He posat música al poema de Màrius Torres "La Finestra", i hi he afegit dues estrofes més.
Màrius Torres va morir fa uns setanta-sis anys.
Aquest poema l'he allargat pensant en totes aquelles persones discretes, callades, tímides... que rere les cortinetes de la seva finestra, amaguen una immensa humanitat. Totes les formes de ser tenen dret a existir, i totes són belles i necessàries.
La cançó està protegida per SafeCreative.
The song is protected by SafeCreative.
La cançó està subjecta a una llicència Creative Commons. Podeu interpretar-la, i gravar-la lliurement, amb o sense negoci, sempre que digueu qui n'és l'autor.
Avui ha estat un dia
estrany. Ens hem llevat amb la intenció de passar el dia per
Viladrau i Sant Hilari, cercant el rastre d'en Serrallonga; però ha
estat impossible. L'autopista anava carregadíssima. La C-17 tenia
retencions fins a Vic i ens hem atipat de cotxe. A l'últim, hem
decidit agafar les carreteres a on no hi hagués embussos, i
deixar-nos endur pel destí, a veure a on anàvem a parar. Hem acabat
a la carretera de Caldes de Montbuí, però hem passat de llarg
Caldes i hem anat en direcció a Centelles, sempre triant el camí a
on hi hagués menys cotxes. Finalment, com que ja era quasi el
migdia, m'he ficat al primer poble que he trobat, que era Sant Quirze
de Safaja, i he buscat el centre del poble. No trobàvem lloc per
aparcar perquè és un poble molt petit i quasi no hi havia espai.
Hem trobat una petita plaça, i he deixat el cotxe ben aprop d'una
paret al costat d'una església. Al baixar del cotxe hem vist que era
un cementiri; i a la porta del cementiri, hi he vist un petit
monument dedicat a un dels personatges de la meva vida "Màrius
Torres". M'he quedat glaçat, perquè feia anys que pensava
buscar a on estava enterrat per anar-li a fer una visita algun dia.
La porta del
cementiri estava tancada amb clau, i no hi havia ningú als carrers
del poble. Quan ja estava resignat, i em pensava que no podria
entrar-hi, ha aparcat un cotxe i ha baixat una parella gran amb unes
claus. Anaven a posar flors a un familiar. Els he demanat si podíem
entrar-hi, i m'han dit que sí, que encantats. El cementiri era
increïblement petit, i el nínxol de Màrius torres, tan senzill i
tan a prop de la terra com la seva poesia.
Màrius Torres m'ha
inspirat llibres i relats que he escrit: Llunyanies, La noia de la
Residència de les muntanyes... a on fins i tot hi surt com a
personatge. M'ha emocionat moltes vegades també amb la Cançó a
Mahalta, que un dia una noia jove que es deia i es diu Laura em va
dir que valia la pena d'escoltar. Jo en aquell moment coneixia només
La ciutat llunyana gràcies a la Montserrat Roig; però Cançó a
Mahalta em va obrir un univers i em va inspirar un altre llibre, que
encara és inèdit.
Pensant en aquest
episodi d'avui, en què m'he trobat al costat de la tomba d'en
Màrius, m'he sentit ben bé com si l'atzar, o alguna altra realitat,
m'hi hagués arrossegat. Quantes casualitats! Els embussos a la
carretera; l'atzar de triar la menys transitada. El primer poble que
m'ha sortit a l'hora gairebé de dinar. El primer lloc a on he pogut
aparcar... i pam... el cementiri de Màrius Torres. Jo anava a buscar
un bandoler, en Serrallonga, i un poeta m'ha arrossegat fins al seu
costat.
A la tarda, havent
dinat; hem decidit acostar-nos al Marquet de les Roques, la casa
d'estiueig de Joan Oliver (Pere Quart) a Sant Llorenç del Munt, a
l'anomenada Vall d'Horta. No hi havia ningú!!! Ningú!!!
Imagineu-vos, la solitud de la muntanya, el castell modernista d'en
Joan Oliver, el record de Carles Hac Mor i un recital al qual fa nou
anys vaig participar en aquell mateix lloc. L'emoció de Màrius
Torres encara al cor... i Llavors he tret la guitarra i li he cantat
a Joan Oliver el seu poema, amb la melodia que va crear Lluís Llach.
I m'he trobat el segon poeta del dia ben a prop. . . .
Transcric un dels seus poemes, el preferit de Montserrat Roig.
La ciutat llunyana
Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres, 5 de març de 1939.
.
No fa gaire vaig escriure un relat que té molt a veure amb ell:
