I
M'agrada travessar
el bosc en solitari; i no em refereixo pas a l'exercici d'avançar
pels camins assenyalats, sinó a endinsar-me sense una direcció
determinada sota els caps dels arbres, a sentir la flonjor de les
fulles sota dels meus peus, a patir els pendents que s'alcen fins a
cimeres ventoses, a penetrar la foscor de les obagues més
ombrívoles, i a arribar a racons on aconsegueixo la falsa i indòmita
sensació de trobar-me en un lloc que tal vegada cap ésser humà no
hagi trepitjat. És per això que avui, vint-i-tres de desembre de
dos mil set, primer dia de les vacances de Nadal, decideixo de pujar
al turó tirant pel dret. I un cop allà, al cim, continuo encara
fins a més al nord, i m'atanso a la Vall Fosca, al paratge feréstec
on gairebé mai ningú no gosa arribar.
De tant en tant,
m'aturo, i escolto tots els sons: el crit d'algun au que no sóc
capaç d'identificar, l'udol del vent, el bruit dels brancatges
agitant-se.
S'atura la ventada.
Comença a nevar. Em meravella la neu, que com totes les coses grans
cau en silenci. M'enfilo a una clariana que queda un xic per damunt
del nivell del bosc, i m'assec a la soca d'un roure a contemplar com
el paisatge es guarneix de blanc. És en aquest moment que em sembla
sentir un somic. M'aixeco, aguanto la respiració, i identifico amb
tota seguretat, i no gaire lluny, un plor estrany, com un ronc.
-Que hi ha algú?
Les branques
s'agiten. El plor persisteix i es transforma en mots.
-Pep... Ramon
-pronuncia qui sigui que està plorant.
M'acosto als arbusts
d'on procedeix la veu i hi descobreixo un vell amb la roba
esparracada. Els flocs de neu se li enganxen fins per les pestanyes.
-Què li passa, bon
home?
Em mira i torna a
plorar.
-El puc ajudar?
Fa que no amb el
cap.
-És molt trist
passar el Nadal sol... -acaba dient. Després m'explica que té dos
fills que estan barallats, que no es tracten des de fa anys i que
això li produeix un sofriment insuportable. El veig tan afligit que
sento la seva pena talment com si fos meva. Intento d'animar-lo, però
l'home es capfica en l'odi dels seus fills; un odi que, segons ell,
s'ha convertit en indiferència. I és clar, si mana la indiferència,
com s'ho faran per arribar a la reconciliació? Repeteix aquesta
pregunta obsessivament i amb la veu trencada, i afegeix que el temps
passa de pressa, que no ens n'adonem i se'ns consumeix la vida.
-I què és una vida
sense amor, eh? ¿Digui, jove, quina mena de vida és aquella en què
les persones que més ens hauríem d'estimar restem lluny les unes de
les altres?
Vessa una mena de
llàgrimes estranyes que se li subjecten a les comissures dels ulls,
petites i rodones com perles; i fa tant de fred, que les perles de
seguida se li glacen. El borrissol de neu que li cobreix el cap es va
gelant a poc a poc
M'ofereixo a
ajudar-lo. Li dic que, si vol, pot venir a sopar amb mi la nit de
Nadal, que estic passant uns dies a casa d'uns parents, i que hi té
un lloc a taula. Em mira amb agraïment, però fa que no amb el cap.
Insisteix que l'únic que el pot tranquil·litzar, l'únic que de
debò desitja en aquest moment, és que els seus fills s'estimin.
Assegura que si s'arriben a reconciliar, ell anirà de gust a sopar
amb ells la nit de Nadal i totes les nits que calguin.
Li pregunto si viu
al poble; em respon que no, que la seva llar és el bosc. Repeteix
que no sortirà del bosc fins que els seus fills es tornin a estimar.
Li pregunto que com pot ser això, que quina mena de fills poden
deixar el seu pare al bosc, tot sol, dia i nit. M'explica que, a ell,
el bosc no li desagrada, que al bosc té tot el que li cal, que ja fa
molts anys que el bosc ho és tot per a ell. I sense preguntar-li-ho,
afegeix que es diu Jan Farré i que l'anomenen "El Raret",
i que els seus fills es diuen Pep i Ramon, i que fa tant de temps que
no els veu, que no sap ni si encara viuen al poble.
El deixo allà, sol,
palplantat enmig de la boscúria. El contemplo, compungit, fent-me
adéu amb la mà mentre la neu el va cobrint de blanc.
II
Cau la nit, i per
molt que m'hi esforço no em trec del cap el vell del bosc. Dedueixo
que deu viure en alguna de les antigues cabanes dels carboners,
d'aquelles que encara resten dempeus i que de tant en tant em trobo
mig enrunades quan faig sortides llargues per la natura. Entro al bar
del poble, demano un cafè, i observo tres homes que discuteixen de
futbol. Se'm passa per la imaginació de preguntar-los pels fills del
vell. No sé si realment tinc intenció de fer de mediador, o si
només em dirigeixo a ells per pura curiositat, però sigui com
sigui, els plantejo la qüestió.
-Pep i Ramon?
Germans? D'aquí? Del poble? -van dient amb cara d'estranyesa, i
m'expliquen que són de Maçanet de tota la vida i que mai no han
sentit a parlar de cap Pep ni de cap Ramon que fossin germans. Els
explico que són fills d'en Jan Farré, "el Raret", i
tornen a fer que no amb el cap. La neu continua caient i penso en el
pobre vell glaçant-se a les muntanyes; m'imagino el seu cor,
esquinçat per una gelor més freda que la de l'hivern. El cambrer
engega el molinet del cafè. Els tres homes aixequen núvols de de
fum pels espais del bar. Tenen els ulls enrogits per l'anís i el
tabac. Em pregunten si sóc de Barcelona. Els responc que sí, i,
decidit a esbrinar el misteri, els continuo interrogant.
-No sabran pas qui
em podria informar del Pep i del Ramon?
Em miren amb un punt
de desconfiança. Un d'ells m'agafa pel bracet i m'acompanya fins al
carrer. M'assenyala un portal a la vorera de l'altra banda.
-Allà hi viu l'home
més vell del poble; si ell no els coneix, és que no existeixen.
III
-Pep i Ramon? Sí...
i tant... és una història trista. -diu el vell, abaixant la mirada.
-Una història
trista?
-Sí, noi.
D'aquelles històries que un no voldria recordar mai; coses de la
guerra.
-I sap on els podria
trobar?
-En Pep té una casa
aquí, al poble; la dels seus pares; però no sé on viu de continu.
I si t'haig de ser franc, fa molt de temps que no el veig, no ve
gaire. En Ramon viu a Darnius. Quan es van barallar, li vaig perdre
el rastre.
-Per què es van
barallar?
-La guerra, fill.
-La guerra? Què va
passar?
-En Pep va lluitar
amb Franco; en Ramon era milicià. Oi que m'entens?
-Que trist! Llavors,
ja deuen ser grans.
-Sí. Si són els
mateixos que jo conec, són força grans... rondaran els noranta.
-Però no pot ser...
si jo vaig veure el seu pare ahir mateix; i per l'aspecte, en deuria
tenir setanta o vuitanta.
-Que vas veure el
seu pare?
-Sí
-A on? Al cementiri,
potser? -pregunta amb ironia i trenca a riure.
-No. El vaig veure
al bosc.
-Al bosc?
-Sí, al bosc.
-Bestieses!
-Bestieses? Per què?
Què vol dir?
-Fill, el seu pare
va morir a la guerra; el van venir a buscar una nit, se'l van endur
al bosc i el van afusellar. Ni tan sols no van trobar el cos.
-I qui el va matar?
Els milicians? Els feixistes?
-Doncs fixa't que
ningú no ho sap! La seva dona va quedar tan esglaiada quan va veure
que se l'enduien, que no va saber dir qui havia estat... perquè el
fet és que a aquell pobre home el perseguien tant els de dretes com
els d'esquerres. Uns el volien matar per catòlic, els altres per
comunista.
-Era catòlic i
comunista?
-Exactament, fill
meu... catòlic i comunista. Però saps una cosa? Tant se val que fos
catòlic o comunista; era un bon home; no he vist mai ningú tan
generós, tan desprès. Maleïdes guerres!
-Escolti, em podria
dir on viu en Ramon?
IV
Truco i no rebo cap
resposta, però sé que hi és perquè sento que camina i que obre i
tanca portes. Torno a trucar i escolto un "ja vaig" un xic
amargat. Quan obre, força la vista i fa una expressió com de dubte;
suposo que tractant de recordar qui sóc. Li explico que no ens
coneixem, que vinc de Maçanet i que estic fent una investigació
periodística sobre la guerra civil. Li demano, si us plau, si em
podria respondre unes preguntes. Fa que sí amb el cap i em convida a
passar. L'habitatge fa una olor estranya, barreja de brutor humana i
de menjar acabat de cuinar. Es deslliga a parlar de la guerra, de la
seva col·laboració amb la república, de les desgràcies que va
arribar a veure i de les injustícies del feixisme a la postguerra.
Li pregunto si coneix algun cas d'aquells en què dins d'una mateixa
família a diferents membres els toqués de defensar causes
enfrontades. La mirada se li entenebreix i sembla a punt de
desmaiar-se. Em diu que sí, que és clar que coneix algun d'aquests
casos, que la seva família n'és un. Faig veure que m'interesso molt
per la qüestió, li dic que precisament és el tema central del meu
reportatge, i que espero que em pugui ajudar a comprendre aquest
drama. I m'ho explica. Em parla del seu germà, que des de gener del
trenta-sis militava a Falange Espanyola. Em diu que d'ençà d'aquell
moment, en Pep el va considerar enemic d'Espanya i de tots els valors
que pagava la pena de defendre. I ell, d'altra banda, militava al
Frente Popular, i considerava el seu germà poc més que una bèstia
implacable, un reaccionari defensor de les injustícies de sempre, un
pistoler sanguinari al servei d'un dictador potencial. S'atura,
panteixa, mira a terra. Li pregunto si aquesta situació neguitejava
la família, i agita el cap amunt i avall fent que sí; jo diria que
fins i tot amb llàgrimes als ulls.
-El meu pare... -diu
esgotat -. El meu pare va morir rabiant!
I m'explica que el
seu pare sempre havia estat comunista, però que alhora era
profundament creient, barrejava una bonior d'idees per a molts
contradictòries, però que dins del seu cap lligaven harmònicament
i dibuixaven una societat ideal, un món on les persones s'estimaven
i es respectaven fos quina fos la seva manera de pensar. El seu pare
era un home que creia en l'ésser humà per damunt de les idees, de
la nacionalitat o de les creences; fins i tot per damunt de les seves
accions.
-El pare sempre ens
deia que un home era un home, que una dona era una dona... i que no
importava com pensessin, que per dam
unt de tot eren
persones.
-Llavors, sospito
que l'odi entre tots dos germans li devia fer molt de mal -li dic.
I torna a fer que
sí. I se'm posa a plorar com una criatura. Transcorreguts uns
segons, es recompon i continua xerrant.
-La nostra mare es
va morir de pena. De petits, sempre ens despertava cantant; i tots
tres corríem a despertar el pare. El tibàvem fins a la cuina on
esmorzàvem plegats. El meu germà i jo, quan érem nens, somniàvem
que algun dia ens convertiríem en salvatges i que habitaríem boscos
verges vivint només amb l'essencial. Ens vàrem prometre que ens
casaríem amb dues noies precioses a les quals els agradaria
l'aventura. Els nadals eren genials, perquè tots quatre, després de
sopar, prop de la llar de foc, cantàvem nadales i contemplàvem els
estels a través de la finestra. El pare ens deia que algun dia es
descobriria que enllà dels astres hi havia altres mons, habitats per
persones com nosaltres; o potser diferents que nosaltres, però que
al capdavall serien persones capaces d'estimar i de ser estimades. I
la nit de reis ens adormíem amb el neguit de saber que quan ens
despertéssim trobaríem els regals. Mai no eren regals sofisticats,
però sempre ens semblaven increïbles. Al pare li agradava molt
il·lusionar-nos amb la història d'aquells mags que cada anys ens
portaven regals malgrat que no haguéssim estat prou bons.
-Malgrat que no
haguéssiu estat bons?
-Exacte. Aquesta era
una de les diferències entre el nostre pare i la resta de famílies.
Ell deia que els reis ens estimaven a nosaltres, independentment dels
nostres actes. I que ens estimarien igual, féssim el que féssim; i
que per tant ens deixaria els mateixos regals tant si érem bons com
si no.
-I no us portaveu
malament, sabent això?
-No, al contrari.
Precisament perquè sabíem que ens estimava tant, ens horroritzava
defraudar-los, i encara ens portàvem millor. D'aquesta manera el
pare ens va ensenyar que l'amor no es lliura a canvi d'alguna cosa,
que si és amor de debò, és incondicional, i que l'amor
incondicional engendra amor allà on no n'hi ha.
-I com vau poder
arribar fins on vau arribar, amb un pare així?
-La política. Ens
vam enganxar tant als nostres ideals, que els vam arribar a posar per
damunt de tot. Ja no ens veiem com a germans, sinó com a
contrincants; i més tard, com a enemics. En aquella època, el país
bullia de violència, i jo no puc evitar de recordar el meu germà
com un feixista que va executar un munt d'ex-combatents republicans,
un col·laboracionista que em va arribar a delatar a mi mateix.
-I on és ara, el
seu germà? Viu encara?
-Em penso que sí.
Però no tenim relació.
-I no ha pensat
d'apropar-se a ell.
-És un malparit. I
per més oprobi, va heretar la casa del pare, la de Maçanet.
-Potser el seu pare
estaria content si es reconciliessin.
-El meu pare? Al meu
pare tant li és, perquè és mort. El van matar a la guerra.
Quan sóc a punt de
marxar, m'ensenya una fotografia del seu pare, i ho veig clar. És
l'home del bosc; sens dubte és ell. Se'm posa la pell de gallina i
li ho explico tot. Li detallo, fil per randa, el que em va passar
ahir mateix a la Vall Fosca. Davant la meva sorpresa, el Ramon em fa
fora de casa. Comença a insultar-me i a dir-me que tot és un truc
del feixista del seu germà per a morir-se amb la consciència
tranquil·la, però que no li sortirà bé. Em llança objectes pel
cap, i m'escridassa com un energumen.
V
Avui és Reis, i em
trobo dessota la porta una carta escrita a mà. És del Ramon.
"Després de
fer-te fora a tu, fill meu, em vaig sentir petit com una formiga.
M'imaginava el meu pare capficat, passant fred en algun racó de
bosc, trist a causa de la meva llunyania vers el meu germà; però al
mateix temps, la història que em vas explicar em semblava una broma
de mal gust. El cas és que jo sabia que el meu pare estava enterrat
en aquell bosc, i això no era cap mentida. La tristesa es va
apoderar del meu cor, el va abraçar amb les seves mans llefiscoses i
fredes, i vaig haver de seure a la butaca de davant de l'estufa. Per
un moment, em pensava que em moria; i em vaig veure pobre, però no
pas de diners, sinó de vida, de companyia, d'arrels, d'escalfor.
Aquella mateixa tarda del vint-i-quatre, vaig apropar-me a Maçanet
amb l'única intenció de retrobar-me amb el paisatge de la meva
infantesa, i amb la idea de demanar perdó a la mare, al pare, a les
parets del poble, al cel encapotat de l'hivern, als camps, als racons
on havia jugat de petit, a les promeses que vaig fer-me a mi mateix
quan era adolescent; promeses traïdes pel meu orgull i la meva
ambició; innocències esbotzades per la violència d'uns ideals que
semblaven eterns i que en realitat només eren mots dibuixats a la
sorra d'una platja; mots fàcilment esborrats pel vent, per les
onades, pel temps que passa amb un ritme ineluctable.
Quan es va fer de
nit, em vaig plantar a la plaça del poble, davant de la façana de
la casa dels meus pares; la llar on el meu germà i jo havíem
nascut. Era closa, fosca, silenciosa. La neu queia amb rauxa i
m'anava tapant els peus i emblanquint la roba. La llum ataronjada del
fanal feia pampallugues amb els flocs silenciosos que queien i
engruixien la catifa blanca. Llavors, vaig sentir el motor d'un cotxe
que s'acostava, i em vaig amagar en un portal. Era el meu germà, amb
la seva filla, el seu gendre i els seus néts, que arribaven a la
casa de Maçanet a celebrar el sopar de Nadal. Baixaren tots del
cotxe. Els infants cantaven, corrien, es llançaven boles de neu. La
Rosana, la meva neboda, anava repetint que estava molt contenta de
passar el Nadal a casa dels seus avis. En Pep estossegava, i aquella
tos em va recordar la meva tos, la tos de tantes tardes de diumenge
en què m'he sentit sol fins a morir-me de llàstima; la tos del pare
quan jo era petit i m'estava dins del llit intentant d'adormir-me
mentre sentia la veu de la mare parlant de les vaques, del blat, del
temps... I el pare estossegava i la mare li deia que s'havia de
cuidar, que tenien dues criatures i que volia tenir-lo al costat
molts anys. La tos d'en Pep era la tos de la meva família. La
família segada per la guerra i per l'estupidesa humana. I en aquell
moment, no vaig poder més i vaig sortir del meu amagatall. Vaig
cridar el seu nom, fort, com un babau, com un pàmfil. "Pep"
vaig dir, "Perdona'm! Germà! Perdona'm!" Ell es va quedar
esglaiat. Va fer silenci al llarg d'uns segons que em van semblar
eterns. Se'm va acostar i em va abraçar amb una força descomunal.
"Perdona'm tu a mi", va dir. "Ets tu qui m'ha de
perdonar a mi!" I vam plorar tots dos com si tinguéssim vuit
anys. I em vaig oblidar del meu comunisme, i ell no va dir res de les
seves idees reaccionàries. No vaig ni pensar en els seus crims; era
només un vell, i jo un altre vell. Ell tampoc no em va retreure les
esglésies que jo havia cremat, ni els terratinents que vaig anar a
buscar. La seva família es va acostar a mi i em van abraçar. Tant
sí com no, em van fer quedar a sopar. La llar de foc crepitava. Rere
el vidres guspirejaven les volves blanques caient del cel. Els petits
corrien per la casa. El meu germà em mirava i somreia. Havent sopat,
vam cantar nadales a prop del foc. Tot d'un plegat, van picar a la
porta amb força. Tots ens vam estranyar que a mitja nit vingués
algú a casa; al poble, gairebé ja no ens coneix ningú. En Pep
s'aixecà i anà cap a la porta. El vaig seguir. Qui fos que trucava
continuava picant amb ganes. "Ja va! Ja va!" cridava el
Pep. Quan va obrir, però, no hi havia ningú. Vam sortir un metre
enllà del portal, i res. Va bufar una ventada i va escampar flocs de
neu pel passadís i per la sala on s'estaven els fills i els néts
d'en Pep. I darrere els flocs de neu, van ploure fulles d'alzina i
brots de farigola i de romaní. Les criatures van fer un "oh"
d'admiració i van començar a llançar-se pel damunt la neu i les
fulles. Els grans els començaren a fer pessigolles. En Pep em mirà,
em posà la mà al muscle i em digué que no em podia ni imaginar com
se sentia de feliç de retrobar-me. Vam tancar la porta del carrer, i
encara que ni ell ni jo no ho vàrem dir, vam pensar en la mare i en
el pare, i en tantes coses bones viscudes que no podríem oblidar
mai. Després tornàrem a la xemeneia, davant de la llar de foc, i
vàrem continuar cantant."
* * *
