Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, December 20, 2020

Miracles? Fenòmens sobrenaturals? L'únic miracle és estimar.

No em farà creure algú en ell perquè leviti, vomiti claus, parli en llengües mortes o sigui capaç de conèixer els meus secrets inconfesables. Algunes aquestes coses les aconsegueixen fer els mags professionals; i si existeixen éssers diabòlics o angèlics capaços de fer aquesta i altres màgies, no m'impressionen per aquest fet.

L'existència és el miracle més sorprenent; el fet que les coses siguin. 

"Ser" és allò que se surt de tota previsió. "Ser" és una bogeria. I estimar és la conseqüència natural i lògica del miracle de ser.

No en digueu que aquell o aquella és déu perquè s'alça pels aires o endevina el futur. Em fareu dubtar, si em mostreu algú que estima fins i tot els qui l'odien. Em fareu dubtar si em mostreu algú que desitja un futur d'amor i respecte per tothom, fins i tot pels qui han fet el mal. Crec més en un déu que ofereix un amor incondicional, un perdó sense límit, que en un déu que em demostra el seu poder creant l'univers sencer.

M'impressiona, i m'hi rendeixo, la capacitat d'un cor de perdonar-ne un altre, la tendresa, la comprensió, la confiança en la victòria absoluta del bé algun dia, el coratge de no donar per perdut cap ésser humà ni en aquesta vida ni en cap d'altra... Són aquests els miracles que em fan creure en un més enllà, en una realitat superior a tota comprensió que no es limita a fer jocs de màgia, ni a mostrar mirallets de plata a les seves pobres criatures, ni a condemnar eternament els éssers que ell ha creat pel fet de ser aquests éssers tal com ell els ha creat: febles, limitats, i amb tendència innata a les pulsions violentes i de domini. 

La realitat veritable que ho emplena tot és infinitament superior a la descripció mitològica que fa qualsevol religió; no és un demiurg; no és un ésser poderós incapaç de deixar de ser feliç quan es rosteix una criatura; no és aquest ésser que calla quan es tortura algú, és l'ésser real que crida per boca de moltes persones quan es tortura algú.

Les persones de bona voluntat que malgrat les seves foscors aixequen la seva veu contra tota forma de mal són la veu d'aquesta realitat desconeguda pels dirigents de les religions, i per tanta gent abocada a una doctrina de premis i de càstigs, de bons i dolents, d'interessos eterns i d'especulacions egocèntriques. 

Leviteu, esperits; gireu el cap 360 graus; parleu en llatí o en arameu sense haver-ne après mai; proclameu als quatre vents els meus pensaments ocults... Aquestes fatxenderies no us fan tenir raó, no provoquen la meva admiració ni l'acceptació de cap doctrina inhumana i buida d'empatia i de respecte per la dignitat humana. Les doctrines que afirmen la pèrdua eterna d'algun ésser humà ataquen el valor infinit que té qualsevol persona humana pel fet de ser humana, i la dignitat que mereix només pel fet de ser una consciència capaç d'estimar i de ser estimada.

Estimeu espontàniament, de cor, amb tendresa i sinceritat, cercant el bé de les persones, especialment de les que pateixen més, i aconseguireu que m'interessi pel que dieu. És l'amor l'únic miracle que té algun valor; i és el fet de considerar cada ésser conscient com a un valor infinit per sempre l'única doctrina que mereix considerar-se d'origen diví. 

L'esperança que exerceix i regala la realitat superior i indescriptible, i el seu amor per cada persona humana, no defalliran mai; aquesta realitat és millor que el millor dels éssers humans. Això que les petites bestioles (que no saben que ho són) anomenen justícia no té res a veure amb la llum d'una essència que rau més enllà de tota comprensió i que és present a cada bri d'espai i de temps.

Friday, December 11, 2020

Tot és més fàcil.


 


Tot és més fàcil, però cal ofegar l'ambició, el càlcul que ens fa pensar què hi guanyem i què hi perdem, convé canviar aquesta especulació pel gaudi intens del que tenim davant, de qui tenim davant, i d'aquest Sol tan dolç. 

És tot senzill; creure que dins de cada persona, per enrevessada que ens sembli, hi ha un jo; que ella som el que hauríem estat nosaltres cas d'haver-nos trobat en les seves idèntiques circumstàncies, amb el seu cos, amb el seu cervell, amb la seva motxilla vital. Cal desaprendre el dogma irracional de les besties civilitzades, tenir la gosadia de semblar bojos, i obri al cor a aquest instant tan dolç de cel blau i llum groga; deixar la malfiança pels esclaus de l'orgull, el protocol, el poder, la imatge, les formes.

Tot és més fàcil si sabem agrair fins i tot a qui no ho mereix, estimar a qui no ens estima perquè hi neixi amor. La vida és entendrir la terra agraint-li el fruit que no ens ha donat, perquè avergonyida ens el doni. Només l'amor construeix amor i no la mal anomenada justícia dels fills de puta que no saben que ho són, perquè porten vestits honorífics, i medalles, i birrets, i capes! Ai les capes de la senyora Matusalèn que no s'aguanta els pets, de pedant que és, de la família dels senyors d'aquí i d'allà, marquesos del pa amb tomàquet i ducs del dictadoret aquell que va protegí un bombó per no dir una altra cosa que rima amb bombó. Els fills de puta també són persones que cal estimar; ningú més que ells necessita amor, ningú és més pobre que qui ha estat mal educat des de la infantesa i veu el món com una guerra, com un mapa de classes enfrontades en què els rics són els nobles i els pobres s'han d'evitar i ignorar; un bisbe beneeix la desigualtat i aquí tan tranquils cridant visca el Rei... Ningú més que ells necessita pietat perquè el mal el tenen a l'anima i no en tenen constància.

Tot és més facil quan t'adones que l'existència és un punt entre dues inexistències; la del passat que ja no hi és, i la del futur que encara no és i que no sabem si serà. És ara que trobem amb nosaltres la felicitat si és que la trobem. Si està al futur, no existeix; sempre estarà al present i aquí o no hi serà.

Tot és més fàcil si gaudim del poc que som i ja ens està bé; si assaborim el privilegi de tractar els qui ens són posats al costat, com el privilegi que és; no pas des de la superioritat, sinó des de la igualtat.

Saturday, November 28, 2020

Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats



Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats; entenent l'amor no pas únicament en la seva versió reduida a la parella sexual, sinó en la totalitat del seu concepte humà. 

Necessitem estimar qualsevol amb qui compartim estones de vida; amb un amor del color que pertoqui. Amor de ferro rovellat, d'engranatge que continua girant malgrat el pas dels anys. Amor d'aire invisible i real, que emplena tots els espais, que hi és sense veure's. Amor amb gust de regalèsia i olor de suor, que neix d'aquella veu que crida, i que surt d'un cos que salta i que cerca sempre maneres diferents i noves de divertir-se. Amor contingut de professor discret que mai no proclamarà el seu amor humà de vell que pertot veu criatures necessitades de mots essencials i de gests iniciàtics. Amor de carn, amor de cor, amor de cervesa i braves, amor nou i recent descobert d'amic de maduresa, amor de company fidel que sempre hi és i que comprèn les teves dèries fins a l'incomprensible. 

La parella no té el monopoli de l'amor; fins i tot es podria dir que la parella és un concepte que en les seves formes i els seus detalls depèn de la civilització del moment. L'amor, en canvi, és etern i sempre hi serà; lliure i impossible d'etiquetar, més enllà de les pulsions del cos, de la por a la mort, de la ràbia animal de la supervivència... l'amor és allò que necessitem donar i rebre perquè som humans; malgrat la nostra foscor inconfessable, malgrat el poder o l'autoritat de la qual el moment ens vulgui dotar, tenim una profunda i intensa necessitar de ser estimats i de regalar estimació.

L'amor no es mereix, car si fos conseqüència d'un mereixement no seria amor; tot i això, l'amor és lliure i si cal ha de marxar, fugir, sense que per aquesta raó deixi de ser amor.


Monday, November 23, 2020

Pudor de mort



Heu sentit l'olor de mort d'un cadaver no enterrat de fa uns quants dies? Es va discutir molt al llarg de la seva vida; va esforçar-se a tenir sempre la raó, a aconseguir la víctòria dels seus; del seu país, del seu departament, de la seva ciutat, dels seus! Es va crear enemics, els va maltractar; eren enemics; va viure fastiguejat sempre amb la por de ser superat per algú altre en els seus anhels. Podríem dir que molt poques vegades va respirar. Ara fa pudor de gat mort, el món continua funcionant sense la seva presència; hi ha qui el recorda amb un regust desagradable a la consciència, i ell se'n va anar gairebé sense adonar-se'n, amb un bagatge de frustració subjectiva.

Avui ha sortit el Sol. És un sol bell, com bell és el cant de l'Emma, com bell és el reflex del Sol damunt la mar, com bella és la mirada d'aquella persona tan gran que fa comprendre perquè l'univers es va crear; es va crear perquè algun dia aquesta persona existís, i perquè existís el seu somriure amb tot el que significa. Hi ha dofins a poques milles de la costa de Calella, i la roca roja de les formigues, i el vent és com una remor que du fragàncies de sal i d'històries d'amor viscudes i imaginades. És tot el que hi ha ara, i és tot el que hi ha.

El pendol malèfic de la malaltia de l'ànima fa viure per una ambició que posa els seus ulls en un futur de glòria egocèntrica o de glòria dels nostres. Però la vida rau al present, i el nen o la nena que ens posen al costat, avui, és tota la nostra família ara; és el nostre fill o la nostra filla, i ho veiem en els seus ulls.

Un dia farem pudor de mort; haurem viscut?

Wednesday, November 18, 2020

Enterrem la disciplina al calaix de les eines rovellades (II)

 



No ens en sortim. No renunciem a la repressió com a mètode educatiu. No creiem en les paraules. Ens desanimem amb les primeres derrotes. No ens sentim capaços de convèncer, de seduir, de fer sentir. Tornem, agenollats, a la mare disciplina, norma, llei, que ens salvarà de tots els mals i farà que el món funcioni amb la precisió d'un engranatge. No creiem en l'individu i les seves potencialitats il·limitades. Ens fa mandra emprendre el millor de tots els camins. Per matar la plaga, cremem el sembrat. No ensenyem a distingir les raons que han de dur de vegades a fer servir allò que limitem i de vegades a no fer-ho servir; ens resulta més fàcil prohibir-ho sempre, prohibir-ho com a exercici de càrrec; és el que ens toca, diem, hem de prohibir, i ells obeir i intentar d'enganyar-nos; no creiem en la possibilitat de respectar la llibertat i ensenyar el risc dels precipicis de les addiccions, de fer veure la llum meravellosa de la maduresa que permet distingir quan fer allò que volem limitar i quan no.

Creiem, creu el gruix de l'eixam, en la llei i els càstigs que modulen la conducta; dubtar-ne aboca al dissident al calaix dels excèntrics, dels incívics fins i tot. Avui dia afirmar que hom no creu en la configuració dels estats, en els sistemes judicials, en la violència legal, en l'autoritat legal, és condemnar-se un mateix a ser apartat de qualsevol cercle d'intel·lectualitat, a no ser tingut en compte com algú amb n discurs digne de ser escoltat. Però la repressió, sempre, és la malaptesa d'una màquina incapaç de descobrir la persona rere l'ésser humà que s'equivoca i que l'únic que necessita és canviar; no necessita ser castigat per a satisfer no se sap quina mena de justícia (disfressa de la venjança o espantaocells del sistema); l'únic que necessita qui fa el mal és canviar; no pas canviar només el comportament, sinó canviar primer ell o ella, comprendre, sentir, voler, tornar a néixer... Només això necessita, perquè un càstig reforarà la seva ràbia, enfosquirà la seva humilitat, l'empentarà a noves malifetes, l'enquistarà en el seu enuig. Però som abelles; i les abelles anul·len les dissidents per a continuar essent abelles.

Renuncio a qualsevol llei per a canviar la vida, a qualsevol càstig, a qualsevol escarment, a qualsevol bestiesa impròpia de persones humanes superiors; i crec només en la capacitat il·limitada de l'individu de canviar cada dia, de tornar a néixer, de sentir d'una manera diferent la vida, d'odiar el que ha fet malament i disposar-se a construir un món lliure, sense por a la bellesa ni a la tecnologia.

Impunitat és el mot que fan servir els qui estan obsessionats amb la venjança sense saber-ho, i els que en el fons en el fons, entenen el comportament humà com l'exercici d'un interès egocèntric; entren en el joc del premi i el càstig, i no s'adonen que la reparació és ja la pedra que esclafa la impunitat, i la reparació, o la compensació vital que d'una manera o altra vol obrir-se pas, és el primer anhel de qualsevol persona que canvia de debò.


Wednesday, November 11, 2020

Buscar parella


 

Buscar parella no és el més encertat. No diré que sigui dolent ni que sigui bo; només dic que no és el més encertat. La parella no es busca, es troba. I es troba una parella millor com menys la necessitem per a ser feliços, com més feliços ja som per nosaltres mateixos sense que la presència o les accions d’algú diferent a nosaltres mateixos ens siguin necessàries per assolir la felicitat.

Perquè quan això passi, quan ens sigui suficient amb nosaltres i prou, de segur que no convertirem a ningú en un instrument de la nostra felicitat o en una possessió, de segur que ens mostrarem tal com som i que la futura parella ens coneixerà tal com som, i per tant sabrà si li agradem o no, de segur que si triem la nostra parella, no serà per a emplenar cap buit sinó només perquè la valorem, l’estimem, i trobem agradable i constructiva la seva companyia a la nostra vida.

Per tant, si estem bé amb nosaltres mateixos, per què buscar-la? Ja la trobarem.

Potser perquè ho veig així, em deixen un regust amarg aquests programes a on la gent va a buscar parella; la mostra i exhibició dels candidats, dels pretendents, em sembla com una fira de bestiar a on, per a més vergonya, les actituds, les paraules, la fatxenderia, la falsedat, els tòpics, el sucre recremat i ranci dels qui pretenen seduir o ser seduits, els mostra com a pesones incompletes que converteixen l’altre en un objectiu estratègic, en un complement de la pròpia vida, en una “cosa”, valuosa potser, però cosa que desitgen, que necessiten, que busquen, potser per a donar sentit a una vida que ells sols no saben o no volen encarar.

No tenir parella és viure una independència alliberadora, i trobar-la hauria de ser també viure una independènia alliberadora. L’emparellament només és humà si no malmet la llibertat i la independència. Només per als fills té sentit perdre la independència, perquè la sacrifiquem parcialment en benefici d’unes persones vulnerables que ens necessiten i a les quals hem fet venir sense preguntar-los si volien venir. 

En fi, és la meva opinió i prou.

Sunday, October 18, 2020

Dissenyadors d'un món diferent




La tensió dels humans, al capdavall, és la que creem els humans en observar la tensió dels humans. Cridem contra un món salvatge i competitiu, i, per defensar-se'n, hi ha qui intenta convertir les persones que educa en salvatges i competitives. Hi caiem tots poc o molt. El món està tensionat per cadascun de nosaltres. Sense consciències, a l'univers només hi ha bellesa. Sense consciències, aquesta bellesa no és contemplada.

Agafar un pollet, petit i delicat, i conservar-lo amb vida, implica no prémer gaire el puny, perquè l'esclafaríem; ni afluixar-lo perquè ens cauria. La comunicació necessita aquell punt d'amablilitat que reté l'atenció sense obligar-la; i aquesta atenció absorbirà allò que diem amb més força com menys s'adoni que pretenem retenir-la, com més gaudeixi, com més destensionada es trobi, com més fascinada estigui. 

Som els dissenyadors d'un nou món que eixirà quan ja no hi siguem. No veurem la bellesa que animem a existir. Cridem aquesta bellesa de les profunditats de les ments que creixem i li demanem que surti, que floreixi, que cridi, que destrueixi la lletjor de la tirania, de qualsevol tirania; que posi en evidència la grisor i la buidor de la uniformitat. Seduïm aquesta bellesa, perquè es decideixi a despullar-se i emplenar el món d'una força humana capaç de destruir tota forma de mal. 

La bellesa és la llibertat d'aquelles realitats que no segueixen els estandards ni se sotmeten a normes infundades, és la diversitat de les expressions humanes, la indeterminació de les forces que governen l'univers i el pensament humà. La bellesa no és allò que diuen que és bell; és allò que ho és i prou, ni que ho trobin lleig; te gust de somriure, i fa sentir a la panxa unes pessigolles especials, aquelles que se senten quan la veu d'algú petit s'alça per exigir pau, respecte, llibertat, bondat, vida, creativitat, esperança.

Sunday, October 4, 2020

He llegit el llibre de les ribes verges del maresme i he entès l’infinit regal que és la vida


Si fos tan fàcil viure com la bellesa que veig quan et miro, com la infinita llum que desprens quan somrius... 

 Si fos tan fàcil com aquest Sol que entra per la finestra, com el mar al lluny, que em recorda la impresionant bellesa de la nuesa dels estius... 

 Si fos tan fàcil viure, com fàcil és pels nens, com fàcil és pels petits... 

 Si fos tan fàcil com plorar de felicitat, escoltant la teva cançó, la teva veu... 

 Si descobríssim que realment és així de fàcil, en comptes d’obsessionar-nos en el miratge que ens vol convèncer que tot és complex i difícil, que tot fa por... 

 M’agrada tan l’olor de la sal arran d’aigua... Hi he passat tantes bones estones aquí! Quan em vaig alliberar d’aquella merda fosca que em tenia enredat! 

 Alliberar-se d’allò fou molt semblant a començar a existir. 

 Per què permets, déu, que hi hagi qui amaga horrorosament el Sol i el vent que fa olor de mar a tants petits que encara no han començat a viure amb intensitat? 

 Sóc el mateix que ahir s’acostava en aquesta riba del maresme, tan fascinant i tan senzilla alhora. No entenc per què el meu cos es veu tan madur; si sóc un nen, només un nen que comença a existir com ahir vaig començar a ser. Cada matí sóc un nen que comença a existir després d’haver-se desfet d’aquella foscor amb què els adults dogmàtics el tenien empresonat. 

Miro a Montjuich, el Sol que comença a davallar, l’olor de sorra de Sant Pol, d’Arenys... la Sal, les onades, la pell, la nuesa, el mar, les rialles, la família, la pau... 

Si fos tan fàcil per tothom viure com ho ha estat per mi! 

Cabessuts elegants que us entesteu a dirigir vides que no us pertanyen, quanta llum us perdeu! Morireu sense haver entès què és començar a viure! 

Cabessuts lligats al fermall de les vostres pors, deixeu de tenir por a no ser, i començareu a ser! 

Cabessuts covards que cerqueu unes seguretats que no hi són perquè la vida és l’art de trobar la vida malgrat les inseguretats! 

Si no podeu canviar, deixeu de lligar fermalls als altres! 

Somrius, i així em dius com de gran n’és tot, com de bell és, com de gran és viure, i que freda que està l’aigua de cristall de Calella! 

I que bonics que sou! I que bell que és tot! Signo amb el cor el canvas immillorable d’una terra i una mar que ens han regalat! 

Si els records s’esvaeixen, no us endugueu els meus, el temps viscut en aquesta meravella de planeta, en aquesta sorra, en aquesta pell, en aquestes fragàncies de les profunditats! 

Crec que les decisions importants de la meva vida les he pres amb el signe de la llibertat, amb el segell de la rebequeria, amb la profunda convicció que calia esberlar murs, parets mal aixecades, pors, fal·làcies, poder, terns envestigats, aparences balmes... 

He llegit el llibre de les ribes verges del maresme i he entès l’infinit regal que és la vida, la Terra i les persones. He llegit el tractat suprem de la saviesa, que està imprès a cada roca, a cada cos, a cada reflex del Sol, i he descobert la profunda necessitat d’estimar tothom, de no menysprear ni menystenir ningú, de no criticar ningú, de viure sense jutjar, de respirar estimant, de no tolerar ni la més petita cadena lligada al meu ésser... I t’he trobat a tu en allò més finit, més material, més senzill... El més profund, el més espiritual, el més dolç, el més humà brolla com una fragància del regal de tot el que ens envolta, de tot el rebut, de tot el que sempre tinc.

Gràcies!


Monday, September 14, 2020

"Love me tender" from "Aura Lee"

 


Love me tender (Cover in Ranch de Las Caneilles)

Adapted song from "Aura lee" that was written in 1861 in the American civil war. The adapted form of "Love me tender" was sang by Elvis Presley in 1956.

Wednesday, September 9, 2020

Només la dolçor humana ens pot salvar de la fredor d'una nit en solitud.


Si tinguéssim un punt més de tendresa i humanitat, no ens farien por tantes coses. El món seria una llar segura, plena d'amics i amigues. No ens doldria perdre res, perquè sempre ens quedaria gent en un lloc o altre. Gaudiríem amb la pluja, convençuts que un dia o altre el sol lluiria. Viuríem a poc a poc, i marxar de la vida no ens seria tan esquerp, perquè fins a l'últim alè ens envoltaria gent amb un somriure.

Hi ha molta gent a qui això li embafa; avorreixen el sucre (diuen ells), però al meu parer són així a causa de les ferides del combat. Arreu del món, i des de les edats més tendres, hi ha un combat atroç vers la fortalesa de la perfecció, l'austeritat de la força, la lluita pel poder, o senzillament ferides... Aquest combat ens esgarrapa sovint sense adonar-nos-en, i ens minva el gust humà de la proximitat dels cors. Les ferides del combat espanten l'infant, l'escarmenten, l'ensinistren, el confonen... I com si d'una defensa natural es tractés, l'infant amb el temps acaba, més o menys en secret, menyspreant els tresors perduts de l'espècie humana, el somriure, la tendresa, les abraçades, les llàgrimes, els cops d'amic a l'esquena, les riallades, el joc, el cant, i a cops fins i tot els poemes, la dansa i les manifestacions artístiques menys pragmàtiques. 

L'infant, quasi sempre, es creu l'engany i es converteix en l'adult competidor que pica abans no el piquin, que es malfia, que calla, que malda, que especula, que vigila, que no intervé, que resta indiferent, que s'allunya, que passa sovint desapercebut. Acabem sent en créixer especímens dignes d'una tribu competidora i poderosa anomenada societat. 

Però... sempre ens falta alguna cosa... Quan pregunten qui és feliç, quatre ximples alcen la mà si és que arriben a ser quatre. Ens falta fins i tot creure que té algun sentit parlar de felicitat, tan poderosos i segurs com ens pensem que hem arribat a ser.

Necessitem abraçades, de les de debò, de les humanes, de les que no especulen ni amb el poder, ni amb la influència, ni amb l'interès material de cap mena. Necessitem, encara més, somriures sincers. 

Sapigueu, des d'ara, que si sou simpàtics amb algú en la meva presència i, després, un cop aquest algú marxa, us quedeu sols amb mi, em mireu i me'l critiqueu o us en foteu, heu perdut, de moment i fins que torni, la meva confiança. Necessitem somriures sincers. Menys amenaces, menys pressions, menys complots, menys ambicions. Necessitem somriures sincers. 

Som els inventors de la tendresa i alguns l'escometen com si fos un conte d'infants, però sense la tendresa la vida és un planta punxeguda que es defensa en un desert desagraït. 

La por, qualsevol i quan sigui, es venç amb la tendresa, que no és sinònim d'extraversió, que conviu amb tímids i oberts, amb callats i xerraires; és una flor de colors bells, que no valora cossos ni en un sentit ni en un altre, que si té por, la té; però que estima i espera.

 Només la tendresa ens pot salvar de la por. La por a estar sols en un món d'intèrprets cruels, el rostre verídic dels quals mai no es mostra. La por a marxar sols, no se sap a on, ni com, sense comprendre fins a quin punt hem estimat prou, hem rectificat prou o hem agraït prou. Només la dolçor humana ens pot salvar de la fredor d'una nit en solitud.

Wednesday, September 2, 2020

El temps, aquesta cosa estranya que passa.



Quan algú es mor, ni que sigui algú amb qui no parlaves cada dia, apareix una absència, un silenci estrany que no t'acabes de creure. Sospites que d'alguna manera et parla. Podries explicar mil situaciones que ho demostren. Però necessites més, i això que necessites, no ho tens ni ho pots tenir.

És com quan algú se'n va de viatge. Saps que està en algun lloc, que ens aquests moments, pensa, sent, estima... Saps que la distància no deixa de ser la materialització en un model creat per la ment d'una dificultat de relació material, física, i res més. La imatge de la llunyania a la nostra ment  és un efecte virtual creat pel model que la nostra ment configura per comprendre la dificultat o la facilitat de les relacions  físiques entre els éssers. Però vivim dins d'aquesta realitat configurada mentre som vius, mentre no canviem de joc o de hardware.

I el temps passa. Ahir teníem cinc anys i estàvem dins la piscina del Natació Terrassa escoltant un monitor que cridava en una època en que a la pràctica la pedagogia no existia. 
I ahir en teníem vint-i-set i un suboficial cridava, i carregàvem l'arma, quan algú ens volia matar, amb gust de cendra a la boca, decidits a morir abans que no disparar. 
I avui caminem cap a una vellesa que s'acosta. Ens fa por el salt del trampolí, però alhora, i d'alguna manera estranya i inconfesable, en tenim ganes, ens morim de ganes de saber tot el que hi ha al darrere del salt del trampolí, de retrobar en condicions infinitament millors tanta gent que ha marxat. La llei natural, el sentit de la responsabilitat, la mandra, els arbres, la mar, la pell... ens fan decidir sense cap mena de titubeig de quedar-nos aquí tant de temps com sigui possible. Però... és un consol sentir aquesta curiositat esperançada de tot el gran que vindrà després. 

Potser néixer de nou. Potser només una manera diferent de seguir amb una vida física i natural encara no compresa, com el cuc que es fa papallona, o el nen no nat que neix. Potser el no res i la pau impertorbable. Potser una nova identitat (quin descans!). Potser qualsevol altra cosa no esperada ni imaginada. 

Sentim que no fóra una desgràcia marxar, perquè hem viscut intensament; hem tingut el privilegi de guanyar. 
Guanyar és aconseguir controlar la teva vida, decidir la teva feina i preferir-la a les vacances; i sentir, cada vegada que comença la jornada, la felicitat intensa de llançar-te a les persones que serveixes, com l'actor en cada representació, com el cantant, com el jugador de futbol, com qualsevol persona enamorada del que fa. Guanyar és sentir que, a voluntat, pots desconnectar de tot, mirar els arbres i els núvols, i escoltar una veu que et mena a esgarrapar versos i a percebre un gust d'aigua a la boca; una aigua que neix en un riu concret de França; un riu que quan avança, entre boscos intensament verds, fa un so que és com un himne a l'etern retorn de la vida. L'aigua a la boca apareix quan sentim que hem guanyat, que tot està silenciós a excepció del so de fons de la vida, quan comencem la jornada i pensem a qui farem feliç avui, a qui regalarem una il·lusió, un objectiu, una esperança. Guanyar és haver estimat. Guanyar és haver gaudit amb tantes realitats petitones i grans. Guanyar és no haver llençat la tovallola a cap de les guerres lliurades. I en aquesta situació de victòria silenciosa, com el riu de França, és quan el salt del trampolí no es veu com una desgràcia, sinó com un repte, com un viatge a un altre planeta, com el descobriment del gran misteri, i sobretot com el retrobament amb els qui han marxat, més o menys coneguts, però tots estimats.
.
.
.

Monday, August 31, 2020

El salt des del trampolí



Un es mira el trampolí des de baix i creu que no n'hi ha per tant, que podria ser fins i tot interessant llançar-s'hi. Es decideix. Puja l'escala. Camina pel trampolí. Mira a baix i el sentiment canvia del tot. Un tremolor de cames. Un "però que faig aquí". Un "millor fer-ho un altre dia". Arriba el moment del salt a la piscina i ens sembla que mai no estem preparats. 
I el cas que a l'existència hi ha un salt a la piscina obligatori, que tots hem de realitzar vulguem o no, i que tenim l'obligació de prorrogar tant com puguem dins d'uns límits raonables. Però tots hem de fer aquest salt, la diferència entre uns i altres és el moment de fer-lo, però tots el farem igual. 
És per aquesta raó que no l'hem de considerar una desgràcia sinó una etapa, una fase; i això no és fàcil, perquè és un pas que en part ens porta al desconegut, i en part i al llarg de la nostra vida hem absorbit inputs religiosos relacionats amb aquest salt de trampolí que bo i que són ben intencionats ens han tensionat, ens han esguerrat la visió encertada i natural que teníem quan érem petitons quan sabíem del cert que l'existència és benigna. No sabem si després del salt continuarem sent, però hauríem de tenir clar que si no som, això implica una pau infinita i imperturbable; i també hem de tenir clar que probablement continuarem "sent", d'una manera que ara no entenem.
I és perquè l'existència és benigna que cada etapa que passem ens du a un estat millor. La natura ens mostra com res no dura, com tot canvia, però com alhora res es destrueix. La nostra esperança doncs ens ha de dur a comprendre que la consciència i la identitat es transformen, però no es destrueixen, perquè res essencial es destrueix. 
Tot allò que ens fa por és una previsió de la nostra imaginació. Quan esdevingui el que ara ens fa por, no ens farà por; o bé perquè no ho veurem, o bé perquè veurem que continuem sent. 
La fugacitat de tot ens ha de dur a agrair el que vivim en comptes de témer o protestar el que no viurem o el que ens perdrem després del salt de la piscina. El salt de la piscina vindrà per tots abans o després; no té sentit trencar la qualitat i la intensitat de la nostra vida d'ara per un salt que vindrà sí o sí abans o després. Que vingui més aviat o més tard no és essencial; l'essencial és que ara, avui, aquí, som vius, i podem fer que el dia que vivim avui sigui el millor; i que sigui superat només per demà; i que demà sigui superat per demà passat. 
I a banda d'això tenim el coratge de lluitar per aconseguir que el salt a la piscina trigui a arribar. Coratge, optimisme, ganes de lluitar, il·lusió per cada dia que vivim, confiança en l'existència i la meravella d'existir. Si hem de saltar sí o sí a la piscina, és perquè existim, i existir és un privilegi, és una sort que els qui no han arribat a ser mai no tindran. D'acord que ells no hauran de saltar a la piscina, però no han arribat a existir, i això sí que és fotut. 
Tot el que ens fa por és menys dolent que la por que ens fa. No deixem que la por pinti els nostres dies. Val, d'acord, és natural... però la merda també és natural i no ens agrada i l'hem de fer marxar per l'WC. La por és un mecanisme del cervell per posar-nos en alerta, però un cop ja estem en alerta, ja no té sentit. La por sempre és pitjor que el salt des del trampolí. No podrem evitar el salt a la piscina des del trampolí un dia o altre, però sí que podem enviar a fer punyetes la por i dedicar-nos a il·luminar cada dia de la nostra vida. 

Sunday, August 30, 2020

La vida, del color del cor.

Córrer? Per què?

Angoixar-se? Per què?

Esclatar de mal humor, viure amb antipatia, renegar d'esquenes, expressar un enuig constant, silenciós, ofès, amargat, només per temes logístics o per inèrcia vital. Per què?

Els cucs es mengen les proteïnes en descomposició de tothom a qui se li ha espatllat del tot el cos, o el vent escampa les seves cendres pels camps tan bells de la nostra Terra. I passa igual amb els cossos dels tristos que amb els cossos dels contents. 

El dia tindrà el color que tingui la nostra mirada. Si no està tot en ordre, podem somriure igual. Si no assolim aquell objectiu material que somniem i que estem convençuts que ens enlairarà a la glòria dels triomfadors, podem respirar feliços, gaudir del dia, del paisatge estimat del poble o de la ciutat, d'una xerrada amb les persones que estimem o d'un poema de Màrius Torres. El dia tindrà el color que tingui el nostre cor.

Diuen, pensen, creuen, valoren, jutgen... Però el que val és allò que bull al nostre cor. Cal reforçar-se, perquè l'essència de la felicitat és atacada per totes bandes, des de dins i des de fora, des del bàndol enemic i des del bandol dels éssers estimats. Ser feliç és un estat inconscientment insuportable per qui no en sap, no pot, o no se'n surt, i implica prescindir de la persecució de moltes realitats que el corrent imperant considera essencials quan en realitat són cireretes molestes i brillants que sovint tapen el Sol, o teles incòmodes i humides que s'arrapen a la pell i li impedeixen sentir el plaer del vent i dels raigs, o prestigis feixucs la pèrdua dels quals angoixa fins a enfosquir l'existència. 

Diuen, pensen, critiquen, riuen... curiós que riguin sense ser feliços.

Neguen la felicitat. No existeix, afirmen, i es queden tan amples. Buscar-la, frustra. I en això tenen raó. Buscar-la, frustra; el que s'ha de fer és adonar-se que ja hi és; perquè sempre hi és, però els ulls cerquen no se sap què més enllà, i no la veuen.

La vida tindrà el sentiment que tingui el nostre cor.

Saturday, August 29, 2020

Convèncer una ment humana, per un déu, hauria de ser més fàcil que crear l’univers; no li cal inventar-se inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú.




L'altre dia vaig ser una mica injust amb el Padre Fortea... (en vaig parlar uns posts enrere) vaig dir que semblava un personatge del Tintín i que s'interpretava a si mateix. Rectifico.
Continuo sense estar d'acord amb ell, però he escoltat alguns vídeos seus, i estic convençut que és sincer, que no interpreta, que es creu el que diu, i em fa l'efecte que és un tros de pa. I té una visió de l'ecumenisme molt encertada.
A banda d'això, no estic d'acord amb la seva visió, però no passa res.

En aquest moment, als hospitals del món, i de vegades a llits que estan en cases o xaboles, hi ha persones patint malalties greus, algunes en fase terminal. En molts casos, experimenten dolors insuportables, units a l’angoixa d’adonar-se que es moren. Persones grans, moltes d’elles; també joves, de vegades; de totes les classes socials, cultures, ideologies, caràcters, actituds diverses... Totes tenen en comú el sofriment, el deteriorament del cos, el dolor, la tristesa, la por, la ràbia... Sovint, al seu costat, hi ha metges que es desviuen per fer l’impossible, per paliar el seu sofriment... 

 A les situacions de dolor, tots ens fem iguals, tots som febles i petits, tots ens convertim en la humanitat que pateix. El dolor no té cap cara bona. Ningú mereix patir per dolent que hagi estat. El dolor no redimeix, el dolor no calma l’ira divina. Un suposat déu veritable no en treu res del patiment dels pobres éssers petits. El dolor no fa justícia. Suposant que algú dels qui pateix hagi estat molt mala persona i hagi fet molt de mal, el dolor que experimenta no esborra el mal que ha comès, no fa justícia, no arregla res. El sofriment humà dels hospitals ens revel·la, sense mots ni arguments lògics, la infinita dignitat de tota persona, independentment dels actes que hagi comès a la seva vida. El dolor absurd, ha de moure a qui pateix a adonar-se de la crueltat de fer mal a qui sigui que se li fa. El dolor absurd, ha de moure a qui cura, a qui acompanya, a qui potser té compte pendents amb la persona que es mor, a adonar-se que no té cap enemic al davant morint-se, sinó un ésser humà igual que ell, que ha comès errors, alguns potser a consciència, però aquests errors han ferit més a qui els ha comès que a qui els ha patit. 

El fet de “fer mal” produeix un efecte desgarrador en qui el fa. Qui fa el mal és més digne de compassió que qui el pateix. Qui el pateix necessita companyia, amor, consol, sinceritat, afecte... qui el comet necessita compassió, llàstima, i sobretot perdó i pietat, perquè el mal real que ha comès l’ha destruït més a ell com a ésser humà que a qui ha patit el seu mal. Potser és per això que em sobta com les religions oficials més majoritàries descriuen un déu que incrementa el mal condemnant els qui fan el mal, quan són els més ferits en la seva pròpia essència, com si fer justícia fos venjar-se dels qui han fet el mal. Parlen de déus omnipotents en el seu obrar i no s’adonen que aquesta omnipotència també pot fer alguna cosa més senzilla que crear un univers com és convèncer. 

Convèncer, a qui fa i ha fet el mal, de la desgràcia que representa fer-lo, del dolor que produeix, de l’absurd d’aquest dolor, de com qui fa el mal s’esquinsa el propi ésser, de com qui fa el mal es fereix íntimament. Convèncer una ment humana, per un déu, ha de ser més fàcil que crear l’univers; n’hi ha prou amb què faci això, no cal que s’inventi inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú, ni que ningú martiritzi ningú. Els martiris, tan lloats per les religions, són violència que fereix, no només a qui la pateix sinó sobretot a qui l’exerceix. Convèncer de l’horror infinit de la violència a una persona humana no ha de ser tan difícil per un Déu com crear l’univers; i sembla que l’univers sí que l’ha creat o com a mínim ha suscitat les propietats naturals que el desenvolupen i permeten. “Llavors per què ha mort Crist?” em diuen alguns teòlegs i sacerdots molt bona gent i de molt bon cor. Doncs perquè l’han matat, perquè l’han torturat i l’han matat, i això no ho pot haver volgut déu, perquè si ho hagués volgut no seria un ésser bo. La mort de Crist no fa justícia, ni aplaca déu, ni redimeix, ni té res de bo, perquè és l’assassinat d’un ésser humà, i això no pot ser volgut per déu. 

Alguns sacerdots fa l’efecte de vegades que no evitarien, si estigués a les seves mans, la crucifixió de Crist, convençuts com estan de la seva necessitat. L’obligació de tota persona bona és evitar els assassinats, i les tortures i els abussos, i el mal... Al déu veritable, no pas al deu descrit per les religions, li dol la violència exercida per les consciències, i per tant la crucifixió de Jesús no podia estar als seus plans. El déu descrit pel cristianisme, bo i tenir una càrrega profunda d’amor i de perdó, no és un déu real, perquè continua sent un déu descrit com a justicier en el sentit de violència, venjança, càstig, infern... No és estrany llavors que les societats inspirades en aquest déu desenvolupin actituds que imiten en els seus sistemes judicials i en el seu funcionament aquesta violència legal que pretén fer justícia, quan en realitat el que fa és generar una por disuasòria o satisfer l’instint de venjança de qui pateix una injustícia. 

 Hi ha un déu veritable; és de debò, però no és així com l’han descrit les religions. I no és aconsellable descriure’l amb mots, duen a error. Per descriure`l, ho hem de fer estimant. Estimant les persones que ens envolten. Ajudant. Perdonant. Gaudint de la vida i de la Terra. Posant-nos al lloc dels altres. Comprenent. Fent costat els qui tenen por, els qui se senten sols, els qui estan confusos, els qui no tenen a ningú. Perdonant-nos sobretot a nosaltres mateixos perquè som els éssers de qui coneixem més foscors. Canviant cada dia. Essent lliures i deixant els altres lliures. Convencent els qui fan mal que no el facin. Suscitant sentiments bons. Els sentiments són humans, són un tret identitari humà com ho és la tendresa, l’amabilitat, el bon humor. Els sentiments son la flor; l’amor és la planta; la presència de déu i la natura són les arrels. L’amor que busca el bé de debò dels altres, no necessita normes, ni lleis, ni judicis, ni càstigs... El déu de debò no fa servir la por per atraure les persones, sinó l’amor i la bellesa real dels éssers; de què li serviria tenir al seu voltant súbdits adoradors espantats i submisos. Si la seva arma fos la violència, ja hauria enviat un exèrcit per castigar els qui fan mal; no la fa servir, ni per evitar els empresonaments, els maltractaments, els assassinats que es produeixen a cada instant al món, inclosos els assassinats dels estats del nord per mitja de les desigualtats socials i de la fam. Al món hi ha massa crits; massa dents premudes, massa tensió, massa por, massa diners, massa riqueses, massa pressa, massa por a la vida, massa por a la mort, massa manipulació, massa mentida... Relaxem-nos, cantem una mica, mirem al mar, riguem, somriguem...

Wednesday, August 26, 2020

L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

  

Padre Fortea (Imatge de la Wikipedia en Domini Públic)

Ara mateix penso tantes coses, i no totes poden ser públiques; no pas perquè siguin dolentes, sinó perquè sense el meu context no entren igual. No hi ha dubte que l’estiu del 2020 ha estat estrany; si li haguéssim de dibuixar el karma tindria colors molt forts i de diferent signe.
Avui diré que ahir em vaig quedar enganxat fins a les quatre de la matinada escoltant un personatge pintoresc que ha rebut l’encàrrec de l’església espanyola de fer exorcismes; un tal Padre Fortea. És ben bé com un personatge del Tíntín, però molt macabre. Molt i molt macabre.
Si me’l cregués, hauria d’acceptar un déu que crea monstres torturats i torturadors... Si me’l cregués, l’univers seria molt trist, com una mena de camp de batalla entre éssers eternament castigats i àngels endollats per via divina en un cel incomprensible (Com podria algú honest estar tranquil al cel sabent que hi ha éssers patint eternament! Quina manca d’empatia!). Les seves paraules, plenes d’un tradicionalisme que ell no reconeix, dibuixen el tot de la natura com si estigués al servei de només una de les diverses visions religioses del món.
No sé... m’agradaria dir-li que es creu coses sense proves... Una pobra histèrica alemanya que tenia atacs de ràbia contra els símbols religiosos no és una prova, ni els seus canvis de veu, ni que parli llengües estranyes... Tot el que expulsem per la boca en algun moment ens ha entrat al cap; tenim veus gravades que no recordem conscientment. Sense proves, s’empassa dogmes medievals i pretén que tothom se’ls empassi. De tot el que explica, el més fotut és que menysprea l’amor. L’amor com a virtut d’un creient per ell és insuficient per vèncer el mal; considera l’amor com un acte carrincló, bonista, de progrés febles... Atorga al poder de l’església i les seves lleis tot el secret de la derrota del mal. A més, parla com un personatge creat, com si s'interpretés a si mateix, a mig camí entre pel·lícula de terror i de comèdia, i amb les seves conferències fa les delícies de l’integrisme més recalcitrant.
Tot és més senzill, crec jo; molt més. Viure, deixar viure, dubtar, dubtar i dubtar... Dubtar és una virtut que ens allibera de la credulitat. Un déu que ens regala el sentit crític i la intel·ligència per a no empassar-nos contes de terror no ens pot retreure que fem servir aquest sentit crític i aquesta intel·ligència. Com deia Spinoza, un déu que crea taradets actitudinals quin dret tindria a castigar-los per ser taradets actitudinals? A on és la responsabilitat de l’inventor quan fa un invent que no rutlla? Benaurats els qui no s’ho creuran tot, perquè seran lliures.
També em va resultar curiós quan va parlar dels fantasmes. Segons ell són, tots, ànimes del purgatori. Quina seguretat! No criticaré pas jo a algú que veu fantasmes, i ara no explicaré per què, però que l’única explicació que ell doni sigui que són ànimes del purgatori! La mateixa expressió purgatori és com una ofensa a déu. Per què hauria de necessitar un déu que ningú purgués res? Què en trauria un déu de debò del sofriment o l’angoixa d’un pobre ésser mort? Aquesta lògica és tribal i prehistòrica. A les tribus, es castigava el díscol, el desobedient... Al càstig de l’anomenava justícia (encara avui se l’anomena així), però en realitat no era més (no és més) que un mecanisme de supervivència social, un instrument per permetre funcionar la societat tribal, similar i a cops idèntic al rol que la “venjança” jugava (juga) dins la selecció de les espècies; eliminar o reduir la descendència dels individus amb comportaments contraris a la tribu. Quin sentit té atribuir a un suposat déu veritable la pulsió instintiva del càstig?
No sé... jo sento a prop els que han marxat, tan a prop que... uf! I el que sento és pau, amor, proximitat, records, consol, alegria, esperança... I això és més real que les paranoies mentals d’un teòleg. La teologia és la disfressa pseudointel·lectual amb què els servidors dels mites dissimulen la inconsistència de partir d’uns dogmes que no estan subjectes a revisió. Aquest error intel·lectual de partir de premises no comprovades, fruit de la il·luminació o de la imaginació de personatges de l’edat antiga, necessita vestir-se bé, i per això l’anomenen teologia.
L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

Wednesday, August 19, 2020

Tan cert...



"Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l'univers i et canvia totes les preguntes."

Farem de la vida aquella història de bellesa profunda que sempre hem parlat.
Cada instant de la vida és aquella llum que dóna sentit a tot; cada vida és sencera, amb tota la seva força i el seu missatge.
No hi ha adéu per qui forma part de la vida, per qui és la vida.
La vida és música feta esperit, que viatja a on vol, que fa el que vol, que ho estima tot.
No hi ha limitacions per qui és amor, ni mort, ni oblit, ni solitud, ni por... tot això queda enrere, com queden enrere les pors i els dolors de la mare en el part quan veu la vida als ulls del nen que neix.
Els mots d'ahir, tan tímids, tan vergonyosos, es converteixen en tresors que abasten totes les dimensions de l'existència. Copso com la identitat va més enllà del cos i de les seves formes i no mor mai, es transforma en més vida com l'eruga quan es fa papallona, immensament més lliure, més gran, més bella.
L'alegria d'aquells ulls que cantaven, que somreien amb amor, es multiplica per un infinit inexplicable i continuen sense interrupcions una vida que mai no desapareix.
Més enllà i al marge de matraques religioses arrogants, la vida que neix a la natura, continua viva a la mateixa natura, i arrela i s'abraça als cors que estima per sempre.
Farem de la vida allò que sempre hem dit que era; una realitat bellíssima a on "...el que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur! Podem deixar el món una mica millor amb només un gest ni que sigui petit, o una actitud!"

Monday, August 17, 2020

Cada bri de l'amor

 


De sobte, t'assabentes que algú ha marxat, algú que tenies molt en ment, però que no coneixies prou com perquè t'informessin de la seva partença. I penses què feies en el moment que se'n va anar. I recordes un somriure i una mirada.
Conserves com un tresor els seus mots i els seus sons. I veus que la vida és un dibuix meravellós a la sorra d'una platja; dura un instant, però té un valor infinit i un sentit ple.
Tot està fet de realitats breus i bellíssimes que arriben i se'n van. Sense aquests miracles fugissers no hi hauria existència. Res és segur. Res és perfecte. Però tot és bell, i en cada cosa sempre hi ha més amor que altra cosa.
Tenim por, i tindrem por, però tant se val si hi ha amor. Tot passa, però tot és infinitament bell i valuós.


🔆🌈🔆

El dia 21 de juliol, a la tarda, jo era a la platja i vaig pujar un moment a la tenda (al càmping) a buscar la guitarra. Vaig tornar a baixar a la sorra, vaig treure la guitarra de la funda, vaig començar a improvisar i taralejar sons amb una gravadora de so al costat, i em va sortir d'una tirada aquesta melodia senzilla. L'endemà, al mateix tros de sorra a on havia trobat aquesta melodia, vaig pensar la lletra.
Algunes setmanes després he sabut que aquell mateix dia en què vaig trobar aquesta melodia, algú se n'anava, una ànima plena de música i de vida. És per això que d'ara endavant aquesta cançó anirà lligada a un record, i la considero un regal.
A l’horitzó, el cel fa un petó a la mar
prenc el timó, m’empeny el vent sobre el blau
cada bri del camí, serà el destí.
foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.
L’onada ve; va amunt, es trenca i es mor.
Dura un instant, som un somriure fugaç.
Cada bri de l’embat, serà el destí.
Foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.
S’encén l’estrella, la nit descobreix la llum.
Sense cap mot, sóc molt a prop, i ho tinc tot.
Cada bri de l’amor, serà el destí.
Foc al cor, llum als ulls, aigua i sal.
(Registrada al Registre de la Propietat Intel·lectual)

Wednesday, August 12, 2020

Concert a la Torre de Piles, 8 d'agost de 2020.


Breu resum del concert del 8 d'agost.

Dels mòbils de la família, he compilat alguns segons d'algunes cançons i comentaris que vaig fer dissabte al concert de La Safor.
No està en ordre, veureu que es fa de nit i de dia, i d'alguns temes només hi he posat breus instants. I que el so és de mòbil. Però va ser intens i emocionant.
Publicar-ho tot es feia massa llarg. Està editat amb Resolve DaVinci, i exportat a MP4 per movie maker. Les cançons, registrades al RPI.

Un petit record, tastet, d'una nit valenciana, i d'un estiuet molt productiu pel que fa a la composició.
Ara vaig a per la propera, més pirinenca!

Tuesday, August 4, 2020

Belleses



La dolça força de la llibertat ens construeix; perdre la por a fer servir el propi criteri, a viure sense temor l'exercici de caminar per vies que ningú no vol prendre i que malgrat el seu risc són lícites, naturals, constructives, belles, immensament belles. La llibertat és la mar càlida que ha d'envoltar les ments vivents que creixen, que aprenen a valorar les conseqüències i a viure estimant. 
L'esperit que ens envolta a tots viu a la mateixa distància de la llibertat que de la responsabilitat; és audaç, imaginatiu, creatiu, bromista, poeta, amant, nen, immens; creador de passions i somnis, dissenyador de la tendresa i del somriure, de l'adolescència i els seus anhels i esperances. 
El món necessita persones que no tinguin por de les noves formes, de trencar jous feixucs que de tant suportar-los no som ni conscients que carreguem. No hi ha progrés humà sense la valentia d'escollir la bellesa i la llibertat. La bellesa és el segell de déu en tot el que ens envolta i adquireix formes sovint no valorades per les societats de l'espècie humana: una arrel recaragolada, una pell arrugada, un tremolor a la nineta, un cos cobert de fang, la nuesa salvatge d'un habitant de l'amazònia amb el somriure desdentat, el desert erm quan el Sol s'amaga, el paisatge desolat d'una platja solitària en un delta ignorat, un carreró rònec de Berlín, un graffiti al raval, el crit boig d'un infant que juga i que fa broma, el joc de llums del sol en una paret de casa. Necessitem absorvir la bellesa de tot el que ens envolta per a tenir la força suficient per no morir, per no perdre la nostra identita, per no rendir-nos a l'ombra pudenta que ens amenaça i que sovint ens derrota; com les plantes al Sol, necessitem ser capaços de veure i d'empassar-nos la bellesa que hi ha arreu, a cada instant, a cada moment.

Sunday, August 2, 2020

No sabem gaire, però és suficient.



Hi ha poques realitats més enquistadores que les seguretats. D'entrada, ens morirem. Quan hàgim lligat tots els capitals, propietats i recursos que garanteixin la nostra supervivència per sempre, llavors arriba un dia que ens morim, i totes les seguretats treballades se'ns en van de cop. L'onada, que va néixer petita mar endins, arriba a la riba, es trenca i es desfà.
No tenim tampoc cap coneixement segur; si volem ser honestos, tots són provisionals; depenen del seu desmentiment. 
Encara sabem menys de la realitat de les altres persones; allò que veiem d'elles no ho és tot, i per molt que sigui el que veiem, per contundent que sembli, és només la façana d'unes realitats inabastables per nosaltres i potser per la mateixa persona a qui mirem.
Els qui ens ofereixen seguretats absolutes, dogmes, asseveracions infalibles... ens estan oferint confusió; probablement perquè, a ells, els les van oferir abans. 
Només tenim segur el que ara som, el que ara veiem i escoltem, el que ara fem i podem fer. I de fet és l'únic que necessitem. 
No hi ha cap persona humana que tingui o sigui la veritat absoluta, però en totes les persones humanes hi ha una espurna d'aquesta veritat que viu al present. 

Les persones que han amuntegat diners són molt pobres, dignes de compassió. Sense cap mena d'ironia, afirmo que són persones immensament damnificades per la confusió de les seguretats. Són més dignes de llàstima i de compassió que aquelles persones que no tenen prou diners per tirar endavant. Amb això no vull dir que s'hagi de permetre un amuntegament il·lícit i injust de les riqueses, però no s'ha d'odiar a qui ho fa, perquè necessita més amor que ningú, més ajuda que ningú, més pietat que ningú. 

Sóc conscient que això que dic no és entès ni acceptat amb gaire facilitat, però jo ho crec del tot. Ningú mereix ser odiat hagi fet el que hagi fet; com més mal hagi fet, més amor necessita. Insisteixo que amb això no vull dir que se li hagi de permetre el mal que ha fet i que fa, ni que hagi de quedar impune. Estic parlant d'amor, de respecte, de caritat, no de lleis. 

Jo, personalment, no necessito creure en Crist per afirmar això que dic; en realitat no hi crec, per a mi Jesús va ser un personatge religiós del seu temps que pel context social, històric i evolutiu de l'espècie humana va fer esclatar una necessitat interior que els individus havien començat a tenir en aquell moment; un home i prou. Però com en tota persona, descobreixo en Crist espurnes de veritat, i una idea essencial que coincideix una mica amb el que he escrit en aquest post. 

Ningú no sap res segur. El poc que aprenem, ho hem de revisar de continu per no errar-la. L'escepticisme no és un vici sinó una virtut que ens acosta més a la veritat. Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, té una dignitat infinita; tothom ha nascut per a estimar i ser estimat. No sabem gaire més; però és suficient.

Tuesday, July 14, 2020

Prova d'amor.



M'agrada compartir les alegries. 
M'agrada tenir gent al voltant que quan els expliques una alegria, se'ls il·lumina la cara. 
Em fan feliç les alegries dels qui tinc a prop, i em fa feliç també que quan jo visc una experiència alegra, el rostre de les persones que m'envolten s'alegri. 
Crec que una de les mostres més grans d'amor succeeix quan perceps, només per la brillantor dels ulls, l'alegria d'algú per la teva alegria; és com una connexió que va més enllà del material, de l'interès proper i individual. En el fons és trascendir la mort i la vida. L'amor no és una qüestió només sentimental, és una necessitat entre qualsevol éssers humans.
 Sovint es viu com si tot hagués de durar sempre, però si es pensa que la vida és com una onada, que neix al mar i que amb rapidesa arriba a la platja i mor, llavors, aquesta brevetat manifesta fa que ens tranquil·litzem, que acceptem la fugacitat de tot, i que no pretenguem, al llarg del fugisser temps en què la onada es mou, viure només per nosaltres. La visió de la brevetat dels moments en què existim ens ajuda a alegrar-nos amb les alegries dels que ens envolten, a gaudir de badar al capvespre al balcó, mirant els núvols negres que amenacen tempesta, a escoltar els sons de fons del carrer, els ocells, els cotxes, la brisa, unes veus. 
Quan som conscients que el temps se'ns escapa, qualsevol instant, a qualsevol moment, a qualsevol lloc, ens permet absorbir la profunda bellesa del que és senzill i petit. 


Gràcies Piles!



Molt agraït a Manel Arcos, als regidors de cultura de Piles, al meu company d'actuació Xus García, un immens artista i una gran persona, al públic present malgrat el temps tan variable, i obviament a la meva família per les rialles i bons moments viscuts en tot el viatge.
Hem gaudit del paisatge dels tarongers, la seva fragància, de la contundent perfecció de la Torre de Piles, d'aquest cel ennuvolat tan bell que beneix els camps, del mar preciós, tan proper, del sopar tots plegats i amb tan bona conversa.
Molt content de la generositat de fer-me guanyador juntament amb algú de l'alçada artística de Xus Garcia, que sens dubte s'ho mereix més que jo. I agraït pel regal del proper concert probablement el dia 8 d'agost si el COVID19 no ens la juga. I si ens hem de confinar, us ben asseguro que de tant en tant tornaré a Piles a cantar; és un plaer estar en un poble que estima la cultura i que l'esperona amb passió.

#Piles #cultura #cançó #cançodautor #cançooriginal #cantautors #trobada #música #LaSafor #Gandia #poesia #poemes #moments #nit #nitvalenciana #Lluna #olors