El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure

Una ment lliure desplegarà una successió infinita de possibilitats magnífiques. La plenitud de la nostra vida es transformarà quan decidim alliberar la ment, viure de manera lliure i assolir els nostres somnis més alts. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure. El canvi de la nostra ment obrirà mons completament nous per a nosaltres. Ara és el moment d’aixecar-nos de la cadira; és fins i tot el moment d’alçar-nos, caminar, avançar, i ser valents i pacífics. 

Molta gent es deixa enfonsar, es deixa endur pels malsons de la por, es deprimeix per allò que sent com una vida absurda. Tenim un tresor dins nostre, en la manera com veiem la vida, però hem d’avançar i respirar l’aire net del paisatge salvatge. El paisatge salvatge és el llibre on podem llegir el secret de la felicitat, la nostra «ànima-llar», la mare de la nostra sang.

Tot just acabàvem de néixer quan algú va decidir impedir que les nostres vides s'unissim a la natura salvatge, al fang, a l’aigua freda, a la terra… Tot just havíem començat a caminar quan algú va obligar els nostres passos a seguir les normes escrites de la civilització, lluny de la nostra terra natal, lluny del nostre nucli veritable. Tot just havíem arribat a l’edat de la maduresa quan algú ens va forçar a tenir por de viure; i en tenir por de la vida, vam començar a ser esclaus invisibles del ritme de la civilització. Hem de resoldre aquest drama per nosaltres mateixos; la nostra vida és a les nostres mans; la nostra llibertat és el poder que construeixen els maons de «l’Edifici de l’Èsser Humà Lliure»; la nostra valentia és la nostra arma principal; el nostre amor a la vida és l’energia més poderosa. 

I en algun lloc hi ha algú que pensa igual; en algun lloc hi ha un sol brillant, un mar immens, un vent fresc i net… Però en algun lloc també hi ha esclaus; una realitat tèrbola que es marceix dins la foscor de les ments esclaves. No permetem que ens enfonsin. Tampoc no hem de lluitar contra ells amb violència ni amb agressivitat; la nostra manera de lluitar és la d'avançar amb el cor ple de pau i esperança.

M’agrada contemplar les fulles vermelles i daurades de les vinyes, arribar a un poblet i anar a qualsevol hostal per a prendre alguna beguda. Llavors acostumo a tocar i cantar una cançó amb la guitarra arrelada a l’estació i al lloc. M’agraden les cançons desconegudes del país (de qualsevol país); les cançons que van fer plorar la gent fa molts anys; gent que ja és morta. M’agraden les cançons que fan plorar encara els éssers invisibles que ens envolten i que vénen a escoltar-me. Sento la seva proximitat, el seu amor i els seus sentiments. Cantar em dona més energia que qualsevol pastilla o teràpia. Cantar és una manera de parlar amb Déu i amb la gent que ja ha marxat. Cantar no és només un passatemps ni una manera d’animar una festa; cantar és una eina per parlar amb un món que existeix més enllà del nostre univers i del nostre temps.

Molta gent s’equivoca quan pensa en el cant i les actuacions com si fossin simples maneres de perdre el temps o camins cap a la fama; solen fixar-se en els noms resplendents de neó dels carrers, l’esclat fals de la fama i la fortuna que la civilització valora com si fossin el tot de la vida. Veuen i assumeixen el fals lluentor de l’acte de cantar, una mentida que els mitjans de masses repeteixen i repeteixen fins que la gent s’ho creu fermament i errònia. Però cantar és molt més i molt més interior. Cantar és un tresor per a cada persona, com també ho és pregar.

La vida dels amants del poder esdevé buida i rància. El poder corromp els seus esclaus i se sent encara més famolenc. Els esclaus del poder solen quedar cecs; arriben a les artificialitats més extremes que poden assolir pensadors en decadència, que en un temps passat havien estat brillants. 

Hem de ser humils i hem de ser somiadors. Hem de viure amb la idea que estem envoltats de milers i milers d’éssers humans que un dia rebran els fruits de les nostres creacions. La feina més petita és un camí cap a la creació. El vers més senzill pot portar notícies dels àngels. Com més estimem, més es salvarà el món. 

Vivim sempre en un crepuscle. La llum d’un sol moribund sempre cedeix la seva bellesa i canta una cançó suau i pacífica d’esperança. Vivim sempre esperant el moment en què viurem i restarem a la terra de la llibertat. Hem nascut per a la llibertat. No hem de viure com conductors endormiscats al llarg de la carretera de l’existència; hi ha massa estrelles a dalt. No hem de permetre’ns perdre tanta bellesa. 

Hem d’avançar amb la ment plena d’esperança mentre el món trona al nostre voltant. El nostre ésser ha de ser un refugi de pau. Hem d’acollir el nostre proïsme amb calma. Hem de gaudir del gust saludable de l’existència vivint lliurement en contacte amb la natura salvatge i els éssers invisibles que ens envolten. Els carrers, els racons, les places, els llums de les nostres ciutats són plens de forces invisibles i amables que estimen la nostra existència i inspiren creacions. El sentit de l’existència empeny cap a la pau i l’empatia vers tothom. 

Justícia no és una paraula que demani venjança o càstig sinó una alliberació absoluta del mal i del buit. Els càstigs només afegeixen més mal i no resolen res. Ningú entén l’amor a través dels càstigs; al contrari, molta gent es torna més i més dura, cega i agressiva. Només l’amor pot crear amor. Només els pensaments poden canviar pensaments. Només la pau pot desenvolupar pau. És clar, no parlo de solucions generals per a un estat sencer sinó d’actituds individuals. La plenitud de les actituds individuals és el poder que pot canviar el món.

El dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam

La típica frase de l’ultradretà que no suporta que ens horroritzem de l’estratègia d’Israel de matar de gana la població de Gaza és:

“ I per què no parles del conflicte rus-ucraïnès, de les guerres civils de Síria, Sudan i Iemen, de la República Democràtica del Congo, de Caixmir i Myanmar…? Només parles de Gaza!”

La resposta és tan senzilla com real:
“ I tu, com saps que no he parlat de totes aquestes guerres? Que em coneixes? Que has assistit a les conferències on jo era? No t’hi he vist. Has escoltat les meves classes? Els genocidis, les matances que alimenten els noticiaris i arriben a les ments infantils s’han de digerir: cal educar! Fins i tot vaig fer un curtmetratge amb uns alumnes sobre la guerra d’Ucraïna, i la protagonista era una nena que n’havia fugit. He parlat un munt de vegades, i sense prendre partit, de la guerra de Síria, de les guerres d’Àfrica, dels propis ostatges segrestats de Hamas i dels assassinats. Recordo que, quan va passar la tragèdia de la matança de Hamas, el primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb una coneguda d’Israel per saber si estava bé.”

Els fatxots no conscients de ser-ho no tenen ni punyetera idea dels horrors dels quals s’han queixat les mateixes persones que ara ploren pels nens de Gaza, i van dient, com si ho sabessin, que només es parla de Gaza! És més còmode creure-s’ho sense verificar-ho.

I són els mateixos que odien els moviments migratoris. Els qui insulten les persones que defensen els palestins són els mateixos que criminalitzen els immigrants; coincideixen com un rellotge. Senten por i fàstic per la immigració, que als seus països és majoritàriament de l’Islam. S’arrapen al seu territori com si el dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam no fos més important que els seus privilegis de classe benestant. Prefereixen viure sobrats que compartir país amb aquells que no poden sobreviure a la seva terra d’origen. Són l’egocentrisme perpetuador de les diferències. Ni es plantegen que, a més, a nivell econòmic els necessitem; necessitem la seva feina per mantenir l’estat del benestar. El detall que la naixença a Europa, en un entorn de privilegi, sigui pur atzar, i que els podia haver tocat a ells i als seus fills néixer al Sudan del Sud, al Marroc o al Congo… se’ls en refot.

"El qui la fa la paga! No haver començat!"

"El qui la fa, la paga! No haver començat!"

La gent que mor a Palestina no ha començat res. És gent i prou, que ha nascut a on l i ha tocat néixer. No han de pagar a ningú amb les seves vides. No té sentit cap mort. No és justificable cap agressió. No és un tema de pagar o cobrar; és un tema de no destruir persones.

Imagineu que arriba algú i us venta un clatellot. Després us mira als ulls i us diu: 

"El qui la fa la paga! Els de Terrassa vau obrir el cap del meu avi d'un cop de Roc en una batalla campal que van fer a la Riera de les arenes fa noranta anys! Au! Ja he fet justícia!"

Aquesta és la lògica de molts!

Quanta, quanta... miserable violència! Primats que no saben que ho són!

Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.

Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa. 
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú. 
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos. 

Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.

Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.

I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics. 
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...

No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar. 
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones. 
   

Algunes idees sobre la justícia i els sistemes jurídics; sobre l'amor i l'absurd de la venjança.

No aprenguis justícia dels jutges, i encara menys dels advocats, i encara menys dels fiscals. La justícia real és ensenyada amb més eficiència per l'onada que arriba a cada moment a la riba d'una platja, pel coneixement del funcionament biològic de la ment humana, per la evidència que tots som fills. Cal tenir en compte, sobretot, que la justícia real sempre s'ha d'agenollar davant de l'amor; la justícia sense l'amor es contradiu ella mateixa.

La justícia real no té res a veure amb allò que anomenem justícia dins les societats d'Homo sapiens. Els sistemes jurídics d'aquestes societats anomenen justícia a un simple instrument que funciona com un autòmat i que fa possible la convivència entre les persones; ens cal el sistema jurídic perquè fins al moment no hem sabut fer-ho millor. Aquest instrument, necessari i convenient, no funciona forçosament amb lògica, ni obligatòriament satisfà la justícia real de la qual parlo en aquest escrit. La justícia dels sistemes jurídics defensa sovint la pulsió de venjança (tan present a la informació genètica humana) i castiga amb una duresa desproporcionada els delictes que fan referència a la propietat privada i al diner, per damunt d'altres delictes que potser, a ulls de la justícia real, són més greus.

La justícia dels sistemes juridics entén literalment les penes com a càstigs que purguen la culpa, quan en realitat són només el factor dissuasori que combat un comportament contrari als valors de la convivència. El concepte pseudoreligiós de purgar penes es perd en la nit dels temps, i es típic de les societats més ancestrals. Objectivament, però, les penes no es purguen, el mal comès no es pot desfer, el passat és immutable, i afegir més dolor no esborra el dolor produït pel delicte; a tot estirar, pot dissuadir futurs delinqüents o fer reflexionar els captius.

És més a prop de la justícia real l'amor d'una mare que la sentència d'un jutge; si bé la sentència és necessària perquè no en sabem més. En el fons... en el fons, els comportaments associals depenen de la tendència natural a les pusions descontrolades; de mica en mica, aquestes pulsions desapareixeran si les societats se fonamenten en la justícia real, castigant quan calgui, però sense odiar ni venjar-se.

Per cert, canviant de tema, fixeu-vos en el contrast entre el verd ampolla dels pins i el blau del cel; sublim.

.

Quan la Constitució i els "drets fonamentals" no coincideixen.

.

El País ens informava diumenge passat d'una desavinença clara entre el Tribunal Constitucional i l'ONU. I malgrat que aquesta desavinença es limiti al cas concret d'una persona, el episodi és fonamental per a comprendre que la justícia està per damunt dels textos legals; i que no ens podem limitar als textos legals per a reclamar la totalitat de les llibertats que un individu humà, o que una nació, mereixen pel fet d'existir. La llibertat ha d'estar sempre per damunt de la Constitució; i si en algun cas la Constitució o el Tribunal Constitucional no defensen la llibertat i la justícia, s'ha de canviar la Constitució o replantejar-se la neutralitat i l'objectivitat del tribunal i cercar maneres d'aconseguir que les decisions no depenguin de quines siguin les persones que en un moment donat formin part del tribunal.
El cas és que hi ha gent que parla del Tribunal Constitucional com si les seves decisions fossin una mena de sentències divines sobre la legitimitat o la ilegitimitat, la justícia o la injustícia; com si el tribunal, en si, fos un ull capaç d'esbrinar la justícia natural de les “coses”, i de decidir si aquestes “coses” estan en harmonia o no amb aquesta justícia.
L'experiència i el seny evidencien que no és així.
Tornem al cas que ens explicava El País diumenge.
A Rosalind Williams, a l'any 1992, la policia espanyola li va demanar la documentació només pel fet de ser una senyora de color. El propi policia que li va exigir els papers ho va reconèixer: “tenim l'ordre d'identificar gent com ella”, va dir. La senyora va posar una denuncia a la mateixa policia, i posteriorment al Ministeri de l'Interior, que va acceptar que hi havia hagut discriminació, però no es va fer res més. Del ministeri, la denúncia va passar a l'Audiència Nacional, on es va rebutjar del tot. El 29 de gener de 2001 el Tribunal Constitucional va tombar definitivament la denúncia.
Al 2004, la ONG Women's Link Worldwide va reprendre el cas i el va dur davant l'ONU.
Ara fa pocs dies que l'ONU ha dictaminat que aquesta pràctica de control policial aplicada a Rosalind Williams a causa dels seus trets racials fou discriminatòria. La policia no ens pot tractar de manera diferent a d'altres persones només a causa del nostre aspecte físic o de la nostra raça. L'Estat Espanyol té 180 dies per informar l'ONU sobre les mesures que prendrà arran del dictamen. Sembla que de normal aquest a mena de dictamens són ignorats pels estats acusats.
En conclusió, queda demostrat que una decisió del Tribunal Constitucional pot resultar equivocada a l'hora d'evitar abusos policials contra els drets humans, o a l'hora de defensar la igualtat entre les persones o qualsevol altre valor fonamental en un estat democràtic. Per molt respectuosos que siguiem amb el Tribunal Constitucional, hem de ser conscients que no dictamina què és just o injust, sinó senzillament si un afer en conflicte, una llei, una sentència... és considerada constitucional pel grup de persones que en el moment de prendre la decisió formen part d'aquest tribunal. Moltes vegades aquestes persones poden estar influides per la seva pròpia concepció de la vida, del món, de la societat, de l'estat...I un mateix text (en aquest cas el constitucional) pot ser interpretat de diferent manera en funció de qui l'estudii. I a banda de tot, la constitució és un conveni entre persones, i en conseqüència no és el llibre de la veritat i de la justícia, no és intocable, no és immutable... I quan les societats canvien, cal que els llibres que es fan servir per regular les societats també canviïn; sobretot si es demostra que en algunes ocasions, constitució i justícia natural no coincideixen.

.