Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Excursions. Show all posts
Showing posts with label Excursions. Show all posts

Sunday, October 25, 2015

Llum de mel vermella a Sant Miquel de Montclar


La tardor és una simfonia d'alegria. La mort de les fulles no és la mort dels arbres. I abans de morir les fulles es vesteixen de gala, igual com ho fan els últims raigs de Sol, o les persones. I igual com passa amb les fulles, la mort de les quals no significa la mort de la planta, el mateix passa amb les persones. Perquè tot s'acaba, però tot recomença. La tardor és el forn de la primavera i de l'estiu. Quan l'onada se'n va, ho fa per a poder tornar amb més força. La mort no fa por quan a l'altra banda hi tens tanta gent estimada, i quan evidencies que la causa de la mort és la vida. 
 


















Monday, October 12, 2015

Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes.

  






Vas al bosc i xerres de la baralla que has tingut amb la companya de feina; t'esplaies bé, perquè ella no és davant teu, i tu no ets al bosc, perquè la teva ment no hi és. T'enduus al bosc allò del qual volies fugir, i et poses nerviosa pensant en la baralla. El teu neguit no descansa, i tu no ets a on voldries ser, ets enmig de la baralla amb la teva amiga.

Te'n vas al bosc, i et passes l'estona angoixada, explicant als teus amics com n'estàs de malament amb la teva companya de pis, que té un concepte de l'ordre diferent al teu, i que per tant és un desastre, perquè el teu sistema de l'ordre i el lloc que ocupa l'absència de pols a les teves prioritats vitals és el correcte. I tu no ets al bosc, ets a on està el teu pensament: al pis, amb la teva companya, a la qual no suportes; i el bosc no hi és, perquè te'n dus al bosc allò del qual volies fugir.

El gruix de la població no és gairebé mai enlloc. Quan es desplaça de la feina a casa, per exemple, no és al carrer, perquè el pensament el té en algun altre lloc. No veu la gent, ni les flors dels balcons, ni els raig de sol; no és enlloc. La vida passa, per al gruix de la població, sense que estiguin enlloc. Són a on és el seu cap, que tria estar allà a on hi ha una alerta més gran, allà a on el neguit voldria solucionar-ho tot de cop, acomplint amb els tòpics i prioritats que gairebé mai no es posen en dubte, perquè s'han adquirit a partir dels hàbits apresos, dels dogmes creguts, de les tradicions assumides sense discussió. Quan tot allò que sempre s'ha cregut no es posa en dubte, la realitat sencera es veu només a través del vidre de les conviccions indiscutibles, i resulta pràcticament impossible fugir de la tirania de la ment, que ens du allà a on la ment vol estar, i que ens presenta el món i les situacions de la manera com la nostra manca d'obertura decideix que han de ser. I no som mai a on nosaltres triem ser.

Tot i així, de bones intencions en tenim; tots cap a Mura. 
Diumenge 11 d'octubre, Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes. Exhibició de bastonets d'aquests que jo anomeno pijowalikings i que es veu que si els duus ja no camines, sinó que practiques «Nordic Walking», tant se val que ho facis a Tortosa o a Sant Carles de la Ràpita, si dus aquests bastons no camines, fas «Nordic Walking», i costen el que costen, quan els pals secs del bosc, llençats sobre l'humus, i fets per la natura, són gratuïts, però no tenen els colors del Decathlon, que fan que més d'un i d'una diguin que que bé que van aquests Nordic Walking per caminar! I s'ho creuen, i no els duguis la contrària explicant-los que podrien trobar pals secs al bosc, perquè no et sentiran, estan parlant de la discussió que van tenir amb la seva companya de feina, i no són al bosc. 

Després paren a dinar a la taula de la zona de picnic de Mura, al costat del riuet, a on hi trobes un cartellet que et diu «Passi per recepció», i penses, caram, han anat al bosc (diuen ells i elles) i els han d'obrir una fitxa. I mentre penses això, has d'anar esquivant les desenes de cotxes que busquen aparcament sota d'un Sol de justícia, que són els vehicles dels centenars de persones que han decidit d'anar al bosc a Mura. Bé... a l'àrea de pícnic de Mura, que, després de baixar del cotxe, implica una caminada d'uns dos-cents metres ben bons, i la necessitat de fer la fitxa perquè et puguin donar una bona taula a on poder dinar de gust. Mura és Benicàssim. Mura és una simfonia de persones que no són allà i que s'enduen al bosc, o a allò que ells entenen per bosc, la seva pròpia presó quotidiana.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.
.
.

Thursday, April 23, 2015

Talaia del Montmell, sostre comarcal del Baix Penedès


En un dia de vent, la llum és clara i els colors són vius. El bosc és net i escampa sentors de primavera. És un passeig pel cel, damunt La Juncosa de Montmell. Si aneu al Blog "Con los nenes a cuestas", a l'etiqueta del Baix Penedès tenen molt ben explicada la ruta. Deixeu de llegir i de mirar aquestes fotos i aneu-hi! Va! Què feu llegint! Que passeu massa hores a internet! 

















Monday, April 13, 2015

Matagalls.



T'enutjaràs,
però serà allà,
ni que el cristall que et posis al davant 
dels ulls sigui color de sang
i sutge,
ni que l'alè que et mou estigui pres
en un desig incontrolable de poder...
Ell serà allà,
immens i etern,
com hi era quan corríem nus pel bosc rere els senglars,
com hi erà a cada instant de solitud
en que ningú podia veure'n els colors,
els traços perfectíssims que
aquest ordre universal i indeterminat
de l'univers
atorga a tot.

Esclafaràs
persones innocents de ser com són,
i et sentiràs dolgut per res, creient
que tens raó i que tot va contra teu.
Però mentre fas i tems i crides...
el Matagalls serà dempeus sota del sol,
potser un cel blau, o núvols de color plom.
Si cal, la neu, abraçarà el seu llom
en un silenci guanyador,
i el teu miratge aterrador
de guerra i plor,
ben lluny, balmat, absurd,
malalt d'ego i de por,
no anirà enlloc.

Enyorarà
el teu cap, sense saber-ho tu,
els contraforts que van afaiçonar el teu cos,
les fulles
que van tenyir ròdols de gemat encès
al teu cos lliure i vencedor,
la brisa del Maresme
fent dansar els faigs dins del bosc,
i l'aigua amb el sabor del gel,
la terra grisa, i els camins perduts
que menen als altars dels déus eterns
a obagues amb teatres d'ombres blanques,
llums acarbassades i remors de fons.
No sabràs què et falta
però et faltarà tot.












.
.



.


Sunday, February 8, 2015

Caminant damunt del sostre de la Catedral del Mar.


Mai no hauria dit que algun dia caminaria per damunt dels arcs de Santa Maria del Mar. L'alçada fa una mica de por, però la sensació és molt agradable, i malgrat el fred, ha fet un dia força clar.


















Per allà a dalt, hem estat, just damunt de les columnes!
.
.