Valorava aquests dies els conceptes de “raresa” i de “civilització”. I ve al cas pensar en un petit racó d'una costa perduda i salvatge el nom de la qual em reservo pels amics i pels que tenen el C.I.N.M.O (Certificat d'Idoneïtat Natural i Obertura de ment) que expedeix una subsecció de l'equip d'aquest blog.
Deia que els que viuen dins la rajola dels costums apresos i de les tradicions immutables se senten envoltats d'una proporció superior de “raresa”. El que és rar, per ells, és d'entrada negatiu i perillós; potser com a conseqüència d'aquell instint animal del qual ens parla Konrad Lorenz i que ens mou a enganxar-nos al segur i conegut. Però la “raresa” en realitat pot ser una porta a nous descobriments. Apropar-nos i experimentar en allò que d'entrada trobem rar representa un estímul per a la creativitat i el fascinant viatge vers una bellesa que és multiforme i que ens restaria desconeguda. Aprendre a conèixer, a respectar i a estimar el que és rar, és aprendre a conèixer, a respectar i a estimar, altres civilitzacions; perquè és cert que som civilitzats, però de civilitzacions n'hi ha moltes.
I dins de la nostra civilització, hi ha una bonior de matisos que reflecteixen la profunda diversitat humana. Els humans, bo i ser tan i tan semblants, tenim visions diferents de la vida, valors comuns i valors específics de cada individu, de cada família, de cada filosofia. L'absolut no són les normes d'una civilització concreta sinó el respecte a tots aquests matisos que han de ser lliures perquè cadascun de nosaltres sigui lliure.
La civilització no és una cursa vers l'obtenció d'un “corsé” cada vegada més premut, cada vegada menys ergonòmic. La civilització no és l'amuntegament progressiu de productes materials que ens atrofien les capacitats i la imaginació. La civilització no és la transformació pedant i destructiva del paisatge que amb fúria sembla que pretengui esborrar qualsevol rastre identitari del que va ser la mare Terra un dia, el planeta on ens vam fer i que té tant a veure amb nosaltres. La civilització és la millora de la vida de les persones, no en el sentit d'un increment de la comoditat com a prioritat, sinó amb l'objectiu d'assolir que cada ésser humà arribi a la plenitud vital, a la unió amb la natura i l'existència.
L'altre dia vaig parlar amb un lleó del zoològic, un lleó que ha nascut en captivitat, i li vag explicar que la vida en llibertat a la sabana l'ajudaria a arribar a la plenitud, perquè el seu ésser s'havia fet a la sabana; la sabana i ell tenien un nexe que deslligava tot un ventall de forces naturals que l'empentarien vers la seva identitat i vers la millora dels seus problemes espirituals. Em va dir que ell no tenia consciència de tenir cap problema, que al zoològic hi estava força bé. Li vaig respondre que si algun dia aconseguia trepitjar la sabana, i passar-hi unes hores, quan tornés al zoològic tindria un problema de debò, perquè seria més conscient del que s'ha perdut, del que li han negat.
Aprofitant tot això us presento, tal com us deia, el petit i llarg espai de costa verge que ens regala el fang de les pedres, la nuesa del paisatge físic i humà, i la bellesa natural d'una raresa que ens desperta ancestrals memòries genètiques
El camí parteix arran de casa, amb la marea baixa, a una hora en què molta gent "normal", en un dia de festa, encara dormen.
I passa per espais d'infinita bellesa en els quals la nuesa senzilla i immillorable del paisatge es barreja amb la nuesa de la gent que enmig de la solitud cerquen una raresa que molts temen o rebutgen.
Després de tres o quatre quilòmetres, arribem al petit espai natural on un emperador romà s'hi banyava cada dia. La costa forma unes piscines de roca, que amb la marea alta s'emplenen d'aigua de vidre.
És aquí on un senyor molt amable ens assenyala les roques de dos-cents anys d'antiguitat que ens permetran macerar i conformar el fang que cobrirà el nostre cos. Els Homo sapiens necessitem ritus, signes, viatges que no sempre són físics, llibertat, bellesa.
En aquest racó hi trobem gent, famílies, amics, que cerquen l'objectiu de gaudir de la Terra; alguns en nuesa, d'altres amb el banyador posat, en perfecta harmonia, respectant el que fan uns i altres, al capdavall tot és natural i tot és humà.
Els resultats són espectaculars i sembla que beneficiosos per la pell.
De tornada a casa, tres quilòmetres enllà, contemplo la platja turística i massificada que unes hores abans era buida; i em pregunto com és possible que tanta gent es quedi aquí, enmig de la multitud, i es perdi una bellesa que tenen tan a l'abast.
Bo i tot, en bona part d'aquesta multitud, hi conviuen en pau totes les opcions de la platja, inclosa la nuesa. La convivència és necessària i possible. La uniformitat mai no és natural ni espontània, és sempre conseqüència d'una imposició (escrita o no escrita). El natural és la diversitat. Allà on hi ha diversitat hi ha llibertat. Allà on hi ha llibertat les persones viuen en pau.
