Imatge de Iscao a la wikipedia CC BY-SA 3.0
Els pedants són esclaus de la seva pròpia malaltia; malaltia que no
veuen. Consideren que el seu món no és a l'abast dels pobres
miserables com tu que alguna vegada cometen el crim d'escoltar Eros
Ramazotti i que gaudeixen amb el futbol. Ells són superiors, tenen
més cultura, i estan espantats de com van de malament les coses, i per
com en són de maltractats ells, els qui salven la humanitat de la
ignorància. Menyspreen els enamorats de la muntanya que perden la
vida a l'Himalaia per un amor a la Terra i a l'aventura que els
pedants ni han sentit ni podran sentir mai. No han trepitjat mai una
taverna irlandesa, ni han cantat una balada amb un senyor prim i
escanyolit amb barba i les galtes vermelles, perquè això no fa fi,
això no ho fa la gent de la cultura. I estan convençuts que els
salvadors de la intel·ligència no s'han de barrejar amb els
miserables. Es moren d'enveja quan una noia guapa publica una
novel·la d'èxit; perquè si una noia és guapa, no pot ser bona
escriptora, i perquè segur que si és guapa s'aprofita d'això per a
vendre més novel·les. I ells i elles, pobres pedants, bo i haver-se
passat anys estudiant, i ser molt més bons escrivint, no
aconsegueixen l'èxit de la noia guapa, que té la barra de triomfar
tot i ser jove i guapa; tothom sap que les joves i guapes han de
fracassar, perquè no poden ser intel·ligents, ni que tinguin la carrera de periodista. Què en diria de tot plegat la Gertrude Stein al seu racó
de París, la que va aixecar una generació perduda de bevedors, de
clients de prostitutes, de filòsofs turmentats i jugadors sense
remei? Què en diria Hemingway del moralisme estret dels pedants
controladors de la puresa de la intel·lectualitat, enemiga del
futbol, i no diguem ja del base-ball i de les, segons ells, malèvoles
influències nord-americanes? Probablement diria la veritat, que pedant ve de pet.
No
paga la pena escriure més sobre els pedants, ni sobre els qui no
accepten revisar la seva misèria. Potser això seria el segell
identificatiu de la pròpia honestedat; no pas el fet de ser
moralment superiors, sinó l'actitud de mirar-se un mateix i afirmar
que es posseeixen misèries, defectes, febleses... que no se sap tot,
que se sap molt poc, que cap esforç no és necessàriament millor només
per esforçar-se... que el vent de la creativitat bufa allà a on
vol, i no pas damunt dels sants, dels treballadors o dels savis. Si
hom es mira i és capaç de proclamar la seva íntima i real misèria,
i tot i així continuar creant i somniant, es pot considerar salvat
de la infàmia de pertànyer a la "crème" selecta i petulant.
Quines
contradiccions més interessants, Gertrude, ens barallaríem per la
política, però ens abraçaríem si parlem de Picasso o de
borratxos. Possiblement no hi ha creació sense contradiccions, igual
com una veu no té vida si és perfecta, si el seu timbre no té
velluts esgarrapats ni dolors continguts. La perfecció en la veu, en la melodia o en la pintura, fa que la creació s'esvaeixi i que es
converteixi en la duplicitat d'una realitat que no pot ser expressada tal com és sentida o com és viscuda per una ment si és només la
conseqüència de posar en marxa una fotocopiadora. Només un ésser
humà pot expressar com veu i com sent una realitat un ésser humà. Cap màquina automàtica pot dir més, reproduint literalment una
realitat. La creació necessita passar per l'interior d'una persona
per a estar viva, per això no pot ni ha de ser perfecta.
.
.
.
.
.
.
