Espais de lliure nuesa a les platges; la llibertat de tenir espais de nuesa.

Ens centrem principalment en conquerir o reconquerir espais, i no treballem tant el tema de contagiar entusiasme a les persones. No dic pas que no s’hagi de treballar per conservar els espais, faltaria més, però no servirà de res si no creixem, si no som més. 

I hem de ser més no pas per l’obsessió de “convertir” els altres; hem de ser més, perquè en el món, tal com està configurat, es respecten principalment els drets de les majories, i les minories són progressivament escombrades, apartades, i, a l’últim, quan són tan minoritàries que passi el que passi ningú els farà cas, son esborrades. La història va així. 

L’objectiu ha de ser “ser més”. Però per ser més cal entusiasmar. Per ser més no s’han de traçar fronteres sinó ponts. 

Estan de moda els mots “tèxtil” i “nudista” o “naturista” per referirse a les persones que fan servir banyador i les que no. Com si fossin grups fixos, militants, enfrontats… Però no és pas així. Qualsevol persona que du banyador és a molt poc, a molt poc… de treure-se’l; però… ho farà si ja d’entrada li pengen l’etiqueta de tèxtil? S’animarà a provar-ho, si l’anomenen invasor? 

Probablement la persona que arriba a una platja on una minoria gaudeix despullada en un racó i una majoria duen banyador no té consciència d’estar envaïnt res, quan potser no entén ni l’idioma, ni coneix el lloc. Per tant, anomenar invasors a persones que no tenen consciència de ser-ho és apartar a empentes a persones que estarien a molt poc de provar-ho, d’animar-se, si se les tractés o se’ls plantegés el tema d’una altra manera. 

La confrontació no fa que siguem més. La primera barrera que cal trencar és la falsa idea que hi ha grups enfrontats; no és així. Hi ha persones que s’enfronten, però ens sorprendríem positivament si coneguéssim tot el potencial que hi ha en qualsevol grup de gent diversa. Hi ha gent que fa nudisme, i que potser en algun moment i en algun altre lloc no en fa. I hi ha gent que encara no fa nudisme, però que està a molt poqueta distància de provar-ho. Començar comportant-nos segons com son les coses, ens ajudarà a decidir estratègies humanes més efectives, més contagioses. 

I hem de ser més. Som Pocs. I si ens repartim per tots els espais, ens aigualim. Poc cafè i molta llet; mal cafè amb llet; gairebé només és llet. 

Podrem lluitar per tenir platges nudistes on sigui prescriptiu anar nu, o lluitar per tenir espais mixtes, o qualsevol altra estratègia… Però totes fracassaran si no som més; i per ser més, el producte no s’ha de vendre com la característica d’un grup de persones anomenades nudistes o naturistes, minoritari i a ulls de la societat un xic excentric; sinó que s’ha de fer veure el que és: un dret i un goig de tothom qui s’atreveixi a provar-ho, patrimoni de l’espècie humana, siguin quines siguin les seves característiques; l’alliberament del cos, el dret a posar-lo en contacte amb els elemenys, a no sexualitzar-lo només pel fet de ser nu, el coneixement en entorns naturals de la imatge natural de la persona humana, la naturalitat… Tot això és un dret de tots i totes, no pas només d’un grup; el dia que ho provin tots i totes amb ple convenciment, hi haurà tanta gent que voldrà repetir que no hi cabrem a les platges, i la resta vindrà sola.

La mirada molesta de boc mal educat

 

Si tens una opinió molt majoritària, jo la revisaria; de vegades, no sempre, i sense saber-ho, la tenim perquè és majoritària, no pas perquè hàgim arribat a la conclusió que és el més encertat tenir-la.

 Com per exemple els qui consideren lògic que un home miri descaradament el cul o els pits d’una dona, si aquesta dona en qüestió va nua, o amb poca roba. 

El problema és ell, que no està acostumat a veure el cos humà nu fora de les situacions de pràctica sexual, i per aquest motiu quan veu un cos humà de dona nu o poc vestit ho identifica compulsivament amb una insinuació sexual i se li desperta la bèstia. 

El problema és ell que en molts casos exigeix que la dona sigui tapada per suposadament protegir-la dels mascles suposadament normals com ell. 

El problema és ell i la peixera on viu. 

El problema és ell que es pensa que la peixera, com que quasi tothom hi viu, és la realitat absoluta. 

El problema és ell que com que veu que a la peixera hi ha peixos que fan com ell es pensa que el que fa ell és normal. 

El problema és ell que considera que la dona és la causa quan la causa és ell. 

 El problema és ell, que es pensa que el que ell sent és un imperatiu natural, quan en realitat sí que és natural, però és una conseqüència natural d'una ocultació vital traumant. Si per la pressió social imperant ens tapessin el nas com ens tapem els culs, ell tremparia quan veuria un nas de dona, i es pensaria que la dona que l'ensenya o l'insinua és una provocadora per no tapar-se’l; i ja li podries explicar tot això que explico que no ho entendria, perquè és incapaç de posar en dubte les normes de l’única peixera que entén.

La mirada molesta de boc mal educat que dirigeix ofensivament el mascle reprimit cap a determinades persones és conseqüència del trauma col·lectiu d'ocultació habitual i perpètua dels cossos humans nus, de la llunyania respecte la imatge natural de l'ésser humà, en un context masclista de possessió de la femella. 

Tot això mou a l'ocultació forçada de la dona, que en alguns països adquireix fins i tot la condició de llei, la transgressió de la qual comporta conseqüències penals. En latituds més properes, també existeix aquesta culpabilització del cos de la dona, aquest considerar que el cos humà és l'origen del problema, quan el problema en realitat rau a la ment reprimida del mascle possessiu.

La por a les agressions dels monstres va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat

Déu n'hi do! Quin món! Em dec fer vell pel fet de dir això, però és el que em surt. Tants agressors sexuals! N'hi ha més o el que passa és que ara es fan més públiques les agressions, les quals abans no sortien del silenci? 

I tot això, a banda del mal objectiu i destructiu que en sí mateix ja provoca l'agressió, també corca la llibertat, radicalitza moltes persones fins a posicions ultradefensives que retallen les ales de molts éssers humans l'essència dels quals és ser lliures. Quants pares, per por, no hem tingut la temptació de no permetre d'anar soles pel carrer les nostres filles de quinze anys quan és de nit? Però aquesta mesura és profundament injusta; atorga una victòria perversa als agressors; la victòria d'anar configurant el món a ritme de la seva maldat; un món fosc, espantat, que no planta cara al mal, sinó que només se'n protegeix. La vida, les activitats, les llibertats, l'art, la bellesa... no s'han d'esculpir mirant els cabrons, sinó atenent les necessitats expressives, creatives, vitals, artístiques, laborals, cíviques... de les persones honestes que no haurien de modificar el timó de la seva llibertat per culpa dels malalts.

La llibertat se'n ressenteix no tan sols pel mal en sí dels agressors, sinó per tots els efectes col·laterals de la gent que s'organitza amb malaptesa per combatre'ls. El combat ha de ser contra els agressors, i mai no hauria de ser contra nosaltres mateixos, ni la nostra manera de viure, que és un dret i una necessitat del progrés de les societats. 

La llibertat de la nuesa del cos humà també se'n ressenteix; a molta gent se li fa complex diferenciar entre nuesa i pornografia; sovint tot s'introdueix al mateix sac, i a moltes societats es defensa la prohibició absoluta de posar la pell sencera al Sol, perquè no es comprèn la diferència. Com més ocultem, més a prop tenim la línia vermella de la provocació, més es dissenya el món a ritme dels agressors. Molta gent dels països àrabs s'escandalitzen pels cabells de les dones, i en nom de la protecció de les mateixes dones, elaboren lleis que castiguen la seva no ocultació, culpabilitzen la dona i la seva realitat natural d'un mal que està a la ment de l'home reprimit; com més tapem, més tros de cos es converteix a la llarga en provocador. La causa de l'agressió sexual no és a la persona que no du roba sinó a la persona que agredeix; és així de senzill. Una societat atemorida pel cos humà, perquè sempre l'ha ocultat, contribueix, entre molts d'altres factors, a crear els mascles monstres incapaços de comprendre que les seves pulsions són deformacions d'un desig natural que tenen espatllat per l'ocultació, i que la seva decisió d'agredir és conseqüència de la seva buidor humana, de no comprendre el significat de les paraules: persona, amor, llibertat, respecte... Sóm com bonsais espatllats, desferres de la por social. 

En realitat, els traumes neixen d'allò que no podem veure mai, d'allò del que no es parla, d'allò que no és natural i que es presenta com un absolut inqüestionable, i amagar la nostra imatge natural com si fos el diable no és natural; ni amagar-la ni proscriure-la.

La por va forjant societats cada vegada més encarcarades, obsessionades amb solucions retalladores de llibertat. Les religions majoritàries se n'aprofiten per justificar les seves morals ensorsetades, i per defensar encara més l'ocultació com a mesura de protecció; però aquesta ocultació, a la llarga, tensionarà més la molla inconscient de la ment humana vers tendències inhumanes i asfixiants.

Escric per mi, sense cap altre desig.

Feia temps que no parlava d'allò que anomenen naturisme aquí al blog; de fet, feia temps que el blog fucionava amb els serveis mínims per a qualsevol tema. Ara, i potser gràcies al confinament, té més activitat; però continua amb el seu principi inalterable de ser aliè als efectes que produeix; em refereixo, que igual quan vaig començar, escric per mi, tot i que ho obro a qui vulgui llegir-ho; però escric per mi, com qui escriu i desa el paper dins d'un calaix. 

He passat èpoques amb visites tan multitudinàries que posava una mica nerviós, i quan vaig començar, només era jo. Però tant si el que escric es queda en mi, com si és llegit per una bonior de persones, allò que escric i que he escrit és el que ha de ser, i no està influit per l'ull de qui sigui que vulgui mirar-s'ho. 

Vaig camí del mig milió de lectures per no se sap qui; però se me'm fum; m'és absolutament igual; perquè escric per mi sense cap altre desig.

Al llarg dels tretze anys que fa que escric al blog, he hagut de suportar trols imbècils i immadurs que han desistit de les seves malifetes per la meva indiferència violenta vers la buidor de les seves paraules, i també he conegut gent meravellosa, alguns dels quals han arribat a ser amics. Però escric per mi, bo i que ho regalo a qui vulgui llegir-ho, i tant me fot si hi està d'acord o no, és un tema d'ell o ella. 

També he conegut personatges curiosíssims que s'enfadaven si en el diàleg posterior a l'escrit, s'adonaven que no em podien convèncer del (segons ells) meu  error; em consideraven un arrogant, o una persona tancada de ment, perquè no volia arribar a acords, perquè no estava d'acord amb ells! Pobres bèsties! Com n'estaven de necessitats que els donessin la raó! Però jo sóc així. No haig d'estar necessàriament d'acord amb ningú, i m'és ben igual si algú està o no d'acord amb mi; gairebé prefereixo que no estiguin d'acord. 
L'únic de debò important és que jo mateix estigui d'acord amb mi mateix; que hi ha gent que ni això li passa. 

Un altra fauna estranya que alguna vegada han visitat el blog en aquests tretze anys són els que et diuen amb posat aparentment assenyat i serè: "Això no ho pots dir; no t'està permès dir-ho", i s'enfaden com mones (que em perdonin les mones) quan els dius que ho pots dir, que ho dius, que ho diràs, que ho proclames, i et quedes tan a gust! S'esgarrifen i rebusquen al sarró dels seus insults més refinats aquells que segons ells són més difícils de rebatre i que defineixen (segons ells també) la meva actitud arrogant, i jo els repeteixo, els repetia, a poc a poc i procurant no enviar-los a la merda: això ho puc dir, ho dic, i ho continuaré dient; i si et fa ràbia, me n'alegro molt, perquè és un indicatiu del fet que això que dic pica pedra, fa feina, i té sentit. Tu, que no vols que ho digui, hi poses la cirera, i confirmes la seva raó de ser.

Potser per això m'agrada tant el blog, perquè és la meva veu més sincera en un món de persones que no deixen dir, que no suporten que diguis, que es moren de ràbia per no se sap ben bé què. És la meva veu en un món de persones que, per por, no tenen veu, o l'amaguen. Un dia es moriran i seran oblidades com jo; però jo hauré parlat amb força i sense por, expressant el que tinc més endins, i ells o elles hauran callat per por, i hauran exigit silenci a tothom qui haurà dit coses que a ells els hauran produït picor a la pell de l'amor propi.

Però... m'he desviat del tema... jo volia parlar d'allò que alguns en diuen naturisme, i que no és altra cosa que fer el que et rota amb la teva indumentària quan vols i com vols, seguint el teu criteri, la teva comoditat psicològica i física, sense perdre el respecte a ningú, embogit d'amor per la bellesa dels elements naturals, i amb una discreció i naturalitat cíviques que et menen a defugir els armaris i els sectarismes. Ho faré demà o demà passat, que per avui l'article ja és prou llarg i sucós.

.
.
.

Cròniques de les platges tèxtils. Lamentacions de les generacions perdudes. Els fills dels morts de les cunetes, que no han nascut. I l'esperança d'un nou temps de flors i llibertat.

Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!

L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.

Pobre generació educada pel franquisme! 
Quina merda de mala sort! 
És clar que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels barrots. 
Pobre periquito quico quico...! 
Ell es veu mono i modern, i fins i tot lliure, però és una desferra. 
Els barrots més difícils de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la mediocritat... al capdavall no veu la presó.

Però a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència; per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.

L’Espanya d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual, sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als supervivents de la repressió, i ha estat escopida i demonitzada.

I avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se purament en els diners. 
Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris, més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac: «la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els meus germans petits, a casa sols amb la play4».

La platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa, amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es integrista, i que va de demòcrata i de modern.

Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i estúpida.
Torna a casa ja llibertat!
Darling be home soon!

.

.

.

.

.

Nuesa i adolescència

Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.

Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.

La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.

És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.

Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.

La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.

Les cadenes invisibles de les tradicions i els costums socials.

Moltes vegades, el silenci expressa una saviesa superior a les paraules.

Moltes vegades, les paraules es posen al servei de la justificació del propi interès, i per a fer-ho asseveren en contra de la lògica. En aquests casos, les paraules han de ser abundoses, i donar voltes i girs estranys per tal que l'evidència de la seva manca de lògica no esguerri la finalitat de justificar el propi interès; llavors el discurs, per a qui escolta, es fa feixuc i tediós, i per  qui el pronuncia, esdevé incòmode i tens.

La pau és amiga de l'absència de discursos tediosos.

El discurs de la pau és clar i breu; té el color de l'aigua i el so del vent.

El discurs de la pau enfosqueix l'ànim dels que viuen exclusivament pel seu propi interès i posen en segon terme el benestar de totes les persones.

La bellesa absoluta és el disseny de la natura.

La programació natural de les nostres ments mena a trobar bell el que és natural. Quan no passa això, vol dir que algun fragment del programa s'ha espatllat.

La llibertat és el primer dret i la primera necessitat de qualsevol consciència.

La moda i l'estil artificiós i rebuscat agrada en algunes èpoques; i desagrada en d'altres. L'atracció per la bellesa natural existeix sempre.

La por ens empeny a adorar la tradició i a assumir les seves normes sense cap, o gaire, judici crític; la tradició ens dóna la seguretat que com a humans, fràgils, inconscientment patim. Però al mateix temps aquesta submissió a la tradició ens impedeix deslliurar-nos de les cadenes invisibles que ofeguen la llibertat i la creativitat, i que, per exemple, li neguen a la nostra pell l'escalf del Sol la carícia del vent i l'abraçada integral del mar. 

El fet biològic de l'adolescència representa l'esperança  de la llibertat humana, en el sentit en què l'adolescència tendeix a trencar i a rebel·lar-se contra els dogmes socials de la tradició. Sense l'adolescència, acabaríem sent esclaus de nosaltres mateixos, de la maquinària inflexible i infundada de les tradicions.

Els pensadors més influents de la història de la humanitat no han escrit res.

El 99,9% de la població, quan parla, du màscara. La màscara segueix i obeeix els prejudicis i els estereotips socials. El veritable rostre, dessota la màscara, si resta ocult molt de temps, s'acaba assemblant cada vegada més a la màscara.

Res que per existir necessiti imposar o prohibir qüestions que, per naturalesa, formen part del dret a expressar-se o a escollir de les persones, mereix existir.

.
.
.

Deixar-ho tot per a ser mar.

Tarda a Jaizkibel

Una eruga avançant per Jaizkibel. El bosc que ens envolta. Una intensa olor de mar. Arbres de fulla caduca al costat de pinedes joves. Roques grises com llunars ran d'un mar esverat. Basses d'aigua salabrosa allà a on un torrent desemboca i les onades arriben. Ningú centenars de metres al voltant nostre. Solitud. Silenci matisat amb les explosions naturals. La guitarra. Capbussada imprevista. Instants irreflexius de vida pura. El moment i prou i a veure què passa i a veure què fem.

"Hawaiian" cantada a la Platja del Torn

Allà a on la mar, la sorra i el Sol esdevenen amics, germans, amors; a on no som pas visitants del paisatge, perquè som part del tot de la natura; a on la nuesa és sinònim d'innocència i de tendresa familiar; a on la Terra agafa els colors que l'essència humana anhela sovint sense ser-ne sempre conscients, a on l'amistat no és una cadena ni un compromís, a on ningú diu a ningú com s'ha de guarnir, a on tot s'acaba i a on tot comença... allà, una nit d'estiu, es cremen els pensaments tòxics, les pors i les ferides dels violents.

Cremem i destruïm l'odi que alguna vegada hàgim pogut rebre de manera clara o potser amagada, en forma d'indiferència, d'intolerància, o de violència... El cremem sense permetre que es converteixi en ressentiment, perquè la bellesa d'aquesta nit d'estiu és més poderosa que el mal.

Cremem la por amb l'esperança, cremem la incertesa amb la dolçor de les ombres i la sinceritat dels cants.

Cremem el fum tòxic de l'ambició de poder, del desig de superar els altres, de les cadenes de la fama, o dels diners, o del domini, o de la repressió, o del silenci imposat.

Cremem l'angoixa pel futur, l'atabalament o l'estrès.

Cremem el materialisme que malèvolament intenta empènyer per a posar una xifra al valor de la bellesa física de cada persona. Prenem novament consciència que rere cada cos s'hi refugia una ment infinitament adorable, invisible als ulls, i inimaginablement més bella.  

Cremem els mals hàbits, el tremolor del nostre pas de cada dia, els errors comesos, i abracem el poder misteriós de l'univers, que ha creat la bellesa i l'amor, i al qual ens unim i estimem profundament.

I a banda de tot això, tan real, ens ho passem molt i molt bé.

El que contorba el món aquí és poema. Primer dia de mar... Waikiki...

Saur iodat, sal,

guspireig de Sol.

I el vol

de l'escuma al pla

fons de la riba onejant.

I aquí, no fa por cap llum,

ni molesta el brum

del mar arribant i morint.

I aquí, no cal, d'amagat,

robar cap anhel.

Allò que a qualsevol lloc es sutge

aquí es fa cel.

I el que contorba el món

aquí és poema, i mel

i joc, i pau, i temps.

Primer dia de mar... Waikiki...

Sabeu què? No sóc europeu.

 Sabeu què? No sóc europeu. Perquè sóc el que sé que sóc i no el que em volen fer creure. Perquè això que diuen d'Europa, que és l'oasi de les llibertats, és mentida; una mentida tan grossa com que l'Amèrica del Nord és l'oasi de les llibertats. Gairebé tot el que ens volen fer creure, és mentida; per això necessiten fer-nos-ho creure, perquè si fos veritat, seria evident, i no els caldria cap esforç.

No sóc europeu perquè llegint els impresos de màrqueting que edita la Unió Europea, publicitant la riquesa lingüística del continent, el català se'l passen pel forro dels collons. Si a algú li molesta aquesta expressió, que em perdoni, ja sé que no és europea i que per tant no és elegant, però jo no sóc europeu, la meva terra està feta d'alzines i de romaní, de codines i de pedra conglomerada; al meu país la gent, de moment, es banya en pilotes a la platja sense pagar (com sí que es paga a França) i sense anar a la presó, com sí que s'hi va als Estats Units, a Singapur, al Iemen, etc. De moment. Jo dic collons, conscient que aquesta paraula no és mesquina, perquè res no és mesquí ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit, però això els europeus no ho saben, perquè Salvat Papasseït se'l passen pel forro dels collons, perquè al tríptic contaminant de la Unió Europea, fet de mil tintes, el català no existeix; prova evident que jo, com a catalanoparlant, no sóc europeu. No sóc europeu perquè Europa no ha plorat els morts ofegats al Mediterrà, els de fa tres setmanes i els que per desgràcia encara vindran. No sóc europeu, perquè en nom d'Europa s'ha espoliat Àfrica i Amèrica durant segles, s'ha mercadejat amb persones, i s'ha creat un deute fals, que no té en compte tot el que Europa ha robat als pobres. No sóc europeu perquè no crec en els bancs, ni en els interessos, ni en la lliure circulació de capitals, ni en la legislació de l'estètica o de la indumentària... ni en la urbanització dels espais naturals, ni en la llet de les vaques, que es llença perquè ho diu una merda de tractat, ni en el peix que s'aboca al mar des dels vaixells dels pescadors perquè ho diu un conveni fill de puta, i que em perdonin les putes, que per cert, només són europees si treballen als pisos de luxe o als hotels a on no són vistes més que pels executius i polítics europeus, que les prohibeixen i que alhora les visiten. I demano perdó per dir l'expressió malsonant “fill de puta”, però recordo que no sóc europeu i que les coses les dic com les sento, i que no fingeixo, no segueixo els protocols de les reialeses hipòcrites, hereves de privilegis de segles enllà. La meva família real són els morts al mediterrà, els que no són Charlie, els que no tenen gaires minuts als telenotícies europeus, que per cert gairebé mai no parlen de Catalunya si no és per explicar que els seus joves vénen a emborratxar-se a Salou o a Lloret.

Jo sóc mediterrà, jo sóc vallesà, la meva llengua és mil·lenària, la meva terra és roja, la meva pedra és roja, la meva muntanya és Sant Llorenç, que els Europeus no coneixen. Els meus racons són el Turó de la Pola, l'Alzina del Salari, el Collet Estret, el Torrent d'Estenalles, el Montcau, els Tolls del Torrent de la Font Freda. La meva terra és també la mar malmesa pels regidors tecnòcrates educats a Harvard o a Oxford. La costa escopida i crucificada pels qui han anat bojos rere els mirallets de vidre que els colons alemanys i francesos amb l'or del turisme cada estiu han portat de les seves terres i han regalat als indis catalans a canvi d'apartaments, passeigs marítims i bon vi. La meva terra és el bosc pertorbat per edificacions de ciment i vidre que els honorables regidors han aixecat calculant el milió d'habitatges que encara hi cabien a la Costa Brava, el paradís del sud d'Europa, violat per cavallers innobles, àvids d'euros i naturicides de la vida de les generacions que vindran. Quedeu-vos Europa i els seus percentatges de color verd i vermell; l'Europa falsa inventada pels polítics oportunistes, il·lusionats amb els diners i el prestigi. Quedeu-vos el màrqueting, el vestit "encorsetat" de les qualitats encarcarades. Jo sóc mediterrà i la realitat que estimo són persones, i la qualitat que vull exercir treballa damunt de cada persona. Quedeu-vos l'Europa que vol produir cada any més cotxes que l'anterior, cada any més pintallavis que l'anterior, l'Europa que va callar davant del feixisme de Franco i que fins i tot li va donar la mà, l'Europa que ven armes a Líbia i que després es revolta contra el seu líder perquè les fa servir, l'Europa que s'enriqueix amb les armes que ven als estats africans que es barallen. Jo sóc d'una cala perduda, el nom de la qual mai no us diré, al cor de la Mediterrània. La meva cançó és la d'Odisseu; el meu vaixell és la meva pàtria i el meu cel és el viatge. Després de mort, no vull anar a cap més paradís que a aquesta cala. Allà, nus, parlant en la llengua en què pensarem, courem unes sardines en un paisatge que no complirà cap maleïda norma urbanística inspirada en els carrinclons de París o de Londres; i cantarem aquelles tonades que a Frankfurt no entenen ni entendran mai, perquè neixen del cor de les persones i estan pronunciades en una llengua que ells menyspreen.   

.

.

.

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.

 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre). 

Imatges del Delta. Silenci, llibertat i taurons. I quina por els arpons!

Platja del Serrallo. Platja perduda al cor del Delta. Ningú fora de nosaltres en tres-cents metres a la rodona. Una platja immensa de sorra fina per a nosaltres sols, sota el sol de l'estiu. Onades d'aigua càlida; estranyament càlida. Aigua neta i transparent; malgrat la sorra aixecada pel mar mogut arran de riba. Molt peixos. Els ocells caient en picat com pedres dins l'aigua per a caçar els peixos. Un Sol radiant. Una brisa dolça.

M'assec amb la guitarra allà on arriben les onades i penso que és ben fàcil ser feliç. L'únic objecte tecnològic que tinc al damunt en aquest moment és la guitarra. Sento la brisa damunt tot el meu ésser i els esquitxos de les onades. Si la guitarra es mulla em fa l'efecte que surt a compte, perquè la sensació és intensa, tan intensa que no m'esforço a descriure-la. Els nens dormen i no es desperten amb el meu cant perquè l'incorporen dins de la col·lecció de sorolls possibles a sentir en un espai a on només hi ha brum d'onades i udol de vent (i un pare que a vegades canta). 

Com es complica la vida la gent amb gandules, cadires, bermudes, ulleres de marca, rellotges... per a ficar-se en un mar que beneeix els qui senten que hi pertanyen més que no pas als qui pensen que el posseeixen.

I tot d'un plegat el veig, mentre tinc l'aigua pels turmells. És tan a prop meu que sento una por absurda. Un tauró d'un metre de llargada, potser metre deu, perseguint el banc de peixos. Negre, fosc, àgil... fa giragonses per atrapar un peix. Penso que m'he passat quaranta-cinc anys esperant aquest moment, el moment en què em trobo un tauró a la platja. Cinc minuts més tard el torno a veure. No goso tronar-me a ficar a l'aigua, i no té sentit, el tauró no em farà res, li interessen els peixos, però la nostra ment és com és, i encara em queden moltes pors per vèncer. Em sento però molt feliç d'haver-lo vist.

L'endemà, a l'Hospitalet de l'Infant, a la Cala d'Oques, no hi ha taurons, però hi ha un humà que du a les mans una pistola d'aquelles que disparen arpons. La du carregada i em fa l'efecte que no té gaire experiència. Apunta sense voler vers diferents direccions de la platja mentre manipula l'eina de matar. Si se li dispara, pot provocar una tragèdia. Aquest humà és força més perillós que el pobre tauró d'ahir. Em fico a l'aigua per a protegir-me de l'humà de l'arpó, que curiosament, en aquest entorn tan familiar a on ens trobem, és l'únic que du banyador. A mi, el que m'espanta, però, és l'arpó. Més encara que el tauró.