Que no siguem llops

Aquests dies, sovint hi ha aclaparament, estrès, l'estat d'ànim tens per la convicció que no s'arriba a tot, i com a conseqüència una queixa constant i una sensació de falta de felicitat, com si la pau interior hagués fugit. Tot aquest malestar hauria d'apaivagar-se pensant en els malestars que són de debò. No ens alegrem dels privilegis dels quals gaudim perquè els considerem lògics i els donem per descomptat, però no ho són. Podríem no gaudir-los. Si fóssim conscients del privilegi que representen certes benediccions amb què hem estat premiats no podríem deixar d'estar contents.

Estem vius. El sol escalfa. Tenim una feina. Hi ha gent que ens estima. Tenim una casa i un plat a taula. Podem esperar i desitjar futurs possibles que per altres estan enfosquits. Vivim a prop de la natura. Podem estimar. Podem donar sense esperar rebre (poques altres bèsties ho poden fer). Tenim moments de tranquil·litat en què podem badar i no fer res. Tenim un sou digne. Hem assolit fites professionals, i en podrem assolir més. Tenim un poble, un carrer solitari sota un cel gris i el fred de l'hivern. Tenim el bosc a prop, i olor de farigola i de romaní.

No hi ha ningú que ens prohibeixi parlar la nostra llengua a classe. Ningú ens impedeix vestir-nos com ens ve de gust. No hem de patir pels diners dels nostres pares. Ningú ens fa sentir estrangers a la ciutat on vivm des que som petits. Ningú ens mira de cua d'ul mentre pensa que hem vingut a robar-li el país. No vivim en guetos. Som valorats. Els humans bèstia que defensen el territori de la manera com ho fan els llops no ens han posat en el punt de mira. És poc probable que la història més trista del segle XX es repeteixi a les nostres vides.

Però hi ha qui no gaudeix dels nostres privilegis, dels privilegis que no veiem, i que són privilegis. Quan estem tristos, enfadats, enrabiats... sovint és perquè no som conscients del sofriment de tanta gent que no ha escollit el seu sofriment. Ho tenim tot, i no veiem res; només la feina que ens estressa, i la falta de pau interior, que potser no sabem ni què vol dir.

Pel cap baix, que no formem part dels llops ja fóra molt.

I continuem construint.

La violència pot tenir moltes causes. Convé tenir-ho present. Una de les més habituals és la por.

La por mou les persones a defensar-se atacant. La por sovint és inconscient; l’atac sovint és subtil, discret, però pot ser punyent.

És subtil i discret per tal que pugui ser negat si el recriminem; i atribuïm la confusió a l’excessiva susceptibilitat de qui se sent atacat; però la nostra ment, com la ment dels nens, és força eficient en la detecció de les microviolències estratègiques que van d’incògnit. Qui té por, escampa la por i la violència oculta que genera igual com un virus s’escampa per la població.

Un dels altres orígens de la violència és la idea de justícia que moltes persones s’han forja al llarg de la creixença, i que sostenen les principals religions i sistemes judicials de l’actual civilització humana. La justícia objectiva, independent del context històric i social, només pot ser descrita com “allò que dóna a cada ésser, el que cada ésser necessita per millorar com a persona”; qualsevol definició que sigui contradictòria amb la qualitat de la millora individual de cada persona és errònia i genera tota mena de violències. La violència és l’anulació de les qualitats que fan que un individu viu es comporti com a persona.

(Avui he sommiat per primera vegada amb el meu pare; se'l veia bé. Volia que li busqués uns acords d'una partitura. Li anava a contestar que a google, posant "Tab chords" i el nom de la cançó, surt una aplicació genial, però quan li anava a dir he recordat que era mort, i quan li anava a preguntar com és que era allà si era mort, ja ha començat a marxar i he preferit no fer-lo sentir incòmode)

Continuarem construint

Quan l'estàtua de marbre, enamorada de la forma de la seva emprempta arreu, maldi per destruir, des del que ella creu el seu amagatall segur, tot senyal de creació aliena... continuarem construint.

Quan el demiurg insegur alci la bandera del seu pseudopoder, i quan amb una rialla dissimuli la seva enveja malaltissa i la seva rancúnia de gel... continuarem construint.

Quan la visió única de qui no sap que la té vegi monstres a on hi ha creadors... continuarem construint.

Quan se senti superior qui només té allò que el fa sentir superior, i quan creient-se superior pensi que ens ha esborrat i que la nostra acció s'ensorrarà en l'oblit dels mediocres... continuarem construint.

Continuarem construint, i passarem amb discreció pels carrerons del Raval, assaborint els colors d'una vida ignota amarada d'una intensitat indescriptible, i absorbirem tots els colors i totes les flaires, tantes vegades oblidades pels amants de la perfecció de porcellana.