Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.
Un
senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la
porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina.
Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi
ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.
L'edifici
de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi;
les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets
blanques.
M'agradaria
dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.
Tornaran
a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I
veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant,
i la muntanya que senten tan a dins.
Assaboriran,
com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a
cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els
han enganyat en aquesta vida.
Tornarà,
de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com
quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant
de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.
Tant
se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es
compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i
l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.
I en
aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i
arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de
milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les
últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al
costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de
l'ara, que no té passat ni futur.
A
l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de
la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum,
i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies
de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer
aigua d'alta muntanya dins de la boca.
A
l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós
oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.
A
l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de
fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més
secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.
I
tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra
quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de
la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de
la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels
privilegiats que l'han descobert i conquerit.
Tenim
l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada;
al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del
fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les
sensacions.
Tenim
l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens
posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a
l'existència.
Qui
té l'ara, no té passat ni futur.
