Entre una persona d'aquí i una persona d'allà no hi ha diferències; tots hem arribat en algun moment, i en arribar ens ho hem trobat tot.
L'aquí i l'allà no ens fa diferents, ni ens atorga cap dret natural més gran a l'un o l'altre, ni fa que l'un o l'altre tinguem més mèrits.
L'atzar del país on naixem és atzar, no ens hem esforçat a néixer en un lloc, no hem aplicat esforç a la tasca de decidir de qui som fills i d'on som súbdits.
Per això quan parlem dels d'allà o dels d'aquí, dels de casa o dels de fora, no estem parlant de res que ens faci més o menys mereixedors de tot allò que necessitem per viure amb dignitat.
Tothom ha arribat en algun moment perquè tothom neix en algun moment, i quan naixem, arribem. El naixement és una manera més d'arribar a un país d'entre totes les que hi ha. Per això podem dir que tots arribem en algun moment.
Si els drets polítics no deriven de la dignitat humana universal això vol dir que aquests drets polítics no harmonitzen amb la dignitat humana universal, que és la dignitat de cada humà concret.
Tots els recursos i tots els drets polítics han d’estar oberts en igualtat estricta a qualsevol persona que neixi, independentment d’on neixi i de quina comunitat es tracti.
Hi ha gent que diu que faig campanya electoral quan escric; no saben de què parlen. És l'exercici de viure una campanya electoral? Ho és, descriure la vida que observo? Del relat que vaig publicar dos posts enrere, per exemple, n'hi ha que asseveren que és propaganda en contra d'un partit polític, i això em fa gràcia, perquè és un relat basat en la vida real; és la descripció d'un fet verídic, amb algun element novel·lat. Si els fets verídics fan quedar malament determinada formació, en té la culpa qui els descriu? Si la realitat de la vida evidencia una mancança humana, on és la propaganda? On és la política?
La vida de les persones no és política; ni el seu sofriment, ni el seu desemparament, ni la seva solitud... Parlar de la seva vida, del seu patiment, del seu desemparament, de la seva solitud... no és parlar de política. Quan algú desitja l'expulsió del país d'algú altre només perquè ha nascut en una altra terra, perquè no té papers, perquè li crea desconfiança o mala consciència... Pot exigir que ningú protesti, que ningú ho descrigui, que ningú ho relati? Pot acusar de fer campanya electoral a qui ho intenta convertir en literatura?
Una altra persona m'ha insinuat que exagero quan dic que la senyora Sílvia Orriols vol fer fora els immigrants il·legals. Bé... Jo em limito a llegir el que diu:
"Els immigrants il·legals no es moren, no, abans de cobrar l'ajuda..., els nostres avis, sí."
"Qui hagi entrat de forma il·legal, ha de ser expulsat"
I el que fa:
El partit de Sílvia Orriols, ara al govern municipal, ja ha començat a posar en marxa les seves mesures. Segons informen des del compte oficial del consistori, «aquest matí la Policia Local ha localitzat una persona dormint a la zona de Devesa del Pla. L’home, d’origen marroquí, ha manifestat que es troba en situació irregular». Segons l’ajuntament, els agents «han contactat amb el Cos Nacional de Policia, que un cop fetes les comprovacions, se l’han endut per obrir-li un expedient d’expulsió»L’ajuntament en mans de la formació ultradretana catalana acompanya la informació d’una foto de l’immigrant estès a la gespa.(Públicació al diari digital d'informació dels Pirineus "La Valira" el 19 de juliol de 2023)
Per tant, no crec que en el meu relat, el de fa dos posts, hagi fet ciència-ficció, ni política ficció, ni distopia, ni que hagi manipulat els fets, sobretot tenint en compte que, canviant algunes localitzacions i algunes descripcions, és un fet de la vida real.
És política? Cadascú pot anomenar a les meves paraules com li abelleixi; és una descripció d'un menyspreu real, d'un sofriment real, d'una ceguesa real... Una persona influïda per una ideologia determinada maltracta un ésser humà. Digueu-li com vulgueu.
Algunes vegades, defensar la il·legalitat és un exercici d'amor a la humanitat.
El ball senegalès en comunitat és una píndola natural contra la
depressió i l’ombra de l’amargor. Cal desplaçar l’absolut de
la vida des de la falsa concepció de la legalitat, la seriositat,
l’interès, el positivisme filosòfic, el conductisme pedagògic, religiós i moral…
cap a la realitat del misteri.
El misteri de l’humà és una
essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels
gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir
allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més
no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per
les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres
empresonats els han fet creure.
Una bona dansa senegalesa, treballada
a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del
sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una
racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els
estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i
una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.
Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació
sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens
retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la
comunió de la qual parlo.
La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, fa que tornem a ser lliures; lliures
de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament;
i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga
condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un
altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.
La
nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no
converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic
o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho
sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.
Avui ha parlat de nou l'estranya força maligna de la qual parlava l'1 de maig. És subtil; descansa com una serp, esperant el moment més adequat per atacar. Fa l'efecte ben bé que qui dirigeix aquesta estranya força tingui un exèrcit de soldats preparats per al combat, i que el que pretén és dosificar-los perquè el sofriment sigui constant i sembli no aturar-se.
Davant d'aquesta estranya força, repetiré les paraules d'un esperit que malgrat la seva imperfecció ens deixà un exemple de coratge, de lluita, de flema, d'honor, d'estratègia i de decisió; i que va canviar la història del món:
"Quan Napoleó va passar un any a Boulogne amb els seus vaixells de
fons pla i el seu gran exèrcit, algú li va dir: Hi ha amargues males
herbes a Anglaterra. Certament n'hi ha moltes més des
que va tornar la Força Expedicionària Britànica.
Jo
mateix tinc plena confiança que si tothom compleix amb el seu deure, si no es
descuida res i si es fan els millors arranjaments, com s'estan fent,
demostrarem que som capaços de defensar la nostra illa, de superar
la tempesta de la guerra, i de sobreviure a l'amenaça de la tirania; si cal durant anys; si cal sols.
En qualsevol cas,
això és el que intentarem fer. Aquesta és la resolució del Govern
de Sa Majestat, de tothom. Aquesta és la voluntat del Parlament i
de la nació.
L'Imperi Britànic i la República
Francesa, units en la seva causa i en la seva necessitat, defensaran
fins a la mort el seu sòl natal, ajudant-se mútuament com a bons
camarades amb tot el que puguin.
Tot i que grans
extensions d'Europa, i molts estats antics i famosos, han caigut o
poden caure a les urpes de la Gestapo i de tot l'odiós aparell del
govern nazi, no decaurem ni fracassarem.
Continuarem fins
al final.
Lluitarem a França,
lluitarem als mars i als oceans,
lluitarem amb força i confiances creixents, lluitarem als cels, defensarem la nostra illa, costi el que costi,
lluitarem a les
platges,
lluitarem a les costes dels desembarcaments,
lluitarem
als camps i als carrers, lluitarem als turons.
Mai
ens rendirem, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment,
aquesta illa, o una gran part d'ella, fos subjugada i acabés famolenca,
aleshores el nostre imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat
per la Flota Britànica, continuaria la lluita, fins que, en el bon
moment de Déu, el Nou Món, amb tot el seu poder i tota la seva força, surti al
rescat i a l'alliberament del vell."
Aquestes paraules, cadascuna d'elles, les faig meves en la meva determinació a combatre la força maligna que pretén destruir els valors de la meva civilització, la meva cultura individual, la meva família, i el sentit últim de dignitat i lliurament que representa la meva feina.
Mai em rendiré, i fins i tot si, cosa que no crec ni per un moment, aquesta persona o la seva estabilitat, fos subjugada i acabés famolenca, aleshores el meu imperi de més enllà dels mars, armat i custodiat pel Poder que em Defensa, continuaria la lluita, fins que, en el bon moment de Déu, d'un déu que està per damunt de totes les religions, i que no és gaire amic de cap temple, els principis sagrats de la dignitat humana i de la llibertat, amb tot el seu poder i tota la seva força, surtin al rescat i a l'alliberament de la vida per la qual respiro, treballo i estimo.
Lluitaré a França. Lluitaré als mars i als oceans. Lluitaré amb força i amb confiança creixent. Lluitaré als cels. Defensaré la meva illa, costi el que costi. Lluitaré a les platges. Lluitaré a les costes dels desembarcaments. Lluitaré als camps i als carrers. Lluitaré als turons.
Potser l’educació
consisteix a aprendre a fer les coses no pas per la seva utilitat,
sinó pel seu valor; pel valor de les mateixes coses. El valor de
cada cosa, s’amaga dins l’instant; i l’instant val per ell
mateix, pel que en ell hi ha; no pas com a mitjà per anar vers un
altre instant.
Ens
ensenyen des de petits a buscar la utilitat i a treballar el camí; a
ser per a un altre instant, o a no ser del tot per a poder ser en un
altre instant. Quasi mai no ens ensenyen a descobrir tots els
instants com instants d’arribada, finalitats en sí mateixos; tots
són punts d’arribada que ja trepitgem i que ens han acostumat a no
veure, a considerar invisibles o buits.
On
és la vida si sempre la perseguim? On és el nostre temps, si
convertim sempre el temps que vivim en graó per arribar al que
creiem que serà un dia el nostre temps?
Ens
han convençut per convertir-ho tot en mitjà, en provisional... fins
al nostre propi ésser l’instrumentalitzen, l’instrumentalitzem,
considerant-lo un factor de producció, un vot, un client, terra de
conquesta, cap de bestiar, mitjà d’enriquiment. indicador de
poder, del poder d’un altre.
Les
persones, cada persona, som l’única riquesa, l’únic que té
valor; el temps que habita és sempre el seu temps, que val per si
mateix. L’espai on és, és el seu, el que ha d’emplenar de flors
i de cançons perquè és el que té ara, i el que ha de viure ara;
ja hi haurà prou temps per estar mort quan sigui l’hora; el temps
de viure és finit i cal actuar amb agraïment i dignitat; la
dignitat de no ser instruments.
