Diu una pintada de Sète: "MURS BLANCS = PEUPLE MUET". Parets blanques igual a poble mut. No crec que sigui del tot cert, però totes les afirmacions hiperbòliques tenen un punt de veritat. La majoria de parets ortodoxes de ciutats ortodoxes, fidels a la religió social de la imatge, tenen les parets llises, i la majoria no expressa res gaire diferent al que se suposa que toca d'expressar. No vol dir pas que no ho pensin, només que no ho expressen, perquè dins de cada vida, neix un univers infinit. La gent viu amb por. "Si parlo del que tinc a dins, assenyalaran els meus actes per a desmentir-me" "Si no amago els meus sentiments, seré el blanc de les burles" "Si no em faig invisible, algun dia, algú, anirà a per mi i em destruirà" El nostre subconscient, fins i tot el conscient, ens ataca amb idees anàlogues, i decidim viure dins la terra.
Hi ha qui pendola fins a l'altre extrem i no sap viure si no s'exhibeix. L'exhibició i l'impacte que aconsegueix en els altres esdevé la principal si no l'única motivació de la seva creació.
Jo intento que la creació sigui com una respiració, com l'acció d'alenar. Com la superfície de la mar que s'infla i que davalla. Com l'estridor cíclic de les onades. Creem perquè forma part de la nostra naturalesa humana. Ho fem i ho farem quan estiguem eufòrics pels èxits de la vida. I ho fem i ho farem quan la pena se'ns mengi perquè el nostre món s'enfonsa. No sabem viure sense crear. Crearem tant si som sants com si no sabem viure lluny de les misèries. I sobretot, crearem tant si algú contempla les nostres creacions com si resten soles i oblidades en algun calaix o en alguna cambra closa. L'existència de les nostres creacions és suficient; no les fem néixer per a exhibir-les, però no les amaguem i procurem que representin la nostra identitat, com un dret a ser, com una nacionalitat apàtrida. Pertanyem als carrers ataronjats del París dels anys vint, a les harmonies de Porter, a la negror de Harlem, a les habitacions d'una casa antiga d'Edimburgh, que flaira a humitat i a paper humit, a on Robert Burns viatjava amb la ment pels verds prats de la seva pàtria. Pertanyem a les sabanes africanes a on les danses desperten emocions ancestrals amagades a la sang. Pertanyem a la ràbia dels tangos de Gardel, al ball melòdic de les seves composicions. Pertanyem a l'univers oníric de Shakespeare, a la mística de Llull, a la vibrant emoció de Sílvia Pérez Cruz quan esgarrapa emocions de Déu cantant a Joan Oliver i les seves corrandes d'exili.
Creem a la solitud de la nostra cambra, o en un terrat del gòtic de Barcelona en una nit d'estiu. Se'ns en refot que ens contemplin, que ens aplaudeixin o que ens valorin. La creació és el batec que aporta oxigen a la sang del nostre esperit. Crearem mentre siguem vius, ni que sigui amb la punta del dit petit del peu, reproduint els ritmes amazònics, quan cap altre part del nostre cos no tingui forces per a moure's. I al capdavall, si ho hem fet, si hem creat, no ens sabrà tan greu morir.
