Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Alex Pretti. Morir protegint persones dels executors de Trump.

Potser la manera més noble de morir per un infermer és protegint vides, protegint persones de la violència de les bèsties humanes.

Potser el món se salvarà gràcies a tots aquells que consideren el problemes dels altres com els seus propis problemes. 

Potser l'amor per la llibertat, la democràcia i els drets humans, de tantes persones dels Estats Units, que aquestes últimes setmanes viuen exiliats dels ideals amb els que han crescut, esdevindran la llavor d'un demà lluminós, que farà que en mirar enrere, en mirar el present on som ara, s'avergonyeixin generacions senceres. 

Alex Pretti, un infermer de 37 anys, va perdre la vida a mans dels agents de l'ICE mentre intentava defensar dues dones durant una manifestació. Els fets, capturats en diversos vídeos, mostren com Pretti, desarmat i amb un telèfon a la mà per documentar l'acció policial, va ser sotmès i tirotejat en qüestió de segons.

Les imatges analitzades, i difoses públicament, mostren com un agent va empènyer una dona al carrer, enmig dels crits i dels sorolls de la multitud. Pretti, que es trobava a prop gravant l'escena, va intervenir posant el seu braç al voltant d'ella per protegir-la. Moments després, un segon agent va empènyer una altra dona, i Pretti es va interposar entre ella i l'oficial. En resposta, l'agent li va ruixar una substància irritant directament als ulls. Pretti va girar el rostre i va alçar una mà oberta, mentre sostenia el dispositiu mòbil amb l'altra. En cap moment no es percep cap objecte amenaçador a les seves mans.

Les gravacions des de diferents perspectives revelen com l'agent va agafar Pretti pel braç, i com ràpidament s’hi van unir més oficials. L'home va ser llançat a terra, amb almenys mitja dotzena d'agents a sobre. En una de les seqüències, es veu un oficial colpejant-lo al cap. Gairebé immediatament, un company seu va obrir foc. Es van escoltar fins a deu trets en cinc segons. Els agents es van retirar mentre l'home jeia immòbil.

Pretti, originari d'Illinois i criat a Green Bay, Wisconsin, era conegut per la seva dedicació als altres. Durant els seus anys d’institut, va destacar en esports com el futbol americà, el beisbol i l'atletisme al Preble High School, i va participar en activitats com els Boy Scouts i un cor local. Després de graduar-se en biologia, societat i medi ambient a la Universitat de Minnesota el 2011, va treballar inicialment com a investigador científic abans de formar-se com a infermer.

En el moment de la seva mort, exercia a l'hospital de veterans de Minneapolis, on els companys el recorden com algú amb un humor contagiós i una passió inquebrantable per la cura dels pacients, especialment dels exmilitars.
Vivia sol en un petit complex residencial a poc més de tres quilòmetres del lloc dels fets, on els veïns el descriuen com un home pacífic i sempre disposat a ajudar. En el seu temps lliure, gaudia de la natura i del ciclisme, equilibrant les llargues jornades laborals amb moments de relaxació a l'aire lliure.

La implicació de Pretti en les protestes va sorgir de la seva profunda indignació davant les operacions de l'ICE i de les polítiques del govern de Trump, especialment després de la mort de Renée Good, que va desfermar manifestacions arreu del país. Alex Pretti se sentia destroçat per les injustícies creixents, com les detencions arbitràries i la separació de famílies; en un clima que cada vegada s’assembla més al del Berlin dels anys trenta a l’Alemanya nazi, amb la caça de persones i la violència que se salta tots els paràmetres de la democràcia nordamericana. Setmanes abans, la família li havia advertit sobre els perills de les marxes, aconsellant-li que es mantingués prudent.

L'alcalde de Minneapolis, Jacob Frey, va condemnar durament l'acció en una conferència de premsa, acusant l'administració federal de sembrar el terror a la ciutat. "Quant de temps més haurem d'esperar perquè aquesta bogeria s'aturi? Quantes vides més s'hauran de perdre?", va qüestionar, exigint el final immediat de les operacions.

Aquest succés ha generat un clam per la justícia i ha posat en relleu les tensions entre les forces federals i les comunitats locals, en un context de protestes creixents contra les pràctiques migratòries.

La família de l’Alex Pretti ha emès un comunicat que ha donat la volta al món:

Comunicat de la Família

Estem desconsolats, però també molt enfadats.
L’Alex era una persona de bon cor que estimava molt la seva família i els seus amics, i també els veterans estatunidencs als quals cuidava com a infermer d’UCI a l’hospital de veterans de Minneapolis. L’Alex volia marcar la diferència en aquest món. Malauradament, no estarà amb nosaltres per veure l’impacte que va tenir. No faig servir la paraula «heroi» a la lleugera. Tot i això, el seu darrer pensament i acte va ser protegir una dona.
Les mentides repugnants que l’administració ha dit sobre el nostre fill són reprovables i fastigoses. L’Alex clarament no tenia cap arma quan va ser atacat pels matons covards i assassins de l’ICE de Trump. Tenia el telèfon a la mà dreta i la mà esquerra buida aixecada per sobre del cap, intentant protegir la dona que l’ICE acabava d’empènyer a terra, mentre li ruixaven gas pebre.

Credo irrenunciable per a moments foscos.

 

Creiem en la concòrdia entre les nacions, en el benestar de les persones com a objectiu prioritari de tot govern, en la riquesa cultural de totes les terres com a patrimoni de tota la humanitat, en el sometiment de les armes a la raó, la fraternitat i el progrés, en l’imperi d’una llei que protegeixi la llibertat de tots els individus humans i de les seves necessitats vitals, bàsiques i d’expressió.

Creiem en la pau humana, en la pau com a valor, en la pau com a aliment, en la pau com a llenguatge, en la pau com a llei suprema; no pas en la pau dels cementiris, sinó en la pau dels pobles i de les seves festes; no en la pau que brolla de la por i de la violència, sinó en la pau que embolcalla l’alegria, la diversió, l’amor, la llibertat; no en la pau que depèn de l’acompliment de la voluntat d’una persona o d’un poder, sinó en la pau que genera i que neix del benestar de tots els pobles i de totes les nacions.

Crec en tot això malgrat que en algun moment de la història la bèstia governi el món; malgrat que la foscor, l’odi i l’interès econòmic semblin l’única realitat absoluta. Si es convertissin en l’única realitat absoluta, la humanitat començaria a desaparèixer, i acabaria extingint-se per sempre. L’imperi del mal despunta a voltes, però sempre acaba derrotat, perquè les persones hem nascut per a la llibertat i sempre acabem retornant-hi.

Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

Totes les persones

Totes les persones necessitem estimar i ser estimades.

Totes les persones tenim algun aspecte en el qual som genials.

Totes les persones tenen dret a no estar soles, a trobar el nostre espai, a ser felices.

Totes les persones tenim la necessitat de ser acceptades.

Totes les persones tenim un valor immens, incalculable, infinit.

Les persones no necessitem ser perfectes per ser estimades, ni per ser valuoses.

Si som un grup, el que li passa a una persona, ens passa a tots i totes.

Totes les persones tenim el dret i la necessitat de ser lliures, de no ser propietat de ningú.

Si una broma no fa gràcia a qui la rep, no és una broma, és un maltractament.

Qui viu amb por, no és lliure.

Si veig que tracten malament algú, i no faig res, i no dic res, també soc còmplice del maltractament; i un dia la víctima potser seré jo, o algú a qui estimo, i m’agradarà que la gent normal m’ajudi.

Totes les persones tenim dret a ser diferents.

Quan els intolerants s'exhibeixen.

https://twitter.com/esracismosos/status/1096167467083288576

 Si escampes arguments racistes, xenòfobs, d’ultradreta… ets racista, xenòfob i d’ultradreta. Si a més, afirmes que no ets d’ultradreta, que ets obert de ment, i intentes convèncer els més joves d’aquest fet… llavors també ets un hipòcrita i un manipulador.

Si un revisor, o un vigilant de seguretat, va directe a algú que és negre, i només a ell li demana el bitllet, o la documentació, i li parla de manera despectiva només a ell… això és indefensable, i qui ho defensa és un racista, i si nega que és racista és un hipòcrita, i si es disfressa de flautista d’Hamelin per atraure els més manipulables, que fàcil és ensenyar els tuits i els retuits que escampa, sense necessitat de dir res, per fer entendre de quina mena de persona estem parlant.

Les dones tenen drets, els mateixos que els homes, els mateixos que totes les persones; i, encara més, tenen dret a lluitar i a fer el soroll que vulguin per aconseguir que aquests drets siguin efectius. Els negres tenen drets, i els blancs, i tothom, siguin quines siguin les seves característiques. 
La lluita pels drets, per tots els drets, especialment de les minories o els col·lectius més vulnerables és la lluita per la llibertat. Els qui fan d'altaveu dels racistes i dels fatxendes són exactament el mateix que ells.

Vergonyes que els "civilitzats" no senten.

El concepte humà de "justícia" és una fal·làcia originada per l'instint evolutiu que mou a la venjança. A banda d'això, és, o hauria de ser, motiu de vergonya, el fet de ser cap d'un estat sense haver estat votat pel poble. I és, o hauria de ser també, motiu de vergonya, considerar-te legitimat a tenir més drets que altres persones, a posseir més diners o més recursos, només pel fet d'haver nascut en una terra que té més diners i més recursos (es neix a un lloc o un altre per atzar). És per tant incoherent ser antimonàrquic i alhora no revoltar-se contra el caràcter absolut de la propietat privada, que és el que sosté el sistema capitalista.

I és, o hauria de ser, motiu de vergonya, considerar i forçar a un poble, a pertànyer a un estat polític, sense preguntar als seus ciutadans si hi estan d'acord. Per això la guerra de conquesta és motiu de vergonya. Per això, és inaudit que, a ple segle XXI, hi hagi qui justifica la colonització d'Amèrica, sense adonar-se que va significar que un poble estranger conquerís pobles sobirans, i que un poble estranger imposés els seus costums, tradicions, cultura... de l'estranger, menystenint, per una actitud ignorant i xovinista, els tresors culturals dels pobles conquerits.

Tot això passarà moltes vegades

Girarà la Terra i deslligarà estacions de fulles seques als peus dels viatgers. Immensos salzes s'agitaran amb el vent. 

Plourà i el vent s'endurà les boires i engegarà raigs lluminosos de Sol a l'abril.

Torrarà l'agost un camp erm, i al lluny les oliveres tremolaran les fulles. Se sentirà l'estridor de les onades. Flairarà a sal i a una barreja de mar i estiu. Un munt d'hiverns es glaçarà la terra; alguns vestiran de blanc el Vallès que tant estimem.

Tot això passarà moltes vegades, any rere any. I la vergonya dels carcellers mai no s'acabarà. Mai no deixaran de ser els qui van empresonar pares, els qui van atiar a la ràbia de maldar per tapar cors, emmudir mots i somnis, arrencar versos, demmonitzar esperances... Seran sempre els qui van fer plorar innocents perquè no sentien ni deixaven sentir el legítim anhel de cercar una nova manera de ser lliures. Mai no es trauran, a ulls d'ells i dels seus descendents, la vergonya d'estossinar àvies o d'aplaudir els qui ho van fer. Ells, molt mudats, i amb frases estudiades, passaran en silenci convençuts que susciten admiració. Però en aquells qui els mirin, hi naixerà, sempre, un profund sentiment de pena, i el record de l'odi i del fracàs dels violents en una pàtria nova i lliure.

.
.

Penso en l'amor com una realitat poderosa.

Una de les realitats més torbadores de la vida és descobrir persones que per damunt de l'amor als éssers humans, hi situen les idees. I encara em descomposa més l'evidència del fet que no s'adonen d'aquest error, i que fins i tot el projecten en els altres. Absorbeixen com esponges els tòpics mancats de lògica, creats pels propagandistes del seu bàndol. Els "seus" esdevenen la font de la veritat, la qual posen per damunt de l'amor. Se'n riuen de l'empatia vers les persones que pateixen quan aquestes persones que pateixen no són dels "seus", quan aquestes persones que pateixen han posat en qüestió les idees dels "seus", l'status, l'ordre, l'estat... imposat pels "seus". 

L'amor, aquí, per ells, no val; i l'odi, al qual ells anomenen justícia, es redimeix als seus ulls plenament quan esclafa els qui alteren l'ordre, les idees, els dogmes, la societat proclamada i imposada dels "seus" i pels "seus".

"I think of love as something strong" deia Martin Luther King. "Jo penso en l'amor com una realitat poderosa". És aquest amor el que està violentat i menyspreat quan no som capaços de plorar pel dolor d'aquells que el nostre cap considera enemics. 

Quan esclafem, ni que ens considerem carregats de raó, som inhumans. 

Cap idea, cap gest, cap posicionament, cap paraula, cap declaració, cap opinió... justifica que ens alegrem de la tristor dels fills dels nostres oponents, que anomenem "basura" el seu rostre, que desitgem el seu empresonament, que ens enriguem dels qui ploren pel dolor de les seves famílies, que ens neguem a aplaudir els seus familiars amarats d'angoixa, que ens enutgem quan el sistema judicial els atorga les engrunes d'un apropament a les presons de la seva terra, que no té res de semblant a la llibertat, i que al capdavall és un dret de qualsevol empresonat, hagi estat empresonat legítimament o no. 

Aquest comportament d'odi a l'empresonat, al disident polític, a l'enemic de la tribu... és profundament vergonyós en qualsevol persona. Jo no voldria mai comportar-me així si un dia a qui empresonessin fos a qui no pensa com jo. Si algun dia les tornes fossin les contràries, i estiguessin a la presó els dretans espanyolistes, els monàrquics, els classistes... per res del món voldria mensyprear-los, ni desitjar el dolor de les seves famílies, ni insultar la imatge del seu rostre penjada a les parets de Barcelona, ni negar-me a aplaudir els seus familiars enfonsats, ni deixar de lluitar per la seva llibertat per molt diferentes que siguin les seves idees i els seus projectes polítics. Desitjar la unitat d'Espanya, o anhelar la independència de Catalunya, no ens fa millors ni pitjors persones. Ni ser monàrquics o republicans. Ningú mereix la presó per declarar una independència. Ningú no mereix la presó per proclama la indisolubilitat d'Espanya. Les diferències ideològiques no ens fan persones diferents. L'error d'un unionista no fa que tots els unionistes siguin miserables. L'error d'un independentista, no ens fa a tots dolents. La gent que humilia els oponents, que desitja la presó pels consellers, pacífics; pels Jordis, pafícics; pels qui fan cançons, per irreverents que siguin... La persona que s'enriu de les mostres de suport als familiars dels presos, als fills que no veuen els seus pares més de 90 minuts al més i rere uns vidres... si us plau... quina mena de valors poden ensenyar als seus alumnes i als seus fills?

Penso en l'amor com una realitat poderosa; més poderosa que la ignorància i que la irreflexió. Pensó en l'amor com una força capaç de desfer el gel de tots els cors. Penso en l'amor com allò que fa que siguem iguals, ni que les nostres idees, i vides i estils i creences siguin profundament diferents. 

Em descol·loca la falta de caritat d'aquell que en nom d'unes idees és capaç de restar gèlid davant el dolor d'una vida humana. Entenc que estigui en profund desacord amb els empresonats, hi té dret; fins i tot pot estar enfadat, pot considerar que la seva actuació va ser profundament inadequada... però... en el moment en què dóna suport a la violència de la presó... deixa de ser humà i es converteix en el defensor del seu territori animal, del territori de les seves idees, o del territori geogràfic de la tribu, o del territori metafòric de les tradicions i els dogmes socials. 

La crisi dels neofatxes no és una crisi d'idees sinó d'amor; la majoria no ho veuen, i no se'ls pot explicar, perquè a una persona se l'estima o no; però no pots convèncer ningú d'estimar-la. 

Em ve a la ment el senyor Albiol, un dia, sorprès que la presentadora li parlés del drama de tenir companys diputats a la presó; i l'Albiol fins i tot va arribar a dir que als espectadors no els interessava si els polítics anaven a la presó o no, que això no era una qüestió que preocupés ningú. Aquesta resposta ingènua i sincera de l'Albiol manifestava la llavor de l'error, la clau de la confusió profunda, el fet de pensar que la població està tan mancada d'empatia com els polítics que s'han obert pas a cops de colze i a força de competicions. El fet és que a les persones humanes ens dol. Ens dol que hi hagi persones condemnades, abans de judici, a 30 anys de presó. Em doldria també si aquestes persones empresonades fossin d'idees contràries a les meves. Em dol fins i tot l'empresonament de molts d'altres, amb delictes diversos i comuns, que s'ho mereixen de debò, i el dolor dels seus familiars. Com no m'ha de doldre doncs el dolor dels qui no s'ho mereixen?

La indiferència vers el sofriment dels altres, el menyspreu a l'empatia, el goteig constant de missatges propagandístics mancats de fonament que esperonen l'odi i la divisió... em causa una profunda torbació i una decepció sens límits vers aquestes persones.

.

.

.

Els qui travessen de nit els Pirineus.

Adoro la petita paraula escrita amb plor i angoixa en un racó de bosc que ningú no veu, ni publica, i amb la qual ningú no especula, perquè la petita paraula, quan neix, és ella el punt d'arribada i tot l'objectiu cercat, sense especulacions comercials ni promocions editorials, ni presentacions egofíliques, ni targetons, ni glòries. 

La paraula, avui, que evoca l'exiliat, l'empresonat, el perseguit, el fill orfe de pare viu, l'esposa vídua de marit segrestat en vida. 

I aquí, pels carrers i les places, dins les escoles i a les universitats, autòmates amb ulleres de marca i tern i corbata, i un estrany somriure delicat, que oculta l'intens desig que els exiliats continuïn exiliats, que els empresonats no surtin de la foscor de les seves cel·les, que els seus fills els plorin i que a les seves esposes els sagni el cor. Erúdits que aplaudeixen la tortura freda als empresonats i les seves famílies, i ho fan amb pas prudent, amb formes exquisides, com els grans panteons del cementiri de Terrassa que per fora són peces barroques de perfecció contundent i per dins amaguen els budells podrint-se d'un cos que ja no és res.

Veig les teves galtes inflades, menjant porres i cafè amb llet, i els teus ulls riallers i murris, mentre l'efecte de la teva incompetència plora dins d'una presó, al pati d'una escola, al pupitre d'una aula, o en un pis de Barcelona o de Terrassa. El teu patriotisme esdevé la ruina i el fracàs de la teva professió, que havia de ser gran, però que has convertit en instrument de dolor i d'odi. La por dels altres ha encimbellat el teu poder, però la por cansa, i cada vegada a la por se li escapen més i més presoners. I cada persona que deixi de tenir-te por afebleix el poder de la teva injustícia.

Quanta gent plora sense que el seu plor sigui sentit. Vull escriure d'ells i no dels monstres refinats que ensenyen formes i empesten l'ambient amb sentors d'hipocresia i de buidor existencial. Vull caminar al costat dels qui travessen de nit els Pirineus tractant de no ser descoberts per aquells que juguen a caçar rojos, pels soldats del gran déu inventat per reis i cardenals de cor gèlid.

Els poders inhumans que esclafen persones escampen el seu poder des del Iemen al règim monàrquic autoritari espanyol actual, hereu del franquisme, experiment de la tecnocràcia neofeixista, que es disfressa de democràcia per a controlar les eines de la manipulació i de la injustícia. Ens arrosseguem entre els vigilants del sistema, entre els guardians de morals i formes; majordoms, escolanets, bisbetons... tan preparats amb l'esquelet intelectual del coneixement, però sense carn, sense sang, sense pell, sense sexe, sense amor per la llibertat, sense llum als ulls... Enric, tens els ulls tristos, per què? El poble sempre té rao, i quan la llei diu que no la té, potser qui no la té és la llei, perquè al capdavall, la llei ha de néixer del poble. La llei de cada poble ha de néixer de cada poble.

No tenim por. El pitjor que ens pot passar és la mort, i no és tan greu si hem viscut lliures... i no és tan greu si hem viscut plenament lliures. Per què els ulls tristos?

Villarroel versus Forn

La gent continua patint la diferència de criteris pel que fa a imputacions, judicis, repressió de la llibertat d'expressió, empresonaments, persecució d'un país i d'una cultura...

Caminem vers una nova nit dels vidres trencats. Voldrien que fos delicte la legítima aspiració política de milions de persones. Voldrien que la gent callés, que no cantés, que tingués por, i que el poble a poc a poc s'anés diluint. Però el poble mai no mor, i la presó i la persecució i l'odi legal contra les persones lliures d'avui significarà la multiplicació dels futurs ciutadans d'una nova república, pacífica, cívica i independent. Ningú no esperona més l'existència d'aquesta república que aquells que intenten frenar-la trepitjant els drets fonamentals dels pobles i de les persones.

Res ni ningú pot destruir la nació que ja existeix.

Villarroel va passar dècades en una presó de Galícia, dins d'una masmorra que quedava inundada pel mar quan pujava la marea; és el segell de la repressió dels integristes de la unitat política; l'imperialisme inhumà. Forn passa fred a Estremera per uns delictes que no ha comès i que en tot cas serien intencions polítiques pacífiques; torna a ser el segell dels de sempre; freds, cruels, buits i violents. Però la història descriurà el paper de cadascú per a vergonya dels qui trepitgen persones i pàtries. El país fustigat per l'odi certifica a ulls del món la seva existència per sempre.

.

.

.

.

.

. 

Quanta, quanta violència!

Fa fàstic la violència; i la més devastadora de totes és la legal. 

Contra la violència il·legal, és fàcil revoltar-se. Hi ha instruments i mitjans, i una pressió popular absoluta per a condemnar-la i vèncer-la. La violència il·legal es destrueix amb l'educació i la prevenció. La violència que el sistema no suporta no té futur; encara que només pot ser derrotada al marge del sistema; perquè el poder venç, però no convenç. Només els pensaments de pau poden vèncer els pensaments de violència; qualsevol altra victòria aparent és insuficient i no té estabilitat.

La violència legal, però; les presons per a gent no violenta o que només ha realitzat fets polítics; la repressió de les idees, de la llengua, de les paraules; la pena de mort; l'acció policial no controlada per ningú; la tortura; la prevaricació... Aquesta violència legal és el termòmetre de la salut d'un sistema. Quan un estat l'exerceix, els seus ciutadans no són lliures, ni que no arribin a experimentar personalment l'agulló instintiu de la repressió legal. La terra que està sotmesa a la imposició d'unes lleis que ofeguen drets, i a l'agressivitat d'unes normes dissenyades per dèspotes, és una terra esclava, i els seus habitants són presoners. La violència legal revela el caràcter dictatorial de democràcies que no ho són, i adquireix múltiples formes que delaten la pobresa humana dels estadistes i poders que la beneeixen i la sostenen. La violència legal és conseqüència de l'animalitat residual humana, abocada a la venjança i a la imposició, i implica una absoluta falta de confiança en la persona humana, i requereix, com a complice necessària, una hipocresia refinada que juga amb la mentida al poble. 

No es copeja l'ànima

No es copeja l'ànima. No es menysprea la voluntat lliure de l'ànima. Dius que Catalunya és part de l'ànima d'Espanya; paraules poètiques per a justificar la imposició d'una voluntat que no és la de la majoria de gent de Catalunya. Paraules amb ambició de ser nobles per atacar la noble causa de la voluntat del poble. Tots els pobles del món per llei natural són sobirans, igual com totes les persones ho són; les lleis que sotmeten la sobirania d'un poble sota la sobirania d'un altre, són contràries a la llei de la naturalesa, i cap poema místic o polític, per bé que soni, no pot esberlar el que la dignitat dels pobles i de les persones mereix.
.
.

Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar. L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.

Image of Arxoland from wikipedia. CC-BY-SA-4.0.

.
.
.

Tenim l'essència del mal dirigint els destins dels estats; de fet, la mateixa idea de càstig/venjança s'entronca en el més brutal i cruel de la persona humana. "La cabra, la cabra, la puta de la cabra... la madre que la parió" canta la dona madura i analfabeta a les rambles de Barcelona, demanant la presó per algú a qui no coneix de res, i que li han dit que ha fet una cosa que ella no entén; però la dona és fidel al que la seva tele li diu a l'hora de sopar, al que al seu voltant es respira; odi pur contra l'enemic de la tribu.

I els intel·lectuals de la tribu s'encarreguen de vestir de gala les misèries instintives dels qui esclafen la dissidència; els intel·lectuals, enamorats de les formes principesques d'un poder daurat i buit, com buida és qualsevol filosofía que demonitza persones, i que anhela presons i tortures mentals pels qui se surten del guió.

"Vostè va dir, va pensar, va declarar, va proclamar..." "I en canvi ara diu... tal o qual, perquè si no ho diu se'n va a la presó... Ara rectifica, perquè si no rectifica va a la presó..." "I ara, sobretot, no es manifesti públicament... perquè si ho fa, tornarà a la presó..." "No sigui dolenta..." diu el mal, encarnat en persona.

L'essència del mal disfressada de justícia.

L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.

Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar.

Com si es pogués convèncer algú amb el terror. Com si amb el pànic provocat poguessin canviar les idees de les persones; com si amb l'amenaça poguessin configurar la ment dels presoners; i com si els carcellers i els legisladors, i els bufons patètics amb capa de cavaller, per una mena de raó ontològica que va més enllà de la vida i de la mort, definissin amb les lleis i els càstigs, el bo i el dolent; el just i l'injust.

I el bruixot de la tribu tranquil·litza les consciències dels fidels, afirmant que no s'han de construir trinxeres, i ho diu sense condemnar els qui destrueixen les vides dels qui no pensen igual, dels qui únicament fan i desfan actes polítics, pacífics, fàcilment desmuntables pels qui tenen els tancs, sense que la tortura fos necessària; però ells adoren la tortura psicològica contra els qui han gosat convertir-se en dissidents; forma part del contingut dels seus testicles, de les hormones de matadors de braus i d'inquisidors oficials. Volen esclafar les persones humanes que no accepten sotmetre's a la seva concepció del món. I ho volen fer, fent veure que formen part del món civilitzat, disfressant-se de demòcrates, i escopint feixisme. No accepten els raonaments que fan evidents els seus forats; els resulta més fàcil reprimir, destruir, espantar, cridar, mossegar, excretar i esbufegar.

El mal és tan refinat que busca espantar les paraules, les idees, les accions pacífiques de diàleg o de proposta democràtica.

Hi ha qui ha estat sis anys a la presó per una llei que condemna els qui s'asseuen a parlar amb terroristes, ni que sigui per a buscar la fi de la violència. Hi ha lleis que impedeixen que algunes opcions polítiques siguin vençudes a les urnes, fossilitzant així la repressió política, i impedint que el poble rebutgi amb els seus vots les opcions contràries a la dignitat humana. Hi ha lleis que envien a la presó persones per culpa d'una frase; com si no n'hi hagués prou amb una altra frase per a esbotzar qualsevol error que la primera frase exhibís. Hi ha lleis que condemnen les persones que es manifesten davant de determinats edificis, o que pronuncien determinats mots...

I de sort que els pensaments són íntims, perquè si alguns fossin capaços de saber què pensa la gent, fabricarien lleis que enviarien a la presó la gent per pensar això o allò altre. És l'essència del mal que intenta convertir la vida en un corral d'ovelles espantades i obedients, curoses al pensar i al dir, sotmeses al pastor repressor; silencioses i treballadores, esperant el dia de la matança, que per això han nascut.

De sort, que la vida no és això, i tenim la fugida de la mort ineluctable sempre a l'abast. La mort és un viatge que no poden impedir els repressors. Els qui no tenim por de la mort, som lliures a la vida, perquè no la canviarem per l'obsessiva necessitat de sobreviure. Viurem lliures, sempre que puguem; i quan no puguem, marxarem, deixant el cos enrere, perquè la vida és nostra per llei natural, i ningú no ho pot impedir, ni amb el seu odi, ni amb la seva màquina de repressió. Viurem estimant el color blau de la mar quan guspireja al migdia sota un sol que exhibeix la bellesa de l'existència. Viurem cantant, esperant un futur millor, lliure de l'imperi de les llei abusives, de les normes uniformadores, de les formes imposades que amaguen una buidor existencial esfereïdora. Viurem sense por de parlar ni d'escriure, perquè si no visquéssim així, no tindríem vida. Viurem estimant les persones, estimant fins i tot les qui viuen atrapades pel convenciment diabòlic que els mena a proclamar que les lleis decideixen el que és bo i el que es dolent, i que els qui no respecten les formes no mereixen viure; els estimarem tot i el profund odi pràctic que rebem d'ells, tot i el mal i el dolor que produeixen. Estimem perquè estimar és la nostra essència, i ningú ha de ser tan poderós que ens obligui mai a odiar; mai ningú ha de tenir prou poder com per obligar-nos a odiar ningú; i qui odia, sempre s'equivoca. No podem saludar els qui defensen l'engarjolament de les bones persones, però tot i així els estimem i ens produeixen una gran pena, un sentiment profund de llàstima, per la seva llunyania vital profunda vers la llibertat dels éssers humans. Viurem treballant per construir el món de llibertat amb el qual naixem totes les persones; tots els éssers humans naixem anhelant la llibertat de viure i de volar, de crear i d'estimar. A dins de cada nadó, s'hi amaga la llavor, el tresor, el llibre amb la qual arribem, i que milions d'ocells negres intenten cruspir-se al llarg de la nostra creixença. Només els artistes, els poetes i alguns bojos... aconsegueixen conservar aquesta llavor i treballar perquè es converteixi en planta, i després en arbre immens. L'arbre prohibit del jardí de l'Edén del qual un escriptor antic va escriure  (deformant el déu veritable i convertint-lo en un fals demiurg) tot dient que no mengéssim de l'arbre del bé i del mal, atemorit que les persones assolissin el do dels déus. Venim de l'eternitat, d'una realitat que no podem descriure i que ens va donar aquesta llavor, que coincideix amb la nostra pròpia essència. I sovint trobem, a la vida, que ens enterren, però no saben que som llavor; i que les llavors creixen i es fan planta, i arbre. El bé triomfarà, perquè la victòria forma part de la seva essència, si no, no seria bé. Però igual com les nebuloses planetàries necessiten el rerefons de la foscor per a mostrar tota la seva bellesa; aquesta llavor que duem des d'abans de néixer, sovint es veu forçada a conviure amb el mal per a poder fer-se entendre i per a mostrar-se. Llavors quan l'enterren comença a créixer i es fa eterna per sempre.

No passaran, ni que durant un temps la lluentor de les seves espases els faci creure que són el tot. Al final guanyarà la humanitat, i la foscor dels que situen les normes i les lleis com a origen de tot el que és humà, serà desfeta per la llum d'un sol que no tindrà final. Som vius per a ser lliures i ningú pot continuar dempeus si s'enfronta a les mateixes lleis de l'existència, que són la llibertat i  l'amor.

.

.

.

Som persones i valem més que qualsevol estat.

No sé si em fa més ràbia una llei que envia a la presó dos éssers humans per participar com a líders en una manifestació pacífica, o més pena el dolor de les persones que cada dia els troben a faltar. L'enyor d'un pare bo, d'un marit alegre i honest, d'un ciutadà lliurat al servei de les persones. L'absurd d'una legalitat que s'ofereix al tirà per a ser interpretada segons les necessitats repressives de la màquina del poder, buida d'humanitat i de sentiments. Arma de tortura en mans de desferres humanes, perquè som desferres humanes qualsevol de nosaltres en els instants en què odiem, ens convertim en ignorants de riallada gelada i ulls buits.

Et veig, Jordi, impedint que els manifestants bloquegin entrades i sortides. T'observo amb flors a les mans i poemes a la veu. Escolto tot seguit el plor dels teus fills petits. L'espai buit de la teva llar. La dona que estimes, abatuda i trista. La fredor de la llunyania amb què el feixisme disfressat de democràcia et tortura; perquè les lleis que empresonen algú pel fet d'haver-se manifestat, ni que estiguin ordenades per un sistema democràtic, són lleis d'inspiració feixista. 

Veig, lluny dels carrers, o als mateixos carrers alçant el braç amb la salutació nazi, personatges patètics, que defensen que sigueu presos, inconscients, ignorants o indiferents al terrible dolor dels vostres (alguns apel·len a Franco i a la pena de mort) i analitzo la contundent injustícia que patiu pel fet de ser a la presó amb el risc de ser-hi quinze anys, i només per manifestar-vos. Després, aquests defensors civils, envestigats de l'horror repressiu, tornaran a les seves feines, a fer classes de Cultura i Valors, a atendre malalts en una consulta mèdica o a vendre assegurances. I riuran amb els acudits sobre els presoners, i alguns aniran a missa a pregar per "La  España" una, o pel monarca que admiren gairebé fins a plaers inconfessables, o per Franco, al qual reclamen i enyoren. I es vestiran com toca, perquè adoren les formes; i fins i tot consideren que qui viu sense formes no mereix viure; i ho ensenyaran als seus alumnes, els que els tinguin, sense adonar-se que divinitzant les formes certifiquen que no tenen fons, i potser ni ànima.  Tenen fills? Alguns sí. Si els éssers humans tinguessin fills i els estimessin com cal, com s'estimen els fills, potser entendrien que totes les persones són fills i filles d'algú, infinitament valuosos, infinitament respectables. Torturar una persona per les seves idees, per alçar una bandera, per estrafer un crit, per entonar una cançó... és pitjor que el nacionalisme que odien tant els que són nacionalistes sense saber-ho. 
Creu-me; el pitjor no és el nacionalisme company, encara que ho digui el teu adorat Stefan Zweig; el pitjor és odiar algú per ser nacionalista, o per no ser-ho, o per ser d'un color o d'un altre, o per voler la independència, o per no voler-la, o pel que sigui. El pitjor és odiar. El pitjor és donar més importància a una causa que a la llibertat d'una persona honrada.

Mereix viure tothom, i tothom mereix ser lliure; mereix ser lliure el país, la gent, la societat, per a escollir el futur, d'un color o d'un altre, d'una manera o d'una altra manera. Mereixen, els éssers humans, viure en un món a on totes les cultures puguin decidir el seu destí sense que els seus fills hagin d'acabar en una presó lluny dels fills que els necessiten. Mereixen totes les persones ser respectades com a persones sense que cap vigilant d'idees les provoqui pel carrer i els pregunti amb mala llet "que miras mamón" per a  tot seguit engarjolar-les per un mal gest de reacció, o per una mirada de rebequeria natural. Mereixen totes les terres del món que els seus fills i filles siguin iguals davant la llei, sense senyorets privilegiats a causa del cognom, adoctrinats per tutors, adoctrinats per preceptors, adoctrinats per militars i dictadors... Mereixen totes les terres tenir Caps d'estat votats, i no imposats i elevats, per llei, a la categoria d'irresponsables jurídics. Mereixen totes les societats de gent honrada viure en una república de persones amb les mateixes oportunitats, sense que la llosa del passat, amb la seva herència aristocràtica, com un llast, com un pes insuportable, com una taca a la dignitat humana i a la llibertat de tots els éssers humans, els esclafi com si fossin bestiar. No som bestiar. Som poble i som persones.

   

La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones.

A song written in 1985 by Frank and Seán O'Meara, about Grace Evelyn Gifford Plunkett, an Irish artist and cartoonist who was active in the Republican movement. She married her fiancé Joseph Plunkett in Kilmainham Gaol only a few hours before he was executed for his part in the 1916 Easter Rising.

S'acosta el desè aniversari d'aquest blog. 
Si m'haguessin dit fa deu anys que duraria tant, no m'ho hauria cregut. Si m'haguessin dit que les circumstàncies polítiques del país serien avui dia les que són, encara m'ho hauria cregut menys. 
És aquest un temps en què cauen les màscares, sense por ni vergonya. Uns gosen protestar contra el "Gobierno de España" perquè no ha aconseguit que els mitjans de comunicació estrangers censuressin la realitat del que va passar aquí quan el "Gobierno" va decidir agredir ciutadans de totes les edats que mantenien una actitud pacífica. 
Les estratègies dictatorials es consideren correctes, acceptables, provocant d'aquesta manera escàndol en altres països que no comprenen com aquestes afirmacions es poden produir dins d'un estat Europeu que s'anomena a sí mateix democràtic, i no comprenen tampoc com després de realitzar-les, no passa res, ningú dimiteix, ningú s'avergonyeix. 

No passa res bo i tota la corrupció, judicis, imputacions, indicis, condemnes, registres... patits merescudament pel "partido" del "Gobierno". No només no passa res sinó que la intenció de vot a Espanya indica que la població els continua donant suport. No passa res malgrat l'atac a cívils per part de les forces de seguretat del "Estado" el dia del referèndum, agressió desproporcionada confirmada i condemnada pel món. No passa res ni aquí, ni a la Unió Europea. 
El canvi de fronteres continua sent un tema tabú per l'economia del món, la qual mana intentant per tots els mitjans que no ho sembli. El canvi de fronteres, que fins ara s'ha produït gairebé sempre amb vessament de sang, continua essent un dret dels pobles que no es concedeix si no és amb una violència inhumana i tirànica. Catalunya està intentant traçar els seus límits, els que com a poble ha decidit, només amb la força dels vots i de la paraula; i la tirania legalista de la vella "España" amb la connivència de l'ancestral i antiga Europa, agredeix, amenaça, espanta, crida, condemna, empresona, i es desespera; potser intuint que el poble no es pot aturar sense que l'agressivitat antidemocràtica del "Estado" quedi en evidència.

Que fàcil que és modificar les lleis per aconseguir que un estat satisfaci les necessitats democràtiques dels pobles que el formen! I això no es fa perquè no es vol.

Que fàcil que és modificar les lleis, i fins i tot la constitució, per a satisfer les exigències econòmiques dels qui ens han deixat diners! I això es fa perquè no queda més remei.

Que fàcil és modificar les lleis per facilitar la fugida d'empreses de Catalunya! I això es fa immediatament perquè es vol.

No té sentit tampoc demanar raonaments als qui ja han pres la decisió d'ofegar les aspiracions d'un poble sigui quina sigui la raó democràtica, les exigències dels drets humans, el sentit de la justícia, l'aspiració i dret de llibertat de totes les cultures... Els testicles pesen més que el cervell de les persones que es deixen endur per l'instint de domini i d'imperi. És aquí a on la bondat humana es troba a faltar, o a on es confon amb aquest instint tribal de possessió que els du a diferenciar entre bons i dolents, essent per ells els bons els submisos, i els dolents els qui decideixen ser lliures; no hi ha opció. Els braus sempre duran banyes, i escometran tot el que se'ls posi per davant; no els expliquis res relacionat amb drets, amb empatia o amb humanitat; tenen banyes i són braus, i no hi ha res més. Tot el que pugui semblar que hi ha, és un sofisme disfressat de lògica que no se sosté i que pretén únicament enganyar el món; però al món no se'l pot enganyar amb facilitat, per això, després de molts anys, i de molt sofriment, acabarà guanyant el poble.

És fonamental, per a no perdre la raó ni el dret, no fer servir mai la violència. Els violents trien el seu propi destí. Els violents escullen el seu propi vestit miserable, el full de ruta amb el qual entraran dins la història com els opressors i els patètics; per molts esforços de maquillatge que intentin fer. La violència no té futur en una societat de persones que situen la bondat humana, el dret de tots els éssers humans a ser lliures, la pau, la cultura, la felicitat... com a primer objectiu de l'existència. Els conceptes antics i bestials com la venjança, la rancúnia, l'odi, el menyspreu, el domini damunt dels altres... no han de jugar cap paper en aquells pobles i persones que el que volen per damunt de tot és un món més lliure i una humanitat més feliç. No val la pena res si per aconseguir-ho es perden els principis identitaris que ens han fet existir com a poble i com a espècie: l'empatia, la intel·ligència, la col·laboració, l'esforç, el treball, el respecte mutu, la llibertat, la tolerància, la cultura, l'amor. 

Hi ha valors infinitament superiors a la supervivència. La vida val més que la supervivència. L'honestedat val més que la supervivència. La supervivència sense la bondat no te raó de ser. I tots aquests valors són els únics que poden dur a la victòria. La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones, la que abraça el nexe comú entre tots els éssers humans, siguin del país que siguin i tinguin les idees que tinguin.

Pobre Espanya!

Tenen tot el dret, els defensors de la unitat d'Espanya, a manifestar-se; igual com el tenen i el tenien a votar que no, a votar a partits que defensin la unitat, a fer propaganda dels beneficis d'estar junts, a explicar-ho i a intentar convèncer.

Ara bé... que difícil que ha de ser defensar aquesta opció i tenir de companys de mani i de causa a personatges que duien cartells a on hi posava "Las papeletas son peores que las bombas de ETA"! Molt difícil caminar al costat d'aquests rètols que banalitzen la maldat del terrorisme i de la violència i que pretenen fer creure que són menys dolents que els vots de la gent de les ciutats i dels pobles que diumenge malgrat la violència patida van poder votar. I els qui apedregaven balcons a on hi havia estelades! I els qui volien atonyinar periodistes amagats rere ulleres de sol dil fascio! I els qui exhibien banderes nazis, o franquistes, i aixecaven la mà a l'estil del fuhrer! Que difícil defensar la Catalunya espanyola amb espanyols que es feien passar per catalans! Jo em sentiria incòmode.

Em sap greu, perquè hi ha una altra Espanya; molts la coneixem i l'estimem. L'Espanya que no té por dels vots, i que més aviat els veu com una oportunitat per a reforçar la unitat, ja que aquesta unitat, si és votada, serà més forta i més real que si és imposada per llei i amb l'amenaça de la presó. Hi ha una Espanya fins i tot capaç de conviure pacíficament amb independentistes, sense insults, sense el radicalisme de les amenaces de mort i de presó. 

Per què una manifestació a favor d'Espanya ha de tenir només els colors groc i vermell...? També és d'Espanya el color morat. També són espanyols els qui volen que el Cap d'Estat es voti. Que curiós que aquesta Espanya amant de la llibertat, entusiasmant, generosa, valenta... no s'intuís enmig de tants nazis! La imatge que el món ha rebut de l'expressió d'ahir, pel que he llegit a diaris del món, és una descripció d'Espanya intensament de mitjans del segle XX, com si la segona guerra mundial no ens hagués ensenyat res.

Encara que pugui sembla rar, m'hauria agradat sentir-me seduït per una altra idea diferent a la caspa i l'agressivitat. No m'explico com alguns polítics teòricament de vocació progressista poguessin participar sense rubor enmig de tanta impulsivitat i de tan poca intel·ligència.

A on és l'Espanya del segle XXI, l'Espanya capaç d'entusiasmar els joves (els joves normals, vull dir, no em refereixo als que alcen el braç a l'estil nazi o canten el cara al Sol)?

Podria dir que a mi m'és igual, perquè la independència de Catalunya és un fet; si no arriba a ser ara, no trigarà gaires anys; les atrocitats de les forces de seguretat s'han encarregat de fer entendre de per vida a les generacions de nens i de joves de quin costat poden estar si volen una societat pacífica i civilitzada. Els nens d'una guarderia, l'altra dia, van plorar quan va passar un helicòpter de la policia espanyola; i en una altra escola a on la policia anava a fer una xerrada en un curs de primària, també hi va haver plors i por. Per tant, la independència és un fet, només és qüestió de temps. Per això dic que podria dir que m'és igual; però no m'és igual, perquè m'estimo Espanya i la seva gent, igual com m'estimo França, i Escòcia, i tants llocs fantàstics del món; en tots ells, i a Espanya també, hi ha gent adorable.

.

..

Ens trobarem de nou, no sé ni quan ni a on, però ens tornarem a trobar.

En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga. 

És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda. 

Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.

 Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres. 

I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?

Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?

Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?

El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.

Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats. 

La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.

Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.

Bon dia tingueu! 

La filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure.

Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni merescudes.

Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut; potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la supervivència dels seus.

I tu no tens por.

Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el cap. 

No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau. Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis. Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap cot, i massa vigilants, i massa por.

Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior que té la teva ment sovint ignorada.

Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha perseguit, Potser per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per demà; Shenandoah sap per què. Passi el que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.

Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts, ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual; el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.