S'acosta Sant Joan, i avui ja és 13 de juny. Som al final de la primavera; al període més dolç de l'any si no m'ataca aquella força fosca de la que us he escrit últimament; però si ve, creieu-me que la màgia d'aquest període, i l'altra força que m'assisteix, seran suficients per no renunciar a la bellesa i l'alegria profunda del moment.
La nit de Sant Joan és la nit de la llibertat, de la màgia natura; una màgia que no necessita saltar-se cap llei de la naturalesa. La mateixa naturalesa amb els seus colors i la seva temperatura esdevé màgia. De fet, l'existència de tota aquesta bellesa és tan sorprenent com el més increïble dels miracles, però com que sempre hem estat testimonis d'aquesta existència, no ens ho sembla. Hi ha molta gent que creu en ficcions ancestrals per a dotar de màgia i transcendència la realitat que ens envolta, però el fet és que no cal inventar-se res per a descobrir aquesta màgia i aquesta transcendència. La realitat és un misteri, que no sabem ben bé com ha sorgit; ens podran explicar orígens materials perfectament lògics, però en cada fase d'aquesta evolució continuem tenint una realitat que no sabem ben bé per què, com, ha aparegut (no el que conté la realitat, sinó la mateixa realitat).
Sant Joan és un moment per intuir crides. Jo en veig rebre una al Sant Joan de 1981 i no me la vaig creure. Fa uns quants anys que s'ha fet realitat i he recordat aquella crida, i aquelles revelacions del meu futur, que algun ésser em va fer a principis dels vuitanta, i que tenen a veure amb el cine. Sant Joan és un punt on la ment cerca i troba el lloc que ens correspon com a persones; l'espai que és especialment nostre, i les persones que formen part de la nostra identitat familiar. De vegades costa arribar a veure materialitzades les prediccions màgiques (naturals) que neixen en aquesta nit, però quan arriben ho entenem, i ens adonem que en el fons tenim el que hem estat sempre buscant, sabent-ho o no, i el que hem treballat perquè arribi a existir.
Desitjo a tothom un pròxim Sant Joan màgic i dolç!
Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.
Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.
I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.
I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...
No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.
Sempre hi haurà gent que opini, jutgi i sentenciï, sense conèixer tots els esdeveniments; la gent som així, necessitem prendre partit i ho fem a favor del que més estímuls positius ens atorga. La veritat parcial no deixa de ser un instrument que sense adonar-nos-en fem servir a la nostra conveniència; el detall és important: sense adonar-nos-en. Els successos estan conformats d'una bonior de fets que de vegades ni recordem del tot, altres vegades sí; fem el que podem, i ningú hi veu prou com per a ser infal·lible en un judici previ i humà, que sempre és incomplet. A la major part de la gent, ni tan sols li interessa la veritat, la seva prioritat és la defensa de les seves posicions.
Vivim en una estranya existència en la qual l'atzar i les lleis naturals decideixen tot allò que no depèn de la voluntat d'una consciència. I això a totes les societats els ha costat d'acceptar, per això s'han inventat uns déus que ja en aquesta vida premien els bons i castiguen els dolents. Davant qualsevol dificultat, fracàs o drama, de seguida apel·len a la justícia divina, que els ha castigat, o que ha castigat algú altre; i quan succeeix un esdeveniment positiu, un triomf, una alegria, ho atribueixen a un premi de la divinitat. Però el fet és que les creus i les alegries existeixen perquè formen part de la vida i no sempre de manera humanament justa. El que acaba passant és conseqüència de determinismes naturals on l'atzar sempre juga un paper. Els éssers humans no coneixem les profunditats de la justícia, ni humana, ni divina, perquè no ho sabem tot de ningú, ni de Déu; per això per a nosaltres, la justícia és impossible, i per això no és lícit que fem de jutges; mai no l'encertem.
En canvi, sí que sabem a on està la bondat. Sabem quan un acte és bo i quan no ho és. Sabem quan ens equivoquem perquè no som capaços d'estimar prou, perquè no en sabem més o perquè no aconseguim canviar la nostra actitud. Sabem tot allò de bo que podem fer, i rarament ens equivoquem en això. L'ésser humà no està dissenyat per jutjar, però sí que ho està per estimar. Un altre tema és que ens faci por, i que no ens atrevim sempre a exercir una bondat que ens exigeix potser actituds heroiques perquè ens crema el record de sofriments viscuts o d'injustícies patides. Però alguna realitat dins nostre ens assenyala a on està la bondat per a la qual estem creats i a la qual algun dia amb tota seguretat haurem d'arribar.
En cada persona nova que neix el món és descobert de nou una altra vegada; valors, riscos, fets històrics, funcionament de la natura, bellesa, perills, bondat, maldat. Tot neix de nou en una nova ment que es configura, i això ha passat des de l'existència de l'ésser humà i passarà fins que l'ésser humà desaparegui. I l'equipatge dels aprenentatges i també de les ficcions de les generacions anteriors i actuals acabarà a la ment de les noves persones que neixen, amb tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions. La tasca de desaprendre els errors i d'aprofitar la saviesa és la correcta actitud de tota consciència que apareix i que comença a créixer. Avancem fent giragonses, dues passes endavant i una enrere, ningú no ens ajuda fora de tot allò que ja ens ha donat en el que ens envolta i en el que tenim a dins. Molt del que tenim a dins no ho veiem; probablement no ens adonem del telèfon interior que ens comunica amb una realitat que si intentem definir falsegem. Per això la civilització té esperança, perquè contínuament neix gent nova que ho descobrirà tot de nou i intentarà transformar una mica el món perquè sigui millor.
Tot això penso en aquest diumenge disset de maig mentre el sol comença a enfilar-se i la misteriosa i estranya realitat fosca mossega les meves entranyes, fent com sempre mal, però sense aconseguir prendre'm la felicitat. La pau neix de la visió objectiva de la realitat i de desactivar els mecanismes ancestrals de submissió al grup, els mateixos mecanismes que fan que les alpaques excretin al mateix lloc, i que els ocells defensin amb violència els seus territoris. La naturalesa es configura amb unes forces instintives que confeccionen els grups dins les espècies i que forcen els individus a mirar només una part de la realitat per poder prendre partit. Però mirar tota la realitat, la realitat sencera, és l'única manera de protegir-se d'aquests instints que no busquen la bondat sinó la defensa del territori o de les estructures establertes.
Em declaro, únicament, seguidor de la bondat encara que de vegades em costi córrer al seu ritme; i envio a fer punyetes la justícia, i per descomptat envio a fer punyetes la fosca realitat feta de cortisol i algunes hormones més.
Les meves portes estan obertes a qui s'acosti sense violència. Ni els crits, ni les agressions, ni l'odi, ni el menyspreu, ni la supèrbia, ni la manipulació, ni la por, seran mai un interlocutor acceptat per mi.
I miro al meu voltant i veig tant com ens han donat! Aquest mateix matí, amb aquest Sol que entra, l'ou ferrat a la cuina, els ocells, el silenci de la humanitat que dorm, és un regal; i hi ha tants regals!
El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració;
descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una
bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o
d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de
dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot
vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del
Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments
en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus).
Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun
dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè
soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant,
de vegades imprevisible de la vida.
L'altra quarta part de
la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha
arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella,
pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels
elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que
treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la
vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones
que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el
seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la
tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar,
animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en
situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes
enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de
les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit
que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar
convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li
pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més
temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la
bé.
La vida són etapes, i fa pujada; la vida
sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el
que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de
les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè
no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt
que teníem i que ja no hi és.
La vida també és deixar
anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el
victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin,
que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a
pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un
instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents.
La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns
fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no
vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però
amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear,
per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les
seves raons íntimes.
També cal tenir clar que són
adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui
s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a
veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva
pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen.
Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com
aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves
respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he
fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els
fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia
identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen,
òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves
relacions.
La llibertat és una de les realitats amb què
els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona
horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota
sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he
premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa
bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas
per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent
perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per
evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla
dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he
ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he
menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves
pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del
llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de
crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que
són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures
sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van
prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre
llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú
no ens podrà prendre.
Els vam dir també que potser el
seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no,
però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte
profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els
escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció
possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de
la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més
que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora,
que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de
diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en
la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que
passi el que passi, sempre han de ser lliures.
Tenen, i
han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat
d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures,
constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de
vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa
familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són
importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no
esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions
humanes.
Hem donat a les seves relacions socials al llarg
de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer
gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les
condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts
ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues
que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial
sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que
necessiten distància i independència.
Segur que ens hem
equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són
ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això
entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però
repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard
nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que
els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.
I
mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació
familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en
tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la
religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels
fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.
Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.
Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:
"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de
fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males
herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des
que va tornar la Força Expedicionària Britànica.
Jo
mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es
descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent,
demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar
la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.
En qualsevol cas,
això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern
de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i
de la nació.
L'Imperi Britànic i la República
Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran
fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons
camarades amb tot el que puguin.
Tot i que grans
extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o
poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del
govern nazi, no decaurem ni fracassarem.
Continuarem fins
al final.
Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les
platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem
als camps i als carrers, lluitarem als turons.
Mai
ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment,
aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca,
aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat
per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon
moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al
rescat i a l'alliberament del vell."
Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina.
Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.
Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.
Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius.
Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt.
Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant.
Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.
Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.
Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.
Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.
Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.
Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu.
El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.
Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.
El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.
Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques.
La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.
I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes.
Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.
Cada moment que vivim és un privilegi. Descans o feina, tribulació
o festa, quietud o brogit. El temps i els colors, les formes, els
sons, els records dels rostres i dels llocs. Tot és un regal i un
goig que de vegades la pressa ens arrabassa. Em fa feliç la
felicitat dels altres, la seva sort, les seves habilitats, les seves
victòries. Si no em fessin feliç, estaria malalt.
De
vegades, qui intenta arrabassar-nos la consciència de privilegi no
és la pressa sinó la injustícia, l'ofuscació dels altres quan són
guiats pels instints animals; l'enveja i la gelosia (que són malalties mentals); la incomprensió
de les dificultats dels altres, de les seves malalties invisibles,
dels seus drames interiors, de les seves incapacitats. L'obsessió impulsiva, el fet d'actuar a cops de nervis,
l'absència de calma, els crits, el nerviosisme, l'odi en estat pur... tot això és la substància
de la malaltia. L'absència d'autocrítica fa impossible l'actitud
d'escolta.
L'essencial és la sinceritat amb un
mateix. Un mateix sap si es diu la veritat a si mateix. Un mateix sap
el pes que no pot aixecar, coneix fins i tot la causa de les
malalties que a ulls dels altres són fruit només de l'atzar; un mateix coneix la part invisible de la seva malaltia que els altres no veuen, i que en conseqüència no accepten ni es creuen; un
mateix sap el grau del seu amor i la seva pròpia jerarquia
d'obligacions, les exigències no escrites de la seva feina si la vol
fer bé; exigències que a ulls dels qui tenen miralls a la mirada no
són tals, perquè ells no s'hi topen ni les pateixen. Però un
mateix coneix la importància de la seva feina, l'ajuda que
representa per als altres, el drama d'anar coix en la seva execució,
la responsabilitat davant de desenes de persones que necessiten
l'acció concreta d'un dels teus dies. Hi ha feines que si no les fa
una persona, les podrà realitzar una altra; però hi ha altres feines que
només les pots fer tu, i que si no la fas, algú innocent en sortirà
perjudicat encara que legalment a tu no et puguin recriminar
res.
També saps el que has fet bé, el que has donat, encara que algú no t'ho reconegués; ets plenament conscient del teu esforç, de vegades més enllà del que
realment pots, amb tots els problemes que t'ha comportat. Ho saps tu, i no en fas bandera, i això és realment l'únic que
compta. L'essencial és la sinceritat amb un mateix.
L'important és mantenir en l'acció diaria la
coherència d'una manera de viure concreta que tu tens dret a exercir (ningú te'n podrà mai imposar una altra), i que només has d'entendre tu i els teus. Tens dret a tenir un "tu
i els teus". Tens dret a crear la teva pròpia llar i lluitar
per ella amb totes les energies del teu ésser, encara que siguin
febles. El teu projecte vital mai no va contra ningú, i defendre'l, i defendre l'esforç d'un quart de segle d'amor, no és només un dret, és una obligació i un privilegi. No vols res dels altres, res; mai no ho has volgut; tan sols demanes que no destrueixin el que és teu.
Mai no ens
podran prendre allò que és genuïnament nostre, i que tenim a dins i
al costat. Al món, entre moltes realitats, hi ha una energia que és discreta i que de
normal no es proclama tant perquè sovint no s'identifica com a grandesa. És una energia silenciosa, gratuïta, gens capriciosa, que es fonamenta en la convivència, en el civisme, en la llibertat, en la defensa de la pròpia identitat i en el respecte a les idees i als pensaments diferents als d'un mateix, encara que siguin molt diferents. Mai ningú serà menys per ser diferent a mi, per pensar diferent, per tenir costums, valors o idees, diferents, per parlar d'una manera determinada, o per escoltar una música concreta. Mai no parlaré malament de ningú a esquenes de ningú. Mai no deformaré la realitat dels esdeveniments per justificar la meva visió de les coses. L'energia de deixar ser, de deixar triomfar els altres, i alegrar-se de la seva victòria és patrimoni de moltes persones senzilles que han viscut modestament el seu dia a dia.
Em sento cansat, però espero mantenir-me fidel a aquesta energia, a aquesta actitud; i tenir la humilitat de demanar ajuda quan no pugui més.
Tornem en aquest racó de tant en tant com aquell qui fuig d'una voràgine que si no tens cura se't menja i que malda per destruir-te. Retornar a aquest espai és recuperar la lentitud, la sensació de plenitud dels instants quan no apareixen com a "útils per a" sinó només com a instants estàtics que pots fer servir com et vingui de gust, o no fer-los servir.
Tornar aquí és marxar una estona d'Espanya i del seu estil. Som dins de l'estat espanyol? Sí. Venim d'un altre punt de l'estat espanyol? Sí. Però viure aquí és descobrir aspectes no espanyols que el lloc d'on vens no té; igual com el lloc d'on vens té aspectes no espanyols que aquí no hi són.
Tampoc no vull dir que la cultura espanyola sigui dolenta en si mateixa, ni de bon tros; és en general molt bona, i me l'estimo molt, però no és la meva, i a un en moltes ocasions li agrada trobar aquelles realitats que s'amollen més al seu ésser; recordeu que aquests escrits no poden ser altra cosa que sincers, i si a algú li pica, que es grati; tothom té dret a sentir-se com se sent, perquè no ho tria, i perquè té dret a la seva pròpia manera de ser.
Per exemple, hi ha molta gent que avorreix França; jo adoro França, i, en línies generals, tinc molt més en comú amb un francès que amb un aragonès o un valencià; però depèn de quin aragonès o de quin valencià parlem, perquè els individus som tots diferents i les generalitzacions parlen de conceptes irreals. Les maneres de ser relatives a la cultura s'emparen en la llei de la probabilitat i de l'estadística, que són les mentides més properes a la veritat que existeixen.
I tot això s'incrementa si en comptes de parlar de "cultures" parlem d'"estats", i aquí ve quan els americans del nord no entenen res, de tan acostumats com estan a parlar d'estats com qui parla de regions de la seva pròpia pàtria, i de tan poc avesats com estan a una diversitat cultural, que a Europa canvia amb molt pocs quilòmetres de distància.
Fixeu-vos, per exemple, en el recorregut de la ruta panoràmica entre Teruel, Barcelona i Tolouse; vuit-cents vint-i-nou quilòmetres, travessant diferents maneres de parlar, d'entendre la vida, de mirar, de sentir... Totes vàlides, totes bones; però diferents.
I quan parlo de diferents, no em refereixo només al paisatge; també a la llengua, als horaris, al que es fa a cada moment, al contingut del que es diu, a la importància de les tradicions, als costums. Aquesta variació, en tan pocs quilòmetres, és impensable als Estats Units, i és un tresor.
És un privilegi poder canviar d'univers sense desplaçar-se excessivament. Això fa que persones que vivim relativament a prop puguem tenir maneres diferents d'entendre l'existència, i que siguem força més tolerants a aquestes diferències, tot i que als temps que corren aquesta tolerància i aquest respecte sovint es troben a faltar.
Aquesta diversitat cultural també ajuda a evidenciar que en l'essencial totes les persones som iguals, que la cultura no deixa de ser un vestit, i que si ens traiem aquest vestit una estona ens descobrim molt i molt similars. Tots tenim les mateixes necessitats: estimar, ser estimats, protegir els nostres i el seu futur, respectar, ser respectats, transcendir, mirar més enllà dels fets sensibles, donar un sentit a tot. Tots tenim també defectes similars, tendències que ens poden conduir a la violència i la intolerància, tendència al sectarisme, al fanatisme, al xovinisme, al racisme... Enveja, molta enveja; gelosia, molta també; la gelosia és una forma de malaltia mental.
La cultura és una identitat que fa que puguem ser diferents en les formes de l'esperit, però l'essència de la nostra essència és idèntica en tots els éssers humans.
Tot això ha vingut quan intentava dir que som al nostre refugi, al lloc on fugim quan volem allunyar-nos de la bèstia diària que ens converteix en instruments d'una cadena inhumana. La cadena inhumana que ens valora només per la utilitat que li aportem, que no compren febleses ni malalties invisibles, que pensa només en el seu algoritme personal i no mira el cor i el dolor dels altres. Nosaltres som d'aquí, i serà molt difícil allunyar-nos d'aquest racó, tan proper a realitats íntimament estimades: França, el mar, el bosc, la muntanya, la cultura, les llengües, el menjar senzill, el temps lent, la gent pacífica, la natura lliure de filats i urbanitzacions, un indret on encara que sembli impossible el capital no té l'última paraula, no decideix la destrucció de la costa, ni l'amuntegament inhuma dels éssers humans, ni la pressa genocida, perquè heu de saber que la pressa és genocida, igual com l'amuntegament de persones en barris i macrocentres comercials, però això ja és un tema per un altre escrit.
Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat.
La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.
Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.
Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.
La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.
L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.
Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.
Vivim una crisi de respecte. Agredir, menysprear, atacar, ferir... unes persones que fan una trobada perquè els agrada, un dia de la seva vida, actuar com a animals. Una altra cosa seria que amenacessin de fer obligatori que tots anéssim amb cua i màscara de gos, però l'expressió divertida, contracultural, imaginativa... d'interpretar una bèstia forma part d'aquesta llibertat d'expressió que tan pocs exerceixen creativament i que tants confonen amb l'agressió o l'insult.
I és cert que no fa gaires dies jo defensava la prohibició del burca, però suposo que no costa gaire adonar-se que són conceptes diferents. No és el mateix una peça que oculta de manera crònica la dona pel fet de ser-ho, que una festa de disfresses. No és el mateix la llibertat de recrear un animal un dia lúdic que la imposició invisible mitjançant doctrines religioses i tradicionals i la pressió familiar d'una indumentària que esborra la identitat i la veu de la dona a la societat. Però tot i això, i a banda de la llei, cal respecte; respecte sempre a la persona.
Jo em trobo amb el fet que no puc opinar sobre la inconveniència de convertir un animal en mascota sense ser agredit pels talibans defensors de les mascotes, i em trobo exabruptes i incomprensions quan defenso el dret a la nuesa a la platja; i he rebut insults per defensar la independència, i he rebut també menyspreus per no acompanyar crítiques ferotges contra les persones que parlen castellà vivint a Catalunya. Tampoc no suporten que em consideri una persona creient, creient profundament en Déu, però sense estar adscrit ni seguir cap religió. M'ataquen alguns ateus i alguns agnòstics, que s'esparveren que una persona de vocació i professió científica resi; i m'ataquen alguns cristians, que ja em veuen a l'infern; m'ataquen persones que coincideixen amb mi en moltes idees sobre la llibertat de la nuesa, perquè diuen la religió va contra aquesta llibertat, i es descol·loquen quan els parlo d'un Déu que estima el nudisme, el vi, la festa... sempre que aquests comportaments no deixin de prioritzar un concepte força bescantat actualment que és la bondat. Em difamen, també, alguns integristes religiosos o socials que consideren que el dret a la nuesa és un pecat o un crim, i que menyspreen qualsevol raó, benefici social o educatiu, que se'ls intenti explicar sense ni tan sols aturar-se a escoltar-la, i sense tolerar-la en comunitats humanes diferents a la seva.
Necessitem respecte. Necessitem matisos. Necessitem escoltar-nos i respectar-nos. Hi ha espais i temps per a tots. Tothom té dret a construir la seva vida i a no sentir-se exclòs... Trobar el teu espai et protegeix contra qualsevol temptació d'abandonar la bondat. Al final, és la bondat la que et regala una llibertat que et permet fer el que et doni la gana mentre no deixis d'estimar les persones.
Quan
trobes bella una persona, el seu cos, la seva pell, la seva estètica
natural, la seva mirada, el disseny que la natura ha traçat en la
seva realitat, no l’estàs convertint en un objecte (almenys no ho
estàs fent a causa de trobar-la bella i bonica físicament). L’ús
d’aquest recurs argumental ha estat sovint fet servir de manera
abusiva per censurar qualsevol desig que no sigui el de trobar bella
la interioritat intel·lectual o espiritual. L’integrisme religiós
més extrem sovint coincideix en les seves conclusions pràctiques
amb unes altres veus (molt diferents a l’integrisme religiós) que
demonitzen el desig sexual heterosexual perquè aquest desig ha
deslligat al llarg de la història tristes experiències
d’objectificació; curiosament, les posicions extremes poden acabar
convergint en la pràctica. La culpa no la té la qualitat del desig
sinó l’abús de poder, la societat hetero-patriarcal.
Però el tema de no confondre el que vol dir “convertir una
persona en un objecte” amb el desig natural o amb la sensibilitat
que fa que trobem bella o atractiva una persona és important, perquè
ens hi juguem la llibertat d’estimar, la llibertat de sentir, la
llibertat d'admirar, la llibertad de trobar bell allò que trobem
bell sense haver escollit trobar-ho bell.
Quan convertim una persona en un objecte?
Quan ignorem les qualitats que fan que sigui una persona, o quan
actuem on ens expressem de manera contradictòria amb aquestes
qualitats. Quan ens quedem només en la realitat física, i no
comprovem que res en la nostra actuació o expressió no entra en contradicció amb la realitat integral
humana. Quan cometem la gosadia irrespectuosa d’opinar sobre un
físic, de lloar sense permís, d'expressar la nostra opinió sobre
un cos sense que ens l’hagin demanada. Quan tenim en compte aquesta
opinió sobre el físic per prendre decisions que només han de
dependre de les qualitats d’una persona com a treballadora, com a
companya, com a amiga, depenent del context o situació. Quan el fet
de trobar bella físicament una persona influeix en com ens hi
dirigim. Quan fem servir la seva imatge per satisfer un instint sense
autorització de la persona propietària de la imatge. Quan no tenim
en compte l’edat de la persona i no ens disposem a valorar la seva
qualitat d’infant, que fa que totes les altres qualitats quedin
minoritzades i deixin de ser importants, davant l’extrema
necessitat de protegir, valorar, acollir i respectar les necessitats
educatives i humanes de la persona.
No convertim una persona en un objecte quan la trobem bella o
atractiva físicament. El que pot fer que la convertim en un objecte
és la manera com gestionem aquesta percepció, i la prioritat que
donem a aquesta percepció per damunt de la totalitat de les qualitats de la
persona, les internes i externes; qualitats que entronquen amb la seva
llibertat i amb la seva necessitat i el seu dret a ser tractada com
una persona.
No som responsables del que sentim o copsem (ens agrada el que ens
agrada) ho som del que fem amb això que sentim o copsem; ho som del
fet d’aplicar o no l’empatia i el respecte a la dignitat humana
en el moment en què sentim i copsem.
Fins i tot, de vegades, darrere d’una excessiva amabilitat, hi
pot haver una objectificació. La igualtat ha d’implicar que
tractem cadascun dels altres éssers humans amb igualtat; ni amb
instint paternalista (que dissimula una superioritat secretament o
inconscient assumida), ni molt menys amb instint possessiu (que
directament exhibeix l’objectificació). La igualtat consisteix a
tractar els altres com a iguals, independentment de la seva
sexualitat i de la bellesa o atractiu que puguem o no trobar-los.
La rauxa d'una educació piramidal el conduí allà on ell mai no hauria volgut arribar.
De dia, tern i corbata, la clenxa ben traçada, els ulls fits en els ulls del competidor, un somriure buit que travessava entranyes, reunions i dinars li engarjolaven l'ànima.
I recordava els mestres:
-Heu de ser peces que completin el trencaclosques desorganitzat d'aquest món d'ingenus.
De nit, sortia a la terrassa de l'àtic de Diagonal, contemplava la celístia i entonava les cançons de la infantesa, i li semblava percebre la mà grossa del seu avi amb aquella veu de tabac negre: "Sigues sempre lliure, Vicenç... sempre lliure"
Però tornava sempre un endemà de cadena perpètua.
I un dia li parlaren d'un negoci rodó: encimentar una platja de canyissars i dunes.
Es llegí el projecte amb la mirada glaçada. Alçà els ulls envers el seu cap que somreia burleta, i li llença el paperam al rostre. Es va desfer la corbata i desaparegué darrere un cop de porta.
Es vengué l'Audi, el pis, el xalet i la roba.
Es comprà una borda en un racó de costa lluny de tot arreu.
De dia escriu, assegut a la platja, completament nu. A voltes pinta, o treballa a l'hort, o modela gerres de terrissa.
De tard en tard es capbussa.
Al pit, hi llueix la circumferència d'ivori nacrat sobre la pell bruna, amb el símbol de la pau i de l'amor lliure, feliç d'esdevenir la peça que no encaixa al trencaclosques de la societat. I al voltant de la borda hi ha escampat llavors de ginesta; i s'adona que quan fem això els plançons i les flors sempre acaben apareixent.
De nit s'ajeu sobre un matalàs vellutat de sorra finíssima.
I li bressola el son la remor de la mar sota la celístia.
Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.
Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.
Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.
Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.
Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.
Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.
Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.
He passat una estona magnífica tornant a llegir fets, anècdotes, idees... Tornant a veure imatges, tornant a escoltar cançons d'aquesta persona única que un dia va viatjar als Estats Units i va descobrir un món de llibertat de la mà de persones que cantaven, es manifestaven, escrivien i lluitaven per fer el món una mica millor de com l'havien trobat.
Un cop va tornar a Catalunya va desenvolupar una tasca de promoció de cançons de lluita en català, sempre molt a prop dels nens, al carrer, a una distància curta, sense massa tarimes ni escenaris, i sense cap protocol estelar o comercial.
Jo el vaig veure de ben a prop el 4 d'abril de 1979 als meus deu anys en uns Carmelitans que tinc entès que eren un xic diferents a com són ara. De fet, el món, en alguns aspectes, està més adormit avui, més espantat, és més pessimista, és més comercial i més adorador dels diners, la infantesa dura menys que abans, el paisatge no és tan salvatge, la nostra ment és més cobdiciada i manipulada avui; increïblement avui hi ha més censura i autocensura i tot en nom de la llibertat la qual cosa fa més difícil desemmascarar-la.
Ens faria falta un Xesco Boix que ens fes cantar i ballar sense mòbils, ni aplicacions, ni llistes de més venuts... Déu, com desitjo que torni!
És tan bell el teu cos; tan bell el mar; i aquest sol que escampa granellons de llum.
Dius que potser tot desapareixerà? Dius que t’obligaran a amagar el cos en nom d’un suposat respecte a l’horror de l’ocultació, d’un idolatrat respecte al gest de demonitzar allò que és tan bell i que ha creat aquest univers que fa caure d’esquena…?
Pots dir el que vulguis… El que estem vivint ara és tan real, tan de debò, tan bonic, tan intens, tan diví… que encara que només visqui a l’oasi d’un instant abandonat en el present, la seva senzilla existència ja fa que tot pagui la pena.
¿Saps? No tinc por, i estic content. Tot ha esdevingut com havia desitjat. El paisatge, el mar, el sol, els amics, la música, la poesia, els llibres, el cinema, el teatre, la nuesa, els fills, els somnis… El que semblava impossible ha succeït; fins i tot tinc la feina que somiava. Fins i tot puc llevar-me cada dia amb l’objectiu de fer felices unes quantes personetes menystingudes pel sistema, que només gasta per allò que li sembla productiu.
He aconseguit tots els somnis d’infantesa. Ni que se n’anessin tots ara mateix, jo ja els he tingut; i quan s’ha tingut tan de debò una realitat tan gran, mai no es deixa de tenir.
Saps? A dins de la meva ment sóc on vull, amb qui vull, com vull… I tot encara és més bell del que és. I agraeixo a aquest esperit misteriós tants dons immerescuts. I ho espero tot. I no tinc por.
L’escola no és un espai per a les creences sinó per als coneixements, per als sabers. Les exigències morals de les religions no haurien de tenir cabuda a l’escola, sobretot quan esperonen la demonització de les formes del cos, la segregació de gèneres, l’assignació de rols tradicionals establerts, la por al cos, la por a la sexualitat.
Les exigències físiques dels dejunis no han de ser contemplades ni protegides per l’escola perquè això seria reduir, limitar o sotmetre l’aprenentatge d’uns sabers, o l’exercici d’uns processos constructius, a les pràctiques d’una religió que no ha d’entrar a l’escola.
Els valors no són patrimoni exclusiu de les religions, són un tresor de la humanitat, i cal transmetre’ls des de la societat civil diversa; valors humans, alliberadors, oberts, acollidors, fonamentats en els sabers científics i en el respecte a totes les maneres de pensar; respecte que no existeix a totes les religions, i que tampoc ha existit durant moltes dècades a les religions de les nostres contrades.
Tota l’acollida que defenso i que exigeixo per a les persones que fugen de països en guerra i de territoris on la fam és devastadora no és pas contradictòria amb tot el rebuig que em produeix percebre una condescendència pavorosa vers imposicions doctrinàries que em recorden els pitjors temps del cristianisme integrista.
Acollidors en tot allò econòmic, amb regularitzacions i integració; però defensors a la societat dels valors de la república, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en tot allò moral, de la llum, l’aire fresc i el coneixement; de la ciència, l’escepticisme i l’estat social; de la llibertat d’indumentària, l'amor i la nuesa lliure, l’educació sexual i la llibertat d’estimar qui es vulgui, l’acceptació natural del cos i el rebuig a totes les formes de censura, ocultació, segregació o imposició de rols de gènere.
Si els partits democràtics no tinguessin por de defensar els valors republicans davant la imposició obscurantista de les religions a la societat, els partits feixistes deixarien d’alimentar-se dels vots de les persones espantades per aquesta condescendència destructora dels valors laics de l’Europa de la il·lustració, la democràcia i la ciència.
Estar en contra dels genocidis i del racisme no vol dir pas estar a favor de les religions integristes a l’escola, vinguin d’on vinguin, siguin d'aquí o siguin d'allà.
I jo soc creient; crec en Déu i en una visió de la vida fonamentada en els valors i la trascendència; però no demanaré mai que s'imposi la meva visió a l'escola, ni que s'adapti l'aprenentatge dels sabers a les meves necessitats personals o rituals particulars.
Avorreixo els feixistes d'Espanya i de Catalunya; els partits racistes i els que prioritzen els seus privilegis econòmics a les necessitats de supervivència de les persones; però ni un pas enrere en els valors republicans, en els drets de les persones, en la ciència i en la llibertat.
.jpg)
