Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Catalunya. Show all posts
Showing posts with label Catalunya. Show all posts

Monday, January 6, 2020

L’antítesi del civisme i del bon ofici de la política.




Vam assistir al “Congreso” a l’explosió desvergonyida del mal. El mal en essència. El mal pur, faltant al respecte, mentint, falsejant, deformant la realitat, odiant, insultant, desitjant la mort… Es va evidenciar que anhelen l’existència d’ETA; necessiten que ETA existeixi per a poder atribuir als qui no pensen com ells una vinculació amb el terrorisme que s’inventen. Desitgen ressuscitar el passat amb les seves morts injustificables, perquè els és més còmode un enemic que ningú no els discutirà mai, que un adversari pacífic i democràtic. No suporten el canvi. No aguanten que l’independentisme basc hagi renunciat a la violència. Busquen i rebusquen punts febles, absència d’un vocabulari judicialitzat per a intentar fer veure que continuen defensant-la. Castiguen el procés pacificador de tantes persones que ho van arriscar tot per acabar amb la lacra del terrorisme. Puntxen, provoquen, vinculen compulsivament idees legítimes amb violència en un exercici d’irresponsabilitat geladora. Són l’antítesi del civisme i del bon ofici de la política; violents de tern i corbata, violents de dreta i d’extrema dreta que per aconseguir imposar les seves idees es rebaixen a les actuacions més vergonyoses.

Són com ells els qui els defensen a la vida i a les xarxes socials; hiperbolitzen, generalitzen, falsegen, exhibeixen un sarcasme que pretén fer veure que té un punt d’intel·lectualitat, quan en realitat el seu anàlisi racional és tan pobre com el d’un skinhead de qualsevol barri marginal. Es vesteixen, sovint, de senyors, però són violents, fanàtics, integristes, fetitxistes de formes aristocràtiques, obtussos, d’idees enquistades impossibles de ser modificades amb raonaments, perquè substitueixen la lògica per les creences i les filies obsessives i abandonen el sentit comú, l’empatia i la humanitat.

Saturday, January 26, 2019

A Lluís M. Xirinachs

RECORDANT...


Fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi. Et coneixia pels Esquirols, per les imatges en blanc i negre de la televisió, per les explicacions dels meus pares. Vaig sentir com si em retrobés amb una mena de mite oblidat i incomprès.
Em va sorprendre la teva alçada i la joventut dels teus ulls.

No puc estar d'acord amb la teva mort, que segons que he llegit, ja planificaves, ja portaves en ment. Crec en la vida per damunt de les causes; mai en una vida sense causes, però menys en una causa sense vida.
Bo i tot, encara que no estigui d'acord amb la teva mort, respecto la teva decisió, i estic convençut de la rectitud de la teva consciència. Fet i fet la teva vida va ser caminar lliure, propietari de les teves decisions, fidel al teu país, i absolutament alliberat de qualsevol jou.
Per tot això, continuo pensant, en aquests dies en què se't recorda d'una manera especial, que fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi i poder-te parlar de relatsencatalà, web que immediatament vas recomenar a la senyora que caminava agafada del teu braç.


"No és en va el teu gest, company,

quan es perd cobert d'espessa boira,

ni el teu crit, que es transforma en clam,
perquè en tu som tots com un sol home"

Colze amb colze (Esquirols)

.

Sunday, August 12, 2018

A on és la pau?



Rere la façana del món, neguit silent de gemec mut.
Lament silenciós, perdut, 
que l'honor fon, 
tossut.
Dignitat tancada, 
misèria al blau estès d'un cel rabiós.
Tot al carrer és tibant; 
balla el maligne, plora l'infant; 
el corrupte passeja el gos.

Rauxa engabiada al profund del plor. 
L'odi és absent. 
Esclata el tro del buit d'Europa; 
del conte antic al poble pobre, 
i al poble ric.

No sona el sabre, 
però un altre juny asseca el blat que ja és a punt 
d'un nou martiri.
Som els hereus de l'home noble; 
Villarroel, amb l'aigua 
foradant la carn. 
I l'ombra fosca allà, 
al seu castell, 
jutjant; a cops de pedra, 
immutable 
esclafant braços, cames, mans.
Hi ha una càtedra de negra llum pudent, 
que honora els fills del diable, 
decent, curós, prudent; 
saviesa antiga per ferir la gent.
L'avern, a cops, 
s'alça imponent, 
com un palau. 
A on és la pau? 
 


Thursday, March 29, 2018

Gràcies Escòcia!



Gràcies Escòcia, per ser! Per les valls verdes, pels penya-segats damunt del mar! Per Robert Burns! Per lluita per ser lliures d'una manera pacífica i civilitzada, acceptant el joc i el resultat democràtic. Per defensar els perseguits. Per acollir la Clara, la seva saviesa i la seva profunda humanitat. 
El meu accent escocés és dolent, però el meu amor a Escòcia és immens.
Gràcies!

Tuesday, February 20, 2018

Villarroel versus Forn


La gent continua patint la diferència de criteris pel que fa a imputacions, judicis, repressió de la llibertat d'expressió, empresonaments, persecució d'un país i d'una cultura...
Caminem vers una nova nit dels vidres trencats. Voldrien que fos delicte la legítima aspiració política de milions de persones. Voldrien que la gent callés, que no cantés, que tingués por, i que el poble a poc a poc s'anés diluint. Però el poble mai no mor, i la presó i la persecució i l'odi legal contra les persones lliures d'avui significarà la multiplicació dels futurs ciutadans d'una nova república, pacífica, cívica i independent. Ningú no esperona més l'existència d'aquesta república que aquells que intenten frenar-la trepitjant els drets fonamentals dels pobles i de les persones.
Res ni ningú pot destruir la nació que ja existeix.
Villarroel va passar dècades en una presó de Galícia, dins d'una masmorra que quedava inundada pel mar quan pujava la marea; és el segell de la repressió dels integristes de la unitat política; l'imperialisme inhumà. Forn passa fred a Estremera per uns delictes que no ha comès i que en tot cas serien intencions polítiques pacífiques; torna a ser el segell dels de sempre; freds, cruels, buits i violents. Però la història descriurà el paper de cadascú per a vergonya dels qui trepitgen persones i pàtries. El país fustigat per l'odi certifica a ulls del món la seva existència per sempre.
.
.
.
.
.

Monday, February 19, 2018

Quanta, quanta violència!



Fa fàstic la violència; i la més devastadora de totes és la legal. 

Contra la violència il·legal, és fàcil revoltar-se. Hi ha instruments i mitjans, i una pressió popular absoluta per a condemnar-la i vèncer-la. La violència il·legal es destrueix amb l'educació i la prevenció. La violència que el sistema no suporta no té futur; encara que només pot ser derrotada al marge del sistema; perquè el poder venç, però no convenç. Només els pensaments de pau poden vèncer els pensaments de violència; qualsevol altra victòria aparent és insuficient i no té estabilitat.

La violència legal, però; les presons per a gent no violenta o que només ha realitzat fets polítics; la repressió de les idees, de la llengua, de les paraules; la pena de mort; l'acció policial no controlada per ningú; la tortura; la prevaricació... Aquesta violència legal és el termòmetre de la salut d'un sistema. Quan un estat l'exerceix, els seus ciutadans no són lliures, ni que no arribin a experimentar personalment l'agulló instintiu de la repressió legal. La terra que està sotmesa a la imposició d'unes lleis que ofeguen drets, i a l'agressivitat d'unes normes dissenyades per dèspotes, és una terra esclava, i els seus habitants són presoners. La violència legal revela el caràcter dictatorial de democràcies que no ho són, i adquireix múltiples formes que delaten la pobresa humana dels estadistes i poders que la beneeixen i la sostenen. La violència legal és conseqüència de l'animalitat residual humana, abocada a la venjança i a la imposició, i implica una absoluta falta de confiança en la persona humana, i requereix, com a complice necessària, una hipocresia refinada que juga amb la mentida al poble. 

Saturday, January 27, 2018

Torquemades d'avui



Vindran els tancs; potser, perquè la vergonya s'ha perdut. Però els tancs no construeixen la veritat i confirmen la feblesa dels arguments. Quan el raonament no és lògic, quan la decisió no és democràtica, quan les lleis hi són per a enquistar un poder que menysprea la decisió del poble d'un país real (un poble que té una i moltes llengües, i consciència de nació) llavors arriben els tancs, i les pistoles dels vigilants legals, i les impugnacions, i les condemnes, i les presons, i les pilotes de goma, i els cops de porra, i tota aquella violència legal, que després és negada per vergonya, describint un país de les meravelles que els posa vermells a ells mateixos, i fan el major ridícul de la història.

Es prohibiran els mots, s'il·legalitzaran les opcions polítiques legítimes, s'espantarà la gent. Ai, si escrius! Ai, si dius! Ai, si opines! Perquè la vergonya s'ha perdut, i es farà com s'ha fet tantes vegades a la història. L'ésser humà és expert en convertir-se en tirà, i en decidir el bé i el mal en funció de la submisió i de la resignació als poderosos. Però el poble pacífic que no té por serà l'arma que destruirà el poder dels tirans. El poder tirànic necessita que el poble tingui por; per això la produeix, la treballa, la ritualitza; amb lleis, amb un llenguatge pseudomístic que pretén atorgar a una norma humana el valor absolut de la lògica universal; però les normes que ataquen els drets de les persones són miserables per molta mística i per molts abillaments lingüístics que tinguin.

Es controlaran els moviments de les persones als espais físics, a internet, a les publicacions, a les cançons, a les frases que escampen, i s'esclafarà sense vergonya els trobadors, els titiriters, els poetes, els nens, els avis, el poble... La vergonya s'ha perdut a Suïssa, a Andorra, a les mentides que es repeteixen als mitjans. L'adoració al feixisme amb què van créixer els Torquemades d'avui els inhabiliten per tractar humanament els conflictes, i fan el ridícul. Ensenyen la cua encara que s'esforcin en amagar-la; i ho saben, i ho passen fatal, però no ho poden evitar.
.
.

Wednesday, January 24, 2018

No es copeja l'ànima



No es copeja l'ànima. No es menysprea la voluntat lliure de l'ànima. Dius que Catalunya és part de l'ànima d'Espanya; paraules poètiques per a justificar la imposició d'una voluntat que no és la de la majoria de gent de Catalunya. Paraules amb ambició de ser nobles per atacar la noble causa de la voluntat del poble. Tots els pobles del món per llei natural són sobirans, igual com totes les persones ho són; les lleis que sotmeten la sobirania d'un poble sota la sobirania d'un altre, són contràries a la llei de la naturalesa, i cap poema místic o polític, per bé que soni, no pot esberlar el que la dignitat dels pobles i de les persones mereix.
.
.

Tuesday, December 26, 2017

Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes.




La convivència es trenca quan una idea política, legítima com qualsevol altra, és demonitzada. 
Es trenca la convivència quan el poder d'un estat, manipulant tots els mitjans al seu abast per pasturar el seu poble a la contra d'unes persones que pensen d'una determinada manera, condemna, proscriu, maleeix, persegueix... les accions legítimes, les manifestacions, els colors, els signes, els versos, les frases, els mots, els cants, les colles de gent... que identifiquen un moviment format per milions de persones pacífiques. 
La convivència es trenca quan un mateix acte, realitzat de vegades pels que pensen com el poder, i altres vegades com els que pensen segons la idea prohibida, és jutjat, i tractat de manera diferent, depenent de si qui el realitza forma part dels qui pensen com el poder, o dels qui pensen segons la idea perseguida. 
Es trenca la convivència quan el jutge crida a declarar algú per la forma d'uns mots que van a favor d'una idea prohibida, i quan, per contra, aquest mateix jutge considera una broma pueril els mots que expresen la idea contrària i favorable al poder, però expressats de la mateixa forma que va provocar la citació a declarar. 
Així, amb aquest sistema judicial tendenciós, als Estats Units el nombre de condemnats pertanyents a les minories racials és habitualment superior al nombre de condemnats blancs. Així, Adolf Hitler afirmava que si s'anaven reprimint molt a poc a poc les llibertats als individus de determinada raça o cultura, tan a poc a poc que cap canvi semblés excessivament fort, al cap de poc temps, la suma de la pèrdua d'aquestes petites llibertats, aconseguien que aquestes persones pertanyents a una minoria indesitjable pel dictador visquessin un autèntic infern. I no... no és veritat que el nazisme no es pugui comparar a res conegut, i no és veritat que no es pugui fer servir com a argument en un discurs o en un raonament; per desgràcia, la història té connotacions actuals i perpètues que es van repetint, cadascuna amb els seus detalls i circumstàncies. No cometem l'error de mitificar el nazisme fins al punt de creure que res tornarà a semblar-se al que va ser. Per desgràcia, els humans el duem a dins, i malgrat l'aversió que ens produeix, uns i altres, treuen gairebé sense ser-ne conscients la llavor instintiva de la persecució de l'enemic de la tribu per part del poder i de les lleis, que una vegada  i una altra surt com una mala herba, i que és capaç d'anomenar democràcia a la mateixa invenció de lleis arbitràries decidides per esclafar el dissident; i és capaç d'anomenar democràcia la interpretació fabulada i fantasiosa d'una llei per tal de poder destruir la vida dels adversaris ideològics.
La convivència es trenca quan s'ignora el resultat de les urnes, quan es considera més important una llei de pedra que la tossuda voluntat d'un poble que sap que és una nació, i que no deixarà de treballar mai per la seva independència mitjançant l'exercici de la pau, sense violència i amb un profund amor fins i tot vers aquells que el persegueixen i el pretenen destruir. 
La mateixa tossuda i noble determinació de George Washington, de Tomas Jefferson, de John Adams. La determinació dels herois d'Irlanda al 1916 amb l'Easter Rising, la determinació de l'Índia, o de Letònia, o de tantes nacions que han volgut decidir les seves polítiques en llibertat i convertir-se en nacions independents. I Catalunya no està disposada a fer-ho amb violència, ni amb rebel·lions, ni amb agressions... Passi el que passi, mai amb violència; mai, posant en perill la vida de cap ésser humà. De fet, l'única violència que hi ha hagut fins avui, ha estat la de l'estat. 
Només parlant, votant; parlant i votant; i estenent la mà a qui vota que no; i acceptant, tant el sí com el no, perquè el futur existirà si les grans decisions, els debats sobre les fronteres, els conflictes nacionals i internacionals... es tracten humanament, amb l'eina de la pau i del respecte a la dignitat humana.

És per això que fa tanta vergonya la ignorància i la intransigència. Fa vergonya que es pensin que el seu propi poble és ruc. El podran enganyar un temps, però un dia la gent s'adonarà de qui és un agent de pau i de respecte, i de qui busca conflicte, impòsició, irracionalitat, i unilateralitat. De qui manipula la informació per inventar-se dimonis. De qui va a la presó per les paraules; i de qui per por a les paraules alça presons i forja cadenes i barrots.
Respecte a les urnes, només això. Que es canviïn les lleis injustes. Solucionem els conflictes parlant i raonant objectivament. No tinguem por de la democràcia. Expulsem els corruptes, que s'aprofiten del conflicte per desviar l'atenció de la seva vergonya. Encetem una nova i eterna primavera de llibertat. I deixem tornar a casa seva als qui mai no haurien d'haver estat empresonats per la partidista, forçada i agressiva interpretació de les lleis; unes lleis que a Bèlgica van dur a ser mereixedors de llibertat els mateixos actes que aquí mantenen a presó uns pares que no han pogut abraçar les seves famílies per Nadal. Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes. 
  

Saturday, November 18, 2017

Pensem en l'amor com una realitat poderosa. We think of love as something strong!



"I think of love as something strong..." deia M. L. King, quan els partidaris de Malcom X li insinuaven que era naïf, ingenu, "bonista" com dirien ara els fatxes disfressats de demòcrates. King creia amb fermesa en el poder absolut de la "no violència" bo i saber que li podia costar la vida, bo i ser conscient que aniria a la presó, i que potser ell no veuria el fruit de la seva lluita. 
Aquests dies estic entenent molt del que he llegit i escoltat de King al llarg de la meva vida. També estic descobrint la provisionalitat de les morals que no es fonamenten en els conceptes essencials del bé i del mal sinó en les tradicions. Hi ha qui creu que algú que tingui relacions amb moltes dones no pot estimar ni entendre què és l'amor, ni defensar causes, ni donar la vida al servei dels altres. Durant molt de temps vaig pensar el mateix, però al capdavall he arribat a la conclusió que les relacions sexuals, els costums, la manera de vestir, els gustos de tota mena, l'estètica, les formes, els ritus de salutació i de comiat... no formen part dels signes que defineixen el bé i el mal. 
El bé i el mal són realitats tan simples que sovint els qui som excessivament complexos els hem de consultar als infants. 
Què creus, nen? Això està bé o està malament? I el nen, mirant quin mal ha patit algú, si és que l'ha patit, respondrà que no és dolent, o que sí perquè aquell o aquell altre s'ha posat a plorar... 
El mal i el bé només són si estan referits al benestar o al malestar de les persones; i prou. Per això el món és tan ple de gent bona, de la qual molts  s'allunyen perquè tal o qual viu així o d'aquella altra manera. 
Per això empresonar bona gent és un acte diabòlic. Per això castigar fets que són pura política, i que a més no han tingut èxit, és pura maldat; i si hi ha lleis que fonamenten aquesta maldat, aquestes lleis són inhumanes. És la bondat o la maldat dels fets allò que defineix el bé o el mal i el que hauria de moure els humans a crear lleis que defensin el bé real, i no pas els interessos polítics dels poderosos; especialment quan aquests interessos polítics menyspreen la voluntat de milions de persones pacífiques que només volen viure al seu país en pau i decidir les seves polítiques com a nació.

El mal és condemnar les persones a causa de mots, d'opinions, de frases, de comentaris, de crítiques. El mal és copejar gent que no copeja ningú; arrossegar persones com si fossin sacs, algunes ja grans. El mal és criminalitzar qui s'atreveixi a escriure la frase que he escrit  abans que aquesta. 

I ens trobem gent de missa, que es pensen que són bons, i desitgen la presó per tots aquells que critiquen les injustícies del poder, o que defensen que uns éssers humans estiguin tancats a la presó per qüestions polítiques sense haver comès delictes de sang ni d'odi; o gent que insulta els qui no pensen com ells, i que anhela lleis que esborrin de la societat els qui prediquin models diferents. El mal és la violència legal que posa un drap a la boca de les persones lliures.

Ens abraça la profunda esperança d'un poder superior a tot, que potser no ens estalviarà lluites i sofriments, com no els va estalviar a Treblinka, a Mathausen, a Santiago de Chile, a Gernika... Però aquest poder superior acaba guanyant sempre, i la voluntat  de milions de persones lliures, que no tenen por, i que tenen com a única doctrina l'amor a les persones i la fe en la pau... no ens abandonarà. 
Creiem en la bondat present al cor dels éssers humans quan es despullen d'ideologies tribals, de grans pàtries unides, de colors nacionals irrenunciables, de lleialtats a éssers humans que es creuen per damunt dels altres per no sé quins drets històrics que no deixen de ser privilegis històrics. Creiem en l'esperit invisible d'amor que protegeix els més febles i que viu amagat al fons dels cors; i que no adora les formes com els superficials, i que estima els cors de les persones normals. Rep diferents noms al llarg de la història, però la seva essència és l'amor, i viu molt per damunt de les tradicions i els costums, perquè la seva moral és la dels nens, que tenen molt clar que és un fet horrorós que hi hagi pares i mares a la presó quan no han fet mal a ningú, i quan la única violència que ha esdevingut al seu país ha estat la de aquells poderosos que han reaccionat embogits davant d'un acte lliure de més de dos milions de persones pacífiques, amb un paper a la mà per a expressar el que voldrien que fos el seu futur.

No tenim por de dir tot això. No tenim por de dir que exigim amor, esperança, pau, respecte als drets humans, il·lusió pel futur... cap d'aquests dons no serà possible si tenim por; per això no en tenim. Seguirem criticant la violència; encara que ens amenacin amb la destrucció si la critiquem. Quina vida ens espera si hem d'acceptar les cadenes de la violència? Les cadenes només sonen quan un va endavant, per això alguns no les senten. Abans de ser esclaus, serem enterrats als nostres sepulcres, per anar a la llar de l'esperit de l'amor, a la terra de la llibertat. No tenim por d'estimar ni d'afirmar i proclamar ben fort que considerem l'amor com una realitat forta i poderosa a la qual cap foscor podrà mai vèncer.

We think of love as something strong!

Tuesday, October 31, 2017

Som persones i valem més que qualsevol estat.



No sé si em fa més ràbia una llei que envia a la presó dos éssers humans per participar com a líders en una manifestació pacífica, o més pena el dolor de les persones que cada dia els troben a faltar. L'enyor d'un pare bo, d'un marit alegre i honest, d'un ciutadà lliurat al servei de les persones. L'absurd d'una legalitat que s'ofereix al tirà per a ser interpretada segons les necessitats repressives de la màquina del poder, buida d'humanitat i de sentiments. Arma de tortura en mans de desferres humanes, perquè som desferres humanes qualsevol de nosaltres en els instants en què odiem, ens convertim en ignorants de riallada gelada i ulls buits.
Et veig, Jordi, impedint que els manifestants bloquegin entrades i sortides. T'observo amb flors a les mans i poemes a la veu. Escolto tot seguit el plor dels teus fills petits. L'espai buit de la teva llar. La dona que estimes, abatuda i trista. La fredor de la llunyania amb què el feixisme disfressat de democràcia et tortura; perquè les lleis que empresonen algú pel fet d'haver-se manifestat, ni que estiguin ordenades per un sistema democràtic, són lleis d'inspiració feixista. 
Veig, lluny dels carrers, o als mateixos carrers alçant el braç amb la salutació nazi, personatges patètics, que defensen que sigueu presos, inconscients, ignorants o indiferents al terrible dolor dels vostres (alguns apel·len a Franco i a la pena de mort) i analitzo la contundent injustícia que patiu pel fet de ser a la presó amb el risc de ser-hi quinze anys, i només per manifestar-vos. Després, aquests defensors civils, envestigats de l'horror repressiu, tornaran a les seves feines, a fer classes de Cultura i Valors, a atendre malalts en una consulta mèdica o a vendre assegurances. I riuran amb els acudits sobre els presoners, i alguns aniran a missa a pregar per "La  España" una, o pel monarca que admiren gairebé fins a plaers inconfessables, o per Franco, al qual reclamen i enyoren. I es vestiran com toca, perquè adoren les formes; i fins i tot consideren que qui viu sense formes no mereix viure; i ho ensenyaran als seus alumnes, els que els tinguin, sense adonar-se que divinitzant les formes certifiquen que no tenen fons, i potser ni ànima.  Tenen fills? Alguns sí. Si els éssers humans tinguessin fills i els estimessin com cal, com s'estimen els fills, potser entendrien que totes les persones són fills i filles d'algú, infinitament valuosos, infinitament respectables. Torturar una persona per les seves idees, per alçar una bandera, per estrafer un crit, per entonar una cançó... és pitjor que el nacionalisme que odien tant els que són nacionalistes sense saber-ho. 
Creu-me; el pitjor no és el nacionalisme company, encara que ho digui el teu adorat Stefan Zweig; el pitjor és odiar algú per ser nacionalista, o per no ser-ho, o per ser d'un color o d'un altre, o per voler la independència, o per no voler-la, o pel que sigui. El pitjor és odiar. El pitjor és donar més importància a una causa que a la llibertat d'una persona honrada.
Mereix viure tothom, i tothom mereix ser lliure; mereix ser lliure el país, la gent, la societat, per a escollir el futur, d'un color o d'un altre, d'una manera o d'una altra manera. Mereixen, els éssers humans, viure en un món a on totes les cultures puguin decidir el seu destí sense que els seus fills hagin d'acabar en una presó lluny dels fills que els necessiten. Mereixen totes les persones ser respectades com a persones sense que cap vigilant d'idees les provoqui pel carrer i els pregunti amb mala llet "que miras mamón" per a  tot seguit engarjolar-les per un mal gest de reacció, o per una mirada de rebequeria natural. Mereixen totes les terres del món que els seus fills i filles siguin iguals davant la llei, sense senyorets privilegiats a causa del cognom, adoctrinats per tutors, adoctrinats per preceptors, adoctrinats per militars i dictadors... Mereixen totes les terres tenir Caps d'estat votats, i no imposats i elevats, per llei, a la categoria d'irresponsables jurídics. Mereixen totes les societats de gent honrada viure en una república de persones amb les mateixes oportunitats, sense que la llosa del passat, amb la seva herència aristocràtica, com un llast, com un pes insuportable, com una taca a la dignitat humana i a la llibertat de tots els éssers humans, els esclafi com si fossin bestiar. No som bestiar. Som poble i som persones.
   

Monday, October 16, 2017

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels




Avui ha estat un dia estrany. Ens hem llevat amb la intenció de passar el dia per Viladrau i Sant Hilari, cercant el rastre d'en Serrallonga; però ha estat impossible. L'autopista anava carregadíssima. La C-17 tenia retencions fins a Vic i ens hem atipat de cotxe. A l'últim, hem decidit agafar les carreteres a on no hi hagués embussos, i deixar-nos endur pel destí, a veure a on anàvem a parar. Hem acabat a la carretera de Caldes de Montbuí, però hem passat de llarg Caldes i hem anat en direcció a Centelles, sempre triant el camí a on hi hagués menys cotxes. Finalment, com que ja era quasi el migdia, m'he ficat al primer poble que he trobat, que era Sant Quirze de Safaja, i he buscat el centre del poble. No trobàvem lloc per aparcar perquè és un poble molt petit i quasi no hi havia espai. Hem trobat una petita plaça, i he deixat el cotxe ben aprop d'una paret al costat d'una església. Al baixar del cotxe hem vist que era un cementiri; i a la porta del cementiri, hi he vist un petit monument dedicat a un dels personatges de la meva vida "Màrius Torres". M'he quedat glaçat, perquè feia anys que pensava buscar a on estava enterrat per anar-li a fer una visita algun dia.

La porta del cementiri estava tancada amb clau, i no hi havia ningú als carrers del poble. Quan ja estava resignat, i em pensava que no podria entrar-hi, ha aparcat un cotxe i ha baixat una parella gran amb unes claus. Anaven a posar flors a un familiar. Els he demanat si podíem entrar-hi, i m'han dit que sí, que encantats. El cementiri era increïblement petit, i el nínxol de Màrius torres, tan senzill i tan a prop de la terra com la seva poesia.

Màrius Torres m'ha inspirat llibres i relats que he escrit: Llunyanies, La noia de la Residència de les muntanyes... a on fins i tot hi surt com a personatge. M'ha emocionat moltes vegades també amb la Cançó a Mahalta, que un dia una noia jove que es deia i es diu Laura em va dir que valia la pena d'escoltar. Jo en aquell moment coneixia només La ciutat llunyana gràcies a la Montserrat Roig; però Cançó a Mahalta em va obrir un univers i em va inspirar un altre llibre, que encara és inèdit.
Pensant en aquest episodi d'avui, en què m'he trobat al costat de la tomba d'en Màrius, m'he sentit ben bé com si l'atzar, o alguna altra realitat, m'hi hagués arrossegat. Quantes casualitats! Els embussos a la carretera; l'atzar de triar la menys transitada. El primer poble que m'ha sortit a l'hora gairebé de dinar. El primer lloc a on he pogut aparcar... i pam... el cementiri de Màrius Torres. Jo anava a buscar un bandoler, en Serrallonga, i un poeta m'ha arrossegat fins al seu costat.

A la tarda, havent dinat; hem decidit acostar-nos al Marquet de les Roques, la casa d'estiueig de Joan Oliver (Pere Quart) a Sant Llorenç del Munt, a l'anomenada Vall d'Horta. No hi havia ningú!!! Ningú!!! Imagineu-vos, la solitud de la muntanya, el castell modernista d'en Joan Oliver, el record de Carles Hac Mor i un recital al qual fa nou anys vaig participar en aquell mateix lloc. L'emoció de Màrius Torres encara al cor... i Llavors he tret la guitarra i li he cantat a Joan Oliver el seu poema, amb la melodia que va crear Lluís Llach. I m'he trobat el segon poeta del dia ben a prop.
.
.
.

Saturday, October 14, 2017

La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones.


A song written in 1985 by Frank and Seán O'Meara, about Grace Evelyn Gifford Plunkett, an Irish artist and cartoonist who was active in the Republican movement. She married her fiancé Joseph Plunkett in Kilmainham Gaol only a few hours before he was executed for his part in the 1916 Easter Rising.

S'acosta el desè aniversari d'aquest blog. 
Si m'haguessin dit fa deu anys que duraria tant, no m'ho hauria cregut. Si m'haguessin dit que les circumstàncies polítiques del país serien avui dia les que són, encara m'ho hauria cregut menys. 
És aquest un temps en què cauen les màscares, sense por ni vergonya. Uns gosen protestar contra el "Gobierno de España" perquè no ha aconseguit que els mitjans de comunicació estrangers censuressin la realitat del que va passar aquí quan el "Gobierno" va decidir agredir ciutadans de totes les edats que mantenien una actitud pacífica. 
Les estratègies dictatorials es consideren correctes, acceptables, provocant d'aquesta manera escàndol en altres països que no comprenen com aquestes afirmacions es poden produir dins d'un estat Europeu que s'anomena a sí mateix democràtic, i no comprenen tampoc com després de realitzar-les, no passa res, ningú dimiteix, ningú s'avergonyeix. 
No passa res bo i tota la corrupció, judicis, imputacions, indicis, condemnes, registres... patits merescudament pel "partido" del "Gobierno". No només no passa res sinó que la intenció de vot a Espanya indica que la població els continua donant suport. No passa res malgrat l'atac a cívils per part de les forces de seguretat del "Estado" el dia del referèndum, agressió desproporcionada confirmada i condemnada pel món. No passa res ni aquí, ni a la Unió Europea. 
El canvi de fronteres continua sent un tema tabú per l'economia del món, la qual mana intentant per tots els mitjans que no ho sembli. El canvi de fronteres, que fins ara s'ha produït gairebé sempre amb vessament de sang, continua essent un dret dels pobles que no es concedeix si no és amb una violència inhumana i tirànica. Catalunya està intentant traçar els seus límits, els que com a poble ha decidit, només amb la força dels vots i de la paraula; i la tirania legalista de la vella "España" amb la connivència de l'ancestral i antiga Europa, agredeix, amenaça, espanta, crida, condemna, empresona, i es desespera; potser intuint que el poble no es pot aturar sense que l'agressivitat antidemocràtica del "Estado" quedi en evidència.
Que fàcil que és modificar les lleis per aconseguir que un estat satisfaci les necessitats democràtiques dels pobles que el formen! I això no es fa perquè no es vol.
Que fàcil que és modificar les lleis, i fins i tot la constitució, per a satisfer les exigències econòmiques dels qui ens han deixat diners! I això es fa perquè no queda més remei.
Que fàcil és modificar les lleis per facilitar la fugida d'empreses de Catalunya! I això es fa immediatament perquè es vol.
No té sentit tampoc demanar raonaments als qui ja han pres la decisió d'ofegar les aspiracions d'un poble sigui quina sigui la raó democràtica, les exigències dels drets humans, el sentit de la justícia, l'aspiració i dret de llibertat de totes les cultures... Els testicles pesen més que el cervell de les persones que es deixen endur per l'instint de domini i d'imperi. És aquí a on la bondat humana es troba a faltar, o a on es confon amb aquest instint tribal de possessió que els du a diferenciar entre bons i dolents, essent per ells els bons els submisos, i els dolents els qui decideixen ser lliures; no hi ha opció. Els braus sempre duran banyes, i escometran tot el que se'ls posi per davant; no els expliquis res relacionat amb drets, amb empatia o amb humanitat; tenen banyes i són braus, i no hi ha res més. Tot el que pugui semblar que hi ha, és un sofisme disfressat de lògica que no se sosté i que pretén únicament enganyar el món; però al món no se'l pot enganyar amb facilitat, per això, després de molts anys, i de molt sofriment, acabarà guanyant el poble.
És fonamental, per a no perdre la raó ni el dret, no fer servir mai la violència. Els violents trien el seu propi destí. Els violents escullen el seu propi vestit miserable, el full de ruta amb el qual entraran dins la història com els opressors i els patètics; per molts esforços de maquillatge que intentin fer. La violència no té futur en una societat de persones que situen la bondat humana, el dret de tots els éssers humans a ser lliures, la pau, la cultura, la felicitat... com a primer objectiu de l'existència. Els conceptes antics i bestials com la venjança, la rancúnia, l'odi, el menyspreu, el domini damunt dels altres... no han de jugar cap paper en aquells pobles i persones que el que volen per damunt de tot és un món més lliure i una humanitat més feliç. No val la pena res si per aconseguir-ho es perden els principis identitaris que ens han fet existir com a poble i com a espècie: l'empatia, la intel·ligència, la col·laboració, l'esforç, el treball, el respecte mutu, la llibertat, la tolerància, la cultura, l'amor. 
Hi ha valors infinitament superiors a la supervivència. La vida val més que la supervivència. L'honestedat val més que la supervivència. La supervivència sense la bondat no te raó de ser. I tots aquests valors són els únics que poden dur a la victòria. La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones, la que abraça el nexe comú entre tots els éssers humans, siguin del país que siguin i tinguin les idees que tinguin.

Monday, October 9, 2017

Pobre Espanya!



Tenen tot el dret, els defensors de la unitat d'Espanya, a manifestar-se; igual com el tenen i el tenien a votar que no, a votar a partits que defensin la unitat, a fer propaganda dels beneficis d'estar junts, a explicar-ho i a intentar convèncer.
Ara bé... que difícil que ha de ser defensar aquesta opció i tenir de companys de mani i de causa a personatges que duien cartells a on hi posava "Las papeletas son peores que las bombas de ETA"! Molt difícil caminar al costat d'aquests rètols que banalitzen la maldat del terrorisme i de la violència i que pretenen fer creure que són menys dolents que els vots de la gent de les ciutats i dels pobles que diumenge malgrat la violència patida van poder votar. I els qui apedregaven balcons a on hi havia estelades! I els qui volien atonyinar periodistes amagats rere ulleres de sol dil fascio! I els qui exhibien banderes nazis, o franquistes, i aixecaven la mà a l'estil del fuhrer! Que difícil defensar la Catalunya espanyola amb espanyols que es feien passar per catalans! Jo em sentiria incòmode.
Em sap greu, perquè hi ha una altra Espanya; molts la coneixem i l'estimem. L'Espanya que no té por dels vots, i que més aviat els veu com una oportunitat per a reforçar la unitat, ja que aquesta unitat, si és votada, serà més forta i més real que si és imposada per llei i amb l'amenaça de la presó. Hi ha una Espanya fins i tot capaç de conviure pacíficament amb independentistes, sense insults, sense el radicalisme de les amenaces de mort i de presó. 
Per què una manifestació a favor d'Espanya ha de tenir només els colors groc i vermell...? També és d'Espanya el color morat. També són espanyols els qui volen que el Cap d'Estat es voti. Que curiós que aquesta Espanya amant de la llibertat, entusiasmant, generosa, valenta... no s'intuís enmig de tants nazis! La imatge que el món ha rebut de l'expressió d'ahir, pel que he llegit a diaris del món, és una descripció d'Espanya intensament de mitjans del segle XX, com si la segona guerra mundial no ens hagués ensenyat res.
Encara que pugui sembla rar, m'hauria agradat sentir-me seduït per una altra idea diferent a la caspa i l'agressivitat. No m'explico com alguns polítics teòricament de vocació progressista poguessin participar sense rubor enmig de tanta impulsivitat i de tan poca intel·ligència.
A on és l'Espanya del segle XXI, l'Espanya capaç d'entusiasmar els joves (els joves normals, vull dir, no em refereixo als que alcen el braç a l'estil nazi o canten el cara al Sol)?

Podria dir que a mi m'és igual, perquè la independència de Catalunya és un fet; si no arriba a ser ara, no trigarà gaires anys; les atrocitats de les forces de seguretat s'han encarregat de fer entendre de per vida a les generacions de nens i de joves de quin costat poden estar si volen una societat pacífica i civilitzada. Els nens d'una guarderia, l'altra dia, van plorar quan va passar un helicòpter de la policia espanyola; i en una altra escola a on la policia anava a fer una xerrada en un curs de primària, també hi va haver plors i por. Per tant, la independència és un fet, només és qüestió de temps. Per això dic que podria dir que m'és igual; però no m'és igual, perquè m'estimo Espanya i la seva gent, igual com m'estimo França, i Escòcia, i tants llocs fantàstics del món; en tots ells, i a Espanya també, hi ha gent adorable.
.
..

Tuesday, October 3, 2017

Crònica del dia del Referèndum d'Independència (per Mathew Tree)

El següent escrit és del Mathew Tree, el va publicar al seu Facebook. 
     Ell, gentilment, m'ho ha deixat penjar aquí.

On the evening of the September 30th, I went on a stroll to my nearest polling station, the Fort Pienc primary school at the far eastern end of Barcelona's Eixample district; the same school which my children had attended from the ages of three to twelve. So I knew quite a lot of the people there, who were putting up signs on the walls supporting democracy and the right to vote and were going to spend the night there, organising activities that were non-referendum-related, as they knew they would get visits from the Catalan police, who had instructions to close any premises in which 'referendum-realted activity' was taking place. 
The police had been twice, had been exquisitely polite, took note of the number of people staying overnight and left. The atmosphere inside was bristling with excitement, of a kind I'd seen before (on the major Catalan demonstrations of 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 and 2017) when people who thought they'd never stand a chance of seeing any real change in Catalonia suddenly found themselves doing the changing themselves.

An app named 'Call to Democracy', downloaded by millions of people, advised everyone who wasn't staying the night to be at the polling stations at 5am the following day: four hours before they opened. This was to prevent any attempts by the police to break in and steal the ballot boxes. I got there at five to five, it was still dark, and already hundreds of people were waiting in a drizzle which took another quarter of an hour to turn into a downpour. Nobody left, including the ones without umbrellas. We waited and chatted. At around six, I went back home to get an umbrella and some dry shoes and socks. On the way back I went to the bar of the bus station opposite the polling station for some water. The Catalan government spokesman was on the TV, announcing that, in order to allow citizens to vote at schools which had been evacuated and sealed off by the police, a universal census had been activated, meaning that with suitable ID, anyone could vote at any available polling station. Not long after I got back to the crowd, the streetlamps clicked off, just as natural light was starting to ease its way into the sky.
A little later, a helicopter belonging to the Spanish National Police began circling over us, spotlights on, for about an hour. No press helicopters, because Madrid had sealed off Catalan airspace for the weekend to avoid journalists taking pictures of the huge crowds waiting patiently at polling stations all over the country. 9am rolled around but the doors were still shut, because the Spanish authorities had blocked the servers to prevent voting. The school's IT expert arrived, and fixed the problem, at least for the time being. The elderly were given priority, and soon a corridor in the crowd was made so that a thin line of men and women in wheelchairs or leaning on walking sticks or their grandchildren, could wend their way into the school. A little later, the first of them emerged to universal applause. One (very) elderly man in a wheelchair raised his fist and yelled 'Long Live Free Catalonia!'. These were, after all, people who had lived through the worst years of the Franco dictatorship, when simply saying something in Catalan within hearing of the wrong policemen could get you beaten up or thrown into jail (later, on Twitter, someone told how his grandmother had been beaten by police for saying, in a baker's, in Catalan, 'Who's last in the queue?').
Anyhow, to cut a long story short, there was a lot of waiting, hours and hours of it, with the server crashing every thirty minutes until finally the IT guy found a definitive solution, in the early afternoon. By this time we had heard news from the three other polling stations in our neighbourhood. Some people had been over there and then returned with videos of people being beaten, dragged and kicked by heavily armed Spanish National Police, who had broken into the premises by climbing fences or smashing open windows and doors. All in order to get the ballot boxes. A Catalan public TV news app started to broadcast news of the number of people injured around Catalonia in similar operations: by midday there were just over two hundred of them.
I asked a passing camera crew where they were from. France 4. Their camerman had been swiped with a baton when filming at the nearby Ramon Llull polling station. People were now coming in to Fort Pienc from that and other neighbouring polling stations, including a woman whose arm was in a sling and her fingers in splints. I asked her what had happened. Her name is Marta Torrecillas, she's 33 years old and works for the Catalan government as an Adminstration Department Head. She was at the Pau Claris polling station when the police came in. No sooner did they see the accrediation around her neck identifying her as a Catalan government worker, than they ripped the plaque off her, and, laughing, started lifting her skirt and lowering her blouse, before throwing her down a stairway. One policeman then broke three of her fingers, one by one. (He has been identified as agent 4U21, and - it goes without aying - is still at large). She had the stunned, dazzled look of someone who cannot yet fully believe what has happened to them. After having been thus abused and tortured, she had made her way to Fort Pienc, and voted. Indeed, our polling station, thanks to the size of the crowd that never left its side, remained untouched by the Spanish police.
News from other places - where friends and family of the people outside the Fort Pienc polling station had voted, or tried to - started coming in. In Sant Cebrià de Vallalta, a tiny muncipality off the Maresme coast, north-east of Barcelona, people had been dragged down stairways; in another tiny village, Aiguaviva, near Girona, tear gas had been used.
The helicopter came back several times and buzzed above us for a while before heading off again. And then images started flooding in on smartphones from all over Catalonia: people being shot at with rubber bullets (banned in Catalonia) while they tried to help an injured man into an ambulance; a middle-aged woman with her face covered in blood; young women being dragged along the floor by their hair; an injured politician being whacked a second time as friends tried to get him through a police cordon. All in all there was an average of eight injured people for every polling station that was attacked. 700.000 people of a total census of 5,400,000 had been prevented from voting, either because they couldn't make it to an untouched polling station or because the servers were down or because they were being attended to by paramedics.
For the last 40 years I've watched as time after time, Catalans have been treated like foreigners (or worse) in their 'own' state by central government and its affiliated media. A conflict which sooner or later had to have some kind of resolution. For many years, the opreferred option was to turn Catalonia into a federal state, along the lines of the Basque Country. Since the federal option was quashed by Madrid in 2010, independence was all that was left. Little wonder, then, that this year just under 80% of the Catalan population wanted a referendum on whether Ctalonia should become an independent republic, or not. Despite seemingly insuperable obstacles, the Catalan government, backed by a pro-independence parliamentary majority, duly organised one. Apart from at least partially revealing what Catalans wanted, the referendum also showed us what Madrid really thinks of us, when push comes to shove: that from its point of view, the only acceptable option is that we - literally -keep our heads down, shut up and pay our taxes (the highest regional tax rate in Europe). Or we will be terrorised. There is no other Spanish or European region which is in this position (and by the way, you pompous English pontificators - and there are only a few of you, fortunately - who claim that those Catalans who want independence are all either manipulated or money-grabbing, we know exactly who we are and what we think and why).

The latest news, just in today (02/10/2017), is that the thousands of violent men in uniform who showed such loathing towards us yesterday, are being asked by the state to stay on in Catalonia for an indefinite period. And it's not so they can learn the language.
.
.
.
.

Image from Alhzelia in the wikipedia, CC BY-SA 2.0

Sunday, September 24, 2017

És el vent insistent qui m'empeny riu avall...

Cover d'una cançó de Joan Vilamala

Bufa el vent, i arran de codina fa, si fa no fa, l'olor de sempre. Sembla mentida que amb un paisatge tan bonic, i en una posta tan dolça, hi hagi qui decideixi posar-se nerviós i violentar un país sencer pel gest lleig de no deixar-lo votar, i pels mots lletjos i agressius que diuen que posar un paper en una urna amb una opinió és en aquests moments un delicte.
El paisatge natural, la llum acarabassada del captard, hauria de ser suficient per a fer pensar als repressors la quantitat de gent maca que estan ofenent, els milions de persones de totes les edats i sexes que estan etiquetant com a delinqüents, les famílies honrades a les quals estan insultant i encadenant a no poder decidir, ni tan sols expressar, allò que els agradaria per la seva terra.
El normal seria que els repressors polítics sentissin vergonya; vergonya de detenir, i d'emmudir, gent honrada i treballadora; vergonya de perseguir paperetes com si tinguessin fòbia a la democràcia; vergonya de dedicar més esforços i diners a reprimir una votació que a buscar les pistes de tota la trama de corrupció i de malversació que afecta el seu propi partit; vergonya profunda d'ofendre gent maca i normal que intenten cada dia llevar-se per a tirar endavant la seva família i la seva empresa.
El paisatge, hi continuarà essent; i un dia, les generacions que vindran miraran els temps que estem vivint i ens jutjaran. Fora bo, avui, i sempre, poder respirar profundament, i llançar-los als que vindran, i des del nostre temps estrany, un petó i una abraçada; i dir-los, amb el cor a la mà, que la vida que intentem tirar endavant val la pena, i que ho fem el millor que podem malgrat els errors, i que ens sentim orgullosos d'estimar la pau i la llibertat, perquè al capdavall, allò que queda, és la satisfacció de voler fer en cada moment allò que és correcte encara que de vegades, com tothom, ens puguem equivocar. 
.
.
.
.

Sunday, September 17, 2017

Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol


Fa una estona. 
Aquesta tarda. 
Al Montcau mentre el Sol s'adormia. 
La meva filla gravava. 
Jo intentava pensar en Pere Quart, la pàtria tan petita, el Marquet de les Roques per allà baix, la farigola damunt la qual estava assegut. Pensava en la llibertat de les persones... de fer, de dir, de pensar, de votar, de lluitar... Pensava en els pobres éssers que viuen convençuts que a la llei hi rau la bondat de les bondats, ni que la llei condemni a tot un poble a no poder fer res per escollir, per triar, per somniar, per començar de nou, per assolir el dret que qualsevol poble mereix només per existir. Aquesta pobra gent amb la ment xopa de legalisme, i, de retruc, d'un feixisme ocult que els fa creure en superiors i inferiors, en obediències i dominis, en reis i súbdits, en presons i penes i por, por i més por... Pobra gent que es muden, es pentinen, s'adoren i s'emmirallen convençuts que amb les bones maneres en tenen prou, que amb el que sempre ha estat, i que a tot arreu és, ja tot és bo. Pobres ignorants que no saben el mal que estan fent. 
És infinitament més dolç lluitar per la llibertat que no tens, respectant la llibertat de tots els pobles i considerant tothom igual que tu, que no pas tenir ja aquesta llibertat, o creure que no et cal, o posseir el domini d'un estat... si per posseir-lo ets un tirà ni que no ho sàpigues.
Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol, i que ningú intenti amb la por, l'amenaça, l'immobilisme, la violència legal... forçar una cultura sencera a obeir els engranatges maquinals d'un estat que l'única eina que fa servir per unir és la por, la denuncia, la repressió, la llosa d'una llei de lleis que la majoria ens hem trobat, el menyspreu, l'espoli, el feixisme de fet, disfressat i dissimulat (de vegades ni dissimulat) que és hereu del feixisme de llei.

Després hem baixat del Montcau molt contents, i un cotxe ens ha fotut una hòstia pel darrere. De sort que no ens hem fet mal, encara que l'altre cotxe ha quedat destrossat i ens hem endut un ensurt monumental. Potser per això penjo la cançó, perquè mai no saps quan ho pots perdre tot: la vida, els fills, la pau, l'alegria... Sense tenir cap mena de culpa, de fora et ve donat un destí a vegades fastigós que et trastorna la vida, com passa amb els feixistes.

Gràcies per aquesta vida meravellosa que la natura ens regala! Mai ningú podrà enfosquir l'amor per la llibertat de totes les persones i de tots els pobles; un amor que passi el que passi ens regala pau.
.
P.D. Iceta, si us plau, als països on és il·legal que dues persones del mateix sexe s'estimin... Què han de fer aquestes persones? Cometre un acte il·legal i estimar-se? O complir amb la legalitat i renunciar al seu amor?
.

Saturday, September 26, 2015

De ben a prop hi ha algú que tot s'ho mira.



De ben a prop, hi ha algú que s'ho mira
passejant per carrers i places
a la façana de la gàbia a on li van penjar el cap,
o amb la humitat als ossos;
de tants anys empresonat.

De ben a prop, i invisible, hi ha algú que somnia,
i que ha esperat tres segles en un silenci ignot,
que allò que la guerra va esvair
la pau ho torni un altre cop,
per un demà d'identitat i independència.

De ben a prop, i a frec de pell,
o a dins dels focs dels cors,
o a la il·lusió dels ulls,
no ens resignarem a tocar de peus a terra,
quan en aquesta terra hi veiem tanta sang,
i tanta misèria,
quan hem callat tant temps,
empassant-nos els himnes i els encensos,
dels imperialistes i els bisbes que els van riure els odis,
i els menyspreus funestos.
No volareu, diuen amb la boca torta,
perquè vola el que vola,
però de ben a prop, uns ulls de llum i amor,
contemplen una ciutat que se sent forta,
i un país que avui és un nou país,
i que mai no reviurà cap més derrota.

Pels carrerons del gòtic,
alça la vista i respira amb serenor,
com si tot de debò fos nou,
com si la por formés part de la història,
com si el present tingués ja la llavor
de la lluita, del respecte i la victòria.

Camina, i espera freturós
que demà s'enceti una altra ritme,
passi el que passi, si avui no hem tingut por,

mai no renunciarem a viure lliures.






.
.
.