Sant Joan de Toran

Al 1938, quan van arribar els franquistes, la totalitat de la població de Sant Joan van fugir a França, que es troba a un quilòmetre. Als anys 80 es va començar a reconstruir i a repoblar com a segones residències. Els habitatges són les edificacions típiques araneses. És un llogarret tranquil, situat en una vall intensament verda, plena de saltants d'aigua; un paisatge que verola amb la tardor i que flaira a herbes de tota mena. 

Canejan

A 960 metres d'alçada, ran d'un penya-segat, amb uns cent habitants, apareix Canejan, que fa dos mil anys era un campament romà des d'on es divisava tota la vall.

A finals de la dècada dels noranta, algú em va dir que estava considerat el poble més bell de Catalunya. I haig de reconèixer que certament és bell. Si és el més bell ,o no, ja qüestió de gustos. L'entorn, sens dubte, és immillorable. 

Els cavalls, la consciència i l'amor

 

 

Es percep, rere aquesta gran mirada, una ànima gran; necessitat d'afecte, de contacte físic, de proximitat conscient. El cavall busca l'humà, cerca una consciència capaç d'oferir afecte. Si t'allunyes, et segueix, et mira, et parla. Apareix com un parent llunyà, tan semblant a nosaltres que gairebé es podria dir que en essència som iguals; com si totes les vides, i especialment les dels grans mamífers, no fossin res més que diferents manifestacions d'una única realitat que evoluciona vers l'amor. Els cavalls i nosaltres cerquem l'amor, necessitem l'amor,vivim per l'amor; quan substituïm l'imant de l'amor per qualsevol altre obsessió, ens apaguem.

Saut deth pish. Vall d'Aran (II)

Al pas de les vaques, s'arriba a Saut deth Pish. 

Més aigua espoltrida enduta per la gravetat en la seva naixença pura. 

Totes les naixences són pures. Les aigües, com els humans, neixen netes i diàfanes. Besllumen tots els colors del sol i del paisatge. Es desboquen amb il·lusió vers un destí que sembla que escullin. Ho omplen tot de vida. Expliquen la vida i el seu sentit. Últimament he llegit que l'ésser humà viu a la recerca d'un sentit per a la seva vida. Mirar aquestes aigües, i les muntanyes, i el gemat de l'herba, i els ulls tranquils de les vaques... explica aquest sentit. No és cert que el sentit s'escapi. Tot és clar. Tan clar com el silenci de les muntanyes. El misteri de l'existència crida tan fort en aquest silenci que fóra impossible, per a mi si més no, no sentir-lo. Eixorda el que sóc, aquest misteri, que aquí ja no ho és i que em fa respirar. És com si, rere tot això, percebés l'explicació de tot, i allò que veiés fos d'una naturalesa tal que em fes dir: "no us amoïneu, no us atrafegueu gaire, que el que ens espera és grandíssim". No cal fer trampes per arreplegar res, ni un bocí de plaer, ni un cèntim, ni un euro, ni una casa, ni un milió d'euros, ni el triomf més gran en qualsevol empresa. Allò que hi ha, rere el vel del misteri, és tan bo, que no cal fer trampes per a res. Per contra, qui sigui que ho ha establert mereix tot el meu agraïment i tota la meva fidelitat.

Era Artiga de Lin. Arriu Joèu.

Baixen les aigües de la glacera de l'Aneto, cap a la Vall d'Aran. Desapareixen sota terra. Tornen a aparèixer quilòmetres enllà. Alimenten un bosc que canvia amb l'alçada. Eixorden en trencar-se. Amplis temples descoberts canten a la Terra i fan que tot sigui petit i llunyà. Triomfa l'estètica del cosmos. Resta ridícula la línia dels petits micos que escriuen dogmes sobre l'elegància. Un matalàs gemat i il·limitat resulta més còmode que els de disseny ergonòmic. Els colors de la tardor matisen els caps del bosc. La llum travessa les fulles dels faigs i deslliga un besllum maragda. Continuarà.