L'anhel de la mar lliure i ampla

A les persones diferents, i que tenen intel·ligència i creativitat elevades, no hem de deixar-les encallar en els atzucacs del sistema. I anar contra les pròpies conveniències no sempre és símptoma de poca intel·ligència, de vegades és la intel·ligència elevada la causa d'aquest inconformisme; una reacció contra els absurds del sistema.

Hi ha intel·ligències que perceben les renúncies que el sistema imposa als individus si aquests volen tenir èxit; i de vegades aquesta percepció mou a escollir el fracàs, o el risc del fracàs, en comptes de la resignació.

Hi ha intel·ligències, en canvi, que només s'enfoquen a les formes i les rutes imposades pel sistema; són intel·ligències que treballen amb una visió limitada, estreta, que no contempla els canvis ni les revolucions, que confon obediència amb bondat, qualificacions amb capacitats, uniformitat amb encert, progrés amb camins escrits per una autoritat prèvia i establerta com un absolut. Són intel·ligències que només es reconeixen a si mateixes i que exclouen o neguen les que trien les rutes heterodoxes.

En el fons, la intel·ligència en si mateixa pot poc, necessita una mirada àmplia, capacitat de rectificació, humilitat i l'omnipotència que atorga estar per damunt dels instints de venjança, que a la majoria de les civilitzacions és anomenada i confosa per la justícia.

El voluntarisme obedient no és l'única resposta possible d'una intel·ligència; la tendència al risc, a l'adolescència, hi és a conseqüència de la selecció natural, perquè ha suposat un benefici evolutiu, tot i que de vegades provoqui tragèdies. No som tots igual, i totes les maneres de ser han de trobar camins, que no han de ser sempre barrats per vies sense sortida esculpides en taules de la llei de pedra pel poder que dona forma al sistema i els seus esclaus.

Totes les maneres de pensar creuen situar-se a l'opció correcta; però el mal gairebé sempre és exercit per persones que estan convençudes d'estar fent el correcte; per això hem de ser molt respectuosos amb qui no pensa com nosaltres, i alhora no tenir por de dir el que pensem, ni resistència a canviar de manera de pensar si ens adonem que el que fins al moment opinàvem ara ho entenem diferent. Les persones no són equacions lineals que tenen sempre solucions determinades. Hi ha comportaments majoritaris que són conseqüència de maneres de ser majoritàries, però hi ha persones individuals que no responen igual als mètodes de solució de les equacions, que són intel·ligents, que tenen capacitats tot i que no saben o no poden desenvolupar-les, que tenen qualitats tot i que no són capaces de voler exercir-les. Som lliures per fer el que vulguem fer, però no som sempre tan lliures per voler el que vulguem. I les persones diferents tenen dret a existir i a trobar camins que els permetin tenir èxit a la vida. Totes les maneres de ser tenen dret a existir; aquesta és la primera norma d'una societat que no vulgui resignar-se a la mecànica del capital i la seva garba utilitarista. Les persones no som instruments, ni existim per produir. Cada vegada que ens agenollem davant les formes imposades pel sistema capitalista, l'ajudem a engreixar-se i a perpetuar l'exclusió dels diferents.

El que s'ha fet sempre d'una manera mai no s'ha fet de la millor manera possible. No sempre que aconseguim canviar una conducta és a causa d'haver aconseguit canviar una persona. Tenim dret a preocupar-nos pel futur de les persones, a desitjar-los camins oberts, oportunitats per a les seves potencialitats, triomf personal, risc de fracassar o de vèncer... I tenim dret a desitjar-los el millor encara que no s'ho mereixin; com menys s'ho mereixin, més necessiten que algú desitgi per elles un futur. El nostre futur, o almenys el meu, no sempre s'ha construït a partir dels mèrits d'un mateix, sinó de l'ajuda de moltes persones que van veure en mi allò que ni jo mateix veia, i que em van ajudar quan no m'ho mereixia, i ho van fer només perquè jo era una persona, i perquè elles també ho eren. Tenim dret a tenir en compte tots els factors a l'hora de prendre decisions que poden afectar el futur d'una persona. No ens hem de deixar condicionar per les mancances de la persona a la qual intentem orientar o ajudar, perquè precisament l'estem ajudant a causa d'aquestes mancances. No ens hem de deixar condicionar pel desagraïment o per l'odi que rebem d'aquella persona a qui intentem ajudar, ni per l'odi que pugna per intentar sortir de nosaltres com a reacció. La justícia humana, amarada a la mecànica acció i reacció, és una disfressa que fa servir l'instint de venjança per no semblar tan animal. L'única justícia real és que cadascú rebi allò que necessita per ser millor persona, no pas allò que mereix. Creixem quan som conscients que rebem sempre més del que mereixem, i que hi ha algú que ens estima. Aquesta percepció és l'única guspira que pot fer que algun dia siguem capaços de donar als qui estimem més del que es mereixen, de donar-los el que necessiten per viure i per ser millors persones.

L'interès és una motivació maligna que sovint va vestida de dignitat; les relacions humanes només són humanes si deixen de banda l'interès; per això no podem conèixer del tot una persona fins que no ens relacionem amb ella en una situació en què no ens necessiti. Coneixem les persones quan no ens necessiten.

Hi ha a qui li cal aplicar un esforç, i hi ha qui necessita ajuda; tots necessitem alguna cosa.

Un altre dia escriuré sobre l'esforç com un dels poders humans; no és l'únic, hi ha més poders. Com a introducció, recordo aquella frase de Saint-Exupéry:

"Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar la fusta, tallar taulons o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l'anhel de la mar lliure i ampla."

Jo mai, mai... he castigat els meus fills

Pensant, pensant... m’adono que... Jo mai mai... he castigat els meus fills; ni una sola vegada. Sempre he considerat que quan han fet alguna cosa malament, la conseqüència natural de la cosa mal feta, ja és un càstig.

I el disgust provocat a les persones que els estimem, a causa de la seva mala acció, ja ha estat un càstig per a ells.

I la consciència completa del mal produït, ja ha estat un càstig suficient per a generar en ells un canvi i un aprenentatge.

Mirant-los, no veig que a causa d’aquesta absència de càstigs, siguin mala gent; em sento agraït de com estan sortint. Els veig feliços i amb bon fons. No tenen problemes de comportament. No tracten malament la gent. Fins i tot, diria, que tracten bé la gent. No vull dir que siguin sants, són... bona gent.

S’han acostumat, penso jo, i com un bon hàbit, a no orientar el seu comportament en funció de les conseqüències “sancionants”, perquè de conseqüències "sancionants" mai no n’hi ha hagut. Hem intentat que se centressin en les conseqüències naturals d’un mal acte, que ja per si soles apareixen (i per això és un mal acte), i amb això ha estat suficient perquè assoleixin un aprenentatge perdurable i destensionat, que els permet viure.

Aquesta estratègia, però, implica que com a educadors no hem de considerar com a actes dolents aquells que no ho són, perquè normalment les accions considerades pels educadors com a dolentes, però que són bones, no tenen males conseqüències naturals, i tindria encara menys sentit afegir conseqüències artificials sancionadores. I normalment les accions considerades dolentes pels educadors, però que no ho són, obeeixen a prejudicis, pors, inseguretats, falses creences... dels educadors, i sancionar-les implicaria esperonar una rebequeria insana, una violència latent.

Amb la mateixa seguretat i força amb què molts defensen l’eina dels càstigs a la família, jo l’he considerada sempre inadequada, contrària a la manera de fer humana, improductiva, ineficient, perjudicial, trencadora de la confiança, il·lògica, en el fons injusta...

Una altra tema és a l’escola. 

A l’escola arriben alumnes, la gran majoria, que viuen immersos en el joc social càstig/premi i que per culpa d’això no saben funcionar sense els càstigs i sense els premis. I llavors, com a educador, has de sancionar. Però ho fas perquè la persona a la qual sanciones ha rebut sempre aquesta educació que fa servir el càstig, i per tant li costa molt comportar-se sense la llei amb què ha crescut i amb la qual sempre ha conviscut. No sap portar-se bé sense que hi hagi càstigs; o com a mínim, li costa més. Com més conductista ha estat l’educació d’una persona, més difícil li resulta aconseguir un comportament madur si no hi han càstigs.

Jo mai, mai... he castigat els meus fills... i de moment, va bé.

Propòsits pedagògics

OBJECTIUS PROFESSIONALS PER AL CURS 2022 2023

-Que cada hora de classe tingui un element sorprenent.

-Que cada hora de classe tingui un moment hilarant.

-Exigir silenci. Regalar gaudi.

-Fer-los sentir importants, grans, creadors.

-Atendre els tristos.

-Integrar els solitaris.

-Complir allò que prometo.

-Reforçar l'essencial, cercant la comprensió profunda.

-Estimar.

-Ubicar els aprenentatges transversals enmig dels curriculars.

-Fer pedagogia dels mètodes i de l'ordre en l'elaboració dels treballs.

-Incrementar els coneixements informàtics de cada alumne mitjançant la seva aplicació al treball de la matèria.

-Fomentar i educar la recerca.

-Fomentar la lectura.

-Treballar l'alegria.

OBJETIVOS PROFESIONALES PARA EL CURSO 2022-2023

-Que cada hora de clase tenga un elemento asombroso.

-Que cada hora de clase tenga un momento hilarante.

-Exigir silencio. Regalar disfrute.

-Hacerles sentir importantes, grandes, creadores.

-Atender a los tristes.

-Integrar a los solitarios.

-Cumplir lo que prometo.

-Reforzar lo esencial, buscando la comprensión profunda.

-Amar.

-Ubicar los aprendizajes transversales en medio de los curriculares.

-Hacer pedagogía de los métodos y del orden en la elaboración de los trabajos.

-Incrementar los conocimientos informáticos de cada alumno mediante su aplicación en el trabajo de la materia.

-Fomentar y educar la investigación.

-Fomentar la lectura.

-Trabajar la alegría.

Enterrem la disciplina al calaix de les eines rovellades (II)

 

No ens en sortim. No renunciem a la repressió com a mètode educatiu. No creiem en les paraules. Ens desanimem amb les primeres derrotes. No ens sentim capaços de convèncer, de seduir, de fer sentir. Tornem, agenollats, a la mare disciplina, norma, llei, que ens salvarà de tots els mals i farà que el món funcioni amb la precisió d'un engranatge. No creiem en l'individu i les seves potencialitats il·limitades. Ens fa mandra emprendre el millor de tots els camins. Per matar la plaga, cremem el sembrat. No ensenyem a distingir les raons que han de dur de vegades a fer servir allò que limitem i de vegades a no fer-ho servir; ens resulta més fàcil prohibir-ho sempre, prohibir-ho com a exercici de càrrec; és el que ens toca, diem, hem de prohibir, i ells obeir i intentar d'enganyar-nos; no creiem en la possibilitat de respectar la llibertat i ensenyar el risc dels precipicis de les addiccions, de fer veure la llum meravellosa de la maduresa que permet distingir quan fer allò que volem limitar i quan no.

Creiem, creu el gruix de l'eixam, en la llei i els càstigs que modulen la conducta; dubtar-ne aboca al dissident al calaix dels excèntrics, dels incívics fins i tot. Avui dia afirmar que hom no creu en la configuració dels estats, en els sistemes judicials, en la violència legal, en l'autoritat legal, és condemnar-se un mateix a ser apartat de qualsevol cercle d'intel·lectualitat, a no ser tingut en compte com algú amb n discurs digne de ser escoltat. Però la repressió, sempre, és la malaptesa d'una màquina incapaç de descobrir la persona rere l'ésser humà que s'equivoca i que l'únic que necessita és canviar; no necessita ser castigat per a satisfer no se sap quina mena de justícia (disfressa de la venjança o espantaocells del sistema); l'únic que necessita qui fa el mal és canviar; no pas canviar només el comportament, sinó canviar primer ell o ella, comprendre, sentir, voler, tornar a néixer... Només això necessita, perquè un càstig reforarà la seva ràbia, enfosquirà la seva humilitat, l'empentarà a noves malifetes, l'enquistarà en el seu enuig. Però som abelles; i les abelles anul·len les dissidents per a continuar essent abelles.

Renuncio a qualsevol llei per a canviar la vida, a qualsevol càstig, a qualsevol escarment, a qualsevol bestiesa impròpia de persones humanes superiors; i crec només en la capacitat il·limitada de l'individu de canviar cada dia, de tornar a néixer, de sentir d'una manera diferent la vida, d'odiar el que ha fet malament i disposar-se a construir un món lliure, sense por a la bellesa ni a la tecnologia.

Impunitat és el mot que fan servir els qui estan obsessionats amb la venjança sense saber-ho, i els que en el fons en el fons, entenen el comportament humà com l'exercici d'un interès egocèntric; entren en el joc del premi i el càstig, i no s'adonen que la reparació és ja la pedra que esclafa la impunitat, i la reparació, o la compensació vital que d'una manera o altra vol obrir-se pas, és el primer anhel de qualsevol persona que canvia de debò.

Las sectas invisibles

Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores. 

Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral. 

StoryBoard. Una eina per fer bé el cinema.

La nostra petita Companyia de Cinema continua endavant malgrat els entrebancs que el virus i la por de la societat ens posa pel mig. Res ni ningú aturarà els nostres anhels de continuar aprenent a fer cine, de convertir històries imaginades en pel·lícules viscudes, cada vegada amb una tècnica i unes capacitats més grans, perquè sempre estem aprenent en tot a la vida.

Aquí podeu veure un material que hem fet fa poc i que pretén convèncer de com n'és de fàcil fer cine a partir d'una cosa que es diu StoryBoard. Així, per exemple, una història que vaig escriure al 2005 es converteix primer en Story Board, i després, un dia, serà un curt si adquirim una metodologia clara i simple que no defugi la màgia de la creació espontània, que no s'oblidi tampoc d'allò que escapa a la racionalitat.

Ens podeu seguir a instagram si us ve de gust. Fa poc que hi som, però tot i els poquets seguidors que tenim, ens fa il·lusió que ens segueix gent que en sap molt i de qui aprenem cada dia:

@curtsdecine

Si sabem la història de la pel·lícula...

Si som capaços de veure-la amb la ment abans que existeixi...

l'Únic que hem de fer és dibuixar cada "quadre" dels que van sortint a la nostra pantalla imaginària, allò que es veu a la pantalla en cada moment (de manera esquemàtica). Cada quadre que es veu, és el dibuix de cada vinyeta, en l'ordre en què es van veient a la pantalla.

És molt important, que en el dibuix, hi tinguem en compte les normes de l'enquadrament que considerem que s'han d'aplicar: llei del terç, diagonals, simetries... allò que considerem lliurement... allò que la nostra pel·lícula imaginària ens va mostrant al cap.

Cada vinyeta ens mostra amb exactitud allò que s'ha de veure a la càmera quan ens posem a rodar.

Que fàcil és fer cine si ho fem així!

Sí... és cert, hi ha moltes més feines... però fent això ja tenim molt de guanyat; com a mínim un cop tinguem la càmera a les mans, sabrem com l'hem de posar, què hem d'enfocar, què s'hi ha de veure...

Si us avorriu, us podeu comprar un bloc d'sketchos com el que veieu aquí, i crear els storyboards de tantes pel·lícules o curts com la vostra imaginació us permeti. Algun dia, potser, les rodareu.

Si us costa dibuixar, podeu fer una foto del lloc on succeeix l'escena per no equivocar-vos en la perspectiva, i després copieu o calqueu la foto al bloc.

Endavant!

Eduquem

Eduquem amb la força que s’amaga rere les paraules; i amb els mitjons que posem als peus d’algú estimat que dorm. I eduquem amb el respecte als diferents, amb la cura que tenim als mots que diem per com afecten als sentiments dels altres, amb la prudència i la discreció, amb l’hàbit de tractar les persones igual, siguin homes o dones, alts o baixets, i sigui quina sigui la seva orientació sexual o les seves idees. Eduquem quan no retuitem frases que menyspreen persones, que ridiculitzen el seu cos o el seu aspecte. Eduquem quan patim per qui eduquem, quan mai no estem satisfets; quan un sol error que cometem ens fereix, quan cap èxit ens ennuvola, quan no comptem les hores que ens toquen, quan tenim ganes d’entrar a l’aula, quan diem bon dia, quan escollim l’humor en comptes de l’autoritat, quan estem contents de tenir trenta persones al davant, quan prioritzem les persones a les normatives, quan no tenim por, quan no fem por, quan no ens amaguem les llàgrimes ni restem indiferents quan algú plora. Eduquem quan respirem i quan deixem respirar; quan som conscients que no ens limitem només a ensenyar, quan acceptem que la nostra tasca no és la transmissió de coneixements sinó l’extracció d’aquells tresors perduts de la humanitat que s’amaguen dins de cada cor. Eduquem quan aconseguim convèncer del fet que cada persona té un valor infinit, i que mereix un respecte profund i sincer.

Amables amb els qui no tenen autoritat.

L'amabilitat és una expressió natural en una persona quan es dirigeix tant als petits com als grans, als poderosos com als febles, als qui t'ofereixen alguna realitat que anheles com als qui no tenen res per oferir-te. Si ets amable amb l'autoritat i esquerp, brusc o antipàtic amb el subordinat, no ets amable.

Si no ets amable, què pots ensenyar a un alumne?
Si no valores el respecte en el tracte, la tendresa, l'humor respectuós, la frase d'ànim, l'ajut incondicional... què pots oferir a un alumne?
Si etzibes frases hiperbolitzades, absolutes, de desesperança, tals com "mai t'aprovaré!" "no vull saber res de tu!" "Ets un desastre!"... com pretens ensenyar objectivitat i seny?

Hi ha qui s'enfila i malda per enfilar-se encara més a l'escala que puja fins al poder, els diners, el prestigi... Tot el que queda enrere, i per sota, persones incloses, es converteixen en realitats col·laterals en les quals no es fixa si no és per dirigir algun exabrupte que les mantingui més enllà de les línies vermelles que protegeixen la seva projecció de futur. En part, és una sort que se'n vagin cap al futur els qui consideren les persones més petites com recursos de producció, o com graons que menen a realitzacions materials o egocèntriques; al present hi quedem els que fem coses que no serveixen per a res, perquè elles mateixes ja són una finalitat, un punt d'arribada que rau en el present, en l'aquí i en l'ara.

Em declaro habitant del present, ciutadà del present, patriota del present, a on està tot el que existeix. Res que no estigui al present no existeix.

Eduquem quan creiem en ells, i els ho fem saber passi el que passi

Quina mania la d'alguns d'inventar-se com són els altres! La de repartir etiquetes fonamentades en el prejudici que es formen a primer cop d'ull, o el que és pitjor, a conveniència de les seves inseguretats.
Com s'atreveixen a postular que un grup no riu, que no sap riure, o que no sap ser feliç? Qui són ells per pontificar allò que hi ha dins del cor humà, que no veuen? Com si l'única expressió de la felicitat fos la riallada sonora. Com si la discreció o la contenció, com a maneres de ser lícites, fossin sinònim d'arrogància o de maldat.
Si rasques en un nen o una nena, hi trobes un cor, i un equipatge de bones intencions; atemorit i espaordit per la necessitat de sobreviure. 
Quantes aparents marginacions no són res més que oblits! Potser explicant-ho n'hi ha prou i no cal arribar a les etiquetes o les comparacions.
Quin mal negoci, les comparacions públiques i manifestes de grups! Vosaltres sou així, aquells d'aquella altra manera, quan en realitat els grups estan formats per persones, que són l'únic subjecte amb consciència pròpia, única i diferent; icebergs que oculten sentiments profunds, alguns dels quals mai no expressaran. 
Jutjar, condemnar i sentenciar, són malapteses dels qui viuen massa acostumats a l'autoritat; ments mongívoles que parlen dels alumnes com si fossin inferiors, babaus, curtets, ridículs, dignes de compassió més que d'admiració... Sovint, els qui jutgen des de dalt cauen en un maternalisme patètic que no educa. Entronitzen el conductisme, la "sabatilla que copeja" a la qual humanitzen amb un sentit de l'humor manipulador, que pretén emblanquir la pedagogia més carca, i tenen de si mateixos un concepte enlairat i pujat de grandesa, com si fossin sants en vida, com si esdevinguessin un amor que es pot menjar a cullerades; però per alguna estranya raó, els petits pateixen sovint amb la seva presència, no se senten ni escoltats, ni valorats, ni entesos.

Quan el docent substitueix el tu a tu, l'escolta pausada, l'austeritat de mots... per una verborrea escrivadebalagueriana, megalomaníaca, que s'esforça a disfressar d'altruisme, amb un excés de personalisme i un prejudici salvatge... aleshores la connexió amb el conjunt d'alumnes es perd, perquè s'abandona el tu a tu, i no s'arriba a la transformació educativa.

Eduquem quan tractem de tu a tu; amb dignitat, exigència, austeritat i afecte, i sobretot amb confiança. Eduquem quan no fem por, quan aconseguim confiança i admiració no buscada. Eduquem quan admirem els qui eduquem, conscients de les potencialitats del seu ésser. Eduquem quan creiem en ells, i quan els ho fem saber passi el que passi. Eduquem quan deixem clar que cap càstig convenç de res; res que canviem en nosaltres amb l'objectiu d'evitar una conseqüència disciplinària canvia de debò. Eduquem quan no prejutgem, quan no atribuïm a cap alumne cap manera de ser negativa per defecte; quan construim i quan fem saber que esperem una gran actitud no pas per la nostra repressió, ni tan sols per la nostra tasca, sinó per l'infinit valor que sabem que té la persona a qui intentem servir. És el valor de la persona, i la consciència que té la persona d'aquest valor infinit seu, el que aconseguirà que els seus pensaments i les seves accions siguin coherents amb aquesta grandesa.

Em declaro profundament admirador dels meus alumnes.

Tutoria del 8 de gener de 2020

Cadascú de vosaltres té un valor infinit.
No deixeu que ningú estigui sol.
Ajudeu els qui estan sols.
Tingueu paciència amb la manera de ser dels altres, sempre que no sigui una falta de respecte; tots tenim la nostra manera de ser, tothom té defectes, ens hem d'acceptar i tolerar.
Feu costat els amics i els companys que pateixen.
Els amics són pocs en nombre, i un tresor; respecteu sempre la seva llibertat, el seu dret a relacionar-se amb qui vulguin; si sou possessius amb els amics no els esteu tractant com amics. Els companys són molts, i venen a ser com una mena d'amics més allunyats, més deslligats, però potencialment amics, i amb ells també heu de viure el respecte i l'afecte.
Aneu amb compte, perquè és molt fàcil fer mal a un company o a un amic, a tot arreu hi ha sensibilitats, i el dret a tenir aquesta sensibilitat; respecteu sempre els companys i els amics, tant si estan davant vostre com si no ho estan. Es pot provocar molt de dolor amb una paraula o un silenci. Que cruel és fer mal a algú que necessita amics, que ens necessita.
Necessitem acceptar-nos. Necessitem perdonar-nos. Necessitem estimar-nos.

Ho tornarem a fer. Ho continuarem fent.

Tornarem a convertir les tardes de dijous en trobades d'amics que volen fer cinema. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. Emplenarem l'educació de llenguatges moderns, atractius, lliures, eficaços i eficients; i no cedirem davant els petits reis de taifes defensors de càtedres i drets adquirits; experts en barres i en barra. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Imposarem el diàleg per damunt de la disciplina i les seves estupideses; deixarem anar al lavabo a qui ho necessiti; confiarem en la seva paraula; convencerem i no vencerem. Aconseguirem canviar actituds amb la força de la convicció, i no pas per la por als càstigs. Ho tornarem a fer, i ho continuarem fent. 
Estimarem els nostres alumnes, i serem els seus amics, diguin el que diguin els Calatayuds sorruts i mediàtics, que desperten l'admiració dels vells i les velles carques, i que fan sentir segurs els conductistes de sempre. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. 
Construirem i no destruirem. Sumarem i no restarem. Obrirem les portes als companys que ens ajudin, i no posarem pals a les rodes dels que creen, dels que eduquen, dels que motiven, dels que transformen. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Plorarem el dia que s'acabi la tutoria del nostre curs, i ens tornarem a dir que cal tancar una etapa, perquè en neixi una de nova, pero que mai no ens oblidarem els uns als altres, i que al llarg de la nostra vida hi serem per tot el que calgui. Ho tornarem a fer i ho continuarem fent. Mai ens considerarem dividits entre clients i treballadors, senyors i súbdits, superiors i inferiors; serem només companys amb diferents tasques i responsabilitats que s'han trobat en el sagrat, misteriós i encoratjador camí de l'ensenyament. Farem servir totes les llengües i tots els llenguatges; no separarem allò que a la vida funciona junt; no ens limitarem a posar feines i mirar el mòbil mentre els petits treballen; observarem la seva mirada, els preguntarem si estan bé cas que els veiem tristos; confiarem en la seva paraula, els farem sentir el valor de tenir una paraula en la qual confiar, i seran ells qui se sentiran malament si ens enganyen, no pas pels nostres càstigs sinó per la sensació que han estat poc honestos amb algú que els estima. Estirarem els límits del pobre sistema que només sap funcionar amb normes i barres. Treballarem per la llibertat essent lliures. Esborrarem la por del manual del mestre i subratllarem la paraula confiança per a construir un món millor. 
I si tot això ens ho impedeixen, ho tornarem a fer, ho continuarem fent, fins a l'últim alè de la vida. 

El bé i el mal, i allò que ensenyem.

Els volem forts, com roures; eficients, eficaços, segurs, responsables. Això és bo. Ens hauríem de preguntar si també els volem humans. Humans en el sentit de bondat. 
La bondat té mala fama en un món pragmàtic, però és l'essència de l'espècie. Tant com ens allunyem de la bondat, perdem humanitat. 
Els volem empàtics. Jo, si més no, els vull amb empatia, amb sentiments, amb emocions, amb comprensió, amb respecte. Els vull flexibles, dialogants, amb un grau de tolerància raonable.
Ho vull per ells, i per la societat que construiran.
I em pregunto si haig de sancionar-los amb duresa i sense contemplacions quan no lliuren al professor allò que aquest els demana. Si no els sanciono, corro el risc de no preparar-lo prou per una societat que no perdona els plaços i els temps exigits. Aquesta última idea, però, és la trampa del sistema. 
La duresa esquerpa i inhumana del sistema s'alimenta de la pedagogia que ensenya a viure en un sistema esquerp i inhumà. Quan ensenyo a un nen o una nena que si no lliura la feina demanada serà sancionat, no només li estic ensenyant a ser fort en aquest sistema, sinó a convertir-se en un agent control·lador i constructor d'aquesta inflexibilitat que es perpetua. Li ensenyo a ser estricte, a no comprendre, a no escoltar, a convertir-se, per algú altre, en la dificultat contra la qual jo l'estic preparant.
Si per contra, quan arriba i m'explica que ha tingut dificultats familiars, embolics que li costa d'explicar, i que han propiciat que ell o ella s'oblidi de portar-me el demanat... si en aquestes circumstàncies jo l'escolto, l'animo a obrir-se i a explicar-me de quins embolics parla, i en acabat el comprenc i pacto amb ell un dia o dos dies més... No l'estaré ensenyant a ser més humà? No estaré construint un sistema que funcioni d'una manera més harmònica amb el respecte que mereixen els individus com a persones? No estaré, a més, guanyant-me el seu cor i fent-lo més receptiu a posteriors ensenyaments? No l'estaré fent més fort per a resistir davant d'un sistema que el vol convertir en un insecte més de l'eixam?

Jo tinc la resposta. Que cadascú respongui per ell.
.
.

Necessitem estimar-nos.

On és l'amor? 
Dins o enmig d'aquesta manera de fer dels humans, em pregunto on és l'amor. 
En aquest engranatge que s'autoanomena sistema, com si aquesta paraula li atorgués immunitat davant les inquietants ombres que planen damunt dels drets dels individus... em pregunto on és l'amor. 
¿On és l'amor a l'estratègia conductista, tan absolutament acceptada per aquests estranys micos sense gaire pèl que es tapen el cos amb fibres manufacturades i que escriuen llibres sobre l'amor? 
¿On és l'amor quan funcionen com insectes, quan situen, al capdamunt de les prioritats, l'utilitat, el negoci, el funcionament eficaç, eficient, rendible...? 
On és l'amor quan pretenen canviar actituds amb càstigs, i idees amb por, i accions amb dolor? 
Qui s'ha convençut alguna vegada d'alguna veritat gràcies a un menyspreu sofert, o a una sanció, o a algun sofriment imposat? 
On és l'amor a l'estratègia violenta legal de l'educador o del governant o del pare o de l'humà sapiens que actua convençut que espantant, amenaçant, molestant, pressionant, manipulant, ferint, torturant... podrà canviar idees, actituds, omisions, vides, esperances...?

El fracàs de la repressió quan pretén transformar consciències és tan estrepitós que ella mateixa esdevé causa de futures, terribles i insospitades violències. 

Sense l'amor no es pot educar, ni convèncer, ni progressar, ni viure.

Però... com podrà actuar l'amor damunt les persones si les persones creixen amb els sentiments lligats i amagats per vergonya, per por o per un abús esfereïdor dels pitjors productes de consum que existeixen?
Si només l'amor pot educar, com ho farà en un camp sembrat d'odi i mancances?
Com actuarà l'amor si qui l'ha de rebre té malalta o atrofiada la capacitat de percebre'l?
La primera educació de l'infant ha de ser la de sentir i exercir amor vers les persones, començant per les que té més a prop; l'educació prioritària ha de ser la de la capacitat de dibuixar de la manera més adequada el sentiment profund i humà dins del cor i l'expressió, per tal que aquest sentiment no quedi lligat i empresonat per sempre a la masmorra dels tresors perduts per la pressió del grup i per la rauxa de la societat.
Necessitem estimar-nos.
.
.
.

Desaprendre, igual com desobeir, és potser un els actes més contundents i més importants de la construcció personal.

Hi ha gent que no és que posin un punt agre a la vida, és que són agror, la duen a dins; a estones l'adormen amb píndoles d'ego i fantasies de l'inconscient; però estan amarats i amarades a l'agror, a la ironia, a la sàtira, a l'escepticisme, a la negativitat. Per intentar entendre què són i què tenen ells, miren el que són els altres i el que tenen els altres. I quan es miren a si mateixos, miren els títols, les càtedres, les fites; sobretot, les que són més valorades socialment, acadèmicament, mediàticament... Viuen amb una perpètua angoixa pel que fa a les lloances i els èxits dels altres. No saben, no poden, no aconsegueixen, no entenen... la felicitat que produeix estimar la petita cosa que som cadascú, per petita que sigui, o agrair el raig de sol que entra per la finestra, o el gust de no jutjar els altres, o la discreció de passar desapercebuts si es pot, o la dolçor vital de no criticar ningú, o el plaer de somriure sense interpretar... No poden. I no en són culpables.

Sóc dels que, malgrat el pes contundent de la càrrega genètica, creuen en el poder de l'educació; de la bona i de la dolenta. Totes dues fan la seva feina. L'una construeix, l'altra deforma. Tot allò que hem escoltat als primers anys de la nostra vida, el valor que donaven a les diferents realitats de l'entorn els qui ens van educar, la manera de mirar d'ells, les prioritats, les jerarquies, les pors, la vergonya, la culpa... Com esponges, ho vam absorbir tot. I amb la garba de la genètica, vam aparèixer un dia en una societat que a banda de totes les influències inicials, també educa, i també deseduca. 

A cops, alguns, i de vegades, tenen el privilegi de desaprendre. Desaprendre els valors que no ho són. Desaprendre les mirades que no són naturals o que obeeixen instints o tradicions inhumanes. Desaprendre és una part important del procés educatiu, i és potser la més difícil, perquè, sovint, l'instint d'obediència als líders de la tribu, als ancestres, impedeix el difícil gest de llançar-se al mar quan s'està a més de mil quilòmetres de costa i l'aigua és negra i freda, i les onades, enormes. Però si saltem, descobrim que ens convertim en amfibis, i que el món és veu diferent des d'altres punts de vista, i que si som capaços de parlar llengües que tenen diferents accents, ens serà també més fàcil comprendre com en som de diferents tots, i com ens pot enriquir no partir de dogmes apresos, sinó contemplar la realitat com és i gaudir de la seva bellesa.

Desaprendre, com desobeir, és potser un dels actes més contundents de l'auto construcció personal quan brolla de la voluntat i de la necessitat de ser sincers amb la vida. I és també el gest més alliberador, perquè tornem a néixer.

I mirant la bossa que portem, observem el que hem desaprès i llençat; ja no hi és; però dins la bossa, hi queda tot allò de bo que ens han ensenyat i que no hem rebutjat: l'essencial, el que trobem dins nostre, l'energia d'on agafem la força necessària per explorar aquest món tan bell i tan ple de gent tan meravellosa.

El món és ple d'àngels, de persones bones, algunes de les quals encara potser no han descobert que ho són, o que tenen por, o que estan tristes, o que una part del seu cervell, sense ni tan sols saber-ho elles, està trista.
Hi ha qui parla de neteges, de desinfeccions, quan es refereix a persones, a persones humanes; és el llenguatge de la racionalitat descarnada, l'agror, l'escepticisme, i el sublim i sibil·lí art d'intentar manipular els altres en benefici de la pròpia comoditat; no són culpables tampoc de no haver desaprès. Afirmen ser allò que a les seves orelles els sona bé ser, però no se senten ser res; agror, por, ego, inseguretat, orgull, ignorància essencial de l'essencial. No són culpables. Necessiten amor, com tothom; si cal des de lluny si tenen punxes. Si es pot, de més a prop; cadascú coneix la seva força i sap fins a on pot arribar.



  

Quanta, quanta... miserable violència! Primats que no saben que ho són!

Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.

Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa. 
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú. 
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos. 

Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.

Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.

I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics. 
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...

No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar. 
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones. 
   

Quant tens gelosia, jo ho noto, ho sento. Tu no ho saps, però ets una titella del teu inconscient.

La ignorància d'algunes persones pel que fa al funcionament de la ment, de la seva ment, i del poder de l'inconscient, del seu inconscient, en relació a la fabricació dels pensaments, provoca que siguin titelles, els fils de les quals estan moguts pels seus instints més primitius.

Molts pensaments que aparentment desenvolupem de manera lliure i voluntària, estan suggerits, alimentats, fabricats... sense que ho sapiguem, per la part de la ment de la qual no som conscients (inconscient), però que té capacitat per raonar, calcular, decidir, parlar amb la nostra ment...

Si ho saps, l'inconscient ho té més difícil. Tu deixes de ser impulsiu, analitzes perquè t'ha vingut aquesta idea, dubtes d'ella, t'esforces a ser objectiu encara que allò que la teva raó dedueix en ser objectiu, et molesti. Fas un exercici d'humilitat, i descobreixes en tu mateix aquella misèria tan comuna a tots els humans, fruit dels instints de competició, o conseqüències de males experiències infantils. Llavors, quan et descobreixes, l'inconscient es declara derrotat, i els pensaments que acaben apareixent no són els que fabrica ell, sinó els que tu saps que són certs.

Si no ho saps, ets una titella del teu inconscient, i esdevens envejós, gelós, malfiat, venjatiu, rancuniós, violent... i com a conseqüència de tot això, infeliç.

Si expliqués això a una persona de la qual estic convençut que és una titella del seu inconscient, no m'entendria, ni ho acceptaria, perquè té un títol universitari important... i és clar... amb aquest nivell, no cal que li expliquis res. Una persona que té un títol dels grossos, ho sap tot, té un nivell, i si alguna cosa no entén, vol dir que aquesta cosa és falsa, perquè una persona amb títol gros gros... ho entén tot.

En conseqüència... qui no és humil... és una titella del seu inconscient.

La humilitat ens permet gaudir amb les lloances que reben els altres, i que quasi sempre són merescudes, i agrair a l'existència haver pogut compartir un temps amb aquestes persones merescudament admirades. Ens alegrem de la seva alegria, i gaudim el doble, perquè la seva sort és motiu d'alegria per nosaltres, igual com la nostra sort és motiu d'alegria per nosaltres, per tant, doble alegria.

He conegut les vostres pors.

Interpretació trobada a YouTube de l'Escola de Música de Tàrrega

He conegut les vostres pors, i ha brollat l’amor espontàniament com l’aigua d’una deu. Fills de l’espècie, de la cultura ancestral que generació rere generació ha deixat en herència l’ambígua força humana, a mig camí entre la negror i la llum. Cada naixement és una aposta de la vida per l’amor; l’amor que arriba rere cada evolució, rere qualsevol espurna d’intel·ligència.

Necessitem, els humans, una mà damunt l’espatlla; una carícia al darrere del coll; un amor que sigui de debò.

Què és un amor de debò? Un amor de debò és un amor incondicional: “T’estimo encara que erris, encara que t’equivoquis, encara que fracassis, encara que cometis errors. Estic aquí per tu, no pel que fas, no per com ho fas, sinó perquè existeixes. T’ajudaré sempre, encara que no t’ho mereixis; quan no t’ho mereixis, és quan més amor necessites.”

Els fills necessiten un amor incondicional, que, sense renunciar a assenyalar el que està malament, no abandoni la tendresa, el suport, l’ajut, l’afecte… a canvi de res, perquè sí. Aquest amor atorga la força, la confiança, l’alegria, la fe en l’existència… necessàries per a créixer emocionalment. Els adolescents supliquen en silenci aquest amor amb cada menyspreu que dirigeixen a la persona a qui més estimen. Necessiten, inconscientment, maltractar qui més estimen per a sentir que tot i així continuen sent estimats. Bona part del conflicte de l’adolescència neix de la necessitat de l’amor incondicional que sovint no es troba. Els educadors ens ensenyen normalment a negociar, a fer bondat sota amenaces, a oferir un comportament adequat a canvi de no ser castigats, a canvi de ser estimats… i és un error, perquè l’amor, com la respiració, com l’aliment, com la vida… no és moneda de canvi, és una necessitat vital.

He conegut les vostres pors, i són com les que tenia jo a la vostra edat: sovint insuportables, injustes sempre, angoixants… Però malgrat aquestes pors, l’esperança és un poder encara més fort, i la trobareu; enmig de la nit, us guiarà la llum de la vida que brolla arreu. Quan us sentiu esgotats de buscar el Sol, sigueu vosaltres llum, i l'amor existirà.
.
.
.

Em sap greu si algú s'enfada o si creu que no és prou seriós o correcte el que dic, però jo mai no treballo. No treballo.

Vaig prometre un dia que mai no treballaria, i si fa no fa, ho he acomplert, fora de petits períodes de confusió. Avui, dir això, no és políticament correcte, però em temo que en el meu cas és així.

Quan li dic a un infant que ha de creure en les seves possibilitats, no estic treballant; només li dic que ha de creure en les seves possibilitats, perquè crec que és el millor que li puc dir. Quan corregeixo, no treballo; corregeixo i prou. Corregeixo per ajudar una persona a fer millor la seva tasca. Quan tracto amb respecte un alumne, no treballo, el tracto amb respecte perquè és bo fer-ho, perquè evito una rebequeria pròpia de l’edat que no evitaria si, confonent educació amb autoritarisme convertís en normal una deformació de l’hàbit humà de tracte amb els altres. Quan faig classes, no faig hores, no gasto minuts, no poso creus als acords d’una llei… estic amb trenta persones a les quals la legislació obliga a estar allà, i intento que desitgin estar allà, que oblidin l’adjectiu “obligatòria” de la ESO, i que sense deixar d’assolir els objectius previstos, trobin curta l’hora, i que trobin dolorós el dia que ens hàgim de dir adéu potser per sempre. No treballo. He treballat molt poc a la vida. Podria dir que el meu sou és allò que em permet gaudir de servir a tantes persones meravelloses sense haver de treballar. Això que dic fa sortir urticària a molta gent que confon la dignificació d’una tasca amb el fet de considerar-la una obligació, una llosa, una càrrega, un pacte entre dues parts, l’acompliment d’un contracte o d’un compromís legal, un intercanvi d’interessos amb diners de per mig.

No treballo quan dedico hores a fer el que vull fer perquè és bo fer-ho i perquè fa bé a la gent. Em canso? Sí. Sobretot la veu. M’haig d’esforçar? Sí. Haig de dedicar temps a organitzar, preparar i pensar? Sí. Pero en el meu cas no és una feina; és la vida, és la meva vida, i quan ho faig visc, m’alimento, em construeixo.. en conseqüència, sóc un egoista, sí ho reconec. Viure sense treballar és ser un egoista; però el fet de servir els altres perquè et paguen, perquè no ets prou ric per posar-te a jaure, o perquè no tens una altre feina millor… s’assembla molt a la prostitució, i em pregunto retòricament si els diners són la millor motivació per compartir la vida servint algú. I em pregunto si és una motivació adequada per fer les coses l’ambició de poder, l’assoliment de càrrecs, el prestigi… I em pregunto si tot això no és també egoisme.

Quan algun alumne em demana, fora de les hores que el “contracte” que m’han obligat a estipular estableix, si li puc obrir l’aula perquè s’ha deixat l’esmorzar a dins, no treballo; li obro l’aula perquè desitjo que esmorzi, i perquè és mentida que passar gana singui l’única manera d’ensenyar-li a no ser un despistat; obrint-li la porta també se li està ensenyant a ser persona, a ser company, a ser solidari, a ser bona gent.
Hi ha qui considerant-se anticapitalista cau amb les quatre grapes a les trampes del capitalisme i dels seus mots; i necessiten considerar que allò que el nostre cervell i el nostre esforç construeix només pot ser anomenat treball i només pot funcionar dins dels paràmetres d'un intercanvi del valor màxim del capitalisme que és el capital i l'interès material. És com aquell que escriu en una paret "Fora feixistes de les aules" sense adonar-se que el gest d'escriure això és feixisme, i que el feixisme ha de sortir de les ments abans que de les aules; i que potser els feixistes han d'anar a les aules per buidar el feixisme de les seves ments.  

Que quedi clar, no treballo; faig el que vull.

El vestit que durant un any sencer mai no es va treure.

Es impossible descriure el tot d'una persona en tres línies. 

És impossible, també, comprendre-la del tot amb un cop de vista. 

Ningú no te la pot explicar bé, perquè allò que t'expliqui serà en bona part un reflex de la manera de ser de qui t'ho està explicant. 

Ens apropem a una persona jove amb tres frases al cap que ha escrit algú que l'ha coneguda un curs sencer, i en dues hores descobrim un llac ocult d'aigües manses i cristallines al seu interior; aigües silencioses; aigües amagades. I les tres frases esdevenen la descripció d'un vestit que va dur durant un any sencer i que mai no es va treure. 

Quan situem la persona, la que sigui, davant l'absolut, aquesta persona, sigui qui sigui, es desfarà, es traurà el vestit de la imatge externa (tan divinitzada), i serà només un ésser humà, que com tu i com jo, tindrà sovint por, necessitarà sovint ser estimat, escoltat, ajudat, comprès, recolzat incondicionalment, acceptat incondicionalment no pas pel que pugui fer sinó pel que és. I rere aquesta acceptació, lliurement també, naixeran els seus actes, que seran els de debò, els que el faran ser ell.

L'absolut apareix als moments de la vida en què el mal i el bé es mostren sense matisos; l'amor i l'odi, el que importa i el que resulta secundari o provisional. 

L'absolut neix quan, sense paraules, ens fem conscients que sempre estem de pas, i que hem d'aprofitar el temps amb experiències importants i essencials com la tendresa, el respecte, l'amistat, el somriure, la llibertat...

A on hi falti amor, posa-hi amor, i en trauràs amor.

.

.

.

La sobrevaloració del càstig. Micos i humans.

Imatge de Thomas Lersch a la Wikipèdia

Pobre Sapiens! Pobre mono! Castiga i castiga amb la il·lusió de convèncer aquell a qui pretén educar, fer-lo canviar una mala actitud, fer-lo rectificar... com si el dolor produït amb el càstig pogúes convèncer. Acabo de llegir un capítol de Harry Potter a on un mestre, aparentment savi i assenyat, castiga Harry fent-lo patir molt, amb el convenciment que acabarà entenent la lliçó. Quina mena de comprensió és aquella que arriba a causa del dolor del càstig? El mono Sapiens (s'ha de posar en majúscula, perquè si no, s'ofèn) sent plaer quan castiga aquell que creu que ha fet alguna cosa malament. De vegades no ho diu, que se n'alegra, però el mono té la necessitat de fer mal a aquell que ha fet mal; és molt comú, i té arrels evolutives; ja que aquest instint violent de fustigar qui fa mal ha permès al llarg de mil·lennis redreçar conductes contràries a la tribu... però... d'aquí a convèncer, hi ha un tros... 
Clar... el mono Sapiens, un cop culte, adult, gran, savi (suposadament) d'alguna manera ha de justificar l'execució d'aquest instint... i desenvolupa la ficció de l'alliçonament, de la capacitat de convicció que produeix la sanció, la penitència, el càstig... Però només els pensament poden convèncer els pensaments. 

Si alguna vegada us urgeix canviar una conducta molt perillosa, segurament castigant ho aconseguireu. Però no us enganyeu a vosaltres mateixos pensant que eduqueu. No arribareu a convèncer de gaire, a tot estirar podreu provocar por o terror en qui és castigat... i evitareu la conducta que la vostra convicció, o l'hàbit social enquistat, considera inadequada. Però no haureu convençut. Fareu més si estimeu. L'amor motiva qui és educat i desperta la seva curiositat. Però estimar no és fer petons ni afalagar ningú. Estimar és "ser-hi". Va més enllà del ritual del mono Sapiens, amb les seves baves i els seus prejudicis, i amb la seva distorsionada visió de la persona humana. Estimar és una finalitat que no s'ha de materialitzar necessàriament en cap carrincloneria. Estimar té color de sang, de suor, de presència, de silenci, de paraula... segons el cas. Paraula més que discurs. Mitjons als peus quan fa fred, més que saliva. Deixar marxar, deixar ser, més que controlar o posseïr. Oblidar-se d'un ego tan enganxós com la mel dolça, tan sobrevalorada com el mateix càstig. Estimar és estimar quan fer-ho abasta la vida i la mort, l'adéu i l'essència. Heu provat de convèncer estimant en comptes de castigant? 

Avui vinc a sopar a casa teva, va dir algú a Zaqueu... i el va transformar.

Avui estaràs amb mi al paradís, va dir algú a un lladregot assassí, i el va transformar.

Avui és un dia gran per tu, has canviat, va dir algú a un corrupte recaptador d'impostos, i el va transformar.

Si voleu, sigueu micos, i castigueu... però és suficient i és necessari i és humà assenyalar el dolor produït per la mala acció, i la llum i la tendresa i la grandesa que produiria l'acció contrària. La resta ho fa l'individu tot sol. Però si ho preferiu sigueu micos. 

.

.