El fetge cru

(Relat de ficció)

Al càmping, les coses tenien un ritme diferent. Els matins eren sorollosos, amb bicicletes, nens cridant i gent carregant bosses de pa acabat de coure. 

Però a mi el que m’atenallava l’estómac no era el pa, ni els esmorzars feliços a les taules plegables sota els pins. Era el record d’allò que podia passar al migdia, quan la mare decidia que calia alimentar-se bé. 

Anàvem al supermercat del càmping, aquell espai fred, amb llums fluorescents que feien tremolar els colors dels productes. Mentre els altres nens corrien a buscar gelats o cromos, jo caminava darrere de la mare, amb una sensació de condemna. Sabia exactament cap a on anava: el taulell de la carn. Allà hi havia safates de plàstic amb carn vermella, encara brillant de sang. I ella sempre triava el mateix: un tros de fetge de vedella, gran, humit, gairebé negre a les vores, i d’un roig intens al centre. 

El carnisser posava el fetge dins un plàstic transparent, i de seguida tot degotava, tacant el paper de la bossa. Jo no podia apartar els ulls de la textura: relliscosa, viva, com si encara respirés. Només l’olor ja em feia venir basques. 

Quan tornàvem a la tenda, la mare s’asseia a la taula plegable sota els pins, desplegava el paquet i, amb tota naturalitat, tallava aquell tros de fetge en porcions. El sol queia a plom, i la calor feia que la carn brillés encara més. Ella deia que el fetge cru tenia totes les vitamines intactes, que era un tresor que ningú més no sabia aprofitar. Es justificava amb aquella veu que no admetia dubtes: “Si es cuina, tot es perd. Cal menjar-lo així.” 

Jo no gosava replicar. Sabia que era inútil. Quan m’acostava al plat, sentia que tot el món se m'aturava. El tros de fetge era dens, relliscava sobre la forquilla, i tenia un color tan viu que semblava encara un òrgan que bategava. 

El primer contacte amb la boca era un suplici: fred, metàl·lic, amb aquell gust ferrosós que s’escampava de seguida per tota la llengua. L’instint era vomitar. Sempre. Alguna vegada no vaig poder evitar-ho. Però la mare, amb calma ferotge, recollia el que jo havia escopit amb la mateixa forquilla i me’l tornava a posar al davant. “Tot. Sencer. No pots malgastar-ho.” I jo, amb les llàgrimes a punt, havia d’empassar-me de nou aquell mateix tros. 

Els dinars podien durar hores. Jo feia petits intents, empassades mínimes, i després em quedava mirant fixament la taula, amb el cos tremolant i la gola bloquejada. La mare insistia, una vegada i una altra. 

El món del càmping seguia el seu curs: nens jugant a pilota, famílies rient a la taula del costat, algú estenent tovalloles al sol. Però per a mi tot era mut i llunyà. Només hi havia el plat davant meu, el fetge cru, l’olor ferrosa, i la veu insistent de la mare. Hi havia algun element gairebé ritual en aquella escena. El fetge cru es convertia en un símbol: de submissió, de vergonya, d’una estranya crueltat quotidiana. Jo m’hi quedava atrapada durant hores, fins que, esgotada, aconseguia acabar-me’l. Llavors, la mare somreia, com si hagués aconseguit una victòria. Jo, en canvi, sentia que dins meu alguna cosa s’havia esquerdat. 

A la nit, encara tenia el gust metàl·lic enganxat a la llengua. I alhora, hi havia en mi una mena de fascinació fosca: aquell acte brut, aquell sacrifici imposat, havia deixat empremta. Era com si hagués menjat no només carn, sinó també por i vergonya, i com si aquestes haguessin entrat a formar part de mi mateixa. 

Avui, quan penso en aquest meu passat llunyà, el record del fetge cru torna com una ombra. Aquella sensació de ser obligada, d’haver d’empassar-me el que em repugnava; era un martiri, sí, però també un secret que em definia. I d’alguna manera, encara, inconscientment, dins d'aquesta esquerpa vida que he triat per a mi, en busco la repetició.

Uns dies als llacs de la Maragda (VI). Diari adolescent.

 

A l’hora de dinar, he tornat al refugi, pensant que hi trobaria la mare i el Xavi. No és que em fes il·lusió ser a prop del Xavi, però tenia gana, i no volia estar enfadada amb la mare encara que avui es comporti com si li fallés el cap. De fet, li falla, i li falla molt; però no tinc a ningú més. Sense la mare, estic sola.

Quan he arribat al refugi, ells no hi eren; ni el Xavi ni la mare. Li he preguntat a la Magda si els havia vist, més que res per esbrinar si li havien deixat algun missatge; però la dona no en sabia res, i tampoc no li havien deixat cap missatge, ni tan sols li havien encarregat dinar per a mi.

M’he esperat una estona, confiant que tornarien, però res. La Magda m’ha vist tan amoinada, asseguda tota sola en una taula del refugi amb els braços creuats, que m’ha preguntat si volia dinar. Li he dit que no, perquè no tenia prou diners per pagar el dinar, i no sabia si me’l podrien apuntar a les despeses de l’estada. Tot això a la Magda no li ho he explicat, però ho deu haver deduït, perquè cinc minuts després de la meva negativa m’ha posat un plat d’escudella al davant i m’ha dit que em convidava a dinar, que ella també tenia dret a tractar bé les seves amigues. M’he emocionat tant, que gairebé se m’han negat els ulls. Després de l’escudella, m’ha portat un tros de truita de patates i un pastís de formatge.

Durant el dinar, tampoc no he vist el Marcel ni la seva família, perquè avui se n’anaven a Andorra. Potser millor així; no m’hauria agradat que veiessin que la mare i el Xavi s’havien desentès de mi. Perquè, de fet, això és el que ha passat: han fet la seva i no han pensat en mi; ni en el meu dinar, ni en què faria jo al llarg de tot el dia.

M’he sentit molt sola i amb unes ganes de plorar que se’m menjaven per dins. Havent dinat, he pujat a l’habitació, m’he abrigat més i m’he posat a caminar muntanya amunt.

Quan he estat un bon tros lluny, he plorat a cor que vols; com que no em veia ningú, m’he desfogat. Enmig de les llàgrimes, m’he proposat que si algun dia tinc fills, no m’oblidaré mai d’ells i seran el primer objectiu de la meva vida, la meva prioritat. I he pensat també que algun dia els tindria, i que serien la meva família. Tots aquests pensaments m’han fet sentir una mica millor.

M’he assegut prop d’un bosc, al costat d’un riu. He vist cèrvols i marmotes. Han passat dues o tres hores i he contemplat com el sol desapareixia darrere les muntanyes. Després he tornat cap al refugi.

La mare i el Xavi eren allà, i quan m’han vist m’han ensenyat una bota de vi dolç que havien comprat a Bellver. He tingut ganes de preguntar-los per què no m’havien avisat que anirien a Bellver, però no he dit res. Hem sopat al refugi i m’han fet anar a dormir.

Des del llit he escoltat riure la mare i el Xavi; xerraven amb la Magda i el Pere, i reien no sé exactament de què.

M’he adormit i només m’he despertat quan han arribat d’Andorra el Marcel i la seva família. El Marcel s’ha posat dins del sac, al costat meu, i m’ha dit que s’havia passat tot el viatge pensant en mi, i que li hauria agradat que els acompanyés. Aquestes paraules del Marcel m’han fet tan feliç que se m’ha oblidat del tot el mal dia que he passat. M’he tornat a adormir pensant en el Marcel i en el que m’ha dit mentre sentia la seva respiració al meu costat.

Uns dies als llacs de la Maragda (V). Diari adolescent.

V

No sé com ha pogut passar, però aquest matí m’he quedat adormida a la llitera mentre tothom s’ha vestit i ha baixat a esmorzar. La mare no m’ha dit res i m’ha deixat dormint sola a l’habitació. 

He obert els ulls quan ja eren les nou i, per un moment, abans de mirar el rellotge, no he sabut dir quina hora era ni per què era jo tota sola allà dalt. El sol m’ha enlluernat els ulls i per això m’he despertat; si no, hauria continuat dormint fins qui sap quan.

M’he vestit i he baixat al menjador. La Magda m’ha vist i m’ha assenyalat un racó de la taula immensa on no hi havia ningú; la sala era buida, semblava ben bé com si tothom s’hagués fet fonedís.

—Avui has descansat bé, eh! —m’ha dit.

No li he contestat. M’he menjat les torrades amb dues tires de pernil i un raig d’oli. Després m’he empassat el cafè amb llet i he sortit del refugi.

He caminat uns cinquanta metres en direcció al camí del llac, i els he vist a tots dos estirats damunt d’una tovallola; no m’ho podia creure. La mare i el Xavi; l’un al costat de l’altre; somrient com si no hagués passat res.

—Nena! Mira qui ha tornat! M’ha demanat perdó!

Ha exclamat la mare amb una expressió d’eufòria que no hauria pensat descobrir-li ahir; ni abans-d’ahir.

—No estàs contenta? Ja no estic sola! Te n'hauries d’alegrar!

El Xavi s’ha incorporat i m’ha mirat sense gaire expressió.

—L’altre dia vam tenir un mal moment, carinyo... —m’ha dit el Xavi.— Però ens hem de saber perdonar. Oi, reina? —ha afegit tombant-se cap a la mare.

La mare ha esclatat a riure com una boja, i he tingut la sensació que havia begut alcohol o que s’havia pres alguna substància estranya. De fet, alguna vegada ja ho ha fet, i quan consumeix jo ho noto de seguida; ara potser feia mesos que no passava.

No els he dit res. He continuat caminant cap al llac gran de la Maragda, i, un cop allà, he buscat un racó que quedés amagat de la visió de qui pogués aparèixer pel camí, i m’he posat a plorar.

He estat mitja hora al costat de l’aigua, plorant i eixugant-me la cara. Després m’he posat a llançar pedres planes i a intentar que rebotessin. No tenia ganes de tornar cap al refugi ni de veure altre cop la meva mare i el Xavi. Però ells han aparegut, i, tot i que el racó on era jo quedava arrecerat, m’han vist des de lluny i s’hi han acostat.

—Què? T’hi tornaràs a ficar? La teva mare m’ha dit que us vau banyar fa dos dies! Que valentes! Ja sabeu que està prohibit? Us multaran els guardes si us pesquen! —m’ha deixat anar el Xavi, en to de burla. La mare s’ha posat a riure.— I a més m’ha dit que ho vau fer en pilotes! Això sí que no m’ho esperava de tu, barrufeta! Tan vergonyosa com et feia!

—M’has dit que no li diries que ho sabies, cabró! —ha exclamat la mare, rient com una lloca.— Que no ho veus que s’ha posat vermella? I no va ser en aquest llac! Va ser a dalt de la muntanya!

—Però jo vull veure com es banya un altre cop! —ha afegit. Després s’ha girat cap a mi i m’ha insistit:— Va, barrufeta! Vull veure com et banyes despullada!

—Deixa-la, cabró! Que no se’t pot explicar res! —ha exclamat la mare, rient.

He marxat corrents perquè no em veiessin plorar, i, pel camí, m’he trobat el Marcel, que s’ha preocupat molt en veure’m així. De primeres no li volia explicar res, però m’ha insistit tant que li he acabat dient tot, fins i tot que la mare de vegades pren substàncies estranyes. S’ha posat molt seriós i m’ha abraçat amb força. I encara que no m’ha dit res, la seva abraçada m’ha fet sentir molt bé. He passat la resta del matí amb ell, xerrant de coses sense importància, però he aconseguit oblidar el Xavi i la mare una estona.

Uns dies als llacs de la Maragda (IV). Diari adolescent.

IV 

Avui, quan m’he llevat, la mare ja era desperta i asseguda al menjador, tota sola, amb una tassa de cafè al davant. No sé si havia dormit gaire, perquè tenia els ulls vermells i una cara molt estranya, com si hagués estat plorant o com si se sentís molt cansada. Quan m’ha vist, ha fet un somriure forçat i m’ha dit que m’assegués amb ella.

Hem esmorzat, i ha parlat molt ràpid; massa. Em deia que ara, sense el Xavi, tot seria millor, que podríem començar de nou, que potser fins i tot podríem quedar-nos uns dies més al refugi si jo volia. Però quan ho deia, la seva veu tremolava i els ulls li fugien cap a la finestra, com si no s’ho acabés de creure.

Ha vingut la Rosa i ens ha proposat de sortir a caminar amb ells fins al prat gran. Jo m’he posat molt contenta, però la mare ha dit que no, que avui volia quedar-se tranquil·la al refugi, sense gent. La Rosa ha insistit una mica, somrient, però la mare ha respost de manera seca, gairebé enfadada. He notat que la Rosa s’ha quedat sorpresa, i jo també.

Quan la família ha marxat, m’he quedat amb la mare. Ella volia parlar i parlar, però jo només tenia ganes de sortir a fora. Em deia coses que no entenia: que jo era “la seva única persona de veritat”, que si ella fallava jo l’hauria de perdonar, que ens havíem de fer costat l’una a l’altra, que no ens havíem de deixar mai soles, que no ens podíem trair. Jo no sabia què contestar; em feia una mica de por veure-la així; potser perquè sé per experiència que quan la mare es posa així, després passen coses; potser algun dia t’ho explicaré, estimat diari; ara no em surt.

Al cap d’una estona, li he dit que volia anar a veure el Núvol. Ella ha fet que no amb el cap, i m’ha dit que m’esperés, que no volia que em separés d’ella, que avui havíem d’estar juntes tota l’estona. He intentat fer-li veure que em feia il·lusió i que volia sentir el Sol al damunt; m’ha semblat com si ella m’atrapés, perquè, de fet, no m’he vist amb cor de fer altra cosa que continuar asseguda al seu costat amb els plats de l’esmorzar buits i bruts davant nostre. I he pensat en el dia tan bonic que vam passar ahir, i en com avui s’havia capgirat tot, i m’han vingut ganes de plorar.

A l’últim, l’he convençuda per sortir a fora totes dues. Un cop al prat, la mare no deixava de mirar el camí per on havien marxat la Rosa i el Tomeu amb els nens. M’ha dit que li feia ràbia veure com aquella família estava tan feliç i tan unida, i ha afegit que jo segur que preferiria tenir uns pares així en comptes de tenir-la només a ella. He intentat dir-li que no, que jo l’estimava molt; però no m’ha servit. M’ha dit, en un to sec, que no la intentés convèncer amb paraules buides. Quan m’ha dit això, m’ha agafat les mans molt fort, gairebé fent-me mal. La seva veu tremolava, i de cop semblava enfadada amb mi sense cap motiu. M’ha preguntat si jo també marxaria un dia amb algú altre i si la deixaria sola com havia fet el Xavi. No he sabut què respondre-li i m’he fixat en com li tremolaven les mans.

En aquell moment han tornat la Rosa i el Tomeu amb els nens. Venien contents i plens d’anècdotes sobre la caminada breu que acabaven de fer. La mare ha canviat el to de cop, somrient i fent veure que estava relaxada, com si s’hagués convertit en una altra persona, encara que m’he adonat que les mans li tremolaven d’una manera estranya; i jo encara em sentia la mà adolorida. He entès que hi havia dues mares: la de sempre, la que reia amb tothom, i una altra que només sortia de vegades quan estàvem soles, i que em feia molta por.

A la nit, a la llitera, intentava adormir-me, i no podia. Sentia la respiració de la mare just a sobre meu, i m’imaginava que, si obrís els ulls, la trobaria mirant-me.

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

Uns dies als llacs de la Maragda (II). Diari adolescent.

II

M’he despertat a les 8:00 perquè entrava molta claror i ja no tenia més son; ja t’he explicat, estimat diari, que ahir vaig anar a dormir abans que ningú. Quan he obert els ulls, se sentien alguns roncs. He sortit de la llitera a poc a poc, m’he tret el pijama i m’he tornat a posar la roba d’ahir per no fer soroll i que no es despertés ningú per culpa meva. He pensat que me la canviaria després, quan tothom s’hagués despertat.

He sortit del refugi i he vist que feia un dia preciós; el cel era tot blau i net, els avets es veien elegants, de color verd ampolla amb tonalitat blavissa, les muntanyes s’alçaven més enllà del refugi; m’han vingut ganes de començar a caminar.
He anat directa a saludar el Núvol i he notat que se’n recordava de mi, del dia anterior. Després he caminat una mica pels voltants i he vist el Llac de la Maragda no gaire lluny. M’hi he acostat per un camí de pedres i he tocat l’aigua. Era molt clara i estava molt freda.
Quan he tornat al refugi, la mare i el Xavi ja baixaven. Ell s’ha fixat en la meva roba, i m’ha dit “marrana”, i que m’anés a canviar i a rentar. M’ha dolgut que m’ho digués així; gairebé ploro. Li he fet cas, i com que no hi ha dutxes, m’he rentat a poc a poc amb una tovallola humida i xampú. Després m’he posat roba neta.

He baixat al menjador i m’he assegut amb la mare i el Xavi. Hem esmorzat embotit, pa amb tomàquet i cafè amb llet (a mi m’han fet llet amb xocolata). La família que dorm al nostre costat, han baixat i reien molt; explicaven que pujarien al Perafita, i a un llac petit que hi ha a prop de dalt del cim.

Jo volia anar amb la mare i el Xavi a fer una caminada, perquè el dia i el lloc són preciosos, i em semblava que alguna cosa a dins meu em deia que havia de sortir cap a les muntanyes, però el Xavi ha dit que jo no, que tots dos sols farien l’excursió i que jo em quedaria al refugi. La mare feia cara de no estar-hi d’acord, però no s’ha queixat, i, a mi, m’ha dit que aprofiti el dia per avançar amb els deures d’estiu, que a les dues anés a dinar al menjador, i que ja havia avisat a la Magda perquè m’ho tingués a punt.
Per tant, m’han deixat sola tot el dia. He fet deures (què avorrit), tal com m’ha dit la mare, i, de tant en tant, he sortit a parlar amb el Núvol. La Magda, del refugi, també ha parlat molt amb mi; m’ha preguntat moltes coses, i també me n’ha explicat moltes altres de la seva vida i dels seus fills (en té dos). El seu marit es diu Pere, i ara no hi és perquè està a Terrassa; a més de guarda del refugi, el Pere també és joier. Durant el matí, he anat una vegada fins al llac i m’hi he assegut una estona mirant l’aigua. He vist com la família que dorm amb nosaltres sortien tots junts d’excursió, i m’he posat una mica trista tot i que m’alegro per ells. He pensat com hauria estat de genial si hagués pogut afegir-m’hi i anar d’excursió. Un dels nens és molt guapo.

A les dues, he anat al menjador i la senyora del refugi m’ha dit que ja tenia el meu dinar preparat. Com que estava sola, la família que dorm amb nosaltres (que acabaven de tornar de l’excursió) m’han dit que m’assegués amb ells. Em feia vergonyeta, però he dit que sí, perquè encara em feia més vergonya dir-los que no. Hem parlat molt: d’on soc, què estudio… Els nens es diuen Arnau (té la meva edat) i Marcel (un any més). El Marcel és el que trobo més guapo (no l’hi he dit, és clar).

A la tarda, he fet el mateix que al matí: una mica de deures i estones amb el Núvol. M’he sentit molt sola i m’han vingut ganes de plorar. La mare i el Xavi han tornat cap a les 8 i m’han dit que havien fet una ruta pels boscos i que havien vist cérvols. Jo estava contenta perquè, per fi, estava amb la mare.

Després de sopar, jo xerrava i reia molt (quan estic contenta em passa això). De cop, ell s’ha posat a cridar i m’ha donat una bufetada. He plorat, i a la mare se li ha glaçat l’expressió; després s’ha enfadat molt i li ha cridat, al Xavi, que marxés d’una puta vegada. Amb el soroll ha sortit molta gent de les habitacions, també l’Arnau i el Marcel amb els seus pares, i jo he passat molta vergonya pel fet que em veiessin així.
El Xavi ha dit cridant que si marxava hauriem de tornar a peu a Barcelona, però el pare de l’Arnau i del Marcel li ha dit a la mare que no patís, que ens baixarien ells amb la furgoneta. Llavors el Xavi se n’ha anat, i estava tan enfadat que s’ha endut les nostres maletes i ara només tenim la roba que portem a sobre.
Després de tot el sarau, ens hem quedat xerrant al menjador amb el pare i la mare de l’Arnau i el Marcel, i amb els dos nens. M’ha agradat molt aquesta estona. I quan hem anat a dormir, com que jo dormo al costat de l’Arnau i del Marcel, hem pogut continuar xerrant dins del sac fins molt tard. M’he sentit molt feliç d’haver fet dos amics nous.

Uns dies als llacs de la Maragda. Diari adolescent. (I)

(Relat de ficció)

 I

 Avui hem vingut amb el Jeep vell del nòvio de la mare fins al refugi dels Llacs de la Maragda. Ell conduïa, la mare anava al davant, al seient del copilot; jo al darrere. Un cop hem agafat el camí de terra que començava a Aransa i anava cap al refugi, el Xavi, que és com es diu el novio de la meva mare, no ha volgut posar música, perquè deia que el camí era difícil i que s’havia de concentrar. Encara està pagant les lletres i ha dit que només faltaria que es trenqués i que hagués de pagar per un cotxe que ja no funciona. Jo mirava per la finestra i veia el riu que baixava al costat del camí amb una força increïble. L’aigua era tan transparent que semblava de vidre; menys quan es trencava amb les pedres, que estava com fet d’escuma blanca. Tot era com a les pel·lis que parlen del Canadà o d’Alaska, però aquesta vegada no era una peli; era de veritat. Jo estava eufòrica, em semblava que vivia una aventura.

El camí feia un munt de giravolts i estava ple de pedres; algunes ben grosses. Jo només pensava que, si el cotxe picava massa fort, potser es trencaria, i que el Xavi s’enfadaria com una mona i diria que la culpa és meva; perquè passi el que passi, sempre diu que la culpa la tinc jo. A més, jo m’estava pixant, i li he hagut de demanar que pari. Ell s’ha posat nerviós i ha dit que si trigava molt em deixarien allà. He buscat un arbre que estigués lluny del cotxe, i llavors s’ha enfadat perquè no podien veure on era, i perquè com més lluny anés més trigaria a tornar; jo només volia que no em veiés ningú.

Quan hem arribat al refugi, per fora semblava una caseta petita de fusta i pedra, amb els porticons de les finestres de color verd; una caseta molt mona, però un cop a dins, hem vist que era força gran. El menjador feia olor de sopa i de fusta, i hi havia taules llargues i una llar de foc. Més endins, les habitacions, amb una llitera llarguíssima de fusta on hi cabia molta gent junta. El lavabo era compartit, i al pis de dalt, també hi havia habitacions amb el mateix tipus de lliteres.

A la sala d’estar, hi sopava una família. El pare era grassonet i calb, la mare rossa, i tenien dos nens més o menys de la meva edat. Ens han saludat molt amables. Nosaltres hem deixat les coses a les habitacions. La mare i el Xavi, a la llitera que era damunt de la meva. Al costat nostre, hi havia els sacs de dormir de la gent que compartirà l’habitació i la llitera amb nosaltres.

Un cop instal·lats, la mare ha proposat d’anar a passejar fins al llac abans de sopar, però el Xavi ha dit que volia anar-hi només amb ella, tots dos sols, perquè també els tocava una mica d’intimitat. Jo no he dit res, però he vist que a la mare no li ha agradat el que ha dit el Xavi, perquè sap que a mi m’encanten els llacs. Ella m’ha dit que aprofités per fer deures, però no he volgut, perquè m’he sentit una mica dolguda pel Xavi, que contínuament m’està fent sentir malament.

Un cop he estat sola, he sortit del refugi i m’he trobat un burro preciós que es diu Núvol (que es diu Núvol m’ho ha explicat la Magda, que és la senyora que porta el refugi, perquè el burro no parla). Li he acariciat el llom (al burro no a la Magda) i m’he estat amb ell tota l’estona fins que han tornat la mare i el Xavi.

Després hem sopat. Jo he menjat conill amb samfaina i de postres pastís de formatge. Boníssim. Després m’han fet anar a dormir, i encara no eren les deu. El Xavi i la mare s’han quedat al menjador. Jo m’he adormit de seguida, i una hora més tard m’he mig despertat quan la família que hem vist a l’arribar, la que té dos nens de la meva edat, ha vingut a dormir a la nostra habitació. Els pares, s’han posat a dormir a la llitera de dalt, al costat del Xavi i la mare, i els nens a la de baix, al meu costat. Quan han arribat, tot i que m’he despertat, m’he fet l’adormida, perquè ells s’han posat el pijama i em feia cosa mirar-los; i a més, tampoc no sabria què dir-los. Un cop s’han posat el pijama, els nens s’han posat a dormir al meu costat, i jo em sentia molt rara dormint al costat de dos nens que no conec de res.

 

La gàbia silenciosa

 

(Relat de ficció)

Les nenes de la meva edat duien pantalons curts de texà, amb les butxaques que sortien pel baix i les cames plenes de rascades d’haver-se enfilat als arbres. Jo les mirava amb una barreja d’enveja i de timidesa.
La mare sempre m’havia fet posar faldilles i vestits. No recordo haver tingut mai ni un sol pantaló. La roba no era, per a mi, només roba; era un destí imposat. La indumentària em feia diferent; el tacte del lli o del tergal, les costures, la sensació de fragilitat, el segell de l’estètica de la meva mare, la raresa imposada. Quan corria, el teixit s’aixecava i sentia com si tothom em mirés. Quan m’asseia a terra, el genoll quedava sempre massa a la vista, massa exposat. Jo no volia que em miressin, però alhora no podia evitar pensar que ho feien. Tal com ho sento ho escric.

Recordo els matins de diumenge, a casa, quan la mare obria l’armari i triava per mi. Els seus dits passaven per les perxes; una a una, com si fos un ritual. Sempre escollia el mateix: estampats florals, colors suaus, formes que ella deia que em feien "bonica". I jo, davant del mirall, no em veia bonica. Em veia disfressada. Una disfressa que m’allunyava dels altres nens, una barrera invisible.

Hi havia un dolor subtil en tot plegat. No era el dolor d’una ordre cruenta, sinó el d’un detall constant, repetit, impossible d’esquivar. Recordo haver-li dit un dia, molt fluix, que volia uns pantalons. Ella em va mirar com si hagués dit una absurditat. Em va respondre amb un somriure cansat: “Les nenes, amb vestits, són més fines.” Aquella frase em va pesar com una condemna. Com si jo hagués de ser fina, com si jo hagués de ser el reflex d’alguna cosa que no havia triat.

I, tanmateix, en aquell dolor hi havia una estranya bellesa. Quan caminava pel càmping amb els vestits que ella m’havia posat, sentia la tela moure’s amb el vent; la volatilitat que em tensionava també em feia sentir especial; la incomodita i l’eufòria es barrejaven en una simbiosi que no em sé explicar. Hi havia una elegància involuntària en tot allò, com si portés a sobre un secret antic, un secret que em diferenciava.

Però tot plegat era també una gàbia. Una gàbia silenciosa, feta de roba lleugera que m’impedia ser qui volia ser. Jo veia les altres nenes enfilar-se a les branques, lliscar pels tobogans metàl·lics amb el vestit de bany, sense por que la roba els desfés cap diversió. Jo m’hi acostava, però sempre amb un fre invisible. Sempre amb la consciència que el vestit podia aixecar-se.

I així vaig créixer amb la sensació que la meva pell no era meva, que cada pas que feia podia estar equivocat. La roba que em posaven era com una veu que deia: “No ets lliure.”

Potser avui encara perviu en mi aquella nena que se sentia disfressada, atrapada, incòmoda dins d’un vestit que no havia triat. I la que intuïa una bellesa estranya en aquella presó de roba. Una bellesa que fa mal, però que m’atrau tant, i de manera tan estranya, que no la puc deixar anar.

La tenda al càmping

 (Relat de ficció)

I

Tenia deu, potser onze anys. Recordo amb exactitud l’estiu, la calor enganxosa que no marxa ni quan el sol baixa, i aquella olor barrejada de gespa xafada, de fum de graelles i de crema solar rància que impregnava l’aire del càmping. Era l’hora en què començava la vida de veritat, quan el dia es transformava en vespre i tot agafava una mena de lluïssor suau, daurada, com si fos un secret compartit entre els que encara eren desperts.

Però jo no hi era.

La mare deia: “És hora de dormir.” Sempre puntual, sempre inflexible, com si fos una llei natural que a les vuit del vespre una nena com jo havia de tancar-se dins la tenda. Jo no m’atrevia a protestar. M’ho deia amb aquella veu que no admetia rèplica, com si darrere de les paraules hi hagués tot un món que no gosava desafiar.

Recordo la sensació de la cremallera de la tenda pujant lentament, el soroll metàl·lic que se’m clavava a dins. Era el so d’una porta que es tanca, d’un mur invisible. Quan la tenda quedava tancada, tot canviava. L’aire era diferent, més pesat, més pobre. Feia olor de plàstic calent, de sac de dormir humit. Jo m’hi ficava a dins i em tapava fins al coll, intentant convèncer-me que podia dormir.

Però no dormia.

Els sons de fora m’arribaven esmorteïts, però vius. Les veus dels altres nens que encara corrien pel càmping, la música llunyana d’una ràdio, els cops secs d’una pilota rebotant contra el terra. Tot plegat m’entrava com una punyalada. Jo imaginava què devien estar fent, com devien riure, com es devien mirar entre ells. La meva imaginació ho multiplicava. Jo, a dins, era un espectador invisible d’un món al qual no podia accedir.

I el pitjor no era només no ser-hi, sinó sentir que tothom sabia que jo no hi era. Com si els altres nens, mentre jugaven, pensessin en mi i murmuréssin: “La Beth ja és al llit, com una nena petita.” Aquesta idea em cremava per dins, una vergonya que no s’aturava. No calia que ningú en fes burla realment: la burla ja vivia dins del meu cap, alimentada per la meva pròpia sensibilitat.

Recordo mirar el sostre de tela de la tenda, amb la llum del dia filtrant-se encara. Era un blau apagat que no s’apagava mai del tot. Aquella llum em semblava una burla més: el món encara era despert, i jo estava condemnada a la foscor prematura.

Vaig plorar en silenci, amb les llàgrimes lliscant pel coixí. Però ni tan sols el plor m’alliberava. Perquè, alhora, hi havia alguna cosa estranya en aquell confinament. Alguna cosa que em feia sentir especial, diferent, com si jo estigués vivint una experiència secreta que ningú més coneixia. Era dolorós, però també era intens, com si la vergonya em donés una profunditat que els altres no tenien.

Encara ara, quan penso en aquella nena dins la tenda, la sento com una ombra dins meu. Una ombra feta de silenci, de calor enganxosa, de sons llunyans que no podia tocar.

"Tot el fruit que et pugui donar", accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte” convocat per l'Ajuntament de El Puig

Amb aquest relat, ahir al vespre, vaig guanyar un accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte”, convocat per l'Ajuntament de El Puig.

.

.

.

TOT EL FRUIT QUE ET PUGUI DONAR

.

.

     Truca a la boja de la Judit, que es veu que ara té mòbil. Deu ser de les escasses possessions normals que té la hippy de la seva germana, pensa l'Eva amb un ruc ruc a l'estómac. Vol explicar-li el drama; no sap per què. Potser perquè no té ningú més amb qui desfogar-se. Xucla la cigarreta amb avidesa; aviat ni tabac no podrà comprar-se. Demà s'haurà acabat tot; ho pensa, i no se'n sap avenir.

-Judit?

-Eva?

-Estic desfeta.

                                                                                     **

Ahir, amb la Judit, va aconseguir plorar una estona, i se sent més alleugerida.

Venint de comprar el pa, se li acut de mirar la bústia, i hi veu sis cartes d'aquelles grises que li fan venir picors per tot el cos. Les repassa, arrepapada al sofà, sense obrir-les. N'observa els escuts oficials, els segells pomposos, el títols freds dels remitents: el banc, el jutjat... El poder judicial funciona com una piconadora que mai no fa pana. L'Eva no entén la dèria maquinal d'enviar-li tantes notificacions; una rere l'altra. Quanta correcció! Quin pou de dignitat que mostra el tercer poder democràtic! Que bé que fa les coses! Tanta eficiència exhibida per a una incorrecció tan monstruosa! Matar-la viva! Només són cartes informatives i ni es molesten a demanar que les signi. El seu consentiment no compta; no val res; està tot decidit, tot parlat, tot dat i beneït. La piconadora d'ànimes derrotades funciona sense deturar-se amb el mecanisme exacte d'un rellotge suïs. Vindran d'un moment a l'altre; els espera; tothom ho veurà. Doblega les cartes. Les esquinça. Llença les miques damunt del marbre del menjador. Podria fer-ne una foguera. L'escalfor insuportable de la sang li amara la pell com una flamarada, com una llosa ardent. Li tremolen les cames. Camina fins a la cambra que un dia va pensar que seria per les seves criatures. Es posa a plorar. Aquests espais d'acabats tan perfectes van tenir no fa gaire la clau del seu goig més íntim. Si no hagués estat pel podrit de l'Oriol, haurien arribat les criatures, i el bullici, i la vida. I tot seria diferent. Es contempla al mirall; una arruga més; trenta-quatre anys i ni família, ni fills, ni vida, ni res. L'Oriol la va fer esperar massa. “Que som massa joves, reina, i hem de viure! Ja tindrem temps per a nens!” Però els anys han passat, i ja en fa un que l'Oriol la va deixar per una de vint-i-dos; mai més no s'ha recordat d'ella ni de les criatures que havien d'arribar. I ara mateix, aquest pis tan luxós que la seva sogra, en contra del seu gust, va exigir que estigués estucat de blanc, li sembla un mausoleu, una mena de monument dedicat al ridícul de la seva vida; l'entrada a un infern silenciós que li fa llengots i que l'empresona. Surt al balcó. Els esperarà aquí, recolzada a la barana. Perd la llar; igual com va perdre la feina, igual com va perdre el marit. D'aquí a poc, ja no podrà perdre res més. I la rastes de la Judit va gosar dir-li ahir, per telèfon, que no n'hi ha per tant. “No n'hi ha per tant. N'hi ha que estan pitjor. Al capdavall, tu no tens fills” I se li van acabar els mots. Qui és la seva germana per a donar-li lliçons? ¿Què es pot aprendre d'algú que a dinou anys va quedar prenyada d'un suec de Palamós? El suec va fugir i la ingènua de la Judit es va haver de plantar davant del seu pare amb un bombo que s'anava inflant per moments. I el seu pare, com era d'esperar, li va tirar la cavalleria pel damunt.

-Això ho arreglem amb una visita a la Deixeus. -va dir l'home.

-És el meu fill! -va cridar la Judit, fent que no amb el cap, amb els ulls negats de llàgrimes.

I el senyor Soteres li va ventar la primera hòstia de la seva vida i li va repetir, fred com un bloc de glaç, que això ho arreglarien amb una visita a la Deixeus. I la Judit, enmig dels plors, li va preguntar que a on quedaven les seves lluites amb els de pro-vida, les manifestacions a la Plaça de Colom de Madrid a on les havia dutes de petites amb l'autocar del Pureza. Li etzibà, amb foc a la mirada, que a on eren les seves crítiques acarnissades a les dones que, segons ell, eren assassines dels seus propis bebès.

-Ningú no n'ha de saber res. -es va limitar a respondre el senyor Soteres; com si parles de diner negre.

-Fot-me una altra hòstia si et ve de gust, papa! No m'he cregut mai les teves dèries fatxes, ni me les crec ara... però aquest fill el tindré perquè em surt dels ovaris tenir-lo, i perquè sóc jo i no tu qui ho ha de decidir.

I el seu pare la va fer fora de casa mentre la seva mare anava repetint: “la meva nena, la meva nena”. I l'Eva recorda que en aquell moment va dir de tot a la seva germana, que la va anomenar cabra boja i calenta polles, i que van acabar barallades a mort. Tres anys després, la Judit la va trucar i la va convidar a la Vall d'Aran, a un paller de Sauth deth Piss, que sorprenentment havia aconseguit de comprar al comptat a força d'hores extres a la cadena de producció d'una fàbrica de revistes pornogràfiques de Sant Vicenç dels Horts.

-I has deixat la fàbrica per a venir aquí? -recorda que va preguntar l'Eva a la Judit només entrar en aquell paller de fusta, que no tenia ni aigua ni electricitat, i que feia pudor de fems i de fusta podrida.

-He trobat feina de pastora.

-De pastora? -l'Eva feia uns ulls com plats, i anava mirant alternativament a la seva germana i a la seva nebodeta, que de tan rossa i tan blanca semblava la Gretel del conte dels germans Grimm -. ¿I aquesta criatura ja pujarà com cal amb una mare fent de pastora?

-Aquesta criatura pujarà com cal amb una mare fent de pastora... -va repetir la Judit amb to d'ofesa -. I no com hem crescut tu i jo, amb una merda de vida burgesa, hipòcrita i consumista...

-Si em punxen no trec sang... -va fer l'Eva.

Aquell dia va ser l'últim que va veure la seva germana. Les úniques comunicacions que ha tingut amb ella d'ençà d'aquell moment han estat per telèfon. L'última, ahir.

Posa els palmells damunt la barra freda de la barana del balcó. Respira fons. Potser vindran demà. No. Serà avui. Aquesta gent no falla. Hauria de marxar de seguida. Però no té a on anar. No fa ni un mes que va decidir de trucar l'Oriol per a demanar-li ajut. Li va despenjar el telèfon la puteta de la Laura, la que un dia va gosar demanar-li que fossin amigues malgrat que li havia robar el marit i que se'l repassava més d'un cop al dia. La mateixa Laura que al llit, amb l'Oriol, ho feia millor que ella. I sap que és així perquè l'Oriol li ho va confirmar en un rampell de ràbia; i l'Eva té la puta habilitat de saber distingir sense un bri d'error quan és que el seu ex parla de debò. I no suporta que la Laura es faci la bona; encara que ben mirat prefereix que es faci la bona; perquè si resulta que és bona tia de debò, encara l'odiarà més. La Laura va passar de seguida el telèfon a l'Oriol, i l'Oriol, quan va sentir l'Eva, es va posar a riure.

-Però si vas ser tu la qui va decidir de prendre'm el pis. Ara em demanes ajut? -va dir, i va penjar de cop. I a l'Eva se li va tallar la respiració.

S'aboca una mica més cap enfora.

-Una empenta i tot s'acabaria -diu, parlant sola, com assajant un futur previsible. Contempla les persones, amunt i avall, com ninus de goma animats. Unes adolescents desvagades venen de l'escola. L'Eva pensa que si tornés enrere viuria diferent. Tant cremar nits i caps de setmana per una puta feina amb un puto sou que tombava d'esquena. Un sou, això sí, pagat per un empresari a qui agradava massa jugar al joc de les finances. Diners de fum. Xifres de llum. L'art refotuda de vendre als rucs les accions que encara no es tenen, per a comprar-les, després, de debò a la borsa quan baixen de valor; recuperant-les, de nou, dels mateixos rucs, amb beneficis milionaris. Fins que un dia: pam! Algú va jugar amb més mala hòstia que l'empresari espabilat, i l'empresa se'n va anar a norris.

-Busca feina en una botiga, o en un bar... del que sigui... -li va deixar anar ahir la seva germana. I l'Eva li va dir idiota, perquè es va sentir bufetejada. Sap que és orgull, però no ho pot evitar.

                                                                **

Recorda que els va obrir la porta i que gairebé va caure a terra. Va aconseguir mantenir el tipus i els va preguntar que què volien malgrat que ho sabia prou bé. Mentre li responien, van entrar sense demanar-li permís, i allò que li van dir ho va rebre com si ho sentís de lluny, com si estigués en un somni. Eren quatre; tres anaven d'uniforme. Només es recorda cridant i corrent cap al balcó. Li han explicat que va saltar per a matar-se, però que un dels policies va aconseguir de subjectar-la per un braç. Ara és a urgències, lligada en un llit; el braç encara li fa mal. No sap quant de temps ha passat. La Judit i la Iria són assegudes al costat d'ella i li pregunten que com es troba. Ella vol respondre i no li surten els mots. Els metges diuen que és a causa de la medicació.

                                                                  **

-No tens llum? -demana l'Eva.

-Sí que tinc llum, però haig d'esperar que es faci de dia. -respon la Judit mentre la Iria va encenent les espelmes del paller. El vent dels Pirineus gemega com un déu enfadat. La claror de les flames projecta ombres dansants a les parets de pedra. La xemeneia tiba tan bé que amb prou feines es percep un lleu aroma de llenya cremada. L'estança s'amara d'una calidesa revifadora.

-O sigui que no tens llum.

-La del Sol.

-Ah! Val! -fa l'Eva, amb expressió d'espant -. I a on us renteu?

-Al riu.

-A ple hivern?

-És un moment. Esperem el Sol.

-Sempre el Sol, pel que veig.

-Sempre el Sol.

S'esgarrifa. Fa que no amb el cap. Després pensa en ella mateixa. Tot ha passat massa de cop. S'avergonyeix. De joveneta, s'imaginava els carrers plens de fantasmes turmentats; els esperits dels que s'havien matat, que eren covards i dolents; deia, ella, llavors. Ara se sent com una desferra. El mirall de la mena de lavabo que té al paller la hippy de sa germana la martiritza, revelant-li la visió d'una histèrica amb els ulls enfonsats, addicta a les píndoles, sense el pis a on hi tenia enterrat el cor, i amb un deute de cent-vint mil euros. Li tremola el pols.

-Escolta, no estic boja... -diu a la Judit amb un fil de veu.

-No m'has d'explicar res.

-He tingut un mal moment.

-No hi pensis.

La Iria es despulla davant del foc. La pell se li tenyeix de carabassa. L'estol de cabells rossos li llisca per l'esquena gairebé fins a les natges nues. S'agenolla davant del foc. Obre els palmells de les mans i acosta els braços a les flames, com si pretengués ensinistrar-les.

-Què fa? -demana l'Eva, amb cara de fàstic.

-S'omple de força.

-I ho ha de fer en pilota picada?

-Tu no ho entens. -diu la Judit. I també es despulla.

Enllà dels murs, el vent, com un llop, continua udolant. La neu cau en silenci. La Judit i la Iria romanen nues fins a l'hora d'anar a dormir.

Es desperta amb un fil de Sol que s'escola per les escletxes d'entre les fustes del sostre. Sent la Judit, que canta.

-Le ciel bleu sur nous peut s'effondrer...

-Una hippy cantant Edith Piaf! -fa, mirant la seva germana, que toca la guitarra despullada arran de llar de foc.

-Has dormit bé? -li demana la Judit, deixant de cantar i incorporant-se.

-Per mi pots continuar; no vull ser una molèstia.

-No ets cap molèstia, tata...

-Tata? -fa després d'uns segons de silenci -. Feia anys que no m'anomenaves així. Te'n recordes?

-Sí. -la Judit abaixa el cap -. Ens ho vam passar bé, eh?

-Si poguéssim tornar a ser nenes...

-Sempre es pot.

-Vols dir? -fa l'Eva després d'un silenci.

La Iria apareix pel darrere i els diu bon dia. La Judit embolica un porro i n'ofereix un a l'Eva.

-Estàs boja? A més d'exhibicionista, drogata...

-Jo no m'empasso les píndoles que he vist que et prens com si fossin caramels.

-No és el mateix.

-És molt pitjor. I ho estic intentant deixar.

-No... no... si per mi pots fumar el que vulguis.

-De debò que ho vull deixar, ja no tinc edat.

La Iria obre els porticons de fusta. L'Eva contempla el paisatge de l'exterior i resta extasiada. El blanc resplendent de la neu s'enfila fins als pics. El cel és blau i esbandit.

-Ahir tot era fosc -els diu -. Quin paisatge!

-Sempre acaba sortint el sol.

-Sí.

-Vine amb nosaltres a buscar llenya -diu la Iria mentre es vesteix -. Et deixarem unes botes.

-Teniu botes?

-Aquí les botes són la vida -diu la Judit.

-Però en teniu de sobres? Vull dir...

-Que sí! Som pobres, però en tenim.

-No he volgut dir que sigueu pobres. Si no deveu res, no sou pobres.

-És cert. No devem res. Allò que es deu no es té de debò.

-I de vegades es deu el que no es té. Jo sóc deutora de per vida.

-Queda't aquí, amb nosaltres.

-No vull ser un destorb; teniu la vostra vida -fa, sorpresa per la proposta -. Aquí no hi tinc res a fer; no sabria viure-hi.

-Queda't un temps, almenys... -insisteix la Iria.

-Sí... Em quedaré un temps -diu, un xic corpresa -. Però em penso que el meu deute no desapareixeria ni que algun dia em retirés en un lloc com aquest.

-Podries viure com si no hi fos -diu la Judit.

-I com es fa això? ¿Que no feu servir diners, vosaltres?

-Molt pocs.

Passeja per l'habitació. Contempla els taulons de fusta que pretenen passar per mobiliari, les pedres immenses de les parets, les bigues d'avet del sostre.

-I tu? Ja vas a escola? -demana a la Iria.

-Al Loseron. I l'any que ve, a l'IES.

-O sigui que fas sisè. I la pots dur cada dia per aquests camins? -afegeix, tombant-se cap a la Judit.

-Ens arreglem.

Li sembla que les setmanes passen molt de pressa; massa de pressa per a no tenir ni per a un cafè amb llet; massa de pressa si té en compte que ha perdut les amistats de sempre; massa de pressa per a viure tan lluny de la ciutat a on va començar a construir la seva vida. El temps és una matèria estranya que quan és dolça s'escola sense aturar-se; però com pot ser dolça, si no té res? Acompanya la Iria a escola conduint un vehicle molt vell, per camins de terra que travessen prats a cops humits i enfangats, altres vegades atapeïts de pedres cantelludes. Descobreix cels amb blaus que mai no ha vist, i racons tan silenciosos que li fa l'efecte que se sent els sorolls del cap. Aprèn a encendre el foc amb fustes encara verdes, i a conservar les brases tant de temps que li sembla que no pot ser. Arriba a ser capaç de fer les seves necessitats a qualsevol racó de bosc sense posar-se nerviosa. Descobreix que, ni que encara faci fred, és fàcil cultivar tomàquets dins petits hivernacles de plàstic. Arriba fins i tot a pasturar les vaques que tragina la seva germana. S'adona que pot deixar passar les hores sense que calgui fer cap tasca concreta, i que no passa res dolent pel fet d'actuar així. Té temps, cada dia, de mirar la posta; i descobreix que sempre és diferent. Espera cada capvespre les estrelles, i aprèn els noms de les constel·lacions. Estima el gust de l'aigua no tractada dels rierols de la Vall. Gaudeix, banyant-se nua als llacs solitaris de les rodalies del paller, fimbrant amb la carícia de l'aigua i del Sol per tota la pell del cos. S'estima cada dia més i més la Iria, la seva neboda desconeguda, que un dia ella mateixa va desitjar que no nasqués tan sols perquè un fill il·legítim ofenia la imatge de la família. I tot això nou, que ara li succeeix, li arriba sense diners a la butxaca, sense un compte corrent, sense una nòmina, i amb un deute de cent-vint mil euros que probablement mai no l'abandonarà.

-Ho veus com no tens cap deute? -li diu la Judit quan l'Eva li obre el cor i li explica tot el que comença a sentir.

-El deute hi és.

-Oh sí! Però tu no estàs amb ell.

-No puc viure sempre així; de gorra i enganxada a vosaltres.

-Bé treballes...

-No puc continuar així.

-N'estàs segura?

La Iria, per la seva banda, se sent estranyament fascinada per la seva tia; els sentiments són tan lliures i tan esclaus alhora com les fulles de la tardor endutes pel vent. L'Eva i ella enceten una amistat còmplice, i la nena, sense saber-ho, esdevé en algunes ocasions la mestra; mestra de natura, de vida, d'espontaneïtat. L'Eva, per la seva banda, l'acompanya a tot arreu i li explica anècdotes de quan tenia la seva edat; li parla dels nois, dels amors, dels disgustos i les alegries de les relacions humanes.

-Tingues-ne prou amb tu -diu a la nena -. Agraeix i estima tot allò que t'arribi de més; però no ho posseeixis ni ho necessitis. Tingues-ne prou amb tu.

-I per què et vas voler matar? -li dispara, la nena, així, de cop, sense valorar-ne l'impacte.

L'Eva entenebreix la mirada i acota el cap. S'eixuga una llàgrima.

-Ho sento -fa la Iria.

-No passa res. De vegades el cap se'n va. Tu no ho pots entendre.

-No gaire.

-Aquí tot és diferent; sou més a prop de la Terra.

                                                              **

-Ho he posat tot a nom de la Iria -li diu, sense cap explicació prèvia.

-De què em parles? -fa l'Eva, amb expressió de dubte.

-Si ho hagués posat al teu nom, t'ho prendrien, per allò del deute; per això ho he registrat a nom de la nena; el paller, el cotxe, el poc que tinc... Fins i tot et cediré la meva feina de pastora... però per això no t'has d'amoïnar, perquè no he fet papers de cap mena; és una feina aparaulada.

-Judit, si no t'expliques, em faràs tornar boja. A què ve tot això ara?

-La Iria encara no ho sap, però haig de marxar.

-Marxar? A on? Per què?

-No t'ho puc explicar. Però cal que marxi.

-Estàs boja. Em pensava que havies canviat, però estàs igual de boja. Tens una filla, reina!

-No puc explicar-te més.

-I ja dónes per fet que jo voldré ocupar el teu lloc!

-Tots tenim un fat. La vida t'ha dut fins aquí.

-Què t'empatolles?

-És ben clar. Tot succeeix per alguna raó. A tu t'ha passat tot el que t'ha passat per a poder ésser aquí, ara mateix, en aquest precís instant; i perquè assumeixis el teu fat.

-Quina cara més dura que tens! Abandones la teva filla i a això li'n dius fat?

La Judit no pot més. Respira a poc a poc, profundament; comença a plorar en silenci.

-Eva, m'estic morint. Em moro. -li diu, i s'asseu en un banc de fusta.

-Què dius! -exclama, i es posa les mans al cap -. Què m'estàs dient?

-M'han donat un més. Potser dos.

-Déu meu... -mormoleja, i trenca a plorar -. S'ha de poder fer alguna cosa!

-La “quimio” ho allargaria tot unes quantes setmanes més; i no vull passar per aquí.

-Judit! -crida l'Eva, gairebé perdent els sentits. I també s'asseu, enfonsant el cap entre les mans.

-No passa res. He viscut molt feliç. Al llarg de tots aquests anys, he trobat la meva identitat i la meva vida. Ara només necessito que em diguis que continuaràs amb tot això; que ajudaràs la Iria.

-És clar... -gemega, l'Eva, gairebé d'esma, sense forces per a deixar de plorar.

                                                                **

Mira per la finestra i el cap li dóna voltes. Ho té previst. Quan tot s'acabi, parlarà amb l'assistenta social. La nena necessita algú que en sàpiga tenir cura de debò; li cal una vida normal, una escola més propera a Barcelona, i gent professional que sàpiguen orientar-la. La vida, aquí a dalt, és sens dubte molt especial; un somni, una mena de recés natural inigualable, però cal tocar de peus a terra. Ella és una dona de ciutat. D'acord que està passant un mal moment, però s'ha educat en un altre món i fracassaria com a mare. Aquests mesos a la Vall, vivint de convidada, han estat molt bé, i ha sentit coses precioses, però no es pot viure de somnis. Aparta els ulls de la finestra i veu la Judit estirada a la gandula del costat de la llar de foc; ja no tornarà en sí, és qüestió d'hores. La Iria és agenollada al seu costat i té una expressió estranya i serena. Sosté, immòbil, les mans de la seva mare, i amb els cabells tan rossos i la pell tan clara, sembla un àngel rebent l'esperit d'una moribunda. La idea que la seva germana es mori se li fa impossible, i torna a plorar. Gira de nou els ulls cap a la finestra perquè la nena no li descobreixi les llàgrimes, i busca a la butxaca el número de telèfon de l'assistenta social. Li explicarà la situació; segur que ajudaran la nena; avui dia no queda cap criatura desemparada. I ella ja veurà què fa... això rai... Tornarà a Sant Cugat i alguna amiga l'acollirà temporalment a casa seva; n'està segura. Li arriben els acords de la guitarra i sent la Iria cantar. Es tomba i veu la nena amb l'instrument a les mans, amb llàgrimes als ulls. Entona “Que tinguem sort” de Lluis Llach. Es mira la seva mare, que tot just ha deixat de respirar. Quan la nena acaba de cantar, es llança als braços de l'Eva.

-Se n'ha anat... -diu la Iria amb un fil de veu.

-Tot anirà bé... -fa l'Eva amb la veu trencada.

-”I així pren... tot el fruit que et pugui donar...” -torna a cantar la Iria, sense deixar de plorar -. “El camí que a poc poc escrius per demà...”

L'Eva l'abraça amb força; gairebé no pot respirar. Després s'aixeca, mira la posta per la finestra, i, en un rampell, fa miques el telèfon de l'assistenta, i jura que mai no la trucarà. Ressegueix amb la mirada el verd acarbassat de la vall, que d'ara endavant serà la seva llar, i es mira la Iria. De cop, malgrat els dubtes, malgrat la boira que s'estén al seu voltant... se sent disposada a abraçar el seu fat i a prendre tot el fruit que li pugui donar.