Setè, i algunes idees sobre el fet de crear.

Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra. 

Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.

Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.

Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.        

Arles, el foc de les coses, i Van Gogh

A l'últim queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al final vas descobrir la llum a la palla i la terra. 

Vaig buscar la teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen que la vas regalar a una prostituta. 

I el foc de les coses el vas encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.

He vist a la sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que sovint és menyspreada.

He vist al recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit, ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir. Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera, el foc de les coses ha de sortir.

Biarritz. Quan el cap no pot més, el cor el salva.

Quan el cap està cansat, el cap ens salva; els somnis, les fantasies, el paradís que ens inventem. Tots els paradisos són, poc o molt, invents del cap; i quan el cap no pot més, convé refugiar-s'hi. Quan el cap no pot més, el cor el salva. Quan el cor no pot més, el cap el salva. Quan ni el cap ni el cor no poden més, queda el paisatge per enviar a pastar fang els qui adoren el déu de la utilitat i l'eficàcia. Hi ha massa morts per no viure. Hi ha massa morts com per a no viure. El cor creu massa en el que fa com per a deixar de creure en miracles. Tallem la carn podrida del malalt que es pot morir de gangrena encara que el malalt ens regali calúmnies o crítiques animals, perquè som metges no pas per a guanyar vots sinó per a ser metges. Perquè l'estratègia del metge no la dissenya el malalt, ni el client, sinó la medecina i els anys i la saviesa del metge. Quan el cap està cansat, el paisatge pot ser Biarritz. I Biarritz és un paradís inventat dins d'una ciutat de debò que jo no veig com és sinó com el meu cap imagina. Per això m'agrada tant; una mica com passa amb tot. Necessitem la fantasia per a traure forces per a viure; i al capdavall, ens adonem que potser l'únic de debò real és allò que el nostre cap inventa a partir d'una objectivitat definida per la mesura (segons la quàntica).

Biarritz és una línia arquitectònica que la defineix, i un mar que se la menja a petons, i sentors de creps, i olor de sal, i onades, i un entorn d'un verd gemat com res al món (ni Escòcia). Biarritz és un vell francès que un dia em va mormolejar amb un somriure “Je t'aime, je t'adore” en veure'm abraçat a qui estimava. És una tarda d'estiu després o abans d'una platja salvatge de les rodalies. És una gèlida vesprada de tardor en què toca dir adéu a qui estimes per endinsar-te en una lluita salvatge vers la vida que encara no tens i que et toca construir sense saber si podràs, la família que un dia voldràs formar i per la qual necessites una carrera, un títol, un protocol inventat per la brutalitat de les formes humanes. Biarritz és un decorat d'una pel·lícula dramàtica que no s'acaba d'acabar, i que no s'acabarà mai d'acabar, perquè la cursa continua tota la vida. Biarritz és potser un dels indrets de paisatge no original més bells del món, envoltada del paisatge original més bell del món. Com que em penso que, per increïble que sembli, encara no tenia cap imatge de Biarritz en aquest blog ja vellet que continua avançant per una mar esvalotada, i que continua assaborint el viatge en els seus moments més austers i en els més festius, en penjo unes quantes, fins que hi torni, que segur que hi tornaré. Salutacions!