Vas al bosc i xerres
de la baralla que has tingut amb la companya de feina; t'esplaies bé,
perquè ella no és davant teu, i tu no ets al bosc, perquè la teva
ment no hi és. T'enduus al bosc allò del qual volies fugir, i et
poses nerviosa pensant en la baralla. El teu neguit no descansa, i tu
no ets a on voldries ser, ets enmig de la baralla amb la teva amiga.
Te'n vas al bosc, i
et passes l'estona angoixada, explicant als teus amics com n'estàs
de malament amb la teva companya de pis, que té un concepte de
l'ordre diferent al teu, i que per tant és un desastre, perquè el
teu sistema de l'ordre i el lloc que ocupa l'absència de pols a les
teves prioritats vitals és el correcte. I tu no ets al bosc, ets a
on està el teu pensament: al pis, amb la teva companya, a la qual no
suportes; i el bosc no hi és, perquè te'n dus al bosc allò del
qual volies fugir.
El gruix de la
població no és gairebé mai enlloc. Quan es desplaça de la feina a
casa, per exemple, no és al carrer, perquè el pensament el té en
algun altre lloc. No veu la gent, ni les flors dels balcons, ni els
raig de sol; no és enlloc. La vida passa, per al gruix de la
població, sense que estiguin enlloc. Són a on és el seu cap, que
tria estar allà a on hi ha una alerta més gran, allà a on el
neguit voldria solucionar-ho tot de cop, acomplint amb els tòpics i
prioritats que gairebé mai no es posen en dubte, perquè s'han
adquirit a partir dels hàbits apresos, dels dogmes creguts, de les tradicions assumides sense discussió. Quan tot allò que sempre s'ha
cregut no es posa en dubte, la realitat sencera es veu només a
través del vidre de les conviccions indiscutibles, i resulta
pràcticament impossible fugir de la tirania de la ment, que ens du
allà a on la ment vol estar, i que ens presenta el món i les
situacions de la manera com la nostra manca d'obertura decideix que
han de ser. I no som mai a on nosaltres triem ser.
Tot i així, de
bones intencions en tenim; tots cap a Mura.
Diumenge 11 d'octubre,
Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi
ha rebaixes. Exhibició de bastonets d'aquests que jo anomeno
pijowalikings i que es veu que si els duus ja no camines, sinó que
practiques «Nordic Walking», tant se val que ho facis a Tortosa o a
Sant Carles de la Ràpita, si dus aquests bastons no camines, fas
«Nordic Walking», i costen el que costen, quan els pals secs del
bosc, llençats sobre l'humus, i fets per la natura, són gratuïts,
però no tenen els colors del Decathlon, que fan que més d'un i
d'una diguin que que bé que van aquests Nordic Walking per caminar!
I s'ho creuen, i no els duguis la contrària explicant-los que podrien
trobar pals secs al bosc, perquè no et sentiran, estan parlant de la
discussió que van tenir amb la seva companya de feina, i no són al
bosc.
Després paren a dinar a la taula de la zona de picnic de Mura,
al costat del riuet, a on hi trobes un cartellet que et diu «Passi
per recepció», i penses, caram, han anat al bosc (diuen ells i elles) i els han d'obrir
una fitxa. I mentre penses això, has d'anar esquivant les desenes de
cotxes que busquen aparcament sota d'un Sol de justícia, que són
els vehicles dels centenars de persones que han decidit d'anar al
bosc a Mura. Bé... a l'àrea de pícnic de Mura, que, després de
baixar del cotxe, implica una caminada d'uns dos-cents metres ben
bons, i la necessitat de fer la fitxa perquè et puguin donar una
bona taula a on poder dinar de gust. Mura és Benicàssim. Mura és
una simfonia de persones que no són allà i que s'enduen al bosc,
o a allò que ells entenen per bosc, la seva pròpia presó
quotidiana.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.
.
.
