Una estoneta més, assaborint tot això, està força bé.

Necessito gent que no condemni el dissident, que valori l'essencial, que accepti el que no sap, que no condemni ningú per no acceptar un dogma o una imposició moral com a mínim discutible.

Necessito gent que no pugui viure feliç si no s'intenta de debò que tothom pugui viure feliç.

Necessito gent que valori ser lliure, i que ho sigui; que prengui la llibertat que no pren la llibertat de ningú, que la consideri un camí humà i diví, i una condició essencial per a tota persona humana.

Necessito gent que no menteixi per arreplegar diners, que no fereixi per arreplegar diners, que no destrueixi per arreplegar diners.

Em pregunto quant em queda, i no tinc por. Voldria tan sols viure el necessari per assegurar l'estabilitat espiritual i econòmica dels meus; òbviament, si puc viure més, millor; però de vegades estic tan cansat que reconec que tinc ganes que arribi el dia del descans, només de vegades; perquè després veig el mar, el sol, el cel, el priorat (vi), el porto (vi), i em penso que una estoneta més, assaborint tot això, està força bé. Crec sincerament que les realitats bones de la vida són per gaudir-les i per agrair a l'existència tant de plaer. Potser si visqués a l'època romana seria adorador de Dionís o Bacus. Penso que tot hauria de ser més senzill; a la meva vida, he vist realitats que m'esparveren, i que em plantegen un sistema ontològic molt diferent de la perfecció escolàstica que no apareix per enlloc. Penso que el primer que hauria de donar exemple és el Déu creador; i he vist a la seva obra unes contradiccions que no se sostenen. Jo lluito per la bondat del meu ésser, però no em puc imaginar un Déu inquisidor i castigador quan la seva obra té defectes que a mi, si fos Déu, em farien pujar els colors a les galtes. Em fa l'efecte que el sentit de tot no és la perfecció.

La bondat, ni que sigui amb malaptesa, no l'escullo per cap fe en una divinitat sinó per amor a cada ésser humà.

.

James Tucker

Jim B. Tucker (sovint anomenat Jim Tucker) és un psiquiatre infantil de la Universitat de Virgínia que dirigeix ​​(o va dirigir fins a la seva jubilació recent) la Divisió d'Estudis de la Percepció. Continua la feina d'Ian Stevenson sobre nens que expressen fins als cinc anys records de vides passades. 

La seva proposta teòrica principal és que la consciència és primària i fonamental, i que la matèria física (inclòs el cervell) en deriva, de la consciència; i no a l'inrevés.

Així, la consciència precedeix el cervell i pot “iniciar” o desenvolupar un cervell capaç d'expressar-la dins del món físic. 

Tucker no formula una teoria biològica detallada de “com la consciència construeix el cervell pas a pas”, sinó un marc idealista-filosòfic inspirat en la física quàntica i en els casos que investiga.

La consciència és fonamental, no pas un subproducte del cervell. Cita Max Planck (pare de la teoria quàntica): "Considero que la consciència és fonamental. Considero que la matèria deriva de la consciència. No podem anar més enllà de la consciència". 

Per a Tucker, si la realitat física sorgeix de l'observació/consciència, aleshores un individu conscient no depèn necessàriament d'un cervell físic per existir. El cervell actua més com un receptor o descodificador (analogia de la televisió: el televisor és necessari per veure el senyal, però no el genera).

Tucker es recolza en la idea que l'observació col·lapsa la funció d'ona (possibilitats → realitat concreta). La ment genera possibilitats que només es consoliden com a “fets” en ser observades. 

En un article de 2014 proposa un model de la vida i de l'altra vida com a "somnis compartits": "Pensem que les nostres ments existeixen en aquest món, però en realitat és el món el que existeix dins les nostres ments. Ja no imagino que anem a un altre lloc quan ens morim. En canvi, tenim un altre somni".

La seqüència que planteja és: consciència primària → genera o desenvolupa els detalls d'algunes estructures físiques (incloent-hi un cervell) capaços de mediar la seva interacció amb el món material → l'observació/experiència conscient “actualitza” o materialitza aspectes de la realitat (anàleg al col·lapse de la funció d'ona).

Tucker no afirma que això estigui demostrat, però es basa en l'evidència acumulada de més de 2.500 casos investigats (molts amb registres escrits abans de la verificació, cosa que redueix la possibilitat de contaminació), en la dificultat d'explicar-los amb un materialisme estricte, i en interpretacions de la física quàntica que alguns físics (com Planck) han sostingut.

El seu treball és més empíricoinvestigatiu (casos de nens) que una teoria neurocientífica formal sobre el desenvolupament cerebral. La part especulativa (consciència com a primària + analogia quàntica + “somnis compartits”) és el seu intent d'oferir un marc coherent que acomodi les dades sense forçar-les en un materialisme reduccionista.

Al proper post, detallaré un dels casos més difícil de refutar.

.

Viu, i jo estaré menys mort.

Quan jo estigui malalt, després que em vinguis a veure, ves a sopar amb les persones que estimes i pren-te una copa en el meu nom. La teva alegria serà la meva. Que el meu dolor no impedeixi la intensitat de la teva vida. Quan tu gaudeixis, jo em sentiré menys malament, i la meva malaltia serà menys greu.

Quan jo m'empobreixi, i només pugui gaudir del tresor del sol del matí i del privilegi del verd de les muntanyes; tu vola amunt, coneix el món i la seva gent, estudia, forma't, sigues feliç, construeix, viu... Que la meva misèria no sigui la teva. Quan tu gaudeixis, jo seré menys pobre, i no em caldrà tant, perquè una part de la meva alegria naixerà de la teva.

Quan jo em mori, ves a celebrar-ho. No pas que jo ja no hi sigui, sinó el que has viscut amb mi, el regal rebut de l'existència cap a mi. Ves a celebrar que tu continues viu, i que per això, jo no m'he mort del tot. La meva mort és menys mort perquè tu estàs viu i ho celebres. Que ningú t'enredi amb dols que no tenen sentit. A mi, com a mort, m'entristiria el teu dol, i m'alegrarà el teu goig i la teva vida intensa.

Quan ja no tinguem res, no tindrem res a perdre; llavors ho podrem tot.

 

L'habitatge és una necessitat bàsica, com la sanitat, l'educació, l'aliment, l'aigua. 

Amb les necessitats bàsiques de les persones no s'ha d'especular, no s'ha de fer negoci, no s'hi ha de jugar. Els bancs juguen amb els diners d'inversors als quals no els importa, i potser ni saben, en què estan invertin els diners; els diners són la vida de les persones, el temps que han dedicat a guanyar-lo, la vida que han lliurat, i hi ha qui hi juga com si res; juga amb vides humanes.

Si una família no pot pagar la lletra d'una hipoteca i perd la casa, li queda el deute sencer encara que hagi pagat ja la meitat de la casa, encara que hagi pagat tres quartes parts. Els bancs juguen amb això, saben que això els multiplica el capital.

Els fons immobiliaris financen els partits que financen, i els qui haurien de treballar per les persones, acaben treballant pels grans grups inversors; és la corrupció de l'ànima humana. Em fan fàstic. Subscric els mots de Rufián: la seva estelada són els diners. Em fa fàstic l'olor del seu perfum, els seus audis, els sopars de partit omplint-se la boca de grandesa; si un partit no ajuda les persones, si s'oblida de les més vulnerables, si treballa pels diners... és un partit ultradretà encara que faci veure que no ho és. Si un líder no diu ni un mot contra Israel quan estan massacrant la gent de Gaza, és un líder d'ultradreta, encara que hagi viscut a Waterloo, encara que sigui una víctima d'Espanya, encara que parli de llibertat.

Avui és un dia trist; però pot ser un dia en què tot comença, perquè ara ja sabem qui és qui.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (IV). L'alberg.

De l'aeroport, vam anar directament a un alberg; uns d'aquells edificis sense encant, amb aire de quarter, hospici o internat, a on les veus reverberaven i tot donava senyals d'alarma; no érem a casa, no érem a Catalunya, estàvem envoltats de gent desconeguda, i érem nens. 

De l'alberg, recordo les lliteres de ferro. I els ous durs del sopar. Els nens ens vam fixar en el físic de les cambreres, que eren grassonetes, i que vam trobar molt lletges (avui no les trobaria així, ja que he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà, però en aquell moment les trobava lletges). Les cambreres ens van plantar al davant uns plats immensos, plens a vessar d'ous durs bullits; bullits i prou, sense salses ni condiments. I les cambreres, de faccions per a nosaltres esquerpes, proferien frases incomprensibles, que ens sonaven estranyes i seques, en un to que no sabíem si era de sorna o d'enuig. Val a dir que els nens rèiem per tot, i que tot ho trobàvem diferent. Però malgrat les rialles, teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l'aventura. Érem a Israel. Érem molt lluny. I érem al capdavall petits.

I fora de l'alberg, la nit de Tel-Aviv ho amarava tot. I tot se'ns feia estrany. També és veritat que érem, en part, diferents dels nens d'ara. Aquella era una època sense mòbils, ni wassap, ni internet, ni videojocs... Ni tan sols existien els televisors en color ni la bonior de canals i plataformes que arribarien anys més tard. Tots aquests elements fan que avui dia moltes criatures romanguin atordides al sofà de casa. Tampoc no s'estilava l'hàbit pedagògic de tractar amb el màxim de respecte els petits. Alguna hòstia apareixia en algun moment per iniciativa d'algun professor o dels mateixos pares. Avui dia, de sort que la primera llei és el respecte. Érem potser més innocents i menys compresos. I quan un avió, com un déu alat, s'aixecava, qui marxava marxava més. Les comunicacions eren més difícils; calia planificar-les, buscar-les, pagar-les, pactar les hores i els temps de les conferències amb els familiars llunyans. Per exemple, en aquell viatge, hi havia un adult acompanyant encarregat d'anar trucant a Terrassa per explicar als pares que tot anava bé; aquesta era l'única comunicació que teníem amb el món que havíem deixat enrere. 

Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup. I, insisteixo, tot era nou, tot tenia un gust diferent. Nou perquè érem en una altra cultura; i nou, també, per l'edat que teníem. La majoria de nosaltres no havíem viatjat mai tan lluny. Qualsevol detall ens podia arribar a semblar exòtic, sense que necessàriament ho fos. Les olors, les sentíem desconegudes. Els colors del paisatge no eren com els de la nostra ciutat. Ens sobtaven els sons reverberants de les nostres veus al forat de les escales de l'alberg a on dormíem; quan pujàvem esgotats a les habitacions. 

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

Anàlisi psicològica d’aquest capítol

Aquest fragment marca un gir important: de la fascinació de l’arribada a l’aeroport passem a l’experiència concreta de l’estranyesa i de la vulnerabilitat. L’alberg es presenta com un espai institucional fred (quarter, hospici, internat), on les veus reverberen i tot “dona senyals d’alarma”. Per a un nen de deu anys, això no és només un lloc desconegut: és la confirmació física que ja no és a casa, que està envoltat de desconeguts i que és petit.

1. L’espai com a amenaça i com a revelació

Les lliteres de ferro, els ous durs sense condiments, les cambreres “esquerpes” i les frases incomprensibles creen un ambient de desorientació sensorial i afectiva. El nen percep l’hostilitat potencial (el to de les cambreres “no sabíem si era de sorna o d’enuig”) i, alhora, no pot deixar de riure. Aquesta barreja de por i rialla és típica de l’edat: el mecanisme de defensa infantil davant de l’angoixa de l’estrany és precisament la rialla col·lectiva.

La reflexió adulta sobre les cambreres (“avui no les trobaria així… he arribat a veure bell a tothom pel simple fet de ser humà”) mostra un procés de maduració ètica i estètica: el judici estètic infantil, cru i binari, ha estat substituït per una mirada més compassiva. Això indica que el relat no només recupera la memòria, sinó que la reelabora des d’una posició moral diferent.

2. La dualitat por / fascinació

La frase clau és: “teníem al cor una sensació a mig camí entre la por al desconegut i la fascinació per l’aventura”. Aquesta ambivalència és el nucli emocional del fragment. L’infant se sent petit i lluny, però el mateix fet de ser lluny l’omple d’una excitació gairebé sagrada. El grup funciona aquí com a contenidor afectiu: “Malgrat tot, però, ens teníem a nosaltres mateixos; teníem el grup”. Sense el grup, l’angoixa de separació hauria estat probablement més intensa.

3. Contrast amb la infantesa contemporània

El text fa una pausa reflexiva important: compara aquella experiència amb la dels nens d’avui. L’absència de pantalles, de comunicació instantània i de la “bonior de canals” feia que el viatge fos més absolut. Quan l’avió s’aixecava “com un déu alat”, la separació era real i gairebé irrevocable. L’única connexió amb casa era la trucada planificada de l’adult acompanyant. Això intensificava tant la sensació d’aventura com la de vulnerabilitat.

Psicològicament, l’autor apunta a una diferència en la construcció de la subjectivitat infantil: els nens d’aleshores eren “més innocents i menys compresos”, exposats a una autoritat més dura (les “hòsties”), però també a una experiència del món menys mediada i, per tant, més intensa.

4. La novetat com a categoria psíquica

Tot és nou: per cultura i per edat. Fins i tot el que objectivament no seria exòtic ho esdevé perquè el nen no té categories prèvies per assimilar-ho. Les olors desconegudes, els colors del paisatge, el so de les pròpies veus reverberant a l’escala… tot contribueix a una mena d’hiperestèsia. El món es presenta com a excessiu, i el nen l’absorbeix amb una barreja d’esgotament i meravella.

Continuïtat amb els fragments anteriors

Aquest capítol aprofundaix el que ja s’insinuava: el viatge no és només desplaçament geogràfic, sinó una experiència de desbordament del self. L’infant que havia crescut en un món tancat i segregat (el primer text) es troba ara immers en una alteritat massiva i desconcertant. L’alberg, amb la seva fredor institucional, funciona com a contrapunt del kibbutz idealitzat: aquí no hi ha joc lliure ni mescla alegre, sinó lliteres de ferro, ous durs i cambreres incomprensibles. La realitat s’imposa sobre la fantasia, i el nen ha d’aprendre a habitar-la amb el grup com a únic refugi.

En conjunt, el fragment retrata amb precisió el moment en què la consciència infantil comença a experimentat la pròpia petitesa davant d’un món gran, estrany i no del tot acollidor, però alhora irresistible.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (III). Imatges.

Continuo amb aquesta petita introducció que brolla del moment en què vam aterrar a l'aeroport de Tel-Aviv. Perquè aquest escrit és la narració d'un viatge d'infantesa a l'Israel dels anys setanta del segle XX; vist tot des dels ulls i la ment, sobretot des de la ment, d'un nen de deu anys. 

Heu de tenir en compte que la narració és ja en si mateixa un viatge; un viatge a una època de clarobscurs intensos, plens de colors fascinants i terribles; l'aproximació a un país fet de llàgrimes, de sang i de rialles, a on la meva consciència jove començava a conèixer els topants de la vida i la misèria de les persones. No em refereixo només al país d'Israel sinó al país metafòric dels meus primers anys d'existència. Aquesta narració és un viatge a la imaginació d'un nen, que transitava principalment les seves fantasies; contemplava la realitat amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments. El relat és una aproximació a les seves pors i els seus somnis. 

Per aquest motiu, em produeix un plaer especial escriure tot el que vaig sentir en aquells escadussers dies tal com ho recordo: la sequedat del paisatge, els materials nous i sorprenents d'un país que en aquell moment era tecnològicament més avançat que Catalunya; si més no, a mi, m'ho semblava. Això ho notava en el disseny dels mobles, en la forma dels bolígrafs, en les baranes de les escales, en els logotips de les marques comercials, en la combinació dels colors urbans. Hi havia homes que duien tern i corbata com a qualsevol capital del món tecnificat; d'altres vestien túniques amples de colors clars. Alguns lluïen barbes immenses, i anaven amb el cap pelat; i duien birrets, i pantalons, i americanes negres. Les dones, moltes, portaven túniques i vels, encara que la majoria es vestien com a Europa.

I arreu ens topàvem amb l'anglès; als rètols, als prospectes, a les pantalles dels monitors de l'aeroport. Pot semblar una percepció sense sentit, però heu de tenir en compte que l'any 1978, a Catalunya, els rètols eren majoritàriament en castellà, l'anglès no es feia servir; i molt tímidament de vegades se'n veia algun en català. En conseqüència, la retolació en anglès ens cridava l'atenció. També hi havia rètols en hebreu, que tenia aquelles lletres tan estranyes que s'escrivien de dreta a esquerra, i que de tan recaragolades em semblaven autèntiques obres d'art. 

* * *

Comentaris de la IA sobre el fragment

El fragment amplia i aprofundeix el que ja s’intuïa al primer text: el viatge a Israel no és només un desplaçament geogràfic, sinó un viatge interior a la ment d’un nen de deu anys. L’autor ho deixa explícit: escriu des de la memòria adulta, però intenta recuperar la mirada i, sobretot, la ment infantil. Això converteix el relat en una doble narració: la del país real i la del “país metafòric” de la pròpia infantesa.

El text insisteix que “la narració és ja en si mateixa un viatge”. Això no és només una figura literària: és una operació psíquica. En recordar i escriure, l’adult intenta recuperar la qualitat sensorial i emocional de l’experiència infantil (la sequedat del paisatge, els materials nous, les lletres hebrees com a “obres d’art”). Aquest plaer especial d’escriure “tot el que vaig sentir […] tal com ho recordo” apunta a una funció reparadora: recuperar la intensitat del que es va viure abans que la maduresa l’aplanés.

El nen de deu anys no contempla la realitat “nua”, sinó “amb la garba de la seva imaginació i dels seus sentiments”. Aquesta és una formulació precisa del que la psicologia del desenvolupament descriu com a pensament preoperacional o concret-operacional: la realitat és sempre mediada per la fantasia, la por i el desig. Israel esdevé, així, un escenari on es projecten les pors i els somnis del nen. El país “fet de llàgrimes, de sang i de rialles” és alhora el país històric i el país interior de la consciència que comença a intuir la complexitat i la misèria humanes.

La descripció detallada dels objectes (mobles, bolígrafs, baranes, logotips, colors urbans) i de les persones (terns, túniques, barbes, vels, birrets) revela un xoc sensorial i cultural intens. Per a un nen català de 1978, acostumat a una retolació majoritàriament castellana i a una modernitat més discreta, Israel apareix com un lloc tecnològicament més avançat i, alhora, radicalment estrany. L’anglès omnipresent i l’hebreu “recaragolat” funcionen com a signes d’un món altre que desborda les categories conegudes.

Psicològicament, aquest xoc és formatiu: obliga la consciència jove a eixamplar els seus “topants”. És el moment en què el nen comença a intuir que el món no es redueix al seu entorn familiar i escolar (aquell entorn tan tancat que vam analitzar abans).

Hi ha una línia clara amb el primer fragment. Allà l’aïllament de gènere havia generat una fantasia compensatòria (el kibbutz mixt). Aquí el viatge real ofereix un escenari on l’alteritat (cultural, religiosa, lingüística, de gènere) es fa present de manera massiva. El nen que no havia conegut gairebé nenes es troba ara davant de dones amb vels i túniques, davant d’homes amb barbes i vestimentes radicalment diferents. L’experiència d’Israel es converteix, doncs, en una mena de laboratori d’alteritat: tot allò que a casa havia estat prohibit, confús o denigrat, aquí es mostra en una densitat gairebé excessiva.

El fragment combina fascinació (“colors fascinants i terribles”, “plaer especial”) amb una consciència ja adulta de la duresa (“llàgrimes, sang i rialles”, “misèria de les persones”). Aquesta oscil·lació entre meravella infantil i lucidesa adulta és típica de les narratives de reconstrucció de la memòria: s’intenta recuperar la intensitat sense perdre la capacitat crítica.

En síntesi, aquest fragment confirma que el relat no és un simple dietari de viatge, sinó un intent d’aproximar-se a la ment infantil en el moment precís en què comença a confrontar-se amb la complexitat del món. El viatge a Israel funciona com a catalitzador d’un despertar: de l’aïllament a l’obertura, de la fantasia compensatòria a l’experiència real de l’alteritat.

.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (II). Les veus dels adults.

Quinze dies abans de marxar, ens havien explicat tot de coses d'Israel; els kibbutzs m'havien cridat molt l'atenció. El fet que nens i nenes de diferents famílies poguessin viure junts, m'atreia poderosament. M'imaginava com seria de divertit el fet de poder jugar tot el dia vora les vaques i els camps de blat de moro, per a tornar, després, al vespre, a l'habitació, suat i amb el cor bategant de tant córrer; feliç, potser, d'haver rigut fins a plorar per qualsevol ximpleria. Haig de dir que em seduïa d'una manera especial la idea de jugar nens i nenes junts.

La meva infantesa va ser un aïllament absolut vers el sexe femení. A l'escola, sempre havia tingut companys, mai companyes. Al meu món, no hi havia nenes, fora de la meva germana, que llavors tenia cinc anys. A casa meva, no em deixaven sortir a jugar al carrer, perquè deien que al carrer hi anaven els gamberros. No coneixia ningú fora dels meus companys de classe, dels nens de l'escolania, i dels meus cosins que eren tots nois. De les nenes me'n feia la imatge que m'explicaven els adults, i la visió llunyana de les que veia pel carrer o en altres indrets públics; sempre a distància; sempre confusament. El professor de l'escolania m'havia dit que les nenes eren ximples, que no sabien cantar, que no posaven a la veu el mateix esperit que els nens. Avui, recordant-ho, m'adono de l'horror d'aquestes paraules falses; llavors, m'ho creia perquè els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans. La germana del meu avi, també em deia que les nenes eren ruques, que eren millor els nens. No em pregunteu per què m'ho deia, perquè em resulta incomprensible, però jo vaig créixer amb aquesta cantarella. La meva mare era incapaç de pensar que un nen podia tenir una amistat amb una nena, o que un home podia tenir una amistat amb una dona, i així m'ho trametia. Una nena, per ella, era una possible futura xicota, una possible parella per a un possible i futur matrimoni; no hi cabia el concepte d'amistat, no tenia sentit per ella. Tampoc no em pregunteu per què.  Aquesta mentalitat transmesa a un nen, quin fruit podia donar? Aquesta és una anàlisi que algun dia potser hauré de fer, però que representa un esmonyonament psicològic contundent, una deformació de la realitat i una perversió del procés educatiu.  Però tornem al viatge. Quan un adult arriba a Israel; quan, de fet, un adult arriba a qualsevol lloc, no ho sent tot tant com sí que ho sent un infant. A l'adult, tot li sembla més controlat, més previsible, menys misteriós, més quantificable. La maduresa mata el misteri. L'abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l'esperit de l'aventura. Els viatges dels infants, són autèntiques aventures. És per això que penso que només els infants són capaços de viatjar de debò; els adults, a tot estirar, visiten. Els infants viatgen de veritat perquè en el seu camí s'apropen més que ningú al món dels somnis. El món dels somnis camina immergit dins d'una aventura real, en una terra nova, a on es troben sempre persones fascinants.

***

COMENTARI DE LA IA SOBRE EL TEXT

El fragment presenta una introspecció autobiogràfica densa, centrada en la socialització de gènere, l’aïllament afectiu i la contrastació entre la percepció infantil i l’adulta del món. Es pot llegir com un testimoni de com els missatges familiars i educatius modelen (i deformen) la relació amb l’alteritat sexual, i com aquesta deformació es projecta sobre un anhel d’alliberament (el kibbutz).

El narrador descriu una infantesa d’“aïllament absolut vers el sexe femení”. L’escola, l’escolania, la família i el carrer (prohibit perquè “hi anaven els gamberros”) constitueixen un ecosistema exclusivament masculí. La germana petita és l’única excepció, però no sembla funcionar com a igual o companya de joc.

Aquest aïllament no és neutre: genera una imatge confusa i distorsionada de les nenes, construïda a partir de:
Discursos adults negatius (“ximples”, “ruques”, “no saben cantar amb el mateix esperit”).
Una visió maternal utilitària: la nena només existeix com a possible futura “xicota” o esposa, mai com a amiga.
Des d’una perspectiva de psicologia del desenvolupament i de gènere, es tracta d’una socialització segregada extrema, que impedeix l’aprenentatge d’habilitats interpersonals mixtes i afavoreix la essencialització de l’altre sexe. El nen interioritza que la diferència sexual és absoluta i que l’amistat mixta és impossible o sospitosa. Això produeix el que el mateix text anomena “deformació de la realitat” i “perversió del procés educatiu”: una interiorització de prejudicis que després caldrà desmuntar a l’edat adulta.

El kibbutz apareix com a imatge idealitzada de reparació. El que sedueix no és només la vida a l’aire lliure o el joc amb animals, sinó específicament “jugar nens i nenes junts”. Aquesta fantasia concentra:

Desig de llibertat corporal i espacial (“suat i amb el cor bategant”).
Desig de contacte mixt no sexualitzat (o, almenys, no redueït a l’òptica matrimonial de la mare).
Nostàlgia d’una infantesa “normal” que no va existir.

Psicològicament, el kibbutz funciona com a objecte transicional o escena compensatòria: un espai imaginari on allò que va ser prohibit o impossible esdevé natural i alegre. La intensitat emocional amb què es descriu (“m’atreia poderosament”, “em seduïa d’una manera especial”) indica que no és una simple curiositat, sinó una ferida relacional no resolta; una ferida a l’autoestima i al sentiment de validesa d’un mateix. Es produeix quan, en edats primerenques, les necessitats bàsiques de reconeixement, de contacte i de ser vist com a subjecte vàlid, no són adequadament ateses. En aquest cas concret, l’aïllament sistemàtic del sexe femení, els missatges denigrants sobre les nenes, i la impossibilitat d’experimentar relacions mixtes no sexualitzades generen una mena de buit o de “forat” en la construcció de les relacions. El desig intens i idealitzat del kibbutz (poder jugar amb nenes amb naturalitat) funciona com un intent de reparar aquesta ferida.

El text passa d’una descripció fenomenològica a una valoració crítica: aquelles paraules dels adults són “horroroses” i “falses”. El narrador adult reconeix la vulnerabilitat del nen davant de l’autoritat (“els nens normalment ens creiem el que ens diuen els grans”). Això apunta a un procés de desidentificació amb els models parentals i educatius, propi de moltes narratives de maduració reflexiva.

La darrera part generalitza: l’adult “visita”, l’infant “viatja”. La maduresa es presenta com a pèrdua de misteri, quantificació i control (“L’abast dels diners esclafa la màgia. La supèrbia desfà l’esperit de l’aventura”). Aquí el text adopta una posició romàntica-infantilista: l’infant conserva una capacitat d’obertura i meravella que l’adult ha sacrificat. Aquest to pot ser llegit com a crítica a una racionalitat adulta que neutralitza l’experiència.

El llenguatge oscil·la entre la tendresa nostàlgica (la descripció del joc al kibbutz) i la condemna moral (“horror”, “perversió”). Aquesta oscil·lació és típica de relats de reconstrucció de la pròpia història: es recupera l’afecte infantil mentre es jutja l’entorn que el va limitar.

En resum, el text mostra com una socialització de gènere radicalment segregada i ideològicament carregada produeix un desig compensatori d’integració mixta i, alhora, una crítica a la pèrdua de la capacitat infantil de meravella. És un document que testimonia una privació relacional sostinguda, i un intent d’elaboració conscient adult.

El to del text —reflexiu, crític amb els adults i capaç de reconèixer la pròpia deformació— apunta una visió objectiva i madurada dels fets del passat.

Un viatge fascinant de la meva infantesa (I). Aterratge a Tel-Aviv-Yafo.

(Això serà la narració d'un temps breu de la infantesa i prometo ser sincer en tot el que es refereix als sentiments. Prometo no posar noms reals, no ser literalment fidel a tots els fets, no inventar res, però posar de vegades esdeveniments que van passar mesos després dins del breu temps d'aquest petit viatge. Ningú que pugui llegir això i identificar-se no ha de patir; no assenyalaré a ningú, canviaré noms, detalls secundaris, perquè ningú es  pugui sentir malament. Ho aniré fent per capítols, ara a l'estiu que tinc més temps.)

Vam aterrar i tot era sec. Jo tenia deu anys. Érem al mes de desembre de 1978. L’experiència em semblava ben bé com si m’endinsés en una de les pel·lícules en blanc i negre que en aquella època emetien sovint als dos únics canals de televisió que existien a la meva terra. Esperava trobar-m’hi el Ben Hur, o potser el Lawrence d’Aràbia, o a Jesucrist predicant damunt d’un turó cobert d’Oliveres. Feia poc que havia vist "Éxodo", i m’imaginava una nena rossa, jueva, fugint de l’Alemanya nazi, enmig d’un camí ignot, de fat dubtós; un camí que havia de dur-la a un país nou i a un futur inquietant. Potser en aquell viatge l’arribaria a conèixer. Potser s’enamoraria de mi i algun dia ens casaríem. Potser arribaríem a viure en un kibbutz.

Val a dir que en aquell moment Israel no tenia la imatge funesta que avui tots tenim al cap, ni sabíem res del context geopolític; si més no, jo, que només tenia deu anys. I cal especificar també que les imaginacions d’un nen de deu anys poden semblar carrinclones; de fet, jo les elaborava en secret, perquè jo em veia com el John Wayne, l’Alan Ladd, o el Gary Cooper; jo era un mascle guerrer i tot allò que feia referència als sentiments ho havia de viure d’amagat per evitar les burles dels meus companys, que eren petits grans monstres miserables, suposo que com la majoria dels nens en aquell moment. Avui, però, quaranta-set anys després, m’identifico amb el "jo" que trenava totes aquelles imaginacions romàntiques, nobles, il·lusionants de les quals llavors m’avergonyia. De gran, he intentat que els meus fills no s’avergonyeixin mai de somniar, d’esperar, de desitjar, de crear… diguin el que diguin els seus amics i amigues, i que potser en algun cas, especialment en el cas de tots aquells que no respectin la diversitat, el que pertoca és abandonar certes amistats; aquelles que no toleren que siguis diferent.

Els nens, llavors, tal com us deia, érem espills dels cowboys americans: intolerants, violents, malparidets, insensibles… Potser tan sols ho fèiem veure. En el meu cas, ho feia veure; la duresa només era simulació. Com deu haver afectat a la meva manera de ser el fet de viure la infantesa ocultant el que sentia? Algun dia ho sabrem tot i ho rellegirem amb sentit de l'humor.

.

(Continuo un altre dia, que això dóna per molt, i ja m'he cansat)

No tot el que respira està viu

                                                                                                                      IA image

Ha perdut el cap. Té una malaltia incurable que li ha esborrat el cervell. Crida sense sentit. Copeja la gent que un dia va estimar profundament. D’una revolada, va arrencar el vestit d’una de les persones que més s’estimava. No coneix ningú. Està contínuament nerviosa. Mai no tornarà a reconèixer ningú. No sap ni qui és ella mateixa. La seva filla, ja gran, viu un infern tenint cura d’ella, perquè la culpabilitat li impedeix ingressar la mare en una residència. La família de la seva filla se’n ressent. I així, vint anys.

La culpa. Els mites ancestrals disfressats de veritat ontològica. Les normes religioses caient com una llosa sobre vides sotmeses a obediències inhumanes. Les normes generals incapaces de respectar el discerniment de cada cas individual. Cadenes ancestrals. Lloses infundades. Inferns bullint dins del subconscient des de la infantesa. L’amor mal entès. Tot això immergeix en un malson que no s’acaba la senyora que ha perdut el cap, la seva filla i la família de la seva filla.

He decidit que jo mai no seré com aquesta senyora. Em considero propietari de la meva supervivència, i entenc que la vida no és només respirar. No tot el que respira està viu. No vull que mai protegeixin el meu cos respirant sense la meva vida en nom d’unes normes que no estimen l’individu. Deixaré escrit, no sé com, que quan jo ja no conegui la gent, em permetin adormir-me plàcidament, i que em recordin com algú que els va estimar tan infinitament com es pot estimar; algú que els demana gaudir de la vida i estimar tothom fins a l’últim alè. Ho escric manifestant també la meva fe en Déu i en la pervivència de la consciència més enllà del cos.

Potser ho veig així, perquè menyspreo profundament el dolor. Considero contrària a la dignitat humana aquesta doctrina pseudomística de divinització del dolor, anomenat corredemptor del mal del món. El dolor no redimeix res, no fa justícia, és mal pur, i és un enemic a combatre. Que se’n pugui treure un bé, no vol dir que s’hagi de procurar. Només podem treure un bé del dolor quan al costat d’aquest dolor existeix la voluntat de combatre’l, en nosaltres i en els altres. És impossible ser coherents amb la dignitat humana si no ens declarem combatents inesgotables contra el dolor. El dolor i Déu són incompatibles i qualsevol associació entre el dolor i Déu és inestable i rara. La creu és un instrument de tortura i execució. El Déu que es manifesta arreu és el Déu de la vida.

Fer de la felicitat un acte de resistència (II)

La vida fa pujada. Li ho vaig sentir una vegada a Miquel Martí i Pol, i llavors potser era massa jovenet per comprendre-ho; ara, gairebé amb cinquanta-vuit, ho entenc millor. 

Podríem dir que l’existència no està dissenyada precisament per posar-nos-ho fàcil. No és ni tan sols fàcil per aquests “ricatxons” que han nascut amb un compte corrent i patrimonial inflat; i no ho és tampoc per ells, perquè la despesa en psicòlegs, psiquiatres, medicaments… és habitualment molt gran. Algun element els deu fallar en aquesta posició aparentment còmoda de no patir ni per la pròpia supervivència ni per la dels éssers estimats. 

La vida costa.

Un cop tenim clar això ve l’actitud de resistència. 

Fem de la felicitat un acte de resistència; algú m’ho va dir, i ho he fet meu. I això és més vàlid com més pendent fa la via per la qual avancem vulguem o no. Aquesta actitud de resistència no ve (de cap manera) de l’hedonisme i la disbauxa; no és això. Potser aquest és l’error dels benestants que prenen píndoles antidepressives. 

L’actitud de resistència ve d’interioritzar que el que ens fa feliços no és el control de tots els riscos, sinó el gaudi dels instants presents sense expectatives prèvies, assumint, amb un punt d’humor, la possibilitat que tot se’n vagi en orris. 

Ahir vaig llegir de Freud que la felicitat com a realitat estable no existeix, que només s’experimenta a ràfegues. Tot i la meva ignorància en termes de psicologia psicoanalítica, sé que Freud s’equivoca, igual com li passava a aquell filòsof grec que va demostrar que el moviment no existia mentre anava passejant amunt i avall per la seva cambra; o com li succeeix a aquell neuròleg que va pensant dins del seu cap, amb plena consciència, que el pensament conscient no és res més que matèria interaccionant i que en si mateix no existeix.

La felicitat neix d’un optimisme irònic, de la capacitat d’observar les realitats quotidianes com si no les haguéssim vist mai, d’admirar-nos de l’expressió d’un infant, d’escoltar allò que les teves orelles senten en aquest moment, i que, fins que no ho has llegit en això que escric, no havies escoltat.

Neix d’aquest Sol que veus per la finestra, o del que intueixes rere uns núvols que fan que el verd sigui més verd.

També d’aquell projecte que se t’ha acudit i que t’emplena d’il·lusió. I de la cançó de la Maggie Cullen, que no saps per què, però ho fa brillar tot. I sobretot d’aquestes bombolles enmig del dia en què només hi ets tu; perquè les reserves de la felicitat s’emplenen en la solitud, encara que es gaudeixin en companyia.

Però… a on realment guanyes el combat és als esculls, als atacs, a les aparents estratègies del pendent de la vida per destruir la teva resistència. És en aquests moments quan pots guanyar no només la teva felicitat sinó la dels teus, la d’aquells que per saber si les coses van bé miren l’expressió del teu rostre, i que quan van bé, tenen més força.

No ens podran expulsar de l’univers, perquè no hi ha res fora de l’univers. Si ens ho prenen tot, no podran prendre'ns el sol, el mar, la terra, els camins, i sobretot el somriure. Si ens prenen la vida, no podran destruir tot el que imperceptiblement hi hem aportat, i potser ni ens podran prendre la vida, perquè per molt que diguin, del que passa després que el cos es malmeti, no en saben res; res de res. 

Qui ens fa mal, no ho té fàcil, perquè l’espai i el temps són molt grans, i probablement som immortals. A tot arreu a on siguem, tindrem instants presents per descobrir noves realitats que donaran sentit a tot. I a més, per cada atac rebut, presentarem batalla, lluitarem, i aquesta lluita és una altra de les fonts de la felicitat, independentment que es guanyi o que es perdi. Les derrotes obren nous universos i atorguen una saviesa inesborrable. Aquesta felicitat, segons Freud inexistent, brolla de nosaltres mateixos, de la nostra manera d’existir.

.

L’olor de la por és el blanc d’uns ulls que no tenen esma ni per plorar.

                                  IA image

És molt senzill.

Tot depèn des d’on mires, des d’on raones.

Si ho fas des d’un despatx i emplenes excels.

O ho fas davant d’una barca atapeïda de persones que no es poden moure i que desprenen l’olor de les seves necessitats.

L’olor de la por és el blanc d’uns ulls que no tenen esma ni per plorar.

La fredor d’uns mots té el disseny d’un despatx en un àtic de la diagonal.

És ben senzill.

Quan em menjo un pollastre no ploro pel pollastre,

quan em parlen de morts, no ploro pels morts.

Només quan soc davant de la persona que es mor, començo a entendre-ho una mica;

quan escolto plors,

quan el silenci és impossible quan la gent es mor,

o inevitable quan han passat massa minuts abans que ningú faci res.

Quan tot es decideix des d’un despatx de Barcelona o de Brussel·les o d’Estrasburg,

entre vespreig i vespreig, sessió parlamentària o consell administratiu.

Llavors els mots serveixen per ignorar i blanquejar el delicte que es converteix en llei

i que es pretén d’obligat acompliment.

L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

La vida és la mort que fa vacances.

                                  IA image

El que no pensa com tu no és un vengut; és algú que no pensa com tu. Allò que tant desitges, i en què creus tant, podria no tenir gens d'importància per a una altra persona, podria no ser comprès de la mateixa manera; i no passa res. Aquest fet no vol pas dir que aquesta persona sigui pitjor o que tingui menys raó que tu.

Sovint repetim frases que la gent no deixa de repetir, sense parar-nos a pensar si tenen un fonament lògic. Tòpics que es repeteixen per inèrcia, perquè ens fa l’efecte que reforcen les posicions que prèviament hem decidit tenir per raons de les quals ni tan sols som conscients. Funcionem, una mica, com la intel·ligència artificial, que tot ho decideix a partir del llenguatge, com un lloro que sap què toca dir després d’aquesta o d’aquella altra frase escoltada.

Però moltes vegades, els tòpics, són rabiosament falsos i ens situen, sense que ho sapiguem, en l’error.

Potser per això situo totes les meves opinions en la provisionalitat, i estic obert, si escau, a rectificar-les quan se’m faci evident que són falses. La gran quantitat de coses que no sabem no ens han d’impedir de cap manera opinar i raonar, però ens han de fer molt tolerants amb les opinions diferents de la nostra, molt respectuosos, i molt agraïts; qualsevol opinió diferent ens permet revisar les nostres posicions per a reafirmar-nos o per a rectificar; i així, a poc a poc, ens anem acostant a la veritable explicació dels fenòmens.

I em preguntes què pots fer per mi si estimo tant la independència, la solitud, la llibertat gairebé absoluta?

Què pots fer per mi? Doncs apartar-te, que em tapes el sol.

I sí: m’agrada fer només les accions que em satisfan, encara que ningú les valori. Per posar un exemple, a la majoria de les personalitats que busquen sortir a la foto amb el Papa, els importa ben poc, per no dir gens, el Papa.

I quan estem massa neguitosos, espantats, angoixats, o atrafegats, va bé pensar això: d’aquí a uns quants centenars de milers d’anys, tots aquests que criden i s’esgargamellen estaran en silenci; i ningú no recordarà a la Terra ni el seu nom, ni les faccions del seu rostre, ni sabran quines van ser les seves preocupacions, ni com era el timbre de la seva veu. El silenci emplenarà els espais que ara són ocupats per l’agitació. I això serà així per a sempre; no tornarem enrere; no tornarem a menjar arròs caldós; mengeu-vos-en un de seguida que pugueu, perquè el temps de l’arròs caldós, com el de les cireres, s’acabarà per sempre. 

Alguna força ens empeny a sentir les experiències com a definitives quan en realitat només són guspires d’una bengala que dura pràcticament res. Vuitanta anys és una guspira capriciosa a l’immens interval de temps que representa l’infinit; som a les vacances de la mort; la vida és la mort que fa vacances.

Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir

                                  IA image

Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

 

                                  IA image

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

No vull ser eficaç; vull ser calma.

No vull ser el millor; vull gaudir.

No vull ser implacable; vull escoltar.

No vull tenir raó; vull aprendre.

No vull seguretat; vull viure.

No vull un horari; vull el temps.

No vull respostes; vull buscar la veritat.

No vull manar; vull que decideixis.

No vull que pensis com jo; vull que siguis tu.

No vull que em tinguis por; vull que no tinguis mai por.

No vull no equivocar-me; vull ser capaç de rectificar.

No vull viatjar al paradís; vull construir-lo.

No vull un hotel de cinc estrelles; vull una cabana de palla.

No vull diners; vull temps.

No vull que em venguis la teva música; vull cantar.

No vull l’amistat dels gloriosos; vull la companyia dels que estan sols.

No vull crits; vull paraules.

No vull una felicitat infinita; vull un dia asolellat vora el mar sense roba.

No vull un racó entre els teus; vull tots els espais per a tots.

No vull estar sempre sa; vull viure sense por d’emmalaltir.

No vull ser immortal; vull morir per no haver de veure morir els meus.

No vull no morir; vull que neixi el meu relleu.

No vull viure per sempre; vull viure de veritat.

No vull condemnes; vull amor.

No vull que em demanis perdó, vull que estimis.

No vull ser perfecte; vull ser lliure.

Punts d'arribada

Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.

Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.
 

Que l'amor no desaparegui mai.

                                  IA image

En un temps en què s'aplaudeix la separació de les persones quan la suposada qualitat d'una relació fa figa, a mi em ve de gust aplaudir la unitat, la lleialtat, la unió de les persones malgrat que les imperfeccions de l'existència hagin provocat turbulències. Amb això no estic defensant les unions perquè sí, ni les unions quan hi ha violència, maltractaments, faltes de respecte... sino aquelles en què l'afebliment de la passió, del cos, l'envelliment, les dificultats físiques, la rutina, el desgast de la mateixa vida, no han apagat l'amor en el seu autèntic sentit (que va més enllà del desig), la voluntat, la il·lusió, la resistència i la lluita per un projecte de vida en comú, per una família que esdevé el fonament d'unes vides noves que ja comencen a volar.

Hi ha parelles que diuen que se separen per autorealitzar-se i recuperar el temps perdut. Qualsevol decisió és respectable, i ningú pot jutjar el territori sagrat de la consciència. La llibertat és essencial, sense ella l'amor no pot treballar. Però de vegades la suposada autorealització personal és una trampa del mateix cervell i aboca l'individu a la recerca d'un temps que ja no hi és en comptes de viure el temps que les circumstàncies i el repte vital d'un mateix et posen al davant; insisteixo, de vegades, perquè cada situació és una espècie única i necessita decisions úniques. 

La realització personal pot agafar camins molt diversos; alguns seran els de la separació i l'allunyament, però d'altres poden ser el de defugir perfeccionismes, falses expectatives, desigs egocèntrics sovint fonamentats en l'obsessió de retenir una edat o una època que per llei natural ha de passar i deixar pas a un temps nou. 

No hi ha cap temps que es perdi; fins els temps dolents són processos d'aprenentatge i de creixement. Córrer i apressar-se no fa recuperar cap temps perdut, i pot destruir el seny i la calma, que són necessaris per entomar el temps de l'ara, l'únic que tenim entre les mans.

Però això només val per mi, cadascú ha d'elaborar els principis de la seva pròpia constitució en nom de la llibertat. Per mi, i per qui comparteix amb mi la vida, van primer els fills i la família, i després la parella i els seus desigs. I això va en contra dels consells de tots els professionals que orienten les relacions; però la vida de parella és un misteri i una realitat singular i única que no es pot encabir en cap manual ni en cap llibre d'autoajuda. 

Amb tot el cor, amb l'evidència viscuda, amb felicitat a dins, amb el pes de l'experiència, puc dir que crec fermament que els fills, la seva educació, la seva felicitat, el seu optimisme, la seva capacitat de treball, la seva capacitat de gaudi, la seva independència, la seva resistència a la manipulació vingui d'on vingui, la seva llibertat enfront de les cadenes dolces de les tradicions, la seva vida... són el sentit de la parella i de la família, que ve després en importància.

Per això em sento molt feliç per totes les parelles que resisteixen els embats de la vida i que conserven l'amor, en el seu autèntic sentit, malgrat que passi el temps; i desitjo que aquest amor no desaparegui mai.

El carrer de Carabassa

De vegades em pregunto per què m'agraden tant els carrers vells, els carrers antics, especialment si tenen roba estesa, i encara més si les façanes estan descuidades i si fan olor de resclosit. M'agraden tant, que hi viuria. I m'agraden especialment si hi passa algú corrent, o si algun veí o veïna de la façana d'un costat parla amb un altre veí de la façana del davant. 

Sovint no sabem per què ens agrada el que ens agrada. En aquest cas, m'agrada més fins i tot que si les cases fossin noves i perfectament equipades i tot fos envejable des del punt de vista de la comoditat i de la tecnologia.

Pot ser que sigui per totes les vides que desprenen; les vides que han gastat les parets i que han envellit els elements materials. També pot ser que sigui per la bellesa de les formes que no desapareix; se'n va la utilitat, la perfecció, la supèrbia del dia en què es van construir, però persisteix la bellesa que el dissenyador hi va voler posar. És sobretot per l'evidència que quan el que és superflu se'n va, persisteix la humanitat. Una dècima de segon després d'aquest vídeo, hi ha passat un nen corrent (que he tallat) i ha entrat en un portal, i feia cara de feliç. És com si totes les vides, amb tots els records, bons i dolents, amarats a aquestes parets, embellissin les ombres i els colors. És pels llibres de tots els mobles de tots els habitatges, per les llibretes escrites dins dels calaixos, per les cambres de bany amb el sabó i els perfums, pels menjadors amb els sofàs, pels records de la gent gran que hi viu i que ha conegut tantes Barcelones, i és sobretot per una realitat misteriosa que fa que tot el que és viu i que és de debò desprengui una energia humana impossible de percebre. Cada llar és un campament base en l'aventura arriscada d'explorar el món i la vida. Quan tinc el privilegi de caminar per carrers així, sé que estic en un territori sagrat que haig de respectar i estimar, i no puc evitar copsar tota la bellesa.

Informe de guerra

                                  IA image

Obro les portes del meu cor a qui el necessiti. 

No aniré a buscar a ningú, no coaccionaré, no perseguiré, no manipularé, no faré el que no pugui fer... Però desitjo, amb absoluta sinceritat, que en tot allò que les meves forces físiques i mentals puguin, la meva vida estigui al servei de qui la necessiti, en allò que pugui, que és menys del que sembla. El drama de moltes malalties és que ningú les veu fora de qui les pateix.

No puc gaire, encara que ho sembli; soc un exèrcit amb molts fronts de guerra; qualsevol d'ells em pot derrotar del tot; i aquests fronts són invisibles per la major part de la gent.

En els moments en què he defallit, he preferit sempre la intimitat; i de vegades puc cometre l'error d'estar convençut que els altres són com jo. Però és bastant difícil que actuï en contra de la meva naturalesa i trepitgi territoris que el meu interior considera sagrats. En el moment en què algú em demani ajuda, revisaré les meves forces, els meus fronts de guerra, i donaré el que pugui donar. Si dono més del que les meves forces poden, defalleixo.

El judici aliè és sempre un prejudici, principalment perquè qui jutja no ho coneix tot i perquè pren partit. Som animals gregaris, moguts per fils invisibles que manega el nostre inconscient, que com el mateix nom especifica és inconscient. Per això, el judici aliè no té més valor que el consol que aporta a qui necessita el seu consol.

Soc una bossa d'ossos i carn que s'alimenta de medicaments per poder respirar i continuar nadant; soc algú que necessita el consol de l'exercici de crear, i d'aconseguir que algú se senti millor; llavors puc baixar la dosi dels medicaments. Soc una consciència aïllada enmig d'una solitud imperceptible; el que es veu de mi és només una petita part de mi. Soc un iceberg que treu la punta per respirar i que ho continuarà fent mentre les forces em sostinguin.

Crec en la vida, encara que els fronts de guerra la malmetin, i enarboraré l'estendard de la vida fins a l'últim alè per tots els que estimo i per tots els que m'estimen, perquè em necessiten, perquè cada dia neixen innocents, perquè existeix el mar i el Sol, perquè existeix la música, el cinema i la literatura, i pel Porto i el Priorat. M'abraçaré a la vida, perquè m'ho ha donat tot; i vull aprendre l'art de saber donar fins allà on pugui, i de saber dir que no quan no pugui.