Imatges del Delta. Silenci, llibertat i taurons. I quina por els arpons!

Platja del Serrallo. Platja perduda al cor del Delta. Ningú fora de nosaltres en tres-cents metres a la rodona. Una platja immensa de sorra fina per a nosaltres sols, sota el sol de l'estiu. Onades d'aigua càlida; estranyament càlida. Aigua neta i transparent; malgrat la sorra aixecada pel mar mogut arran de riba. Molt peixos. Els ocells caient en picat com pedres dins l'aigua per a caçar els peixos. Un Sol radiant. Una brisa dolça.

M'assec amb la guitarra allà on arriben les onades i penso que és ben fàcil ser feliç. L'únic objecte tecnològic que tinc al damunt en aquest moment és la guitarra. Sento la brisa damunt tot el meu ésser i els esquitxos de les onades. Si la guitarra es mulla em fa l'efecte que surt a compte, perquè la sensació és intensa, tan intensa que no m'esforço a descriure-la. Els nens dormen i no es desperten amb el meu cant perquè l'incorporen dins de la col·lecció de sorolls possibles a sentir en un espai a on només hi ha brum d'onades i udol de vent (i un pare que a vegades canta). 

Com es complica la vida la gent amb gandules, cadires, bermudes, ulleres de marca, rellotges... per a ficar-se en un mar que beneeix els qui senten que hi pertanyen més que no pas als qui pensen que el posseeixen.

I tot d'un plegat el veig, mentre tinc l'aigua pels turmells. És tan a prop meu que sento una por absurda. Un tauró d'un metre de llargada, potser metre deu, perseguint el banc de peixos. Negre, fosc, àgil... fa giragonses per atrapar un peix. Penso que m'he passat quaranta-cinc anys esperant aquest moment, el moment en què em trobo un tauró a la platja. Cinc minuts més tard el torno a veure. No goso tronar-me a ficar a l'aigua, i no té sentit, el tauró no em farà res, li interessen els peixos, però la nostra ment és com és, i encara em queden moltes pors per vèncer. Em sento però molt feliç d'haver-lo vist.

L'endemà, a l'Hospitalet de l'Infant, a la Cala d'Oques, no hi ha taurons, però hi ha un humà que du a les mans una pistola d'aquelles que disparen arpons. La du carregada i em fa l'efecte que no té gaire experiència. Apunta sense voler vers diferents direccions de la platja mentre manipula l'eina de matar. Si se li dispara, pot provocar una tragèdia. Aquest humà és força més perillós que el pobre tauró d'ahir. Em fico a l'aigua per a protegir-me de l'humà de l'arpó, que curiosament, en aquest entorn tan familiar a on ens trobem, és l'únic que du banyador. A mi, el que m'espanta, però, és l'arpó. Més encara que el tauró.  

   

Vacances al Delta de l'Ebre

.

.

Diumenge vint de juliol. Sortim del bungalou havent esmorzat per a gaudir del primer dia de vacances. Una dona de trenta-quatre, un nen de sis, una nena d'un, i un servidor de trenta-nou. Ens dirigim a la primera platja que trobem. No mirem si surt a les guies naturistes; és tard, fa calor i el paisatge del Delta és preciós. Tombem cap a la Bassa de l'Arena.

El camí és pedregós, però està en bon estat. Ran de platja ens trobem una bonior de vehicles; ja se sap, és diumenge, i els diumenges la gent es posa a tots els racons; i sense saber-ho hem anat a parar a un racó força tradicional. Molta gent. Però la costa és llarga i virginal, i enllà de la sorra, la platja es confon amb les dunes, que arriben fins a una bassa natural, llar d'una bonior d'aus protegides per la Generalitat. Si protegeixen les aus... no ens protegiran a nosaltres? Dit i fet, ens instal·lem a la frontera sud de la platja. La sensació és l'habitual: serenor, eufòria, comunió amb la natura... Ja no som, només, observadors del paisatge; passem, a més, a formar part del mateix paisatge; i per uns instants, ens són respostes les preguntes essencials de la vida. El passat s'esvaeix. El futur no hi és. El present fimbra il·luminat pel sol del Delta. L'aigua del mar és càlida i força neta. Som vius. Som lliures.

Al llarg de la setmana, tornarem a aquest racó unes quantes vegades més, amb idèntica eufòria i amb el mateix èxit.

Havent dinat, fem cap a la Platja de la Marquesa. Un eixam de cotxes envolta el restaurant “Los Vascos”. L'ambient que es respira d'alguna manera ens fa intuir que el naturisme no és a prop. El camí que ens podria dur fins a paratges més allunyats (en direcció a la Punta del Fangar) està impracticable, i com que anem amb dues criatures; no ens podem arriscar a quedar-nos aïllats amb el cotxe. Escollim un clar, tan espaiat com podem. Dies després, descobrirem que caminant uns tres-cents metres cap a la punta del fangar la nuesa entre els banyistes és habitual; en aquest moment no ho sabíem.

L'endemà al matí descobrim la platja de l'Eucaliptus. Escollim un espai solitari prop d'un rierol d'aigua dolça on el meu fill va poder observar tota mena d'animals. A poc a poc, va arribant gent; els espais, però, són immensos.

A la tarda descobrim la platja del Trabucador: un braç estret de sorra amb mar a banda i banda. Anant cap al sud, queda a la nostra dreta el mar esvalotat, amb l'escuma blanca de les onades, i a la nostra esquerra el mar serè, estàtic com un vidre, immòbil, de la part interior dels alfacs. Escollim el mar brau per a passar la tarda; i ens trobem amb una platja gairebé solitària, amb persones llunyanes a la distància, alguns nus, d'altres vestits. El Trabucador esdevé una platja rica en vida: plancton; peixos força grossos, abundosos; cloïsses; aus de tota mena. La sorra és fina. El paisatge és idíl·lic. La quasi solitud enamora. Hi tornem sovint als dies posteriors.

L'endemà agafem el trencall que condueix a la platja del Serrallo, però ens aturem abans d'arribar-hi en una zona entre la platja de l'Eucaliptus i la del Serrallo. No hi ha ningú. I ningú no vol dir dues o tres persones. Ningú vol dir ningú. ¿Per què arriscar-nos a agafar camins enmig de la sorra? Mitja hora després arriba una família alemanya i s'instal·len a uns vint metres de nosaltres. La tarda transcorre serena, amb el brum del mar, la brisa, i el sol que a poc a poc enrogeix i davalla. Aquesta també és una de les platges a la qual tornarem al llarg de la setmana.

Dimecres vint-i-tres de juliol és un dia brúfol, ennuvolat, i aprofitem per a fer una excursió en barca pel riu Ebre. Des de Deltebre fins a la desembocadura. Tenim sort de coincidir amb un conductor simpatiquíssim que deixa que el meu fill condueixi la barca una bona estona, i que ens explica històries increïbles de silurs que fan tres metres de llargada, i serps de riu gegantines. Ens ho passem molt i molt bé, i aprenem coses de la història social del delta, de l'illa de Buda i les basses.

Dijous i divendres repetim algunes de les platges que ja hem conegut.

Dissabte al matí anem a explorar la platja de l'Alfacada, ran de l'illa de Buda (que de fet per aquest cantó deixa de ser una illa perquè la platja l'uneix amb el continent). Ens trobem una platja atapeïda de gent, tothom amb banyadors, barbacoas, cuines portàtils, neveres, ràdios a tot estrop... Un racó de “domingueros”. Fins aquí arriba el riu Migjorn, responsable que l'illa de Buda sigui una illa. Ens instal·lem al límit permès per departament de Medi Ambient, ran de l'illa de Buda, enllà del qual les gavines fan nius i no està permès el pas, ni la pesca, ni el passeig. La sensació de llibertat és inaudita; potser per la bellesa de l'entorn: la platja solitària de l'illa de Buda a la nostra esquerra, amb les gavines reposant damunt la sorra...

A la tarda, per fi, després d'avançar penosament amb el cotxe per camins mig plens de sorra, arribem plenament a la platja del Serrallo, i ens trobem un espai similar a tots els que hem conegut, amb baixíssima densitat d'ocupació, i on conviuen persones nues i persones amb vestit de bany. Ens quedem a la platja fins que el sol declina. Per primera vegada porto la guitarra i cantem cançons dels “Esquirols” d'en Llach, d'en John Lennon i d'en Bob Dylan. Després, a la posta, tota la família juguem al Parxís damunt la sorra. És el nostre comiat, perquè demà marxem. Canto, mirant al mar, una canço dels Esquirols que per la seva simplicitat sempre m'ha posat la pell de gallina: “Si canto les penes les penes... Si canto les penes se'n van. Si canto se'n van i se'n vénen. Com ho fan les onades del mar...”

Partim l'endemà al matí, ben d'hora, i parem cap allà a les deu a la Cala d'Oques de l'Hospitalet de l'Infant. Ens sobta, després de tanta solitud, trobar-nos una platja tan atapeïda de gent; i enyorem una mica el delta, el verd de l'arròs, els camins rectes i llargs sense rètols ni indicacions clares, les platges immenses i brunes, el brum constant del mar, el dibuix dels mascarells al cel, la bonior d'aus de noms indesxifrables de les basses, la tranquil·la tolerància dels banyistes, les dunes de sorra que fan que la platja esdevingui una perfecte continuïtat del paisatge, les estrelles fugaces de les nits xafogoses als cels clapats d'estrelles, el so indescriptible de les nits vora la bassa del Guerxal al càmping l'Aube: granotes, ànecs, cormorans, flamencs... Desitgem que el Delta no canviï. Desitgem que el Delta no desaparegui quan el mar s'enfadi i intenti d'enlairar-se cap a l'univers. Desitgem que el Delta s'aliï amb la natura i faci front a la gran tribulació que s'acosta.

Gràcies Ebre i per molts anys.

.