Vaig prometre que faria una altra entrada sobre Errenteria amb imatges més cèntriques i tradicionals del nucli urbà; perquè essencialment Errenteria és tradició, intrahistòria, cor del poble, esperit de pàtria basca, alenada amb l'esforç de gent de tots els racons de la Península Ibèrica.
Errenteria es va fundar el 1320 amb el nom de Villanueva de Oiarso damunt de l'espai que ocupava un petit nucli de població anomenat Orereta que s'havia anat formant a l'entorn d'un “caserío” (un mas). Oiarso ve del mot basc Oiartzun que vol dir eco, a causa de l'eco que hi havia en aquesta vall abans que s'hi aixequessin la bonior de construccions que hi ha avui dia. Un dels pobles que limiten amb Errenteria, concretament per l'est, du el nom d'Oiartzun; d'aquí a uns dies dedicaré un escrit a aquest poble. El nom d'Errenteria ve d'un mot basc “errenteria” que vol dir “terra arrendada”, a causa dels impostos que s'havien de pagar als reis en funció de la pesca obtinguda.
Enllà dels orígens històrics, Errenteria, a un pas de França, ha estat un nucli industrial, que malgrat tot no ha perdut la seva proximitat amb la natura salvatge. El vent del Cantàbric amara cada bri de fulla, cada arbre, cada turó gemat; no hi ha espais sense herba, sense vegetació atlàntica, sense bosc de frondoses, sense molsa. No hi ha torrent sense rierol amb aigua tothora. El mar hi és present a les olors, al tacte de la pell, a la frescor de l'estiu, a la flaire de l'hivern. Pel nord, s'hi alça el turó de Jaizkibel, que de moment sobreviu a la urbanització; el projecte avançat d'un port industrial amenaça la virginitat de les seves costes amb prats que s'enfilen fins a les cimeres on hi pasturen vaques, ovelles i cavalls. Al costat del barri de Beraun (que rep el nom d'un antic mas) s'hi alça el Fuerte de San Marcos, restaurat fa ben poc, on s'hi poden veure restes dels diversos exercits que l'han fet servir, especialment del francès. La fortificació és esmentada per Unamuno, en alguna de les seves obres, que des del seu exili d'Hendaia la contemplava i s'inspirava.
A Errenteria la gent gaudeix del carrer, viu la companyia dels veïns als parcs i als bars, sense la pressa i la precipitació que en altres contrades ens dominen i ens ensulseixen. Els diumenges al vespre són diumenge; i la gent surt. Els dilluns no arriben fins dilluns al matí. La vida no existeix per aconseguir alguna altra cosa, sinó per a ser viscuda.
Hi ha qui diu que els romans mai no hi van arribar; i potser és cert que a Errenteria no s'ha provat del tot que hi arribessin; sí que ho van fer a les mines de ferro de “Peñas de Haya”, els grans cims que es veuen a l'est, que es poden visitar i que descriuen l'avidesa dels imperialistes en adquirir materials per a dominar el món. Errenteria, i Guipúscoa en general, exhibeix la seva identitat genuïna amb naturalitat, sobrevivint als embats dels centralismes uniformitzadors que sovint no respecten res, i que massa vegades se'n riuen, ridiculitzen o ignoren el que no són capaços de sentir ni d'entendre.
Agustinak, Beraun, Kaputxinoak, Fanderia, Galtzaraborda, Pontika, Zamalbide... són només alguns dels barris que han crescut amb l'empenta de la gent que ha vingut d'arreu i que ha ajudat a aixecar aquesta terra preciosa i noble, oceànica, cantàbrica... paradís de la gastronomia, de la mar, de la cultura basca, de la lentitud de la vida, de la dolçor de la pluja, del verd intens de les muntanyes, de les onades gegantines dels surfistes, de l'arquitectura tradicional, del bon gust, de la vida...
