Sempre m'he preguntat com s'ho fan els fundadors de les ciutats; com s'ho va fer Guillem Ramon (Comte de Cerdanya) per a decidir, a l'any 1090, que Vilafranca de Conflent havia de ser una ciutat.
Segurament tot va començar amb una fortificació militar, un assentament, un grup de cases...
El cas és que al 1117 va passar a formar part del Comtat de Barcelona; al 1276, del Regne de Mallorca; al 1344, de la Corona d'Aragó; al 1463, del Regne de França; al 1493, del Regne de Castella; i al 1659, i a causa del plorat i lamentat tractat dels Pirineus, va tornar a pertànyer a França.
Tot això, sense moure's del lloc, sense apartar-se d'aquest paisatge. I malgrat aquests canvis sobtats i d'importància relativa, en aquest poble, les mares, cada generació, es varen dedicar a estimar els seus fills; els forners i les forneres feien cada dia pa; els nadons ploraven com avui ploren; els vells morien i eren enterrats pels éssers estimats, que els trobaven molt a faltar; les famílies regalaven els seus fills als poderosos, els quals els sacrificaven per a la guerra; les fulles, cada tardor, queien i descansaven damunt del sòl, es podrien, flairaven a bosc, i formaven l'humus que alimentaria els arbres nous; cada hivern, la neu cobria el paisatge. I tots; els tirans i els esclaus, els pobres i els rics, els pedants i els humils, tots... es van morir, i encara es continuen morint tan sols uns quants anys després de néixer. Només es pot morir allò que està viu; si algú es mor, és perquè ha viscut; la vida són les vacances de la mort.
I Vilafranca ha anat existint, i continua existint, bo i contemplant l'estranya i curta vida d'aquests individus humans que es creuen omnipotents, eterns, gloriosos; com si tot allò que fan i que tenen fos el més important i el més necessari de l'univers.
