Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Donostia. Show all posts
Showing posts with label Donostia. Show all posts

Tuesday, August 18, 2015

Els Minyons a Donosti




Fa il·lusió veure un munt de camises d'un color de Terrassa quan ets lluny, relativament lluny, de la teva ciutat. I descobrir un munt de cares conegudes, i saludar-ne unes quantes. I descobrir una alumna amb cara de sorpresa en trobar el seu profe a Donosti. I veure carregar i descarregar un parell o tres de castells amb el so de la tenora. I sentir crits de llibertat. I percebre aquella complicitat especial a les persones d'una terra que també és menyspreada. Tot plegat, en un dia radiant, amb una posta única, un quinze d'agost, al bell mig de tot.
I un es recorda a la quotidianitat del curs amb la noia que t'has trobat, tan feliç i tan professional, quan alça un castell, impecable i bell. I penses que totes les vides que passen per davant teu al llarg del dia a dia tenen, cadascuna d'elles, un univers immens impossible de compartir i de conèixer. I et reafirmes en aquella idea que diu que quasevol persona és un obra mestra viva i misteriosa, i que la tasca del professor, al segle XXI, més que transmetre coneixements (que també) és principalment mostrar maneres d'assolir-los, actituds front les dificultats i l'exigència d'esforç, anhels, desigs, il·lusions, bogeria per arribar a adquirir les capacitats i els aprenentatges, i la mirada posada no només en el present, que és allò que tenim de debò, sinó en tots els presents vers els que un ha de somniar viatjar, que cada vegada s'han d'assemblar més a allò que sentim que som i que sentim que hem de fer.

M'agradaria poder algun dia fer meves aquelles expressions que un dia vaig sentir a algú més gran i més savi que jo: “em vaig fer mestre per a descobrir mestres en cadascun dels rostres que em trobo, per aprendre d'ells que cada persona crea un univers únic, i que la meva tasca és aprendre tota la vida que hi ha a cada persona, i, a tot estirar, ajudar a que cada persona visqui més intensament la vida que ella crea, i que és d'ella, entenent, que bo i la meva ajuda, ella i prou és autènticament mestra en ella.”

Tuesday, July 1, 2014

Donòstia amb pluja.


Hi ha moments que la pluja a Donòstia està tan amarada a la ciutat i al mar que en realitat tot és una unitat, com un sol ésser. Quan passa això, els colors tenen una lluminositat especial, com si s'encenguessin amb una llum pròpia que els sortís de dins. La pluja es presenta com una mena de fluid sagrat que desenteranyina el paisatge i ho embelleix tot. La bellesa de la pluja és sovint incompresa per les ments més utilitaristes, a les quals els costa veure que el paisatge amb la pluja és una festa. La pluja a Euskadi és una festa de la Terra que es vesteix de gala i que alhora ho espiritualitza tot. A la natura, passa sempre que tot allò festiu és alhora sagrat, espiritual, misteriós, místic... amb una espiritualitat que ve de molt enrere i que fuig molt i molt endavant, deslligada de religiositat i doctrines i profundament unida al poder del cosmos.








Wednesday, April 3, 2013

Donostia, 31 de març de 2013.



El valor d'una fotografia no rau només a la qualitat de la imatge sinó a l'encert del fotògraf d'aconseguir reproduir exactament el punt de vista que ell veu, la imatge de la manera com ell la veu, i que demana amb urgència ser fotografiada. És la imatge la que demana ser enregistrada.





Wednesday, December 26, 2012

Donòstia de nit i el conte que ens explica la ment.


La nit és un escenari en el qual alguns actors que durant el dia passen desapercebuts s'acaben convertint en les figures principals del drama o de la comèdia; o del drama i la comèdia. 
La nit, al capdavall, només ho és en relació a la nostra percepció; perquè al món hi ha el mateix de nit que quan cau la llum del sol; la mateixa matèria, el mateix ordre, tot és exactament igual que de dia. És de nit perquè no veiem el món igual. 

Apareix, aquí, de nou, el dilema entre el que hi ha i el que veiem. 
Si el que hi ha no es pot separar del que sentim, i si el que sentim configura el que de debò hi ha, aleshores la nit no és una qüestió subjectiva, sinó un món nou i diferent; i no només la nit, sinó cada instant; cada instant és nou, i a cada moment tot és diferent a com era un moment abans. 
Si, per contra, el que hi ha no depèn del que sentim; nit i dia són pràcticament idèntics; només variaran les petites modificacions que produeix el temps entre qualssevol parell d'instants de temps que comparem.
Al capdavall, el que percebem és un model fet de sensacions i creat per la nostra ment a partir d'uns estímuls reals i objectius externs a la nostra consciència. El món que copsem és un conte que la ment ens explica perquè siguem capaços de comprendre aquella petita part de la realitat que ens és necessari conèixer per tal de sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-nos.

A banda de tot, i potser és el més important, Donòstia, de nit, és molt bella.






Friday, April 13, 2012

Donostia amb pluja.

La pluja, a Donostia, i de fet a tot arreu, és un vestit de gala per als colors, una veu que et diu "tranquil, que tot va bé, que la vida continua, que el de sempre torna de nou una vegada i una altra". És una llum més intensa, més reflexos, flaires d'ozó, de carrer humit, de façana molla. És la carícia d'algunes gotes a la mà, al rostre, als cabells; una camisa humida, la frescor del cel que et cau al damunt, un trepig més decidit dels vianants, més fortor al verd, més esperança en la rutina.
La pluja és un "deixem-ho tot i gaudim de l'imperi de la vida, de l'aigua que cau a poc a poc si li plau, o veloç com un vent desbocat".
La pluja arran de mar és olor d'onada i grisor de misteri. La pluja a la muntanya i al bosc és guspireig de les branques. La pluja arran de mar i a la muntanya i al bosc és la pluja a Donostia.










Saturday, January 1, 2011

Donòstia de nit.













La foscor de l'hivern ens regala les llums de la nit; i Donòstia, bella de dia, és també bella de nit. Els habitatges del Passeig de l'arbre de Gernika sempre m'han recordat aquells edificis del London de l'època de Peter Pan, quan la Wendy s'acostava a la finestra en un temps de guerra i d'injustícia. La nit de Donòstia és acarbassada; les ombres ens ajuden a fixar-nos en formes i detalls que amb la llum del dia ignorem sense adonar-nos-en. La mar crea a cada instant conjuncions de llum úniques en tota l'eternitat i en tota la infinitud de l'univers. El Kursal, tan incomprès quan va néixer, esdevé un dels símbols del present, al costat dels edificis de sempre, l'hotel Maria Cristina i el Teatre Victòria Eugènia, on un dia vaig veure de ben a prop la Lana Turner i el Charles Bronson, i un altre dia el Dalai Lama. Donòstia és també la ciutat dels ponts, dels pilars, l'Urumea s'ajunta amb la mar, a cops més alta, altres vegades més baixa, fins ariba al Cantàbric on fa pocs anys s'hi deixava veure un dofí anomenat Paquito. La Catedral del Bon Pastor mira cara a cara l'església de Santa Maria; ben lluny. I l'Olentzero, assegut damunt d'un edifici del Boulevard, ho contempla tot amb expressió de serenitat.
No hi ha gaires llocs més bells per començar l'any; amb empenta, carregats de bones intencions, i amb el desig de treballar per la felicitat dels qui ens envolten.

.
.

Monday, August 16, 2010

Un tastet de Donostia.

.





Potser un vi a l'Alcalde i unes anxoves de Passaia o una tapa de concurs. Potser l'olor de mar de la brisa dels carrers del casc antic. Potser la humitat de les façanes, que fa rònega la bellesa antiga dels edificis de pedra groguenca. Les estàtues d'argent que canvien de posició amb el dring de les monedes. Els nens i les nenes repipi amb un llaç gegantí a la part de darrere de la cintura i un altre al cabell, sempre com si anessin a fer la comunió. El cel gairebé plumbi de continu; o el cel canviant, que passa del sol i el blau a la pluja pesada de l'agost que avança. La platja urbana de la Contxa, amb la sofisticació complexa del canvi de banyador tradicional fent filigranes dins d'una tovallola immensa o dins d'una tenda de tela d'estil clàssic i reclàssic, davant de la Perla, clàssica i reclàssica, amb para-sols clàssics i reclàssics, amb gandules clàssiques i reclàssiques. I nenes rosses de Bera Bera amb vestidets comprats a les botigues més xics dels voltants del Buen Pastor, parlant un castellà xic que passa a basc, que torna a castellà i que fa gust de piruleta gegantina i de rialla que agrada al papà, a qui un dia farem feliç estudiant dret o medicina. O joves amb rastes, samarretes amples, barba de setmana i consignes extremes i definidores d'idees i actituds vitals ben al límit. Turistes d'arreu. Molts francesos que han creuat la frontera propera per a passar el dia. Els qui busquen onades a Gros. Els qui hi tenen la segona residència i es dediquen a llegir, a pensar i a escriure mentre contemplen el Cantàbric. Els qui descarreguen el verat al port. Els qui porten els turistes a fer un tomb al voltant de l'illa de Santa Clara; ara, en Paquito, el dofí, ja no hi és, però els turistes encara hi són, i també la mar tranquil·la de la badia de la Contxa, i el Paseo Nuevo amb les esporàdiques onades gegantines que destrueixen qualsevol barana de formigó que s'hi posi.
I més. I records. I olors. I la llum, la llum del Sol escolant-se entre les boires i reclamant l'atenció, ara per Santa Maria, ara per l'edifici de la Telefònica, ara per Urgul... Així és Donòstia.

.