Dones i nens assassinats per l'exèrcit roig a Alemanya al 1945 (Imatge de domini públic extreta de l viquipèdia)
Et molesta que parli malament dels bons; però qui és bo? Qui ha triat el bàndol? Néixer en una ciutat o en una altra? Sota un règim o un altre règim?
Voldries que fos més fàcil tot, poder odiar els culpables, o aquells qui el teu cap fa culpables. Però qui executa un genocida és un assassí, sense que això vulgui dir que el genocida no sigui un genocida. Voldries emocionar-te amb una guerra, o si més no amb el seu resultat, però això és impossible; una guerra pot ser horrorosa si es guanya, o tremendament horrorosa si es perd, però mai no deixa de ser horrorosa.
Voldries creure que la brillantor de les medalles dels alliberadors simbolitza l'honor i la glòria dels bons, però tot és un consol balmat que ignora o oblida molt de dolor i molta derrota.
Cent-mil persones
violades a Berlín per les tropes dels països aliats al llarg del mesos posteriors a l'alliberament.
Gairebé dos milions a tota Alemanya. Les víctimes, normalment dones, d'entre vuit
i vuitanta anys.
Heus aquí una frase pronunciada
per un soldat soviètic, dels que va entrar a Alemanya a la segona
guerra mundial, i publicada per Svetlana Alexievitxal al llibre «La cara
no femenina de la guerra»:
Érem joves,
forts, i feia quatre anys que no vèiem dones. Intentàvem de pescar
dones alemanyes i... deu homes van violar una noia. No hi havia prou
dones; tota la població escapava de l'exèrcit roig. Per tant,
agafàvem nenes de dotze o tretze anys. Si plorava, li posàvem
alguna cosa a la boca. Ho trobàvem divertit. Ara no puc entendre com
vam ser capaços de fer-ho. Un xicot de bona família! Però jo era
així.
Segons J. Robert Lilly, varen ser onze mil les violacions
dutes a terme per soldats dels Estats Units a Alemanya durant la
conquesta de les ciutats controlades pels nazis; violacions en grup
dutes a terme per soldats americans a punta de pistola.
Segons el corresponsal
de guerra australià Osmar White, de tant en tant, alguns grups de
soldats americans, al llarg de la seva marxa per Alemanya, entraven
en alguna casa, amenaçaven una família, i violaven les dones, nenes
incloses. Alguna vegada els caps de l'exèrcit americà jutjaven i
condemnaven els soldats que varen cometre aquestes accions, moltes
vegades es feia la vista grossa, o s'actuava de ferm només si els
culpables eren negres.
Segons Perry
Biddiscombe, sembla que els francesos que van entrar a Alemanya varen
cometre més de mil quatre-centes violacions de persones civils
durant l'alliberament del 1945.
I nosaltres? Nosaltres espectadors del segle XXI que hem vist la història repetir-se massa vegades serem capaços d'assegurar que nosaltres no ho hauríem fet perquè som els bons? El nostre cor vol cridar-ho, assegurar-ho, jurar-ho... però tenim un nus a dins, en algun racó de la ment, que coneix la nostra profunda animalitat, la indiferència moral de l'animal humà de la manada, la rutina que fa que perdem la percepció de la categoria de miracle que té cada dia de la nostra vida, i cada persona que ens trobem a cada situació.
Voldria arribar a casa teva i protegir-te en aquella nit fosca berlinesa; nit de derrota o de victòria; nit de ràbia impossible per la bogeria cruel dels últims deu anys. Nit que enyora un temps en què entonàvem el "Still Ruht der see" quan els nens s'adormien com àngels mentre les brases de la llar crepitaven. Voldria que la vida hagués anat d'una altra manera, i que aquest mal que els "savis" consideren tan inevitable i tan relatiu, se l'hagués fotut pel cul aquest déu inventat que beneeix exèrcits i condemna persones a l'infern. Després d'Austwitchz ningú hauria de tornar a predicar un déu amb barba blanca que premia els bons i castiga els dolents, un déu que resta assegut en un tro celestial mentre els innocents pateixen l'orgia dels miserables. Després de Berlín, de Dresden, a on els aliats per primera vegada vam bombardejar sobre la població civil, després de les dues úniques bombes nuclears llançades per una potència... Silenci i humilitat.
Deixeu de lluitar pel poder que no du enlloc.
Deixeu de treballar pel creixement material, que ens acabarem morint.
Asseieu-vos una estona vora el foc, canteu amb nosaltres, i espereu la nit. El silenci de la volta fosca del cel emplenarà els vostres somnis, i brillaran els estels. La pau construirà l'alegria; i ens morirem igual, però amb amor i no amb odi.
Oblideu els mites que us fan guerrejar, tenir raó o no tenir-la en allò que ningú no sap, ser més que un altre per unes causes que no tenen fonament. Deixeu els escalfaments mentals que entronitzen les ofenses i fossilitzen les rancúnies. Espereu la nit i estimeu-vos.
Video penjat a YouTube per Die Choristen. Us recomano aquest cor, de gran qualitat, que sobreviu com pot a Alemanya i que ho fan genial. http://www.diechoristen.de/about
