Uns dies als llacs de la Maragda (XVII)

XVII

Al menjador, ens esperava el Santi, assegut al cap de taula. A la seva dreta, hi va asseure’s l’Elisenda, i a la seva esquerra jo. Vaig pensar que era una llàstima fer servir una taula tan gran només per a tres persones; només n’ocupàvem la punta.

-Ja veuràs que bé cuina l’Elisenda! -em va dir el Santi -. Té mal caràcter, però és una gran cuinera!

-Tinc mal caràcter perquè la vida me’l fa tenir. -va dir ella, molt seca.

-El que tu diguis, esposa meva. -va fer el Santi, amb bon humor.

L’Elisenda va servir la sopa i després es va asseure. Jo tenia tanta gana que vaig posar la cullera al plat de seguida.

-Ep! Mossa! Ja comencem malament! -va dir l’Elisenda -. Que no beneíeu la taula, a casa vostra, abans de dinar?

No vaig respondre, però, en anomenar casa meva, em va fer pensar en la mare i en el nostre pis de Barcelona. Feia molt poc que havia arribat aquí, però tot era tan diferent que semblava que portava anys fora de casa.

-Senyor. Et demanem que beneeixis aquests aliments, amb els quals, per la teva generositat, avui podem nodrir el nostre cos. Et demanem, també, per la pobrissona que hem acollit, filla de la marginació, com un animaló sense educar. Fes que el Santi i jo tinguem paciència amb les seves mancances, i que siguem capaços de convertir-la en una persona decent. Aquí la tenim, escarida i desposseïda de tot, com una ofrena a la teva magnificència. Beneeix-la igual com fas amb aquests aliments.
Han passat molts anys des que vaig escoltar aquella benedicció de taula i encara recordo la incomoditat que vaig sentir quan l’anava escoltant. Em va anomenar “filla de la marginació” i potser per primera vegada a la meva vida em vaig fer conscient que jo havia nascut en una família marginal, en una llar desestructurada, en unes condicions que no són les que han de ser. En aquell moment no ho sabria descriure d’aquesta manera, però la idea que la meva vida havia aparegut en condicions molt dolentes se’m va fer evident en aquell moment, tot i que, sense pensar-hi, sempre ho havia sabut. De vegades cal escoltar la realitat de boca d’una altra persona per arribar a veure-la com és. I vaig sentir vergonya quan em va presentar a Déu com una ofrena “escarida i desposseïda de tot”. De vegades, recordant-ho, he arribat a pensar que l’Elisenda s’ho va fer venir bé per tenir-me en aquella taula, gairebé nua, embolicada només amb la tovallola, per així poder-me lliurar a Déu com una ofrena escarida i desposseïda.

-Cada dia fa una benedicció de la taula diferent -va dir el Santi -. Avui t’ha tocat a tu ser la protagonista. -quan em va dir això, em va mirar, em va somriure i em va picar l’ullet.

El Santi era molt agradable amb mi; mai no em va aixecar la veu i sempre estava de bon humor. Només li retrec la passivitat quan va ser testimoni de determinades paraules de l’Elisenda, i sobretot de determinades accions; però ben mirat, Déu fa el mateix que el Santi en aquest aspecte. Llavors jo no hi pensava en tot això; a dotze anys entomes els cops tal com venen i no tens esma de rebel·lar-te contra ningú, ni tan sols contra Déu.

Al llarg del dinar, vaig pensar molt en la visió que havia tingut de la Clara; en aquell moment estava convençuda que allò que havia vist era realment l’esperit d’una nena morta molts anys abans. Avui, després de molts anys, no tinc res clar, perquè la vida és plena de misteris, i alguns fets no semblen tenir explicació si no és perquè la Clara realment existia més enllà de la meva imaginació. Però en aquell dinar no vaig fer cap referència a la Clara ni al fet que l’havia vist. Em sentia massa tensa per obrir cap conversa; només desitjava que s’acabés el dinar per poder tornar a la meva habitació.

Després de la sopa, l’Elisenda va servir pollastre al forn. A mi, em va posar una cuixa i unes quantes patates al costat. Recordo que el vaig trobar boníssim. El Santi em va posar aigua al got; ell i l’Elisenda bevien vi negre. Durant el dinar, parlaven dels terrenys que tenien al costat de la casa, de com no trobaven la manera de treure’ls un rendiment, perquè eren boscos i les lleis no els permetien de construir-hi res, ni tampoc sembrar. Es veu que si en tenien cura, els podien donar una subvenció. També van parlar del capellà de El Tiemblo, i del capellà de El Barraco.

-Són molt diferents l’un de l’altre -va dir el Santi, mirant-me -. El de El Tiemblo és de dretes, com s’ha de ser! I el de El Barraco és… Com t’ho diria…?

-És un roig! Un comunista! -va exclamar l’Elisenda, tallant-lo.

-Bàsicament, seria això. -va acceptar el Santi.

-Vinga guitarres! Vinga guitarres! Raca, raca! Raca, raca! -va fer l’Elisenda. I va ser la primera vegada que se’m va escapar el riure. L’Elisenda es va sorprendre de sentir-me la rialla, però no va dir res.

-Que bonica que ets quan rius! -va fer el Santi.

-Un “progre”! Un mal exemple! -va continuar dient l’Elisenda -. Diumenge anirem a missa, però a El Tiemblo, amb Don Benito.

-El comunista es diu Paco -va afegir el Santi.

-Es fa dir pel nom de pila per fer-se el simpàtic, però a aquests ja me’ls conec, jo. -va puntualitzar l’Elisenda.

De postres, ens vam menjar una poma. Després, ells es van servir cafè.

-Cap a les cinc de la tarda, la roba ja serà eixuta i ja te l’hauré planxat -em va dir l’Elisenda mentre es prenien el cafè -. Confio que ben aviat aprenguis a fer les feines de casa i m’ajudis una mica. Encara no hem decidit quin serà el teu càstig per la desgràcia que vas fer amb la camisa de dormir.

-Dona… No cal que la castiguem! -va fer el Santi, fent gests amb els braços -. La nena s’ha embrutat, és normal… Acaba d’arribar, tot és nou…

-Sí, defensa-la, tu, ara! Tou! Que ets un tou! Ja sembles el Paco!

El Santi va fer que no amb el cap i no va dir res més.

-De moment, fins al diumenge que anirem a missa, no sortiràs de la casa. Demà t’explicaré el que hauràs de fer a cada moment. Entesos?

Vaig fer que sí amb el cap.

-I recorda, que fins a les cinc de la tarda no em pots demanar d’anar al lavabo.

Es va fer un silenci incòmode, perquè el Santi s’havia quedat pansit després que l’Elisenda li havia dit que era un tou. Només se sentia el so de les culleretes del cafè girant dins la tassa.

-I ara ja pots pujar tu sola cap a dalt. Va! -em va dir -. Va! Va! Va! Afanya’t, noieta!

Em vaig aixecar i vaig començar a caminar cap a les escales subjectant-me la tovallola amb les mans mentre escoltava la seva veu.

L’habitació era oberta. Hi vaig entrar i em vaig apropar de nou a la finestra on feia poc havia vist la Clara. El bosc continuava il·luminat pel Sol, i el meu cor se sentia cridat a trepitjar-lo, però hauria d’esperar pel cap baix fins diumenge. Em sentia com en una presó.

Vaig caminar fins al llit, em vaig desembolicar de la tovallola, i la vaig deixar plegada a la cadira. Després vaig ficar-me entre els llençols amb la mirada fixada en la finestra per si tornava la Clara, però no va venir.

A les cinc, l’Elisenda va pujar puntual amb un bon feix de roba neta i planxada; va haver de fer tres viatges per portar-me-la tota. Era roba antiga, blanca o de color d’os, vestits, faldilles, roba interior amb blondes; la mateixa roba que havia vist el primer dia més alguns afegits. Semblaria una dama del segle XVIII o XIX; de fet, aniria com la Clara.

L’Elisenda em va dir que ja em podia vestir, i que un cop ho hagués fet, era lliure de moure’m per on volgués de la casa, però sense sortir de l’edifici; estava castigada per haver embrutat ahir la camisa de dormir, almenys fins diumenge que aniríem a missa a El Tiemblo; és a dir, que em perdria l’aire pur dels boscos durant quatre dies.

Per a mi, aquest règim de semillibertat, que en un altre moment m’hauria semblat claustrofòbic, va significar una gran alegria, perquè ja estava farta d’anar embolicada només amb la tovallola; per fi estaria vestida i tindria roba a l’armari; encara que als meus ulls les peces semblessin disfresses d’època.

Em vaig vestir de pressa i vaig córrer a obrir la porta de l’armari. Darrere la porta, hi havia un mirall de cos sencer i tenia ganes contemplar la meva nova imatge. Realment, m’assemblava a la Clara; d’alguna manera, també em vaig convertir en un espectre tancat en un vell casalot gòtic; podria vagar pels seus racons com una ànima en pena.

L’Elisenda se’n va anar a la planta de baix, i jo no em vaig afanyar a sortir. Em vaig acostar, ja ben vestida i mudada, a la finestra dels rombes i la vaig obrir. Com que érem al juny, bo i ser més tard de les cinc de la tarda, el Sol encara tenia força. Vaig respirar profundament i tot feia olor d’herbes; no sabria dir quines. Després d’una bona estona, vaig sortir de l’habitació i em vaig decidir a explorar la casa.

La majoria de les portes de la planta superior, on hi havia les habitacions, estaven tancades; suposo que si l’Elisenda em va dir que podia anar on volgués, era perquè ja s’havia preocupat de tancar les cambres o no tenia ganes que entrés. Tan sols era oberta l’habitació de la qual ella m’havia aconseguit la roba, i em vaig entretenir a escrutar-la. No tenia finestres, vaig haver de prémer l’interruptor per il·luminar-me; un interruptor antic de bronze. La llum groguenca d’una làmpada d’aranya de ferro forjat va tenyir les parets blanques i els quadres de tot un seguit de personatges desconeguts que les cobrien. Tal com passava amb els quadres de la resta de la casa, aquelles persones pintades semblava que em miressin. Vaig obrir l’armari a on l’Elisenda havia trobat la que ara seria la meva roba, i vaig comprovar que n’hi havia molta més. La major part de les peces eren similars a les que m’havia escollit, i eren de la talla d’una nena de la meva edat. També n’hi havia d’estranyes, que pels colors i les textures, semblaven disfresses. De dins d’un calaix, en vaig agafar una i la vaig desdoblegar. Era com una granota de cos sencer, i em va sobtar que tingués camals, que no fos una faldilla ni un vestit. La tela era coberta de plomes d’au autèntiques, i tenia una mena de caputxa que s’ajustava al cap i que només deixava descobert el rostre de qui fos que pogués posar-se allò. Les plomes cobrien la totalitat de la tela, fins i tot la caputxa del cap. Les mànigues eren unes ales. Per la forma que tenia, vaig comprendre que era una disfressa d’ocell, com de gallina. Uns coixins interiors afaiçonaven les línies del cos de la bèstia, i els camals acabaven en uns peücs adherits que eren les potes i els peus d’un pollastre. Hi havia altres disfresses similars: de lloro, de gos, de gat… fins i tot, n’hi havia una de porquet, la tela de la qual tenia el tacte i el color d’un porc autèntic. Era estrany que totes aquelles disfresses fossin al costat de la roba de vestir. La nena propietària d’aquell armari havia de ser una gran afeccionada a les disfresses. Llavors no em va sorprendre excessivament; avui, però, m’hauria sobtat trobar això en una família que semblava tan amarada d’una pràctica antiga i integrista de la religió, on els carnavals eren vistos com a costums pagans i diabòlics. També hi havia sabates de tota mena; un dels prestatges de l’armari semblava el museu de les sabates. Un altre prestatge estava atapeït de barrets. En un dels calaixos superiors, hi havia moltes peces de roba interior d’un estil realment estrany per a mi; n’hi havia de lli, de llana i de seda; algunes ajustades, de disseny més aviat modern, i d’altres amples, com petits pantalonets amb blonda que es veia clarament que eren d’un altre segle. Una capsa de cartó tancada tenia escrit en llapis la paraula “chemise”. En obrir-la, vaig descobrir el que semblaven vestits, tots fets d’una sola peça blanca i força transparents; la majoria de seda, molt simples i ajustats al cos; n’hi havia quinze que gairebé eren idèntics; només canviava la tonalitat de les transparències. En una altra caixa, hi havia cotilles amb encordats a l’esquena; en una altra, enaigües, que en aquell moment em van semblar faldilles. N’hi havia de tota mena: llargues, curtes, amb brodats i sense, amb foradets, ajustades, amples, transparents, opaques… El nom de moltes d’aquestes peces, els vaig aprendre quan l’Elisenda me’ls va dir, o molts anys després en llibres de moda antiga. En aquell moment en què les estava descobrint, representaven un misteri que em despertava una gran curiositat.

Vaig estar una bona estona explorant l’armari. Després em vaig dirigir a la planta baixa. Vaig saludar el Santi, que estava llegint, assegut en una butaca de la sala d’estar. Ell em va tornar la salutació amb un somriure i va continuar amb el seu llibre. A l’Elisenda no la vaig veure enlloc; ni a la capella, ni a la cuina, ni al menjador. A l’últim, se’m va acudir de preguntar-li al Santi on era l’Elisenda, més que res per mantenir-me tan lluny d’ella com fos possible.

-Ha anat a El Tiemblo. Als vespres fa catequesi als nens del poble. Necessites alguna cosa?

-No… No, gràcies.

Sabent això, em vaig dirigir a la biblioteca d’una de les sales d’estar, i vaig pensar que estaria molt bé trobar algun llibre per llegir; però tots van resultar ser molt vells; la majoria, de segles enrere. El Santi va aparèixer sigil·lós darrere meu, causant-me sense voler un ensurt.

-Disculpa, t’he espantat. -va dir.

-És que no t’havia sentit i… -vaig fer, i vaig somriure.

-Busques algun llibre?

-Sí. M’agradaria poder llegir una mica. La meva mare es va oblidar de baixar la maleta del cotxe, i els que portava van tornar a marxar cap a Barcelona.

-És clar… El problema és que aquí tots els llibres són molt antics. Però tot i això, hi ha un prestatge on pots trobar literatura per a gent jove. Vine!

Es va posar a caminar arran de moble, i quinze metres enllà em va assenyalar el tercer prestatge de l’estanteria de caoba que arribava fins al sostre. Era massa alta per a mi, i em va anar a buscar una escala amb rodes perquè m’hi pogués enfilar.

-Tots els llibres que trobaràs aquí estan pensats per a gent de la teva edat.

-Moltes gràcies!

El vestit que portava feia que em costés una mica enfilar-me per l’escala, però un cop vaig arribar al prestatge, vaig llegir els títols. Alguns em sonaven de pel·lícules que els havien adaptat. Estaven tots en castellà com era de preveure, ja que érem a la província d’Àvila: “Alicia en el País de las Maravillas”, de Lewis Carroll; “Las aventuras de Tom Sawyer” de Mark Twain; “La isla del tesoro”, de Robert Louis Stevenson; “La vuelta al mundo en ochenta días”, de Jules Verne; “Cumbres borrascosas” d’Emily Brontë. I n’hi havia molts més; d’alguns d’ells, el títol no em sonava gens. Vaig agafar ”Las aventuras de Tom Sawyer” i vaig baixar de l’escala. Em vaig asseure en un silló de la sala. Vaig prémer l’interruptor d’una làmpada de llautó amb una pantalla de cuir, i em vaig posar a llegir. Em vaig submergir tant en la lectura, que el temps em va passar volant. L’Elisenda em va fer tornar del Mississipi a on la meva imaginació em feia jugar amb Tom Sawyer al costat del riu.

-Què fas? -em va dir seca.

-Llegir -li vaig respondre amb un fil de veu.

-Ja! Ja sé que estàs llegint, no soc cega! Quan t’he preguntat “què fas?”, ha estat una qüestió retòrica.

Em vaig quedar callada.

-No saps què és una pregunta retòrica, oi?

Vaig fer que no amb el cap.

-Doncs és una pregunta que no espera cap resposta; tan sols intenta ser un retret, en aquest cas per advertir-te que no pots agafar llibres sense permís.

-El Santi m’ha recomanat un prestatge.

-El Santi! El Santi! -va exclamar sarcàstica -. En totes les coses que es refereixen a tu, mano jo! Entens? Jo!

Després em va agafar el llibre de les mans i va llegir el títol.

-Mark Twain! Estàs llegint Mark Twain! -va dir, escandalitzada -. Al Santi, ja l’espavilaré, jo. Els llibres de Mark Twain no t’ensenyaran res de bo; són llibres per gamberrets, escrits per un ateu i maçó.

Jo, en aquella època, sí que sabia el que volia dir la paraula “ateu”, però no sabia què era un maçó; tampoc no em vaig atrevir a preguntar-li.

L’Elisenda va tornar a desar el llibre de Mark Twain al prestatge, i tot seguit va caminar fins a un altre punt del moble i va treure un altre folrat en cuir. Me’l va posar a les mans. El títol era extremament llarg: “Infancia ilustrada, y niñez instruida en todo genero de virtudes christianas, morales, y politicas, que conducen á la santa educacion, y buena crianza de las niñas”, escrit per l’ilustrissimo señor don Juan Elias Gomez de Teràn, Obispo de Orihuela.

-D’aquest, sí que en trauràs bons aprenentatges. Comença a llegir-lo, perquè d’aquí a uns dies, te’n faré un examen.

Sense dir res més, va fer mitja volta i es va allunyar.

.

.

.

(Novel·la, escrita per lliuraments on line, basada en una barreja de ficció, records, i experiències conegudes i modificades, que pretén denunciar les situacions de desempar de moltes persones que creixen en llars desestructurades i/o marginals sense haver-ho escollit)

Quin salt que has fet!

—Apa! Quin salt que has fet!
—Salt? No et segueixo.
—Si home! Fes-te el despistat, si et sembla.
—De debò que no t’entenc.
—El cotxe!
—Quin cotxe?
—El Mercedes, caram! Mira que ets modest!
—Jo no tinc cap Mercedes.
—Ah no? I això què és?
—Això és un Mercedes, però aquest no és el meu cotxe. Jo tinc un Citroën i em va de meravella.
—Ah! Perdó!
—Però m’ha fet gràcia això del salt! —estrafà, còmicament, i comença a saltar com un cangur.
—Que burro que ets!
—No burro, no! Cangur! No veus quins salts que faig? «Quin salt que has fet!», diu. Aquesta sí que és bona.
—Ara soc jo qui no t’agafo.
—Home! Si vols et soc sincer…
—D’això es tracta, no?
—No sé si es tracta d’això; mig món es menteix!
—També és veritat.
—M’ha fet gràcia sentir-te dir: «Quin salt que has fet» i evidenciar que ho deies perquè et pensaves que m’havia comprat un cotxe d’aquells que fan considerar ric o poderós qui els posseeix, un d’aquells que fan sentir enveja als imbècils.
—Ara m’estàs dient imbècil?
—No, home! Tu no sents pas enveja quan algú es compra un Mercedes.
—És clar que sento enveja.
—Doncs ets imbècil!

J.S.

.

.

(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

El jove de Potsdam

 

—Fou Stalin, saps? Els va posar contra les cordes. «O ho fem els aliats, com aliats, o ho farem nosaltres com a vencedors del nazisme!», els va dir el cabró! I a Churchill se li van posar per corbata, perquè gairebé li feien més fàstic els comunistes que els nazis. Pensar que Espanya es podia convertir en un satèl·lit de l'URSS li feia venir mal de ventre.

—Com ho saps? —li va preguntar, al seu avi, que s’anava gronxant amb el balancí i xuclant la pipa—. Truman sempre es va autoproclamar ideòleg de l’operació. No havia sentit mai això de Stalin.

—Ai, fillet! A Truman tant se li’n donava, era un home del camp, pràctic; i a Churchill, si no hagués estat per l’amenaça de Stalin, Franco fins i tot li hauria resultat útil —li explica amb la pipa encara a la boca.

—Insisteixo, avi: com ho saps? No surt a cap llibre. És important, ho vull posar al TdR.

—No ho posis.

—Per què?

—No ho podràs provar. A ulls del tribunal serà pura especulació; t'abaixarà la nota.

—Tu ho afirmes com si ho sabessis segur! —exclama, mirant-lo fixament.

L’avi tanca els ulls i reviu les corredisses, els crits, els trets… Veu els cossos estesos a terra amb la mirada vidriosa. La guàrdia mora de Franco que va donar la vida per protegir l’homenet de veu aflautada. Va ser la primera vegada que va matar algú. I es va penedir de seguida de la petició que havia fet al seu mentor, a Potsdam, uns mesos abans: «Jo vull ser-hi! Jo vull detenir Franco!». El seu mentor se l’estimava com a un fill; compartien llargues converses: la fi de la guerra, els secrets dels camps de batalla, el que mai no s’havia explicat de Normandia, els equilibris de les tres potències… De vegades, fins a altes hores de la matinada. Per a un jove de vint anys, aquestes confidències amb el primer mandatari anglès eren un orgull tan gran que mai no ha pogut explicar-ho a ningú. Després d’aquell tret, i del jove bru mort a terra, no va tornar a veure Churchill.

—Bé… És igual, avi… El que m’expliques és un tresor. És un privilegi tenir un avi de cent anys amb el cap més clar que molts joves.

—I que fuma maria amb pipa! —va dir l’home, amb un somriure.

J.S.

.

.

.

.

(Relat d'història ficció que imagina una situació hipotètica en què els aliats haurien decidit enderrocar el règim de Franco després de la 2ª guerra mundial. Escrit a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

1939

«Cagun cony! Aquest fred que se’t fica als ossos! Em lligo les mànigues del jersei per poder dormir, oblidant-me de tot i que el fred no em destorbi. Aquest paller no és de ningú; i si és d’algú, potser hi passa un cop a la setmana. La nena té la manta; li cal dormir; demà buscarem pa. Després ves a saber. Però al camp no, a Argelers no; el Manel hi és, i també l’Agustí; res de bo; cap paradís. I qualsevol dia Franco abraça Pétain i tots al camp de la Bota! Redeu, quins temps! Per collons, ens en sortirem! Per la nena, ens en sortirem.»

Mira la Montserrat, que ja dorm, i se li escapa una llàgrima; fa mala cara. Ni ell no va viure així als divuit. De l’any vint-i-u, només recorda els balls i maldar per agafar la mà d’alguna mossa.
«La Montserrat ho té pitjor; jo tenia el ball, les rialles i la fatxenderia. Tant de bo sigui només un mal any: el món ens mira i no ens deixarà morir. França, Anglaterra, els Estats Units… No ens abandonaran. Dotze mesos, potser menys, i Franco se n’anirà a la merda; llavors podrem dir que haurà estat un bon any.»
S’obre la porta amb un grinyol. Una punxada a la sang i s’empassa un renec. Un francès amb una escopeta i una mala hòstia que fa basarda. Coça a la Montserrat, que es desperta amb un crit. Ell vol matar el francès, però reprimeix l’odi; no sap com ni amb què.

«Ajudi’ns. Només volem passar la nit aquí; només aquesta nit».

El francès li respon amb mots incomprensibles que ho expliquen tot amb la sonoritat. Mou el fusell i assenyala la porta i el carrer.

«Som refugiats, comprèn? No tenim on anar. Fugim de Franco!».

Més mots del francès que escup i que foraden amb la mirada.
Surten al carrer i ell fa senyals de calma; si fa soroll, pot venir un gendarme i acabaran al costat de l’Agustí i el Manel.
Fa un fred que s’escola dessota la samarreta; aquest gener no els estima i el trenta-nou els la té jurada. La Montserrat plora.

«Espagnols mal nés ! On a à peine de quoi manger et vous venez nous envahir ! Sale racaille de merde!», sent que diu, i apressen el pas. Busquen la foscor. Demà ja veuran què passa.

J.S.

.

(Publicat a relatsencatala.cat amb el pseudònim de P.A.)

Uns dies als llacs de la Maragda (XVI)

El temps passa molt a poc a poc quan no tens res més a fer que estar-te arraulida dins del llit i esperar; aquesta era la meva situació en aquell moment. Esperava, i no sabia ben bé què esperava. No tenia llibres, ni bolígraf, tot això també havia marxat amb el cotxe del Xavi, juntament amb l’equipatge, el dia que vam arribar.

M’entretenia recordant moments agradables de l'estiu passat, encara no feia un any; no n’hi havia gaires, però centrava la meva atenció en ells: el refugi de la Maragda, el Marcel i l’Arnau, la Magda, el Núvol amb aquell pèl tan suau, el dia que ens vam banyar amb la mare a l’estany de dalt del cim… Aquell dia, la nuesa em va fer sentir molt bé, em va ajudar a vèncer una por i a sentir-me bonica amb la muntanya; ara, dins del llit, la nuesa em feia mal, es convertia en la meva presó, em limitava, em feia adonar que no tenia res, només el meu cos, i que si sortia del llit, això encara es feia més evident; em vaig saber molt pobre, molt desposseïda de tot i molt lluny de tot arreu.

I vaig tenir ganes de fer un pipí; unes ganes molt fortes. Però no sabia si podia sortir de l’habitació, i em feia sentir molta incomoditat intentar-ho portant només la tovallola.

Em vaig aixecar, em vaig embolicar amb ella, i vaig avançar fins a la porta. Era tancada amb clau. Vaig tornar al llit, perquè no sabia realment què fer. Però les ganes de fer pipí anaven a més i em vaig tornar a aixecar; em vaig espantar molt, perquè em pensava que m’ho faria a sobre i no em volia ni imaginar la reacció de l’Elisenda si això arribava a succeir. Vaig picar contra la porta diverses vegades.

-Elisenda! Elisenda! Em sents?

Vaig repetir els crits durant una estona.

Quatre minuts després, vaig sentir unes passes. Algú estava posant una clau a la porta.

-Ja va! -era la veu de l’Elisenda -. Què et passa, ara? Pesada!

-M’estic pixant! No puc més.

-Ai! Aquesta previsió! Quan passi tot aquest tràfec de la roba, ens haurem d’asseure i parlar seriosament d'horaris i de normes. Has d’aprendre moltes coses! No pot ser que em facis agafar aquestes enrabiades.

-D’acord.

-Recordes on és el WC?

-Sí.

-Doncs ves-hi, de pressa, i torna sense enredar-te amb res; no m’agrada que et passegis per la casa amb aquesta fila! Mentre hi vas, obriré la finestra i faré una mica d’ordre, que això sembla un camp després de la batalla.

Vaig caminar, embolicada dins la tovallola, fins al pis de baix. En realitat, no recordava on era el WC; li vaig dir que sí, a l’Elisenda, perquè em va fer cosa dir-li que no; em feia por dir res que li donés una excusa per tractar-me malament. 

Un cop a baix, em vaig apropar a la cambra de bany; sabia que la saleta del WC no era molt lluny de la cambra de bany, i a partir d’aquí vaig començar a investigar. Vaig provar una porta, i res; no s’obria. En vaig provar una altra, i tampoc. La tercera que vaig provar es va obrir, i darrere hi havia el Santi assegut davant de la taula d’un despatx; anava vestit molt elegant. En veure’l, el cor em va fer un salt i vaig envermellir.

-Ui! Perdó. Estava buscant el WC.

-Fas mala cara, bonica… Estàs bé?

-Sí… No ho sé… Però sí, sí… Estic bé… -. En realitat estava molt avergonyida que el Santi em veiés així, amb la tovallola, i no aconseguia respondre-li amb coherència.

-El WC és al fons del passadís. Vols que t’hi acompanyi?

-No… No cal, no cal…

-Escolta, Aurora, no t’enfadis amb l’Elisenda… Té un caràcter de mil dimonis, però en el fons és un tros de pa.

-D'acord…

-He sentit tots els crits, i… perd els estreps… Sempre li ha passat. A mi, també em crida, saps?

-Ja…

-Si en algun moment, et sents malament, m’agradaria que m’ho diguessis. Em pots demanar qualsevol cosa que necessitis. D’acord, bonica?

-D’acord, moltes gràcies.

Vaig tancar la porta, més tranquil·la, i vaig caminar fins al final del passadís. El Santi m’havia sorprès; m’havia parlat d’una manera molt amable; tant, que la vergonya inicial se m’havia esvaït. Rere la porta del final del passadís, hi vaig trobar el WC. Vaig deixar la tovallola blanca damunt d’una tauleta a on hi havia perfums i cosmètics, vigilant molt bé que res no pogués tacar-la. Vaig asseure’m a la tassa, que estava glaçada, i mentre vaig fer pipí em vaig adonar que les cames em tremolaven; suposo que encara estava nerviosa. Quan vaig acabar, vaig estirar la cadena i vaig rentar-me les mans amb aigua freda, sense sabó, perquè no n’hi havia. Em vaig tornar a embolicar amb la tovallola i vaig pujar a l’habitació.

Quan hi vaig arribar, l’Elisenda m’acabava de fer el llit.

-Escolta’m bé! Són les onze del matí. Fins a les cinc, res d’anar al lavabo. Has d’aprendre a aguantar! Em sents? I no crec que hagis de necessitar res més, per tant, no m’has d’avisar per res. A l’hora de dinar et vindré a buscar jo, no cal que em cridis.

-No dinaré aquí?

-Aquí? A l’habitació? Com una marquesa? -va fer l’Elisenda, gesticulant; i va esclafir a riure. Va ser la primera vegada que la vaig veure riure -. No, xicota. En aquesta casa es dina al menjador. Però ja et vindré a buscar jo. Tu no facis res.

Va girar cua i va sortir de l’habitació sense oblidar-se de fer dues voltes de clau.

Jo vaig respirar fondo amb una certa resignació; tornava a estar tancada. Em vaig apropar a la finestra dels rombes de colors, la vaig obrir. Allà fora, s’hi estenia la verdor del bosc. Vaig desitjar ser enmig dels arbres i caminar lliure com qualsevol bestiola de la naturalesa. L’únic consol d’estar tancada allà a dins era el fet de no tenir a prop l’Elisenda. Vaig relaxar la ment contemplant les papallones que volaven d’una flor a l’altra, els ocells, els caps dels arbres que es movien amb el vent, insectes de tota mena, i un silenci enriquit per una bonior de minúsculs sons naturals. Vaig estar així uns deu minuts, després vaig tornar fins al llit, em vaig desfer de la tovallola i vaig lliscar enmig dels llençols.

-Clara, com m’agradaria que fossis aquí! -vaig expressar en veu alta. I va ser llavors quan la vaig veure. La seva imatge va sostenir-se al llarg de cinc segons. Era dreta, al costat de la finestra on jo era feia tot just uns segons, mirant-me fixament. Portava un vestit negre molt antic, i els cabells molt llargs i del mateix color que el seu vestit i els seus ulls. La seva pell era blanca com una satalia. No somreia, però no semblava trista ni enfadada; la seva mirada em va semblar més aviat encuriosida. Em vaig espantar tant, que no vaig ser capaç de pronunciar cap mot. Era la Clara, amb tota seguretat; tenia el mateix rostre que jo havia vist a la fotografia de la tomba. Quan va desaparèixer, no em podia creure el que acabava de succeir. Sentia una barreja de por, alegria, sorpresa… i altres substantius als quals no sabia posar ni nom.

-No! No te’n vagis! -vaig exclamar -. M’he espantat una mica, però et prometo que no et tindré por. Torna!

I així vaig estar una bona estona dins del llit amb els ulls clavats a la finestra.

Tres hores després l’Elisenda em va venir a buscar per baixar a dinar.

Boires de cotó de sucre

La nena s'ha dutxat i surt de la cambra de bany embolicada dins d'una tovallola que se subjecta amb les mans. Corre fins al menjador amb la intenció de preguntar a la seva mare quina roba s'ha de posar, i, sense adonar-se'n, es deixa el ram de flors damunt del bidet. La seva mare, quan la veu, s'esparvera, perquè a casa hi tenen convidats. Enutjada, la renya amb contundència, bo i fent-li veure que quan hi ha convidats no s'ha de deixar veure mai sense el ram de flors. Els convidats, que són la tieta Rosa i l'oncle Joan, riuen amablement i diuen a la nena que no s'amoïni, que són de la família, i que, fet i fet, tots naixem sense ram. La mare els corregeix, fent-los un gest de complicitat que la nena no arriba a veure, i els diu, estrafent la veu per a semblar més convincent, que la cigonya, quan du les criatures, ja les du amb ram de flors, i que les persones decents han de dur el ram a dins i a fora de casa. El fet és que la nena se sent molt avergonyida; hauria d'haver-se assegurat que no hi havia convidats. Angoixada, se'n va corrents a la cambra de bany a recollir el feix de satalies embolicades amb el vel de color de neu, i se'n torna al menjador, subjectant-se la tovallola amb l'única mà que li queda lliure. Demana perdó als oncles per la seva poca prudència, i es fixa, encuriosida, en el pom de clavells vermells de la tieta Rosa, i en els geranis bigarrats de l'oncle. Tant l'oncle com la tieta subjecten el ram amb la mà esquerra. De tant en tant, es cansen, i el canvien de mà. La seva mare, que va en bata, subjecta un ram de margarides un xic pansides.
Els oncles xerren manyacs amb la nena. Li pregunten que com li va l'escola, que si li han portat moltes coses els reis, i que si ja s'ha assabentat que a França han construït un parc d'atraccions ple de ninots, d'aquells que surten per la tele. Es veu que els ninots ballen per tots els racons del parc, i fan petons i abraçades a tothom. La nena, amb timidesa, va fent que sí amb el cap, i alhora s'acosta a la finestra per a veure quin temps fa; té ganes d'anar a jugar al carrer amb el seu veí. Unes boires immenses i flonges suren dessota un cel blau diàfan. La tieta Rosa li explica que les boires són de cotó de sucre, i que damunt de les boires hi viuen uns nens molt bons, que passen el dia jugant amb els angelets, i que de vegades ploren. I és quan ploren els nens de les boires que plou al món. I si les boires són blanques, vol dir que els nens estan contents i que no plourà. Segur que ara els nens estan saltant com bojos amb els angelets. Li explica, també, que els angelets tenen poms de flors amb tots els colors de l'arc de Sant Martí, i que els dies que els nens de les boires ploren, els angelets llencen les flors enllà dels núvols perquè els nens estiguin contents. Llavors, totes les flors formen un arc que té els set colors de l'espectre. La nena se l'escolta embadalida i se'n torna a la cambra de bany a vestir-se.
Quan els grans es queden sols, la mare de la nena agraeix a la tieta Rosa les paraules que ha dirigit a la seva filla. Cal protegir la innocència de la nena, perquè només té onze anys. Déu faci que conservi durant molt de temps aquesta puresa tan bonica! Després els diu que la disculpin, que el ram de margarides se li està pansint, i que va un moment al balcó a agafar-ne un altre, perquè si no se sent com una pengim-penjam.

*

La nena surt al carrer i es troba amb el seu veí, el Josep, que du un ram de roses blanques. La nena esclata a riure i li assenyala el ram amb el dit, etzibant-li amb una cantarella que és un ram de nena, perquè les roses són de nena. El Josep envermelleix i li respon que no, que de cap manera, que els nens, si no tenen més de tretze anys, també poden dur roses, i que el mes que ve ja podrà portar rams amb flors que no siguin blanques, perquè farà els dotze, i que ella, en canvi, s'haurà d'esperar fins a l'estiu.
Corren, tots dos, fins als afores. S'enfilen al turó de les alzines sureres, i baixen fins a la vall de les tulipes. Arriben al prat del costat del riu, i juguen a llançar pedres damunt de l'aigua i a fer-les rebotar.
El Josep deixa el ram damunt de l'herba, i la nena, quan se n'adona, fa un xiscle i esclata a riure. El nen la mira amb expressió divertida i li diu que no passa res, que aquí ningú no els veu, i que sense el ram podrà llançar millor les pedres. La nena diu que ella es moriria de vergonya si no tingués el ram a les mans. El nen li fa veure que s'està millor així, sense haver de sostenir res, i li proposa que ho provi, que ell no mirarà. I es gira d'esquena. La nena, poruga, intenta de deixar el pom a terra, damunt d'una pedra grossa i plana que reposa sobre l'herba; però tan aviat com el deixa, el torna a agafar d'una revolada, rient i envermellint, molt nerviosa. A l'últim, després de diversos intents, el deixa del tot i agafa una pedra per a llançar-la al riu. El nen es tomba i la contempla; gaudeix amb l'espectacle dels seus braços lliures, estesos, tots dos, al costat del vestit de sanefes rosades, i observa els seus cabells rossos voleiant al vent. La nena torna a xisclar i es tomba d'esquena, recordant-li que havia promès no mirar-la. Ell diu que no passa res, que tots dos estan igual, i que ha de reconèixer que s'està molt millor així. La nena comença a córrer, aixeca els braços enlaire, i sent les pessigolles del vent a la pell i l'escalf dels raigs del sol de la tarda. Una electricitat estranya li recorre el cos des del capdamunt del cap fins a la punta dels peus. Agafa pedres amb les dues mans, tronquets, fulles, fang... Plora de felicitat.
S'estan així, amb les mans lliures, uns vint minuts, i tot seguit el Josep li proposa de mullar-se els braços al riu, només fins als colzes. Els ulls de la nena s'il·luminen i fa que no amb el cap. El nen li pregunta que per què no. Ella li respon que no ho sap, i envermelleix. S'acosten al riu i, a poc a poc, es mullen els caps dels dits com si volguessin fer pessigolles a l'aigua. Senten la fredor del desglaç i s'enlluernen amb els granellons de sol que el corrent desbocat reflecteix. Endinsen més les mans, i una mica més, i encara una mica més. Introdueixen els braços fins als colzes i comencen a riure com bojos. Ploren de tant riure.
Sobtadament, senten una veu agra al seu darrere. “Què nassos se suposa que esteu fent, desvergonyits?” Es tomben i descobreixen dos policies municipals que se'ls miren com si fossin assassins en sèrie. Cadascun dels policies du un ram de flors oficial; hortènsies blaves embolicades en un paper daurat. “Ara fareu el favor de dir-me com us dieu i a on viviu!”, crida un d'ells. La nena, nerviosa, s'amaga les mans al darrere. “Ara et fa vergonya... eh!”, diu l'altre policia, i, compadit, agafa unes quantes flors de les del seu ram i improvisa un pom més petit que passa a la nena. L'altre policia fa el mateix amb el nen. “No podeu anar així pel món.”, els diuen.

*

-Veuràs, criatura, arriba un moment que les persones ens fem grans i... -el seu pare estossega, envermelleix, ho torna a intentar -... un dia, ens sentim neguitosos i... deixem el ram de flors a terra... i...
La nena se'l mira amb els ulls molt oberts, i en sentir això del ram de flors a terra, acota el cap i també envermelleix.
-Vine tu a parlar amb la teva filla, que això és cosa de dones! -exclama el seu pare, sortint de l'habitació de la nena i traient el cap al passadís, amb la intenció que la mare de la nena l'escolti.
-Si vinc, l'escanyo! -xiscla la seva mare des de la cuina -. On s'ha vist que la policia t'hagi de dur la filla a casa sense ram de flors! I s'ha estat així amb un nen! Valga'm déu! Tots dos sense ram de flors al bosc! -la dona s'acosta a l'habitació.
-Només jugàvem. -gemega, la nena.
-Ja ho sé, princesa. Però... -fa el seu pare -...com t'ho podria explicar?
-No li has d'explicar res! -el talla la seva dona -. És ben clar! Anar sense ram pel carrer és un pecat dels més grossos. I més amb un nen!
-No estàvem al carrer, mama, érem al riu!
-Encara m'ho fas venir més bé. Sols al riu! Mare de Déu Santíssima! ¿No t'adones de l'escàndol que representa? Ens acusaran de no ensenyar-te valors! Que sigui l'última vegada que em fas passar una vergonya com aquesta! Em sents, criatura?
La nena fa que sí amb el cap i plora en silenci. Es mira el ram de flors que el seu pare sosté gairebé sense adonar-se'n; orquídies d'un color com castany terrós, molt elegants; el seu pare sempre ha estat un senyor molt elegant. La seva mare du les margarides de sempre; les que sosté mentre fa les feines de casa. La nena aguanta d'esma les roses blanques amb cues punxegudes que els seus pares li han entaforat quan ha arribat a casa escortada pels policies. Mai més no farà passar vergonya a la seva mare, n'està segura; però no pot evitar de sentir-se una mica trista quan pensa que mai més tampoc no sentirà l'estranya sensació de tenir les dues mans lliures i de poder abraçar el vent amb els palmells oberts i els braços enlairats.
Aquella mateixa nit, venen a sopar uns amics dels seus pares; la Maite i el Felip. La Maite du un pom de roses vermelles; molt clàssic, però molt passional. El Felip porta cinc lliris embolicats en un paper de vellut negre. El seu pare i la seva mare també van molt elegants; el seu pare encara sosté les orquídies i la seva mare aguanta un pom de roses grogues. La nena, de l'habitació estant, sent com parlen.
-Avui la nostra filla ens n'ha fet una! -exclama la seva mare. I tot seguit narra tot el que ha passat; i la vergonya i el dolor profund que ha sentit en descobrir la nena palplantada davant la porta de casa, enmig dels dos policies.
-Són coses de l'edat -diu la Maite amb veu de flauta -. És l'adolescència. Vivim uns temps en què els nens ja no són el que eren. De sort que ara estan fent un munt de parcs d'atraccions molt i molt infantils, i força educatius, i els hem d'aprofitar. A França, n'acaben d'inaugurar un.
-Sí. Ja ens ho ha explicat la meva cunyada -diu el seu pare -. Es veu que hi surten tots els ninots de la tele, oi?
-Sí -fa el Felip -. Surt l'Osset Castanyeta, el Conillet Xuxuquet, els angelets de les boires de sucre i els nens de caramel, que salten i salten sobre les boires. Oh, tu! Són una monada!
-Això és bonic! -exclama la seva mare -. I no tota la porqueria que els infants es troben pels carrers! Oh, déu meu! Que difícil que és aconseguir que continuïn sent nens!

*

L'avió s'enlaira amb una empenta tan forta, que la nena se sent literalment encastada a la butaca. De seguida descobreix per la finestra el matalàs de boires de sucre que s'estén com un mar damunt de la terra de les persones. La nena pensa en el parc d'atraccions de França, en l'Osset Castanyeta i el Conillet Xuxuquet; els seus pares han estat molt bons en regalar-li aquest viatge. Tomba la vista cap a la seva mare, que sembla molt espantada; sempre li ha fet por volar. La nena no entén per què té por; fet i fet, si l'avió caigués, el mar de boires de sucre el sostindria, i ella podria jugar amb els nens de les boires i amb els angelets que sostenen els rams de flors de colors bigarrats. Torna a mirar per la finestra, cercant els nens, però no els veu; tampoc no albira els angelets. De sobte, se li acut una idea. Amb molta educació, demana permís als seus pares per anar al lavabo. S'aixeca, i camina pel passadís, enmig de les butaques, fins ben arran de la cabina del pilot. Torna a mirar per la finestra que hi ha just rere les cortines que la separen de la zona de butaques dels passatgers. Escruta de nou els núvols i no hi veu cap nen ni cap àngel. Al seu darrere hi ha una altra porta, i un senyal que prohibeix el pas. Sospita que deu estar tancada amb clau. Fa el gest de moure el pom, i, davant la seva sorpresa, la porta se li obre; unes escales de caragol baixen fins a una estança inferior. S'hi dirigeix, veloç, abans que no la puguin veure. L'espai és molt estret i sent el soroll eixordador dels motors i del vent. Es descobreix envoltada de màquines estranyes i de tubs que no sap per què serveixen. En una de les parets, hi veu una porta amb un símbol de perill imprès al damunt. Sap que és una sortida d'emergència. Al costat de la porta hi ha un botó vermell que deu servir per a obrir-la. Sent una mena de pessigolleig a la panxa. Amb el ram de roses blanques a les mans, s'hi acosta, gairebé reptant. Posa el dit al botó i la porta s'obre de cop. Un corrent d'aire gèlid la xucla amb brutalitat, com si la nena no fos res més que una ploma d'au dins d'un cicló. Surt disparada cap a fora de l'avió, amb el ram de roses blanques agafat amb ànsia. Els raigs del Sol del migdia l'enlluernen. El vent li fa fimbrar la roba i mai no ha tingut tant de fred. Se sent caure, i caure, i caure. No té gens de por, perquè sap del cert que arribarà al matalàs de cotó de sucre i que els angelets i els nens de les boires jugaran amb ella.

* * *

J.S.

Conte presentat en el 15è Premi de narrativa curta per Internet TINET

Primera edició en ePUB i PDF: juny de 2012. Aquest relat fou presentat en la 15a edició del Premi de narrativa curta per Internet TINET, inclòs dins el cartell de Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2011-2012 convocat per l'Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, amb el patrocini de la Diputació de Tarragona. Publicat a www.tinet.cat. Distribució sota llicència "Reconeixement – No Comercial – Sense Obra Derivada (by-nc-nd) 3.0 Espanya" de Creative Commons.

Uns dies als llacs de la Maragda (XV)

 

La camisa de dormir feia esgarrifar; tenia taques enormes d’un color fosc i força lleig, i unes boires verdoses que feien que semblés un quadre abstracte. El verd era pel fet d’haver-me assegut a l’herba i d’haver-me arrossegat quan sortia de la tomba. No veia la manera d’evitar que l’Elisenda descobrís la brutícia. Si tornava a la casa en aquell mateix moment, no tindria temps ni de netejar la camisa ni assecar-la abans que me la trobés així. I si la rentava en alguna bassa o en alguna font abans d’anar cap a la casa, igualment trigaria massa estona a assecar-se, i jo no tenia cap altra roba per posar-me. De tota manera, l’Elisenda, aquell mateix matí, m’havia semblat més comprensiva que a la nit anterior quan em va pegar; vaig pensar que potser m’entendria; al capdavall, no m’havia pas embrutat expressament.

La meva esperança es va esvair al llarg del primer segon en què vaig trepitjar l’edifici. L’Elisenda semblava que m’estigués esperant.

-Ah no! Això sí que no! Mira que he intentat ser moderna, parlar, dialogar… Mira que he sigut empàtica i que m’he posat a la teva pell! Però res! Et dono la mà i m’agafes el braç sencer! -va exclamar, cridant com si estigués posseïda. Les ninetes dels ulls se li movien cíclicament de dreta a esquerra en una mena de tremolor estrany.

El cor se’m va accelerar; no sabia què dir. Quan em va tenir a prop, em va copejar l'orella amb la mà oberta. Vaig sentir un dolor intens i em vaig posar a plorar. Tot seguit em va arrossegar fins a la cambra de bany de la planta baixa, i allà em va arrencar la camisa de dormir. Cridant, em va dir que entrés a la banyera, a la més petita de les dues que hi havia. Encara no tenia aigua. Va obrir l’aixeta de bronze, i un raig intens va començar a emplenar-la.

-Porca! Quina roba et posaràs ara, eh! Digues! Les úniques peces decents que tens són a la rentadora! Mereixeries que et tingués despullada! Com la marrana que ets!

La ira no se li calmava, i en sentir això últim que havia dit, em vaig anguniejar molt. Em feia por el que pogués decidir, perquè era veritat que no tenia roba. Ja prou cohibida em sentia per ser nua davant d’ella d’aquella manera, que no suportava imaginar que decidiria fer amb mi. I no m’atrevia a dir res. Ella m’anava fregant amb una pastilla de sabó a mesura que s’anava omplint la banyera amb aigua gèlida.

-La voldries calenta, oi? Doncs gelada! Gelada del riu, la sentiràs!

Quan l’aigua em va arribar més amunt del melic, em va llançar la camisa de dormir bruta al damunt i em va posar una altra pastilla de sabó a les mans.

-Va! Renta't! El que has embrutat no ho posaré pas a la rentadora! Si jo et rento la merda a tu, com a mínim, neteja tu la teva porqueria.

I sense protestar vaig anar fregant la tela de lli tan enèrgicament com podia. Les taques d’herba no hi havia manera que sortissin.

Hi va haver un moment en què ella es va aixecar, va respirar fondo diverses vegades i va tancar els ulls, com si intentés relaxar-se. Jo continuava fregant el lli dins de l’aigua. Només s’escoltava la seva respiració, el frec del sabó sobre la tela que jo encara feia, i els meus vagits del plor, que no aconseguia aturar-me.

-M’haig de calmar… M’haig de calmar… -anava repetint ella -. Aquestes enrabiades no van bé per la meva tensió. Després passa el que passa! M’haig de calmar!

I continuava respirant fondo.

-Avui t’estaràs al llit. -va dir tres minuts després. Semblava més asserenada -. Ara, quan acabem de rentar-te, t’embolicaràs en una tovallola, i aniràs directa a la teva habitació. Et ficaràs al llit, és l’única manera on pots estar quan tota la teva roba s’està rentant.

-Em podries deixar un pijama o una altra camisa de dormir? -em vaig atrevir a demanar-li amb un fil de veu ara que la veia més tranquil·la.

-Doncs no! No puc! No puc! -semblava que es tornava a esverar -. Digues-m'ho tu, com ho faig! Què vols? Que et busqui una peça d’algun armari vell i te la deixi posar sense desinfectar-la? Això és el que vols? Pensa que la camisa que has embrutat te la tenia preparada des d’abans-d'ahir perquè m’imaginava que arribaries de Barcelona amb la merda de pijames que porteu avui les mosses. Les coses no es fan malament! Entens! Aquí, no es fan malament!

No em vaig atrevir a respondre-li. Ella em va acabar de banyar sense pronunciar cap paraula més, i jo no vaig deixar de fregar la camisa de dormir des de dins de l’aigua fins que em va demanar que m'esbaldís i sortís. Em va eixugar el cos com si tingués tres anys; també els cabells amb un assecador. Tot seguit, va agafar una altra tovallola neta de les que estaven penjades a la paret i em va fer un gest assenyalant la porta amb expressió de menyspreu. Vaig sortir embolicada dins la tovallola i vaig caminar directa fins a la meva habitació. Un cop allà no sabia si ficar-me al llit o quedar-me asseguda a l’escriptori. Com que ella havia dit que em fiqués al llit, va ser el que vaig fer, però llavors vaig dubtar de si ficar-m’hi amb la tovallola o sense res. No volia que s’enfadés una altra vegada. A l’últim, em vaig desembolicar la tovallola, la vaig deixar ben plegada damunt d’una cadira i em vaig ficar dins del llit. Allà vaig plorar una bona estona en silenci mentre els raigs de Sol m’il·luminaven directes des de la finestra; en aquesta hora ja travessaven el rombe verd i una mica el lila. A fora, el dia brillava preciós, però jo em sentia molt perduda. Vaig recordar la veu de la Clara al cementiri, i em vaig sentir una mica menys trista: “No passa res. No t’amoïnis. Tot està bé.”

Uns dies als llacs de la Maragda (XIV)

L’herba sota les plantes dels peus va ser un descobriment. De primeres, amb una mica d’angúnia, fins i tot de por o de fàstic per si trepitjava alguna realitat desconeguda que em pogués fer mal o embrutar la pell. Temps després, però, el meu cap va entendre que el que s’embruta es pot netejar, que al capdavall la terra ens estima, i que de tant en tant se sent feliç de rebre’ns com som. Aquest aprenentatge, però, va ser progressiu, no puc parlar d’una il·luminació instantània. En aquell moment, només em vaig deixar anar. 

Tot va començar amb el goig d’anar amunt i avall escoltant els cants dels ocells mentre la lluminositat del Sol del matí m’escalfava. El lli de la tela que em cobria era prim, la camisa de dormir, que m'anava gran, m’arribava fins als genolls, i a sota hi havia el meu cos nu. Jo, a poc a poc, em vaig deixar de sentir com una intrusa en aquell indret, i em vaig convertir en una actriu més d'aquell sorprenent teatre natural.

L'herba, a frec de la pell, la sentia humida per la rosada del matí, i cada pas em feia notar els dits dels peus trepitjant un teixit viu; com una catifa suau, però amb un punt de frescor que em pujava per les cames. Mai no havia caminat descalça en un jardí com aquell, que semblava un món a part, envoltat de murs alts i d’arbres que s'alçaven com guardians silenciosos. La verdor es desplegava davant meu com un tapís irregular. Prop de la casa, hi havia rosers amb flors vermelles i grogues que despreníem una olor dolça quan hi passava a prop. Com més m'allunyava, més salvatge es tornava tot, i l'herba començava a aparèixer alta en alguns punts, amb flors silvestres escampades aquí i allà, i els arbres –pins i roures vells– creaven ombres que dansaven amb el vent. 

Vaig caminar sense rumb fix, per intuïció, i em vaig aturar un moment per tocar una fulla que em va semblar que tenia una textura curiosa. Vaig tancar els ulls, imaginant que era al llac de la Maragda, amb la mare al costat, rient i esquitxant-nos totes dues. Però no hi havia ningú, només jo, i aquella casa, ara un xic allunyada, amb les seves finestres gòtiques, que semblaven ulls observant-me. Em vaig preguntar si l'Elisenda em vigilava des d'allà dins; potser sí, però en aquell instant no m'importava gens, de tan bé com estava.

De sobte, darrere d'un grup de bardisses espesses, vaig descobrir una zona amb unes estructures inquietants. Costava arribar-hi, perquè el terreny no estava cuidat, i vaig haver de superar la inquietud de no saber què podia estar trepitjant, ja que l’alçada de les herbes em feien perdre de vista els meus propis peus. Aquí, el jardí s'havia convertit en un racó encara més oblidat; la qual cosa el feia més interessant. La meva curiositat m’entossudia a avançar, perquè a molt pocs metres hi veia un mur baix de pedra cobert de molsa i heura, i al seu endins, una petita clariana amb làpides antigues; era un cementiri. No m'ho hauria imaginat; allà, dins del mateix jardí de la casa, hi havia persones enterrades. 

No hi vaig veure gaires làpides, potser una desena; algunes inclinades, o mig tortes, com si el temps les hagués anat enfonsant. Els noms i les dates estaven gravats en pedra; algunes, del segle XIX; altres, del XX; noms com "José María" o "María Luisa", amb creus senzilles al damunt, i sanefes elaborades que reproduïen branques d’arbres, sants, creus, angelets… Vaig sentir una esgarrifança, no pas de por, sinó per la sensació de la mort que flotava dins l'aire; i potser per l’olor de terra humida i de fulles podrides. 

Em vaig aturar davant d'una làpida més petita que les altres; estava una mica enfonsada, com si la terra hagués cedit pel seu pes. Vaig llegir el nom: "Clara Isabel, 1945-1957". Quan va morir tenia dotze anys, els que jo tenia en aquell moment. I allà, incrustada a la pedra, em miraven els seus ulls des de dins d’una fotografia petita, en blanc i negre, descolorida pel temps, però encara visible. Era una nena amb els cabells llargs i un vestit semblant als que l'Elisenda m'havia ensenyat aquell mateix matí; tenia un somriure tímid que semblava congelat en el temps. Vaig sentir com si els seus ulls em travessessin. Qui era? Què li havia passat? Vaig fer un pas més per veure-la millor, i de cop, el terra va cedir sota els meus peus.

Les meves cames es van enfonsar dins la terra negra fins a l’altura dels genolls. Em vaig quedar clavada, sentint a les plantes dels peus la buidor de la cavitat de la tomba; no sabia si trepitjava fusta, fang, pedres, ossos… La meva imaginació visualitzava la pitjor de les possibilitats. Em vaig posar a plorar i a cridar. Va ser llavors quan vaig sentir una veu de nena que em consolava:

-No passa res, no t’amoïnis. Tot està bé.

La vaig escoltar com si estigués ben bé allà, al costat. Tenia un timbre melós i em feia sentir bé. Potser el més normal hauria estat que davant una veu que sortia del no-res, m’hagués espantat, però el cas és que em va tranquil·litzar. 

Amb les cames clavades dins la tomba, vaig asseure’m a terra, i a poc a poc vaig anar traient els peus; els tenia negres, bruts d’una mena de fang estrany. Em vaig anar apartant de la tomba sense deixar d’estar asseguda a terra, lliscant per l’herba cap enrere, i de seguida que vaig poder, em vaig posar dreta. Tan bé com vaig ser capaç, em vaig netejar una mica les cames i els peus amb unes fulles. 

Vaig escrutar el meu voltant per si descobria la persona que m’havia parlat; havia de ser una nena. Com que no vaig veure ningú se’m va acudir que potser havia estat la Clara Isabel; al capdavall, m’havia ficat dins la seva tomba. Vaig pensar que era estrany que m'hagués parlat en català. És clar que, els fantasmes devien conèixer totes les llengües del món. 

Encara avui, tants anys després, no trobo una explicació per tot el que em va succeir aquells dies. Però no vaig tenir por, més aviat vaig sentir una gran tranquil·litat.

Uns dies als llacs de la Maragda (XIII)

 

XII

El matí va arribar i em va despertar un raig de Sol que travessava el vidre colorit de la finestra gòtica, concretament el rombe verd gemat. No sabia quina hora era, el mòbil s’havia quedat al cotxe. Estava incomunicada i sense equipatge. Havia de fer un acte de fe per creure’m que la meva mare realment havia marxat sense dir-me adeu; si el Santi l’hagués matat i enterrat, la situació seria la mateixa que ara. Havia de confiar en el Santi per creure que ella estava bé i que se n’havia anat a casa. Això ho escric molts anys després amb un cert sarcasme, però en aquell moment la situació m’angoixava fins al punt d’imaginar o de témer situacions catastròfiques que segurament estaven més al meu cap que en qualsevol altre lloc.

Em vaig aixecar del llit i em vaig apropar a la finestra; em sentia rara pel fet de caminar amb aquella camisa de dormir tan antiga, com dins d’una tenda de campanya de lli, sense cap peça de roba que se m’arrapés a la pell; i descalça.

Més enllà de l’ampit de la finestra, obrint-la una mica, hi vaig descobrir la part del darrere del jardí de la casa. La intensitat dels arbres, i aquell sol tan bonic, van fer que descobrís un paisatge molt diferent del d’ahir a la nit. L’indret apareixia lluminós, de colors bigarrats, amb flaire de pins i d’herba humida; ni un camí, ni una construcció, només herba i bosc, i més enllà la taca blava del pantà del Burguillo, que en aquell moment encara no sabia com es deia. Em van venir ganes de sortir i de posar-me a caminar entre els arbres sense rumb, de respirar de prop tot allò que veia. I just mentre pensava això, vaig sentir que s’obria la porta de l’habitació.

-Ja t’has despertat, bonica! -va dir l’Elisenda. I es va acostar cap a mi.

Em va posar les mans a les espatlles, em va mirar als ulls, i em va abraçar -. M’has de perdonar -va dir -. Ahir et vaig pegar, i no ho havia d’haver fet. Tot és molt nou per tu, i devies estar nerviosa i trista. Em vas fer perdre el control i… En fi, que em sap greu.

Parlava amb una veu suau, i semblava sincera; jo no sabia què dir-li. Vaig abaixar la mirada, i va continuar parlant.

-Espero que puguem arribar a tenir una relació de confiança, que aquell mal moment d’ahir no ho espatlli tot. Creus que podrem?

Vaig fer que sí amb el cap; no se m’acudia de quina altra manera podia respondre. I ella no callava.

-A poc a poc, t’aniràs acostumant a aquesta casa i les seves normes; prometo no pressionar-te; tindré més paciència. -va dir, i em va fer un petó a la galta -. Ara vine que totes dues buscarem roba per a tu. Tens l’armari de l’habitació buit, i l’hem d’omplir.

Em va agafar de la mà i em va portar fins a una altra sala, no gaire lluny de la meva habitació, que feia olor de resclosit. Allà hi havia un llit individual i un altre armari, igualment antic i enorme. A dins, s’hi amuntegaven moltes peces de roba; en va anar traient unes quantes i posant-els damunt del llit.

-Aquest vestit és preciós, oi? Mira: de color d’os i brodat a mà. I aquí hi tens una faldilla plisada; has vist quins quadrets? I una brusa blanca amb blondes. Fixa’t quina col·lecció de faldilles plisades. Te les emprovaràs i em diràs quines et van bé; eren d’una nena de la teva edat. T’agrada aquesta roba? Digue'm, de debò, el que pensis, no tinguis por.

-I algun pantaló? -vaig gosar proposar davant del seu oferiment.

-Un pantaló? -va respondre una mica seca.

-Sí. Uns texans o una cosa així. Per quan no sigui diumenge, ni festa. Si no, semblarà que vagi sempre mudada.

-És clar… Però aquests vestits que et trec tampoc són gaire de mudar, saps?

-Però són massa bonics pel dia a dia -vaig respondre, sorpresa de la meva pròpia valentia.

-És que… Com t’ho diré? El Santi i jo no som gaire moderns, no ens va l’estil d’avui dia. Tant ell com jo pensem que una nena ha d’anar vestida amb roba de nena.

-Però a mi m’agrada dur texans. Fins i tot en tinc alguns que tenen forats.

-Forats?

-Sí. És moda.

-Ai filla! No, no… No podrà ser. Mira ara… Ets aquí, i jo soc la teva mare ara.

Sentir això em va fer mal a la panxa, com si m’haguessin clavat una agulla. No vaig dir res. Ella va continuar parlant.

-I com que assumeixo aquest paper amb molt de gust, un paper de mare atenta, però seriosa, crec que t’haig d’ensenyar bons costums, comprens? I crec jo, el Santi també, que la nostra filla ha d’anar vestida del que és: una nena.

-Jo no soc la vostra filla -vaig fer sense poder evitar-ho -. Ja tinc una mare! -l’expressió em va sortir com un renec.

-Ai petita! No et volia fer sentir malament quan he dit que ets la meva filla; però és que ho ets. Tens una mare? Bé… Ja ho veurem…

-Com que ja ho veurem?

-En tot cas, ara no és aquí; i, aquí, jo soc la teva mare, i el Santi, el teu pare… I trobo que és normal que nosaltres tracem les línies de la teva educació. Mira que estic fent un esforç per ser amable, per ser dolça. No m’ho posis més difícil.

No vaig dir res més perquè vaig advertir en aquesta última frase un to un xic esquerp. L’Elisenda em va seleccionar unes quantes peces de roba: vestits, faldilles, camises, jerseis, roba interior, fins i tot un vestit de bany negre i enorme, amb una mica de màniga; mai no havia vist un banyador amb màniga; em va dir que era per si anàvem a la piscina alguna vegada. També em va trobar unes sabates amb una mica de taló. Em vaig quedar sense pantalons, ni sabatilles esportives, ni samarretes estiuenques, ni roba esportiva. Quan li vaig demanar unes vambes, uns pantalonets curts i una samarreta per sortir a córrer, es va posar a riure.

-Bonica, les nenes d’aquesta casa no surten a córrer ni fan esport. Què en vols treure, tu, de fer esport?

No vaig entendre què volia dir la pregunta i no li vaig dir res més. Però tot se’m va fer estrany; em sentia al lloc equivocat sense poder evitar de ser-hi. Fins i tot les olors: la de la cuina, la del menjar, la de la roba, el perfum que feien servir, eren olors que no formaven part del meu món, com el senyal que em feia saber que jo era en territori hostil, lluny de casa meva. I el comentari de l’Elisenda quan va posar en dubte que jo tingués una mare tot dient: “Ja ho veurem…” M’emplenava d’angoixa; era com si darrere d’aquella expressió hi hagués més a dir que no m’havia explicat.

Un cop em va haver escollit la roba, me la va fer emprovar. Em va fer vergonya treure’m la camisa de dormir davant d’ella i anar-me emprovant la roba, fins i tot la interior, però no em vaig atrevir a demanar-li de canviar-me en privat; estava segura que em podia respondre amb la mateixa brusquedat que al vespre anterior, i a poc a poc em vaig anar acostumant al fet que ella em veiés sense roba.

De tota la roba que em vaig emprovar, només va descartar unes faldilles que m’anaven balderes. La resta semblava que estava confeccionada per a mi.

-De qui era tota aquesta roba? -li vaig demanar.

-D’una germana meva. Imagina’t si fa anys que la tinc.

De fet, l’estètica de la roba ja em feia veure clar que tot era d’una altra època; vaig pensar si algun dia podria tenir roba normal, com qualsevol altra nena; però això no li vaig dir.

No em va deixar posar la roba escollida encara, perquè l’havia de rentar; portava dècades dins de l’armari i va dir que era convenient posar-la a la rentadora. I com que jo no tenia més roba, perquè l’uniforme de l’escola s’estava rentant, va dir que m’havia de quedar amb la camisa de dormir, però que només seria per un dia, que demà ja tindria la roba neta i planxada. No em va fer gràcia haver de passar tot el dia amb aquella fila; semblava un fantasma enmig d’aquells finestrals gòtics, i a més, anava descalça. L’Elisenda va dir que el terra era net i que com que érem a l’estiu, no feia fred; que no em passaria res per anar descalça un dia. Em va sobtar que fos tan estricta en el tema de dur faldilles en comptes de pantalons i que, en canvi, veiés normal de fer-me anar amb aquella camisa de dormir i descalça tot el dia.

Vam baixar a la cuina. El Santi era assegut a la taula i em va dir bon dia, jo també el vaig saludar, una mica cohibida encara per la meva indumentària. L’Elisenda ens va treure embotit, pa de pagès, tomàquet, oli d’oliva, llet natural acabada de munyir; em va explicar que era d’una granja propera. L’esmorzar va ser molt bo, encara que jo no estava acostumada a la llet tan crua i em va costar una mica acabar-me-la.

Després d’esmorzar, l’Elisenda em va dir que avui podia fer el que volgués, que era el primer dia i que volia que em sentís feliç. Jo li vaig dir que m’encantaria sortir al jardí, perquè feia un dia preciós. Ella em va dir que ho entenia, però que anava descalça, i que potser millor deixar-ho per a l’endemà. Li vaig dir si no em podia deixar unes sabates, perquè les sabates no calia rentar-les com la resta de la roba. Es va posar a riure i em va dir que vestida només amb la camisa de dormir i les sabates de taló semblaria un xarxot. Jo no sabia que era un xarxot, però vaig entendre el que volia dir. Llavors vaig insistir-li que em deixés sortir igualment, que no m’importava trepitjar l’herba descalça. Va fer una expressió de dubte, i al final va dir que d’acord, però que quan tornés a entrar a la casa em rentés els peus i que vigilés de no trepitjar cap pedra o qualsevol altre element amb què em pogués punxar o tallar.

Vaig sortir al jardí, i va ser un gran encert anar descalça; mai no hauria imaginat que l’herba humida per la rosada, i que fins i tot la terra molla, fossin tan agradables al tacte dels peus; vaig perdre el sentit del fàstic pel que fa al fang i al sòl del bosc, i crec que en aquell moment, va néixer una altra Aurora.

Uns dies als llacs de la Maragda (XII)

Després de la conversa amb la mare, em vaig adormir. Recordo que vaig somniar imatges sense sentit; estava nerviosa i em sentia molt trista; em vaig deixar anar, i el fet és que la son va ser la protagonista de tot el trajecte.

Vam parar a dinar més enllà de les tres, a prop de Saragossa en una àrea de l’autopista. Jo tenia els ulls vermells perquè m’acabava de despertar i estava una mica espessa. Em van demanar un plat combinat de pollastre amb patates, però no tenia gaire gana. Vaig aprofitar per anar al lavabo, i mentre m’hi acostava em vaig fixar en les famílies amb què em creuava; es veien somrients i relaxades; els pares i els fills reien i xerraven de qualsevol ximpleria. Vaig desitjar ser un d’aquells nens o nenes, amb un pare i una mare que s’estimaven i que se’ls estimaven. També vaig sentir ràbia vers ells, gairebé odi, perquè tenien allò que, a mi, em faltava. Després em va saber greu sentir aquestes coses, però no ho podia evitar; trobava molt injust que la meva vida fos tan diferent; no li demanava tant, a l’existència; no em queixava només per queixar-me.

Vam reprendre el viatge i em vaig tornar a adormir. Em penso que em vaig despertar al cap de moltes hores amb la veu de la mare dient-me que ja arribàvem. Era de nit i gairebé no es veia res: una carretera que serpentejava enmig de les siluetes fosques de les ombres dels arbres.

Tot d’un plegat, ens vam desviar de la carretera per un camí de terra que obligava el cotxe a anar més a poc a poc. Cinc minuts després, arribàvem a una porta de reixa, flanquejada a banda i banda per un mur molt alt. La mare va fer una trucada i, en català, va avisar algú, probablement a l’Elisenda, i li va dir que ja havíem arribat. Cinc minuts després, van aparèixer, enmig de la negror, dues figures parsimonioses que duien un lot cadascuna. Mentre obrien la reixa, que grinyolava força, vam baixar tots tres del cotxe.

-Benvinguts! -va dir la dona -. Com ha anat el viatge?

-Hola, Elisenda! Quant de temps! -la veu de la mare es va tornar extremament càlida. Es va acostar a la dona i li va fer dos petons; després a l’home, que ho contemplava tot en silenci. El Xavi va fer el mateix, amb els mots justos de cortesia, i en acabat em va tocar a mi, que en aquella època detestava els petons protocol·laris de salutació. L’Elisenda feia olor de crema hidratant i el Santi de tabac i d’alguna cosa més que no sabia determinar i que era força desagradable. Eren una parella d’una seixantena d’anys. Ella tenia els cabells grisos, recollits en un monyo, i duia un vestit negre, que se’m feia antic; ell era calb i tenia una barba blanca força poblada; portava un tern d’aquells d’executiu que es veia força estrany en un lloc tan ple de vegetació.

Després d’una conversa breu de compromís, vam entrar de nou al cotxe, i la parella ens va convidar a travessar la porta de reixa i ens va anar indicant per on havíem de passar. El Xavi va aparcar arran d’un edifici immens, que semblava un castell gòtic, amb les finestres d’arc de mitja punta, i vidres que enmig de la falta de llum s’intuïen de colors. Quan vam ser de nou fora el cotxe, l’Elisenda va picar l’ullet a la mare i va dir:

-Bé, bé, bé! Jo crec que el que toca ara és que jo ensenyi l’habitatge a la nostra convidada d’honor mentre el Santi prepara unes copes per les persones grans. Us sembla bé?

I sense esperar cap resposta em va donar la mà i em va arrossegar suaument cap a l’interior de l’edifici.

La casa, per dins, era impressionant; tot estava atapeït d’elements decoratius medievals, o que pretenien semblar-ho: armes antigues penjades per les parets, mobles de fusta fosca amb sanefes rococó, vitrines atapeïdes de llibres, quadres de personatges desconeguts, belles dames renaixentistes, nenes amb vestits amb mirinyac, cavallers molt mudats, senyors d’altres segles. Amb ulls d’ara, reconec una barreja d’estils i d’èpoques força destralera, però en aquell moment em sentia molt impressionada per tot allò. A banda dels quadres, hi havia una armadura rovellada dempeus al costat de l’escala que pujava al pis de dalt, i feia molta impressió; semblava que es podia posar a caminar en qualsevol moment. A la planta inferior hi havia la cuina, que em va semblar immensa, amb fogons de gas i una llar de foc on hi havia una graella per fer brasa. Enmig de l’estança, s’hi estenia una taula que seguia l’estil de tota la casa.

-De normal, fem els àpats a la cuina -va dir ella.

Al costat de la cuina, el menjador s’obria amb una extensió sorprenent, feia olor de cuir i de fusta. Les parets estaven folrades de prestatges amb llibres. Semblava més una biblioteca que un menjador. La taula feia ben bé set metres de llarg, de forma rectangular amb els cantells arrodonits. Em va recordar a alguna de les taules de la casa Alegre de Sagrera, a Terrassa, on fa poc havia anat de visita amb l’escola. Al menjador, hi havia una altra llar de foc. Vam passar a la cambra de bany, també molt gran, amb una banyera individual i una altra que semblava una petita piscina. També hi havia una dutxa amb mampara, que es veia més moderna. No hi havia WC; el tenien en una altra sala independent, que era més reduïda, i més equipada, amb elements més de l’època actual.

Hi havia dos salons, el de rebre les visites, i el de les festes, va explicar l’Elisenda. Després es va aturar i em va mirar fixament.

­-Ara t’ensenyaré la part més important de la planta baixa.

Em va portar fins al fons del passadís a on hi havia una porta de fusta negra, que semblava més antiga que tot el que havia vist fins al moment a la casa; tenia una creu gravada a la superfície. La va obrir, i quan la vam travessar vaig descobrir una petita capella, com d’església romànica, amb el sostre en volta i tot fet de maons enormes de pedra antiga. Va ser entrar-hi, i sentir una frescor que m’arribava als ossos. La capella tenia cinc bancs austers, de fusta fosca, amb reclinatori. Els bancs s’estenien a dreta i esquerra d’un passadís que duia fins a un altar. Darrere de l’altar, un retaule amb figures de sants, màrtirs, verges, àngels…

-Hi venim sovint. Tu també hi vindràs. El primer que fem en aixecar-nos és apropar-nos aquí a fer una visita, a pregar i a parlar amb el Senyor. I a la nit, abans d’anar a dormir, també. És important per si ens morim durant la nit. Comprens?

Vaig fer que sí amb el cap sense saber ben bé a què estava assentint; tot era una novetat per a mi i no podia en aquell moment pensar del tot en el significat del que m’anava dient.

Al passadís, prop de la porta de la capella, hi havia una altra porta, igualment antiga, que no em va voler obrir.

-Un altre dia t’ensenyaré les masmorres; ara de nit fan una mica de por -va somriure en dir això -. Són estances d’origen medieval que estan al soterrani, és a dir, per sota dels nostres peus. Tenen poca ventilació i volem provar de fer-hi vi. Un enòleg ens està assessorant. Anem a veure el pis de dalt si et sembla bé.

Vam pujar les escales rococó que havia vist a l’entrada de la casa. A la planta superior, hi havia vuit habitacions, comunicades per un passadís similar al de baix. Em va acompanyar directament fins a la meva, que tenia un llit de matrimoni immens, una taula per escriure amb una làmpada antiga, una finestra amb l’arc de mitja punta i vidres de colors formant rombes. Les parets eren de pedra viva. Hi havia un quadre força gran amb la imatge d’una nena dins d’un llac; la pintura era d’un estil semblant a Goya, i la nena semblava que es banyava nua, tot i que la negror de les aigües no ho deixava clar. A l’altra banda de la paret, hi penjava una creu de fusta. En un lateral hi havia un armari força gran.

-Doncs bé! Aquest serà el teu petit raconet. Volem que et sentis com la nostra filla. Per a nosaltres serà ben bé com si tinguéssim una filla.

Quan va dir això, vaig sentir curiositat per si devien tenir fills, però no em vaig atrevir a preguntar-li. També vaig sentir una punxada al cor pel fet que una dona que no era la meva mare em digués que jo a partir d’ara seria com la seva filla.

-I ara tornem a baix, a buscar el teu equipatge. Soparem, i a dormir, oi? Demà, amb la claror, ja t’ensenyarem el jardí i els boscos dels voltants, que són una meravella.

Quan vam arribar a baix, a la porta de la casa, només hi vaig veure el Santi.

-I la meva mare? -vaig dir amb una certa inquietud.

-Han marxat! -va exclamar ell, amb un somriure fred.

-Com que han marxat? -vaig fer, i la veu quasi se’m va trencar. Vaig córrer fins a fora de la casa i només hi vaig trobar la foscor de la nit -. Hòstia, per què m’han fet això? -vaig dir, parlant sola i plorant.

-Vigila la teva boca, senyoreta! Et pots enfadar, però no cal que blasfemis. La teva mare ha cregut que el millor era evitar els comiats llargs i els drames, i ha tirat pel dret. T’hi acostumaràs, tenim molt temps per fer-nos amics.

Jo no podia deixar de plorar, i em subjectava amb les mans a la façana de la casa perquè del disgust gairebé em semblava que queia a terra.

-I la maleta? No m’han baixat la maleta? -vaig cridar sense deixar de plorar.

-No he vist que traguessin cap maleta. -va dir l’Elisenda.

-Jo tampoc -va afegir el Santi.

-Però… Llavors no tinc res… Ni tan sols pijama!

-No pateixis -va fer l’Elisenda -. En aquesta casa tenim de tot, i ara ets com la nostra filla… I sense el com… Ets ben bé la nostra filla. Demà remenarem els armaris i et prepararem un vestuari com cal. I per dormir, no t'amoïnis. A sota del coixí, hi trobaràs una camisa de dormir de lli de les de qualitat, ja no se’n troben com aquesta.

Em van fer entrar a la casa i van endolcir el to. L’Elisenda em va dir que a la mare l’angoixava molt acomiadar-se de mi, que no es veia passant una setmana allà i pensant que hauria de marxar i deixar-me desconsolada, i que l’Elisenda mateixa l’havia convençuda per marxar així, de cop. Més val un cop vermell que nou cops groc. Però allò que em va dir no va ser un consol per a mi. Em vaig sentir enganyada, abandonada una altra vegada; ara ja no em podia fiar de res. La mare m’havia dit que em trucaria, però… ho faria? Igual com m’havia enredat marxant sense dir-me res, em podia enredar de qualsevol altra manera.

Vaig sopar sense esma; una truita a la francesa amb amanida. El menjar no tenia sabor; ni sal ni oli. I una gerra d’aigua del pou.

L’Elisenda em va tornar a acompanyar fins a la meva habitació i va fer el gest d’ajudar-me a treure’m la roba. Jo li vaig dir que ho podia fer sola. Ella va insistir, dient que es volia endur l’uniforme per rentar-lo i que demà em buscaria roba neta, però jo vaig continuar negant-m’hi; amb dotze anys, gairebé tretze, em semblava absurd que algú hagués d’ajudar-me a posar una camisa de dormir, però va continuar insistint fins al punt que vaig protestar amb un renec. En sentir-lo em va donar una bufetada.

-Ja n’hi ha prou! -va cridar -. Em penso que ets una nena malcriada i t’anirà molt bé estar-te una temporada aquí. I ara fes el favor de deixar-te ajudar i de fer el que se’t demana!

Em vaig quedar bloquejada. No em vaig atrevir a protestar més. Vaig deixar que m’ajudés a treure’m la roba, fins i tot la interior. L’Elisenda l’anava posant en una bossa de plàstic. Després em va ajudar a posar-me la camisa de dormir, que m’arribava als peus. Semblava una túnica de l’edat mitjana; era blanca, de lli, amb blonda a les vores, de màniga llarga i coll alt. Em vaig ficar dins del llit i ella em va tapar.

-Resa abans de dormir -em va dir -. Ara la teva mare soc jo. Somnia coses boniques; ja veuràs com demà al matí tot serà més bonic. Que descansis.

Va apagar el llum de l’habitació i va tancar la porta.

Jo em vaig posar a plorar en silenci per tot, no recordo en quin moment em vaig adormir.