L’església de Sant Guillaume, a Estrasburg, és l’única església protestant gay friendly de la ciutat, i representa un corrent bastant minoritari a l’actualitat dins del món cristià.
La trascendència, però, és una tendència humana que no hauria d’impedir-se a ningú fos quina fos la seva orientació sexual constructiva. A la Bíblia es prohibeixen accions tals com asseure’s a la cadira on s’ha assegut una dona amb menstruació, o dur roba feta de teles diferents, o afaitar les vores de la barba, o fer-se tatuatges, o llaurar la terra amb eines estirades per animals diferents, o menjar porc o conill o animals aquàtics que no tinguin aletes o escames, o sembrar un camp amb dues llavors diferents, o que una dona no s’aïlli set dies després de tenir un fill o catorze després de tenir una filla… i n’hi ha mes. Suposo que, per damunt de les normes relatives de cada època i la seva ignorància, el que preval és (o hauria de ser) la dignitat humana, els drets humans, l’amor, el respecte, la solidaritat…
Quan jo estigui malalt, després que em vinguis a veure, ves a sopar amb les persones que estimes i pren-te una copa en el meu nom. La teva alegria serà la meva. Que el meu dolor no impedeixi la intensitat de la teva vida. Quan tu gaudeixis, jo em sentiré menys malament, i la meva malaltia serà menys greu.
Quan jo m'empobreixi, i només pugui gaudir del tresor del sol del matí i del privilegi del verd de les muntanyes; tu vola amunt, coneix el món i la seva gent, estudia, forma't, sigues feliç, construeix, viu... Que la meva misèria no sigui la teva. Quan tu gaudeixis, jo seré menys pobre, i no em caldrà tant, perquè una part de la meva alegria naixerà de la teva.
Quan jo em mori, ves a celebrar-ho. No pas que jo ja no hi sigui, sinó el que has viscut amb mi, el regal rebut de l'existència cap a mi. Ves a celebrar que tu continues viu, i que per això, jo no m'he mort del tot. La meva mort és menys mort perquè tu estàs viu i ho celebres. Que ningú t'enredi amb dols que no tenen sentit. A mi, com a mort, m'entristiria el teu dol, i m'alegrarà el teu goig i la teva vida intensa.
L'habitatge és una necessitat bàsica, com la sanitat, l'educació,
l'aliment, l'aigua.
Amb les necessitats bàsiques de les persones no
s'ha d'especular, no s'ha de fer negoci, no s'hi ha de jugar. Els bancs
juguen amb els diners d'inversors als quals no els importa, i potser ni saben, en què estan invertin els diners; els diners són la vida de les persones, el temps que
han dedicat a guanyar-lo, la vida que han lliurat, i hi ha qui hi
juga com si res; juga amb vides humanes.
Si una família no pot pagar la lletra d'una
hipoteca i perd la casa, li queda el deute sencer encara que hagi pagat ja la meitat de la casa, encara que hagi pagat tres quartes
parts. Els bancs juguen amb això, saben que això els multiplica el
capital.
Els fons immobiliaris financen els partits que
financen, i els qui haurien de treballar per les persones, acaben
treballant pels grans grups inversors; és la corrupció de l'ànima
humana. Em fan fàstic. Subscric els mots de Rufián: la seva
estelada són els diners. Em fa fàstic l'olor del seu perfum, els
seus audis, els sopars de partit omplint-se la boca de grandesa; si
un partit no ajuda les persones, si s'oblida de les més vulnerables,
si treballa pels diners... és un partit ultradretà encara que faci
veure que no ho és. Si un líder no diu ni un mot contra Israel quan
estan massacrant la gent de Gaza, és un líder d'ultradreta, encara
que hagi viscut a Waterloo, encara que sigui una víctima d'Espanya,
encara que parli de llibertat.
Avui és un dia trist; però
pot ser un dia en què tot comença, perquè ara ja sabem qui és
qui.
La capacitat de desprendre'ns de les "coses" és la capacitat de ser lliures. Mireu el vostre armari, reviseu el que hi teniu; la major part de les coses no les feu servir des de fa molts anys? Probablement, quan us moriu, algú ho haurà de buidar i no sabrà què fer-ne. Estalvieu-li i regaleu-vos el plaer de tenir els armaris buits per si hi voleu posar algun bé provisional, temporal, caduc... que acabareu llençant també. Compreu espais lliures buidant-los de rampoines que no serveixen per a res i que us roben neguit. Totes les "coses" són una càrrega; ocupen un espai que no mereixen, i malden per robar-vos un temps de vida que és sagrat i que és vostre. Els records que no tingueu a dins vostre no són enlloc. Llenceu els records que es poden tocar i conserveu aquells que ni que volguéssiu no podríeu oblidar.
Fer neteja de casa vostra, en el sentit de llençar mitja "vida", que en realitat no és mitja vida... és el mateix que fer neteja de la vostra ànima.
Decidiu-vos a posseir totes les postes, totes les albades, totes les que són "ara", i l'esperança de les que vindran; totes les que recordeu sense haver de conservar un objecte material per tenir-les a dins.
Llenceu encara que us faci mal llençar, i després us sentireu tan lliures que no us voldreu enganxar mai més a res que es pugui tocar.
Llençar els objectes que ja no es fan servir, sense acceptar dependències sentimentals, és una manera de ser lliures i de ser nosaltres mateixos.
D'aquesta manera ens n'anirem: deixarem un cos mig espatllat, i no ens endurem cap carnet, cap targeta de crèdit, ni diners, ni possessions... però tinc la intuïció que sí que ens endurem el que tenim a dins, el que considerem més essencial i sagrat; tot el que haurem donat amb malaptesa, amb imperfecció, però amb una constant voluntat d'estimar; de rectificar i estimar; de sanar i estimar; de desprendre'ns i estimar.
A la taula del costat, una família britànica; mare,
pare i dos fills; concretament dos nens.
Un d’ells, el més petit,
d’uns deu o onze anys, amb trets de gènere femení: la mirada, el
somriure, la manera de parlar, els matisos de la indumentària, un
punt de maquillatge, alguna joia. Però pel contingut de la conversa i la biologia, té un cos masculí; de nen encara per desenvolupar,
però masculí.
Val a dir que per la seva conversa, per la manera
com tracta els pares i el germà, pel seu somriure, per la seva
afabilitat… és un bon nen; és una bona persona. Bo i no
conèixer-lo; tinc la sensació que és un ésser amable, positiu,
alegre, natural…
Voldria parar-me sobretot en
l’adjectiu natural. Un nen, normalment, és com és; és natural;
és com li surt ser. Em costa comprendre els integristes religiosos
que redueixen la diversitat sexual i de gènere a “dos”. La
natura no ho fa, i no s’equivoca.
Les persones que s’identifiquen
amb un gènere diferent del de la seva genitalitat han brollat, com
tothom, de la natura. És la natura la qui desenvolupa totes les
formes, matisos, tendències, estils, gustos, orientacions…
Considerar aquestes persones fora de l’espectre natural és inhumà;
igual com és inhumà perseguir, condemnar, esborrar, les traces
d’aquelles maneres de ser que se surten fora de les normes
tradicionals, moltes d’elles d’origen ancestral.
I és propi de les bèsties reprimir o fustigar les identitats que no
harmonitzen amb la tradició; la prova la tenim en totes les bèsties
que agredeixen l’individu diferent: els canaris que esclafen
l’invasor del territori; els simis que maten els albins; els
ximpanzés que ataquen els membres del grup que perden estatus, que es
comporten de manera diferent, o que estan ferits i malalts; els rats
penats que aïllen del grup els individus que es neguen a compartir
la sang regurgitada; les gavines que espicossen a una altra gavina que té un
plomatge diferent del del grup.
Tota aquesta violència és una
violència inhumana, bestial, d’origen instintiu, i que té la mateixa causa que el rebuig intolerable d'alguns éssers humans vers els gèneres minoritaris, vers les maneres de ser diferents, però naturals, perquè brollen de la
mateixa natura.
Els humans, si volem ser humans, no podem
comportar-nos com les bèsties, i maltractar a qui percebem diferent.
I totes les normes civils o religioses que al llarg de la història
han esclafat les persones amb gèneres diversos no són res més que
disfresses que pretenen semblar civilitzades i que intenten abillar la cua
del llop, l’instint animal que és la veritable causa de la
violència.
Quin mal ens fan els diferents? En què ens
perjudica que algú es vulgui vestir d’una manera o d’una altra, que decideixi mostrar el seu amor per una persona o per una altra? En
res.
Encara que la ment, jactanciosa, busqui excuses pseudoracionals
perquè no es noti l’instint de bèstia, els comportaments, estils, estètiques, afectes, formes... diferents a la pròpia no ens fan cap mal, ans al contrari, ens enriqueixen i ens ensenyen altres maneres de ser i de fer.
El bar de l’hospital. Les nou del matí. Vuit persones en taules separades. Perfils diversos. Algunes senyores grans, gent jove, algú madur. Impera el silenci i el so de la cullera remenant el cafè. Són destacables les mirades; la mirada de cada persona: distant, capficada, seriosa, espantada… A cops amb un punt de tristesa. Són mirades que reflecteixen actituds autèntiques, sense impostures; pensaments essencials; pensaments de debò, que elabores quan et topes amb allò que és essencial, allò que de debò té importància; i, senzillament, oblides tota la palla, tot allò secundari que massa vegades convertim equivocadament en fonamental.
Els pensaments de debò són els que no neixen de la visceralitat política o ideològica, ni de la mentalitat de classe o de gremi. Els pensaments de debò són els que es tenen de debò tot i que no hi hagi prou coratge per dir-se’ls potser ni a un mateix.
Per contra, quan marxo de l’hospital i surto al carrer, arriben veus hipnotitzades pel miratge de la quotidianitat. Escolto una persona, ornamentada i enervada dins del seu rol social i dels seus instints laborals, territorials, socials… Parla de mocadors i gorres prohibides a l’escola, i de com no s’endureixen prou les normes d'indumentària. No puc evitar comparar aquesta actitud falsament segura, que no es fonamenta en l’essencialitat, amb allò que tenien a dins les persones del bar de l'hospital. Penso en quimioteràpies, en dependències, en solituds, en atzucacs construïts per una malaltia que no dialoga… i en les mirades que tot aquest ventall de sofriment suscita… El dolor neteja la visió.
Raono l’absurd de preocupar-se i d'imposar la manera com guarnim el nostre cap com si tingués algun sentit essencial. Aquesta pretensió d’essencialitat és intrusisme intel·lectual, esnobisme absurd, disfressat de pedagogia o de moral. I desitjo piscines amb burquinis, amb nudisme, amb triquinis, biquinis, monoquinis, banyadors de iaia, amb calçotets sota el vestit de bany, i amb qualsevol indumentària o no indumentària que l’usuari desitgi; sempre que la bona higiene es conservi. I en molts altres temes em fa l'efecte que la norma hauria de ser "Fes el que vulguis" mentre no sigui un mal cap a ningú i sigui lliure.
I en molta xerrameca que se sent, penso: quanta ximpleria! Quantes discussions sense sentit!
Llegeixes? Comentes això que has llegit i que t'ha impressionat amb el teu fill, o filla, que potser té cinc o sis anys, o tretze, o catorze?
Vas al teatre? Hi has anat amb els teus fills? Us heu emocionat junts al teatre? Heu anat a sopar al menjador de la Becket amb els fills i heu vist sopant en una taula propera els actors i actrius de l'obra que acabeu de veure?
Els parles als teus fills de tanta gent diferent com hi ha a la ciutat, al país, al món? Comenteu com n'és d'important que siguem diferents? Parleu de com ens podem enriquir amb aquestes diferències? Comenteu que aquestes diferències també poden donar-se en el patiment i en les dificultats, i que això pot influenciar comportaments?
En general, parles amb els fills?
Has provat coses noves amb ells? A banda de la importància i funcionament dels semàfors, els has ensenyat a passar un semàfor en vermell quan això era el més segur? O els has ordenat obeir sempre encara que de vegades no tingui sentit o sigui contraproduent?
Els has parlat de l'amabilitat, del respecte, dels petits gests de la pau? Has rigut amb ells? Has gastat el teu temps lliure per estar amb ells?
Els has suggerit mirar la ciutat, el paisatge, el país? Has fet castells de sorra amb ells? Has sortit a córrer amb ells?
Els has tranquil·litzat dient-los que si s'enamoren d'algú del seu mateix sexe, no passa res, perquè viuen en un país que de moment és lliure? Els has ensenyat que no s'han d'avergonyir de la seva identitat, del seu cos, de ser lliures? Has fet nudisme amb ells? Has respectat que no en facin si no volen?
T'has alegrat de les seves alegries? Els has respectat que estudiïn allò que més s'estimen? O potser els has insinuat que enterrin els seus somnis vitals en nom d'un utilitarisme que els aparti de descobrir allò que realment els atrau i els construeix? Els has fet veure que estudiar és la porta de la seva felicitat i de la seva possibilitat de fer un món més bell?
Els has parlat, d'entrada, bé dels qui no hi són presents mentre no es demostri el contrari? Els has encomanat l'hàbit de confiar, col·laborar, treballar bé, cooperar, ajudar? Els ensenyes a defensar els seus drets i els dels altres? Els animes a descobrir el goig d'escriure, de crear, de fer?
S'acosta Sant Joan, i avui ja és 13 de juny. Som al final de la primavera; al període més dolç de l'any si no m'ataca aquella força fosca de la que us he escrit últimament; però si ve, creieu-me que la màgia d'aquest període, i l'altra força que m'assisteix, seran suficients per no renunciar a la bellesa i l'alegria profunda del moment.
La nit de Sant Joan és la nit de la llibertat, de la màgia natura; una màgia que no necessita saltar-se cap llei de la naturalesa. La mateixa naturalesa amb els seus colors i la seva temperatura esdevé màgia. De fet, l'existència de tota aquesta bellesa és tan sorprenent com el més increïble dels miracles, però com que sempre hem estat testimonis d'aquesta existència, no ens ho sembla. Hi ha molta gent que creu en ficcions ancestrals per a dotar de màgia i transcendència la realitat que ens envolta, però el fet és que no cal inventar-se res per a descobrir aquesta màgia i aquesta transcendència. La realitat és un misteri, que no sabem ben bé com ha sorgit; ens podran explicar orígens materials perfectament lògics, però en cada fase d'aquesta evolució continuem tenint una realitat que no sabem ben bé per què, com, ha aparegut (no el que conté la realitat, sinó la mateixa realitat).
Sant Joan és un moment per intuir crides. Jo en veig rebre una al Sant Joan de 1981 i no me la vaig creure. Fa uns quants anys que s'ha fet realitat i he recordat aquella crida, i aquelles revelacions del meu futur, que algun ésser em va fer a principis dels vuitanta, i que tenen a veure amb el cine. Sant Joan és un punt on la ment cerca i troba el lloc que ens correspon com a persones; l'espai que és especialment nostre, i les persones que formen part de la nostra identitat familiar. De vegades costa arribar a veure materialitzades les prediccions màgiques (naturals) que neixen en aquesta nit, però quan arriben ho entenem, i ens adonem que en el fons tenim el que hem estat sempre buscant, sabent-ho o no, i el que hem treballat perquè arribi a existir.
Desitjo a tothom un pròxim Sant Joan màgic i dolç!
Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.
Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.
I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.
I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...
No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.
Sempre hi haurà gent que opini, jutgi i sentenciï, sense conèixer tots els esdeveniments; la gent som així, necessitem prendre partit i ho fem a favor del que més estímuls positius ens atorga. La veritat parcial no deixa de ser un instrument que sense adonar-nos-en fem servir a la nostra conveniència; el detall és important: sense adonar-nos-en. Els successos estan conformats d'una bonior de fets que de vegades ni recordem del tot, altres vegades sí; fem el que podem, i ningú hi veu prou com per a ser infal·lible en un judici previ i humà, que sempre és incomplet. A la major part de la gent, ni tan sols li interessa la veritat, la seva prioritat és la defensa de les seves posicions.
Vivim en una estranya existència en la qual l'atzar i les lleis naturals decideixen tot allò que no depèn de la voluntat d'una consciència. I això a totes les societats els ha costat d'acceptar, per això s'han inventat uns déus que ja en aquesta vida premien els bons i castiguen els dolents. Davant qualsevol dificultat, fracàs o drama, de seguida apel·len a la justícia divina, que els ha castigat, o que ha castigat algú altre; i quan succeeix un esdeveniment positiu, un triomf, una alegria, ho atribueixen a un premi de la divinitat. Però el fet és que les creus i les alegries existeixen perquè formen part de la vida i no sempre de manera humanament justa. El que acaba passant és conseqüència de determinismes naturals on l'atzar sempre juga un paper. Els éssers humans no coneixem les profunditats de la justícia, ni humana, ni divina, perquè no ho sabem tot de ningú, ni de Déu; per això per a nosaltres, la justícia és impossible, i per això no és lícit que fem de jutges; mai no l'encertem.
En canvi, sí que sabem a on està la bondat. Sabem quan un acte és bo i quan no ho és. Sabem quan ens equivoquem perquè no som capaços d'estimar prou, perquè no en sabem més o perquè no aconseguim canviar la nostra actitud. Sabem tot allò de bo que podem fer, i rarament ens equivoquem en això. L'ésser humà no està dissenyat per jutjar, però sí que ho està per estimar. Un altre tema és que ens faci por, i que no ens atrevim sempre a exercir una bondat que ens exigeix potser actituds heroiques perquè ens crema el record de sofriments viscuts o d'injustícies patides. Però alguna realitat dins nostre ens assenyala a on està la bondat per a la qual estem creats i a la qual algun dia amb tota seguretat haurem d'arribar.
En cada persona nova que neix el món és descobert de nou una altra vegada; valors, riscos, fets històrics, funcionament de la natura, bellesa, perills, bondat, maldat. Tot neix de nou en una nova ment que es configura, i això ha passat des de l'existència de l'ésser humà i passarà fins que l'ésser humà desaparegui. I l'equipatge dels aprenentatges i també de les ficcions de les generacions anteriors i actuals acabarà a la ment de les noves persones que neixen, amb tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions. La tasca de desaprendre els errors i d'aprofitar la saviesa és la correcta actitud de tota consciència que apareix i que comença a créixer. Avancem fent giragonses, dues passes endavant i una enrere, ningú no ens ajuda fora de tot allò que ja ens ha donat en el que ens envolta i en el que tenim a dins. Molt del que tenim a dins no ho veiem; probablement no ens adonem del telèfon interior que ens comunica amb una realitat que si intentem definir falsegem. Per això la civilització té esperança, perquè contínuament neix gent nova que ho descobrirà tot de nou i intentarà transformar una mica el món perquè sigui millor.
Tot això penso en aquest diumenge disset de maig mentre el sol comença a enfilar-se i la misteriosa i estranya realitat fosca mossega les meves entranyes, fent com sempre mal, però sense aconseguir prendre'm la felicitat. La pau neix de la visió objectiva de la realitat i de desactivar els mecanismes ancestrals de submissió al grup, els mateixos mecanismes que fan que les alpaques excretin al mateix lloc, i que els ocells defensin amb violència els seus territoris. La naturalesa es configura amb unes forces instintives que confeccionen els grups dins les espècies i que forcen els individus a mirar només una part de la realitat per poder prendre partit. Però mirar tota la realitat, la realitat sencera, és l'única manera de protegir-se d'aquests instints que no busquen la bondat sinó la defensa del territori o de les estructures establertes.
Em declaro, únicament, seguidor de la bondat encara que de vegades em costi córrer al seu ritme; i envio a fer punyetes la justícia, i per descomptat envio a fer punyetes la fosca realitat feta de cortisol i algunes hormones més.
Les meves portes estan obertes a qui s'acosti sense violència. Ni els crits, ni les agressions, ni l'odi, ni el menyspreu, ni la supèrbia, ni la manipulació, ni la por, seran mai un interlocutor acceptat per mi.
I miro al meu voltant i veig tant com ens han donat! Aquest mateix matí, amb aquest Sol que entra, l'ou ferrat a la cuina, els ocells, el silenci de la humanitat que dorm, és un regal; i hi ha tants regals!
El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració;
descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una
bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o
d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de
dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot
vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del
Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments
en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus).
Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun
dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè
soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant,
de vegades imprevisible de la vida.
L'altra quarta part de
la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha
arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella,
pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels
elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que
treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la
vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones
que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el
seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la
tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar,
animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en
situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes
enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de
les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit
que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar
convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li
pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més
temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la
bé.
La vida són etapes, i fa pujada; la vida
sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el
que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de
les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè
no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt
que teníem i que ja no hi és.
La vida també és deixar
anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el
victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin,
que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a
pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un
instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents.
La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns
fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no
vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però
amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear,
per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les
seves raons íntimes.
També cal tenir clar que són
adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui
s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a
veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva
pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen.
Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com
aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves
respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he
fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els
fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia
identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen,
òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves
relacions.
La llibertat és una de les realitats amb què
els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona
horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota
sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he
premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa
bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas
per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent
perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per
evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla
dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he
ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he
menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves
pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del
llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de
crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que
són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures
sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van
prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre
llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú
no ens podrà prendre.
Els vam dir també que potser el
seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no,
però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte
profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els
escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció
possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de
la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més
que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora,
que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de
diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en
la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que
passi el que passi, sempre han de ser lliures.
Tenen, i
han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat
d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures,
constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de
vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa
familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són
importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no
esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions
humanes.
Hem donat a les seves relacions socials al llarg
de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer
gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les
condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts
ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues
que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial
sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que
necessiten distància i independència.
Segur que ens hem
equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són
ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això
entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però
repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard
nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que
els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.
I
mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació
familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en
tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la
religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels
fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.
Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.
Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:
"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de
fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males
herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des
que va tornar la Força Expedicionària Britànica.
Jo
mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es
descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent,
demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar
la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.
En qualsevol cas,
això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern
de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i
de la nació.
L'Imperi Britànic i la República
Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran
fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons
camarades amb tot el que puguin.
Tot i que grans
extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o
poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del
govern nazi, no decaurem ni fracassarem.
Continuarem fins
al final.
Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les
platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem
als camps i als carrers, lluitarem als turons.
Mai
ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment,
aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca,
aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat
per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon
moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al
rescat i a l'alliberament del vell."
Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina.
Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.
Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.
Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius.
Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt.
Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant.
Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.
Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.
Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.
Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.
Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.
Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu.
El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.
Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.
El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.
Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques.
La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.
I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes.
Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.
Cada moment que vivim és un privilegi. Descans o feina, tribulació
o festa, quietud o brogit. El temps i els colors, les formes, els
sons, els records dels rostres i dels llocs. Tot és un regal i un
goig que de vegades la pressa ens arrabassa. Em fa feliç la
felicitat dels altres, la seva sort, les seves habilitats, les seves
victòries. Si no em fessin feliç, estaria malalt.
De
vegades, qui intenta arrabassar-nos la consciència de privilegi no
és la pressa sinó la injustícia, l'ofuscació dels altres quan són
guiats pels instints animals; l'enveja i la gelosia (que són malalties mentals); la incomprensió
de les dificultats dels altres, de les seves malalties invisibles,
dels seus drames interiors, de les seves incapacitats. L'obsessió impulsiva, el fet d'actuar a cops de nervis,
l'absència de calma, els crits, el nerviosisme, l'odi en estat pur... tot això és la substància
de la malaltia. L'absència d'autocrítica fa impossible l'actitud
d'escolta.
L'essencial és la sinceritat amb un
mateix. Un mateix sap si es diu la veritat a si mateix. Un mateix sap
el pes que no pot aixecar, coneix fins i tot la causa de les
malalties que a ulls dels altres són fruit només de l'atzar; un mateix coneix la part invisible de la seva malaltia que els altres no veuen, i que en conseqüència no accepten ni es creuen; un
mateix sap el grau del seu amor i la seva pròpia jerarquia
d'obligacions, les exigències no escrites de la seva feina si la vol
fer bé; exigències que a ulls dels qui tenen miralls a la mirada no
són tals, perquè ells no s'hi topen ni les pateixen. Però un
mateix coneix la importància de la seva feina, l'ajuda que
representa per als altres, el drama d'anar coix en la seva execució,
la responsabilitat davant de desenes de persones que necessiten
l'acció concreta d'un dels teus dies. Hi ha feines que si no les fa
una persona, les podrà realitzar una altra; però hi ha altres feines que
només les pots fer tu, i que si no la fas, algú innocent en sortirà
perjudicat encara que legalment a tu no et puguin recriminar
res.
També saps el que has fet bé, el que has donat, encara que algú no t'ho reconegués; ets plenament conscient del teu esforç, de vegades més enllà del que
realment pots, amb tots els problemes que t'ha comportat. Ho saps tu, i no en fas bandera, i això és realment l'únic que
compta. L'essencial és la sinceritat amb un mateix.
L'important és mantenir en l'acció diaria la
coherència d'una manera de viure concreta que tu tens dret a exercir (ningú te'n podrà mai imposar una altra), i que només has d'entendre tu i els teus. Tens dret a tenir un "tu
i els teus". Tens dret a crear la teva pròpia llar i lluitar
per ella amb totes les energies del teu ésser, encara que siguin
febles. El teu projecte vital mai no va contra ningú, i defendre'l, i defendre l'esforç d'un quart de segle d'amor, no és només un dret, és una obligació i un privilegi. No vols res dels altres, res; mai no ho has volgut; tan sols demanes que no destrueixin el que és teu.
Mai no ens
podran prendre allò que és genuïnament nostre, i que tenim a dins i
al costat. Al món, entre moltes realitats, hi ha una energia que és discreta i que de
normal no es proclama tant perquè sovint no s'identifica com a grandesa. És una energia silenciosa, gratuïta, gens capriciosa, que es fonamenta en la convivència, en el civisme, en la llibertat, en la defensa de la pròpia identitat i en el respecte a les idees i als pensaments diferents als d'un mateix, encara que siguin molt diferents. Mai ningú serà menys per ser diferent a mi, per pensar diferent, per tenir costums, valors o idees, diferents, per parlar d'una manera determinada, o per escoltar una música concreta. Mai no parlaré malament de ningú a esquenes de ningú. Mai no deformaré la realitat dels esdeveniments per justificar la meva visió de les coses. L'energia de deixar ser, de deixar triomfar els altres, i alegrar-se de la seva victòria és patrimoni de moltes persones senzilles que han viscut modestament el seu dia a dia.
Em sento cansat, però espero mantenir-me fidel a aquesta energia, a aquesta actitud; i tenir la humilitat de demanar ajuda quan no pugui més.
Tornem en aquest racó de tant en tant com aquell qui fuig d'una voràgine que si no tens cura se't menja i que malda per destruir-te. Retornar a aquest espai és recuperar la lentitud, la sensació de plenitud dels instants quan no apareixen com a "útils per a" sinó només com a instants estàtics que pots fer servir com et vingui de gust, o no fer-los servir.
Tornar aquí és marxar una estona d'Espanya i del seu estil. Som dins de l'estat espanyol? Sí. Venim d'un altre punt de l'estat espanyol? Sí. Però viure aquí és descobrir aspectes no espanyols que el lloc d'on vens no té; igual com el lloc d'on vens té aspectes no espanyols que aquí no hi són.
Tampoc no vull dir que la cultura espanyola sigui dolenta en si mateixa, ni de bon tros; és en general molt bona, i me l'estimo molt, però no és la meva, i a un en moltes ocasions li agrada trobar aquelles realitats que s'amollen més al seu ésser; recordeu que aquests escrits no poden ser altra cosa que sincers, i si a algú li pica, que es grati; tothom té dret a sentir-se com se sent, perquè no ho tria, i perquè té dret a la seva pròpia manera de ser.
Per exemple, hi ha molta gent que avorreix França; jo adoro França, i, en línies generals, tinc molt més en comú amb un francès que amb un aragonès o un valencià; però depèn de quin aragonès o de quin valencià parlem, perquè els individus som tots diferents i les generalitzacions parlen de conceptes irreals. Les maneres de ser relatives a la cultura s'emparen en la llei de la probabilitat i de l'estadística, que són les mentides més properes a la veritat que existeixen.
I tot això s'incrementa si en comptes de parlar de "cultures" parlem d'"estats", i aquí ve quan els americans del nord no entenen res, de tan acostumats com estan a parlar d'estats com qui parla de regions de la seva pròpia pàtria, i de tan poc avesats com estan a una diversitat cultural, que a Europa canvia amb molt pocs quilòmetres de distància.
Fixeu-vos, per exemple, en el recorregut de la ruta panoràmica entre Teruel, Barcelona i Tolouse; vuit-cents vint-i-nou quilòmetres, travessant diferents maneres de parlar, d'entendre la vida, de mirar, de sentir... Totes vàlides, totes bones; però diferents.
I quan parlo de diferents, no em refereixo només al paisatge; també a la llengua, als horaris, al que es fa a cada moment, al contingut del que es diu, a la importància de les tradicions, als costums. Aquesta variació, en tan pocs quilòmetres, és impensable als Estats Units, i és un tresor.
És un privilegi poder canviar d'univers sense desplaçar-se excessivament. Això fa que persones que vivim relativament a prop puguem tenir maneres diferents d'entendre l'existència, i que siguem força més tolerants a aquestes diferències, tot i que als temps que corren aquesta tolerància i aquest respecte sovint es troben a faltar.
Aquesta diversitat cultural també ajuda a evidenciar que en l'essencial totes les persones som iguals, que la cultura no deixa de ser un vestit, i que si ens traiem aquest vestit una estona ens descobrim molt i molt similars. Tots tenim les mateixes necessitats: estimar, ser estimats, protegir els nostres i el seu futur, respectar, ser respectats, transcendir, mirar més enllà dels fets sensibles, donar un sentit a tot. Tots tenim també defectes similars, tendències que ens poden conduir a la violència i la intolerància, tendència al sectarisme, al fanatisme, al xovinisme, al racisme... Enveja, molta enveja; gelosia, molta també; la gelosia és una forma de malaltia mental.
La cultura és una identitat que fa que puguem ser diferents en les formes de l'esperit, però l'essència de la nostra essència és idèntica en tots els éssers humans.
Tot això ha vingut quan intentava dir que som al nostre refugi, al lloc on fugim quan volem allunyar-nos de la bèstia diària que ens converteix en instruments d'una cadena inhumana. La cadena inhumana que ens valora només per la utilitat que li aportem, que no compren febleses ni malalties invisibles, que pensa només en el seu algoritme personal i no mira el cor i el dolor dels altres. Nosaltres som d'aquí, i serà molt difícil allunyar-nos d'aquest racó, tan proper a realitats íntimament estimades: França, el mar, el bosc, la muntanya, la cultura, les llengües, el menjar senzill, el temps lent, la gent pacífica, la natura lliure de filats i urbanitzacions, un indret on encara que sembli impossible el capital no té l'última paraula, no decideix la destrucció de la costa, ni l'amuntegament inhuma dels éssers humans, ni la pressa genocida, perquè heu de saber que la pressa és genocida, igual com l'amuntegament de persones en barris i macrocentres comercials, però això ja és un tema per un altre escrit.
Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat.
La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.
Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.
Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.
La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.
L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.
Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.
.jpg)
