La natura és la teva mare estimada de la qual una Sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit.

Imatges preses el 1 de maig de 2012

La vida s'escriu a ritme de cicles; el canvi és un fenomen constant al qual mai no ens acabem d'acostumar. Un viu com si sempre hagués de ser pare d'un nen petit, com si el nucli familiar que li defineix la identitat i que esdevé la força magnètica que li governa la vida hagués de ser sempre igual, etern i impertorbable. Però la vida té les seves lleis i perquè neixi una planta ha de morir una llavor, perquè arribi un dia nou ha d'arribar abans una nit fosca. La nit ens entristeix perquè representa l'adéu al sol del dia, però ens regala estels, lluors màgiques, celístia, entrellums suggeridors, flaires nous de bosc mediterrani, ombres majestuoses de muntanyes que a la nit i són i que amb la lluna dibuixen textures indescriptibles en una Terra que gira en silenci. Rere aquesta nit, que també s'acaba, arriba un nou dia, que neix infant com el que ahir vam plorar perquè s'acabava. Hem d'estimar el final dels cicles, perquè només poden ser brillants i eterns si acceptem que s'acaben. L'eternitat dels instants només existeix si acceptem que són fugaços, però que en vindran de nous, diferents, però no pas pitjors. El nen petit es fa gran, i d'aquí a poc serà un adolescent, lliure i cada vegada més autònom; construirà la seva identitat i ho haurem de respectar i d'estimar per amor a la llibertat de les persones. Nosaltres serem pares amb fills grans que marxaran, però que clavaran les seves arrels creixen de cara el cel, i donaran fruit abundós, però serà el seu fruit.

El Cap de Creus em retorna la consciència del canvi constant; ahir, un roquissar solitari a on no hi arribava l'electricitat, ni els vehicles motoritzats, ni els vagons de turistes despistats que avui hi vénen a espetegar com si el paratge fos una estació més del seu creuer de luxe, de la seva orgia consumista que els mou a viatjar molt i molt de pressa per dir que han trepitjat un espai, quedant-se sovint, però, només a la pell dels llocs, i sense comprendre el profund i etern lligam que ens uneix a tots a uns colors, a una terra, a una mar, a uns elements que ens han fet i dels quals en som fills massa sovint maltractadors. El Cap de Creus, però, un xic sorprès, els mira amb el seu rostre de sempre, sorprenent-se de tantes falses necessitats, de tantes càrregues feixugues dins la bossa i a la ment. No cal res. Cal res. Cals tu. Tu i prou. No cal un horari. No cal res material. No cal cap artefacte que substitueixi els sons de la natura per uns sons que algú des d'un estudi etziba afegint-hi una bona dosi de publicitat directa i indirecta que ens fa creure que el fet d'arribar al Cap de Creus sense les bermudes que du el Justin Bieber és ser un “friki”. No cal res. Cals tu. Cal el teu petó al paisatge, a l'aigua, al vent. Cal la teva gosadia salvatge, la que dus a dins i et fa lliurar-te a una realitat que desitges (sense saber-ho) perquè t'ha fet; la natura és la teva mare estimada de la qual una sor Maria anomenada civilització et va robar quan eres petit, entaforant-te en una presó de formigó i ambicions encadenants. Busca la teva mare i abraça-t'hi.  

Paraules sobre el més enllà a Cadaqués.

Al poble, pel desembre, el mar es torna de color de vi no gaire tard; la boira s'amara a les muntanyes, encesa d'or, i el Casino bull de gent prenent cafès o refrescs. L'instant en què el cel és travessat per filagarses roges és fugaç com tot el que és bell, però sempre torna, potser per això la seva desaparició és dolça com la vesprada de Cadaqués.

No fa llàstima que marxi tot allò que sabem que tornarà.

I cada vegada més, i sense cap base racional, estic més i més convençut que tothom qui se'n va, aparentment per sempre, tornarà; o que tothom qui se'n va, en realitat no se'n va. I ho crec potser per la bellesa; o per la necessitat que tinc, com a escriptor, de tancar bé els arguments de les històries; o pel record dels primers instants de consciència de la meva infantesa, quan tot era tan nou i tan bell, quan l'existència em feia evident la necessitat dels finals feliços, o potser la percepció que darrere cada final arribava un nou principi, que també tindria un final, que donaria pas a un nou principi; o perquè, de fet, si després no hi ha res, mai no ho sabré i mai no ho podré evidenciar; o potser per les carícies que sento damunt dels meus cabells quan sóc ajagut al llit, i darrere les orelles, i al muscle; o potser per la mà invisible que em despertava perquè estudiés a les set del matí en punt quan tenia divuit anys; o pel reguitzell de coses que no dic.

Volia parlar només de Cadaqués i estic derivant cap a la reflexió sobre el més enllà. I penso en l'eruga, blanquinosa i cega. Només percep les erugues. Les toca, les palpa, s'adona que s'amaguen dins d'un capoll de filaments funeraris i que, passat un temps, deixen només una carcassa seca i lletja que anomenen mort. No veuen la papallona. La papallona vola lluny de l'eruga que encara resta cuc i que és cega. El cuc creu en la mort perquè no veu la vida; ni tan sols no sap què vol dir el verb veure. No sap ni comprèn gairebé res i gosa negar-ho tot.

Crec en el més enllà sense cap prova; com una opinió, com una intuició, com un exercici d'humilitat perquè encara no ho sé tot, perquè no ho comprenc tot; per això no em veig en cor de negar res d'una manera absoluta.

El cel i el mar, del roig, passen al blavís, que tenyeix la façana de les cases blanques. Un lleu brum esdevé el rerefons de converses pausades. Les barques, a la platja, boca-terrosa, afegeixen color a la grisor de la nit que s'enceta. Una serp de llums es mira la plàcida majestat de l'església, i una criatura riu davant “L'amistat”. Olor de gofre prop de l'Anco. Botigues-taller de pintures càlides. Cabells de palla de nord enllà que se senten a casa. I no gaire lluny, el Cap de Creus i la llibertat sagrada de la natura.

.

.

Retorn als orígens. Cala Jugadora. Cap de Creus.

Retornem, de tant en tant, a l'origen de la llibertat, a la pàtria de l'ésser humà, on l'empremta de l'univers dibuixa poemes de déus silenciats.

Res no és estàtic. Tot canvia. Als espais en què ahir hi érem sols, avui una bonior d'Homo sapiens s'hi atansen no sempre amb prou esperit per a respectar la natura tal com és. La natura cal respectar-la no tan sols perquè aquesta actitud és la millor per l'Homo sapiens, sinó pel valor de la pròpia natura, per ella mateixa; i de retruc la nostra espècie se'n beneficiarà.

Som un fruit més de la Terra i, en conseqüència, de l'univers. La nostra identitat està lligada al verd taboll de les oliveres, al tremolor frenètic de les fulles batudes per la tramuntana, al blau plumbi de les boires que sallen damunt d'una mar matisada de crespons blancs. La forma del nostre cos, les connexions del nostre cervell, la capacitat perceptiva dels nostres sentits, el món que dibuixa la nostra ment... tot brolla del paisatge d'on hem sorgit. Podrem elucubrar teologies carregades de mites i de suposades lògiques metafísiques; la realitat té color de mar i tast de salabror; la bellesa és un racó de costa que roman, amb esforços increïbles, avui, si fa no fa, igual com era fa dos-cents mil anys; la bellesa és un cos nu i innocent que busca el sol, que busca el mar, que busca l'instant present enmig de les llesques de tenebror que malden per impedir-li-ho; la bellesa és una consciència que estima sense por, amb l'autèntic significat del verb estimar. 

I a l'hivern, quan el cos es protegeix dessota teixits trenats per la tècnica de l'Homo sapiens, el vent ens abraça amb una força especial, enyorant potser el contacte amb nosaltres; i el brum de les onades ens saluda, ens retroba i ens estima. Tota la potència de l'univers embolcalla, com una mare tendra, l'ésser dels qui estimen la natura per ella mateixa.

Cap de Creus; desembre de 2010.

Dos dies (una infinitud d'instants presents) a Cadaqués.

.

El casino des de la platja

Vista del poble des del nord

La piscina climatitzada de l'hotel Rocamar, a fora a 2 graus, a dins 32


El carrer d'Es Call



El casino i l'església



La platja de Port Lligat

Cases de pescadors a Port Lligat

La casa de Port Lligat de Salvador Dalí

L'aigua del mar a Port Lligat

El Far del Cap de Creus enmig de la boira a 2 graus.

Braç de mar entrant fins la Cala Jugadora, vist des del Far

.

.

Hi ha espais que al llarg de la meva vida han significat renaixences, descobriments impossibles de comunicar, comunicacions amb un realitat paralel·la difícil de transmetre. Hi ha hagut moments, associats a aquests espais, en què la bellesa se m'ha manifestat vestida de llibertat, i hem viscut ella i jo, plegats, una associació estranya i íntima, amb els seus daltabaixos, però amb una fidelitat que va de la mà de l'empatia per estrets camins ran de les cales. Allò que durant hores un discurs no pot fer entendre, ho aconsegueix en un instant una imatge, una flaire, el so de les onades, el cop del vent, el foc del sol, i la sensació que per damunt de la ment i de la imaginació estreta dels humans hi ha una realitat que ens supera amb rauxa, i que ens espera. D'alguna manera aquesta realitat m'ha dit sovint que no cal que m'esperi a ser l'altra banda per gaudir-la, que el paradís té les portes obertes per qui tingui els ulls prou nets per acostar-s'hi sense por.

Tot això per dir-vos que els dies de lliure disposició, ni que sigui a dos graus de temperatura, de vegades serveixen per retrobar-se amb els espais identitaris i renovar les forces i la llum que la pròpia feblesa i el dia a dia ens roben sense pietat.

.

.

Cadaqués = art + natura + bellesa + llibertat + humanitat

.

.

..