Un viatge fascinant de la meva infantesa (IV). L'alberg.

De l'aeroport, vam anar directament a un alberg; uns d'aquells edificis sense encant, amb aire de quarter, hospici o internat, a on les veus reverberaven i tot donava senyals d'alarma; no érem a casa, no érem a Catalunya, estàvem envoltats de gent desconeguda, i érem nens. 

De l'alberg, recordo les lliteres de ferro. I els ous durs del sopar. Els nens ens vam fixar en el físic de les cambreres, que eren grassonetes, i que vam trobar molt lletges (avui no les trobaria així, ja que he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà, però en aquell moment les trobava lletges). Les cambreres ens van plantar al davant uns plats immensos, plens a vessar d'ous durs bullits; bullits i prou, sense salses ni condiments. I les cambreres, de faccions per a nosaltres esquerpes, proferien frases incomprensibles, que ens sonaven estranyes i seques, en un to que no sabíem si era de sorna o d'enuig. Val a dir que els nens rèiem per tot, i que tot ho trobàvem diferent. Però malgrat les rialles, teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l'aventura. Érem a Israel. Érem molt lluny. I érem al capdavall petits.

I fora de l'alberg, la nit de Tel-Aviv ho amarava tot. I tot se'ns feia estrany. També és veritat que érem, en part, diferents dels nens d'ara. Aquella era una època sense mòbils, ni wassap, ni internet, ni videojocs... Ni tan sols existien els televisors en color ni la bonior de canals i plataformes que arribarien anys més tard. Tots aquests elements fan que avui dia moltes criatures romanguin atordides al sofà de casa. Tampoc no s'estilava l'hàbit pedagògic de tractar amb el màxim de respecte els petits. Alguna hòstia apareixia en algun moment per iniciativa d'algun professor o dels mateixos pares. Avui dia, de sort que la primera llei és el respecte. Érem potser més innocents i menys compresos. I quan un avió, com un déu alat, s'aixecava, qui marxava marxava més. Les comunicacions eren més difícils; calia planificar-les, buscar-les, pagar-les, pactar les hores i els temps de les conferències amb els familiars llunyans. Per exemple, en aquell viatge, hi havia un adult acompanyant encarregat d'anar trucant a Terrassa per explicar als pares que tot anava bé; aquesta era l'única comunicació que teníem amb el món que havíem deixat enrere. 

Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup. I, insisteixo, tot era nou, tot tenia un gust diferent. Nou perquè érem en una altra cultura; i nou, també, per l'edat que teníem. La majoria de nosaltres no havíem viatjat mai tan lluny. Qualsevol detall ens podia arribar a semblar exòtic, sense que necessàriament ho fos. Les olors, les sentíem desconegudes. Els colors del paisatge no eren com els de la nostra ciutat. Ens sobtaven els sons reverberants de les nostres veus al forat de les escales de l'alberg a on dormíem; quan pujàvem esgotats a les habitacions. 

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

Anàlisi psicològica d’aquest capítol

Aquest fragment marca un gir important: de la fascinació de l’arribada a l’aeroport passem a l’experiència concreta de l’estranyesa i de la vulnerabilitat. L’alberg es presenta com un espai institucional fred (quarter, hospici, internat), on les veus reverberen i tot “dona senyals d’alarma”. Per a un nen de deu anys, això no és només un lloc desconegut: és la confirmació física que ja no és a casa, que està envoltat de desconeguts i que és petit.

1. L’espai com a amenaça i com a revelació

Les lliteres de ferro, els ous durs sense condiments, les cambreres “esquerpes” i les frases incomprensibles creen un ambient de desorientació sensorial i afectiva. El nen percep l’hostilitat potencial (el to de les cambreres “no sabíem si era de sorna o d’enuig”) i, alhora, no pot deixar de riure. Aquesta barreja de por i rialla és típica de l’edat: el mecanisme de defensa infantil davant de l’angoixa de l’estrany és precisament la rialla col·lectiva.

La reflexió adulta sobre les cambreres (“avui no les trobaria així… he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà”) mostra un procés de maduració ètica i estètica: el judici estètic infantil, cru i binari, ha estat substituït per una mirada més compassiva. Això indica que el relat no només recupera la memòria, sinó que la reelabora des d’una posició moral diferent.

2. La dualitat por / fascinació

La frase clau és: “teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l’aventura”. Aquesta ambivalència és el nucli emocional del fragment. L’infant se sent petit i lluny, però el mateix fet de ser lluny l’omple d’una excitació gairebé sagrada. El grup funciona aquí com a contenidor afectiu: “Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup”. Sense el grup, l’angoixa de separació hauria estat probablement més intensa.

3. Contrast amb la infantesa contemporània

El text fa una pausa reflexiva important: compara aquella experiència amb la dels nens d’avui. L’absència de pantalles, de comunicació instantània i de la “bonior de canals” feia que el viatge fos més absolut. Quan l’avió s’aixecava “com un déu alat”, la separació era real i gairebé irrevocable. L’única connexió amb casa era la trucada planificada de l’adult acompanyant. Això intensificava tant la sensació d’aventura com la de vulnerabilitat.

Psicològicament, l’autor apunta a una diferència en la construcció de la subjectivitat infantil: els nens d’aleshores eren “més innocents i menys compresos”, exposats a una autoritat més dura (les “hòsties”), però també a una experiència del món menys mediada i, per tant, més intensa.

4. La novetat com a categoria psíquica

Tot és nou: per cultura i per edat. Fins i tot el que objectivament no seria exòtic ho esdevé perquè el nen no té categories prèvies per assimilar-ho. Les olors desconegudes, els colors del paisatge, el so de les pròpies veus reverberant a l’escala… tot contribueix a una mena d’hiperestèsia. El món es presenta com a excessiu, i el nen l’absorbeix amb una barreja d’esgotament i meravella.

Continuïtat amb els fragments anteriors

Aquest capítol aprofundaix el que ja s’insinuava: el viatge no és només desplaçament geogràfic, sinó una experiència de desbordament del self. L’infant que havia crescut en un món tancat i segregat (el primer text) es troba ara immers en una alteritat massiva i desconcertant. L’alberg, amb la seva fredor institucional, funciona com a contrapunt del kibbutz idealitzat: aquí no hi ha joc lliure ni mescla alegre, sinó lliteres de ferro, ous durs i cambreres incomprensibles. La realitat s’imposa sobre la fantasia, i el nen ha d’aprendre a habitar-la amb el grup com a únic refugi.

En conjunt, el fragment retrata amb precisió el moment en què la consciència infantil comença a experimentat la pròpia petitesa davant d’un món gran, estrany i no del tot acollidor, però alhora irresistible.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (III). Imatges.

Continuo amb aquesta petita introducció que brolla del moment en què vam aterrar a l'aeroport de Tel-Aviv. Perquè aquest escrit és la narració d'un viatge d'infantesa a l'Israel dels anys setanta del segle XX; vist tot des dels ulls i la ment, sobretot des de la ment, d'un nen de deu anys. 

Heu de tenir en compte que la narració és ja en si mateixa un viatge; un viatge a una època de clarobscurs intensos, plens de colors fascinants i terribles; l'aproximació a un país fet de llàgrimes, de sang i de rialles, a on la meva consciència jove començava a conèixer els topants de la vida i la misèria de les persones. No em refereixo només al país d'Israel sinó al país metafòric dels meus primers anys d'existència. Aquesta narració és un viatge a la imaginació d'un nen, que transitava principalment les seves fantasies; contemplava la realitat amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments. El relat és una aproximació a les seves pors i els seus somnis. 

Per aquest motiu, em produeix un plaer especial escriure tot el que vaig sentir en aquells escadussers dies tal com ho recordo: la sequedat del paisatge, els materials nous i sorprenents d'un país que en aquell moment era tecnològicament més avançat que Catalunya; si més no, a mi, m'ho semblava. Això ho notava en el disseny dels mobles, en la forma dels bolígrafs, en les baranes de les escales, en els logotips de les marques comercials, en la combinació dels colors urbans. Hi havia homes que duien tern i corbata com a qualsevol capital del món tecnificat; d'altres vestien túniques amples de colors clars. Alguns lluïen barbes immenses, i anaven amb el cap pelat; i duien birrets, i pantalons, i americanes negres. Les dones, moltes, portaven túniques i vels, encara que la majoria es vestien com a Europa.

I arreu ens topàvem amb l'anglès; als rètols, als prospectes, a les pantalles dels monitors de l'aeroport. Pot semblar una percepció sense sentit, però heu de tenir en compte que l'any 1978, a Catalunya, els rètols eren majoritàriament en castellà, l'anglès no es feia servir; i molt tímidament de vegades se'n veia algun en català. En conseqüència, la retolació en anglès ens cridava l'atenció. També hi havia rètols en hebreu, que tenia aquelles lletres tan estranyes que s'escrivien de dreta a esquerra, i que de tan recaragolades em semblaven autèntiques obres d'art. 

* * *

Comentaris de la IA sobre el fragment

El fragment amplia i aprofundeix el que ja s’intuïa al primer text: el viatge a Israel no és només un desplaçament geogràfic, sinó un viatge interior a la ment d’un nen de deu anys. L’autor ho deixa explícit: escriu des de la memòria adulta, però intenta recuperar la mirada i, sobretot, la ment infantil. Això converteix el relat en una doble narració: la del país real i la del “país metafòric” de la pròpia infantesa.

El text insisteix que “la narració és ja en si mateixa un viatge”. Això no és només una figura literària: és una operació psíquica. En recordar i escriure, l’adult intenta recuperar la qualitat sensorial i emocional de l’experiència infantil (la sequedat del paisatge, els materials nous, les lletres hebrees com a “obres d’art”). Aquest plaer especial d’escriure “tot el que vaig sentir […] tal com ho recordo” apunta a una funció reparadora: recuperar la intensitat del que es va viure abans que la maduresa l’aplanés.

El nen de deu anys no contempla la realitat “nua”, sinó “amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments”. Aquesta és una formulació precisa del que la psicologia del desenvolupament descriu com a pensament preoperacional o concret-operacional: la realitat és sempre mediada per la fantasia, la por i el desig. Israel esdevé, així, un escenari on es projecten les pors i els somnis del nen. El país “fet de llàgrimes, de sang i de rialles” és alhora el país històric i el país interior de la consciència que comença a intuir la complexitat i la misèria humanes.

La descripció detallada dels objectes (mobles, bolígrafs, baranes, logotips, colors urbans) i de les persones (terns, túniques, barbes, vels, birrets) revela un xoc sensorial i cultural intens. Per a un nen català de 1978, acostumat a una retolació majoritàriament castellana i a una modernitat més discreta, Israel apareix com un lloc tecnològicament més avançat i, alhora, radicalment estrany. L’anglès omnipresent i l’hebreu “recaragolat” funcionen com a signes d’un món altre que desborda les categories conegudes.

Psicològicament, aquest xoc és formatiu: obliga la consciència jove a eixamplar els seus “topants”. És el moment en què el nen comença a intuir que el món no es redueix al seu entorn familiar i escolar (aquell entorn tan tancat que vam analitzar abans).

Hi ha una línia clara amb el primer fragment. Allà l’aïllament de gènere havia generat una fantasia compensatòria (el kibbutz mixt). Aquí el viatge real ofereix un escenari on l’alteritat (cultural, religiosa, lingüística, de gènere) es fa present de manera massiva. El nen que no havia conegut gairebé nenes es troba ara davant de dones amb vels i túniques, davant d’homes amb barbes i vestimentes radicalment diferents. L’experiència d’Israel es converteix, doncs, en una mena de laboratori d’alteritat: tot allò que a casa havia estat prohibit, confús o denigrat, aquí es mostra en una densitat gairebé excessiva.

El fragment combina fascinació (“colors fascinants i terribles”, “plaer especial”) amb una consciència ja adulta de la duresa (“llàgrimes, sang i rialles”, “misèria de les persones”). Aquesta oscil·lació entre meravella infantil i lucidesa adulta és típica de les narratives de reconstrucció de la memòria: s’intenta recuperar la intensitat sense perdre la capacitat crítica.

En síntesi, aquest fragment confirma que el relat no és un simple dietari de viatge, sinó un intent d’aproximar-se a la ment infantil en el moment precís en què comença a confrontar-se amb la complexitat del món. El viatge a Israel funciona com a catalitzador d’un despertar: de l’aïllament a l’obertura, de la fantasia compensatòria a l’experiència real de l’alteritat.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (II). Les veus dels adults.

Quinze dies abans de marxar, ens havien explicat tot de coses d'Israel; els kibbutzs m'havien cridat molt l'atenció. El fet que nens i nenes de diferents famílies poguessin viure junts, m'atreia poderosament. M'imaginava com seria de divertit el fet de poder jugar tot el dia vora les vaques i els camps de blat de moro, per a tornar, després, al vespre, a l'habitació, suat i amb el cor bategant de tant córrer; feliç, potser, d'haver rigut fins a plorar per qualsevol ximpleria. Haig de dir que em seduïa d'una manera especial la idea de jugar nens i nenes junts.

La meva infantesa va ser un aïllament absolut vers el sexe femení. A l'escola, sempre havia tingut companys, mai companyes. Al meu món, no hi havia nenes, fora de la meva germana, que llavors tenia cinc anys. A casa meva, no em deixaven sortir a jugar al carrer, perquè deien que al carrer hi anaven els gamberros. No coneixia ningú fora dels meus companys de classe, dels nens de l'escolania, i dels meus cosins que eren tots nois. De les nenes me'n feia la imatge que m'explicaven els adults, i la visió llunyana de les que veia pel carrer o en altres indrets públics; sempre a distància; sempre confusament. El professor de l'escolania m'havia dit que les nenes eren ximples, que no sabien cantar, que no posaven a la veu el mateix esperit que els nens. Avui, recordant-ho, m'adono de l'horror d'aquestes paraules falses; llavors, m'ho creia perquè els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans. La germana del meu avi, també em deia que les nenes eren ruques, que eren millor els nens. No em pregunteu per què m'ho deia, perquè em resulta incomprensible, però jo vaig créixer amb aquesta cantarella. La meva mare era incapaç de pensar que un nen podia tenir una amistat amb una nena, o que un home podia tenir una amistat amb una dona, i així m'ho trametia. Una nena, per ella, era una possible futura xicota, una possible parella per a un possible i futur matrimoni; no hi cabia el concepte d'amistat, no tenia sentit per ella. Tampoc no em pregunteu per què.  Aquesta mentalitat transmesa a un nen, quin fruit podia donar? Aquesta és una anàlisi que algun dia potser hauré de fer, però que representa un esmonyonament psicològic contundent, una deformació de la realitat i una perversió del procés educatiu.  Però tornem al viatge. Quan un adult arriba a Israel; quan, de fet, un adult arriba a qualsevol lloc, no ho sent tot tant com sí que ho sent un infant. A l'adult, tot li sembla més controlat, més previsible, menys misteriós, més quantificable. La maduresa mata el misteri. L'abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l'esperit de l'aventura. Els viatges dels infants, són autèntiques aventures. És per això que penso que només els infants són capaços de viatjar de debò; els adults, a tot estirar, visiten. Els infants viatgen de veritat perquè en el seu camí s'apropen més que ningú al món dels somnis. El món dels somnis camina immergit dins d'una aventura real, en una terra nova, a on es troben sempre persones fascinants.

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

El fragment presenta una introspecció autobiogràfica densa, centrada en la socialització de gènere, l’aïllament afectiu i la contrastació entre la percepció infantil i l’adulta del món. Es pot llegir com un testimoni de com els missatges familiars i educatius modelen (i deformen) la relació amb l’alteritat sexual, i com aquesta deformació es projecta sobre un anhel d’alliberament (el kibbutz).

El narrador descriu una infantesa d’“aïllament absolut vers el sexe femení”. L’escola, l’escolania, la família i el carrer (prohibit perquè “hi anaven els gamberros”) constitueixen un ecosistema exclusivament masculí. La germana petita és l’única excepció, però no sembla funcionar com a igual o companya de joc.

Aquest aïllament no és neutre: genera una imatge confusa i distorsionada de les nenes, construïda a partir de:
Discursos adults negatius (“ximples”, “ruques”, “no saben cantar amb el mateix esperit”).
Una visió maternal utilitària: la nena només existeix com a possible futura “xicota” o esposa, mai com a amiga.
Des d’una perspectiva de psicologia del desenvolupament i de gènere, es tracta d’una socialització segregada extrema, que impedeix l’aprenentatge d’habilitats interpersonals mixtes i afavoreix la essencialització de l’altre sexe. El nen interioritza que la diferència sexual és absoluta i que l’amistat mixta és impossible o sospitosa. Això produeix el que el mateix text anomena “deformació de la realitat” i “perversió del procés educatiu”: una interiorització de prejudicis que després caldrà desmuntar a l’edat adulta.

El kibbutz apareix com a imatge idealitzada de reparació. El que sedueix no és només la vida a l’aire lliure o el joc amb animals, sinó específicament “jugar nens i nenes junts”. Aquesta fantasia concentra:

Desig de llibertat corporal i espacial (“suat i amb el cor bategant”).
Desig de contacte mixt no sexualitzat (o, almenys, no redueït a l’òptica matrimonial de la mare).
Nostàlgia d’una infantesa “normal” que no va existir.

Psicològicament, el kibbutz funciona com a objecte transicional o escena compensatòria: un espai imaginari on allò que va ser prohibit o impossible esdevé natural i alegre. La intensitat emocional amb què es descriu (“m’atreia poderosament”, “em seduïa d’una manera especial”) indica que no és una simple curiositat, sinó una ferida relacional no resolta; una ferida a l’autoestima i al sentiment de validesa d’un mateix. Es produeix quan, en edats primerenques, les necessitats bàsiques de reconeixement, de contacte i de ser vist com a subjecte vàlid, no són adequadament ateses. En aquest cas concret, l’aïllament sistemàtic del sexe femení, els missatges denigrants sobre les nenes, i la impossibilitat d’experimentar relacions mixtes no sexualitzades generen una mena de buit o de “forat” en la construcció de les relacions. El desig intens i idealitzat del kibbutz (poder jugar amb nenes amb naturalitat) funciona com un intent de reparar aquesta ferida.

El text passa d’una descripció fenomenològica a una valoració crítica: aquelles paraules dels adults són “horroroses” i “falses”. El narrador adult reconeix la vulnerabilitat del nen davant de l’autoritat (“els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans”). Això apunta a un procés de desidentificació amb els models parentals i educatius, propi de moltes narratives de maduració reflexiva.

La darrera part generalitza: l’adult “visita”, l’infant “viatja”. La maduresa es presenta com a pèrdua de misteri, quantificació i control (“L’abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l’esperit de l’aventura”). Aquí el text adopta una posició romàntica-infantilista: l’infant conserva una capacitat d’obertura i meravella que l’adult ha sacrificat. Aquest to pot ser llegit com a crítica a una racionalitat adulta que neutralitza l’experiència.

El llenguatge oscil·la entre la tendresa nostàlgica (la descripció del joc al kibbutz) i la condemna moral (“horror”, “perversió”). Aquesta oscil·lació és típica de relats de reconstrucció de la pròpia història: es recupera l’afecte infantil mentre es jutja l’entorn que el va limitar.

En resum, el text mostra com una socialització de gènere radicalment segregada i ideològicament carregada produeix un desig compensatori d’integració mixta i, alhora, una crítica a la pèrdua de la capacitat infantil de meravella. És un document que testimonia una privació relacional sostinguda, i un intent d’elaboració conscient adult.

El to del text —reflexiu, crític amb els adults i capaç de reconèixer la pròpia deformació— apunta una visió objectiva i madurada dels fets del passat.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (I). Aterratge a Tel-Aviv-Yafo.

(Això serà la narració d'un temps breu de la infantesa i prometo ser sincer en tot el que es refereix als sentiments. Prometo no posar noms reals, no ser literalment fidel a tots els fets, no inventar res, però posar de vegades esdeveniments que van passar mesos després dins del breu temps d'aquest petit viatge. Ningú que pugui llegir això i identificar-se no ha de patir; no assenyalaré a ningú, canviaré noms, detalls secundaris, perquè ningú es  pugui sentir malament. Ho aniré fent per capítols, ara a l'estiu que tinc més temps.)

Vam aterrar i tot era sec. Jo tenia deu anys. Érem al mes de desembre de 1978. L’experiència em semblava ben bé com si m’endinsés en una de les pel·lícules en blanc i negre que en aquella època emetien sovint als dos únics canals de televisió que existien a la meva terra. Esperava trobar-m’hi el Ben Hur, o potser el Lawrence d’Aràbia, o a Jesucrist predicant damunt d’un turó cobert d’Oliveres. Feia poc que havia vist "Éxodo", i m’imaginava una nena rossa, jueva, fugint de l’Alemanya nazi, enmig d’un camí ignot, de fat dubtós; un camí que havia de dur-la a un país nou i a un futur inquietant. Potser en aquell viatge l’arribaria a conèixer. Potser s’enamoraria de mi i algun dia ens casaríem. Potser arribaríem a viure en un kibbutz.

Val a dir que en aquell moment Israel no tenia la imatge funesta que avui tots tenim al cap, ni sabíem res del context geopolític; si més no, jo, que només tenia deu anys. I cal especificar també que les imaginacions d’un nen de deu anys poden semblar carrinclones; de fet, jo les elaborava en secret, perquè jo em veia com el John Wayne, l’Alan Ladd, o el Gary Cooper; jo era un mascle guerrer i tot allò que feia referència als sentiments ho havia de viure d’amagat per evitar les burles dels meus companys, que eren petits grans monstres miserables, suposo que com la majoria dels nens en aquell moment. Avui, però, quaranta-set anys després, m’identifico amb el "jo" que trenava totes aquelles imaginacions romàntiques, nobles, il·lusionants de les quals llavors m’avergonyia. De gran, he intentat que els meus fills no s’avergonyeixin mai de somniar, d’esperar, de desitjar, de crear… diguin el que diguin els seus amics i amigues, i que potser en algun cas, especialment en el cas de tots aquells que no respectin la diversitat, el que pertoca és abandonar certes amistats; aquelles que no toleren que siguis diferent.

Els nens, llavors, tal com us deia, érem espills dels cowboys americans: intolerants, violents, malparidets, insensibles… Potser tan sols ho fèiem veure. En el meu cas, ho feia veure; la duresa només era simulació. Com deu haver afectat a la meva manera de ser el fet de viure la infantesa ocultant el que sentia? Algun dia ho sabrem tot i ho rellegirem amb sentit de l'humor.

.

(Continuo un altre dia, que això dóna per molt, i ja m'he cansat)

No tot el que respira està viu

                                                                                                                      IA image

Ha perdut el cap. Té una malaltia incurable que li ha esborrat el cervell. Crida sense sentit. Copeja la gent que un dia va estimar profundament. D’una revolada, va arrencar el vestit d’una de les persones que més s’estimava. No coneix ningú. Està contínuament nerviosa. Mai no tornarà a reconèixer ningú. No sap ni qui és ella mateixa. La seva filla, ja gran, viu un infern tenint cura d’ella, perquè la culpabilitat li impedeix ingressar la mare en una residència. La família de la seva filla se’n ressent. I així, vint anys.

La culpa. Els mites ancestrals disfressats de veritat ontològica. Les normes religioses caient com una llosa sobre vides sotmeses a obediències inhumanes. Les normes generals incapaces de respectar el discerniment de cada cas individual. Cadenes ancestrals. Lloses infundades. Inferns bullint dins del subconscient des de la infantesa. L’amor mal entès. Tot això immergeix en un malson que no s’acaba la senyora que ha perdut el cap, la seva filla i la família de la seva filla.

He decidit que jo mai no seré com aquesta senyora. Em considero propietari de la meva supervivència, i entenc que la vida no és només respirar. No tot el que respira està viu. No vull que mai protegeixin el meu cos respirant sense la meva vida en nom d’unes normes que no estimen l’individu. Deixaré escrit, no sé com, que quan jo ja no conegui la gent, em permetin adormir-me plàcidament, i que em recordin com algú que els va estimar tan infinitament com es pot estimar; algú que els demana gaudir de la vida i estimar tothom fins a l’últim alè. Ho escric manifestant també la meva fe en Déu i en la pervivència de la consciència més enllà del cos.

Potser ho veig així, perquè menyspreo profundament el dolor. Considero contrària a la dignitat humana aquesta doctrina pseudomística de divinització del dolor, anomenat corredemptor del mal del món. El dolor no redimeix res, no fa justícia, és mal pur, i és un enemic a combatre. Que se’n pugui treure un bé, no vol dir que s’hagi de procurar. Només podem treure un bé del dolor quan al costat d’aquest dolor existeix la voluntat de combatre’l, en nosaltres i en els altres. És impossible ser coherents amb la dignitat humana si no ens declarem combatents inesgotables contra el dolor. El dolor i Déu són incompatibles i qualsevol associació entre el dolor i Déu és inestable i rara. La creu és un instrument de tortura i execució. El Déu que es manifesta arreu és el Déu de la vida.

Fer de la felicitat un acte de resistència (II)

La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, gairebé amb cinquanta-vuit, ho entenc millor. 

Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells, perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir ni per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. 

La vida costa.

Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. 

Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve (de cap manera) de l’hedonisme i la disbauxa; no és això. Potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. 

L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. 

Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si mateix no existeix.

La felicitat neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment, i que, fins que no ho has llegit en això que escric, no havies escoltat.

Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.

També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió. I de la cançó de la Maggie Cullen, que no saps per què, però ho fa brillar tot. I sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud, encara que es gaudeixin en companyia.

Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.

No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre'ns el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. 

Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat, independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.

.

L’olor de la por és el blanc d’uns ulls que no tenen esma ni per plorar.

                                  IA image

És molt senzill.

Tot depèn des d’on mires, des d’on raones.

Si ho fas des d’un despatx i emplenes excels.

O ho fas davant d’una barca atapeïda de persones que no es poden moure i que desprenen l’olor de les seves necessitats.

L’olor de la por és el blanc d’uns ulls que no tenen esma ni per plorar.

La fredor d’uns mots té el disseny d’un despatx en un àtic de la diagonal.

És ben senzill.

Quan em menjo un pollastre no ploro pel pollastre,

quan em parlen de morts, no ploro pels morts.

Només quan soc davant de la persona que es mor, començo a entendre-ho una mica;

quan escolto plors,

quan el silenci és impossible quan la gent es mor,

o inevitable quan han passat massa minuts abans que ningú faci res.

Quan tot es decideix des d’un despatx de Barcelona o de Brussel·les o d’Estrasburg,

entre vespreig i vespreig, sessió parlamentària o consell administratiu.

Llavors els mots serveixen per ignorar i blanquejar el delicte que es converteix en llei

i que es pretén d’obligat acompliment.

L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

La vida és la mort que fa vacances.

                                  IA image

El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.

Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.

Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.

Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.

I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?

Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.

I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.

I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre. 

Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.

Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir

                                  IA image

Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 

                                  IA image

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

Punts d'arribada

Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.

Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.
 

Que l'amor no desaparegui mai.

                                  IA image

En un temps en què s'aplaudeix la separació de les persones quan la suposada qualitat d'una relació fa figa, a mi em ve de gust aplaudir la unitat, la lleialtat, la unió de les persones malgrat que les imperfeccions de l'existència hagin provocat turbulències. Amb això no estic defensant les unions perquè sí, ni les unions quan hi ha violència, maltractaments, faltes de respecte... sino aquelles en què l'afebliment de la passió, del cos, l'envelliment, les dificultats físiques, la rutina, el desgast de la mateixa vida, no han apagat l'amor en el seu autèntic sentit (que va més enllà del desig), la voluntat, la il·lusió, la resistència i la lluita per un projecte de vida en comú, per una família que esdevé el fonament d'unes vides noves que ja comencen a volar.

Hi ha parelles que diuen que se separen per autorealitzar-se i recuperar el temps perdut. Qualsevol decisió és respectable, i ningú pot jutjar el territori sagrat de la consciència. La llibertat és essencial, sense ella l'amor no pot treballar. Però de vegades la suposada autorealització personal és una trampa del mateix cervell i aboca l'individu a la recerca d'un temps que ja no hi és en comptes de viure el temps que les circumstàncies i el repte vital d'un mateix et posen al davant; insisteixo, de vegades, perquè cada situació és una espècie única i necessita decisions úniques. 

La realització personal pot agafar camins molt diversos; alguns seran els de la separació i l'allunyament, però d'altres poden ser el de defugir perfeccionismes, falses expectatives, desigs egocèntrics sovint fonamentats en l'obsessió de retenir una edat o una època que per llei natural ha de passar i deixar pas a un temps nou. 

No hi ha cap temps que es perdi; fins els temps dolents són processos d'aprenentatge i de creixement. Córrer i apressar-se no fa recuperar cap temps perdut, i pot destruir el seny i la calma, que són necessaris per entomar el temps de l'ara, l'únic que tenim entre les mans.

Però això només val per mi, cadascú ha d'elaborar els principis de la seva pròpia constitució en nom de la llibertat. Per mi, i per qui comparteix amb mi la vida, van primer els fills i la família, i després la parella i els seus desigs. I això va en contra dels consells de tots els professionals que orienten les relacions; però la vida de parella és un misteri i una realitat singular i única que no es pot encabir en cap manual ni en cap llibre d'autoajuda. 

Amb tot el cor, amb l'evidència viscuda, amb felicitat a dins, amb el pes de l'experiència, puc dir que crec fermament que els fills, la seva educació, la seva felicitat, el seu optimisme, la seva capacitat de treball, la seva capacitat de gaudi, la seva independència, la seva resistència a la manipulació vingui d'on vingui, la seva llibertat enfront de les cadenes dolces de les tradicions, la seva vida... són el sentit de la parella i de la família, que ve després en importància.

Per això em sento molt feliç per totes les parelles que resisteixen els embats de la vida i que conserven l'amor, en el seu autèntic sentit, malgrat que passi el temps; i desitjo que aquest amor no desaparegui mai.

El carrer de Carabassa

De vegades em pregunto per què m'agraden tant els carrers vells, els carrers antics, especialment si tenen roba estesa, i encara més si les façanes estan descuidades i si fan olor de resclosit. M'agraden tant, que hi viuria. I m'agraden especialment si hi passa algú corrent, o si algun veí o veïna de la façana d'un costat parla amb un altre veí de la façana del davant. 

Sovint no sabem per què ens agrada el que ens agrada. En aquest cas, m'agrada més fins i tot que si les cases fossin noves i perfectament equipades i tot fos envejable des del punt de vista de la comoditat i de la tecnologia.

Pot ser que sigui per totes les vides que desprenen; les vides que han gastat les parets i que han envellit els elements materials. També pot ser que sigui per la bellesa de les formes que no desapareix; se'n va la utilitat, la perfecció, la supèrbia del dia en què es van construir, però persisteix la bellesa que el dissenyador hi va voler posar. És sobretot per l'evidència que quan el que és superflu se'n va, persisteix la humanitat. Una dècima de segon després d'aquest vídeo, hi ha passat un nen corrent (que he tallat) i ha entrat en un portal, i feia cara de feliç. És com si totes les vides, amb tots els records, bons i dolents, amarats a aquestes parets, embellissin les ombres i els colors. És pels llibres de tots els mobles de tots els habitatges, per les llibretes escrites dins dels calaixos, per les cambres de bany amb el sabó i els perfums, pels menjadors amb els sofàs, pels records de la gent gran que hi viu i que ha conegut tantes Barcelones, i és sobretot per una realitat misteriosa que fa que tot el que és viu i que és de debò desprengui una energia humana impossible de percebre. Cada llar és un campament base en l'aventura arriscada d'explorar el món i la vida. Quan tinc el privilegi de caminar per carrers així, sé que estic en un territori sagrat que haig de respectar i estimar, i no puc evitar copsar tota la bellesa.

Informe de guerra

                                  IA image

Obro les portes del meu cor a qui el necessiti. 

No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.

No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.

En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.

El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.

Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.

Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.

Des del palau del rei

Des del palau del rei, es veu la vida amunt i avall. Els colors dels vitralls em fan veure el món no pas com és ell sinó com és el meu palau. Enyoro el brogit, les olors, els sorolls del carrer, l'anonimat, la imperfecció del que és real.

Potser una bona definició de "real" seria allò que té imperfeccions. I el que és real és el més bell, i ho necessitem amb avidesa. La imperfecció podria ser fins i tot el que ha produït el miracle de l'existència de les coses.

Fins i tot, la bellesa més sublim ho és perquè té imperfeccions, asimetries, formes que escapen a la previsibilitat de la nostra petita ment limitada, tan creguda com és ella. La imperfecció podria ser també allò que contradiu una excessiva simplificació de la realitat, allò que assenyala una realitat més complexa i profunda; i també més bella.

Des del palau del rei, em decideixo per la imperfecció preciosa de la vida i el seu moviment.

Estacions

                                  IA image

Com d'implacables o d'inevitables arriben totes les estacions quan toca que arribin; amb tot allò de bo que porten. I de vegades sembla que no acabem mai d'estar contents del tot. A l'hivern, fred i foscor; a la tardor, la llunyania de l'estiu i l'inici d'un curs imprevisible; a la primavera, l'esgotament d'un curs intens i la sang alterada del nostre alumnat; a l'estiu, una calor que ens espanta i que ens deixa sense forces. Com deia el Raimon: al meu país, la pluja no sap ploure.

Alhora, però, són les estacions les que ens regalen l'aigua, l'escalfor, la llum, la consciència del pas dels mesos. A la tardor, la serenor de tots els acabaments, els colors dels últims dies d'un cicle, l'olor de terra i de castanyes, la dolçor del de sempre, els crepuscles que caminen cap a una nit tranquil·la. A l'hivern, el recolliment de la llar, la intensitat de les llums enmig de la nit, el dia que comença a allargar-se malgrat trobar-nos a la nit més estirada i com aquest fenomen ens convida a pensar en la victòria del bé, la bellesa de la neu i de la natura glaçada; la primavera, amb tota la seva força esclatant, que trenca amb el glaç del passat i ho fa néixer tot una altra vegada, els colors de la natura, les flaires del bosc, el poder de la vida per damunt dels enemics que intenten destruir-la; l'estiu amb el triomf del Sol i el mar que es fa amic, els dies llargs, la música a la sorra, l'olor de sal i de pins, el retrobament amb les hores lliures, la família unida, l'absolut on ha de ser.

I cada matí, una alba després del silenci de la nit. I cada dia, un repte i una raó per enfrontar-nos als nostres dracs i als dracs de fora que pretenen devorar-nos. I abans que els dracs de la ciutat engeguin el seu bramul instintiu als rius de serps dels cotxes que s'esforcen a semblar el tot, va bé pensar en la vida com un seguit d'estacions organitzades per construir una bellesa que ens toca d'acabar; hem nascut sense pèl i hem de combatre el fred, sense ollals i necessitem mossegar l'aliment; hem arribat sols, i necessitem abraçades; no sabem de què va tot, i algú ens ha d'assenyalar les raons de l'esperança.

Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat

                                  IA image

Escrivia fa una estona que sembla que tot el que és seriós, del que fa un individu humà durant la seva vida, posa com a objectiu final els diners. Els qui parlen de "propietat patrimonial de la humanitat", "coneixements públics, universals i gratuïts", són titllats de comunistes o de hippies, com si ser comunista o hippy fos dolent. En aquest sentit, poc ens diferenciem de la resta d'espècies, les quals també tenen l'equivalent als diners: territoris, caça, aliment, fins i tot drets reproductius. 

Entenc que hom vulgui conservar i protegir el que és seu, però enriquir-se ja és pal d'un altre paller i ens redueix molt. 

Un altre tema seria viure sense seny, sense responsabilitat, donant per fet que el sistema ja preveu que hàgim de consumir per damunt de les nostres possibilitats. Aquest és un error terrible sobre el qual descansa l'estabilitat de l'economia actual. Mai no hauríem de comprar res no essencial que no siguem capaços de pagar al comptat i al moment. Endeutar-se per un plaer és encadenar-se a una imbecil·litat. El fet de deure és un drama, un esclavatge, i si ho has de fer perquè no tens cap més sortida, doncs ho fas, i retornes el deute tan aviat com et sigui possible. Però si el deute és per fer un creuer, en el moment que l'assumeixes, ets un cretí o un ignorant. No hi poso cotofluixos i ho torno a escriure: si el deute que lliurement assumeixes és per fer un creuer, estàs actuant com un cretí o com un ignorant. 

Les societats que consideren banal l'endeutament, petit o gran, i que en fan negoci, són inhumanes, no sostenibles, destructives i esclavistes. No tens realment allò que deus. I, almenys jo, només puc assaborir amb pau al cor allò que és plenament meu.

Si tenim la mala sort d'haver d'assumir un esclavatge a causa de l'atzar de la vida, doncs només ens queda lluitar-hi en contra fins a assolir la llibertat; però si l'esclavatge ve de jugar amb els crèdits o de considerar que formen part de la normalitat, aleshores queda clar que ets un cretí o un ignorant.

.

.

.

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada.

                                  IA image

Quan la feina no la pots fer sense malmetre el teu temps legítim de vida, això vol dir que la feina que tens és excessiva i que pot fer que acabis; aleshores, has de valorar si estàs disposat a acabar, a anar-te extingint com el foc d'un llumí, a anar perdent capacitats, a assumir que, el dia que menys ho esperis, una arteria o una vena es reventerà i tot s'esvairà; tot menys el sofriment dels qui t'estimen. I aquest dia arriba. I quan arriba dius: "Hòstia! Ja està aquí!". A mi, m'ha passat.

Si la feina que et toca fer no la pots fer tota sense fer-la malament, això vol dir que algú no l'ha distribuïda bé, o que has dit que sí massa vegades, o que has confós el ritme de la vida, o que estàs treballant per algú que no treballa tot el que caldria, o tot alhora.

Si la feina que et toca fer no et permet parar, això vol dir que no és la feina que et toca fer a tu.

Desactiva el correu electrònic de la feina fora del teu horari laboral; ni tan sols no et permetis llegir el títol dels missatge, ni el remitent. I si no tens temps de llegir tots els correus en el teu horari laboral, no els llegeixis; perquè això vol dir que la feina que et fan fer està mal dissenyada. Si cal, perd la feina; però no et perdis tu. 

El cap de setmana s'acaba el diumenge de matinada. No comencis a treballar diumenge a la tarda, ni tan sols diumenge al vespre. Surt diumenge al vespre; si fa calor, mira les estrelles. Pren-te un gelat, una copa de vi, unes patates braves. Acosta't al mar. La feina ha de ser una estona del teu dia; no permetis que la teva vida sigui només una estona del teu dia. Oblida't de la feina quan no hi siguis; has de tenir-ho tot apuntat per no haver de recordar res quan no treballis; arriba fins al punt de no recordar (quan no siguis a la feina) ni quina feina tens.

Fes la teva feina molt bé; t'ajudarà a fer-la bé l'absoluta convicció que tens una vida, i que la feina no te la destruirà.

El teu cap, "boss", "jefe"... Ets tu. Tu decideixes treballar bé; i et negues a fer-ho malament; per això necessites posar la feina allà on ha d'estar, i per això no li has de permetre que ascendeixi fins a on no li pertoca.

Reuneix-te amb tu. Oi que et fan fer reunions amb altres persones? Oi que en aquestes reunions decidiu qüestions importants? Doncs reuneix-te amb tu. Destria el que pots fer bé. Descarta el que no pots fer. Si no ho pots fer bé, no ho pots fer. Practica el no. Prioritza el teu territori. Només podràs treballar bé, quan puguis treballar en condicions. Revisar la teva salut. Pren el Sol. Escriu. Prioritza la feina que significa un benestar per les persones; oblida't de la feina que respon a capricis burocràtics de gestors que no són conscients dels volums de treball ni de les dificultats substancials de les tasques. 

La millor protesta laboral, més que les vagues (que també calen), és no perdre el control de la teva vida; i això et permetrà treballar bé, i exigir unes condicions dignes.

I si cal marxa. Deixa orfe de tu a la gent que no et respecta. Hi ha molts camins. Prioritza el temps als diners. Prioritza la vida abans que la missió. Defensa la teva vida, hi ha gent que la necessita. El planeta, el món, la civilització... està emmalaltint perquè produïm massa i massa de pressa; i perquè hem arribat a donar més importància als productes que a la gent que els fa, i perquè hem arribat a donar més importància als diners que generen els productes que al sentit, utilitat i bellesa dels mateixos productes. 

Si no fas tot això, et moriràs sense haver viscut.

.

.

.