Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, July 22, 2018

L'Ocell és l'ocell



Txoria Txori vol dir, l'ocell és l'ocell, i és un poema basc escrit per Joxean Artze al 1957. Mikel Laboa en va fer una melodia al 1968, i va publicar la cançó a l'album de 1974 Bat-Hiru.


L'ocell és l'ocell Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Si ahir li hagués tallat les ales jo, l'ocell no hauria escapat. El que era el meu ocellet. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. Però amb les ales tallades, ja no podria ser més un ocell. I jo el que estimava era l'ocell... I jo el que estimava era l'ocell...
.
.
.

Monday, July 16, 2018

Res mai no és igual si vosaltres no hi sou



I ara,
amb la xardor del dia
el bressoleig del mar i el perpetu vaivé
la sorra, i a les canyes
repic de fibra balma
el vent,
i allò que no saps com explicar ben bé.

I ara,
el silenci a la cel·la,
el soroll dels records i el gel del carceller,
la reixa,
i rere els vidres,
els ulls que tant estimes,
la por,
i la busca enterca del rellotge del temps.

Al lluny,
qui se n'alegra
irreflexiu i egòlatra,
tomba de marbre blanc a la vall dels Borbons.
refinada cruesa
de capes amb cordons,
succedani d'amor, artifici de rang.

La sina,
de la duna a la platja
infinits mirallets de sal, i els crespons
de sol damunt de l'aigua,
de la pell dins de l'aire,
però res mai no és igual si vosaltres no hi sou.

Negre castell dels somnis
d'una pàtria que parla
vergonya per qui ofega la veu del poble viu.
A la solitud del pou, 
la llibertat somriu;
ara plora, ara prega, ara canta, ara escriu.
La llavor dins la terra
cou el plançó al niu
dels fills d'una nova alba
que neix mentre moriu.

Thursday, July 5, 2018

Penso en l'amor com una realitat poderosa.



Una de les realitats més torbadores de la vida és descobrir persones que per damunt de l'amor als éssers humans, hi situen les idees. I encara em descomposa més l'evidència del fet que no s'adonen d'aquest error, i que fins i tot el projecten en els altres. Absorbeixen com esponges els tòpics mancats de lògica, creats pels propagandistes del seu bàndol. Els "seus" esdevenen la font de la veritat, la qual posen per damunt de l'amor. Se'n riuen de l'empatia vers les persones que pateixen quan aquestes persones que pateixen no són dels "seus", quan aquestes persones que pateixen han posat en qüestió les idees dels "seus", l'status, l'ordre, l'estat... imposat pels "seus". 

L'amor, aquí, per ells, no val; i l'odi, al qual ells anomenen justícia, es redimeix als seus ulls plenament quan esclafa els qui alteren l'ordre, les idees, els dogmes, la societat proclamada i imposada dels "seus" i pels "seus".

"I think of love as something strong" deia Martin Luther King. "Jo penso en l'amor com una realitat poderosa". És aquest amor el que està violentat i menyspreat quan no som capaços de plorar pel dolor d'aquells que el nostre cap considera enemics. 
Quan esclafem, ni que ens considerem carregats de raó, som inhumans. 
Cap idea, cap gest, cap posicionament, cap paraula, cap declaració, cap opinió... justifica que ens alegrem de la tristor dels fills dels nostres oponents, que anomenem "basura" el seu rostre, que desitgem el seu empresonament, que ens enriguem dels qui ploren pel dolor de les seves famílies, que ens neguem a aplaudir els seus familiars amarats d'angoixa, que ens enutgem quan el sistema judicial els atorga les engrunes d'un apropament a les presons de la seva terra, que no té res de semblant a la llibertat, i que al capdavall és un dret de qualsevol empresonat, hagi estat empresonat legítimament o no. 
Aquest comportament d'odi a l'empresonat, al disident polític, a l'enemic de la tribu... és profundament vergonyós en qualsevol persona. Jo no voldria mai comportar-me així si un dia a qui empresonessin fos a qui no pensa com jo. Si algun dia les tornes fossin les contràries, i estiguessin a la presó els dretans espanyolistes, els monàrquics, els classistes... per res del món voldria mensyprear-los, ni desitjar el dolor de les seves famílies, ni insultar la imatge del seu rostre penjada a les parets de Barcelona, ni negar-me a aplaudir els seus familiars enfonsats, ni deixar de lluitar per la seva llibertat per molt diferentes que siguin les seves idees i els seus projectes polítics. Desitjar la unitat d'Espanya, o anhelar la independència de Catalunya, no ens fa millors ni pitjors persones. Ni ser monàrquics o republicans. Ningú mereix la presó per declarar una independència. Ningú no mereix la presó per proclama la indisolubilitat d'Espanya. Les diferències ideològiques no ens fan persones diferents. L'error d'un unionista no fa que tots els unionistes siguin miserables. L'error d'un independentista, no ens fa a tots dolents. La gent que humilia els oponents, que desitja la presó pels consellers, pacífics; pels Jordis, pafícics; pels qui fan cançons, per irreverents que siguin... La persona que s'enriu de les mostres de suport als familiars dels presos, als fills que no veuen els seus pares més de 90 minuts al més i rere uns vidres... si us plau... quina mena de valors poden ensenyar als seus alumnes i als seus fills?

Penso en l'amor com una realitat poderosa; més poderosa que la ignorància i que la irreflexió. Pensó en l'amor com una força capaç de desfer el gel de tots els cors. Penso en l'amor com allò que fa que siguem iguals, ni que les nostres idees, i vides i estils i creences siguin profundament diferents. 
Em descol·loca la falta de caritat d'aquell que en nom d'unes idees és capaç de restar gèlid davant el dolor d'una vida humana. Entenc que estigui en profund desacord amb els empresonats, hi té dret; fins i tot pot estar enfadat, pot considerar que la seva actuació va ser profundament inadequada... però... en el moment en què dóna suport a la violència de la presó... deixa de ser humà i es converteix en el defensor del seu territori animal, del territori de les seves idees, o del territori geogràfic de la tribu, o del territori metafòric de les tradicions i els dogmes socials. 
La crisi dels neofatxes no és una crisi d'idees sinó d'amor; la majoria no ho veuen, i no se'ls pot explicar, perquè a una persona se l'estima o no; però no pots convèncer ningú d'estimar-la. 

Em ve a la ment el senyor Albiol, un dia, sorprès que la presentadora li parlés del drama de tenir companys diputats a la presó; i l'Albiol fins i tot va arribar a dir que als espectadors no els interessava si els polítics anaven a la presó o no, que això no era una qüestió que preocupés ningú. Aquesta resposta ingènua i sincera de l'Albiol manifestava la llavor de l'error, la clau de la confusió profunda, el fet de pensar que la població està tan mancada d'empatia com els polítics que s'han obert pas a cops de colze i a força de competicions. El fet és que a les persones humanes ens dol. Ens dol que hi hagi persones condemnades, abans de judici, a 30 anys de presó. Em doldria també si aquestes persones empresonades fossin d'idees contràries a les meves. Em dol fins i tot l'empresonament de molts d'altres, amb delictes diversos i comuns, que s'ho mereixen de debò, i el dolor dels seus familiars. Com no m'ha de doldre doncs el dolor dels qui no s'ho mereixen?
La indiferència vers el sofriment dels altres, el menyspreu a l'empatia, el goteig constant de missatges propagandístics mancats de fonament que esperonen l'odi i la divisió... em causa una profunda torbació i una decepció sens límits vers aquestes persones.
.
.
.

Tuesday, July 3, 2018

Artesans de la foscor social.



Hi ha babaus que enyoren l'edat mitjana; la consideren una època noble, de gestes èpiques, de religiositat profunda. Són babaus; i si no ho són, són una cosa pitjor, són insensibles al sofriment humà, valoren les èpiques, els dogmes, la doctrina, l'ordre d'una civilització que sovint decapita els pobres, els deutors "abatut". Són pelleringues disfressats de senyors, i oculten a dins les febres malsanes de l'ego. Ells ho saben. 
Algú es pensarà que faig ficció, que descric personatges d'una altra època i que exagero els seus trets. Però el cert és que existeixen, i per molt que els expliquis o els insinuïs una mica de llum, no canvien. Creuen en dimonis i inferns; i el pitjor de tot: no estimen, perquè els han ensenyat que estimar no és allò misteriós que ens fa humans, allò que ens fa viure pel bé de l'altre, allò que ens fa plorar pel dolor que té un altre encara que no ens afecti directament... Per ells, l'amor és una llosa de pedra amb manaments gravats, la fidelitat a la norma mítica d'un déu revelat, o la idea enquistada d'una pàtria feta com tantes a força de guerres i de sang. Defensen, quan poden, la inquisició, la descriuen suau com una mare, i expliquen, fins al ridícul, com els delinqüents medievals desitjaven ser jutjats per la inquisició, de tan mare com era. Es consideren superiors a la resta de mortals. Criden com micos "panteïsta!" amb els ulls i la boca oberta per l'escàndol de trobar algú que rere les fulles dels arbres i el blau del cel hi descobreix un déu que és amor i que ells dibuixen com a pantocrator amb una fe cega i irracional. Quan ningú els veu, prescindeixen de les normes exigents d'abstinència i sacrifici que prediquen per als altres. Malalts d'ego, absorbeixen la bellesa dels bells i els fan seus, potser per a compensar la foscor de la seva ideologia. Elitistes i classistes configuren el seu grup d'escollits, que camina per damunt dels altres. I, tot i que es mostren públicament com austers i casts, sadollen els capricis del cor amb la proximitat i l'admiració treballada a cops de tòpic i d'afalac, dels seus escollits desitjats. Manipulen i pasturen la bona gent, que sent per ells admiració i que resta inconscient d'estar sent dirigida cap a les valls de l'integrisme religiós, social i polític. La societat s'enfosqueix per ells igual com passa davant de les coves quan el sol declina i surten els rats penats. Són treballadors de la societat fosca dels privilegis i les castes. No es veuen com són, i per això poden anar fent. Sense aquesta ceguesa no podrien sobreviure. La vergonya seria excessiva. O potser sense aquesta ceguesa canviarien?  
Existeixen, de debò, no me'ls invento.
.
.
.