Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Amor. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 de setembre del 2026

A la nit, la llum té sentit.



Els somnis, els que tens quan dorms, els que pateixes de vegades quan dorms, són només somnis; i poden servir per informar-te del que li preocupa al teu cap tant si n'ets conscient com si no. Poden servir perquè t'adonis que els principals sofriments que t'assetgen no han estat buscats per tu, que no són conseqüència d'alguna acció que hagis fet malament o d'alguna mala decisió, sinó d'iniciatives o omissions nefastes alienes. La qual cosa no vol dir que no ho pateixis, que no et pugui fer mal. Si algú se salta un stop i et deixa paralític, t'està fent molt mal, i no és culpa teva. Però seria molt més dolorós per a tu, o si més no per a mi, ser jo qui se salta el senyal d'aturada, i ser jo el causant de la paràlisi crònica d'algú altre.

Si aquesta és la informació que el teu somni nocturn et deixa, benvinguda sigui. 

La vida són pujades i baixades, creus i estrelles; hi som per viure, i per enfrontar-nos a totes les guerres que ens ataquin, i per lluitar-les amb esperança, i sobretot amb la convicció de les bones intencions, de la lluita per al bé. Entenc, que qui no tingui el bé com a objectiu de la seva vida (malgrat les lluites internes) pot tenir moltes dificultats per entomar les batalles que no ha triat. Però qui es mou amb el vent de l'amor, amb la intenció de dur una vida digna, de construir un futur per als seus; només pot lluitar amb alegria, sense deixar de gaudir de tot allò de bo que ens dona la vida.

La mesura de la nostra vida no són les reaccions alienes, la foscor dels altres, que no podem controlar; sinó la convicció que volem deixar un món molt millor de com l'hem trobat; més lliure, més bell, més saludable, més feliç; i la percepció que gaudim d'una llibertat que cap cadenat, cap manipulació, cap malaltia externa, cap mala intenció... podrà mai destruir.

diumenge, 13 de setembre del 2026

L'enveja i l'estimació de Déu.



La persona que enveja, difícilment pot ser feliç; i estimar se li fa feixuc. La sort dels altres es converteix en la seva maledicció. Els altres la perden com a amiga; encara que ella dissimula. Perquè la majoria dels qui envegen, ho amaguen; saben que aquest desequilibri embruta la seva imatge. 

De vegades, estan tan atacats, que no poden evitar que se'ls noti. I qui és envejat es queda sense alè, s'arriba a sentir culpable de la seva sort, o del seu triomf, que sovint no arriba a causa de la sort, sinó de l'esforç; o en tot cas de la sort i de l'esforç, si una de les dues coses falla, no hi ha triomf.

Descobrir una persona envejosa deixa una sensació de tristesa molt gran a dins; saps que no podràs celebrar les teves alegries amb ella; arribes a pensar que no t'estima. Com et pot estimar si allò que tens de bo li fa mal? De vegades el mateix instint fa que no arribi ni a veure conscientment que allò que tens és bo, i ho considera fruit de les teves males arts.

L'enveja neix de la incapacitat de la persona d'adonar-se de les seves sorts. Si un sap descobrir tot allò de bo que ha rebut, no li fa cap mal que una altra persona tingui també regals de part de l'existència. La tristesa o ràbia per la sort dels altres és un indicador del fet que un pateix ceguesa vers els propis dons i la pròpia sort.

Canviant de tema, avui, mirant el mar, he recordat la sensació que es té quan t'adones que Déu t'estima, que ets admirat per ell, que et valora més del que tu fas amb tu mateix. I he cregut que aquesta sensació és certa. 

I m'he adonat que quan he viscut amb aquesta convicció he sigut sempre més feliç; se'n va la foscor que sovint m'ataca. 

Després li he dit a Déu el de sempre: "Em costa creure que m'estimes si en algun lloc del món algú està violant una criatura, i tu no fas res". No m'ha solucionat la incògnita, però he tornat a sentir que m'estimava, i he sentit també que tinc dret a dir-li el que sempre li dic, i que a ell la sinceritat no li molesta. 

A mi, m'incomoda una mica que no em respongui a aquest dubte i que es limiti a repetir que m'estima; que m'estima, a mi, que estima a les criatures que són violades... i, el que em descol·loca més, que estima els qui... No ho escric perquè em descol·loca massa, i suposo que entenc el que vol dir, però aquesta afirmació no m'ajuda a entendre res.

Alguns ho arreglen d'una manera molt fàcil: Déu no et respon, perquè no existeix. Problema mig resolt. Dic mig resolt, perquè el problema de debò no és pas si Déu existeix o no; el problema de debò és que hi ha criatures violades (i tots els altres mals que simbolitza aquest mal horrorós). Ho sents, Déu? L'important no és si les persones creuen en tu o no, l'important és que les persones s'estimin; però no sé per què t'ho dic, si tu penses el mateix diguin el que diguin les religions. 

El que passa és que jo no puc "no creure"; és una raresa que tinc. L'existència de Déu se'm presenta com una evidència; no em pregunteu per què; no ho sé. No puc seguir cap religió, perquè trobo errors en totes; no veig la necessitat de seguir una institució que m'obliga a creure una cosa concreta o una altra, i que diu que si no m'ho crec estic pecant. 

Llavors com que no puc "no creure", li continuo preguntant a Déu per què si diu que m'estima tant, en molts llocs del món estan violant criatures. Em mira amb tristor i no diu res. Espereu... Ara veig que diu alguna cosa... diu que no perdi l'esperança. No és gaire el que em diu; o és molt, no ho sé. Intentaré fer-li cas. Però li continuaré preguntant el mateix fins que no em doni una resposta clara. 

dijous, 6 d’agost del 2026

Potser cal fer alguna cosa


Escoltarem els drames cada matí mentre esmorzem; i no farem res tot i que en algun racó del nostre ésser algun tros de nosaltres ens diu que no podem continuar el nostre dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que ens permet esmorzar escoltant les notícies.

Escoltarem els drames fins al dia en què el drama el tindrem en nosaltres i contemplarem la gent que esmorza mirant les notícies i que no fan res tot i que en algun racó del seu ésser, algun tros d’ells mateixos, segurament el més genuí, els dirà que no poden continuar el seu dia amb tant de sofriment en tantes persones, sobretot quan aquest sofriment el produeixen els mecanismes fàctics de la societat que els permetrà esmorzar escoltant les notícies; però no faran res. 

Per això sentirem aquesta impotència estranya que escolten els protagonistes dels drames, i que ens deixa immòbils i confosos: la seva por, la seva sensació de derrota, la seva tristor pel sofriment dels seus i per l’enfonsament de totes les esperances que tenien posades en els seus fills i les seves vides.

A més dels drames, ara al matí mentre esmorzem, veiem el Belcebú ros tenyit, que construeix eficientment aquests drames. I si no vigilem, aplaudirem el gest que fa en donar la copa de món de futbol al nostre equip. Si fóssim allà, potser fins i tot li donaríem la mà; ens faria por que no ens deixés entrar al seu país si no ho féssim; o encara pitjor, que no ens hi deixés sortir.

.

dimecres, 5 d’agost del 2026

No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?



"No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?" "Per què ets tan bona persona? Que t'estan enredant!" "Aquesta gent enganyen" "Has vist com m'ha mirat? De dalt a baix! No em pot veure!" "És evident que prescindeixen de tu" "Jo de seguida veig l'interior de les persones! Te l'estan jugant".

Expressions habituals de molta gent fonamentades en la creença del mal aliè. 

No me les he cregut mai, i l'he encertada sempre. I de vegades, quan no m'han advertit, ha estat llavors que m'han clavat un ganivet per l'esquena; però fins i tot en aquestes situacions, estic convençut que no ho van planificar, que va ser un error impulsiu. De fet, els ganivets traïdors m'han atacat poquíssimes vegades al llarg de la meva vida.

La interioritat d'una persona és molt semblant a la de tothom encara que pugui tenir diferències. La gent, sovint, té por. I és la por la que pot fer-los prendre decisions precipitades. Una por insuperable a ser deixats de banda, a ser superats, a ser escombrats... La por ens pot fer dolents. Però l'antídot contra la por és l'amor. Si en comptes de defensar-nos, fugim cap endavant, ens avancem i oferim afecte i confiança, comencem a desarmar l'enemic. No sempre funciona, però funciona més vegades que l'enrocament i la defensa amb urpes. La gent té fam de confiar, necessiten ser estimats, desitgen construir l'esperança. Els qui sempre pensen malament s'equivoquen la major part de les vegades; els qui sempre ofereixen la presumpció d'innocència, només s'equivoquen algunes vegades; els qui abracen l'enemic abans de patir la seva presumpta i imaginària agressió, s'equivoquen molt poques vegades.

dissabte, 25 de juliol del 2026

Els d'allà i els d'aquí

 


Entre una persona d'aquí i una persona d'allà no hi ha diferències; tots hem arribat en algun moment, i en arribar ens ho hem trobat tot.

L'aquí i l'allà no ens fa diferents, ni ens atorga cap dret natural més gran a l'un o l'altre, ni fa que l'un o l'altre tinguem més mèrits.

L'atzar del país on naixem és atzar, no ens hem esforçat a néixer en un lloc, no hem aplicat esforç a la tasca de decidir de qui som fills i d'on som súbdits.

Per això quan parlem dels d'allà o dels d'aquí, dels de casa o dels de fora, no estem parlant de res que ens faci més o menys mereixedors de tot allò que necessitem per viure amb dignitat.

Tothom ha arribat en algun moment perquè tothom neix en algun moment, i quan naixem, arribem. El naixement és una manera més d'arribar a un país d'entre totes les que hi ha. Per això podem dir que tots arribem en algun moment.

Si els drets polítics no deriven de la dignitat humana universal això vol dir que aquests drets polítics no harmonitzen amb la dignitat humana universal, que és la dignitat de cada humà concret.

Tots els recursos i tots els drets polítics han d’estar oberts en igualtat estricta a qualsevol persona que neixi, independentment d’on neixi i de quina comunitat es tracti.



dijous, 25 de juny del 2026

L'art és el combustible de l'esperança



És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.


dissabte, 20 de juny del 2026

Gabriele Amorth, exorcista. Criteris de credibilitat. Xardor al Maresme vora el mar.



La xardor del Maresme a 20 de juny. Pols africana suspesa a l'atmosfera fan que el sol no dibuixi el seu camí de llum habitual damunt les aigües. És un constant entrar i sortir de la mar. Poca gent a la platja i de karma lluminós. 

Mentre m'identifico amb la natura com un element més del paisatge, llegeixo tot el que la xarxa em diu sobre l'exorcista Gabriele Amorth; aquests dies sento curiositat per la seva figura i la seva activitat. Llegeixo tot un seguit d'entrevistes que li van fer abans de morir, i em fa l'efecte que el Déu que descriu seria molt cruel si realment fos com l'exorcista diu que és; molt cruel, molt agosarat en el mal sentit de la paraula: fer que les seves criatures es juguin l'essència i la felicitat eternes per un combat no sempre depenent de la criatura; un combat que es lliura entre diables, àngels i sants... Em costa més creure que Déu sigui tan tirà com aquest home i les seves experiències diuen que és, que no pas creure'm les mateixes levitacions de persones posseïdes que ell diu que ha vist, amb les fulles d'afaitar materialitzant-se a la boca dels endimoniats. El mag Pop fa coses semblants i no m'he fet deixeble seu. El que ha de definir Déu és la coherència i la bondat, i l'ésser que descriu Gabriele Amorth no em sembla ni coherent ni bo. Potser em falten inputs, però no tinc cap culpa de veure-ho així. Podria ser també que aquest bon home s'hagués cregut massa les paraules que explica que li dirigeixen els posseïts. En cas que realment fossin posseïts, dirien la veritat? No és agosarat creure's tot el que diu un ésser endimoniat, o com a mínim histèric, com si fos dogma de fe?

I sobre el tema de les levitacions, podria dir que em costaria de creure si no hagués conegut una persona escèptica que em va jurar i perjurar que ell n'havia vist una en un professor de ioga hindú; però en tot cas, si succeeix, ha de tenir una explicació física encara que no la coneguem. De fet, si de la matèria del cervell, en brolla la consciència, per què no de la consciència se'n pot afectar la realitat material? Però això no demostra cap divinitat ni cap possessió diabòlica. A parer meu, el criteri de credibilitat de Déu és l'amor i la coherència.

Acabem de prendre el Sol i tornem a casa amb el cos relaxat. Demà hi tornem.

dimecres, 17 de juny del 2026

La felicitat com a acte de resistència

 


                                  
IA image

En una existència on brilla aquest Sol, o a on plou a cops gotes de plata que fan més verd el paisatge, o a on el mar rugeix com un animal salvatge, o a on el camí de llum damunt de l’aigua ens regala granellons de Sol, o a on un infant somriu feliç i tot de cop té sentit, o a on un vas de vi esdevé un robí, o a on la corba inigualable d’un cos un ens assenyala una consciència encara més preciosa… En una existència així no ens podem resignar a no ser feliços. La felicitat és un acte de resistència. L’alegria és un acte de resistència.

La felicitat neix de la pau, però la pau no és el mateix que control, i sovint es confon. La pau no apareix quan tots els perills, riscos, i desgràcies de la vida són impossibles; això s’anomenaria control. El control no produeix la felicitat perquè està condicionat al seu acompliment. La pau s’assoleix quan es manté fins i tot quan els riscos i perills de la vida no estan sotmesos, i fins i tot quan es deslliguen i pretenen enfosquir-nos l’alegria. El pensament estrany del qual de vegades he escrit, la inèrcia incomprensible que tendeix com una llei entròpica a esbotzar-nos una alegria que és íntimament nostra; a la selecció natural li ha funcionat aquesta estratègia per manipular el nostre fer, però nosaltres som molt més que un recipient que conté òvuls o esperma; cada persona humana és una finalitat perquè té consciència, i té el deure de viure la felicitat com un acte de resistència.

Però aquesta alegria no pot persistir en solitari; si no tenim la voluntat de fer que estigui oberta amb l’alegria de les altres persones, es marcirà; i d’aquí neix la necessitat de la noblesa. La felicitat és un art perquè necessita una visió molt especial que depèn de la manera com ens situem a la vida. La pau que repta les desgràcies i que es torna més forta que el destí necessita un cor noble; no n’hi ha prou amb un cor noble, però sense un cor noble s’apaga, s’afebleix, i ningú acaba de comprendre el caràcter absolut de l’expressió que diu que la felicitat ha de ser un acte de resistència; sense la bondat de les intencions, perdem el dret a defensar el nostre tresor. I la bondat de les intencions no és pas la perfecció dels actes i dels pensaments, sinó una realitat molt més senzilla: la voluntat de ser bona gent amb la gent.

La felicitat viu al campament protegit del nostre jo íntim quan els sentinelles dels valors que hem rebut expulsen la desesperança i el nihilisme que pretenen envair-nos. És la nostra manera silenciosa i discreta de ser al món, amb una alegria interior difícil de transmetre perquè no depèn de res d’aquest univers exterior a nosaltres, sinó de la nostra visió; i aquesta visió, com a mínim, necessita la nostra actitud.

dijous, 4 de juny del 2026

Rosa d'abril, morena de la serra...


                                  
IA image


Van ben  vestits, però pam! Mosseguen! Pam! Menteixen, exageren, deformen, polaritzen, confonen... 

Fan servir tot el repertori de les fal·làcies que la filosofia ens descriu per manipular. 

No els importen tant les persones vulnerables com els capitals vulnerables, les raons nacionals, la unitat racial i cultural, el món de color de rosa i de coto fluix de sucre que els van descriure quan eren joves i tan idealistes. 

Senten autèntic fàstic per algunes persones; per les persones per les quals només té lògica sentir dolor i per damunt de tot empatia. 

Van ben vestits, i alguns escolten el Virolai; però aneu amb compte, que la Moreneta és negra, i que Jesús, petit i diví, neix cada desembre al Raval, a la Mina, a Torre Baró, a Sant Cosme... A tots els llocs que  us fan por i fàstic. 

Un dia morireu i no us endureu res del que ara considereu sagrat; i potser us reencarneu en un suburbi de Marràqueix, o de Bogotà, o de Quito... Potser entendreu què vol dir tenir por sense tenir culpa, viure lluny dels pares, sense cap seguretat, trobant a faltar els aliments, l'educació, l'habitatge... Hi ha molts habitatges buits, i alguns són de gent que canta cofada el Virolai i que posa per damunt de les necessitats de les persones la societat imaginada i uniforme que no existeix i que no existirà mai.

dissabte, 30 de maig del 2026

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 


                                  
IA image

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

dijous, 21 de maig del 2026

Que l'amor no desaparegui mai.


                                  
IA image


En un temps en què s'aplaudeix la separació de les persones quan la suposada qualitat d'una relació fa figa, a mi em ve de gust aplaudir la unitat, la lleialtat, la unió de les persones malgrat que les imperfeccions de l'existència hagin provocat turbulències. Amb això no estic defensant les unions perquè sí, ni les unions quan hi ha violència, maltractaments, faltes de respecte... sino aquelles en què l'afebliment de la passió, del cos, l'envelliment, les dificultats físiques, la rutina, el desgast de la mateixa vida, no han apagat l'amor en el seu autèntic sentit (que va més enllà del desig), la voluntat, la il·lusió, la resistència i la lluita per un projecte de vida en comú, per una família que esdevé el fonament d'unes vides noves que ja comencen a volar.

Hi ha parelles que diuen que se separen per autorealitzar-se i recuperar el temps perdut. Qualsevol decisió és respectable, i ningú pot jutjar el territori sagrat de la consciència. La llibertat és essencial, sense ella l'amor no pot treballar. Però de vegades la suposada autorealització personal és una trampa del mateix cervell i aboca l'individu a la recerca d'un temps que ja no hi és en comptes de viure el temps que les circumstàncies i el repte vital d'un mateix et posen al davant; insisteixo, de vegades, perquè cada situació és una espècie única i necessita decisions úniques. 

La realització personal pot agafar camins molt diversos; alguns seran els de la separació i l'allunyament, però d'altres poden ser el de defugir perfeccionismes, falses expectatives, desigs egocèntrics sovint fonamentats en l'obsessió de retenir una edat o una època que per llei natural ha de passar i deixar pas a un temps nou. 

No hi ha cap temps que es perdi; fins els temps dolents són processos d'aprenentatge i de creixement. Córrer i apressar-se no fa recuperar cap temps perdut, i pot destruir el seny i la calma, que són necessaris per entomar el temps de l'ara, l'únic que tenim entre les mans.

Però això només val per mi, cadascú ha d'elaborar els principis de la seva pròpia constitució en nom de la llibertat. Per mi, i per qui comparteix amb mi la vida, van primer els fills i la família, i després la parella i els seus desigs. I això va en contra dels consells de tots els professionals que orienten les relacions; però la vida de parella és un misteri i una realitat singular i única que no es pot encabir en cap manual ni en cap llibre d'autoajuda. 

Amb tot el cor, amb l'evidència viscuda, amb felicitat a dins, amb el pes de l'experiència, puc dir que crec fermament que els fills, la seva educació, la seva felicitat, el seu optimisme, la seva capacitat de treball, la seva capacitat de gaudi, la seva independència, la seva resistència a la manipulació vingui d'on vingui, la seva llibertat enfront de les cadenes dolces de les tradicions, la seva vida... són el sentit de la parella i de la família, que ve després en importància.

Per això em sento molt feliç per totes les parelles que resisteixen els embats de la vida i que conserven l'amor, en el seu autèntic sentit, malgrat que passi el temps; i desitjo que aquest amor no desaparegui mai.

dijous, 7 de maig del 2026

Comunió o "T'estaré mirant"

 


Recordo, ara ja fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquesta interpretació a YouTube. Era una època en què YouTube no limitava la recerca de vídeos publicats als més vistos o als més valorats com ara; abans, existia la possibilitat de cercar els més recents de tot el món, encara que només els haguessin visualitzat tres persones; i em va sortir aquesta joia.
Per a mi, potser és una de les definicions més perfectes de felicitat: el jardí d'una casa, un grup d'amics o una família, un capvespre, una conversa bonica, una cançó espontània que no busca el lluïment sinó la comunió, i aquesta melodia i aquesta lletra.
La música té aquest sentit: compartir, sentir en grup, creure en realitats que ens superen, esperar allò que sembla impossible, anhelar un misteri que ens supera, descobrir que el bé triomfarà malgrat els cops a la vida i els atacs d'una substància misteriosa que ens fa mal. Hi ha una realitat que ens estima i que es fa present quan uns quants humans, sense proposar-s'ho, sense concretar-ho en pensaments, creuen que es fa present i que és més poderós que la mort.

"I'll be seeing you", t'estaré mirant. 

T’estaré mirant

en tots els vells llocs familiars

que aquest cor meu abraça

tot el dia.


En aquell petit cafè

al parc de l'altra banda

al carrusel infantil,

als castanyers,

al pou dels desitjos.


T’estaré mirant

en cada dia d'estiu bonic

en tot allò que és senzill i alegre;

sempre pensaré en tu d'aquesta manera.


Et trobaré

al sol del matí.

I quan la nit sigui nova,

miraré la Lluna

i t’estaré mirant.


T’estaré mirant

en cada bonic dia d'estiu

en tot allò que és senzill i brillant;

sempre pensaré en tu així.


 


diumenge, 19 d’abril del 2026

Si necessites parlar, jo t'escoltaré...

 

                                                                                                                                IA image

Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.

Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.

La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.

dijous, 16 d’abril del 2026

Seré

                                                                                                                                IA image

Seré el vent que respires,
seré els teus pensaments,
seré aquell rossinyol que enyores
quan no tens.
Seré un bocí de palla
endins dels teus cabells,
adormint-me en un llit suau,
amb somnis bells.
Seré el que et fa somriure,
si vols plorar;
i el que t'anima a viure,
quan vols marxar.
Seré una ploma d'au a les teves mans,
que t'inspirarà poemes, versets i cants.
I de nit quan la lluna,
regni brillant,
seré el més dolç amor,
el més tendre amant.

J.S.
.
.
.
.
(Publicat a relatsencatala.cat al març del 2005)

dilluns, 13 d’abril del 2026

Educar

 


Educar significa estimar. En els moments més durs de l’hivern, l’herba creix sota la neu que cau. La tendresa també ha de créixer sota un mantell de discreció i de bon seny. Però la tendresa ha d’existir, perquè la tendresa representa la màxima plenitud de l’ésser humà. Com a mestres, hem d’oferir la tendresa adequada i sincera, juntament amb l’austeritat dels sentiments, perquè mai falti l’objectivitat.
Educar significa aturar-se, meravellat, davant d’uns déus que no saben que ho són, que ignoren la seva pròpia grandesa, de vegades oculta enmig i sota la feblesa, que es pot presentar de moltes maneres.

Educar exigeix la capacitat de mirar els qui semblen petits i adonar-se que són grans, enormes, immensos. La tasca d’educar és un privilegi tan gran que s’inclina espontàniament cap a la responsabilitat i el respecte.
En realitat, un mestre només és una guia. Allò que realment és essencial és el procés d’aprenentatge. L’alumne és l’únic que fa alguna cosa de veritat. Ell o ella aprèn, agafa una veritat, un hàbit, una actitud… Treu del seu interior la seva identitat real. El mestre només assenyala possibilitats, orienta… i escampa entusiasme. El mestre ha de ser principalment un mestre d’entusiasme.

dijous, 2 d’abril del 2026

El sentit de la vida

                                                                                                                                IA image

No puc dir que no hagi estat feliç a la meva infantesa o adolescència, he viscut experiències fascinants; però també he tingut moments de dolor profund, d’aquells que tenen unes arrels que no saps ben bé a on acaben, i una visió general encarcarada i falsa que m'ha ensulsiat llargs períodes vitals. I en part ha estat a causa del món on em van explicar que vivia. 

Acabem tenint la mirada i els ulls dels nostres referents del moment; no parlo concretament de la família, que seria també una altra víctima de la immersió, sinó de tots els referents que l’infant identifica com a poderosos i significatius. Potser per això, al llarg de tota la meva creixença, i amb la lentitud que totes les realitats essencials exigeixen, he anat dissenyant una altra manera de viure, i he après a mirar el món amb uns ulls més objectius, defugint manipulacions, i acceptant fins a on poden arribar les meves capacitats; sabent dir que no, i no intentant fer el que no tinc capacitat per fer. Algunes tasques de les que vaig fer em van desllomar, metafòricament i literal; l'edat en la qual t'enganxen certs esdeveniments no perdona, i aquestes evidències íntimes només les recordo jo; només les sé jo; i amb això en tinc prou.

Això no seria excessivament destacable si amb tot aquest procés no hagués aconseguit que qui estimo gaudeixi d'un tipus de felicitat molt diferent, que jo no vaig tenir; potser per això, a banda de les dificultats de la vida, soc dues vegades feliç; i per això compensa tant; i per això m’alegro de no haver estat feliç sempre si ha servit perquè ell i ella ho puguin ser de debò; i és evident que ho són. Llavors jo ho soc, sigui on sigui, i em passi el que em passi, i ho seré encara que un dia jo ja no hi sigui.


Quan me’n vagi, qui estimo es quedarà, i es quedarà perquè jo he treballat perquè es quedi i ho gaudeixi; per això tinc tanta pau, i per això tant me fa marxar. I el que és més important, sense saber-ho, els qui deixo, i pels qui he viscut, tenen i tindran els ulls amb els quals han après a mirar la vida, i el món bell i digne de respecte que els he assenyalat, la concepció del civisme, de la independència i de l'objectivitat, sense crits ni atacs d'histèria que quan apareixen en algú busquen justificar l'injustificable, quan sense crits veu que no se'n surt. I els qui deixaré, i hauré estimat, ell i ella, tindran a més de la meva mirada i del meu món, tot allò que hauran descobert amb la seva pròpia experiència; ells seran més que jo, i en tinc prou amb què em recordin ells i m'oblidi el món.

Quan alguna vegada he caminat per la vall de la foscor, amb mestres que feien mal, i amb el cel gris i encapotat, envoltat de manipuladors de llibre, dels ferits de la guerra i del franquisme, de desferres que marcaven el pas de l’oca, de persones que es pensaven que els nois no podien estendre la roba, o que fer l’amor amb qui estimaves era pecat i motiu de vergonya, o que els homosexuals eren uns pervertits, o que una esposa no podia anar de viatge amb les seves amigues sense el seu marit, o que si el marit es quedava sol a casa no sabria fer el dinar ni posar els calçotets a la rentadora ni evitar posar-se al llit amb una altra dona, o que Franco ens va salvar a tots… Quan m’he amarat de professors de ciències naturals que et deien que Darwin no sabia del que parlava i que tots venim d’Adam i Eva... Quan et deien que la raça blanca sempre se’n sortia de totes, quan et proposaven que delatessis els companys si els veies fer alguna cosa inadequada, quan convocaven tot l’equip directiu si enxampaven algú amb alguna imatge impresa inadequada, quan et feien canviar de carrer si el teu carrer passava davant d’una escola de noies, quan intentaven que et sentissis culpable si els deies que mai delataries un company... Quan m’ha passat això, i, de nen, t’ho has arribat a creure, i d’adolescent ho has anat cancel·lant… Quan has canviat aquest món pel de debò… i quan t’adones que fer-ho des de dins de la immersió és tan miraculós... i que aquest miracle és tan bèstia, que tot ha valgut la pena només per viure el procés, només per treballar-hi en contra i vèncer... llavors entens el sentit de tot i veus que paga la pena.

Quin gust vèncer encara que només ho hagin pogut gaudir plenament els qui més estimo! Si m’hagués trobat el món ja fet d’entrada, no n’hauria après tant, no seria tan meu, no l’hauria en bona part construït jo mateix; no seria una de les obres de la meva vida, una tasca per la qual paguen la pena tots els camins travessats, i totes les mossegades que, de tant en tant, encara m'arriben.

Viure és construir i donar sentit a la teva pròpia existència amb el que decideixes fer; ningú, fora de tu, escriurà amb encert aquest sentit per a tu; i tot allò que dones et retornarà amb escreix, a tu o als qui estimes, encara que els de sempre negaran el que has donat fins i tot quan t'ha costat un ictus i quasi la vida.

divendres, 27 de març del 2026

Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la mateixa ceguesa, neguen l'existència de la llum.



Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l'amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l'esforç que calgui en la consecució d'un objectiu. L'amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.


Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l'espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dona sentit a la lluita, l'alegria que ens mou a exigir-nos i l'esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l'exigència exercida envers un mateix pel fet d'estar enamorat d'una ambició noble, d'un desig sublim, d'un motiu vital. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.


Necessitem un "per què" lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap "com"... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.


L'aparent fracàs del mètode constructivista en l'educació, no està produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l'exercici de la docència; ni brolla arran de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament de la manca de capacitat de motivació en els processos d'aprenentatge. Aquesta mancança prové de l'ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l'última raó de totes les empreses i ambicions. 

La transformació de la societat ha de venir darrere de l'educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l'enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l'existència de la llum. Aquesta llum és la que mou a l'aprenentatge; no pas les fuetades.


Per caminar cap a l'aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l'esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s'aturen a reposar damunt del nostre capell


Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l'espai; o potser davant l'evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d'un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l'avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d'un capvespre d'estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta.

L'experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l'entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d'uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

diumenge, 8 de març del 2026

No construir la societat a ritme dels agressors.



Ahir vaig respondre un post del blog de Francesc Puigcarbó que potser em podria servir per fer l'entrada d'avui, ja que som al 8M. El post preguntava "Per què les maten?" referint-se a la plaga de la violència de gènere; la meva resposta segurament fou una obvietat, però em vaig decidir a escriure-la.

El que vaig concloure és que la solució no és canviar les dones, no és demanar que es protegeixin més, que s'ocultin o que retallin la seva llibertat i tranquil·litat per prudència. No s'ha de canviar gaire en les dones per evitar la violència; no hem de construir la societat al ritme dels agressors, no són ells qui han de determinar com viuen les persones.

A qui s'ha de canviar és als homes, s'ha de modificar l'educació directa i transversal, que hem absorbit des que vam néixer, de la família, de la gent que ens envolta, dels mitjans de comunicació, de les obres creatives, de l'ambient social...

No s'ha de protegir les dones, que han de tenir dret a ser lliures sense haver d'amagar-se ni d'aprendre arts marcials; a qui se'ns ha de canviar és als homes.

En tot aquest drama, hi col·laboren diverses idees nefastes: la falsa idea de l'obligació (religiosa, social, familiar, psicològica...) de la indissolubilitat del matrimoni que molts homes sense saber-ho tenen ficada a dins; i el que han de tenir ficat a dins és la llibertat de la seva parella de fer el que vulgui, de marxar o de quedar-se, de fer l'amor amb qui vulgui per poc que al marit li agradi; això és l'únic absolut i sagrat. I l'home ha de saber que no necessita, almenys d'una manera ontològica, la fidelitat de la seva dona, ni la indissolubilitat del seu matrimoni, ni res, ni a ningú, per ser feliç i per ser ell. L'home no ha de necessitar la dona per construir la seva identitat i el seu món; té l'obligació de fer-ho sense necessitar-la a ella; la necessitat d'un altre ésser per construir-te amaga una forma d'objectificació més esclavitzant que la mateixa pornografia. L'home pot estimar el fet d'estar al costat de la dona, però no s'han de confondre les identitats ni les vides dels dós éssers que formen la parella.

Jo no vull que el meu matrimoni es dissolgui, però si passa, bon vent i barca nova, i a gaudir de tot allò de bo que aquest trasbals implica...

Jo no vull que la meva dona vagi amb altres homes, però si hi anés... Que ridícul impedir-ho! Que ridícul enfadar-me i amenaçar-la! No es pot obligar algú a què et desitgi només a tu, a què se't comprometi exclusivament i per sempre; ho podem desitjar, però no exigir. Jo no tindria motius per deixar d'estimar-la o per sentir-me malament si això passés. I ben mirat, jo també seria lliure per fer el que volgués. La qual cosa no vol dir que vulgui que passi. Però cal desdramatitzar tot això, no som possessió de ningú, ningú és possessió nostra, perquè aquí estar el verí de la bèstia que porten a dins alguns mascles. Els Hippies tenen la resposta.

I malgrat pensar això, només he tingut una dona en tota la meva vida, i escullo ser fidel, i monògam, i...! Però no és una necessitat ontològica! I si l'instint ancestral de mascle dominant es despertés, seria temps de disminuir-lo com ha passat amb els dits dels peus que ja no serveixen per agafar-se als arbres. Hauria de rebuscar en mi els instints dels bonobos que podrien ser un bon referent per un món més humà.


diumenge, 22 de febrer del 2026

Vivim una crisi de respecte


Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.

I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.

Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.

Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.

divendres, 23 de gener del 2026

Bèstia i bandera

IA image

Plantar-se davant del patiment humà i no veure-hi res; i entendre-hi encara menys. Riure-se'n de qui es veu abocat a morir en la recerca d’una vida millor per a ell i per als seus fills.

Per sentir-se algú, menysprear algú.
Fer del prejudici el teu credo; malpensar i acusar sense saber.
Sense saber, generalitzar; i ser incapaç de comprendre el significat del mot generalitzar.
Sense saber, acusar i odiar.
Sense saber, escampar una actitud de rebuig, una persecució.
És la teva veu el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits i que mossega qui busca una vida millor. La bandera que enarboles amb orgull és l’evidència pública i vergonyosa de la teva ignorància humana. La ignorància humana és la manca de coneixements sobre els conceptes simples i essencials del que és ser persona; i no pas per mala sort sinó per rebuig actiu.