A l'any 1988, Saint Jean Pied de Port, fou per a mi un camí transversal que m'aparta de la via veloç que em conduïa a l'autopista de l'ambició i del poder. Hi ha pobles que, com les persones, en algun moment de la nostra existència esdevenen mestres; i ens suggereixen vies lluminoses de discreció i de senzillesa que, sense estridència, caminen molt per damunt dels guspireigs que en aquest món estrany són valorats amb una xifra, de vegades molt elevada. Una setmana ennuvolada d'agost en un càmping municipal vora un riu petitó i diàfan, amb un pont romà oblidat de tothom; el silenci abillat del picarol de l'aigua; la pressa desterrada. La visió objectiva de tot, amb el que importa de debò davant dels ulls, la bellesa d'una existència asserenada i simple, per carrers empedrats, boscos d'un verd gemat, i la dolça sensació que el telèfon no sonarà, que ningú no sap a on sóc, i que la meva vida és a les meves mans pel que jo decideixi, al marge de la seducció dels diners, el poder, el prestigi o el futur gloriós d'un líder.
Al 1988 Saint Jean Pied de Port fou un mestre.
L'altre dia el vam visitar i, si fa no fa, tot continuava al seu lloc; va ser la trobada amb un vell amic, a qui vaig poder presentar la família, amb el goig de saber que fa vint-i-dos anys, no em vaig equivocar ni un pèl.
.
