Tot allò de bo que anem construïnt

(De vegades va bé pensar en totes les coses bones que ja tenim, o que ja comencem a tenir, o que tindrem... No són utopies, són petites grans realitats que ens donen tota la força i tot el sentit. Jo les llegeixo sovint per tenir forces per continuar endavant quan sembla que s'acaben.) 

Gent bona, són, o seran, els meus fills; i treballen en feines que ajuden directament les persones a estar millor, a patir menys, a guarir-se…

I fa sol, i el cel és blau, i m’arriba olor de carn a la brassa.

El mar és a prop. Hem anat a la platja una estona. Hem escoltat música deliciosa; una chacarera argentina que estem aprenent a ballar. I hem rigut molt.

I estem convençuts que el món cada vegada serà millor encara que en algunes temporades sembli que va enrere.

I ens estimem, i estem millorant; som més ordenats, tenim l’habitació preciosa i perfecte. I dinem junts. I ningú ens odia. I ningú ens enveja. I el planeta és preciós. I viure és una meravella. I recordem tot allò que hem viscut de bo; i agraïm la manera com hem superat els moments durs, que en tota vida hi han.

Al capvespre, mirem la posta; com fèiem abans, com fem sempre, i continuem pensant que no n’hi ha dues d’iguals.

Després passegem per Donosti, i tornem a riure; sopem; estem en pau.

L'acollida a tots

L’església de Sant Guillaume, a Estrasburg, és l’única església protestant gay friendly de la ciutat, i representa un corrent bastant minoritari a l’actualitat dins del món cristià.

La trascendència, però, és una tendència humana que no hauria d’impedir-se a ningú fos quina fos la seva orientació sexual constructiva.
A la Bíblia es prohibeixen accions tals com asseure’s a la cadira on s’ha assegut una dona amb menstruació, o dur roba feta de teles diferents, o afaitar les vores de la barba, o fer-se tatuatges, o llaurar la terra amb eines estirades per animals diferents, o menjar porc o conill o animals aquàtics que no tinguin aletes o escames, o sembrar un camp amb dues llavors diferents, o que una dona no s’aïlli set dies després de tenir un fill o catorze després de tenir una filla… i n’hi ha mes.
Suposo que, per damunt de les normes relatives de cada època i la seva ignorància, el que preval és (o hauria de ser) la dignitat humana, els drets humans, l’amor, el respecte, la solidaritat…

Viu, i jo estaré menys mort.

Quan jo estigui malalt, després que em vinguis a veure, ves a sopar amb les persones que estimes i pren-te una copa en el meu nom. La teva alegria serà la meva. Que el meu dolor no impedeixi la intensitat de la teva vida. Quan tu gaudeixis, jo em sentiré menys malament, i la meva malaltia serà menys greu.

Quan jo m'empobreixi, i només pugui gaudir del tresor del sol del matí i del privilegi del verd de les muntanyes; tu vola amunt, coneix el món i la seva gent, estudia, forma't, sigues feliç, construeix, viu... Que la meva misèria no sigui la teva. Quan tu gaudeixis, jo seré menys pobre, i no em caldrà tant, perquè una part de la meva alegria naixerà de la teva.

Quan jo em mori, ves a celebrar-ho. No pas que jo ja no hi sigui, sinó el que has viscut amb mi, el regal rebut de l'existència cap a mi. Ves a celebrar que tu continues viu, i que per això, jo no m'he mort del tot. La meva mort és menys mort perquè tu estàs viu i ho celebres. Que ningú t'enredi amb dols que no tenen sentit. A mi, com a mort, m'entristiria el teu dol, i m'alegrarà el teu goig i la teva vida intensa.

Dolor

Aquesta serp que em mossega per dins;

el corsec que es caragola silent.

Els ulls ensangonats, que anhelen fer-me mal,

i jo, tranquil, clavant els ulls al cel.

Els ulls al cel, i amb l’endins enervat,

però ben al fons, encara més, hi ha un llac

d’aigües calmades, i un color blavís;

la pau d’un ésser que em sosté al pendís

per on rellisquen els meus peus lligats.

Per on relliscarien si les mans

de l’amorós no m’agafessin fort,

i els ulls clavats al verd no fossin aus,

alçant-me enlaire mentre em plora el cor.

La bèstia em té enfilat, però hi ha un amor

que no em deixa perdut en aquest ball.

El temps avança, només puc guanyar,

tot el dolor de dins se n’anirà.

.

.

La simplificació destructiva dels infinits matisos humans

La radicalitat, en tots els camps, exigeix el seu domini; per damunt de dignitats, del respecte a les persones, de l'evidència del progrés lent i feixuc que requereix la conversió humana, per damunt de l'empatia... la radicalitat amb el seu rostre de gos violent reclama el seu dret a dominar el món; i en la seva reivindicació és molt radical. Quan actua en un grup religiós, s'inventa un déu així; quan ho fa en un grup polític es converteix en ultradreta o ultraesquerra; quan s'infiltra en una família, només sap atacar i ferir; quan entra dins l'educació, és conductista... La radicalitat és la reducció de la inescrutable diversitat i originalitat de la identitat humana; la reducció a màquina, el maniqueisme antropomòrfic, la incapacitat de comprendre tot allò que no funcioni amb l'energia de l'interès. La radicalitat renuncia a la realitat humana i la redueix a impulsos animals, per això mai no servirà per fer més humà el món que ens envolta, i per això està condemnada a fracassar una vegada i una altra malgrat que en el seu fracàs arrasi la vida i la felicitat de moltes persones.

L'única cosa bona d'aquest fracàs dolorós i sagnant és el fet que servirà per donar pas a una nova era on les persones seran el primer; però per arribar fins aquí, encara queden uns anys.

Confio en Déu

Hi ha moments en què comprens per què estàs en un lloc i en un moment donat; és com si Déu hagués decidit que estiguessis allà perquè havies de complir una funció que requeria que estiguessis allà; i t'adones que t'has estat preparant tota la vida sense saber-ho per fer-ho mínimament bé. La seguretat absoluta no la tens mai, però les coincidències són sorprenents.

I sí: avui parlo de Déu sense pudor, sense vergonya; jo que no soc religiós; jo que no segueixo cap credo; jo que no sé res, i que potser podria dir que el contingut de la meva fe és que no sé res. Però matemàticament me n'adono, em sembla, copso, sento, crec... que hi ha moments que soc on se m'ha posat per solucionar ni que sigui un  problema menor, però que per algunes persones pot ser molt greu.

I brindo, i em prenc una copa, i m'alegro i confio... en aquest Déu desconegut que molts corren a negar amb tot el seu dret i tota la seva llibertat de pensament, que respecto. Amb el mateix dret, amb la mateixa llibertat de pensament, i esperant el mateix respecte, manifesto la meva fe en Ell i la necessitat que tinc de tenir-lo sempre a prop i que sigui pacient amb les meves limitacions.

Confio en Déu!

De què està fet el pensament?

De vegades penso de què està fet el pensament si uns grams d’aquest o d’aquell altre medicament el canvien tant. De què està feta l’esperança, l’optimisme i la pau, si l’oxitocina els hi obre la porta i ens regala tones de llum.

Potser passa només que aquesta matèria, blanca i farmacèutica, que es toca, que pesa, que es mastega, destrueix els murs i les portes que ens aparten del corrent de benestar que tenim a dins i que brolla per tot. No és pas que la matèria farmacològica construeixi la dolçor de la ment; potser l’únic que fa és preparar el receptacle perquè no esbotzi allò que ja està surant a la natura.

Si les pedres poguessin, serien felices. Si les pedres poguessin, estarien vives. Si les pedres poguessin, serien conscients. Si les pedres poguessin, serien felices.

El secret consisteix a saber com preparar aquest sagrari que tenim dins del crani perquè res no destrueixi l’única visió objectiva, que és la que percep una presència invisible en forma d’amor pertot i sempre.

Penso sovint en la mirada del meu fill quan tenia un any i amb els seus ulls escrutava els nostres per esbrinar si érem feliços, si ens estimàvem, si somrèiem. Gairebé no parlava, però la seva mirada, que encara recordo, ho deia tot, i tenia raó. Amb un any, tenia més raó que qualsevol adult. “Esteu contents? Us estimeu? Somrieu de debò? Sou feliços? Sou capaços de veure l’essència preciosa del privilegi d’existir? Puc estar tranquil? Esteu contents?”. Aquest és l’examen de consciència que m’haig d’acostumar a fer cada nit recordant la mirada del meu fill.

A la nit, la llum té sentit.

Els somnis, els que tens quan dorms, els que pateixes de vegades quan dorms, són només somnis; i poden servir per informar-te del que li preocupa al teu cap tant si n'ets conscient com si no. Poden servir perquè t'adonis que els principals sofriments que t'assetgen no han estat buscats per tu, que no són conseqüència d'alguna acció que hagis fet malament o d'alguna mala decisió, sinó d'iniciatives o omissions nefastes alienes. La qual cosa no vol dir que no ho pateixis, que no et pugui fer mal. Si algú se salta un stop i et deixa paralític, t'està fent molt mal, i no és culpa teva. Però seria molt més dolorós per a tu, o si més no per a mi, ser jo qui se salta el senyal d'aturada, i ser jo el causant de la paràlisi crònica d'algú altre.

Si aquesta és la informació que el teu somni nocturn et deixa, benvinguda sigui. 

La vida són pujades i baixades, creus i estrelles; hi som per viure, i per enfrontar-nos a totes les guerres que ens ataquin, i per lluitar-les amb esperança, i sobretot amb la convicció de les bones intencions, de la lluita per al bé. Entenc, que qui no tingui el bé com a objectiu de la seva vida (malgrat les lluites internes) pot tenir moltes dificultats per entomar les batalles que no ha triat. Però qui es mou amb el vent de l'amor, amb la intenció de dur una vida digna, de construir un futur per als seus; només pot lluitar amb alegria, sense deixar de gaudir de tot allò de bo que ens dona la vida.

La mesura de la nostra vida no són les reaccions alienes, la foscor dels altres, que no podem controlar; sinó la convicció que volem deixar un món molt millor de com l'hem trobat; més lliure, més bell, més saludable, més feliç; i la percepció que gaudim d'una llibertat que cap cadenat, cap manipulació, cap malaltia externa, cap mala intenció... podrà mai destruir.

No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?

"No siguis ruc, que no veus que te l'estan fotent?" "Per què ets tan bona persona? Que t'estan enredant!" "Aquesta gent enganyen" "Has vist com m'ha mirat? De dalt a baix! No em pot veure!" "És evident que prescindeixen de tu" "Jo de seguida veig l'interior de les persones! Te l'estan jugant".

Expressions habituals de molta gent fonamentades en la creença del mal aliè. 

No me les he cregut mai, i l'he encertada sempre. I de vegades, quan no m'han advertit, ha estat llavors que m'han clavat un ganivet per l'esquena; però fins i tot en aquestes situacions, estic convençut que no ho van planificar, que va ser un error impulsiu. De fet, els ganivets traïdors m'han atacat poquíssimes vegades al llarg de la meva vida.

La interioritat d'una persona és molt semblant a la de tothom encara que pugui tenir diferències. La gent, sovint, té por. I és la por la que pot fer-los prendre decisions precipitades. Una por insuperable a ser deixats de banda, a ser superats, a ser escombrats... La por ens pot fer dolents. Però l'antídot contra la por és l'amor. Si en comptes de defensar-nos, fugim cap endavant, ens avancem i oferim afecte i confiança, comencem a desarmar l'enemic. No sempre funciona, però funciona més vegades que l'enrocament i la defensa amb urpes. La gent té fam de confiar, necessiten ser estimats, desitgen construir l'esperança. Els qui sempre pensen malament s'equivoquen la major part de les vegades; els qui sempre ofereixen la presumpció d'innocència, només s'equivoquen algunes vegades; els qui abracen l'enemic abans de patir la seva presumpta i imaginària agressió, s'equivoquen molt poques vegades.

Fer de la felicitat un acte de resistència (II)

La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, gairebé amb cinquanta-vuit, ho entenc millor. 

Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells, perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir ni per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. 

La vida costa.

Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. 

Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve (de cap manera) de l’hedonisme i la disbauxa; no és això. Potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. 

L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. 

Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si mateix no existeix.

La felicitat neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment, i que, fins que no ho has llegit en això que escric, no havies escoltat.

Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.

També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió. I de la cançó de la Maggie Cullen, que no saps per què, però ho fa brillar tot. I sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud, encara que es gaudeixin en companyia.

Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.

No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre'ns el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. 

Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat, independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.

.

El problema de l'educació ve de fora de l'escola.

                                  IA image

El problema de l'educació ve de fora l'escola. 

Només unes preguntes per autoavaluar-se: 

Llegeixes? Comentes això que has llegit i que t'ha impressionat amb el teu fill, o filla, que potser té cinc o sis anys, o tretze, o catorze? 

Vas al teatre? Hi has anat amb els teus fills? Us heu emocionat junts al teatre? Heu anat a sopar al menjador de la Becket amb els fills i heu vist sopant en una taula propera els actors i actrius de l'obra que acabeu de veure? 

Els parles als teus fills de tanta gent diferent com hi ha a la ciutat, al país, al món? Comenteu com n'és d'important que siguem diferents? Parleu de com ens podem enriquir amb aquestes diferències? Comenteu que aquestes diferències també poden donar-se en el patiment i en les dificultats, i que això pot influenciar comportaments? 

En general, parles amb els fills? 

Has provat coses noves amb ells? A banda de la importància i funcionament dels semàfors, els has ensenyat a passar un semàfor en vermell quan això era el més segur? O els has ordenat obeir sempre encara que de vegades no tingui sentit o sigui contraproduent?

Els has parlat de l'amabilitat, del respecte, dels petits gests de la pau? Has rigut amb ells? Has gastat el teu temps lliure per estar amb ells?

Els has suggerit mirar la ciutat, el paisatge, el país? Has fet castells de sorra amb ells? Has sortit a córrer amb ells? 

Els has tranquil·litzat dient-los que si s'enamoren d'algú del seu mateix sexe, no passa res, perquè viuen en un país que de moment és lliure? Els has ensenyat que no s'han d'avergonyir de la seva identitat, del seu cos, de ser lliures? Has fet nudisme amb ells? Has respectat que no en facin si no volen? 

T'has alegrat de les seves alegries? Els has respectat que estudiïn allò que més s'estimen? O potser els has insinuat que enterrin els seus somnis vitals en nom d'un utilitarisme que els aparti de descobrir allò que realment els atrau i els construeix? Els has fet veure que estudiar és la porta de la seva felicitat i de la seva possibilitat de fer un món més bell? 

Els has parlat, d'entrada, bé dels qui no hi són presents mentre no es demostri el contrari? Els has encomanat l'hàbit de confiar, col·laborar, treballar bé, cooperar, ajudar? Els ensenyes a defensar els seus drets i els dels altres? Els animes a descobrir el goig d'escriure, de crear, de fer?

L'error d'acceptar interpretacions alienes

                                  IA image

N'hi ha que si no et creus el que ells diuen que és dogma, consideren que no creus, que et fabriques unes creences a la mida de les teves limitacions. No s'adonen que si ells accepten unes afirmacions ja establertes i alienes a ells mateixos i a la seva visió, en realitat estan acceptant  unes creences a la mida de les limitacions dels qui les han postulat, imposat o establert.

L'escepticisme és una bona opció; funcionar amb "sabers" en comptes de funcionar amb creences. Ser escèptic no vol dir rebutjar les intuïcions o les opinions; ni tan sols vol dir rebutjar les creences. Ser escèptic vol dir no atorgar el caràcter d'evidència a allò que només és una opinió basada en la intuïció o en l'esperança. I vol dir, per descomptat, no permetre que imposin en nosaltres creences que sentim com a falses per falta de rigor i per inversemblança, i que sentim com a imposades per l'amenaça dissimulada o no d'un càstig etern, d'una condemna ontològica, o d'un perill sobrenatural. Hi ha moltes maneres d'imposar una creença, i no totes són il·legals. La manipulació emocional, l'amenaça emocional, el terror psicològic, són instruments d'imposició que habitualment són tolerats per la llei de la majoria dels països, si no és que s'imposen obsessivament a una persona menor d'edat.

En el meu cas, l’ombra va aparèixer quan vaig acceptar, sense cap crítica ni prevenció, interpretacions alienes del sentit de tot plegat, la vida, la mort, l’amor, la llibertat, el sexe… De nen, tot era ple de pau, tot era bell, i una esperança indestructible em feia mirar la vida amb un optimisme natural... fins al moment en què vaig acceptar interpretacions dogmàtiques que no tenien res a veure amb mi ni amb el meu discerniment. I que no tenien res a veure amb una anàlisi objectiu, científic i honest de la realitat. Abans d'aquesta acceptació, la meva esperança en l'existència era inquebrantable. Crec que aquesta esperança és la que encara conservo, i la que m’ha ajudat a resistir i a deslliurar-me de les fal·làcies dels dogmes.

Empassar-se interpretacions alienes sobre fets essencials, humans i naturals, en comptes d’investigar i estimar les pròpies interpretacions, aquelles que ens són donades de fàbrica, com un programari que ens salva de les boires negres, o com unes ulleres que ens permeten veure-hi clar; aquest fou l’error, i, alhora, la possibilitat d’un aprenentatge transformador.

Un cop les interpretacions alienes ens immergeixen en l’angoixa i el corsec, el record de la casa de la infantesa, de quan llegíem Mark Twain ajaguts en una hamaca que se sostenia entre dos pins, ens mou a preguntar-nos si no era llavors que teníem raó quan no teníem por de gairebé res; i no pas ara quan el pessimisme i la negativitat confabulen per robar-nos l’alegria.

Torno a ser fidel a Mark Twain, a Oliver Wendell Holmes, a Walt Whitman, a Henry David Thoreau, a Saint-Exupéry, a Albert Camus, als pins, al bosc, al cel blau entre les branques, a la immensa solitud de les muntanyes solitàries que no tenen propietari, a un planeta sense títols de propietat, ni fronteres, ni estats, ni armes, ni presons, ni censures, ni planificacions, ni prohibicions. Torno a ser fidel al dret a dir totes les paraules que vulguin dir-se, a somriure, a plorar, a cantar, a jugar, a vestir-nos com ens abelleixi, o a no vestir-nos, a dibuixar, a escriure, a somniar, a descobrir, a aprendre, a tenir il·lusions...

L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

Rosa d'abril, morena de la serra...

                                  IA image

Van ben  vestits, però pam! Mosseguen! Pam! Menteixen, exageren, deformen, polaritzen, confonen... 

Fan servir tot el repertori de les fal·làcies que la filosofia ens descriu per manipular. 

No els importen tant les persones vulnerables com els capitals vulnerables, les raons nacionals, la unitat racial i cultural, el món de color de rosa i de coto fluix de sucre que els van descriure quan eren joves i tan idealistes. 

Senten autèntic fàstic per algunes persones; per les persones per les quals només té lògica sentir dolor i per damunt de tot empatia. 

Van ben vestits, i alguns escolten el Virolai; però aneu amb compte, que la Moreneta és negra, i que Jesús, petit i diví, neix cada desembre al Raval, a la Mina, a Torre Baró, a Sant Cosme... A tots els llocs que  us fan por i fàstic. 

Un dia morireu i no us endureu res del que ara considereu sagrat; i potser us reencarneu en un suburbi de Marràqueix, o de Bogotà, o de Quito... Potser entendreu què vol dir tenir por sense tenir culpa, viure lluny dels pares, sense cap seguretat, trobant a faltar els aliments, l'educació, l'habitatge... Hi ha molts habitatges buits, i alguns són de gent que canta cofada el Virolai i que posa per damunt de les necessitats de les persones la societat imaginada i uniforme que no existeix i que no existirà mai.

El món invisible de qui tenim al davant

Neix el dia. Comença la setmana. Una tensió desagradable em recorre els braços, la panxa, la part superior de les cames. Em passa sovint des que vaig tenir l'ictus. Diuen que n'és una de les seqüeles. Sé que tot està tan bé com al vespre anterior, però algun fragment de la xarxa neuronal del meu cap, quan dorm, ordena l'alliberament del cortisol, que és una mena de verí que ens manté en alerta per poder enfrontar-nos als perills. El cas és que no hi ha cap perill que no hi sigui ja als moments en què estic bé.

 Li ho repeteixo sovint al meu cap; li dic que estigui tranquil, que em generi oxitocina o dopamina, però va al seu aire. Haig de posar algunes cançons per fer-li entendre. El cortisol és desagradable i perillós; i entorpeix la feina i la vida. Necessito la Vera Lynn, el Paddy Reilly, el Paddy Mullane, la Maggie Cullen, la Rita Payes, la Silvia Pérez Cruz, el Borja Penalva, el Paul McCartney, el Shane McGowan, les Echeverry (que encara no són gaire conegudes), o qualsevol melodia de les que m'agraden, per arreglar les coses. No es pot tirar de medicació tota l'estona. Els metges ho arreglarien tot amb medicació, però m'hi resisteixo. El Porto o el Priorat, també van bé, però és evident que els tinc limitats a dues copetes a la setmana; més, seria un desastre. La meva feina, normalment, si les coses van bé, m'ajuda molt. Si es tornen complexes, dependrà ja de les circumstàncies. Els mesos en què puc prendre el sol de cos sencer, la situació millora. Escriure, i l'art en general, em salven; estaria tot el dia creant. El cap és massa complex; no hi ha gaire mecànics que hi entenguin.

El dia continua creixent, ho veig ara mateix per la finestra. Desitjo, per al dia d'avui, per la setmana que comença ( i ho dic amb absoluta sinceritat) molta felicitat, molta pau, molta il·lusió i esperança per totes les persones de la humanitat; per les que estan malaltes i per les persones que en tenen cura; pels meus amics i pels meus enemics. Sense tenir cap religió oficial, prego cada dia pels meus enemics, pels meus amics, per la meva família ( la propera i la llunyana), pels meus alumnes, per alguns amics ja morts, per les persones que jo pugui haver perjudicat al llarg de la meva vida, i per allò que ni jo sé que cal pregar, però que aquest esperit misteriós que emplena tots els espais considera que és urgent de fer. Prego sense cap fe reglada, sense creure'm cap credo. Sé que les coses existeixen i això és tan sorprenent i tan fora del normal que en tinc prou com per admirar-me'n. Soc conscient d'aquest privilegi, i aquesta consciència és un dels pensaments que em baixen el cortisol quan els tinc al cap; ara mateix, estic millor que quan he començat a escriure; potser per això em llevo cada dia una hora abans del que realment caldria. Necessito començar amb lentitud. Necessito mirar com la llum va creixent per la finestra. Necessitaria que les persones fossin conscients que no només existeixen els seus problemes, que els problemes dels altres, problemes invisibles sovint, també hi són, i que aquests desequilibris n'expliquen molts d'altres. No estem sols i ens necessitem sense crits ni veritats absolutes; les veritats absolutes fan molt mal, sobretot quan es fan servir com a instruments de guerra. Necessitem mirades que no jutgin ni recriminin, que entenguin el món interior de qui tenim al davant, que pot estar ple d'un sofriment sense base, originat en una realitat tan senzilla com la química del cervell.

Comunió o "T'estaré mirant"

 

Recordo, ara ja fa uns quants anys, quan vaig descobrir aquesta interpretació a YouTube. Era una època en què YouTube no limitava la recerca de vídeos publicats als més vistos o als més valorats com ara; abans, existia la possibilitat de cercar els més recents de tot el món, encara que només els haguessin visualitzat tres persones; i em va sortir aquesta joia.

Per a mi, potser és una de les definicions més perfectes de felicitat: el jardí d'una casa, un grup d'amics o una família, un capvespre, una conversa bonica, una cançó espontània que no busca el lluïment sinó la comunió, i aquesta melodia i aquesta lletra.

La música té aquest sentit: compartir, sentir en grup, creure en realitats que ens superen, esperar allò que sembla impossible, anhelar un misteri que ens supera, descobrir que el bé triomfarà malgrat els cops a la vida i els atacs d'una substància misteriosa que ens fa mal. Hi ha una realitat que ens estima i que es fa present quan uns quants humans, sense proposar-s'ho, sense concretar-ho en pensaments, creuen que es fa present i que és més poderós que la mort.

"I'll be seeing you", t'estaré mirant. 

T’estaré mirant

en tots els vells llocs familiars

que aquest cor meu abraça

tot el dia.

En aquell petit cafè

al parc de l'altra banda

al carrusel infantil,

als castanyers,

al pou dels desitjos.

T’estaré mirant

en cada dia d'estiu bonic

en tot allò que és senzill i alegre;

sempre pensaré en tu d'aquesta manera.

Et trobaré

al sol del matí.

I quan la nit sigui nova,

miraré la Lluna

i t’estaré mirant.

T’estaré mirant

en cada bonic dia d'estiu

en tot allò que és senzill i brillant;

sempre pensaré en tu així.

 

Estacions

                                  IA image

Com d'implacables o d'inevitables arriben totes les estacions quan toca que arribin; amb tot allò de bo que porten. I de vegades sembla que no acabem mai d'estar contents del tot. A l'hivern, fred i foscor; a la tardor, la llunyania de l'estiu i l'inici d'un curs imprevisible; a la primavera, l'esgotament d'un curs intens i la sang alterada del nostre alumnat; a l'estiu, una calor que ens espanta i que ens deixa sense forces. Com deia el Raimon: al meu país, la pluja no sap ploure.

Alhora, però, són les estacions les que ens regalen l'aigua, l'escalfor, la llum, la consciència del pas dels mesos. A la tardor, la serenor de tots els acabaments, els colors dels últims dies d'un cicle, l'olor de terra i de castanyes, la dolçor del de sempre, els crepuscles que caminen cap a una nit tranquil·la. A l'hivern, el recolliment de la llar, la intensitat de les llums enmig de la nit, el dia que comença a allargar-se malgrat trobar-nos a la nit més estirada i com aquest fenomen ens convida a pensar en la victòria del bé, la bellesa de la neu i de la natura glaçada; la primavera, amb tota la seva força esclatant, que trenca amb el glaç del passat i ho fa néixer tot una altra vegada, els colors de la natura, les flaires del bosc, el poder de la vida per damunt dels enemics que intenten destruir-la; l'estiu amb el triomf del Sol i el mar que es fa amic, els dies llargs, la música a la sorra, l'olor de sal i de pins, el retrobament amb les hores lliures, la família unida, l'absolut on ha de ser.

I cada matí, una alba després del silenci de la nit. I cada dia, un repte i una raó per enfrontar-nos als nostres dracs i als dracs de fora que pretenen devorar-nos. I abans que els dracs de la ciutat engeguin el seu bramul instintiu als rius de serps dels cotxes que s'esforcen a semblar el tot, va bé pensar en la vida com un seguit d'estacions organitzades per construir una bellesa que ens toca d'acabar; hem nascut sense pèl i hem de combatre el fred, sense ollals i necessitem mossegar l'aliment; hem arribat sols, i necessitem abraçades; no sabem de què va tot, i algú ens ha d'assenyalar les raons de l'esperança.

We shall never surrender

 

Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.

Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:

"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des que va tornar la Força Expedicionària Britànica.

Jo mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent, demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.


En qualsevol cas, això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i de la nació.

L'Imperi Britànic i la República Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons camarades amb tot el que puguin.

Tot i que grans extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del govern nazi, no decaurem ni fracassarem.

Continuarem fins al final. 

Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem als camps i als carrers,
lluitarem als turons.

Mai ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al rescat i a l'alliberament del vell."

Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina. 

Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.

Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.

Mai em rendiré!

L’estranya força, l’alegria i Déu.

Hi ha com una estranya força que burxa i malda per desballestar l’alegria dels moments intensos de la vida; però no se’n surt. L’alegria va per molt més endins. Soc conscient de la gent que m’estima; encara que no m’ho diguin. I aquest coneixement és el fonament d’aquesta alegria indestructible. Soc conscient de la gent que estimo encara que no els ho digui; sovint és més operatiu i menys estrident no dir-ho ( no sempre), encara que els llibres d’autoajuda pregonin el contrari (no sempre).

Però l’estranya força no es rendeix. Ara mateix la recordo actuar al 2002, un dels moments més feliços de la meva vida. L’estranya força va prémer l’accelerador per esberlar el goig, em va fer trontollar, i no se’n va sortir; l’alegria persistia. I ho va intentar al 1979, i al curs 81-82 en què recordo que quasi em mata; i al 1983; i al 1985, quan tot semblava la fi; i al 2015, quan va injectar tot el seu verí;  i al curs 2003-2004, en una exhibició de malignitat; i al curs 2022-2023, en un temps de reptes molt grans; i de tant en tant, encara apareix. 

Però l’alegria persisteix, perquè és com un riu d’aigua pura que circula per sota terra i res no la pot pertorbar. La seva fortalesa és l’amor; la consciència absoluta que només puc tenir jo del fet que l’amor viu en mi malgrat els meus defectes. Els defectes que no sé superar no m’inquieten perquè no els sé superar i d’això no en soc culpable. He après que només em podria inquietar allò que podent-ho superar, no ho fes. Aquesta alegria que no se me’n va ni que ho intentin a “patades”, hi és per aquest amor; imperfecte, però amor. M’he deslliurat de la falsa descripció de Déu que les societats humanes han imposat, i descanso en l’evidència del seu amor com un riu que va per molt endins, i en tant com ens dóna, i en com em protegeix l’alegria tot i els embats de l’estranya força, que  mai no serà tan poderosa com l’amor.

I aquest Déu no és moralista, ni jutge, ni fiscal, ni botxí, ni vengatiu, ni rancuniós, ni gelós, ni violent, ni mal pensat, ni manipulador, ni coaccionador, ni enemic de la llibertat, ni d’aquest món… D’aquesta natura, si; però no d’aquest món. El Déu de debò s’assembla al Déu d’Spinoza, i no gaire al déu judeo-cristià. I jo crec que és ell qui em protegeix l’alegria.

Serenor

                                                                                                                                IA image

Avui no puc posar cap imatge; la tecnologia no m’ho permet. Però tinc els mots; lletra a lletra. Les lletres són els maons dels relats, i la nostra realitat s’agafa sempre a un relat com a una fusta de salvació.

Acostuma a passar que el relat ens dóna la raó; a nosaltres o a les nostres raons. Ens atrevirem a assumir un relat objectiu que reconegui les nostres limitacions? O escollirem aquell que defensi emfàticament tot allò que considerem ineluctable?

Jo, hi ha coses que no soc capaç de fer-les sense un perjudici greu de la meva salut, i de vegades, ni així. De vegades, senzillament no puc fer-les i haig d’apartar-me’n, encara que el negacionisme de les malalties neuronals confongui incapacitat amb manca de voluntat. Una de les coses que no puc fer és dialogar amb els crits. Si a la tele algú crida, apago la tele. El neuròleg m’ho va recomanar un dia i de moment li he fet cas. He après també a no deixar-me manipular; els sapiens no ho fem amb mala intenció, és un hàbit nociu de defensa animal, pero tendim a instrumentalitzar les emocions, hiperbolitzant i deformant lleugerament la realitat, per atrapar sensibilitats cap a les xarxes que teixeix la nostra voluntat. Mai més. Ningú no em forçarà a travessar les línies vermelles de la meva vida. Perquè la meva vida no és només meva i no em puc permetre el luxe de posar-la en perill.

Ja no entro a parlar de la fal•làcia Ad Hominem i de les altres fal•làcies lògiques dels discursos sàpiens, que signifiquen la renuncia a la racionalitat. No es pot dialogar sense fer servir la lògica, ni sense renunciar als crits o a la manipulacio emocional.

Per si no enteneu de què parlo, òbviament estic explicant perquè no votaré ni a vox ni a aliança catalana.