Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, July 31, 2017

Els temps estan canviant? O no...

Fa un any de la gravació a la Mola...

Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per anar-se’n de creuer.

Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou. Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes, s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren pels qui no pensen com ells.
Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades, sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan d’acord amb l’opinió del grup.

Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així, perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares, pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.

He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les paraules i la confiança.

Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el mateix, que és que els temps estan canviant.

Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.

Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què? Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.
Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus» diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols, malgrat les teves barres i la teva barra.

Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel, per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús, per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!



Friday, July 28, 2017

Ens trobarem de nou, no sé ni quan ni a on, però ens tornarem a trobar.


En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga. 
És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda. 
Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.
 Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres. 
I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?
Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?
Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?
El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.
Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats. 
La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.
Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.
Bon dia tingueu! 

Wednesday, July 26, 2017

Els sons de fons de la vida, i l'oxitocina.



Cap costum humà és necessari ni obligatori; els costums canvien com la història, i sovint és socialment imposat, i, de vegades, esdevé inevitable per les pulsions que ens pressionen a imitar el corrent del grup.
Per aconseguir ser independents de la pressió del grup, la meditació ajuda; i no em refereixo a una meditació religiosa, sinó al fet de centrar-se en el moment present i viure'l intensament. 
Al meu parer, la millor meditació no és la repetició d'una paraula sinó l'escolta dels sons de fons de la vida quan el soroll dels mots desapareix, quan ni parlem ni ens parlen. El silenci absolut no existeix a les ciutats, però si fem silenci, i ens centrem en la contemplació dels sons de fons de la ciutat, sense pensar en res més que en la forma que rebem d'aquests sons... aquest exercici ens situa en la disposició adequada per a rebre la realitat inexplicable que ens augmenta els nivells de generació d'oxitocina i altre substàncies, que amb humilitat hem d'acceptar que ens disposen a la serenor, al seny, al goig, a l'esperança, a la calma, i fins i tot a l'amor. Tota experiència espiritual neix de la transformació d'alguna realitat material del cervell; si mes no, mentre som vius, i mentre el nostre univers és el que habita el nostre cos. La relació íntima entre matèria i pensament és tan clara com el fet que el pensament de moure el braç, de voler moure'l, , aconsegueix, al moment, el moviment material del braç. És un error menysprear la realitat material del cos quan parlem de meditació, o d'espiritualitat, perquè el nostre pensament neix, o flueix, o viu... a partir del cervell i de totes les realitats materials que determinen i influeixen el funcionament mental. 

Tuesday, July 25, 2017

Informe sobre els de Pintalàndia. (El respecte en comptes de l'impuls; la paraula en comptes de la intolerància)

Image from wikipedia

Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.

Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple. 

"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!" 
Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?

"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" 
Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!  

"Hem guanyat l'eurocopa!"
Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!

El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat. 

I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.
.
.
.
  

Monday, July 24, 2017

Still ruht der See


Still ruht der See, 
die Vöglein schlafen
ein Flüstern nur, du hörst es kaum
Der Abend naht, 
nun senkt sich nieder
auf die Natur 
ein süßer Traum
auf die Natur 
ein süßer Traum

Still ruht der See, 
durch das Gezweige
der heilge Odem Gottes weht
Die Blümlein an 
dem Seegestade
sie sprechen fromm 
ihr Nachtgebe
sie sprechen fromm 
ihr Nachtgebe

Still ruht der See, 
vom Himmelsdome
die Sterne friedsam niedersehn.
O Menschenherz, gib 
dich zufrieden
auch du, auch du 
wirst schlafen gehn
auch du, auch du 
wirst schlafen gehn

Text und Musik: Heinrich Pfeil – 1879

Sunday, July 23, 2017

D'on ve la llum?



D'on ve, la llum?
Del fons, del fum
del cel, que obrint l'escletxa encén el mar.
Dels estels, de les onades,
del maragda ocult dels somnis
de sirenes i grifons,
al lent viatge de l'estrella a l'horitzó.

Tot es fa roig;
fins el puny
que s'alça amunt per tots els morts:
els que han viscut la vida sense sol,
els que han temut els raigs, la carn, els sons...
El dol
els ha esculpit la vida,
els ha enfonsat el cor, el riure, el vol
del nen que en ells un dia ho era tot.

D'on ve la llum?
Quan no sabries dir si és blau o és verd,
i la sal pels narius t'adorm despert,
i el fred dels ossos t'abriga l'anhel,
i ets brum i mar i blau i sal i cel.

D'on ve, la llum?

Saturday, July 1, 2017

Adéu als neguits


Comença el juliol, i una nova manera de treballar: cursets de cinema, preparació de projectes, temps per cantar potser a la fresca i a la posta, prop d'alguna muntanya o a la platja. Les coses importants de la vida són sempre les petites.
Cal dir adéu a la pressa i als neguits, que, malgrat tot, ens permeten aprendre a viure feliços enmig de dificultats.
Ara, n'estic segur, tindré molt més temps per a publicar el blog, que el tinc força aturat.
Fins de seguida!