"Hoya de Huesca" "Río Asabón" Allunyament de la civilització. Solitud. I algunes idees dels esperits del bosc.

Ara feia temps que per raons de feina no havia publicat res i ho trobava a faltar, i aprofito per explicar-vos un indret secret a aquells que estimeu els llocs salvatges, sense pobles a prop, i molt, molt lluny de la civilització.

Un lloc a on si engegueu la ràdio no enganxareu cap emissora. Un lloc sense cobertura de mòbil i a on Google Earth no ha fet fotografies detallades. Un lloc, a on ni tan sols els usuaris de Google Earth hi han enviat fotografies; jo tampoc no ho faré; us ho dic només a vosaltres, els amants dels llocs solitaris i naturals, desconeguts i misteriosos, a on us podreu trobar amb els déus del bosc, amb les fades, amb els esperits de la boscúria i amb els valors eterns amagats a la finitud besllumant. Si us agrada banyar-vos en solitari com si estiguéssiu a casa vostra però enmig de boscos espesseïts, per aquí anireu bé.

És important que el vostre viatge prioritzi el trajecte més que no pas el destí, que sigueu capaços de vèncer les pors que us impedeixen gaudir de sensacions que mai no diríeu, i que no sapigueu què passarà als minuts que seguiran, i que aquest desconeixement us agradi.

Em surt del cor, en aquest moment, i no sé per què, dir-vos que és important que no us penseu que ho teniu tot assolit, que no digueu que sí per a fer content el qui teniu davant quan el que heu de dir és que no, que no malparleu de ningú, ni per a fer pinya, ni per a crear vincles, ni perquè sigueu més “cotilles” que una portera, ni perquè us penseu que teniu raó quan critiqueu algú. Que si feu un dinar no el feu contra ningú. Que si pregueu no sigui contra ningú. Més val ser ateu que creure en un déu que té persones escollides i bons i dolents i condemnats i salvats i els de la “Creme” i els empestats. I no sé perquè escric això últim, algun esperit del bosc m'ho dicta.

Al gra. Si aneu de Huesca a Murillo de Gállego, després us trobareu els Mallos de Riglos i el riuet o riuàs que hi corre per sota.

Després, si seguiu la carretera arribareu al Pantano de la Peña, i més enllà, a la A-132, un riu serpentejant entre boscos i turons, al punt màxim d'allunyament de la civilització del qual us parlava. A qualsevol punt del riu, o al quilòmetre 56 si voleu aparcar bé, trobareu el racó perdut que surt a les imatges, i milers més força més amagats i bellíssims. Perdeu la por a remullar-vos. Esteu sols. Venceu el temor infantil a les aigües desconegudes i als boscos fantasmals, La natura us ho agrairà.

Després continueu el viatge i arribareu al Pantano de Yesa. No és a les antípodes de la civilització, però té també espais de solitud. I si us foneu amb les aigües, descobrireu que les aigües us estimen, us abracen; no són aigües de sal, són aigües de sucre i de tendresa. Absorbireu el misteri.

 Mallos de Riglos

 Riu Gállego

 Riu Asabon (quilòmetre 56 de la A-132)

 Pantano de Yesa

Mallos de Riglos

 Si ara mateix un meteorit impactés contra la Terra, i li modifiqués l'òrbita en un petit percentatge, si fa no fa com passa quan, jugant al billar, la bola blanca frega qualsevol bola i la desplaça ni que sigui una mica... d'aquí a pocs dies, a cap racó de l'escorça de la Terra, no s'hi sentiria ni un mot, ni una veu. El vent udolaria, com sovint passa, i volarien papers que ningú no reclamaria. No hi hauria ningú que pogués lamentar la desaparició de les persones, però continuarien dempeus els Mallos de Riglos, amb la pedra roja i vertical, intensificant el seu color a cada crepuscle. 

La densitat de la pedra continuaria sostenint el mur que l'aigua, el temps i la química han bastit. La longevitat de les roques fa que els humans siguem com una anècdota esporàdica que paradoxalment es creu el centre de l'univers i la raó de tot. Ens arrapem a qualsevol realitat que considerem valuosa i, amb dissimulació, l'agafem ben fort, no fos cas que la perdéssim; però quan morim, fet que succeeix força aviat, ho perdem tot, i tampoc no passa res; i Mallos de Riglos continua ferm. Ara mateix, per exemple, algú llegeix això que he escrit quan jo ja fa temps que sóc mort; i dic "ara mateix", perquè per qui ho llegeix, és “ara mateix”. Saludo aquest algú que ho llegeix quan jo ja he deixat de respirar i quan ja he esbrinat (o no) el gran misteri del més enllà. Mallos, mentre aquest algú em llegeix, continua dret, roig, i bell... És un consol saber que, bo i que la meva vida acabi, continuarà existint la bellesa.
Ens mou un profund anhel de bellesa, ni que no ho sapiguem. Ens atrau la bellesa, ni que li donem un altre nom. Fins i tot, a cops, ens estressa una mena de dèria que ens fa córrer esvalotadament sense anar enlloc més que a la mort, perquè anem cap a la mort. Hauríem de gaudir del goig de córrer, en comptes de patir, perquè tant si patim com si gaudim arribarem a la mort. Aquesta cursa veloç a la qual ens aboquem enderiats és una recerca sovint inconscient d'una bellesa que ens atrau des que vam néixer. Cal, però, que trobem la bellesa a cada instant de la nostra cursa, perquè la bellesa no és a la meta que perseguim, a la qual no arribarem mai, ja que quan hi arribarem se'ns en proposarà una altra; la bellesa és a cada instant de la cursa, i potser, per gaudir-la, per trobar-la, cal aturar-se.
Si aneu a Mallos de Riglos, veureu una gran muntanya roja, recta, vertical, freda, magnètica. Està quieta i trigarà mil·lennis a morir-se. Damunt el roig de la roca, sovint s'hi contrasta un cel d'un blau profund, amb algun voltor planejant. Sota de Riglos, un riu, d'aigües maragda, baixa suau, o esvalotat, fins a Murillo. A la paret de la roca, sempre hi ha gent que s'hi arrapa i que hi escala; tenim la dèria de pujar ben amunt per a veure que tot és petit i fugaç; i que si és important, ho és perquè ens hi hem aturat, ens hem mirat, hem xerrat, ens hem entès, ens hem respectat, ens hem estimat... Només és important l'instant si hi som a dins; si a dins l'instant, hi descobrim tota la bellesa que hi rau i la compartim.