De fet ha estat al llarg dels útims anys en què he estat passant els estius lluny de Catalunya, quan he descobert el costum, l'hàbit, la bona pensada... digueu-ho com vulgueu, dels ajuntaments de moltes poblacions (Salamanca, Errenteria...) de posar pistes esportives (de futbol, de basket, de tennis, de frontó) al servei dels ciutadans que ho desitgin, sense necessitat de reservar pista (n'hi ha prou amb arribar els primers) i obviament sense necessitat de pagar. I el cas és que sempre hi ha algun espai d'aquestes instal·lacions que està lliure; mai no hem hagut de fer cua per fer-les servir. Fins i tot de vegades sorgeix la possibilitat de compartir l'espai i l'esport amb la gent que t'hi trobes, i hi fas amics.
Aquestes instal·lacions gratuïtes són d'una indubtable qualitat; fins i tot, al País Basc, tenen il·luminació nocturna, que s'engega automàticament a l'hora en què el sol s'amaga. ¡Quina diferència amb les instal·lacions privades d'alguns clubs pobres de futbol de la ciutat de Terrassa, que de vegades han d'entrenar a les fosques per manca de recursos!
A Terrassa, i a Catalunya en general, no m'hi he trobat instal·lacions públiques i gratuïtes similars. Potser és que no les he sabut buscar, però sigui com sigui, sí que m'he adonat que en general ( i a excepció d'honroses excepcions) la mentalitat és diferent pel que fa a la qüestió pública. També reconec que com a país no tenim diners, i això, vulguis o no, es nota; però a banda de la manca de recursos, sospito que hi ha alguna raó de tipus organitzatiu o de mentalitat.
Per exemple, moltes vegades he sentit l'expressió:
-Qui vulgui jugar, collons, que pagui! Que els terrenys tenen un preu! A veure si resultarà que tothom ha de pagar amb els seus impostos la partideta de futbol de quatre arreplegats del polígon de Can Pistrach!
Aquesta és una expressió bastant corrent, i que se sent en molts àmbits, no només en el tema de les pistes esportives d'ús públic.
N'hi ha d'altres menes:
-Qui vulgui tocar, que pagui!
-Qui vulgui circular per les autopistes, que pagui!
-Qui vulgui bona educació, que pagui!
-Qui vulgui un metge bo, que pagui!
Val a dir que les administracions van amb molt de compte de no pronunciar literalment aquestes expressions; les disfressen una mica, encara que massa vegades, a la pràctica, acaben convertint-les en vàlides si més no de manera provisional. La sanitat, per exemple, és un garbuix de concerts i subrogacions que fan agafar mal de cap. Costa trobar una responsabilitat purament pública que tingui una qualitat elevada no tant pel nivell dels mitjans, sinó sobretot pel que fa als temps d'espera, a l'atenció a l'usuari i a la qualitat humana.
Els qui sí que pronuncien literalment les expressions de més amunt són un bon feix de clients dels serveis privats (no pas tots els clients) que sembla que se sentin malament quan algú sense recursos rep els mateixos serveis que ells només pel fet de ser persones. I per molt bonics, intel·ligents i bon jans que siguem els terrassencs i els catalans en general, ens agradi o no, tendim molt, tendim massa, al “Que pagui!”.
I això fa que quan som lluny del nostre club esportiu, no puguem jugar a futbol amb el nostre fill, perquè no som socis, o perquè la pista té llista d'espera, o perquè val massa diners i ho deixem estar bo i dient ja jugarem quan siguem al club.
I si parlem de necessitats més bàsiques que l'esport, l'obsessió per la privacitat encara porta a situacions més greus. Hi ha metges que treballen a la pública i a la privada alhora, i que tenen dos rostres i dues veus, segons a quin costat es trobin.
Resumint, aquests últims estius que he passat al País Basc i a Salamanca, he pogut entrenar amb el meu fill en pistes de futbol ben preparades: porteries amb xarxa, filats, il·luminació, línies de camp... Una hora i mitja diària de faltes directes, ziga-zagues, passades i control, penalties, rebots i gol, tècnica, partits... tot el necessari per passar-ho bé i aprofitar les vacances de la millor manera; i tot d'ús públic i gratuït.
Jo, a Catalunya, i sense dubtar-ho, faria una aposta pels serveis públics en tots els àmbits; és només una opinió, però insisteixo que n'estic absolutament convençut. Només cal que les administracions els prioritzin, i obviament que tinguem prou finançament per a poder-ho fer.
El tema del finançament, però, el deixo per un altre post, perquè porta cua, i és llarg. Jo, personalment, sospito que amb el nou finançament de l'estatut pel qual molts es feliciten, ens han tornat a aixecar la camisa. I és evident que, sense recursos, el futur difícilment serà públic. Però repeteixo que del tema del finançament ja en parlaré en un altre post.
..
