Un munt de petites grans coses

“És el meu amic. Camina fatxenda al meu costat. Em proposa d’entrar en una botiga de roba barata. Riu d’una manera estranya. Sembla molt feliç. M’estranya que em proposi de visitar aquest comerç, perquè ell sempre es vesteix de marca.

Un cop a dins comença a revisar la secció dels mitjons.

-Mira, mira, mira! -i esclata a riure. Plora de riure, assenyalant uns mitjons blancs -. Segur que els matats se’ls posaran amb sabates de mudar! -continua rient -. I has vist el que valen? Però com és possible? Si valen més les llaminadures! La gent que compra aquí, tan fotuts estan? -i riu més, fins a plorar.

No l’agafo. Em sento tan sorprès que no sé com reaccionar. Ell em critica diferents persones que veu remenant roba.

-Mira aquella tia… -segur que sota el vestit porta unes calces blanques de cotó amb foradets, d’aquelles que valen una merda! -i torna a riure.

Després s’entreté amb les sabates. Diu quatre parides sobre la qualitat del plàstic que imita la pell, el disseny forçadament rococó, i el preu irrisori. Prejutja la patètica misèria dels clients potencials.

Començo a entendre per què ha entrat en aquesta botiga, i sento ganes de perbocar. Penso en les persones que no fa gaire he tractat al Raval i m’adono de la seva immensa dignitat.

Surto de la botiga amb un amic que és menys amic; xocat per la buidor humana de la seva ment. Penso que segurament ve d’una família que es va enriquir de cop; i tot va coincidir quan ell començava a comprendre el món. Desitjo que algun dia senti vergonya de l’episodi d’avui i d’altres que no dec conèixer.”

Ho vaig escriure fa més de trenta-tres anys. El meu amic va deixar ben aviat de ser el meu amic. Potser no ens vam allunyar per l’anècdota de la botiga de roba. Van ser un munt de petites grans coses. De tant en tant ens creuem i ens saludem sense més ni més. Les converses, ja llavors, no acabaven sempre bé; ara no sé què passaria. Crec que li va bé a la vida. Jo tampoc no em puc queixar fora dels pensaments funestos que esvaeixo com puc i dels que ja he escrit algunes vegades. Però ja llavors, i encara avui, em sento enamorat de la gent que no té diners per escollir les peces més cares, i trobo una bellesa especial en la seva manera de vestir, i en com organitzen totes les seves coses. Em fascina el Raval, em fascina la gent que només es tenen a ells mateixos, i faig tot el possible per gastar el mínim en tot, i sempre marques desconegudes. Vull que si algú se sent atret per mi, sigui per mi. No vull ser com el meu amic; em sentiria lleig i buit.

.

Quan, veu, quan?

Guanyar. Triomfar. Tenir. Aconseguir. Acreditar. Puntuar. Exhibir. 

Buït, tot; com la buidor d'una estàtua de llautó amb aire per dins, que sembla d'or però que és de llautó. 

Tot el que va més enllà de la terra roja, del cel del capvespre, de la llar, de la brasa, d'una cançó al costat del foc, d'una nit d'estrelles, d'una matinada fresca d'estiu, de la companyia dels nostres, d'un vas d'aigua fresca, d'un badall, del lent pas del temps a la muntanya, d'una companyia bona només per fer companyia... 

Tot el que va més enllà de la discreció i el silenci... Tot el que parla amb veu impostada, falsament alegre... Tot el que no és per ell mateix sinó per aconseguir... Tot... és res.

Veu fatxenda que parla per suscitar admiració. Veu que s'admira profundament a sí mateixa i que adora que el món l'admiri. Veu estarrufada que viu per semblar, i que viu per ser escoltada, i que sense admiradors se sent perduda. 

Quan, veu, quan? 

Quan veu quan començaràs a viure? 

Quines contradiccions més interessants, Gertrude!

 Imatge de Iscao a la wikipedia CC BY-SA 3.0

Els pedants són esclaus de la seva pròpia malaltia; malaltia que no veuen. Consideren que el seu món no és a l'abast dels pobres miserables com tu que alguna vegada cometen el crim d'escoltar Eros Ramazotti i que gaudeixen amb el futbol. Ells són superiors, tenen més cultura, i estan espantats de com van de malament les coses, i per com en són de maltractats ells, els qui salven la humanitat de la ignorància. Menyspreen els enamorats de la muntanya que perden la vida a l'Himalaia per un amor a la Terra i a l'aventura que els pedants ni han sentit ni podran sentir mai. No han trepitjat mai una taverna irlandesa, ni han cantat una balada amb un senyor prim i escanyolit amb barba i les galtes vermelles, perquè això no fa fi, això no ho fa la gent de la cultura. I estan convençuts que els salvadors de la intel·ligència no s'han de barrejar amb els miserables. Es moren d'enveja quan una noia guapa publica una novel·la d'èxit; perquè si una noia és guapa, no pot ser bona escriptora, i perquè segur que si és guapa s'aprofita d'això per a vendre més novel·les. I ells i elles, pobres pedants, bo i haver-se passat anys estudiant, i ser molt més bons escrivint, no aconsegueixen l'èxit de la noia guapa, que té la barra de triomfar tot i ser jove i guapa; tothom sap que les joves i guapes han de fracassar, perquè no poden ser intel·ligents, ni que tinguin la carrera de periodista. Què en diria de tot plegat la Gertrude Stein al seu racó de París, la que va aixecar una generació perduda de bevedors, de clients de prostitutes, de filòsofs turmentats i jugadors sense remei? Què en diria Hemingway del moralisme estret dels pedants controladors de la puresa de la intel·lectualitat, enemiga del futbol, i no diguem ja del base-ball i de les, segons ells, malèvoles influències nord-americanes? Probablement diria la veritat, que pedant ve de pet.

No paga la pena escriure més sobre els pedants, ni sobre els qui no accepten revisar la seva misèria. Potser això seria el segell identificatiu de la pròpia honestedat; no pas el fet de ser moralment superiors, sinó l'actitud de mirar-se un mateix i afirmar que es posseeixen misèries, defectes, febleses... que no se sap tot, que se sap molt poc, que cap esforç no és necessàriament millor només per esforçar-se... que el vent de la creativitat bufa allà a on vol, i no pas damunt dels sants, dels treballadors o dels savis. Si hom es mira i és capaç de proclamar la seva íntima i real misèria, i tot i així continuar creant i somniant, es pot considerar salvat de la infàmia de pertànyer a la "crème" selecta i petulant.

Quines contradiccions més interessants, Gertrude, ens barallaríem per la política, però ens abraçaríem si parlem de Picasso o de borratxos. Possiblement no hi ha creació sense contradiccions, igual com una veu no té vida si és perfecta, si el seu timbre no té velluts esgarrapats ni dolors continguts. La perfecció en la veu, en la melodia o en la pintura, fa que la creació s'esvaeixi i que es converteixi en la duplicitat d'una realitat que no pot ser expressada tal com és sentida o com és viscuda per una ment si és només la conseqüència de posar en marxa una fotocopiadora. Només un ésser humà pot expressar com veu i com sent una realitat un ésser humà. Cap màquina automàtica pot dir més, reproduint literalment una realitat. La creació necessita passar per l'interior d'una persona per a estar viva, per això no pot ni ha de ser perfecta.   
.
.
.