Camí

Deixem enrere un deixant d'escuma que ja no hi és,
enmig d'un mar fosc i esgarrapat de blanc.
per un vent amic que ens porta flaires de terres llunyanes.

A proa, anem obrint un camí que es desfà a la nostra esquena,
que mai no és igual malgrat l'aparença.

Confusos ens preguntem la raó del nostre viatge,
i mirem endavant...

Alguns, més afortunats,
descobreixen que el destí és viatjar,
i que el goig,
si hi és,
viatja amb nosaltres.

L'energia invisible

 

Cada moment que vivim és un privilegi. Descans o feina, tribulació o festa, quietud o brogit. El temps i els colors, les formes, els sons, els records dels rostres i dels llocs. Tot és un regal i un goig que de vegades la pressa ens arrabassa. Em fa feliç la felicitat dels altres, la seva sort, les seves habilitats, les seves victòries. Si no em fessin feliç, estaria malalt.

De vegades, qui intenta arrabassar-nos la consciència de privilegi no és la pressa sinó la injustícia, l'ofuscació dels altres quan són guiats pels instints animals; l'enveja i la gelosia (que són malalties mentals); la incomprensió de les dificultats dels altres, de les seves malalties invisibles, dels seus drames interiors, de les seves incapacitats. 
L'obsessió impulsiva, el fet d'actuar a cops de nervis, l'absència de calma, els crits, el nerviosisme, l'odi en estat pur... tot això és la substància de la malaltia. L'absència d'autocrítica fa impossible l'actitud d'escolta. 

L'essencial és la sinceritat amb un mateix. Un mateix sap si es diu la veritat a si mateix. Un mateix sap el pes que no pot aixecar, coneix fins i tot la causa de les malalties que a ulls dels altres són fruit només de l'atzar; un mateix coneix la part invisible de la seva malaltia que els altres no veuen, i que en conseqüència no accepten ni es creuen; un mateix sap el grau del seu amor i la seva pròpia jerarquia d'obligacions, les exigències no escrites de la seva feina si la vol fer bé; exigències que a ulls dels qui tenen miralls a la mirada no són tals, perquè ells no s'hi topen ni les pateixen. Però un mateix coneix la importància de la seva feina, l'ajuda que representa per als altres, el drama d'anar coix en la seva execució, la responsabilitat davant de desenes de persones que necessiten l'acció concreta d'un dels teus dies. Hi ha feines que si no les fa una persona, les podrà realitzar una altra; però hi ha altres feines que només les pots fer tu, i que si no la fas, algú innocent en sortirà perjudicat encara que legalment a tu no et puguin recriminar res.

També saps el que has fet bé, el que has donat, encara que algú no t'ho reconegués; ets plenament conscient del teu esforç, de vegades més enllà del que realment pots, amb tots els problemes que t'ha comportat. Ho saps tu, i no en fas bandera, i això és realment l'únic que compta. L'essencial és la sinceritat amb un mateix.

L'important és mantenir en l'acció diaria la coherència d'una manera de viure concreta que tu tens dret a exercir (ningú te'n podrà mai imposar una altra), i que només has d'entendre tu i els teus. Tens dret a tenir un "tu i els teus". Tens dret a crear la teva pròpia llar i lluitar per ella amb totes les energies del teu ésser, encara que siguin febles. El teu projecte vital mai no va contra ningú, i defendre'l, i defendre l'esforç d'un quart de segle d'amor, no és només un dret, és una obligació i un privilegi. No vols res dels altres, res; mai no ho has volgut; tan sols demanes que no destrueixin el que és teu.

Mai no ens podran prendre allò que és genuïnament nostre, i que tenim a dins i al costat. Al món, entre moltes realitats, hi ha una energia que és discreta i que de normal no es proclama tant perquè sovint no s'identifica com a grandesa. És una energia silenciosa, gratuïta, gens capriciosa, que es fonamenta en la convivència, en el civisme, en la llibertat, en la defensa de la pròpia identitat i en el respecte a les idees i als pensaments diferents als d'un mateix, encara que siguin molt diferents. Mai ningú serà menys per ser diferent a mi, per pensar diferent, per tenir costums, valors o idees, diferents, per parlar d'una manera determinada, o per escoltar una música concreta. Mai no parlaré malament de ningú a esquenes de ningú. Mai no deformaré la realitat dels esdeveniments per justificar la meva visió de les coses. L'energia de deixar ser, de deixar triomfar els altres, i alegrar-se de la seva victòria és patrimoni de moltes persones senzilles que han viscut modestament el seu dia a dia.

Em sento cansat, però espero mantenir-me fidel a aquesta energia, a aquesta actitud; i tenir la humilitat de demanar ajuda quan no pugui més.

 

El sentit de la vida

No puc dir que no hagi estat feliç a la meva infantesa o adolescència, he viscut experiències fascinants; però també he tingut moments de dolor profund, d’aquells que tenen unes arrels que no saps ben bé a on acaben, i una visió general encarcarada i falsa que m'ha ensulsiat llargs períodes vitals. I en part ha estat a causa del món on em van explicar que vivia. 

Acabem tenint la mirada i els ulls dels nostres referents del moment; no parlo concretament de la família, que seria també una altra víctima de la immersió, sinó de tots els referents que l’infant identifica com a poderosos i significatius. Potser per això, al llarg de tota la meva creixença, i amb la lentitud que totes les realitats essencials exigeixen, he anat dissenyant una altra manera de viure, i he après a mirar el món amb uns ulls més objectius, defugint manipulacions, i acceptant fins a on poden arribar les meves capacitats; sabent dir que no, i no intentant fer el que no tinc capacitat per fer. Algunes tasques de les que vaig fer em van desllomar, metafòricament i literal; l'edat en la qual t'enganxen certs esdeveniments no perdona, i aquestes evidències íntimes només les recordo jo; només les sé jo; i amb això en tinc prou.

Això no seria excessivament destacable si amb tot aquest procés no hagués aconseguit que qui estimo gaudeixi d'un tipus de felicitat molt diferent, que jo no vaig tenir; potser per això, a banda de les dificultats de la vida, soc dues vegades feliç; i per això compensa tant; i per això m’alegro de no haver estat feliç sempre si ha servit perquè ell i ella ho puguin ser de debò; i és evident que ho són. Llavors jo ho soc, sigui on sigui, i em passi el que em passi, i ho seré encara que un dia jo ja no hi sigui.

Quan me’n vagi, qui estimo es quedarà, i es quedarà perquè jo he treballat perquè es quedi i ho gaudeixi; per això tinc tanta pau, i per això tant me fa marxar. I el que és més important, sense saber-ho, els qui deixo, i pels qui he viscut, tenen i tindran els ulls amb els quals han après a mirar la vida, i el món bell i digne de respecte que els he assenyalat, la concepció del civisme, de la independència i de l'objectivitat, sense crits ni atacs d'histèria que quan apareixen en algú busquen justificar l'injustificable, quan sense crits veu que no se'n surt. I els qui deixaré, i hauré estimat, ell i ella, tindran a més de la meva mirada i del meu món, tot allò que hauran descobert amb la seva pròpia experiència; ells seran més que jo, i en tinc prou amb què em recordin ells i m'oblidi el món.

Quan alguna vegada he caminat per la vall de la foscor, amb mestres que feien mal, i amb el cel gris i encapotat, envoltat de manipuladors de llibre, dels ferits de la guerra i del franquisme, de desferres que marcaven el pas de l’oca, de persones que es pensaven que els nois no podien estendre la roba, o que fer l’amor amb qui estimaves era pecat i motiu de vergonya, o que els homosexuals eren uns pervertits, o que una esposa no podia anar de viatge amb les seves amigues sense el seu marit, o que si el marit es quedava sol a casa no sabria fer el dinar ni posar els calçotets a la rentadora ni evitar posar-se al llit amb una altra dona, o que Franco ens va salvar a tots… Quan m’he amarat de professors de ciències naturals que et deien que Darwin no sabia del que parlava i que tots venim d’Adam i Eva... Quan et deien que la raça blanca sempre se’n sortia de totes, quan et proposaven que delatessis els companys si els veies fer alguna cosa inadequada, quan convocaven tot l’equip directiu si enxampaven algú amb alguna imatge impresa inadequada, quan et feien canviar de carrer si el teu carrer passava davant d’una escola de noies, quan intentaven que et sentissis culpable si els deies que mai delataries un company... Quan m’ha passat això, i, de nen, t’ho has arribat a creure, i d’adolescent ho has anat cancel·lant… Quan has canviat aquest món pel de debò… i quan t’adones que fer-ho des de dins de la immersió és tan miraculós... i que aquest miracle és tan bèstia, que tot ha valgut la pena només per viure el procés, només per treballar-hi en contra i vèncer... llavors entens el sentit de tot i veus que paga la pena.

Quin gust vèncer encara que només ho hagin pogut gaudir plenament els qui més estimo! Si m’hagués trobat el món ja fet d’entrada, no n’hauria après tant, no seria tan meu, no l’hauria en bona part construït jo mateix; no seria una de les obres de la meva vida, una tasca per la qual paguen la pena tots els camins travessats, i totes les mossegades que, de tant en tant, encara m'arriben.

Viure és construir i donar sentit a la teva pròpia existència amb el que decideixes fer; ningú, fora de tu, escriurà amb encert aquest sentit per a tu; i tot allò que dones et retornarà amb escreix, a tu o als qui estimes, encara que els de sempre negaran el que has donat fins i tot quan t'ha costat un ictus i quasi la vida.

Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la mateixa ceguesa, neguen l'existència de la llum.

Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l'amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l'esforç que calgui en la consecució d'un objectiu. L'amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.

Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l'espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dona sentit a la lluita, l'alegria que ens mou a exigir-nos i l'esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l'exigència exercida envers un mateix pel fet d'estar enamorat d'una ambició noble, d'un desig sublim, d'un motiu vital. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

Necessitem un "per què" lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap "com"... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.

L'aparent fracàs del mètode constructivista en l'educació, no està produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l'exercici de la docència; ni brolla arran de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament de la manca de capacitat de motivació en els processos d'aprenentatge. Aquesta mancança prové de l'ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l'última raó de totes les empreses i ambicions. 

La transformació de la societat ha de venir darrere de l'educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l'enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l'existència de la llum. Aquesta llum és la que mou a l'aprenentatge; no pas les fuetades.

Per caminar cap a l'aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l'esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s'aturen a reposar damunt del nostre capell

Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l'espai; o potser davant l'evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d'un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l'avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d'un capvespre d'estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta.

L'experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l'entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d'uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

Cert, bell i claríssim!

Al mateix espai del vídeo que vaig penjar ahir, fa uns cinc anys, vaig enregistrar-me cantant. Faltaven no gaires setmanes (una mica més de tres mesos) perquè patís un íctus del qual m'he anat recuperant tant com he pogut. En aquell moment vaig superar, gràcies a la força de l'amor i a l'actitud d'anar assolint petites fites, una situació que semblava la fi. Ara, i en totes les dificultats que apareguin a la vida, anirem superant els esculls i treballant per una llibertat a la qual cap ésser humà no pot mai renunciar. Poso la meva confiança en l'existència i en la inspiració del Déu de la llibertat. 

Arribar a saber qui ets

 

És curiós com al final de la vida arribes a saber qui ets; saps per què has nascut, el que has de fer, com ho has de fer, i saps que ho estàs fent. Has esquivat esculls, has vençut resistències, has desfet mentides amb les quals han pretès manipular-te i dirigir-te; i no pas una vegada, sinó moltes. Has aconseguit pràcticament tot el que desitjaves; o, si més no, el més bell de tot el que desitjaves. Saps a on faries per viure si fossis molt jove i tornessis a començar. Saps el que estudiaries. Saps a qui escoltaries i a qui no faries cas. Saps perfectament el que et caldria fer per sentir-te tan bé com et sents ara; i potser arribaries més lluny, perquè series on ets ara, però amb trenta anys menys. D'altra banda, potser has descobert que arribar lluny no és l’objectiu suprem; al capdavall, no és el teu objectiu; que el que compta és avançar pel camí que és teu, no hi fa res com de lluny et porti.

I potser si no haguessis hagut de vèncer els manipuladors, si no ho haguessis tingut tan difícil, si no t’hagués sigut necessari lluitar tant per la teva identitat; tot el que tens, no seria tan teu; i no hauries après tot el que has après.

I penses… Ara que ho he après, ja arribo al final; de què m’ha servit haver-ho après, si d’aquí a poc el meu cos es descompondrà. I conclous, que si la vida és un gran aprenentatge sobre qui ets, deu ser perquè aquest aprenentatge, d’una manera que no comprens, et servirà per a la vida que vindrà després de la vida. I saber qui ets i com ets et fa sentir molt bé.

Allò que has de fer, et fa tan feliç, que no t’importa el que et pugui regalar o el que et pugui prendre, t’importa poder-ho continuar fent; quan això et passa vol dir que has aconseguit estar fent la cosa per la qual has nascut.

Soc capità del meu trepig

Amb el ritme dels humans, faig el camí;

rebent raigs d’aquest Sol net quan tot reneix

A poc a poc, faig la pregària del meu joc

d’infant rebel, àvid de bells racons de bosc.

La pressa és l’arna que desfà el teixit del goig,

fet d’aire viu; la faig fugir amb cançons i mots.

Tot es desperta, mai no he entès on és el crit

de goig quan veus que tot és bell, i encara hi ets.

Pausadament treballo amb calma per mirar

de fit a fit els ulls oberts que tinc davant,

si s’enriolen, o si el plor atura l’alè

tan arrelat a l’esperit del jorn que neix.

Soc capità del meu trepig, del meu batec,

escullo el dolç repic del mar al meu buc vell,

vull veure els llums de les onades cap al sud

mentre agraeixo tants tresors com he rebut.

J.S.

Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts.

Mai no ens hem d’alegrar de la mort de ningú, i molt menys d’una mort violenta. Si estem en contra de la guerra, estem en contra de totes les guerres. Si estem en contra de la mort, estem en contra de totes les morts. Altrament, no ens diferenciaríem gaire d’aquells a qui critiquem.

Fins i tot, si en algun moment de la meva vida em veiés empès per defensar la vida dels meus fills a prémer el botó d’una arma, no me’n podria alegrar, seria per a mi un dolor insuportable, per molt forçat que m’hagués vist a fer-ho. Matar algú és sempre, com a mínim, el fracàs de no haver estat capaç de trobar una altra opció.

És per això que no puc considerar comportaments dignes el d’aquells que festegen els bombardeigs de blocs de pisos a Tel-Aviv. Jo no sé si forma part del dret de defensa de l'Iran bombardejar els barris de Tel-Aviv, però ni que fos així, cap persona humana que vulgui ser coherent amb la seva dignitat no pot festejar-ho, no pot celebrar-ho, no pot aplaudir-ho, ni la mateixa persona que ha premut el botó no pot alegrar-se’n.

I quan una bomba cau en un bloc de pisos, no sabem a qui ha matat la bomba. No sabem si mata genocides o si mata persones d’Israel fartes dels horrors del seu mateix estat; també n’hi ha. No podem anomenar justícia a una acció que mata persones sense saber ni qui són, ni com són, ni què pensen, ni què han fet. Viure en un país determinat no converteix a ningú en un genocida. La guerra és una realitat que ens ha de fer sentir vergonya, incomoditat, horror, tristesa… mori qui mori, i mati qui matí.

La llei del talió, l'ull per ull i el dent per dent, d’origen jueu, duplica els morts. Treure’t els ulls perquè tu m’has tret els meus només aconseguirà que tots dos ens quedem cecs.

I no dic que no pugui donar-se el cas en què en alguna situació hagi de matar… Però mai ho festejaria, mai ho celebraria, mai ho aplaudiria...

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

La dèria d'un boig i d'un ignorant

Tot el que existeix és la flor d’un instant. La serralada de cents de milers d’anys és l’esclat d’escuma momentani d’una onada per alguna realitat que visqui centenars de milers de milions d’anys. I si pensem en la civilització sàpiens, les comparacions fan riure; tot això que evidenciem absolut és tan fugaç que pretendre retenir-ho és la dèria no pas d’un boig sinó d’un ignorant.

Mirat sota aquests paràmetres, la vida no pot ser retenir ni conservar; ha de ser crear potser l'únic que, vist dins del seu instant, es percep etern. Cadascú que pensi què és. Què és allò que, mirat dins del seu instant fugaç, allò que, contemplat canviant i potser finit en el temps, se’ns presenta alhora etern, essencial i immens. Doncs això és el que val la pena.

Fent mal, no val la pena viure.

                                                                                                                                IA image

Fent mal, no val la pena viure. 

Ho dic pels que consideren que matar les persones d'una terra és una necessitat vital, que cal fer-ho per sobreviure. 

Repeteixo: fent mal, no val la pena viure. Si la nostra vida només se sosté perquè fem mal algú; jo no la vull. 

Això es pot aplicar no només en política internacional, també en l'àmbit de les persones. Si faig mal a algú per aconseguir un avantatge, un benefici, un plaer, un dret... directament o indirecta, no em serveix de res aquest avantatge. No vull aquest benefici, aquest plaer ni aquest dret, perquè la vida que desenvoluparé haurà perdut la raó de ser. No puc ser feliç si faig infeliç algú.

La meva vida no té raó de ser si no és deixant viure, ajudant a viure; si, per ser, necessita impedir viure algú, esclafar la vida d'algú, enfosquir l'existència d'algú, ignorar les necessitats d'algú... llavors no la vull. 

Quaranta morts

Uns quaranta morts; es diu aviat. Quaranta morts en una operació engegada sense legitimitat democràtica en un país que no és el teu i saltant-te totes les normes i qualsevol altra hipotètica solució. Quaranta morts i són persones, fossin del nord o del sud, de qui menys es parla. Cadascuna amb família, amics, dependències, afectes i una vida sencera dins de cada consciència.

Quaranta morts i surt a la roda de premsa amb cara de fanfarró satisfet; ni pensa en els morts; per a ell ha estat una decisió asèptica, com jugar a un videojoc; fins i tot un viatge a l’illa de l’Epstein té per a ell una exigència física superior que no pas aquest episodi de quaranta morts.

I que sapigueu que tots aquells que malparleu d’ell a les xarxes correu el risc de no poder entrar als Estats Units!

Les realitats més importants de la vida són inútils.

De vegades em sembla que no puc més. No suporto un món on la gent només es preocupa d'allò que li aporta un benefici. Em cansa la submissió al que és útil. No suporto la gent incapaç de preocupar-se per els sentiments aliens. Em destrossa veure la ceguesa de persones que no surten de la seva posició injusta, ni dels privilegis als que no volen renunciar perquè no els veuen com a privilegis. No m'agrada competir. No m'agrada que es doni veu a persones injustes que fan mal amb les paraules i intoxiquen. Em sento cada vegada més a fora d'aquesta mena de món incapaç de dir Bon Nadal a algú que no els importa, o d'acomiadar-se quan marxa, o de mirar els ulls de qui demana una almoina mentre camina cap a un centre comercial. No suporto no preocupar-se de les persones que pateixen, i personalment no trobo cap més sentit que estimar-les sensiblement. M'emplena d'impotència sentir que no soc capaç de convèncer gaire gent del fet que val la pena estimar encara que no en treguem res. M'agradaria convèncer-los de la realitat de l'oximoron: "La utilitat del que és inútil".

Les realitats importants de la vida són inútils; la mateixa vida, com l'element més valuós, és absolutament inútil; perquè quan una realitat és la finalitat de tot, no pot servir per res més que per ella mateixa.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure

Una ment lliure desplegarà una successió infinita de possibilitats magnífiques. La plenitud de la nostra vida es transformarà quan decidim alliberar la ment, viure de manera lliure i assolir els nostres somnis més alts. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure. El canvi de la nostra ment obrirà mons completament nous per a nosaltres. Ara és el moment d’aixecar-nos de la cadira; és fins i tot el moment d’alçar-nos, caminar, avançar, i ser valents i pacífics. 

Molta gent es deixa enfonsar, es deixa endur pels malsons de la por, es deprimeix per allò que sent com una vida absurda. Tenim un tresor dins nostre, en la manera com veiem la vida, però hem d’avançar i respirar l’aire net del paisatge salvatge. El paisatge salvatge és el llibre on podem llegir el secret de la felicitat, la nostra «ànima-llar», la mare de la nostra sang.

Tot just acabàvem de néixer quan algú va decidir impedir que les nostres vides s'unissim a la natura salvatge, al fang, a l’aigua freda, a la terra… Tot just havíem començat a caminar quan algú va obligar els nostres passos a seguir les normes escrites de la civilització, lluny de la nostra terra natal, lluny del nostre nucli veritable. Tot just havíem arribat a l’edat de la maduresa quan algú ens va forçar a tenir por de viure; i en tenir por de la vida, vam començar a ser esclaus invisibles del ritme de la civilització. Hem de resoldre aquest drama per nosaltres mateixos; la nostra vida és a les nostres mans; la nostra llibertat és el poder que construeixen els maons de «l’Edifici de l’Èsser Humà Lliure»; la nostra valentia és la nostra arma principal; el nostre amor a la vida és l’energia més poderosa. 

I en algun lloc hi ha algú que pensa igual; en algun lloc hi ha un sol brillant, un mar immens, un vent fresc i net… Però en algun lloc també hi ha esclaus; una realitat tèrbola que es marceix dins la foscor de les ments esclaves. No permetem que ens enfonsin. Tampoc no hem de lluitar contra ells amb violència ni amb agressivitat; la nostra manera de lluitar és la d'avançar amb el cor ple de pau i esperança.

M’agrada contemplar les fulles vermelles i daurades de les vinyes, arribar a un poblet i anar a qualsevol hostal per a prendre alguna beguda. Llavors acostumo a tocar i cantar una cançó amb la guitarra arrelada a l’estació i al lloc. M’agraden les cançons desconegudes del país (de qualsevol país); les cançons que van fer plorar la gent fa molts anys; gent que ja és morta. M’agraden les cançons que fan plorar encara els éssers invisibles que ens envolten i que vénen a escoltar-me. Sento la seva proximitat, el seu amor i els seus sentiments. Cantar em dona més energia que qualsevol pastilla o teràpia. Cantar és una manera de parlar amb Déu i amb la gent que ja ha marxat. Cantar no és només un passatemps ni una manera d’animar una festa; cantar és una eina per parlar amb un món que existeix més enllà del nostre univers i del nostre temps.

Molta gent s’equivoca quan pensa en el cant i les actuacions com si fossin simples maneres de perdre el temps o camins cap a la fama; solen fixar-se en els noms resplendents de neó dels carrers, l’esclat fals de la fama i la fortuna que la civilització valora com si fossin el tot de la vida. Veuen i assumeixen el fals lluentor de l’acte de cantar, una mentida que els mitjans de masses repeteixen i repeteixen fins que la gent s’ho creu fermament i errònia. Però cantar és molt més i molt més interior. Cantar és un tresor per a cada persona, com també ho és pregar.

La vida dels amants del poder esdevé buida i rància. El poder corromp els seus esclaus i se sent encara més famolenc. Els esclaus del poder solen quedar cecs; arriben a les artificialitats més extremes que poden assolir pensadors en decadència, que en un temps passat havien estat brillants. 

Hem de ser humils i hem de ser somiadors. Hem de viure amb la idea que estem envoltats de milers i milers d’éssers humans que un dia rebran els fruits de les nostres creacions. La feina més petita és un camí cap a la creació. El vers més senzill pot portar notícies dels àngels. Com més estimem, més es salvarà el món. 

Vivim sempre en un crepuscle. La llum d’un sol moribund sempre cedeix la seva bellesa i canta una cançó suau i pacífica d’esperança. Vivim sempre esperant el moment en què viurem i restarem a la terra de la llibertat. Hem nascut per a la llibertat. No hem de viure com conductors endormiscats al llarg de la carretera de l’existència; hi ha massa estrelles a dalt. No hem de permetre’ns perdre tanta bellesa. 

Hem d’avançar amb la ment plena d’esperança mentre el món trona al nostre voltant. El nostre ésser ha de ser un refugi de pau. Hem d’acollir el nostre proïsme amb calma. Hem de gaudir del gust saludable de l’existència vivint lliurement en contacte amb la natura salvatge i els éssers invisibles que ens envolten. Els carrers, els racons, les places, els llums de les nostres ciutats són plens de forces invisibles i amables que estimen la nostra existència i inspiren creacions. El sentit de l’existència empeny cap a la pau i l’empatia vers tothom. 

Justícia no és una paraula que demani venjança o càstig sinó una alliberació absoluta del mal i del buit. Els càstigs només afegeixen més mal i no resolen res. Ningú entén l’amor a través dels càstigs; al contrari, molta gent es torna més i més dura, cega i agressiva. Només l’amor pot crear amor. Només els pensaments poden canviar pensaments. Només la pau pot desenvolupar pau. És clar, no parlo de solucions generals per a un estat sencer sinó d’actituds individuals. La plenitud de les actituds individuals és el poder que pot canviar el món.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

A on són les ments que em van guardar?

Where are the minds that once cared for me?

They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.

If they became earth, how could they love me?
How could they be a pure and steadfast wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them
as if they were the air that drifts away,
and their hearts spoke with a silent voice
around my skin, wakeful and near.

Once they held a whole world inside,
they stood as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dream,
but one day they turned to ground.

I can’t understand how the thrill
can rise or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,
and stars grow dark in the coldest night,
where are the minds that once loved me?

J. S. 

La traducció, no literal, que intenta mantenir un ritme, i l'esperit del poema:

A on són les ments que em van guardar?

On són les ments que ahir em guardaren?
Que m'acolliren més que a elles?
Fa molts anys ja, se’n van anar,
dins de la terra del paisatge.

Si es van fer llot, com m'estimaren?
Sent un desig, tan poderós?
Si eren raó, com van morir?
Roman l'alè, el fang se'n va.

Quan bufa el vent, me n'en recordo,
foren com l’aire que ha marxat,
els cors cantant,  amb veu silent
ran de la pell, desperts i a frec.

Varen tenir, el mon dins seu;
foren tan grans, com els xiprers.
Jo era l'hereu, del seu esforç;
se'n van anar, no entenc a on.

Com pot, la vida, tremolar,
néixer o morir, el sucre d'estels,
el nervi ardent, si el jo es desfà?

I quan el foc viu, ja no hi és
i els estels moren dins la nit,
on són les ments que em van guardar?

J.S.

Què és morir-se?

No arribava als trenta anys. Patia, des de no feia gaires mesos, un càncer inoperable. Es trobava en tractaments paliatius, i ja havia començat amb la sedació. El cos resistia força, però era qüestió d’hores, potser de dies.

A la sedació paliativa, hi ha un monitoratge del nivell de consciència amb una escala Bispectral Index (BIS), que mesura l’activitat elèctrica cerebral per mantenir un nivell adequat de sedació (ha d’estar normalment entre 40 i 60 per a l’anestèsia general; per sota de 20 és pràcticament coma profund).

Per tant, el nivell de consciència del cervell d’aquest malalt havia de mantenir-se per damunt de 30 i per sota de 60. Per sota de 30, indicaria una sedació excessiva i s’hauria de baixar la dosi; per damunt de seixanta, implicaria gairebé plena consciència, i per tant, patiment inútil, i caldria pujar la dosi.

Després d’unes quantes hores, el nivell de consciència va augmentar abruptament i de manera inexplicable des de 30 fins a 60 malgrat el sedant. Es va sostenir en 60 durant un instant breu, per posteriorment baixar del tot fins a 3, de cop; moment en el qual el cor es va aturar definitivament i va deixar de respirar.

Dues hores després de l’aturada, l’electroencefalograma, en una de les seves línies, donava un senyal elèctric lleu. El més estrany i soprenent és que quan la veu dels infermers es dirigia al pacient, el qual feia dues hores que estava en parada, el senyal elèctric es produïa i s’incrementava encara més. Era ben bé com si el pacient, sense batec de cor, sense circulació sanguínia, escoltés la veu que es dirigia a ell i respongués amb el senyal elèctric del seu cor.

Només ho escric perquè quan passi el temps no se m’oblidin els detalls.

Quan, veu, quan?

Guanyar. Triomfar. Tenir. Aconseguir. Acreditar. Puntuar. Exhibir. 

Buït, tot; com la buidor d'una estàtua de llautó amb aire per dins, que sembla d'or però que és de llautó. 

Tot el que va més enllà de la terra roja, del cel del capvespre, de la llar, de la brasa, d'una cançó al costat del foc, d'una nit d'estrelles, d'una matinada fresca d'estiu, de la companyia dels nostres, d'un vas d'aigua fresca, d'un badall, del lent pas del temps a la muntanya, d'una companyia bona només per fer companyia... 

Tot el que va més enllà de la discreció i el silenci... Tot el que parla amb veu impostada, falsament alegre... Tot el que no és per ell mateix sinó per aconseguir... Tot... és res.

Veu fatxenda que parla per suscitar admiració. Veu que s'admira profundament a sí mateixa i que adora que el món l'admiri. Veu estarrufada que viu per semblar, i que viu per ser escoltada, i que sense admiradors se sent perduda. 

Quan, veu, quan? 

Quan veu quan començaràs a viure? 

La vida

A punts singulars de l'univers, en els quals les condicions climàtiques, químiques i físiques, són de determinada manera, la tendència a la vida hi esclata amb una força espectacular, i, probablement, quan això passa, l'aparició de la intel·ligència i de la consciència és només qüestió de temps. Quan això passa, brollen una bonior d'espècies amb diferents característiques, empeses pel vent de l'atzar. Totes les espècies d'un mateix origen de la vida en un planeta són conseqüència de la singularitat del punt, i probablement totes siguin parentes. Dubto que hi hagi més d'un origen en una mateixa singularitat.

*