blau, és bigarrat… de molts colors: turquesa a prop de les roques; atzurat quan el fons és clar; i… ben endins… allà on els antics deien que no tenia fons… esdevé lívid, moradenc, del color del lapislàtzuli; de vegades és gris quan el cel s’encapota; o es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent; i de nit, sens dubte, el mar és negre; i tots aquests colors titil·len, no són quiets…»

El professor s’enfada molt i molt! —Qui em manaria d’acceptar un autista…! —exclama despectivament, i comencen a sortir-li flames del cap. Si més no, això observa en Vicenç.

Un misteri en canvi constant

La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.

De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.

No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.

No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.

Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.

No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.

Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.

Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.

La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.

(8-11-2014)

Las sectas invisibles

Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores. 

Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral. 

La imatge

Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.

Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.

Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.

On és el feixisme?

Et preguntes on és el feixisme? On és la intolerància? On rau allò que sosté els règims totalitaris? Et responc que miris la teva sang, els teus impulsos, gran part de les asseveracions que repeteixes perquè un dia te les van repetir a tu, la mateixa ràbia que sents quan et dic això... Observa-ho tot, perquè en això, i en coses que no saps que tens en tu, se sosté el totalitarisme universal.

La intolerància brolla de cada resposta que dónes a un nen quan et pregunta per què, i li dius «perquè sí!» «perquè ho dic jo!». El feixisme, o sucedanis del feixisme, surten del teu ADN quan ple, o plena, de bona voluntat, decideixes uniformes per a les criatures, o quan trepitges iniciatives personals que consideres contràries a les formes. Supures intolerància sense ni tan sols sospitar-ho quan consideres normal això i anormal allò, sense plantejar-te ni tan sols què vol dir normal o anormal. La intolerància del món s’amaga dins les teves venes, les meves, i les de tothom. Som, evolutivament, repressors i intolerants; i només podrem deixar de ser-ho si ens ho proposem a consciència; una mica com passa quan decidim saltar al mar des d’una alçada considerable i sentim com el cos se’ns rebel·la i com el cervell, amb l’arma de la por, ens empeny a no fer-ho. L'impuls a reprimir és als instints de totes les ideologies polítiques, fins i tot als instints d’aquelles que es consideren antifeixistes. El verí ranci del «no», «no pots!» «Perquè no!» «perquè a tot arreu les coses es fan així!» «No, perquè és burgès!» «No perquè és hippy!» «No perquè és decadent!» "No, perquè és de dretes!" "No, perquè és d'esquerres"...  el tens a dins per molt progre que et consideris, per molt que t’estarrufis cantant "La Puerta de Alcalà" de l’Ana Belén, o "L’Estaca" d’en Llach, per molt de la CUP que siguis, o del PdCat, o del PSC... O per molt okupa que et consideris. Tens la intolerància als gens i, quan et despistis, la repressió sortirà de tu i pronunciarà un «no», o construirà una «txeca», o una presó política, o una llei mordassa, o una llei de partits, o una constitució reductora de drets i d'aspiracions nacionals legítimes. O prohibirà a un adolescent fer-se un piercing, o imposarà un uniforme, o entronitzarà una manera de fer social impossible de desobeir, o obligarà a jurar una bandera sense preguntar a qui s'obliga si és la seva, o escriurà l’horari vital d’algú sense ni tan sols preguntar-li si li sembla bé, o se’n riurà d’un nudista i li prohibirà la seva opció, o menysprearà un travesti, o ridiculitzarà una dona que fa d’àrbitre, o humiliarà algú pel fet de parlar amb accent «pijo», o per ser del PP, o per dir-se Borbón o Ibarruri... I tot això sense arribar a ser un governant o un militant d’algun grup extremista. I tot això passant per... (i segurament sent) ...bona persona. Ets, som, carn de feixisme perquè som Homo sapiens, i tenim l’obligació de lluitar contra nosaltres mateixos, i contra la nostra tendència a no tolerar (tendència sovint impercebtible) per a poder convertir-nos en éssers humans, que és una manera de ser a la qual, un dia, aquesta pobre humanitat violenta, dogmàtica, carca, intolerant i estúpida... algun dia... arribarà a ser del tot.   
.
.
.

El temps és breu.

• CC BY 2.0 
• File:Flickr - DVIDSHUB - PRT donates clothing, blankets to Khowst orphanage (Image 2 of 5).jpg (From wikipedia)

Volem viure! Ens movem per viure! Mirem per viure! Lluitem per viure!

Tant se val d’on venim, la llengua que ens regala el fat, les faccions del rostre que la sort ens ha dibuixat. Plorem de por i de frustració quan se’ns barren els somnis i quan no es reconeix la nostra llum. Som humans i necessitem respirar i somriure.

Volem viure! Ajuda’ns a viure!

No em vulguis perfecte, tu no ho ets ni ho seràs mai; i si un dia ho ets, quantes esperances hauràs enterrat per aconseguir-ho. No visquis per esculpir-me, el temps és breu i se t’acabarà abans no hagis assaborit el ritme dolç de la tolerància. S’acaben els anys i no podem arribar al final descobrint que no hem deixar de retreure-ho tot a tothom, especialment als qui tenim més a prop. Existim per agafar alè, per agrair la flaire de la mar i de l'herba. El temps és massa breu per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos.

Pensa bé què o qui et preocupa; el teu cos farà pudor; una pudor insuportable. Per això el tancaran en una caixa de fusta hermètica i l’enterraran rere quatre parets desagraïdes; ben aviat, ningú no et recordarà; i una mica després, ningú no recordarà tampoc els únics que t’haurien pogut recordar. 

Ben poca cosa ets fora d’allò que vius ara; per tant, pensa bé què vius, què fas i què sents... perquè tot sembla indicar que això, ara per ara, és tot; i, per tant, allò que pots de debò tenir ara, és això que ara sents, això que ara vius, i, sobretot, això que ara estimes. Pensa bé què et preocupa... l'opinió dels qui com tu ben aviat seran oblidats? Estarruf de pols que el vent aixecarà qualsevol tardor... Pensa bé què t’angoixa... la neurosi dels qui adoren la perfecció o la imatge i que s’atorguen el dret a decidir per tu les teves prioritats vitals? Pensa bé si convé anguniar-se. 

Mira el bosc i el turó gemat, i el guspireig de la rosada a l’alba. I el Sol damunt del mar solitari al migdia. Mira tot això i digues als del protocol i els ítems, que res no substituirà els valors de les persones ni la bellesa de la unicitat del moment. La mecànica exacte del sistema no superarà el valor de les persones i la necessitat que tenim de la seva paraula i de la seva visió insubstituïble i inimitable. Si les persones no salven la Vida, res no la pot salvar; res no pot substituir el valor i la mirada de les persones.   

Només tenim l'amor que donem. 

Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres.

Res del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. 
Rotundament, no sóc el que faig, sóc només el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i independents que poden donar a conèixer una petita part, molt petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.

Hi ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. 
Les persones humanes necessitem etiquetar les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans.  
Sovint, també, inventem enemics per a reforçar el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. 
Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí... Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per a fer el que senti que ha de fer, i res més.

Els grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que llibertats que també ho són de les persones que no formen part del grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim. Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible.
.
.
.

Respectar el que no es comprèn, o la vida és una gresca (no sé quin dels dos títols posar)

Respectar el que no es compren.

Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més senzilles:

Respecta el que no comprenguis.

No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui ho vulgui viure.

Respecta el que no comprenguis."

Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen, alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per allò que no comprenen.

La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar, parlar malament de les persones que no són presents, especialment parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui, riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats, perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables; l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.

Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? 
D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya, una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles, tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust, estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures, deixar ser, respectar el que no comprenem...

Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir, en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar, perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent, sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. 
Haver-nos de morir permet que no tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la gresca.  
.
.

Matagalls.

T'enutjaràs,

però serà allà,

ni que el cristall que et posis al davant 

dels ulls sigui color de sang

i sutge,

ni que l'alè que et mou estigui pres

en un desig incontrolable de poder...

Ell serà allà,

immens i etern,

com hi era quan corríem nus pel bosc rere els senglars,

com hi erà a cada instant de solitud

en que ningú podia veure'n els colors,

els traços perfectíssims que

aquest ordre universal i indeterminat

de l'univers

atorga a tot.

Esclafaràs

persones innocents de ser com són,

i et sentiràs dolgut per res, creient

que tens raó i que tot va contra teu.

Però mentre fas i tems i crides...

el Matagalls serà dempeus sota del sol,

potser un cel blau, o núvols de color plom.

Si cal, la neu, abraçarà el seu llom

en un silenci guanyador,

i el teu miratge aterrador

de guerra i plor,

ben lluny, balmat, absurd,

malalt d'ego i de por,

no anirà enlloc.

Enyorarà

el teu cap, sense saber-ho tu,

els contraforts que van afaiçonar el teu cos,

les fulles

que van tenyir ròdols de gemat encès

al teu cos lliure i vencedor,

la brisa del Maresme

fent dansar els faigs dins del bosc,

i l'aigua amb el sabor del gel,

la terra grisa, i els camins perduts

que menen als altars dels déus eterns

a obagues amb teatres d'ombres blanques,

llums acarbassades i remors de fons.

No sabràs què et falta

però et faltarà tot.

.

.

.

El que no entens, ho escups i prou.

Ets dins la pedra immergida a l'oceà maragda. I ets fosc i sec com el desert on raus. Ets dins la pedra, que s'encén amb un sol capbussat dins la mar. Pregones la negror de tot, com un dogma enterc. Te'n rius de l'heretge, que veus a baix; i tu, al cau profund de la pedra et sents enlairat. Però la pedra balla, i tu no ho saps, al desert on raus. Si la pedra cau, tu també caus; però creus que puges, bombolla amunt, rígid i brau, fet de la sílice que et gela el cor. 

Et sents immens i t'estarrufes com un au. Però dins del roc no veus el blau, ni l'escuma espúria, ni l'espurneig del Sol amb el pulmó que s'infla i que davalla, que torna amunt, i de nou al fons. Només et sents el riure buit i satisfet. Ignores tot allò que et perds, i rius babau, creient que ets el més savi dels braus. 

Ets dins d'un roc i et perds la vida que no entens. I el que no entens ho escups i prou. I a qui ho predica li dius bou. Infles les galtes. Obres els ulls, i et veus bonic.

Gepic, gepic, gepic...

Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons

Les espines humanes se'm fan esquerpes; potser perquè empenyen les meves a sortir, a treure el seu fibló damunt la meva pell. I com que jo, normalment, no deixo que surtin, tot plegat representa una despesa energètica considerable, que esgota força.

Les espines, els micos Sapiens les treuen, les traiem, les mostrem, les experimentem... quan el nostre inconscient identifica un atac. I el nostre inconscient és tan mico, tan primat, tan mamífer... que identifica atacs quan descobreix dissidències. Tota la nostra civilitat d'intel·lectuals tocats i posats engega la maquinària preventiva de les espines quan algú manifesta una opinió contundent que qüestiona els nostres principis. Com més empàtics, més energia gastem a desactivar les espines. Com més conscients de la nostra petitesa, menys energia necessitem per a desactivar-les. Com més convençuts de la nostra grandesa, més afuades són les punxes que exhibim. Sovint, com més formats, més guarnides van les punxes amb el tern d'una aparent racionalitat, formalitat, sonoritat pseudològica o filosòfica; al capdavall, ens agradi o no, espines defensives de primat atacat. 

Tan sibil·lí és, som, els micos sapiens... tan complexos, tan sofisticats... que en un percentatge força considerable, vivim aquest procés sense adonar-nos-en. Cada individu sapiens resta, normalment, convençut del fet que, o bé no treu cap espina, o si les treu és perquè té raó, perquè la seva raó es fonamenta en la lògica, en la "veritat". No sap res d'inconscients que se senten atacats. Ell, o ella, és un humà superior, una persona, i creu cegament que tot allò que expressa és conseqüència de la seva voluntat i de la seva intel·ligència. La titella no veu els fils que li mouen les cames, els braços, el cap...

El mico sapiens és un nen que es pensa que és un adult; és un animal que es pensa que és humà; és una closca d'avellana enduta per la cresta d'una onada que es pensa que surfeja; és sovint una bèstia que viu convençuda que té el judici d'un déu. Aquest miratge sobre la seva pròpia realitat el fa moltes vegades caure en una intolerància implacable vers les actituds alienes. Com que ell, o ella, viuen de continu convençuts o convençudes que tenen de continu el timó dels seus pensaments i dels seus actes, no dubten a l'hora de jutjar i de condemnar els actes i els mots dels altres, que, al seu parer, haurien pogut obrar diferent; i si no han obrat diferent, la causa, segons ells, ha de raure a la mala fe o a la deixadesa. Si ens creiem el miratge que ens convenç que som absolutament lliures de pensar el que decidim, ens convertim en uns intolerants.

Som incapaços d'adonar-nos de l'origen de tots els nostres pensaments. Els nostres actes són guiats pels nostres pensaments, però... per què tenim aquests pensaments i no uns altres? Qui o què tria en nosaltres la direcció i la textura de les nostres decisions? Per què fa aquesta tria? Si fa aquesta tria, és per ser qui és? O per ser com és? O pel fet de tenir el cervell i les circumstàncies que té? I quina culpa té de ser qui és? I quina culpa té de tenir les connexions neuronals que té i de tenir les circumstàncies que té? La corda de la titella és gairebé sempre invisible. Ens enganya. Ens enganyem.

Sempre em recordo d'una persona, d'una professora, que en una reunió, ja fa molts anys, es queixava d'un alumne que no hi havia manera que millorés el seu comportament per molt que se'l sancionava i per moltes promeses de canvi que l'alumne feia. Jo volia explicar-li tot això que estic escrivint aquí, i altres coses, però per a no fer-me pesat, se'm va acudir de preguntar-li, a aquesta persona, que com era que encara fumava, malgrat tots els intents i promeses que havia fet de deixar de fumar (jo coneixia aquest detall perquè aquell mateix dia al matí me n'havia parlat). La meva estratègia va funcionar perquè aquesta professora va somriure i va fer que sí amb el cap. Pocs dies després em va confessar que cada vegada que es topava amb aquell alumne se'n recordava del tabac i dels seus intents d'abandonar-lo i que aquest pensament l'apropava més al nen. 

De sort que la professora no va treure les espines quan li vaig parlar del tabac, sinó que va somriure. Les espines surten ràpidament en forma d'enuig, de ràbia, d'orgull ferit, d'atac insolent, de crítica de contraatac, de venjança freda o calenta... Les espines poden semblar decisions racionals que es disposen a acomiadar una persona de la seva feina, o a malparlar d'algú a la seva esquena, o a marginar algú de determinat grup social, o a menysprear algú perquè no és del grup, o a boicotejar l'autor d'un llibre perquè és cantant i no pas escriptor, o a criticar contínuament un nou company de feina a qui secretament (a cops inconscientment) temem perquè és millor que nosaltres, o a enutjar-se amb els editors que encimbellen una autora massa inexperta (i encara més si és jove i bonica) que té un èxit comercial aclaparador... Espines petitones, innocents, banals... o per contra, espines grosses i punxegudes que destrueixen vides i somriures. Espines nues i manifestament animals quan qui les exhibeix no té formació ni cultura... O espines disfressades, envestigades, mudades, elegants... que malgrat tot esgarrinxen i fereixen, quan qui les desenvolupa és un intel·lectual o ho vol semblar.

Les bèsties som hàbils per a no semblar bèsties. La mesura de la nostra grandesa, més que no tenir tics d'animal salvatge, rau en el fet de conèixer aquests tics i de ser plenament conscients que una part del nostre cervell fabrica decisions i pensaments a esquenes de la nostra consciència, i que després malda per a fer-nos creure que se'ns han acudit a nosaltres de manera premeditada, i que són lògics, i que tenen fonament, i que demostren la nostra intel·ligència superior com a individus Homo sapiens que som.

Tot això engega pel món una bonior d'invasions, de guerres, de prohibicions, de censures, de menyspreus, d'atacs, d'oblits, d'humiliacions, de solituds, d'esclavatges, d'enveges, d'odis... La ferotge lluita de l'individu per a sobreviure i triomfar li desenvolupa espines a cops de diamant i grafit, de platí i lapislàtzuli. La por a deixar de ser ens mou a devorar-nos els uns als altres. 

Enllà de tot això, aquell que sap que és un mono més, pot viure potser un xic atent a les bestieses que li proposa la seva ment. Pot, potser, desconfiar una mica dels seus propis pensaments, i sotmetre'ls al ribot d'un altre fenotip evolutiu que tenim al cor i que es diu "bondat". Pot, potser, triar les animalades que fan riure en comtes d'escollir les que provoquen plors. Posats a fer bestieses, més val agafar una guitarra, un vas de priorat o de sidra, apropar-se a una platja solitària, o a una festa de disfresses, o a una trobada de poetes retirats, o a un concurs de llançament de pinyols d'oliva... Pot abocar-se a les sensacions que arrenquen rialles i altres vivències en comptes de permetre que les espines li embolcallin el cos. 

Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons; flors de colors vius i diversos; flors de diferents espècies. Salut.      

.

.

.

¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

Penso en algunes persones que he arribat a conèixer i que són incapaces de no robar perquè la societat d'on venen per dir-ho hiperbolitzant els talla la mà si roben i a la nostra societat no ho fem. Un primer judici, incorrecte, precipitat, impulsiu, primari... podria concloure que la societat d'on vénen és sàvia perquè ha aconseguit que ningú robi, que hi hagi seguretat i que les portes puguin estar obertes. Però si pensem una mica més no ens serà difícil arribar a comprendre que en realitat la societat que talla mans no només esmonyona físicament les persones sinó que les converteix en éssers incapaços de decidir les accions per la pròpia bondat o maldat de les accions sinó exclusivament per les terrorífiques conseqüències personals que impliquen; l'empatia se substitueix per la por, la comprensió no és necessària perquè existeix la repressió; i tot se sosté per la força de les lleis, pels càstigs, per la por... Se sosté una societat silenciosa i aparentment segura, construïda damunt de l'angoixa de persones amb el sentit social disminuït i amb un concepte violent de les relacions amb la societat. No s'assumeix que l'educació no és només aprendre a respectar allò que és d'un mateix, sinó que sobretot és aprendre que allò que no és d'un mateix, allò que és públic o que és d'un altre, encara s'ha de respectar més. La societat que aparentment funciona gràcies a les lleis i als càstigs en realitat se sosté damunt d'una angoixa silenciosa que a cops esclata. Aquesta angoixa, al capdavall, esdevé l'ànima de la disciplina i de l'obediència.

Potser a un altre nivell, i en diversos àmbits, succeeix el mateix a la nostra societat. Es pretén convèncer les persones de fer bé la seva feina amb una estructura jerarquitzada fonamentada en l'autoritat dels uns damunt dels altres. Amb aquesta autoritat, amb aquests sistema de sancions, amb la llei del qui mana i del qui obeeix... quina necessitat hi ha de prioritzar els valors, l'empatia, l'amor, el gust per la feina ben feta, l'honestedat... dins de l'educació dels infants? En el fons, l'exercici de fer servir la jerarquia tradicional de les empreses és una mostra de mandra existencial. ¿Per què complicar-me la vida fent servir el diàleg, la motivació, la bona selecció del personal, l'afecte, la comprensió, la proximitat, la confiança... si manant en tinc prou?

El futur de la humanitat, si es dirigeix vers l'essència de la humanitat, anirà afeblint la lògica violenta de la disciplina, que és la solució ràpida i fàcil, però inhumana. Sovint l'aparent mala intenció és només confusió o desconeixement. Sovint l'error no neix de la incompetència sinó de l'esgotament o d'un seguit d'hàbits que s'han minimitzat massa vegades i que han confós el treballador. Fixeu-vos que escric “sovint”, no pas “sempre”, en tot, existeixen uns límits, hi ha poques situacions a l'univers que no es topin amb un límit, amb una excepció, amb un “però”. No obstant això, la majoria de la gent té una riquesa interior que li permet la comprensió sempre que qui tingui la tasca de proposar feines faci servir les eines que abans he anomenat: afecte, comprensió, proximitat, confiança, diàleg, paciència, humanitat...

La manera com s'organitzen i es defineixen les lleis, la propietat privada, la moral... del món que vivim no és ni la única possible de totes les que haurien pogut ser, ni necessàriament la millor; de vegades, no s'imposen els més savis o els més humans sinó els més brutals, i ficcionen la història. El culte a les formes, al protocol, a les tradicions o a l'estètica majoritària del moment és un exercici dissimulat de superficialitat disfressada de civisme o d'intel·lectualitat.

Continuaré creient en una manera de funcionar que no utilitzi l'autoritat com a norma general sinó que cregui en les persones malgrat els errors i les mancances que de vegades l'experiència fa evidents. Ens juguem l'error de construir una societat perfecte de persones que actuen de manera correcta a causa del terror als braços tallats, o bé l'encert de fer que els individus que ens envolten entenguin que és important que allò que fan beneficiï tothom sense distincions ni preferències.

.

.

.

Ens inventem les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles. Completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles, i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada.

.
.
.

Al final, tot acaba en la llibertat. Deixar ser. Deixar que cada ésser es presenti com vulgui. Deixar que cada persona s'expressi com vulgui, sense que ningú sigui ferit o emmudit. 
En general, si parlem d'expressió identitària o d'expressió a seques, només són drets aquells aspirants a drets el compliment dels quals no implica la imposició de cap estètica, moral, filosofia, religió, ideari, estil... damunt la vida de ningú que lliurement no ho vulgui. La societat no és uniforme, i la imposició de qualsevol uniformitat implica l'atac a algun dret. Hi ha qui diu que l'estètica, la indumentària, l'estil... són només petites coses i que no cal obsessionar-se amb els detalls, però no és cert, aquest argument és una trampa dels esclaus de la necessitat d'imposar les seves formes. La llibertat no és una cosa petita. I la uniformitat mai no respecta la llibertat. La llibertat és multiforme. Els petits detalls formen part de la llibertat, i tot el que té a veure amb la llibertat és gran. 
La vida està feta de petites grans coses que ens defineixen i que ens interpel·len. No hi ha una realitat bonica perquè sí, o lletja objectivament; hi ha estils i dissenys i formes que agraden a algunes persones i que alhora no agraden a d'altres persones. Ningú no té més raó que ningú altre, ningú no pot vestir a ningú segons el seu propi criteri o segons el criteri d'un país o d'una cultura. Ningú no pot dibuixar el món trepitjant els gustos dels individus i imposant el seu personal. Ningú que se'n rigui del gust de ningú altre, en qualsevol tema, té raó. Perquè ens agraden les realitats segons som, i no som iguals, i tenim dret a no ser iguals.

Tot això va molt lligat als prejudicis. Els simis Homo sapiens som creadors de judicis previs. Per a enfrontar-nos al món, ens encanta creure'ns una bellesa i una lletjor objectives amb les quals jutjar-ho tot i decidir-ho tot. Ens inventem també les persones amb el poc que sabem de cadascuna d'elles, completem amb la nostra imaginació allò que ens falta saber d'elles i ens relacionem amb elles segons aquesta imatge inventada que ens creiem i amb la qual ens sentim segurs. En realitat, però, els altres són nens i nenes coberts d'una capa d'aparent maduresa que els protegeix, i necessiten la nostra comprensió i acceptació tant o més com nosaltres necessitem la seva.

 La inseguretat personal, de vegades inconscient, moltes altres vegades conscient, ens empeny a dibuixar i inventar-nos els altres, i els dibuixem no pas com són objectivament sinó com el nostre jo poruc necessita creure que són per a poder prendre decisions segures, potser no decisions encertades, però al capdavall decisions que ens atorguen una sensació de seguretat. I així anem tirant en aquesta societat de primats que no sabem que ho som.

.

.

.

"Independencia de Cataluña" diuen. "Independència per canviar-ho tot" diuen d'altres. En realitat, independència personal i, si el poble volgués, nacional. Però per damunt de tot, i per totes bandes, respecte, pau i democràcia.

Sovint els problemes i els conflictes són conseqüència de la falta de tolerància. 

Per què no tolerar? Tolerar en els altres allò que afecta a la identitat dels altres. Tolerar en les persones allò que afecta a la identitat i al destí de les persones. Tolerar en els pobles allò que afecta a la identitat i al destí dels pobles. Solucionar les diferències amb les urnes, i no pas imposar-ho amb lleis blindades o poder militar. 

Tolerar. Tolerar llibertats. Tolerar i promoure que els pobles i les persones evitin dependències i esclavatges. Si algú depèn de mi, no sóc lliure; si depenc d'algú, no sóc lliure. Qualsevol realització i construcció personal passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que tothom que estigui amb mi sigui perquè vol i no perquè depèn de mi. Que sempre que jo estigui amb algú sigui perquè vull i no perquè depenc d'aquest algú. 

Qualsevol realització i construcció nacional passa per assolir graus cada vegada més madurs de independència. Que qualssevol pobles que estiguin junts sigui perquè els seus habitants respectius ho volen així i no perquè un poble depengui de l'altre a causa de desigualtats econòmiques o diferents nivells de desenvolupament; tampoc per imposició legal o militar. 

Que sempre que dos pobles estiguin junts, sigui perquè els seus habitants respectius ho decideixen. Que hi hagi pau. Que se solucioni tot amb les urnes i no pas amb el menyspreu i la imposició. 

Siguem tots madurs, tots cívics, tots lliures... Estimem la llibertat i la tolerància. I no tinguem cap més dogma que la llibertat i el seny. Deixem de banda els diners, les ambicions polítiques personals, les rancúnies, i, per descomptat, abandonem la manca de sensibilitat vers els sentiments nacionals que no compartim, perquè tots han de tenir cabuda. 

Deixem decidir a les urnes i no siguem feixistes disfressats de demòcrates, perquè quan algú ho fa, se li veu el llautó, i el que és més greu, el seu país, sigui quin sigui el seu país, s'assembla cada vegada més i més a una dictadura bananera. 
.
.

A menudo los problemas y los conflictos son consecuencia de la falta de tolerancia .

¿Por qué no tolerar ? ¿Por qué no tolerar en los demás lo que afecta a la identidad de los demás? ¿Por qué no tolerar en las personas lo que afecta a la identidad y al destino de las personas? ¿Por qué no tolerar en los pueblos lo que afecta a la identidad y al destino de los pueblos? ¿Por qué no solucionar las diferencias a través de las urnas, en lugar de imponerlo con leyes blindadas o con el poder militar?

Tolerar. Tolerar libertades. Tolerar y promover que los pueblos y las personas eviten dependencias y esclavitudes. Si alguien depende de mí, no soy libre; si dependo de alguien, no soy libre. Cualquier realización y construcción personal pasa por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que todo el mundo que esté conmigo sea porque quiere y no porque depende de mí. Que siempre que yo esté con alguien sea porque quiero y no porque dependo de ese alguien.

Cualquier realización y construcción nacional pasan por alcanzar grados cada vez más maduros de independencia. Que cualesquiera pueblos que estén juntos sea porque sus habitantes respectivos así lo desean y no porque un pueblo dependa del otro debido a desigualdades económicas o a diferentes niveles de desarrollo; tampoco por imposición legal o militar .

Que siempre que dos pueblos estén juntos, sea porque sus habitantes respectivos lo deciden. Que haya paz. Que se solucione todo con las urnas y no con el desprecio y la imposición.

Seamos todos maduros , todos cívicos , todos libres ... Amemos la libertad y la tolerancia. Y no tengamos más dogma que la libertad y la cordura. Dejemos de lado el dinero, las ambiciones políticas personales, los rencores, y, por supuesto, abandonemos la falta de sensibilidad hacia los sentimientos nacionales que no compartimos , porque todos tienen que tener cabida.

Dejemos decidir a las urnas y no seamos fascistas disfrazados de demócratas, porque cuando alguien lo es, se le ve el plumero, y lo que es más grave, su país, sea cual sea su país, se parece cada vez más y más a una dictadura bananera.