Trastorn per dèficit d'atenció

                                  IA image

Reprenc el viarany costerut que s'enfila enllà del polígon. M'ofega la sentor de colònia dels meus cabells xops; la mare sempre em fa el mateix. Torno a mirar les xemeneies grises, que enlairen volves d'un fum negre sota el cel ennuvolat de setembre. Comença a fer fresca. Els dies són més curts. Em torno a avorrir. M'enfilo a un fanal per a vèncer el tedi que em comença a dominar i que m'espanta. Salto, corro, arribo esbufegant a la porta de l'escola.

-La boja! Ja ha arribat la boja!
-Què faríem sense ella?
-Sí; quines classes més avorrides si no hi fos.

No saben, però que torno a fer primer. Ja se n'adonaran quan no em vegin a l'aula. Em dirigeixo a la mateixa porta del curs anterior. Que petits que són els meus companys. No em diuen res.
La Fina, la tutora, entra a l'aula; i quan em veu arrufa les celles.

-Molt de compte aquest any, eh... que no te'n passaré ni una! M'has sentit? No estic disposada a acabar malalta per culpa teva.
-Jo també m'alegro de veure't, Fina. -li dic; i sé que s'encrespa per dins, però que s'està d'explotar.

A l'hora del patí m'ajunto amb els de l'any passat. En Pere m'agafa l'entrepà i comença a córrer. L'encalço i li vento una hòstia. M'hi assec a sobre. Després esmicolo la llesca i li vaig ficant brins de pa a la boca. El professor de guàrdia s'apropa corrents i m'escridassa. M'aixeco amb les mans enlaire, i el cel encapotat per damunt del pati encara no es decideix a convertir-se en pluja; s'aguanta en aquesta grisor que ni peta ni fuig, i jo em floreixo.
Les classes de després no les aguanto, no puc; l'avorriment em ratlla, i ningú no sap fins a quin punt. Em distrec foradant el pupitre; em posen una falta. M'aixeco i m'acosto a la finestra; em fan fora de classe.
Truquen al meu pare. Puc sentir les explicacions del conserge, que, amb veu d'abatut i bones paraules, li explica quina merda de filla té.
I encara no plou.

.

El problema de l'educació ve de fora de l'escola.

                                  IA image

El problema de l'educació ve de fora l'escola. 

Només unes preguntes per autoavaluar-se: 

Llegeixes? Comentes això que has llegit i que t'ha impressionat amb el teu fill, o filla, que potser té cinc o sis anys, o tretze, o catorze? 

Vas al teatre? Hi has anat amb els teus fills? Us heu emocionat junts al teatre? Heu anat a sopar al menjador de la Becket amb els fills i heu vist sopant en una taula propera els actors i actrius de l'obra que acabeu de veure? 

Els parles als teus fills de tanta gent diferent com hi ha a la ciutat, al país, al món? Comenteu com n'és d'important que siguem diferents? Parleu de com ens podem enriquir amb aquestes diferències? Comenteu que aquestes diferències també poden donar-se en el patiment i en les dificultats, i que això pot influenciar comportaments? 

En general, parles amb els fills? 

Has provat coses noves amb ells? A banda de la importància i funcionament dels semàfors, els has ensenyat a passar un semàfor en vermell quan això era el més segur? O els has ordenat obeir sempre encara que de vegades no tingui sentit o sigui contraproduent?

Els has parlat de l'amabilitat, del respecte, dels petits gests de la pau? Has rigut amb ells? Has gastat el teu temps lliure per estar amb ells?

Els has suggerit mirar la ciutat, el paisatge, el país? Has fet castells de sorra amb ells? Has sortit a córrer amb ells? 

Els has tranquil·litzat dient-los que si s'enamoren d'algú del seu mateix sexe, no passa res, perquè viuen en un país que de moment és lliure? Els has ensenyat que no s'han d'avergonyir de la seva identitat, del seu cos, de ser lliures? Has fet nudisme amb ells? Has respectat que no en facin si no volen? 

T'has alegrat de les seves alegries? Els has respectat que estudiïn allò que més s'estimen? O potser els has insinuat que enterrin els seus somnis vitals en nom d'un utilitarisme que els aparti de descobrir allò que realment els atrau i els construeix? Els has fet veure que estudiar és la porta de la seva felicitat i de la seva possibilitat de fer un món més bell? 

Els has parlat, d'entrada, bé dels qui no hi són presents mentre no es demostri el contrari? Els has encomanat l'hàbit de confiar, col·laborar, treballar bé, cooperar, ajudar? Els ensenyes a defensar els seus drets i els dels altres? Els animes a descobrir el goig d'escriure, de crear, de fer?

L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

Breus apunts sobre cine (sobre "fer cine", no pas sobre pel·lícules)

Avui havíem d'haver anat a Roda de Berà, al Festival Internacional de Cinema en Català, Fic-Cat, a la presentació i estrena del nostre curt "Tots els éssers humans plorem". No hem pogut per temes logístics, que ara no venen al cas; l'any que ve esperem haver creat un producte audiovisual de qualitat capaç de tornar a entrar a la selecció oficial del festival i poder assistir-hi. De fet, hem aconseguit aquesta selecció oficial en cinc ocasions, cinc anys continuats comptant l'actual, i l'any 2022 vam guanyar a la nostra categoria.

Guanyar o perdre, amb tota sinceritat, no és el que més ens motiva, perquè depèn de molts factors no sempre controlables, i perquè la victòria és haver aconseguit la pel·lícula que volíem tal com la volíem, es guanyi o no es guanyi; el que de debò ens agrada és crear una obra cinematogràfica tan bona com sigui possible, i això ho intentem mitjançant uns objectius clars.

El primer d'aquests objectius és la interpretació; potser no l'aconseguim sempre, però ens hi esforcem. Dediquem moltes sessions durant el curs a treballar una "encarnació" creïble, versemblant, autèntica... cadascú del seu personatge. Intentem apartar el "jo" en el moment d'aquesta encarnació, excepte en tot el que es refereix al rebost de les expressions. Intentem que cada actor o actriu busqui dins del seu rebost personal la manera com ell o ella s'enfada, riu, s'avergonyeix, se n'orgulleix, s'espanta, s'entristeix... Aquesta manera és única per a cada persona, i ha de ser expressiva, ha de poder arribar a l'espectador. En aquest "remenar el rebost" hi entra en joc un exercici introspectiu important, que a més fa que ens ho passem molt bé, que les sinergies incrementin el progrés; un progrés que després es podrà aplicar en una bonior de diferents situacions de la vida en les quals es fa necessària una retòrica oral important que a les persones no entrenades se'ls pot fer molt coll amunt.

L'altre objectiu és la imatge. Cerquem una imatge tan semblant com sigui possible a la que tenim al cap. Per aconseguir-ho necessitem una formació adequada en fotografia, en narrativa audiovisual, en il·luminació, en el funcionament tècnic de la càmera. Necessitem també, i curiosament, el domini de la foscor i del que no es veu. Moltes vegades el que fa impactant una escena és el que no es veu, o el que no es veu del tot; i l'ús de la foscor que ressalta molt més el poc que es veu; i tot d'una manera que resulti natural i versemblant. La qualitat de la imatge ha de ser la millor possible. El bitrate ha de ser elevadíssim si volem aspirar a que es vegi en una pantalla gran. Els focus han de ser poderosos, hem de poder afluixar la seva potència perquè ens sobri llum. Si ens falta llum és un drama; hi ha d'haver llum. Si tenim sol, perfecte; si no tenim sol, ens calen els focus més poderosos, i han de ser regulables. Hem de crear el color, sempre que sigui possible, al set, i no confiar aquesta tasca en l'edició; si després a l'edició cal fer-ho, es fa; però mai no quedarà tan bé com en el moment del rodatge.

És fonamental el so. Aquí no hi ha disculpes. El so ha de ser perfecte, i si no ho és, s'ha de repetir l'escena, o posar un altre so a sobre que amagui l'error. En una ocasió vam afegir una finestra a la imatge des d'on es veia ploure, perquè el so de la pluja amagués un excés de "neu" en el so de la gravació. Cal dominar el funcionament de les gravadores de so, dels micròfons sense fils, dels micròfons de perxa; i cal que siguin de qualitat.

Intentem ser creatius amb les localitzacions. Si tenim foscor, si podem aconseguir espais sense llum, ho tenim tot; amb una mica de llum potent i canalitzada, afegida per nosaltres, i amb una ISO baixa, podem decidir allò que l'espectador veu; i una habitació pot ser un camp de blat en una nit sense lluna a on dos protagonistes caminen perduts; i si a més, hi afegim la projecció d'una foguera en una paret posterior, tenim als protagonistes caminant pel camp de blat davant d'una foguera amenaçadora, potser decidida per la inquisició. També podem viatjar, buscar localitzacions, i demanar permisos a les diferents institucions, però si tenim la foscor, tenim tots els espais del món a la nit, o interiors.

Després tenim la tasca del vestuari, l'attrezzo... Té el seu pes pel tema del rigor històric, d'evitar anacronismes.

En el cinema escolar, és habitual veure nens que fan d'adults; per nosaltres aquest costum és insuportable. Per fer d'adults calen adults, ni que siguin dirigits per nens. 

També existeix un corrent que mou a no intervenir gens quan els qui desenvolupen el projecte són nens. Nosaltres pensem que s'ha de combinar tot. És bo que hi hagi curts en els quals estiguin tots sols; però és necessari que prèviament n'hagin fet d'altres en col·laboració amb adults experts per raons d'aprenentatge, igual com un aprenent de metge comença la seva tasca al costat d'un altre metge experimentat que li va explicant els "perquès". I ha de passar un temps abans que el metge aprenent funcioni sol. Treballar amb experts amb objectius creatius elevats i no conformar-se amb productes escolars és la manera com s'extrauen al màxim les capacitats del nen o la nena que comencen. I amb poc temps, després de dos o tres projectes, ja pot llançar-se a treballar autònomament. 

Recordo el consell d'un director d'ESCAC que ens deia: "acostumeu-vos a la frustració, fer cine és aprendre a frustrar-se". És un error. Cal aprendre a no tolerar la frustració i aconseguir la qualitat que volem, la imatge i el so que volem, i al capdavall la història que volem; pensant acabem aconseguim exactament el que volem. I llavors ja és igual guanyar o perdre, sobretot per aquells que som amateurs i que no creem per diners sinó per amor al cine. No ens devem a ningú que ens pagui, i podem experimentar i fer recerca sense por d'assumir cap risc. En aquest sentit, als nens i nenes que comencen a fer cine se'ls ha d'encoratjar no a frustrar-se, sinó a pensar millor per a trobar solucions sorprenents que potser ningú no ha pensat abans i que aconsegueixen el que semblava impossible. Sobretot fent-los veure, que el secret sovint és allò que no es mostra, o allò que no es mostra tot, i que per aquest motiu esdevé més impactant i terrorífic.

Podria escriure moltes més coses sobre cine, però ja continuaré un altre dia.

Per cert, demà anem a la Gala de Cloenda del Fic-Cat, a Roda de Berà!

Tots els éssers humans plorem

                                  IA image

El meu petit equip i jo tornem a tenir un curtmetratge al Festival Internacional de Cinema en Català, a la selecció oficial. I com a tal és a la plataforma 3Cat fins al dia 30 de juny.

El podeu visualitzar al següent enllaç:

https://www.3cat.cat/3cat/tots-els-essers-humans-plorem/video/6406014/

O bé anant a la plataforma de 3Cat i posant al cercador: Fic Cat

Tot i ser, el Fic-Cat, un festival professional, la nostra categoria és el de les persones que no busquen cap benefici econòmic, i que es consideren sempre aprenents i experimentadors. I l'elaboració del producte és per damunt de tot un temps de treball en equip i de gaudi. Val a dir que a l'any 2022 vam guanyar. Aquest curs no crec que guanyem, però no és el primer objectiu del nostre projecte. Penso que la victòria rau al mateix procés i producte que treballem.

Esperem que us agradi!

.

En cada persona nova que neix, el món és descobert de nou una altra vegada.

Sempre hi haurà gent que opini, jutgi i sentenciï, sense conèixer tots els esdeveniments; la gent som així, necessitem prendre partit i ho fem a favor del que més estímuls positius ens atorga. La veritat parcial no deixa de ser un instrument que sense adonar-nos-en fem servir a la nostra conveniència; el detall és important: sense adonar-nos-en. Els successos estan conformats d'una bonior de fets que de vegades ni recordem del tot, altres vegades sí; fem el que podem, i ningú hi veu prou com per a ser infal·lible en un judici previ i humà, que sempre és incomplet. A la major part de la gent, ni tan sols li interessa la veritat, la seva prioritat és la defensa de les seves posicions.

Vivim en una estranya existència en la qual l'atzar i les lleis naturals decideixen tot allò que no depèn de la voluntat d'una consciència. I això a totes les societats els ha costat d'acceptar, per això s'han inventat uns déus que ja en aquesta vida premien els bons i castiguen els dolents. Davant qualsevol dificultat, fracàs o drama, de seguida apel·len a la justícia divina, que els ha castigat, o que ha castigat algú altre; i quan succeeix un esdeveniment positiu, un triomf, una alegria, ho atribueixen a un premi de la divinitat. Però el fet és que les creus i les alegries existeixen perquè formen part de la vida i no sempre de manera humanament justa. El que acaba passant és conseqüència de determinismes naturals on l'atzar sempre juga un paper. Els éssers humans no coneixem les profunditats de la justícia, ni humana, ni divina, perquè no ho sabem tot de ningú, ni de Déu; per això per a nosaltres, la justícia és impossible, i per això no és lícit que fem de jutges; mai no l'encertem.

En canvi, sí que sabem a on està la bondat. Sabem quan un acte és bo i quan no ho és. Sabem quan ens equivoquem perquè no som capaços d'estimar prou, perquè no en sabem més o perquè no aconseguim canviar la nostra actitud. Sabem tot allò de bo que podem fer, i rarament ens equivoquem en això. L'ésser humà no està dissenyat per jutjar, però sí que ho està per estimar. Un altre tema és que ens faci por, i que no ens atrevim sempre a exercir una bondat que ens exigeix potser actituds heroiques perquè ens crema el record de sofriments viscuts o d'injustícies patides. Però alguna realitat dins nostre ens assenyala a on està la bondat per a la qual estem creats i a la qual algun dia amb tota seguretat haurem d'arribar.

En cada persona nova que neix el món és descobert de nou una altra vegada; valors, riscos, fets històrics, funcionament de la natura, bellesa, perills, bondat, maldat. Tot neix de nou en una nova ment que es configura, i això ha passat des de l'existència de l'ésser humà i passarà fins que l'ésser humà desaparegui. I l'equipatge dels aprenentatges i també de les ficcions de les generacions anteriors i actuals acabarà a la ment de les noves persones que neixen, amb tota la seva riquesa i totes les seves contradiccions. La tasca de desaprendre els errors i d'aprofitar la saviesa és la correcta actitud de tota consciència que apareix i que comença a créixer. Avancem fent giragonses, dues passes endavant i una enrere, ningú no ens ajuda fora de tot allò que ja ens ha donat en el que ens envolta i en el que tenim a dins. Molt del que tenim a dins no ho veiem; probablement no ens adonem del telèfon interior que ens comunica amb una realitat que si intentem definir falsegem. Per això la civilització té esperança, perquè contínuament neix gent nova que ho descobrirà tot de nou i intentarà transformar una mica el món perquè sigui millor. 

Tot això penso en aquest diumenge disset de maig mentre el sol comença a enfilar-se i la misteriosa i estranya realitat fosca mossega les meves entranyes, fent com sempre mal, però sense aconseguir prendre'm la felicitat. La pau neix de la visió objectiva de la realitat i de desactivar els mecanismes ancestrals de submissió al grup, els mateixos mecanismes que fan que les alpaques excretin al mateix lloc, i que els ocells defensin amb violència els seus territoris. La naturalesa es configura amb unes forces instintives que confeccionen els grups dins les espècies i que forcen els individus a mirar només una part de la realitat per poder prendre partit. Però mirar tota la realitat, la realitat sencera, és l'única manera de protegir-se d'aquests instints que no busquen la bondat sinó la defensa del territori o de les estructures establertes.

Em declaro, únicament, seguidor de la bondat encara que de vegades em costi córrer al seu ritme; i envio a fer punyetes la justícia, i per descomptat envio a fer punyetes la fosca realitat feta de cortisol i algunes hormones més. 

Les meves portes estan obertes a qui s'acosti sense violència. Ni els crits, ni les agressions, ni l'odi, ni el menyspreu, ni la supèrbia, ni la manipulació, ni la por, seran mai un interlocutor acceptat per mi. 

I miro al meu voltant i veig tant com ens han donat! Aquest mateix matí, amb aquest Sol que entra, l'ou ferrat a la cuina, els ocells, el silenci de la humanitat que dorm, és un regal; i hi ha tants regals!

Etapes de la vida, llibertat i educació.

                                  IA image

El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració; descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus). Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant, de vegades imprevisible de la vida.

L'altra quarta part de la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella, pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar, animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la bé. 

La vida són etapes, i fa pujada; la vida sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt que teníem i que ja no hi és.

La vida també és deixar anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin, que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents. La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear, per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les seves raons íntimes.

També cal tenir clar que són adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen. Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen, òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves relacions.

La llibertat és una de les realitats amb què els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú no ens podrà prendre.

Els vam dir també que potser el seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no, però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora, que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que passi el que passi, sempre han de ser lliures.

Tenen, i han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures, constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions humanes.

Hem donat a les seves relacions socials al llarg de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que necessiten distància i independència.

Segur que ens hem equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.

I mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.

Si necessites parlar, jo t'escoltaré...

 

                                                                                                                                IA image

Aquesta setmana, una alumna de tretze anys es va acostar a mi en privat i em va dir que feia uns dies que em trobava decaigut, com si em passés alguna cosa, i em va preguntar si em trobava bé o si tenia algun problema. Em va sorprendre molt, perquè tenia raó, fa uns dies que la meva vida ha patit un atac que ara no escau explicar; un atac invisible, imprevisible i que no té com a causa cap error comès per mi fora de confiar en les persones. I ho he hagut de superar, però malgrat la interpretació teatral que un fa a l'aula des de fa més de vint-i-vuit anys, la sensibilitat i la percepció especial d'algunes persones singulars fan que el món interior d'un mateix no passi per ells o elles desapercebut.

Li vaig respondre que tenia raó, que els professors també tenim una vida intensa, i que patim com ells; i que de vegades no tenim prou capacitat per dissimular-ho.

La seva resposta encara em va descol·locar més. Em va dir que si necessitava parlar, ella estava disposada a escoltar-me, que ho deia de debò. Em vaig haver d'aguantar les llàgrimes, per l'emoció, i vaig pensar que potser les males estones que l'atzar o la limitació humana dels altres et fan passar estan plenament compensades per aquests petits moments en què descobreixes sinceritat i bondat en estat pur.

Educar

 

Educar significa estimar. En els moments més durs de l’hivern, l’herba creix sota la neu que cau. La tendresa també ha de créixer sota un mantell de discreció i de bon seny. Però la tendresa ha d’existir, perquè la tendresa representa la màxima plenitud de l’ésser humà. Com a mestres, hem d’oferir la tendresa adequada i sincera, juntament amb l’austeritat dels sentiments, perquè mai falti l’objectivitat.
Educar significa aturar-se, meravellat, davant d’uns déus que no saben que ho són, que ignoren la seva pròpia grandesa, de vegades oculta enmig i sota la feblesa, que es pot presentar de moltes maneres.

Educar exigeix la capacitat de mirar els qui semblen petits i adonar-se que són grans, enormes, immensos. La tasca d’educar és un privilegi tan gran que s’inclina espontàniament cap a la responsabilitat i el respecte.
En realitat, un mestre només és una guia. Allò que realment és essencial és el procés d’aprenentatge. L’alumne és l’únic que fa alguna cosa de veritat. Ell o ella aprèn, agafa una veritat, un hàbit, una actitud… Treu del seu interior la seva identitat real. El mestre només assenyala possibilitats, orienta… i escampa entusiasme. El mestre ha de ser principalment un mestre d’entusiasme.

Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la mateixa ceguesa, neguen l'existència de la llum.

Necessitem estels, i no canons; ideals que ens empenyin endavant com el bon vent a les naus. De res ens val la por, l'amenaça de la humiliació o el fracàs. Un somni ens farà volar, ens farà ser capaços de posar tot l'esforç que calgui en la consecució d'un objectiu. L'amenaça, en canvi, paralitzarà els nostres anhels i ens abocarà a la frustració.

Necessitem cançons, i no terror; la música de fons de la vida, el ritme coratjós de la il·lusió. Que morin la por i els càstigs, l'espasa justiciera i les lliçons doloroses... Visca la llum que dona sentit a la lluita, l'alegria que ens mou a exigir-nos i l'esperança que ens fa construir-nos. La gran mentida és la que pretén fer-nos creure que la disciplina, els càstigs i la violència, són el motor dels avenços educatius. Les millores personals només neixen de l'exigència exercida envers un mateix pel fet d'estar enamorat d'una ambició noble, d'un desig sublim, d'un motiu vital. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

Necessitem un "per què" lluminós, lliure i apassionant...
I no ens importarà cap "com"... ni ens espantaran els pendents, ni ens frenaran els espadats, ni ens ensorraran els fracassos, ni ens descoratjaran les crítiques...
I els ressentits amb la vida no aconseguiran que ens trepitgem els uns als altres.

L'aparent fracàs del mètode constructivista en l'educació, no està produït per la disminució dels mètodes coercitius, repressius, o violents, en l'exercici de la docència; ni brolla arran de la relaxació de les normes repressores, sinó bàsicament de la manca de capacitat de motivació en els processos d'aprenentatge. Aquesta mancança prové de l'ambient utilitarista de la societat i els seus déus: tenir, semblar, vèncer, cardar, fruir, trepitjar, batre... com si això fos tot, com si fos l'última raó de totes les empreses i ambicions. 

La transformació de la societat ha de venir darrere de l'educació. Les idees poden transformar el món.
Siguem capaços de defugir esclavatges. No renunciem al sentit que ens permet copsar la vida, impresa en totes les realitats; en el misteri; en la bellesa ignorada sovint per la ignorància, la incapacitat o l'enveja. Deslliurem-nos de la dalla que sega els mots, de la brusquedat que esborra els somnis, del maniqueisme que falseja les idees, del pessimisme que ensorra les esperances... Immunitzem-nos del verí que supuren els qui per a no acceptar la pròpia ceguesa, neguen l'existència de la llum. Aquesta llum és la que mou a l'aprenentatge; no pas les fuetades.

Per caminar cap a l'aprenentatge cal sentir, però no podem sentir quan volem, sentir no és conseqüència de l'esforç. Les papallones són difícils de caçar; però de vegades, quan ens asseiem a descansar, elles soles s'aturen a reposar damunt del nostre capell

Allò que ens permet de sentir, no és altra cosa que la percepció del misteri. Tal vegada aquesta percepció apareixerà un dia que contemplem un cel estelat i pensem en la immensitat de l'espai; o potser davant l'evidència de la mort, de la qual potser mai no hem tingut plena consciència; o després d'un dolor profund que posa el valor de les coses en la seva justa mesura; o en reconèixer en els ulls del fill que acaba de néixer, aquells altres ulls de l'avi que ahir ens va deixar; o en el silenci d'un capvespre d'estiu en una muntanya solitària... El misteri sorgeix de la consciència de la nostra petitesa enfront de la realitat que ens envolta.

L'experimentació de la bellesa és el nexe que ens uneix a l'entorn. Percebre la bellesa, sentir-la, vol dir que ella i nosaltres tenim alguna cosa en comú que ens sedueix i ens atrau. Si sentim que un paisatge, que uns colors, són bells... és perquè ells i nosaltres estem units per un mateix cordó umbilical. Fet i fet, tot allò que veiem ho genera la nostra pròpia ment, partint d'uns estímuls exteriors objectius, que segueixen unes lleis harmòniques naturals. De tot això neix el misteri.

Els nens són una mena d'adults fràgils.

Recordem que els nens són com adults fràgils, com masses de cera susceptibles de rebre l’acció de segells diversos, com petites plantes que es panseixen si no reben les atencions adequades de les úniques persones que les poden donar.

Els sàpiens som imitadors dels nostres grans; aprenem a ser dolents o aprenem a ser bons. Quan algú ens fa molt mal, no sempre ens fem més forts; i si fos el cas que ens féssim més forts, també se’ns hauria espatllat alguna realitat magnífica de la nostra ment.

Allò que hem rebut de petits, ho és gairebé tot en nosaltres; doneu-li les voltes que vulgueu. El comportament d’un ésser humà acostuma a ser el comportament més probable; si no ho fos, la major part de les vegades no succeiria aquest comportament.

Tindrem fills intolerants si ho som; seran capaços d’estimar molt si els hem estimat molt; veuran la vida d’una manera positiva si davant d’ells, i quan eren petitons, hem vist la vida d’una manera positiva. Se sentiran valuosos si mai no s’han sentit mitjans de ningú ni de res.

Queden lligats i obsedits per allò que se’ls oculta i se’ls prohibeix. Les capacitats que no se’ls estimulen, els disminueixen potser per sempre. Les pors que se’ls projecten fan niu al seu ésser.

Tenen, però, la capacitat de canviar, que no es perd mai i que és una constant en la vida humana; però com més grans, més costa. Estan programats per la selecció natural per creure’s els adults, i sobretot els adults que estimen; són ments disposades a creure i confiar sense proves; i això encara els fa més vulnerables i més necessitats de protecció i d’atencions.

Són adults fràgils; per segurs que semblin, per violents que puntualment siguin; per convençuts que estiguin de la seva ràbia o de la seva passió, són adults vulnerables; i faig servir el mot “adults” per ressaltar la poca diferència que hi ha entre la seva ment i la d’un adult si exceptuem la fragilitat i la vulnerabilitat.

Sovint oblidem com érem quan érem nens; és bo recordar la infinitud de l’univers que teníem a dins, i la claredat amb la qual compreníem conceptes que ara ens resulten obtusos.

L'escola no ha de ser un espai per a les creences sinó per als sabers

                                                                                                                        IA image

L’escola no és un espai per a les creences sinó per als coneixements, per als sabers. Les exigències morals de les religions no haurien de tenir cabuda a l’escola, sobretot quan esperonen la demonització de les formes del cos, la segregació de gèneres, l’assignació de rols tradicionals establerts, la por al cos, la por a la sexualitat.

Les exigències físiques dels dejunis no han de ser contemplades ni protegides per l’escola perquè això seria reduir, limitar o sotmetre l’aprenentatge d’uns sabers, o l’exercici d’uns processos constructius, a les pràctiques d’una religió que no ha d’entrar a l’escola.

Els valors no són patrimoni exclusiu de les religions, són un tresor de la humanitat, i cal transmetre’ls des de la societat civil diversa; valors humans, alliberadors, oberts, acollidors, fonamentats en els sabers científics i en el respecte a totes les maneres de pensar; respecte que no existeix a totes les religions, i que tampoc ha existit durant moltes dècades a les religions de les nostres contrades.

Tota l’acollida que defenso i que exigeixo per a les persones que fugen de països en guerra i de territoris on la fam és devastadora no és pas contradictòria amb tot el rebuig que em produeix percebre una condescendència pavorosa vers imposicions doctrinàries que em recorden els pitjors temps del cristianisme integrista.

Acollidors en tot allò econòmic, amb regularitzacions i integració; però defensors a la societat dels valors de la república, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en tot allò moral, de la llum, l’aire fresc i el coneixement; de la ciència, l’escepticisme i l’estat social; de la llibertat d’indumentària, l'amor i la nuesa lliure, l’educació sexual i la llibertat d’estimar qui es vulgui, l’acceptació natural del cos i el rebuig a totes les formes de censura, ocultació, segregació o imposició de rols de gènere.

Si els partits democràtics no tinguessin por de defensar els valors republicans davant la imposició obscurantista de les religions a la societat, els partits feixistes deixarien d’alimentar-se dels vots de les persones espantades per aquesta condescendència destructora dels valors laics de l’Europa de la il·lustració, la democràcia i la ciència.

Estar en contra dels genocidis i del racisme no vol dir pas estar a favor de les religions integristes a l’escola, vinguin d’on vinguin, siguin d'aquí o siguin d'allà.

I jo soc creient; crec en Déu i en una visió de la vida fonamentada en els valors i la trascendència; però no demanaré mai que s'imposi la meva visió a l'escola, ni que s'adapti l'aprenentatge dels sabers a les meves necessitats personals o rituals particulars.

Avorreixo els feixistes d'Espanya i de Catalunya; els partits racistes i els que prioritzen els seus privilegis econòmics a les necessitats de supervivència de les persones; però ni un pas enrere en els valors republicans, en els drets de les persones, en la ciència i en la llibertat.

El mar no és blau

Els nens desfilen per la platja. Els primers subjecten el baiard, amb el professor al damunt. Si més no… això veu en Vicenç, que va l’últim.

L’home, des d’allà dalt, comença el monòleg; els alumnes escolten.

—Als nens els agraden les nenes. Les dones són sensibles i febles. Els passeigs marítims són bonics. Els bons són al carrer; els dolents, a la presó. Els salvatges van despullats; la gent de seny es vesteix. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens prenen la feina. El meu cotxe és el més net del món. El mar és blau.

Si més no… això li escolta en Vicenç.

El professor els permet de banyar-se, advertint-los del perill de les meduses.

Després, l’home descobreix en Vicenç assegut en un racó amb el bolígraf a les mans. D’una revolada li agafa la llibreta i li llegeix l’escrit:

«Hi ha nens a qui agraden els nens, i nenes a qui agraden les nenes; i homes que ploren quan descobreixen els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota el sol, i passeigs marítims que maten les platges, i dolents que tenen prou diners per no anar a la presó; i bons que es fan dolents per fam; i ben vestits que destrueixen la selva; i pobles nus que respecten el bosc; i professors que fumen, i que quan beuen massa vi llencen la brutícia del cotxe al carrer; i estats que van espoliar, no fa pas gaire, les terres de la gent que avui fuig de la misèria. I el mar no és blau, és bigarrat… de molts colors: turquesa a prop de les roques; atzurat quan el fons és clar; i… ben endins… allà on els antics deien que no tenia fons… esdevé lívid, moradenc, del color del lapislàtzuli; de vegades és gris quan el cel s’encapota; o es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent; i de nit, sens dubte, el mar és negre; i tots aquests colors titil·len, no són quiets…»

El professor s’enfada molt i molt! —Qui em manaria d’acceptar un autista…! —exclama despectivament, i comencen a sortir-li flames del cap. Si més no, això observa en Vicenç.

La pressa

El nen, perfumat i clenxinat, bada per la finestra.

"Jordi, afanya't...!, que fas tard...!"

A l'aula, la mestra passeja nerviosa.

"Us queden cinc minuts per acabar. No us encanteu...!"

Al pati, el temps vola; les busques del rellotge avancen embogides. El temps del lleure, adelerat, esgota el cor. I mentre tornen a classe, la mestra els escridassa:

"Vinga...! Que sou més lents que el poder judicial...!"

Dissabte, al camp d'esports, el seu pare s'esgargamella:

"Jordi, collons, fes el favor de moure el cul...! T'han lligat ploms a les cames... o què? Si us guanyen els dels escolapis, et deixaré sense paga...!"

El pare dina amb un disgust: en Jordi s'ha fet un gol en pròpia porta. El nen resta immòbil, contemplant la superficie lluent de la cullereta de plata que sosté entre els dits.

"Què... T'acabes el flam...? Espavila que se t'ajuntarà amb el sopar...!"

Més tard, darrere la porta del bany, la iaia l'apressa:

"Jordi... Què estàs fent? Per què trigues tant...? Vols acabar d'una vegada, marrà...!"

A la nit, el nen engega el televisor i escolta la veu de la Consellera d'Interior: "Els conductors han d'entendre que no s'ha de córrer. Només així aconseguirem de reduir els accidents."

El forner i el seu fill

El pare riu, mentre fa el pa.
El nen l'imita, esdevé el seu espill; tothom ho diu.
El pare el renya per mentir; després l'enganya pel seu bé.
El fill aprèn a fer el mateix; dir la veritat és perillós, només ho ha de semblar; i oblida el que el seu pare diu, i aprèn el que el seu pare fa.
El pare el pega, perquè ha pegat.
El nen aprèn que els mastegots imposen la pau; que el món és ple de mastegots que fan la pau.
El pare no el deixa fumar; és dolent per la salut; i ell devora caliquenyos.
El nen aprèn que pot fumar, però que no ha de deixar fer-ho als demés.
El pare diu que educar un fill és important.
El nen dibuixa un triangle, un quadrat, un heptàgon... ben sol.
El pare està cansat i se n'ha anat al bar; quan torna li porta un púding, perquè s'adoni del molt que se l'estima.
El nen aprèn que pot despreocupar-se de la gent, si ho compensa amb un regal.
El pare diu que tothom és igual; quan l'alcalde s'atansa al forn, li regala el pa.
El nen, al pati de l'escola, no s'ajunta amb els diferents.
El pare diu que s'ha de ser eficaç; i decideix de tancar l'avi en un lloc on podran estar per ell, tenir-ne cura, rentar-lo, fer-lo jugar al parxís.
El nen aprèn que qui no és útil, s'ha d'apartar del món real; que cal negar-li els testos del balcó, la convivència amb els infants, i una llar pobre a la ciutat; que no hi ha res com una residència neta i desinfectada, flairant a gelatina i detergent.
Mentre el nen baixa pel tobogan, va pensant en buscar un lloc per quan el seu pare sigui vell.

El que val cada persona

La fragilitat és un tret comú que ens hauria de fer sentir germans.

Tots la compartim, encara que poden ser diferents els contextos; però convé pensar-hi una mica cada dia; cadascú coneix molt bé els seus topants, aquells punts on el vaixell pot fer aigües. Dins la intimitat del nostre jo, allà on ningú fora de nosaltres entra, sabem (o podem saber si som prou valents per ser humils) tot allò que evidencia que som fràgils.

Si ho som, no ens hauria de costar posar-nos al lloc de l’altre quan el percebem fràgil. Del color del cor, depèn la manera com cadascú respon en adonar-se que qui té al davant és tan feble com ell, encara que sigui en camps diferents als nostres, encara que la fragilitat que li descobrim ens pugui provocar repugnància. En aquests moments hem de pensar si la nostra fragilitat pot repugnar a algú, i com ens agradaria que ens tractessin si fos el cas.

Als humans, la fragilitat dels altres ens hauria de moure a l’amor.

Estem fets de misteri; i si no ens n’adonem és que no hem pensat prou. I un ésser humà és tan valuós! Però tant!

Tenim tan poc temps per descobrir el poc que cal descobrir! Tan poc temps per cantar junts! Tan poc temps per somriure! Em sento mogut a no malbaratar aquest temps amb res que no enalteixi aquest valor tan gran que té tota persona. 

No hi ha res que desitgi més que encomanar als meus fills, als meus alumnes, a la gent que estimo, aquesta dèria pel valor que té cada persona.

La principal font de coneixements per ser pare i per ser professor

La meva principal font de coneixements per ser pare i per ser professor són les experiències viscudes com a fill i com a alumne. 

I he après tant del que és bo com del que és dolent. 

I s’aprèn més d’allò que no ens ha estat ensenyat amb intenció, que d’allò que sorgeix de la lliçó directa del progenitor o del professor. 

 Quan posem uns mitjons als peus del nostre fill mentre és al llit intentant adormir-se, perquè fa fred, ho fem perquè no tingui fred, no pas per ensenyar-li res; però alhora aquest gest es convertirà en l’aprenentatge més profund i arrelat; ho recordarà quan ja no hi siguem i, amb tota seguretat, ho reproduirà amb els seus fills. El mateix passa amb cadascun dels nostres gestos. També amb els dolents.

 Hi ha molts gestos, paraules, accions, omissions dels meus pares que m’han ensenyat a ser millor pare; però, encara que els estimo i els he estimat molt, hi ha altres accions que mai no imitaré, i que he canviat i transformat completament. 

Hi ha qui, davant d’aquestes paraules, s’escandalitza, ja que afirmen que l’acció dels seus pares, amb ells, va donar molt bon fruit, i que, en conseqüència, en el moment d’educar fan exactament el mateix que van fer els seus pares. Molts, però, han de rectificar pel consell del psicòleg dels seus fills; els temps han canviat, i no hem d’oblidar que els nostres fills no només reben inputs dels seus pares, sinó de tot un entramat de relacions que són molt diferents de com eren fa 50 anys; per tant, allò que transmetem els pares d’ara no pot ser, ni en el contingut ni en la forma, exactament igual al que nosaltres vam rebre quan vam ser fills. 

Com a professor, moltes vegades, només he de recordar el millor professor que he tingut mai per fer les coses molt bé; i funcionen; i dono gràcies a aquell bon home sigui on sigui. Gràcies a ell vaig conèixer Fra Lluís de Lleó i Sant Joan de la Creu fins al punt que encara avui segueixen presents a la meva vida; però el més important no va ser el que em va ensenyar, sinó com ho va fer. 

També he de recordar els qui ho van fer molt malament, per fer-ho diferent, molt diferent; i l’estratègia també em funciona. Sempre tinc el moment “Juana”. El moment “Juana” és el moment en què comença a ploure, de vegades fins i tot trona; aleshores deixo que els meus alumnes s’acostin a les finestres i gaudeixin contemplant la pluja; els ho permeto fins i tot als qui ho fan sense permís. L’origen d’aquest ritual es remunta a un dia en què la meva professora “Juana”, quan jo tenia onze anys, em va castigar a copiar 20 pàgines d’un llibre per no haver estat capaç de reprimir els meus desitjos d’aixecar-me de la cadira i acostar-me a la finestra en el moment que esclatava una tempesta preciosa amb les seves gotes grosses, la seva frescor, els llamps que encenien la penombra de la tarda tardorenca. La contemplació de la natura és la lectura del més savi i el més bell dels llibres; ser capaços de “contemplar”, sense que aparentment serveixi per a res, és un dels aprenentatges més profunds sobre el que és l’essència de la vida. La Juana ara és "bona", i somriu des de l’altre món, convençuda que, malgrat haver-se equivocat, va deixar alguna cosa bona que perdura.

L'anhel de la mar lliure i ampla

A les persones diferents, i que tenen intel·ligència i creativitat elevades, no hem de deixar-les encallar en els atzucacs del sistema. I anar contra les pròpies conveniències no sempre és símptoma de poca intel·ligència, de vegades és la intel·ligència elevada la causa d'aquest inconformisme; una reacció contra els absurds del sistema.

Hi ha intel·ligències que perceben les renúncies que el sistema imposa als individus si aquests volen tenir èxit; i de vegades aquesta percepció mou a escollir el fracàs, o el risc del fracàs, en comptes de la resignació.

Hi ha intel·ligències, en canvi, que només s'enfoquen a les formes i les rutes imposades pel sistema; són intel·ligències que treballen amb una visió limitada, estreta, que no contempla els canvis ni les revolucions, que confon obediència amb bondat, qualificacions amb capacitats, uniformitat amb encert, progrés amb camins escrits per una autoritat prèvia i establerta com un absolut. Són intel·ligències que només es reconeixen a si mateixes i que exclouen o neguen les que trien les rutes heterodoxes.

En el fons, la intel·ligència en si mateixa pot poc, necessita una mirada àmplia, capacitat de rectificació, humilitat i l'omnipotència que atorga estar per damunt dels instints de venjança, que a la majoria de les civilitzacions és anomenada i confosa per la justícia.

El voluntarisme obedient no és l'única resposta possible d'una intel·ligència; la tendència al risc, a l'adolescència, hi és a conseqüència de la selecció natural, perquè ha suposat un benefici evolutiu, tot i que de vegades provoqui tragèdies. No som tots igual, i totes les maneres de ser han de trobar camins, que no han de ser sempre barrats per vies sense sortida esculpides en taules de la llei de pedra pel poder que dona forma al sistema i els seus esclaus.

Totes les maneres de pensar creuen situar-se a l'opció correcta; però el mal gairebé sempre és exercit per persones que estan convençudes d'estar fent el correcte; per això hem de ser molt respectuosos amb qui no pensa com nosaltres, i alhora no tenir por de dir el que pensem, ni resistència a canviar de manera de pensar si ens adonem que el que fins al moment opinàvem ara ho entenem diferent. Les persones no són equacions lineals que tenen sempre solucions determinades. Hi ha comportaments majoritaris que són conseqüència de maneres de ser majoritàries, però hi ha persones individuals que no responen igual als mètodes de solució de les equacions, que són intel·ligents, que tenen capacitats tot i que no saben o no poden desenvolupar-les, que tenen qualitats tot i que no són capaces de voler exercir-les. Som lliures per fer el que vulguem fer, però no som sempre tan lliures per voler el que vulguem. I les persones diferents tenen dret a existir i a trobar camins que els permetin tenir èxit a la vida. Totes les maneres de ser tenen dret a existir; aquesta és la primera norma d'una societat que no vulgui resignar-se a la mecànica del capital i la seva garba utilitarista. Les persones no som instruments, ni existim per produir. Cada vegada que ens agenollem davant les formes imposades pel sistema capitalista, l'ajudem a engreixar-se i a perpetuar l'exclusió dels diferents.

El que s'ha fet sempre d'una manera mai no s'ha fet de la millor manera possible. No sempre que aconseguim canviar una conducta és a causa d'haver aconseguit canviar una persona. Tenim dret a preocupar-nos pel futur de les persones, a desitjar-los camins oberts, oportunitats per a les seves potencialitats, triomf personal, risc de fracassar o de vèncer... I tenim dret a desitjar-los el millor encara que no s'ho mereixin; com menys s'ho mereixin, més necessiten que algú desitgi per elles un futur. El nostre futur, o almenys el meu, no sempre s'ha construït a partir dels mèrits d'un mateix, sinó de l'ajuda de moltes persones que van veure en mi allò que ni jo mateix veia, i que em van ajudar quan no m'ho mereixia, i ho van fer només perquè jo era una persona, i perquè elles també ho eren. Tenim dret a tenir en compte tots els factors a l'hora de prendre decisions que poden afectar el futur d'una persona. No ens hem de deixar condicionar per les mancances de la persona a la qual intentem orientar o ajudar, perquè precisament l'estem ajudant a causa d'aquestes mancances. No ens hem de deixar condicionar pel desagraïment o per l'odi que rebem d'aquella persona a qui intentem ajudar, ni per l'odi que pugna per intentar sortir de nosaltres com a reacció. La justícia humana, amarada a la mecànica acció i reacció, és una disfressa que fa servir l'instint de venjança per no semblar tan animal. L'única justícia real és que cadascú rebi allò que necessita per ser millor persona, no pas allò que mereix. Creixem quan som conscients que rebem sempre més del que mereixem, i que hi ha algú que ens estima. Aquesta percepció és l'única guspira que pot fer que algun dia siguem capaços de donar als qui estimem més del que es mereixen, de donar-los el que necessiten per viure i per ser millors persones.

L'interès és una motivació maligna que sovint va vestida de dignitat; les relacions humanes només són humanes si deixen de banda l'interès; per això no podem conèixer del tot una persona fins que no ens relacionem amb ella en una situació en què no ens necessiti. Coneixem les persones quan no ens necessiten.

Hi ha a qui li cal aplicar un esforç, i hi ha qui necessita ajuda; tots necessitem alguna cosa.

Un altre dia escriuré sobre l'esforç com un dels poders humans; no és l'únic, hi ha més poders. Com a introducció, recordo aquella frase de Saint-Exupéry:

"Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar la fusta, tallar taulons o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l'anhel de la mar lliure i ampla."

Jo mai, mai... he castigat els meus fills

Pensant, pensant... m’adono que... Jo mai mai... he castigat els meus fills; ni una sola vegada. Sempre he considerat que quan han fet alguna cosa malament, la conseqüència natural de la cosa mal feta, ja és un càstig.

I el disgust provocat a les persones que els estimem, a causa de la seva mala acció, ja ha estat un càstig per a ells.

I la consciència completa del mal produït, ja ha estat un càstig suficient per a generar en ells un canvi i un aprenentatge.

Mirant-los, no veig que a causa d’aquesta absència de càstigs, siguin mala gent; em sento agraït de com estan sortint. Els veig feliços i amb bon fons. No tenen problemes de comportament. No tracten malament la gent. Fins i tot, diria, que tracten bé la gent. No vull dir que siguin sants, són... bona gent.

S’han acostumat, penso jo, i com un bon hàbit, a no orientar el seu comportament en funció de les conseqüències “sancionants”, perquè de conseqüències "sancionants" mai no n’hi ha hagut. Hem intentat que se centressin en les conseqüències naturals d’un mal acte, que ja per si soles apareixen (i per això és un mal acte), i amb això ha estat suficient perquè assoleixin un aprenentatge perdurable i destensionat, que els permet viure.

Aquesta estratègia, però, implica que com a educadors no hem de considerar com a actes dolents aquells que no ho són, perquè normalment les accions considerades pels educadors com a dolentes, però que són bones, no tenen males conseqüències naturals, i tindria encara menys sentit afegir conseqüències artificials sancionadores. I normalment les accions considerades dolentes pels educadors, però que no ho són, obeeixen a prejudicis, pors, inseguretats, falses creences... dels educadors, i sancionar-les implicaria esperonar una rebequeria insana, una violència latent.

Amb la mateixa seguretat i força amb què molts defensen l’eina dels càstigs a la família, jo l’he considerada sempre inadequada, contrària a la manera de fer humana, improductiva, ineficient, perjudicial, trencadora de la confiança, il·lògica, en el fons injusta...

Una altra tema és a l’escola. 

A l’escola arriben alumnes, la gran majoria, que viuen immersos en el joc social càstig/premi i que per culpa d’això no saben funcionar sense els càstigs i sense els premis. I llavors, com a educador, has de sancionar. Però ho fas perquè la persona a la qual sanciones ha rebut sempre aquesta educació que fa servir el càstig, i per tant li costa molt comportar-se sense la llei amb què ha crescut i amb la qual sempre ha conviscut. No sap portar-se bé sense que hi hagi càstigs; o com a mínim, li costa més. Com més conductista ha estat l’educació d’una persona, més difícil li resulta aconseguir un comportament madur si no hi han càstigs.

Jo mai, mai... he castigat els meus fills... i de moment, va bé.

Propòsits pedagògics

OBJECTIUS PROFESSIONALS PER AL CURS 2022 2023

-Que cada hora de classe tingui un element sorprenent.

-Que cada hora de classe tingui un moment hilarant.

-Exigir silenci. Regalar gaudi.

-Fer-los sentir importants, grans, creadors.

-Atendre els tristos.

-Integrar els solitaris.

-Complir allò que prometo.

-Reforçar l'essencial, cercant la comprensió profunda.

-Estimar.

-Ubicar els aprenentatges transversals enmig dels curriculars.

-Fer pedagogia dels mètodes i de l'ordre en l'elaboració dels treballs.

-Incrementar els coneixements informàtics de cada alumne mitjançant la seva aplicació al treball de la matèria.

-Fomentar i educar la recerca.

-Fomentar la lectura.

-Treballar l'alegria.

OBJETIVOS PROFESIONALES PARA EL CURSO 2022-2023

-Que cada hora de clase tenga un elemento asombroso.

-Que cada hora de clase tenga un momento hilarante.

-Exigir silencio. Regalar disfrute.

-Hacerles sentir importantes, grandes, creadores.

-Atender a los tristes.

-Integrar a los solitarios.

-Cumplir lo que prometo.

-Reforzar lo esencial, buscando la comprensión profunda.

-Amar.

-Ubicar los aprendizajes transversales en medio de los curriculares.

-Hacer pedagogía de los métodos y del orden en la elaboración de los trabajos.

-Incrementar los conocimientos informáticos de cada alumno mediante su aplicación en el trabajo de la materia.

-Fomentar y educar la investigación.

-Fomentar la lectura.

-Trabajar la alegría.