Per fi ha arribat el dia; aquest matí hem anat a esperar en Roger a l'aeroport. Com sempre, ha aparegut envoltat d'adolescents granuts que descobrien bromes fins darrere les orelles de les hostesses de vol.
L'abraçada d'en Roger m'ha semblat nova, com m'ho semblen sempre cadascuna de les seves abraçades; i m'he trobat com a casa, després de tants dies d'exili. En Pol l'ha reconegut de seguida; els ullets se li han omplert de llum i ha somrigut.
Mentre el nen i jo abraonàvem en Roger, una mare feia un petó a la seva filla de quinze anys, que tancava els ulls amb tendresa, com si fos petita. Fet i fet, davant d'una mare, sempre en som, de petits.
En Roger s'ha acomiadat dels seus alumnes i hem anat a casa.
A la tarda, cap a les cinc, hem tornat a Barcelona i hem pujat a Montjuïc. Hem entrat dins del castell i hem recorregut els racons del pati d'armes, on encara ressona l'angoixa de tants condemnats a mort.
-Venim aquí com si anéssim al cementiri. -ha dit en Roger.
I hem recordat en Companys, assassinat per l'odi a Catalunya. I el vent gemegava al sostre del castell, sobre el qual caminàvem. Pel damunt, un cel net i clar es pintava de posta. El mar, tan ample, semblava poder-se tocar amb el cap dels dits; crespons d'escuma es vestien del rosat del crepuscle sobre l'aigua fosca. El gemec del vent esdevenia el gemec dels morts. I he pensat en el meu besavi, que fou torturat en un pou humit dessota dels nostres peus. Llavors he vist un escut d'Espanya, de pedra, amb una àliga, i tot de paraules llatines que parlaven d'honor i de glòria; i he tornat a sentir el gemec del vent i el bram silenciós dels morts.
I des d'aquest sostre hem contemplat Barcelona, que començava a encendre les espelmes de la nit i el centelleig de les antenes. El rum-rum llunyà de les màquines pestilents, que a tots ens fan moure ençà i enllà, semblava un tro. I a Barcelona l'he vista com una bella dama que es desperta d'un malson de guerra i d'horror i que respira l'alenada d'un matí lliure. Barcelona lliure, amb bengales de pau des de la tomba dels màrtirs que ja no hi són. I el gemec, en despertar-se la dama, s'ha anat tornant fresqueta suau dels capvespres mediterranis a la vora de la mar, amb la moixaina de les ones i la flairança de la sal. I des d'aquesta tomba dels màrtirs que ja no hi són, s'hi veia la línia i la llum, cap a tots els vents la línia de la terra i la línia de la mar. I hem sentit veus de totes bandes. I aquestes veus, estranyes i dolces alhora, han vestit l'aire de sentiments que són iguals a totes les races que creixen damunt la panxa blanca i suau de la bella dama que es desperta. La Barcelona lliure i mestissa somriu en la llengua dels avis; des d'una pell més bruna, però amb un cor idèntic al de sempre, car tots els cors són iguals.
A boca de nit ens hem acostat fins a les Piscines Picornell, que des de les nou fins a les onze, els dissabtes, ens permeten als naturistes gaudir de la nuesa compartida dins l'aigua càlida i clorada de les instal·lacions olímpiques. Allà ens trobem unes quantes famílies, amb els nens, i revivim durant dues hores l'esperit i la bellesa del nudisme dels estius. També hi tenim sauna i jacussi. Aquesta experiència setmanal no és, ni de lluny, comparable amb la comunió amb la Terra que neix a l'entorn natural salvatge de la platja; però les persones sí que som les mateixes, i hi compartim els ideals i els somnis.
En Roger, amb molta cura, s'ha introduït dins del jacussi amb en Pol als braços. He aprofitat per entrar a la sauna, on hi he trobat en Xavi i la Roser.
-Que no heu portat els nens? -els he demanat.
-Avui no, noia... Són a ca' l'àvia...
-Descanseu de criatures...
-Un dia també ens convé...
-I tant... i l'àvia ben contenta que deu estar...
-Sí... però avui ens n'han fet una...!
-Els nens...? Què ha passat...?
-Els teníem dins la banyera i han buidat l'ampolla de xampú...!
-Oh...!
-El que sents...! Hi havia tanta escuma que no els trobàvem...!
-Quina gràcia...!
-A la meva sogra no li n'ha fet tanta, de gràcia... li ha quedat una cambra de bany que Déu n'hi do...!
-Però tot això, en el fons, és bonic... -he fet.
A la Roser, quan riu, se li dibuixen un munt d'arrugues al voltant dels ulls. La rialla que deslliga és encomanadissa.
-I vosaltres, ¿què heu dut en Pol...?
-Sí... és amb en Roger... a la bassa...
La Roser ha sortit tota decidida.
Des de dins, a través dels vidres entelats, li he entrevist els escarafalls de goig en apropar-se al nen.
-La teva dona no es cansa de criatures... -he dit a en Xavi.
-Sí... I ara diu que vol una nena... Aviat haurem de muntar una llar d'infants...!
-Mira... si us fa il·lusió i podeu...
-Ja li he dit que és millor esperar-nos uns anyets més... I vosaltres...? No li encarregareu una germaneta a en Pol...?
-Calla nen...! Que amb prou feines té dos mesos...! Deixa'ns reposar...!
-Ah mira-te-la...! Va animant els altres, però ella no es mulla...
-Tot arribarà...
-Llavors us sortirà un altre nen, com ens ha passat a nosaltres...
-Podria ser... Tant se val el que sigui...
-És veritat. Sigui nen o sigui nena, com més siguem a l'estiu, al Torn, més riurem...!
-Això sí que em fa il·lusió... portar-lo a la platja...!
-I quan sigui més grandet, encara millor...! Jugarem tots plegats a voleibol...
Després d'uns minuts de purificació, dins del foc invisible de la sauna, hem nedat tots plegats a la piscina. En Pol ha experimentat, per primera vegada, la sensació de surar a l'aigua. Em feia patir veure'l, amb tanta fondària com hi havia; però entre el cos d'en Roger i el meu quedava ben vigilat, no hi havia perill.
-No has de sofrir dona...! -m'ha dit la Roser. -hi ha llocs on, als nadons, els llancen des de fora de l'aigua, i ells solets tornen a sortir...
-Això sí que no ho podria veure...!
Les veus dels nadadors reverberaven. L'aigua ens abraonava el cos, que volava. Un lleuger gust de clor ens revifava els records de tantes jornades viscudes en aquest estrany i surrealista raconet de Barcelona, on uns quants amics ens resistim a amagar-nos el cos i ens mostrem tal com som; i com som ens agrada i n'estem agraïts. Cap fibra acrílica no ens frega la pell, cap goma no ens pressiona les carns, cap vergonya no ens domina la ment, cap valoració superficial de l'aspecte físic o de l'aparença no ens erotitza. Com aus volem pel blau de l'aigua, i ens relaxem amb l'escalfor dels simulats poders naturals de la terra. Tot és bell, tot és bo, i somriem.
Nedant d'esquena he mirat al sostre d'un groc pàl·lid, i m'he concentrat en les sensacions. Que alt que he vist el sostre! El xerrim de la gent tremolava i es mesclava; no s'entenia res; era ben bé com una estranya música de fons que convidava a la meditació. Sempre que em trobo així, lliscant panxa enlaire, recordo vivències; i és com si aquestes vivències em mostressin el sentit de l'existència. Tanta pau que m'emplenava allà a la piscina, i tant de bullici que corprèn el món; tants tràfecs, tant de neguit, a cops alimentat pel desig de tenir o de semblar.
Recordo la fàbrica, no fa gaires anys, els diaris, les revistes, l'angoixa d'aquell estiu en què començàvem, en Roger i jo, a fer camí plegats per la vida. La fàbrica fou el descobriment revolucionari d'una gran monstruositat tolerada, acceptada, fins i tot beneïda, per un món que sosté entre les mans un cor creador i el fa servir per produir objectes inútils, amb el cost cruel d'un munt de vides convertides en banalitat.
L'experiència de la fàbrica m'arribà en un temps difícil, anys abans de néixer en Pol. El sou d'en Roger era escàs. Acabava de començar com a pedagog en una nova escola, i, tot i que hi entreveia un futur professional prometedor, li costaria encara uns quants mesos augmentar els ingressos.
D'ençà que havíem anat a viure junts, em vaig proposar de no dependre econòmicament de ningú. L'estiu que vaig decidir de buscar feina, em faltava un curs per acabar la carrera. Després de molts esforços, vaig aconseguir de ser contractada a la cadena de producció d'una fàbrica d'arts gràfiques, a Molins de Rei; encara que només pels mesos de juliol i agost.
Quan hi vaig entrar era migdia, sota d'un sol abrusador, en el torn de tarda, de dues a deu.
El primer que em va sotraguejar fou aquell soroll eixordador, cíclic, que no es deturava, ni s'apressava, ni s'alentia. Un so maquinal, estrident, que forçava a escridassar si una volia ser entesa.
I llavors les pudors, l'olor de tinta, de plàstic, de fum; sentors que costava d'identificar dins d'aquella mena de monstre inhumà que no reposava.
L'encarregat em demanà que el seguís. Em va conduir a través d'immenses construccions amb sostre d'uralita, envaïdes de màquines fredes i enormes formades per una infinitud de mecanismes incomprensibles. De tant en tant descobria persones amb bata blava que sense vida als ulls manipulaven la maquinària i semblaven adorar-la. Vam travessar quatre naus immenses de parets metàl·liques.
Aquella fàbrica esdevenia un univers desil·lusionant.
L'encarregat, l'Antonio, era un home escanyolit, sec, amb un bigotet petit i ridícul i unes dents massa sortides. Se'l veia nerviós, mogut, hiperactiu, mai no somreia. Tan sols, quan li semblava que t'estava espantant, se li endevinava una misteriosa lluentor als ulls, com si gaudís fent-te patir, com si necessités el petit plaer de sentir-se poderós, de saber-se propietari de la qualitat dels teus sentiments.
L'encarregat em presentà en Manuel: un home fort i gros, amb un mostatxo. Portava una granota bruta i descosida.
L'encarregat parlà amb en Manuel.
Enmig de tant de soroll, no vaig ser capaç d'entendre què li deia. Llavors, s'acostà a mi, i em cridà arran d'orella:
-En Manuel t'explicarà la feina que has de fer...
S'allunyà sense mirar-me.
En Manuel em va descriure, escadusserament, la que seria la meva tasca: havia d'introduir grapats de fulls de paper dins les quatre boques d'una màquina que englotia amb voracitat. Els munts de paper, dins les boques, disminuïen la seva alçada a mesura que la boca s'empassava els fulls. Ho havia de fer de manera que cap boca no se'm buidés del tot; si això arribava a succeir, s'aturaria la màquina sencera. Els papers s'havien de col·locar en una posició determinada.
Abans d'iniciar la tasca, per curiositat, em vaig fixar en el que hi havia imprès als fulls. Desenes d'imatges lluminoses, amb preus envoltats de sanefes en forma d'estrella, anunciaven diversos models de roba interior, vestits de nit i altres productes d'uns grans magatzems. Eren d'aquells plecs cosits que s'amunteguen als portals dels blocs de pisos i que ningú no es mira. Resten apilats al costat de les bústies, o cauen a terra per ser trepitjats. Acaben, sovint, entre els renecs dels veïns, al fons d'un contenidor d'escombraries.
La feina esdevenia estressant, monòtona, repetitiva. Vaig intentar de realitzar un d'aquells exercicis que el pare em feia fer quan era petita: "Imagina que...". I em vaig imaginar que jo era una d'aquelles dones de quaranta o de cinquanta anys que havia vist en entrar a la fàbrica. Vaig imaginar que m'esperaven vuit hores diàries de feina, de vegades dotze, entaforant papers dins la màquina. I cinc dies a la setmana, de vegades sis o set; i cada setmana del mes. I onze mesos a l'any, cada any de la vida. Soroll, pudors i avorriment a cada instant de l'existència. Em vaig fer a la idea que jo era una d'aquelles dones, amb marit i fills, que depenia del sou per sobreviure, per tirar endavant una vida sencera. Vaig imaginar que m'havia convertit en una d'aquelles persones que s'havien d'empassar la humiliació de ser maltractades pels encarregats, pels directors, pels companys. Em vaig dibuixar el quadre de la meva vida, engarjolada a l'esclavatge de les circumstàncies, forçada a ser una bèstia per amor als meus.
Les neurones del meu cervell, capaces de pensar; el meu cor creador, de persona lliure; els ulls, fets per contemplar el verd dels boscos i per viure amb el paisatge; sotmès, tot allò que era sagrat en mi, als brams eixordadors d'aquelles bèsties de ferro que menjaven paper i pudien. I tot això per aconseguir que un grapat de promeses consumistes restessin llençades al terra d'algun portal, en un barri perifèric de Barcelona, de Sabadell o de Madrid
I en realitat, jo tan sols era una noia de divuit anys que començava aquella feina com una intrusa. Només hi seria dos mesos, aquell estiu, mentre que tota aquella pobra gent hi havia d'entregar l'existència. Els diners que jo guanyaria em servirien per estudiar amb més comoditat; però tots els treballadors que m'envoltaven freturaven el sou per poder alimentar les boques que estimaven, per sobreviure en una brutal selva de ciment que s'anomena civilitzada.
Em sentia com una privilegiada que fugiria d'aquell infern, com una au que aixeca el vol cap a la llibertat. Els meus companys tenien l'obligació de fer-se amb el lloc, amb l'ambient; i fer-se volia dir degradar-se. Hom no es pot habituar a un cau d'aquesta mena sense que alguna cosa a dins se li mori per a sempre. Hi ha qui creu que allò que es mor és l'infantilisme, la immaduresa somniadora, el caprici. Jo crec avui, i creia llavors, que la capacitat que minva, desfigurada per la rutina dels dies, és la sensibilitat; la virtut que ens permet de copsar la bellesa de l'existència, la unió amb la natura, el serè transcurs dels dies enmig de les coses senzilles, els clarobscurs de la vida. Allò que es mor, en amarar-se a la productivitat salvatge que degrada, és la mateixa essència de tot allò que és humà.
Perdria la llum? M'acostumaria a aquell lloc? Deixaria de sentir? M'oblidaria de tots els ideals en què creia?
No hi havia gaire temps per relacionar-se amb els companys. Les vuit hores es treballaven d'una tirada, i tot just ens deixaven cinc minuts, a l'entremig, per estirar les cames, prendre la fresca o fumar una cigarreta. Aquests instants, però, eren ben aprofitats per aquelles persones que es delien per satisfer la seva curiositat envers l'espectacular novetat d'una noia nova. S'acostaven, estrafolàriament simpàtics, i feien el ruc entre ells, mirant-me de reüll per descobrir si m'hi fixava, si reia. Se'ls descobrien les idees. Llavors, davant el més petit somriure que m'expressés el rostre, s'hi enganxaven i encetaven un veritable interrogatori. M'afalagaven, m'oferien una desmesurada educació barrejada amb grolleria en els acudits i en les expressions.
N'hi havia de tota mena: homes grans, nois joves, pares de família; la pluralitat de la vida bullia en aquell fugaç món de cinc minuts que emergia enmig d'una feina insulsa.
De vegades també se m'acostaven les dones, intrigades per la nova companya, tan jove i que parlava tan poc...!. I m'advertien...!, m'avisaven...!
-Compte amb els homes d'aquesta fàbrica...! N'hi ha que estan en llibertat condicional...! Mira'ls els braços, els tenen tatuats, se'ls tatuen a la presó...! Allà tenen tantes hores per desgraciar-se...!
I era cert allò que em deien; però a la fàbrica també hi havia dones que havien sortit de la presó i havien anat a parar a aquella feina que no requeria cap titulació, ni experiència, ni historial. Calien, en aquell cau, persones que demanessin poc a l'obra de les seves mans; que amb el consol d'una paga a final de mes, i d'un justificant que manifestés una correcta integració a la societat, tinguessin la vida solucionada.
Recordo la Florència. La Florència era una dona d'una quarantena d'anys. Pesava cent vint quilos, les carns li penjaven. Tenia uns ulls grossos que miraven espantats fins i tot quan estrafeia una rialla. Se li distingien dos forats entre les dents esgrogueïdes. Els seus braços, greixosos, mostraven unes crostes de pell cremada.
-Saps què són, les ferides del seu braç...? -em preguntà una companya. -. Són cremades que ella mateixa es fa amb una cigarreta...
En veure la meva cara d'incredulitat em continuà explicant:
-Sí. Li dona plaer sentir dolor... s'excita. I, a més a més, es menja les pells socarrimades... Li agraden...!
-M'estàs prenent el pèl...!
-T'ho dic de ben cert...! Li ho pots preguntar a qui vulguis i veuràs com t'ho confirma...!
Mai no vaig saber-ho del cert, però podia ser veritat. La Florència havia començat a treballar a setze anys. No sabia qui era el seu pare. La seva mare havia estat una dona amb un profund retard mental que s'havia quedat embarassada sense saber com ni amb qui. La Florència havia estat criada a tot un seguit d'institucions socials fins a fer els divuit, edat en què va haver de buscar-se un lloc on viure. Gràcies a la feina de la fàbrica es va poder pagar una habitació al barri del Raval de Barcelona. Les males llengües afirmaven que de jove havia fet de prostituta.
A més de la Florència, també hi havia en Pepe. En Pepe era casat i tenia un fill. Treballava dotze hores cada dia, fins i tot els dissabtes i els diumenges. El seu món era la fàbrica.
Els companys l'acusaven d'avarícia. En Pepe, però, explicava que no era per diners que treballava tant; que ja en tenia prou amb aguantar la dona a les nits, que només li faltaria haver de restar més hores amb ella. Sempre explicava acudits verds, fins a un punt fastigós. En un principi m'evitava, però quan em va agafar confiança se'm va arribar a fer pesat i li vaig haver de parar els peus... i les mans.
Un divendres a la nit, a punt ja d'entrar dins del cap de setmana, en Pepe se m'acostà.
-Que Laura...? "follaràs" molt aquest cap de setmana...?
Em vaig posar a riure.
-Sempre estàs igual Pepe... No tens cap altra cosa al cap?
-Et tinc, a tu, reina... Et tinc, a tu, al cap...!
-Doncs sí que em sap greu.
-Vols venir a la platja, amb mi, diumenge...?
-Però si tu treballes, diumenge.
-Si em dius que vens amb mi a la platja, demano festa.
-No sé si saps que visc amb un noi.
-Digues-li que has d'anar a treballar.
-No... No l'enganyo mai, jo...
-Au va...! Això no s'ho creu ningú...! Segur que cardes amb més d'un... M'ho pots confessar, no ho diré a ningú...
-Al final m'enfadaré, Pepe...! -li vaig dir enfosquint la mirada.
-Et donaré diners...!
Em vaig sentir com si m'hagués donat una bufetada.
-Escolta...! Però qui t'has pensat que soc...?
-No t'enfadis, dona...!
I, davant del meu astorament, se m'acostà i em posà la mà de ple al cul, tancant-la amb mala bava.
Amb un xiscle, li vaig ventar una cleca; la mà em va quedar baldada. El cor se m'adolorí tant que, sense poder evitar-ho, els ulls se'm negaren de llàgrimes.
-Et denunciaré, porc...!
-Si no ha estat res...
-Ens veurem al jutjat...
La cara d'en Pepe començà a entenebrir-se.
-No ho deus dir de debò, oi...?
-Ho dic amb plena convicció. Ara me n'hi aniré. Has de saber que hi ha un jutjat de guàrdia.
En adonar-se que parlava seriosament, esclatà en una ira que em deixà amb les cames tremolant.
-Ets una puta! Et penses que no et puc acusar d'haver-me provocat...? Marrana...! Puta de barri baix...! Si no anessis provocant amb faldilletes i pantalons ajustats no et passarien aquestes coses...!
Vaig córrer cap als vestidors, i allà vaig esclatar en un plor que no se m'aturava. Una companya, que es deia Sònia, s'adonà de tot el que havia passat i se m'acostà:
-No li facis cas... ens ho ha fet a totes...
-Que us ho ha fet a totes...? I no l'heu aturat...?
-Més val no buscar-se problemes. Fa molts anys que treballa aquí i sempre li diu que sí, al cap de personal, quan aquest li demana que faci hores extres. És la seva paraula contra la nostra. Li dirà que et vas insinuar.
-No em penso sotmetre; el denunciaré.
-Jo no ho faria...
-I vosaltres què feu...? Permeteu que us "foti" mà quan li surti dels nassos...?
-Si li pares els peus, com has fet, ja n'hi ha prou. Potser algun altre dia hi tornarà; però si li continues plantant cara, et deixarà tranquil·la.
-El denunciaré.
I així vaig acabar aquell diàleg.
Després de dutxar-me i vestir-me, vaig sortir al carrer, disposada a acostar-me a la policia. A l'últim, però, vaig pensar que fora millor d'anar-hi l'endemà al matí, que era dissabte, així en Roger m'hi podria acompanyar.
Aquella nit, mentre miràvem la televisió, endormiscats al sofà, va sonar el telèfon. Era una dona.
-Bona nit... Podria parlar amb la Laura, si us plau...?
-Soc jo mateixa...
-Ah... bé... No sé ni com començar, em fa vergonya... -la dona es posà a plorar -. Veurà senyoreta... Soc l'esposa d'en José Barrios, el seu company de treball... -i continuava plorant. -. Aquest home em matarà a disgustos...! Sempre em fa la mateixa... Soc una desgraciada... Senyoreta... li prego que no el denunciï...!. Li ho suplico...! El meu marit no és mala persona. És brusc, i porc, i me n'ha fet moltes... Si li ho expliqués senyoreta...! Ai si li expliqués les que m'ha fet...! Però pensi que estem pagant la casa; i, el seu, és l'únic sou que hi entra. Tenim un nen de vuit anys que no està bé, pobret...!
-No plori, dona... Tranquil·litzis. Vostè no en té cap culpa de tot això...!
-Ja ho sé, que no en tinc cap culpa... Però si vostè el denuncia, i en Pepe té problemes a la feina...! ¿Ho entén senyoreta?
-Sí dona, l'entenc...
-Jo li prometo que el meu marit no la molestarà més, perquè si ho fa... si ho fa, senyoreta, li juro que el mataré...!
-No, dona, no... No digui aquestes coses...
-Sí que ho faré, sí... Abans que em mati ell a disgustos...!
No sabia què dir-li més, i a l'últim vaig pronunciar les paraules que ella desitjava sentir.
-Si el seu marit em respecta i no em toca més, m'oblidaré de tot. Però si em fereix una vegada més, tan sols una vegada més, li juro que el denunciaré.
-Gràcies, senyoreta. Vostè sí que és bona. M'ha tret un pes de sobre. Li prometo que no li posarà mai més la mà al damunt.
Em vaig quedar amb la sensació d'haver fet un acte d'amor a una dona lligada a una vida fosca i cega.
Com sempre, restava el misteri; la incògnita d'endevinar si havia pres la decisió correcta, o si, per contra, estava contribuint a perpetuar una cadena d'esdeveniments encara més esclavitzants per a aquella família maltractada.
Els dies que seguiren a aquell episodi, en Pepe m'evitava; gairebé ni em mirava. Jo tampoc no vaig fer cap esforç per relacionar-me amb ell.
El temps passava lent, feixuc, sorollós. On era el món, allà dins? On era la vida...? Els raigs d'un sol llunyà i ardent entraven per les escletxes del sostre i pels finestrons opacs que acollien la llum i absorbien una calda enganxosa, però els colors i les formes restaven rebutjats. On era la Terra, allà dins? Les persones malvivien, movent-se com cuques entre ferregots estridents i sentors asfixiants. Cada dia, cada instant, sense claror, sense temps, sense destí, sense futur. L'avenir representava un carreró sense sortida, per als qui no podien viure a cap altre lloc que no fos dins d'aquell element "necessari" de la societat productiva occidental, per als qui es veien abocats a entaforar-se dins d'aquell reducte d'estètica dantesca que ens estalviava de viure en la "incivilització" de la selva.
Vaig recordar unes paraules que la mare repetia sovint:
-Si haguéssim nascut a la prehistòria ens moriríem als trenta anys d'un constipat...
On deu ser, ara, pobra mare...!
No fora millor viure trenta anys enmig del fred i les inclemències de la natura, que no pas sobreviure seixanta o setanta anys, blanquinosament conservats en l'esfereïdora tensió d'una feina d'insectes, immergits en l'ofec dels productes asèptics i estranys? No serien més viscuts trenta anys de plenitud dins del paradís que ha afaiçonat l'ésser humà, amb l'aigua del mar neta i el cel transparent, que no pas setze lustres envoltats de colors grisos i formes reductores, adonant-nos com l'obra de les mans ens esdevé inútil i inservible, encara que rendible?
El "per a sempre" de tants em sulsia; el "per a sempre" dels anys dins d'aquell monstre que convertia les persones en instruments al servei dels rics, que menjava somnis i expulsava mort, que donava diners i robava vida; la perpetuïtat d'aquell matrimoni entre l'ànima i el somort, on manava el déu de la utilitat i se sotmetia l'univers.
On era l'art...? On era l'esperit de la persona...?
-No tothom és artista... nena...! Hi ha d'haver de tot en aquest món -m'havien dit.
L'experiència de la vida m'ha ensenyat que tothom amaga un tresor dins del cor: la capacitat de crear, de somniar, d'imaginar, d'embellir el món i l'existència. Hem nascut per a crear, l'amor és creació. La bellesa pot brollar de nosaltres com l'oxigen de les flors sota del sol. Tothom neix creador d'una manera o d'una altra; pintant un paisatge, escrivint un llibre, cantant, o dibuixant un somriure que des del cor pugi cap als llavis. Tothom és artista. El problema és que la gana, la por, i la serp de l'utilitarisme, esclafen l'espurna de divinitat que sorgeix de cada cor des de la més tendra infantesa. La seriositat dels que van ben vestits i parlen amb gravetat té el neci poder de confondre els febles; els arriben a fer creure que és més important allò que serveix per a alguna cosa que allò que no serveix per a res més que per a ser. I els artistes es mutilen, es queden sense els dits creadors, sense els ulls que copsen la bellesa, sense la consciència que és capaç de comprendre la vida. I mengen, i dormen, i excreten, i fan, i no pensen més enllà del tràfec dels dies. I deixen de trobar a faltar la mateixa essència; encara que, de vegades, ni que només sigui darrere les llums del cel·luloide o en el romanticisme d'un serial televisiu, s'esvaeixen, somnien, i enyoren el paradís perdut de la infantesa, quan hi veien clar, quan vivien com a persones.
I, a la fàbrica, l'adust pas dels dies cremava la gent. I la gent s'abocava a la recerca de fugides ràpides i eufòriques que amb uns quants diners els permetien de tastar el gust fort de la vida. Esdevenien voltors assedegats de passions i d'aventures, que volaven en cercles al voltant dels cadavèrics bordells de Barcelona. Eixordaven amb crits inconscients de desfogament, dirigits a un cel cendrós, gairebé invisible. Traïen les fidelitats tradicionals, car el gust de la traïció és menys rutinari que el fer quotidià de la indústria. Cercaven, sense saber-ho, la destrucció pròpia, on les passes els portaven. La fi, en els seus cors que no es parlaven a si mateixos, era més dolça que l'existència inhumana. I així una bogeria frenètica els feia empassar la pell torrada dels braços, o seduir i violar l'amiga de la filla que havia vingut a passar la nit a casa. I anaven a parar al fons d'una presó més aquietada que la que fins aquell moment havien triat per sobreviure. A cops traïen el marit o la muller, o venien el cos a l'encarregat per mil duros a la setmana, o emborratxaven la ment per adormir l'ànima els caps de setmana eterns quan es trobaven sols i s'havien d'enfrontar a la buidor dels dies. Tot això bullia en aquell món de treball en sèrie; tot això permetia que la màquina social produís, consumís, tirés endavant, cap a l'abisme, cap a la catarsi.
En Diego era el treballador que estava en llibertat condicional després d'haver passat set anys a la presó per haver violat una nena.
D'entrada no m'ho vaig poder creure: en Diego, l'home tranquil, seriós, amable, de cabells blanquinosos, que mai no es queixava, que laborava a la màquina enquadernadora, submís i obedient. No em podia imaginar aquella persona forçant una nena. No podia acceptar que fos capaç de fer sofrir ningú. En Diego havia treballat vint anys a la fàbrica abans d'anar a parar a la presó; i ara, després d'haver complert la condemna, sol i abandonat per la família i els amics, retornava amb set anys d'experiència presidiària.
M'hauria agradat de parlar amb en Diego de les fosques raons, si és que n'hi havia, que l'impulsaren a marcir una flor innocent, a apagar la brillantor d'uns ulls d'infant. M'hauria agradat d'atrevir-me a demanar-li per què va humiliar la seva pròpia família, convertint-los en els familiars del violador, del pervertit. Ni ell no ho devia saber. La vida oculta el misteri inquietant d'esbrinar si som lliures per a pensar el que pensem, si som responsables de ser com som.
Després d'assabentar-me del seu crim, no podia evitar de mirar en Diego mentre treballava. Era, potser, morbositat; o més aviat el desig de descobrir la persona dins del monstre, o potser el monstre dins de la persona? Llegint, però, un llibre d'Anthony de Mello, vaig trobar una explicació alliberadora. Ve a dir que les persones no som allò que fem, que valem molt més del que valen les obres que realitzem, que mirar una persona segons els actes que ha realitzat és com sortir a volar amb la predicció meteorològica de la setmana passada.
Potser en Diego havia canviat, o potser tots som com ell i en les circumstàncies que el van envoltar, i amb la seva estructura cerebral, haguérem obrat idènticament o pitjor. Coneixem les seves circumstàncies...? Som conscients del grau d'ofuscació de la seva ment? Ens adonem del mal que s'ha fet a ell mateix...? Ens veiem en cor de compadir-lo?
La veritat és que tot això ja era igual. El mal estava fet. Una nena, que ja devia ser una noia, hauria de viure amb el dolor d'haver estat tractada com una bèstia. Aquell crim ja era una realitat passada, indestructible. La mort d'en Diego no esborraria el mal, ni tampoc no ho faria el seu càstig. Ai...! Si en Diego pogués sentir el mal que havia fet... No pas contemplar-lo, ni entendre'l, sinó sentir-lo i veure'l en tota la seva dimensió.
L'impuls del cor, enfront d'aquests fets, ens crida justícia i venjança. La venjança, però, no és adient a una consciència que sap que la persona no és l'obra que fa, sinó senzillament allò que és.
J.S.
.
.
.
(Capítol del llibre "Els peus dins l'escuma")
