La vida és la mort que fa vacances.

El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.

Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.

Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.

Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.

I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?

Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.

I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.

I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre. 

Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.

Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir

Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

Punts d'arribada

Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.

Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.
 

Que l'amor no desaparegui mai.

En un temps en què s'aplaudeix la separació de les persones quan la suposada qualitat d'una relació fa figa, a mi em ve de gust aplaudir la unitat, la lleialtat, la unió de les persones malgrat que les imperfeccions de l'existència hagin provocat turbulències. Amb això no estic defensant les unions perquè sí, ni les unions quan hi ha violència, maltractaments, faltes de respecte... sino aquelles en què l'afebliment de la passió, del cos, l'envelliment, les dificultats físiques, la rutina, el desgast de la mateixa vida, no han apagat l'amor en el seu autèntic sentit (que va més enllà del desig), la voluntat, la il·lusió, la resistència i la lluita per un projecte de vida en comú, per una família que esdevé el fonament d'unes vides noves que ja comencen a volar.

Hi ha parelles que diuen que se separen per autorealitzar-se i recuperar el temps perdut. Qualsevol decisió és respectable, i ningú pot jutjar el territori sagrat de la consciència. La llibertat és essencial, sense ella l'amor no pot treballar. Però de vegades la suposada autorealització personal és una trampa del mateix cervell i aboca l'individu a la recerca d'un temps que ja no hi és en comptes de viure el temps que les circumstàncies i el repte vital d'un mateix et posen al davant; insisteixo, de vegades, perquè cada situació és una espècie única i necessita decisions úniques. 

La realització personal pot agafar camins molt diversos; alguns seran els de la separació i l'allunyament, però d'altres poden ser el de defugir perfeccionismes, falses expectatives, desigs egocèntrics sovint fonamentats en l'obsessió de retenir una edat o una època que per llei natural ha de passar i deixar pas a un temps nou. 

No hi ha cap temps que es perdi; fins els temps dolents són processos d'aprenentatge i de creixement. Córrer i apressar-se no fa recuperar cap temps perdut, i pot destruir el seny i la calma, que són necessaris per entomar el temps de l'ara, l'únic que tenim entre les mans.

Però això només val per mi, cadascú ha d'elaborar els principis de la seva pròpia constitució en nom de la llibertat. Per mi, i per qui comparteix amb mi la vida, van primer els fills i la família, i després la parella i els seus desigs. I això va en contra dels consells de tots els professionals que orienten les relacions; però la vida de parella és un misteri i una realitat singular i única que no es pot encabir en cap manual ni en cap llibre d'autoajuda. 

Amb tot el cor, amb l'evidència viscuda, amb felicitat a dins, amb el pes de l'experiència, puc dir que crec fermament que els fills, la seva educació, la seva felicitat, el seu optimisme, la seva capacitat de treball, la seva capacitat de gaudi, la seva independència, la seva resistència a la manipulació vingui d'on vingui, la seva llibertat enfront de les cadenes dolces de les tradicions, la seva vida... són el sentit de la parella i de la família, que ve després en importància.

Per això em sento molt feliç per totes les parelles que resisteixen els embats de la vida i que conserven l'amor, en el seu autèntic sentit, malgrat que passi el temps; i desitjo que aquest amor no desaparegui mai.

El carrer de Carabassa

De vegades em pregunto per què m'agraden tant els carrers vells, els carrers antics, especialment si tenen roba estesa, i encara més si les façanes estan descuidades i si fan olor de resclosit. M'agraden tant, que hi viuria. I m'agraden especialment si hi passa algú corrent, o si algun veí o veïna de la façana d'un costat parla amb un altre veí de la façana del davant. 

Sovint no sabem per què ens agrada el que ens agrada. En aquest cas, m'agrada més fins i tot que si les cases fossin noves i perfectament equipades i tot fos envejable des del punt de vista de la comoditat i de la tecnologia.

Pot ser que sigui per totes les vides que desprenen; les vides que han gastat les parets i que han envellit els elements materials. També pot ser que sigui per la bellesa de les formes que no desapareix; se'n va la utilitat, la perfecció, la supèrbia del dia en què es van construir, però persisteix la bellesa que el dissenyador hi va voler posar. És sobretot per l'evidència que quan el que és superflu se'n va, persisteix la humanitat. Una dècima de segon després d'aquest vídeo, hi ha passat un nen corrent (que he tallat) i ha entrat en un portal, i feia cara de feliç. És com si totes les vides, amb tots els records, bons i dolents, amarats a aquestes parets, embellissin les ombres i els colors. És pels llibres de tots els mobles de tots els habitatges, per les llibretes escrites dins dels calaixos, per les cambres de bany amb el sabó i els perfums, pels menjadors amb els sofàs, pels records de la gent gran que hi viu i que ha conegut tantes Barcelones, i és sobretot per una realitat misteriosa que fa que tot el que és viu i que és de debò desprengui una energia humana impossible de percebre. Cada llar és un campament base en l'aventura arriscada d'explorar el món i la vida. Quan tinc el privilegi de caminar per carrers així, sé que estic en un territori sagrat que haig de respectar i estimar, i no puc evitar copsar tota la bellesa.

Informe de guerra

Obro les portes del meu cor a qui el necessiti. 

No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.

No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.

En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.

El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.

Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.

Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.

Des del palau del rei

Des del palau del rei, es veu la vida amunt i avall. Els colors dels vitralls em fan veure el món no pas com és ell sinó com és el meu palau. Enyoro el brogit, les olors, els sorolls del carrer, l'anonimat, la imperfecció del que és real.

Potser una bona definició de "real" seria allò que té imperfeccions. I el que és real és el més bell, i ho necessitem amb avidesa. La imperfecció podria ser fins i tot el que ha produït el miracle de l'existència de les coses.

Fins i tot, la bellesa més sublim ho és perquè té imperfeccions, asimetries, formes que escapen a la previsibilitat de la nostra petita ment limitada, tan creguda com és ella. La imperfecció podria ser també allò que contradiu una excessiva simplificació de la realitat, allò que assenyala una realitat més complexa i profunda; i també més bella.

Des del palau del rei, em decideixo per la imperfecció preciosa de la vida i el seu moviment.

Estacions

Com d'implacables o d'inevitables arriben totes les estacions quan toca que arribin; amb tot allò de bo que porten. I de vegades sembla que no acabem mai d'estar contents del tot. A l'hivern, fred i foscor; a la tardor, la llunyania de l'estiu i l'inici d'un curs imprevisible; a la primavera, l'esgotament d'un curs intens i la sang alterada del nostre alumnat; a l'estiu, una calor que ens espanta i que ens deixa sense forces. Com deia el Raimon: al meu país, la pluja no sap ploure.

Alhora, però, són les estacions les que ens regalen l'aigua, l'escalfor, la llum, la consciència del pas dels mesos. A la tardor, la serenor de tots els acabaments, els colors dels últims dies d'un cicle, l'olor de terra i de castanyes, la dolçor del de sempre, els crepuscles que caminen cap a una nit tranquil·la. A l'hivern, el recolliment de la llar, la intensitat de les llums enmig de la nit, el dia que comença a allargar-se malgrat trobar-nos a la nit més estirada i com aquest fenomen ens convida a pensar en la victòria del bé, la bellesa de la neu i de la natura glaçada; la primavera, amb tota la seva força esclatant, que trenca amb el glaç del passat i ho fa néixer tot una altra vegada, els colors de la natura, les flaires del bosc, el poder de la vida per damunt dels enemics que intenten destruir-la; l'estiu amb el triomf del Sol i el mar que es fa amic, els dies llargs, la música a la sorra, l'olor de sal i de pins, el retrobament amb les hores lliures, la família unida, l'absolut on ha de ser.

I cada matí, una alba després del silenci de la nit. I cada dia, un repte i una raó per enfrontar-nos als nostres dracs i als dracs de fora que pretenen devorar-nos. I abans que els dracs de la ciutat engeguin el seu bramul instintiu als rius de serps dels cotxes que s'esforcen a semblar el tot, va bé pensar en la vida com un seguit d'estacions organitzades per construir una bellesa que ens toca d'acabar; hem nascut sense pèl i hem de combatre el fred, sense ollals i necessitem mossegar l'aliment; hem arribat sols, i necessitem abraçades; no sabem de què va tot, i algú ens ha d'assenyalar les raons de l'esperança.

Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat

Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius. 

Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt. 

Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant. 

Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.

Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.

.

.

.

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada.

Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.

Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.

Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.

Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu. 

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.

Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.

El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.

Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques. 

La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.

I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes. 

Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.

.

.

.

Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

L'energia invisible

 

Cada moment que vivim és un privilegi. Descans o feina, tribulació o festa, quietud o brogit. El temps i els colors, les formes, els sons, els records dels rostres i dels llocs. Tot és un regal i un goig que de vegades la pressa ens arrabassa. Em fa feliç la felicitat dels altres, la seva sort, les seves habilitats, les seves victòries. Si no em fessin feliç, estaria malalt.

De vegades, qui intenta arrabassar-nos la consciència de privilegi no és la pressa sinó la injustícia, l'ofuscació dels altres quan són guiats pels instints animals; l'enveja i la gelosia (que són malalties mentals); la incomprensió de les dificultats dels altres, de les seves malalties invisibles, dels seus drames interiors, de les seves incapacitats. 
L'obsessió impulsiva, el fet d'actuar a cops de nervis, l'absència de calma, els crits, el nerviosisme, l'odi en estat pur... tot això és la substància de la malaltia. L'absència d'autocrítica fa impossible l'actitud d'escolta. 

L'essencial és la sinceritat amb un mateix. Un mateix sap si es diu la veritat a si mateix. Un mateix sap el pes que no pot aixecar, coneix fins i tot la causa de les malalties que a ulls dels altres són fruit només de l'atzar; un mateix coneix la part invisible de la seva malaltia que els altres no veuen, i que en conseqüència no accepten ni es creuen; un mateix sap el grau del seu amor i la seva pròpia jerarquia d'obligacions, les exigències no escrites de la seva feina si la vol fer bé; exigències que a ulls dels qui tenen miralls a la mirada no són tals, perquè ells no s'hi topen ni les pateixen. Però un mateix coneix la importància de la seva feina, l'ajuda que representa per als altres, el drama d'anar coix en la seva execució, la responsabilitat davant de desenes de persones que necessiten l'acció concreta d'un dels teus dies. Hi ha feines que si no les fa una persona, les podrà realitzar una altra; però hi ha altres feines que només les pots fer tu, i que si no la fas, algú innocent en sortirà perjudicat encara que legalment a tu no et puguin recriminar res.

També saps el que has fet bé, el que has donat, encara que algú no t'ho reconegués; ets plenament conscient del teu esforç, de vegades més enllà del que realment pots, amb tots els problemes que t'ha comportat. Ho saps tu, i no en fas bandera, i això és realment l'únic que compta. L'essencial és la sinceritat amb un mateix.

L'important és mantenir en l'acció diaria la coherència d'una manera de viure concreta que tu tens dret a exercir (ningú te'n podrà mai imposar una altra), i que només has d'entendre tu i els teus. Tens dret a tenir un "tu i els teus". Tens dret a crear la teva pròpia llar i lluitar per ella amb totes les energies del teu ésser, encara que siguin febles. El teu projecte vital mai no va contra ningú, i defendre'l, i defendre l'esforç d'un quart de segle d'amor, no és només un dret, és una obligació i un privilegi. No vols res dels altres, res; mai no ho has volgut; tan sols demanes que no destrueixin el que és teu.

Mai no ens podran prendre allò que és genuïnament nostre, i que tenim a dins i al costat. Al món, entre moltes realitats, hi ha una energia que és discreta i que de normal no es proclama tant perquè sovint no s'identifica com a grandesa. És una energia silenciosa, gratuïta, gens capriciosa, que es fonamenta en la convivència, en el civisme, en la llibertat, en la defensa de la pròpia identitat i en el respecte a les idees i als pensaments diferents als d'un mateix, encara que siguin molt diferents. Mai ningú serà menys per ser diferent a mi, per pensar diferent, per tenir costums, valors o idees, diferents, per parlar d'una manera determinada, o per escoltar una música concreta. Mai no parlaré malament de ningú a esquenes de ningú. Mai no deformaré la realitat dels esdeveniments per justificar la meva visió de les coses. L'energia de deixar ser, de deixar triomfar els altres, i alegrar-se de la seva victòria és patrimoni de moltes persones senzilles que han viscut modestament el seu dia a dia.

Em sento cansat, però espero mantenir-me fidel a aquesta energia, a aquesta actitud; i tenir la humilitat de demanar ajuda quan no pugui més.

 

El sentit de la vida

No puc dir que no hagi estat feliç a la meva infantesa o adolescència, he viscut experiències fascinants; però també he tingut moments de dolor profund, d’aquells que tenen unes arrels que no saps ben bé a on acaben, i una visió general encarcarada i falsa que m'ha ensulsiat llargs períodes vitals. I en part ha estat a causa del món on em van explicar que vivia. 

Acabem tenint la mirada i els ulls dels nostres referents del moment; no parlo concretament de la família, que seria també una altra víctima de la immersió, sinó de tots els referents que l’infant identifica com a poderosos i significatius. Potser per això, al llarg de tota la meva creixença, i amb la lentitud que totes les realitats essencials exigeixen, he anat dissenyant una altra manera de viure, i he après a mirar el món amb uns ulls més objectius, defugint manipulacions, i acceptant fins a on poden arribar les meves capacitats; sabent dir que no, i no intentant fer el que no tinc capacitat per fer. Algunes tasques de les que vaig fer em van desllomar, metafòricament i literal; l'edat en la qual t'enganxen certs esdeveniments no perdona, i aquestes evidències íntimes només les recordo jo; només les sé jo; i amb això en tinc prou.

Això no seria excessivament destacable si amb tot aquest procés no hagués aconseguit que qui estimo gaudeixi d'un tipus de felicitat molt diferent, que jo no vaig tenir; potser per això, a banda de les dificultats de la vida, soc dues vegades feliç; i per això compensa tant; i per això m’alegro de no haver estat feliç sempre si ha servit perquè ell i ella ho puguin ser de debò; i és evident que ho són. Llavors jo ho soc, sigui on sigui, i em passi el que em passi, i ho seré encara que un dia jo ja no hi sigui.

Quan me’n vagi, qui estimo es quedarà, i es quedarà perquè jo he treballat perquè es quedi i ho gaudeixi; per això tinc tanta pau, i per això tant me fa marxar. I el que és més important, sense saber-ho, els qui deixo, i pels qui he viscut, tenen i tindran els ulls amb els quals han après a mirar la vida, i el món bell i digne de respecte que els he assenyalat, la concepció del civisme, de la independència i de l'objectivitat, sense crits ni atacs d'histèria que quan apareixen en algú busquen justificar l'injustificable, quan sense crits veu que no se'n surt. I els qui deixaré, i hauré estimat, ell i ella, tindran a més de la meva mirada i del meu món, tot allò que hauran descobert amb la seva pròpia experiència; ells seran més que jo, i en tinc prou amb què em recordin ells i m'oblidi el món.

Quan alguna vegada he caminat per la vall de la foscor, amb mestres que feien mal, i amb el cel gris i encapotat, envoltat de manipuladors de llibre, dels ferits de la guerra i del franquisme, de desferres que marcaven el pas de l’oca, de persones que es pensaven que els nois no podien estendre la roba, o que fer l’amor amb qui estimaves era pecat i motiu de vergonya, o que els homosexuals eren uns pervertits, o que una esposa no podia anar de viatge amb les seves amigues sense el seu marit, o que si el marit es quedava sol a casa no sabria fer el dinar ni posar els calçotets a la rentadora ni evitar posar-se al llit amb una altra dona, o que Franco ens va salvar a tots… Quan m’he amarat de professors de ciències naturals que et deien que Darwin no sabia del que parlava i que tots venim d’Adam i Eva... Quan et deien que la raça blanca sempre se’n sortia de totes, quan et proposaven que delatessis els companys si els veies fer alguna cosa inadequada, quan convocaven tot l’equip directiu si enxampaven algú amb alguna imatge impresa inadequada, quan et feien canviar de carrer si el teu carrer passava davant d’una escola de noies, quan intentaven que et sentissis culpable si els deies que mai delataries un company... Quan m’ha passat això, i, de nen, t’ho has arribat a creure, i d’adolescent ho has anat cancel·lant… Quan has canviat aquest món pel de debò… i quan t’adones que fer-ho des de dins de la immersió és tan miraculós... i que aquest miracle és tan bèstia, que tot ha valgut la pena només per viure el procés, només per treballar-hi en contra i vèncer... llavors entens el sentit de tot i veus que paga la pena.

Quin gust vèncer encara que només ho hagin pogut gaudir plenament els qui més estimo! Si m’hagués trobat el món ja fet d’entrada, no n’hauria après tant, no seria tan meu, no l’hauria en bona part construït jo mateix; no seria una de les obres de la meva vida, una tasca per la qual paguen la pena tots els camins travessats, i totes les mossegades que, de tant en tant, encara m'arriben.

Viure és construir i donar sentit a la teva pròpia existència amb el que decideixes fer; ningú, fora de tu, escriurà amb encert aquest sentit per a tu; i tot allò que dones et retornarà amb escreix, a tu o als qui estimes, encara que els de sempre negaran el que has donat fins i tot quan t'ha costat un ictus i quasi la vida.

Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la mateixa ceguesa, neguen l'existència de la llum.

Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l'amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l'esforç que calgui en la consecució d'un objectiu. L'amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.

Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l'espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dona sentit a la lluita, l'alegria que ens mou a exigir-nos i l'esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l'exigència exercida envers un mateix pel fet d'estar enamorat d'una ambició noble, d'un desig sublim, d'un motiu vital. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

Necessitem un "per què" lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap "com"... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.

L'aparent fracàs del mètode constructivista en l'educació, no està produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l'exercici de la docència; ni brolla arran de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament de la manca de capacitat de motivació en els processos d'aprenentatge. Aquesta mancança prové de l'ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l'última raó de totes les empreses i ambicions. 

La transformació de la societat ha de venir darrere de l'educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l'enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l'existència de la llum. Aquesta llum és la que mou a l'aprenentatge; no pas les fuetades.

Per caminar cap a l'aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l'esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s'aturen a reposar damunt del nostre capell

Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l'espai; o potser davant l'evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d'un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l'avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d'un capvespre d'estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta.

L'experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l'entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d'uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

Cert, bell i claríssim!

Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat. 

Arribar a saber qui ets

 

És curiós com al final de la vida arribes a saber qui ets; saps per què has nascut, el que has de fer, com ho has de fer, i saps que ho estàs fent. Has esquivat esculls, has vençut resistències, has desfet mentides amb les quals han pretès manipular-te i dirigir-te; i no pas una vegada, sinó moltes. Has aconseguit pràcticament tot el que desitjaves; o, si més no, el més bell de tot el que desitjaves. Saps a on faries per viure si fossis molt jove i tornessis a començar. Saps el que estudiaries. Saps a qui escoltaries i a qui no faries cas. Saps perfectament el que et caldria fer per sentir-te tan bé com et sents ara; i potser arribaries més lluny, perquè series on ets ara, però amb trenta anys menys. D'altra banda, potser has descobert que arribar lluny no és l’objectiu suprem; al capdavall, no és el teu objectiu; que el que compta és avançar pel camí que és teu, no hi fa res com de lluny et porti.

I potser si no haguessis hagut de vèncer els manipuladors, si no ho haguessis tingut tan difícil, si no t’hagués sigut necessari lluitar tant per la teva identitat; tot el que tens, no seria tan teu; i no hauries après tot el que has après.

I penses… Ara que ho he après, ja arribo al final; de què m’ha servit haver-ho après, si d’aquí a poc el meu cos es descompondrà. I conclous, que si la vida és un gran aprenentatge sobre qui ets, deu ser perquè aquest aprenentatge, d’una manera que no comprens, et servirà per a la vida que vindrà després de la vida. I saber qui ets i com ets et fa sentir molt bé.

Allò que has de fer, et fa tan feliç, que no t’importa el que et pugui regalar o el que et pugui prendre, t’importa poder-ho continuar fent; quan això et passa vol dir que has aconseguit estar fent la cosa per la qual has nascut.

Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts.

Mai no ens hem d’alegrar de la mort de ningú, i molt menys d’una mort violenta. Si estem en contra de la guerra, estem en contra de totes les guerres. Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts. Altrament, no ens diferenciaríem gaire d’aquells a qui critiquem.

Fins i tot, si en algun moment de la meva vida em veiés empès per defensar la vida dels meus fills a prémer el botó d’una arma, no me’n podria alegrar, seria per a mi un dolor insuportable, per molt forçat que m’hagués vist a fer-ho. Matar algú és sempre, com a mínim, el fracàs de no haver estat capaç de trobar una altra opció.

És per això que no puc considerar comportaments dignes el d’aquells que festegen els bombardeigs de blocs de pisos a Tel-Aviv. Jo no sé si forma part del dret de defensa de l'Iran bombardejar els barris de Tel-Aviv, però ni que fos així, cap persona humana que vulgui ser coherent amb la seva dignitat no pot festejar-ho, no pot celebrar-ho, no pot aplaudir-ho, ni la mateixa persona que ha premut el botó no pot alegrar-se’n.

I quan una bomba cau en un bloc de pisos, no sabem a qui ha matat la bomba. No sabem si mata genocides o si mata persones d’Israel fartes dels horrors del seu mateix estat; també n’hi ha. No podem anomenar justícia a una acció que mata persones sense saber ni qui són, ni com són, ni què pensen, ni què han fet. Viure en un país determinat no converteix a ningú en un genocida. La guerra és una realitat que ens ha de fer sentir vergonya, incomoditat, horror, tristesa… mori qui mori, i mati qui matí.

La llei del talió, l'ull per ull i el dent per dent, d’origen jueu, duplica els morts. Treure’t els ulls perquè tu m’has tret els meus només aconseguirà que tots dos ens quedem cecs.

I no dic que no pugui donar-se el cas en què en alguna situació hagi de matar… Però mai ho festejaria, mai ho celebraria, mai ho aplaudiria...

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.