Llum de mel vermella a Sant Miquel de Montclar

La tardor és una simfonia d'alegria. La mort de les fulles no és la mort dels arbres. I abans de morir les fulles es vesteixen de gala, igual com ho fan els últims raigs de Sol, o les persones. I igual com passa amb les fulles, la mort de les quals no significa la mort de la planta, el mateix passa amb les persones. Perquè tot s'acaba, però tot recomença. La tardor és el forn de la primavera i de l'estiu. Quan l'onada se'n va, ho fa per a poder tornar amb més força. La mort no fa por quan a l'altra banda hi tens tanta gent estimada, i quan evidencies que la causa de la mort és la vida. 

 

Moviments i sons de la natura.

El cor del calçot està fet de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang.

Aquelarre de colors sota del Sol. Al fum, formes de pedra color de terra i cendra, amb efluvis de llum fosforescent. Boira encesa, que dins l'instant esdevé roca, muntanya eterna.

Espetecs a la llenya. Confirmació d'aquella voluntat inicial de l'energia, que vol ser i créixer, i progressar i crear... fins a convertir-se en la consciència d'un infant, que descobreix que ell existeix i que tot és bell.

Als camps, amb els arbres que regalen cirera, ametlla o oliva, la placidesa de l'existència viu al marge de les imaginacions pedants i complexes dels monos que en aquests segles dominen la Terra. La bellesa, com cada any, estén pels sembrats, pels boscos, per les terres, el seu vestit, fet de nuesa; i ho fa malgrat els qui no creuen que existeixi aquest vestit i en conseqüència no el veuen.

El terreny alça teixits d'un verd gemat, fets d'hores de Sol, d'aigua i fang. I ho fa a poc a poc, encara que a Suïssa els rellotges facin sonar l'alarma a les dotze, i encara que hi hagi qui lliuri la vida per aconseguir un món més veloç. El calçot regala el seu cor en un instant, ni que hagi crescut enmig del silenci i de la lentitud de les estacions. El cor del calçot, l'essència (els anglesos en dirien "core"), estan fets de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang; el fang que els infants saben que és una joguina i un germà. 

Els qui fa poc que s'han adonat que "són"... encara no han estat enganyats; i saben que el fang, l'aigua, el Sol, la pluja... són germans amb qui jugar i llibres a on aprendre.

Les parets del poble naveguen damunt del cel blau. Els cementiris del poble són el consol dels vius sota el mateix cel a on els que ja no hi són hi enganxaven esperances, incerteses, curiositat...

Tot d'un plegat, un rusc d'abelles a la porta d'una casa es converteix en la sessió de dos quarts de vuit, i el veïnat gaudeix amb l'espectacle real d'uns homes vestits amb les casulles blanques de sacerdots de la mel, alliberant una llar de la invasió dels petits germans, que no hi entenen sobre propietats privades. Els pobles es fan germans amb aquests instants de bromes i de curiositat, mentre el Sol que mor acarbassa les façanes, les vinyes, la terra roja... i tot reposa en el silenci.

Munts de llenya vermella esperen convertir-se de nou en l'origen de l'univers per a fer reviure la polpa dolça del calçot, que es farà carn humana, que es farà bellesa i instant. 

.
.
.
.
Imatges de Montbrió de la Marca
.
.
.
,

Montbrió de la Marca

Pertany al Sarral i està a 600 metres sobre el nivell del mar, enmig d'un silenci trencat per res, estàtic, dolç, serè. Es va formar al voltant del Castell de Montbrió, del qual ja es parlava al 1075, i pels seus camps s'hi troben restes i senyals de la vida antiga d'aquesta terra i del nostre país.

Té una església barroca dedicada a Sant Llorenç. Es troba enmig de la ruta del Cister. Té un cel ampli i blau, sentor de marinada quan comença la tarda, vent sec i gèlid a l'hivern, vinyes, ametllers, oliveres, gust i olor de poble, de llenya i farigola. Oasi de solitud i silenci en un mont excessivament accelerat.