Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.

Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.

La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.

L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.

Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.

Vivim una crisi de respecte

Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.

I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.

Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.

Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.

Objectificació i desig no són el mateix.

Quan trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha deslligat al llarg de la història tristes experiències d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.

Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem bell sense haver escollit trobar-ho bell.

Quan convertim una persona en un objecte?

Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats educatives i humanes de la persona.

No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com una persona.

No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana en el moment en què sentim i copsem.

Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a tractar els altres com a iguals, independentment de la seva sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.

Sigues sempre lliure

La rauxa d'una educació piramidal el conduí allà on ell mai no hauria volgut arribar.

De dia, tern i corbata, la clenxa ben traçada, els ulls fits en els ulls del competidor, un somriure buit que travessava entranyes, reunions i dinars li engarjolaven l'ànima.

I recordava els mestres:

-Heu de ser peces que completin el trencaclosques desorganitzat d'aquest món d'ingenus.

De nit, sortia a la terrassa de l'àtic de Diagonal, contemplava la celístia i entonava les cançons de la infantesa, i li semblava percebre la mà grossa del seu avi amb aquella veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure"

Però tornava sempre un endemà de cadena perpètua.

I un dia li parlaren d'un negoci rodó: encimentar una platja de canyissars i dunes.

Es llegí el projecte amb la mirada glaçada. Alçà els ulls envers el seu cap que somreia burleta, i li llença el paperam al rostre. Es va desfer la corbata i desaparegué darrere un cop de porta.

Es vengué l'Audi, el pis, el xalet i la roba.

Es comprà una borda en un racó de costa lluny de tot arreu.

De dia escriu, assegut a la platja, completament nu. A voltes pinta, o treballa a l'hort, o modela gerres de terrissa.

De tard en tard es capbussa.

Al pit, hi llueix la circumferència d'ivori nacrat sobre la pell bruna, amb el símbol de la pau i de l'amor lliure, feliç d'esdevenir la peça que no encaixa al trencaclosques de la societat. I al voltant de la borda hi ha escampat llavors de ginesta; i s'adona que quan fem això els plançons i les flors sempre acaben apareixent.

De nit s'ajeu sobre un matalàs vellutat de sorra finíssima.

I li bressola el son la remor de la mar sota la celístia.

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

XESCO BOIX! No us perdeu l'exposició del Social

He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.

Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.

Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la. 

Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!

No us perdeu l'exposició del Social!

El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví…

                                                                                                                                IA image

¿Saps? No tinc por.

És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.

Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?

Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.

¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.

He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.

Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.

L'escola no ha de ser un espai per a les creences sinó per als sabers

                                                                                                                        IA image

L’escola no és un espai per a les creences sinó per als coneixements, per als sabers. Les exigències morals de les religions no haurien de tenir cabuda a l’escola, sobretot quan esperonen la demonització de les formes del cos, la segregació de gèneres, l’assignació de rols tradicionals establerts, la por al cos, la por a la sexualitat.

Les exigències físiques dels dejunis no han de ser contemplades ni protegides per l’escola perquè això seria reduir, limitar o sotmetre l’aprenentatge d’uns sabers, o l’exercici d’uns processos constructius, a les pràctiques d’una religió que no ha d’entrar a l’escola.

Els valors no són patrimoni exclusiu de les religions, són un tresor de la humanitat, i cal transmetre’ls des de la societat civil diversa; valors humans, alliberadors, oberts, acollidors, fonamentats en els sabers científics i en el respecte a totes les maneres de pensar; respecte que no existeix a totes les religions, i que tampoc ha existit durant moltes dècades a les religions de les nostres contrades.

Tota l’acollida que defenso i que exigeixo per a les persones que fugen de països en guerra i de territoris on la fam és devastadora no és pas contradictòria amb tot el rebuig que em produeix percebre una condescendència pavorosa vers imposicions doctrinàries que em recorden els pitjors temps del cristianisme integrista.

Acollidors en tot allò econòmic, amb regularitzacions i integració; però defensors a la societat dels valors de la república, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en tot allò moral, de la llum, l’aire fresc i el coneixement; de la ciència, l’escepticisme i l’estat social; de la llibertat d’indumentària, l'amor i la nuesa lliure, l’educació sexual i la llibertat d’estimar qui es vulgui, l’acceptació natural del cos i el rebuig a totes les formes de censura, ocultació, segregació o imposició de rols de gènere.

Si els partits democràtics no tinguessin por de defensar els valors republicans davant la imposició obscurantista de les religions a la societat, els partits feixistes deixarien d’alimentar-se dels vots de les persones espantades per aquesta condescendència destructora dels valors laics de l’Europa de la il·lustració, la democràcia i la ciència.

Estar en contra dels genocidis i del racisme no vol dir pas estar a favor de les religions integristes a l’escola, vinguin d’on vinguin, siguin d'aquí o siguin d'allà.

I jo soc creient; crec en Déu i en una visió de la vida fonamentada en els valors i la trascendència; però no demanaré mai que s'imposi la meva visió a l'escola, ni que s'adapti l'aprenentatge dels sabers a les meves necessitats personals o rituals particulars.

Avorreixo els feixistes d'Espanya i de Catalunya; els partits racistes i els que prioritzen els seus privilegis econòmics a les necessitats de supervivència de les persones; però ni un pas enrere en els valors republicans, en els drets de les persones, en la ciència i en la llibertat.

El subtil imperialisme ideològic i moral de la IA

La IA està en mans d’uns pocs multimilionaris que es reparteixen el món: els de ChatGPT, els de Grok, els de Gemini... i alguns més. No són gaires. Però la majoria són dels Estats Units. I als Estats Units tenen una determinada manera de veure el món; el miren a través de l’escletxa que deixa la seva moral hipòcrita i esbiaixada. Allò que per ells és normal ho consideren absolut. Allò que per ells és inadequat, s’ho prenen com ontològicament equivocat. I això, molt dissimuladament, amb molta discreció, i gairebé sense fer soroll, ho imposen a través de la seva IA a la totalitat del món.

Poso un exemple molt concret. Li demano a ChatGPT que em valori literàriament un relat, que m’hi busqui punts febles, que em proposi millores... És un relat que narra un sopar; un sopar entre una noia i la seva tia. La tia de la noia és una persona extremadament liberal, obsessivament liberal, gairebé malaltíssimament liberal. La noia és una noia corrent de divuit anys immersa a la societat moderna d’avui dia, però de costums conservadors. La tia intenta explicar, de manera emfàtica, la seva visió del món a la seva neboda; vol que traspassi límits, que surti amb nois, que provi amb noies, que fumi marihuana, que faci trios, que experimenti diferents tècniques sexuals... La noia li respon que no, que ella és més aviat tradicional, que està disposada a experimentar amb certes situacions que l’empenyin a moure’s més enllà de la seva zona de comfort, però que no traspassarà certs límits, perquè creu en un model de família tradicional i en una certa austeritat humana; no vol ser promíscua. Les dues dones entaulen un debat interessant en el qual cadascuna insisteix en el model que cadascuna d'elles ha escollit. Doncs bé, el ChatGPT, en comptes de centrar-se en la qualitat literària, en las millores estilístiques, s’escandalitza del fet que el relat narra l’agressió psicològica de la tia de la noia la qual no respecta els seus límits i la coacciona cap a comportaments degradants, i això, segons chatgpt, pot ferir la sensibilitat dels lectors potencials. Quan li responc que no veig les coses igual, que senzillament s'estan debatint dos models diferents de comportament, dues visions vitals, i que cadascuna exposa la seva amb passió, immediatament activa l’algoritme: “fes la pilota a l’usuari” i em dóna la raó; però d’entrada, ja imposava la seva visió del món fonamentada en la moral dels moviments integristes evangèlics dels Estats Units.

Fent el mateix experiment amb Grok, els resultats són diferents. Grok no valora moralment, o doctrinalment, el contingut del capítol, i es limita a parlar del que li demano, que són els punts febles literaris. Grok, tot i ser dels Estats Units, pertany a Elon Musk que practica una moral molt més flexible pel que fa a la sexualitat i el cos. La qual cosa no vol dir que Musk tingui raó; segurament en molts aspectes d’aquesta moral, tot i que en certa manera sigui més oberta, li descobriríem profundes mancances humanes relacionades amb el control i privacitat de les imatges personals, o una buidor pel que fa als sentiments i a la dignitat; també una certa hipocresia o doble moral en determinats temes que hi estan relacionats.

El que vull dir amb tot això és que la IA contribueix a l’amotllament de les opinions del món sobre tots els temes, i que aquest amotllament es fa seguint els criteris particulars dels seus propietaris, els quals pertanyen a unes cultures que no són les nostres. El tractament de la nuesa no és l’europeu, no és l’alemany, ni el neerlandès, ni el francès, ni el català. L’obertura de ment i el respecte als drets de gènere, no són els europeus; tenen matisos perillosos, influïts per una manera de viure la religió força integrista, que si bé no es manifesta directament, sí que indirectament influeix en la valoració de les diferents situacions vitals, conduint-les amb subtilesa cap als seus postulats, sempre en nom de la societat, i amagant el seu rerefons religiós integrista. Subtilment imposa en la manera de respondre i d’opinar uns dogmes socials que no són els genuïns de les diferents cultures del món.

Llavors, que cadascú en tregui les conclusions que consideri i que defensi allò en el que creu.

Quan la por a la supervivència és el fonament dels nostres dogmes socials

Com es devien sentir les persones que vivien en un món on la llei de la força i del poder eren les que dictaven la justícia, fins al punt que es van apropiar fins i tot de la moral religiosa per imposar els seus interessos de domini amb l'energia invisible de la doctrina? Si des de la naixença tot ho decideix el poder; si des de la naixença el poder s’associa amb el voler de Déu, si al «Senyor» l’ha posat Déu i tu l’has d’obeir… Quina idea de bé i de mal es pot haver configurat en les ments de les persones? Quins tractats de bones pràctiques, de costums, de línies vermelles… poden néixer de la ploma d’algú sotmès des de l’ús de consciència a tal deformació? Quin paper ha jugat la por en l’amotllament de la societat, les creences i les lleis?

Tot això ho hem de tenir en compte a l’hora de valorar les fonts i els fonaments que sostenen l’edifici dels nostres dogmes socials o religiosos. I arribarà un punt en què haurem de decidir si donem validesa a les flors estranyes nascudes de llavors tan primàries, o si fem servir el misteri de la nostra essència per esbrinar la qualitat de la llum tal com és la llum i no pas tal com la mostra el filtre ancestral que la modula i ens fa arribar imatges esbiaixades.

Credo irrenunciable per a moments foscos.

 

Creiem en la concòrdia entre les nacions, en el benestar de les persones com a objectiu prioritari de tot govern, en la riquesa cultural de totes les terres com a patrimoni de tota la humanitat, en el sometiment de les armes a la raó, la fraternitat i el progrés, en l’imperi d’una llei que protegeixi la llibertat de tots els individus humans i de les seves necessitats vitals, bàsiques i d’expressió.

Creiem en la pau humana, en la pau com a valor, en la pau com a aliment, en la pau com a llenguatge, en la pau com a llei suprema; no pas en la pau dels cementiris, sinó en la pau dels pobles i de les seves festes; no en la pau que brolla de la por i de la violència, sinó en la pau que embolcalla l’alegria, la diversió, l’amor, la llibertat; no en la pau que depèn de l’acompliment de la voluntat d’una persona o d’un poder, sinó en la pau que genera i que neix del benestar de tots els pobles i de totes les nacions.

Crec en tot això malgrat que en algun moment de la història la bèstia governi el món; malgrat que la foscor, l’odi i l’interès econòmic semblin l’única realitat absoluta. Si es convertissin en l’única realitat absoluta, la humanitat començaria a desaparèixer, i acabaria extingint-se per sempre. L’imperi del mal despunta a voltes, però sempre acaba derrotat, perquè les persones hem nascut per a la llibertat i sempre acabem retornant-hi.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

Perdut per Madrid

Un amic m'ha fet pensar en una cosa que em va passar una vegada a Madrid; una mena de pèrdua absoluta que va acabar sent un regal del destí.

Jo tenia 18 anys i em vaig unir a un grup de persones de diferents edats que viatjaven a Madrid per a un congrés. Érem un autocar ple des de Barcelona, i tots érem adults. Coneixia algunes de les persones amb qui viatjava, però no era amic de ningú, ni tan sols company.

Quan va acabar el congrés, l’últim dia, faltaven vuit hores per anar a agafar l’autocar de tornada a Barcelona, i vaig decidir mentalment amb qui volia passar-les. Però abans de dir-los-ho i de quedar amb ells, vaig anar un moment al bany. En tornar del lavabo, tothom havia marxat. M’havia quedat sol a Madrid, en una època en què no existien els telèfons mòbils.

No tenia manera humana de posar-me en contacte amb ningú. Vaig sortir al passeig de la Castellana i em va impressionar la meva soledat, el meu abandonament, i totes les hores que tenia al davant. A aquella edat, mai no havia experimentat encara una soledat tan imposada. Em sentia imbècil i desgraciat, pràcticament "com un idiota".

Doncs bé, malgrat aquell mal moment inicial, mai no hauria pogut imaginar que m’esperaven les vuit hores més meravelloses i especials de la meva vida fins aleshores. Tenia Madrid als meus peus, diners, i un munt de novel·les llegides i pel·lícules vistes, amb racons de Madrid representats en cadascuna d’elles, els quals vaig anar visitant un rere l’altre.

Com que no podia parlar amb ningú, em vaig amarar de tots els sons que inundaven el parc del Retiro. Em vaig fixar en cada persona amb qui em creuava, vaig escoltar converses que em van il·lustrar sobre moltes vides anònimes per a mi. Em vaig trobar amb un home que viatjava al metro amb un cactus embolicat en plàstic, i no era cap càmera oculta.

I va haver-hi més, però no sé com explicar-ho.

Hi va haver moments en què vaig plorar de felicitat. Dins meu sonaven cançons d’Antonio Vega i d’Enrique Urquijo.

Vaig veure moltes noies boniques, vaig imaginar les seves històries, i vaig gaudir de la seva manera de vestir. En aquella època, les noies em miraven, i alguna fins i tot em somreia. Ara només em mira la meva dona, i perquè m’estima. Sembla increïble que això em passés alguna vegada a mi.

Se’m va fer curt. Em va faltar temps. Em vaig prometre repetir aquella "dolça" inesperada de soledat gustosa en què em vaig submergir en totes les pel·lícules de la meva infància i adolescència, convertint-me en un personatge més.

Quan vaig arribar a l’autocar, després de les vuit hores, no vaig saber explicar a ningú l’experiència meravellosa que havia viscut sense fer res més que deixar-me portar per la meva ànima.

Encara ara m’emociono en recordar-ho.

La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.

Enterrem la disciplina al calaix de les eines rovellades (II)

 

No ens en sortim. No renunciem a la repressió com a mètode educatiu. No creiem en les paraules. Ens desanimem amb les primeres derrotes. No ens sentim capaços de convèncer, de seduir, de fer sentir. Tornem, agenollats, a la mare disciplina, norma, llei, que ens salvarà de tots els mals i farà que el món funcioni amb la precisió d'un engranatge. No creiem en l'individu i les seves potencialitats il·limitades. Ens fa mandra emprendre el millor de tots els camins. Per matar la plaga, cremem el sembrat. No ensenyem a distingir les raons que han de dur de vegades a fer servir allò que limitem i de vegades a no fer-ho servir; ens resulta més fàcil prohibir-ho sempre, prohibir-ho com a exercici de càrrec; és el que ens toca, diem, hem de prohibir, i ells obeir i intentar d'enganyar-nos; no creiem en la possibilitat de respectar la llibertat i ensenyar el risc dels precipicis de les addiccions, de fer veure la llum meravellosa de la maduresa que permet distingir quan fer allò que volem limitar i quan no.

Creiem, creu el gruix de l'eixam, en la llei i els càstigs que modulen la conducta; dubtar-ne aboca al dissident al calaix dels excèntrics, dels incívics fins i tot. Avui dia afirmar que hom no creu en la configuració dels estats, en els sistemes judicials, en la violència legal, en l'autoritat legal, és condemnar-se un mateix a ser apartat de qualsevol cercle d'intel·lectualitat, a no ser tingut en compte com algú amb n discurs digne de ser escoltat. Però la repressió, sempre, és la malaptesa d'una màquina incapaç de descobrir la persona rere l'ésser humà que s'equivoca i que l'únic que necessita és canviar; no necessita ser castigat per a satisfer no se sap quina mena de justícia (disfressa de la venjança o espantaocells del sistema); l'únic que necessita qui fa el mal és canviar; no pas canviar només el comportament, sinó canviar primer ell o ella, comprendre, sentir, voler, tornar a néixer... Només això necessita, perquè un càstig reforarà la seva ràbia, enfosquirà la seva humilitat, l'empentarà a noves malifetes, l'enquistarà en el seu enuig. Però som abelles; i les abelles anul·len les dissidents per a continuar essent abelles.

Renuncio a qualsevol llei per a canviar la vida, a qualsevol càstig, a qualsevol escarment, a qualsevol bestiesa impròpia de persones humanes superiors; i crec només en la capacitat il·limitada de l'individu de canviar cada dia, de tornar a néixer, de sentir d'una manera diferent la vida, d'odiar el que ha fet malament i disposar-se a construir un món lliure, sense por a la bellesa ni a la tecnologia.

Impunitat és el mot que fan servir els qui estan obsessionats amb la venjança sense saber-ho, i els que en el fons en el fons, entenen el comportament humà com l'exercici d'un interès egocèntric; entren en el joc del premi i el càstig, i no s'adonen que la reparació és ja la pedra que esclafa la impunitat, i la reparació, o la compensació vital que d'una manera o altra vol obrir-se pas, és el primer anhel de qualsevol persona que canvia de debò.

Belleses

La dolça força de la llibertat ens construeix; perdre la por a fer servir el propi criteri, a viure sense temor l'exercici de caminar per vies que ningú no vol prendre i que malgrat el seu risc són lícites, naturals, constructives, belles, immensament belles. La llibertat és la mar càlida que ha d'envoltar les ments vivents que creixen, que aprenen a valorar les conseqüències i a viure estimant. 

L'esperit que ens envolta a tots viu a la mateixa distància de la llibertat que de la responsabilitat; és audaç, imaginatiu, creatiu, bromista, poeta, amant, nen, immens; creador de passions i somnis, dissenyador de la tendresa i del somriure, de l'adolescència i els seus anhels i esperances. 

El món necessita persones que no tinguin por de les noves formes, de trencar jous feixucs que de tant suportar-los no som ni conscients que carreguem. No hi ha progrés humà sense la valentia d'escollir la bellesa i la llibertat. La bellesa és el segell de déu en tot el que ens envolta i adquireix formes sovint no valorades per les societats de l'espècie humana: una arrel recaragolada, una pell arrugada, un tremolor a la nineta, un cos cobert de fang, la nuesa salvatge d'un habitant de l'amazònia amb el somriure desdentat, el desert erm quan el Sol s'amaga, el paisatge desolat d'una platja solitària en un delta ignorat, un carreró rònec de Berlín, un graffiti al raval, el crit boig d'un infant que juga i que fa broma, el joc de llums del sol en una paret de casa. Necessitem absorvir la bellesa de tot el que ens envolta per a tenir la força suficient per no morir, per no perdre la nostra identita, per no rendir-nos a l'ombra pudenta que ens amenaça i que sovint ens derrota; com les plantes al Sol, necessitem ser capaços de veure i d'empassar-nos la bellesa que hi ha arreu, a cada instant, a cada moment.

Las sectas invisibles

Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores. 

Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral. 

Desconfiança. Igualtat. Llibertat de pensament.

La desconfiança és un verí; també podríem dir que és un àcid. Neix de la por; la por a allò que ens pot fer algú de qui sabem poc i ens pensem que sabem molt. Ens passa a tots. 
Construim, dels altres, allò que ens falta saber; i ho fem sense adonar-nos-en. 
La ment humana du malament el fet de no conèixer la totalitat dels individus que interaccionen amb nosaltres, i ho resol completant el que no sap amb falses conviccions. La por, la inseguretat, la visualització del que podria passar si... sovint fa que allò que la nostra ment inventa de la identitat aliena no sigui esperançador.
I aquest fenotip, vici, mal costum, hi és perquè, a alguna bestiola avantàssada nostra, li va afavorir; però no és harmònic amb la nostra dignitat actual d'humans que han de buscar la veritat, i sobretot, que han de tractar amb justícia els qui els envolten.

Hem de pensar que ens envolten éssers que, en el que és essencial, són força semblants a nosaltres. Tenen por de vegades, i necessiten ser estimats i estimar, i busquen ser tinguts en compte, volen ser respectats i valorats, han de menjar, estimen els fills, estimen els pares, en línies generals volen el bé. Com qualsevol, també, per por o confusió, escullen, de vegades, l'opció dolenta.  

Som semblants perquè formem part de la mateixa espècie. El nostre funcionament mental el tenim molt més determinat del que sembla. Ens pensem que posseïm una llibertat absoluta per pensar el que volem; però la pregunta d'Einstein ens l'hauríem de fer una vegada i una altra: "podem pensar el que volem?" I si és així... "Podem voler pensar el que decidim voler pensar?". Allò que volem és fruit de l'activitat del cervell, que d'una manera parcialment coneguda té el substrat material capaç de generar la voluntat de fer, de pensar, de voler... I el substrat és fruit de la genètica, de l'educació, dels inputs rebuts, de les experiències, del que sabem, del que sentim, del que hem rebut... Aleshores, el que volem pensar depèn del que hem rebut; perquè tot... TOT... és rebut.

Nova normalitat? Abans de fer-me signar, em permets que llegeixi la lletra petita si us plau?

Compte amb què recriminem. Compte amb què exigim. La comunitat humana pot recollir-se un temps; el temps que calgui; però no pot renunciar de manera indefinida als petons i les abraçades. I els infants no poden renunciar per sempre a empentar-se, tocar-se, jugar de prop... Si hi ha d'haver una nova normalitat, aquesta no pot ser inhumana. No es pot viure amb por. No es pot viure amb l'obsessió prioritària de no emmalaltir. Un temps, podem tancar-nos i renunciar al que som amb la idea de construir un futur no gaire llunyà en què la malaltia ja no hi sigui; però no podem canviar fins al punt de convertir per sempre en clandestines, de manera il·limitada en el temps i com si d'una nova era es tractés, l'aire lliure, la llibertat de moviments, el contacte físic, els concerts, les manifestacions, les festes, la platja, el mar, el rostre en llibertat, la pell en contacte amb la pell i amb el vent i amb el Sol. No hi haurà una nova normalitat que impliqui renunciar als valors humans, a les conquestes assolides, a la tendresa, a l'alegria, a la cultura lliure i popular. La renuncia perpètua al que ens fa humans és contundentment pitjor que una malaltia mortal. I a més, seria físicament impossible de sostenir.

D'altra banda... quina normalitat ha canviat a les últimes dècades a causa de l'elevat nombre càncers que afecten i han afectat persones de totes les edats i que està comprovat que s'incrementen amb la contaminació de les indústries i dels vehícles? Han aturat la indústria? Ho han parat tot? Jo conec gent jove que ha mort de càncer. I quina normalitat ha estat modificada per evitar les desenes de milers de morts diaris a causa de la fam, de la manca de recursos, de la poca rendibilitat econòmica de certes vacunes, de la guerra? A què ha renunciat la màquinària econòmica del món per a evitar aquestes massacres? S'han aturat les fàbriques d'armes?

I per últim, compte amb les obsessions obscurantistes que mouen alguns a condemnar fins i tot els somriures. Videos virals de suposats infermers plorant perquè quan surten de treballar veuen pel carrer parelles agafades de la mà i somrient com si tot fos una festa. Per què hem de perseguir l'alegria? És obligatori el dol? És la tristesa l'única resposta possible al dolor? No es poden agafar de la mà les persones que viuen a la mateixa casa quan surten a caminar en hores autoritzades?
L'estrès pot provocar que les persones ens revoltem contra les persones, que ens considerem enemics quan som víctimes d'un mateix problema. No estic justificant els que no vigilen, els que escupen pel carrer, els que se salten les normes establertes per les autoritats sanitàries; però és insuportable veure com algunes persones per por, i per mentalitat d'ovella obedient, es converteixen en inquisidores, s'obsessionen fins al punt del transtorn obessiu compulsiu. Dins de l'acompliment exigit per llei, i per prudència sanitària, no estem obligats a renunciar al somriure, ni a agafar-nos de la mà, ni al Sol, ni als amics; ni estem obligats a tenir por, ni a acceptar com ovelles qualsevol retallada arbitrària de llibertat que no sigui necessària; perquè la vida és més important que la supervivència.