IA image
No puc dir que no hagi estat feliç a la meva infantesa o adolescència, he viscut experiències fascinants; però també he tingut moments de dolor profund, d’aquells que tenen unes arrels que no saps ben bé a on acaben, i una visió general encarcarada i falsa que m'ha ensulsiat llargs períodes vitals. I en part ha estat a causa del món on em van explicar que vivia.
Acabem tenint la mirada i els ulls dels nostres referents del moment; no parlo concretament de la família, que seria també una altra víctima de la immersió, sinó de tots els referents que l’infant identifica com a poderosos i significatius. Potser per això, al llarg de tota la meva creixença, i amb la lentitud que totes les realitats essencials exigeixen, he anat dissenyant una altra manera de viure, i he après a mirar el món amb uns ulls més objectius, defugint manipulacions, i acceptant fins a on poden arribar les meves capacitats; sabent dir que no, i no intentant fer el que no tinc capacitat per fer. Algunes tasques de les que vaig fer em van desllomar, metafòricament i literal; l'edat en la qual t'enganxen certs esdeveniments no perdona, i aquestes evidències íntimes només les recordo jo; només les sé jo; i amb això en tinc prou.
Això no seria excessivament destacable si amb tot aquest procés no hagués aconseguit que qui estimo gaudeixi d'un tipus de felicitat molt diferent, que jo no vaig tenir; potser per això, a banda de les dificultats de la vida, soc dues vegades feliç; i per això compensa tant; i per això m’alegro de no haver estat feliç sempre si ha servit perquè ell i ella ho puguin ser de debò; i és evident que ho són. Llavors jo ho soc, sigui on sigui, i em passi el que em passi, i ho seré encara que un dia jo ja no hi sigui.
Quan me’n vagi, qui estimo es quedarà, i es quedarà perquè jo he treballat perquè es quedi i ho gaudeixi; per això tinc tanta pau, i per això tant me fa marxar. I el que és més important, sense saber-ho, els qui deixo, i pels qui he viscut, tenen i tindran els ulls amb els quals han après a mirar la vida, i el món bell i digne de respecte que els he assenyalat, la concepció del civisme, de la independència i de l'objectivitat, sense crits ni atacs d'histèria que quan apareixen en algú busquen justificar l'injustificable, quan sense crits veu que no se'n surt. I els qui deixaré, i hauré estimat, ell i ella, tindran a més de la meva mirada i del meu món, tot allò que hauran descobert amb la seva pròpia experiència; ells seran més que jo, i en tinc prou amb què em recordin ells i m'oblidi el món.
Quan alguna vegada he caminat per la vall de la foscor, amb mestres que feien mal, i amb el cel gris i encapotat, envoltat de manipuladors de llibre, dels ferits de la guerra i del franquisme, de desferres que marcaven el pas de l’oca, de persones que es pensaven que els nois no podien estendre la roba, o que fer l’amor amb qui estimaves era pecat i motiu de vergonya, o que els homosexuals eren uns pervertits, o que una esposa no podia anar de viatge amb les seves amigues sense el seu marit, o que si el marit es quedava sol a casa no sabria fer el dinar ni posar els calçotets a la rentadora ni evitar posar-se al llit amb una altra dona, o que Franco ens va salvar a tots… Quan m’he amarat de professors de ciències naturals que et deien que Darwin no sabia del que parlava i que tots venim d’Adam i Eva... Quan et deien que la raça blanca sempre se’n sortia de totes, quan et proposaven que delatessis els companys si els veies fer alguna cosa inadequada, quan convocaven tot l’equip directiu si enxampaven algú amb alguna imatge impresa inadequada, quan et feien canviar de carrer si el teu carrer passava davant d’una escola de noies, quan intentaven que et sentissis culpable si els deies que mai delataries un company... Quan m’ha passat això, i, de nen, t’ho has arribat a creure, i d’adolescent ho has anat cancel·lant… Quan has canviat aquest món pel de debò… i quan t’adones que fer-ho des de dins de la immersió és tan miraculós... i que aquest miracle és tan bèstia, que tot ha valgut la pena només per viure el procés, només per treballar-hi en contra i vèncer... llavors entens el sentit de tot i veus que paga la pena.
Quin gust vèncer encara que només ho hagin pogut gaudir plenament els qui més estimo! Si m’hagués trobat el món ja fet d’entrada, no n’hauria après tant, no seria tan meu, no l’hauria en bona part construït jo mateix; no seria una de les obres de la meva vida, una tasca per la qual paguen la pena tots els camins travessats, i totes les mossegades que, de tant en tant, encara m'arriben.
Viure és construir i donar sentit a la teva pròpia existència amb el que decideixes fer; ningú, fora de tu, escriurà amb encert aquest sentit per a tu; i tot allò que dones et retornarà amb escreix, a tu o als qui estimes, encara que els de sempre negaran el que has donat fins i tot quan t'ha costat un ictus i quasi la vida.
