Sounds from the space. Sounds from the past. May be sounds from someone.

I took the repeating extragalactic radio signal that Chime telescope detected from 1500 milions years light distance, and I got lower its speed and frequency to listen the sound more in detail. You can perceive a kind of arpeggio, or scale going down.

By my view, this gradation of tones are likely natural , like the rebounds of a ball when it falls only by the force of gravity. If it had a technological origin, the musical sounds wouldn't draw such a gradual scale or arpeggio.

Oda al Sol.

No em canso de mirar una vegada i una altra aquestes imatges, i em sento com si mirés un cervell, un embrió, un òvul fecundat... d'aquí ha sortit tot, d'aquí hem sortit tots. La matèria que ens forma ha sortit de la pols sobrant d'aquest estel que batega i que tremola com un cor; i la matèria s'ha animat amb l'energia que desprèn aquesta cèl·lula de foc.

Miro aquest Sol i no m'estranya que els antics l'adoressin; continua sent un llibre, un poema, un proverbi que ens indica el camí a seguir. La força ve del Sol i no del nucli de l'àtom. Del Sol, la vida; del trencament del nucli de l'àtom, la mort. 

Miro aquest Sol i entenc que l'escalf dels cossos més bells ve de la calor d'aquest sol, i cada fulla verda, i cada bufada d'un vent que amb l'energia del Sol es dilata i puja amb la fúria de tots els déus grecs. 
I és tan humil aquest Sol que no ens permet que el mirem. I és tan generós que només dóna, i no rep. I és tan diví que no t'hi pots acostar ni allunyar. 

Miro aquest Sol i veig l'origen de tots els somriures, el meu origen, el nostre origen, i em sembla tot molt bell.

Miro aquest Sol i després miro la negror de l'univers, i hi veig milions de sols, centenars de milions de sols, més sols que grans de sorra a totes les platges del món... I descobreixo que aquesta bellesa, que aquesta vida embrionària, ho emplena tot.

Et penses que ets molt gran, però encara has d'aprendre moltes coses.

El col·lissionador del CERN va donant els seus fruits. Al llarg dels propers anys tindrem sorpreses, i potser grosses. De moment, una de les últimes informacions és l'èxit d'haver aconseguit crear, al llarg d'una dècima de segon, 38 àtoms d'anti-hidrògen; la primera antimatèria que l'Homo sapiens és capaç de generar i de veure. La comprensió de la natura de l'antimatèria ens pot informar de moltes coses.

Igual com una persona del Renaixement restaria impressionada davant la tecnologia elèctrica o nuclear, o enfront dels avenços en telecomunicacions, nosaltres restaríem impressionats si poguéssim veure allò que mourà les màquines de la humanitat d'aquí a uns quants segles si finalment aconseguim sobreviure com a espècie. Els descobriments del CERN representen, de ben segur, una esperança de progrés en la direcció de la comprensió de la matèria i de l'origen de l'univers, i, de passada, una porta oberta a possibles noves fonts d'energia, a nous mitjans per aprofitar la força de la natura en benefici de la nostra espècie.

A banda de l'obtenció de l'antimatèria, també cal dir que des de fa molt pocs dies (i tal com va explicar el professor Bramon ahir al programa Millenium del Canal 33) el CERN està fent servir ions de plom per a reproduir mini-big-bangs. Si fins ara les partícules que col·lissionaven reproduien micro-mini-big-bangs (per dir-ho d'alguna manera), ara està reproduint mini-big-bangs, i en conseqüència està generant moltes més partícules a estudiar per a comprendre millor la causa de tot.

Aprofito per parlar de la gran qualitat del programa Millenium d'ahir, si bé em quedo prioritàriament amb els mots del professor Bramon. En un altre post, i amb una mica més de calma, parlaré d'actituds científiques i d'actituds que se surten de la ciència a causa de la poca pràctica del “no ho sé”. En ciència la única seguretat absoluta és el “no ho sé”; els altres coneixements poden ser molt segurs, però sempre que ens moguem dins de l'àmbit de les probabilitats; de probabilitats molt elevades potser, però al capdavall, de probabilitats. D'aquesta manera les paraules del professor Bramon em van semblar força científiques. No és cert que les hipòtesis s'acceptin o no s'acceptin; les hipòtesis s'escolten i s'estudien, i algun dia arriben a ser teories, o es rebutgen perquè s'arriba a demostrar que són falses, o continuen essent hipòtesis en estudi; però no són credos, com passa amb la política o amb la religió.

De tota manera, m'agrada recordar les paraules que la mare de la Wendy va dirigir a la seva filla, la Jane, a la pel·lícula Peter Pan, quan aquesta li va dir que no creia en la màgia:

“Et penses que ets molt gran,

però encara has d'aprendre moltes coses”
.

Les persones que estimen, que estimem, el mètode científic hauríem de repetir cada dia aquesta frase. Estic convençut que el CERN ens permetrà d'aprendre moltes coses.

Estranya tendència de tot a la vida

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida, de tot el que es mou prop de l'aigua, a prop de la llum d'una estrella, a la distància oportuna. Tot va cap a la vida, i la vida es presenta com una estranya combinació química que creix i que es reprodueix al pas d'un impuls que de vegades sembla premeditat, buscat, programat... Es reprodueix amb anhel, amb ànsia, amb delir. La molècula que creix cerca relacions amb d'altres molècules. No hi ha vida sense associació, sense pacte, sense diàleg, sense intercanvi d'interessos: simbiosi, hàbitat, cadena tròfica... ens associem per a viure, ens devorem per a viure, morim per a cedir al futur la informació genètica de la supervivència. Donem la vida per la vida del futur.

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida quan les condicions magistrals s'acompleixen. I de la vida a la consciència... I de la consciència a l'empatia... I de l'empatia a l'amor.

.

.

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Estimeu els vostres fills.

.

Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

Tenim avantpassats neanderthals.

.

Els estudis del projecte Genoma Neandertal sembla que indiquen que en el moment en què un primer grup d'Homo sapiens va abandonar Àfrica, fa entre cinquanta i vuitanta mil anys, en entrar en contacte amb les primeres poblacions de Neanderthals, es va aparellar amb elles d'una manera generalitzada. De manera que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels africans, poseeixen entre un 1% i un 4% d'informació genètica que prové d'avantpassats neandertals; això passa a causa del fet que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels que viuen a Àfrica, descendim del primer grup d'Homo sapiens que va emigrar d'Àfrica fa entre cinquanta i vuitanta-mil anys.
Aquest descobriment, fonamentat en l'estudi de l'ADN, canvia la idea que fins ara es tenia del fet que els neandertals eren una espècie força diferent a la nostra. Fins i tot no seria impossible (això ho dic jo, no aquest estudi) que no hagués estat una espècie diferenciada, sinó una raça que no quedaria fora de la barrera genètica que impedeix els creuaments entre espècies diferents, o que si els permet no permet l'engendrament de fills fèrtils.
Tot i això, sembla que l'estudi, publicat per la prestigiosa revista Science el passat 7 de maig, no arriba a provar que els creuaments i aparellaments entre sapiens i neandertals continuessin al llarg de les migracions dels Homo sapiens per Europa fins a l'extinció dels últims neanderthals ara fa uns trenta mil anys (que se sàpiga).
Cal recordar que els últims descobriments arqueològics han demostrat que els neanderthals tenien una organització social complexa, que enterraven els seus morts, que tenien una religió. Se sap també que posseïen el gen del llenguatge.
No deixa de ser una notícia impactant tenint en compte que un petit percentatge genètic pot fer que l'aspecte d'un individu sigui força diferent. ¿Quin percentatge genètic representa respecte el total de la informació genètica el gen que produeix l'albinisme, o que tinguem els ulls blaus, o que tinguem pèls a les cames? No és impossible que l'extinció dels neanderthals hagi estat una fussió amb bona part de la nostra espècie.
Queda demostrat que la ciència de vegades descobreix informacions que mai no hauríem dit; tot i que hi havia alguns científics que defensaven la idea de l'aparellament entre sapiens i neanderthals, molts d'altres la descartaven.
A partir d'ara començaré a palpar-me el cos a la recerca d'algun arcaisme, d'algun senyal, souvenir o record dels meus avantpassats neanderthals, amb els quals (ara ho sé) m'uneixen llaços familiars. No em resultarà gaire difícil de trobar ( jo sé on pot estar aquest senyal) bo i que l'arrogància d'alguns científics els mogui a dir que un 4% d'informació genètica no hauria de tenir efectes (com he llegit en algun lloc aquests dies). ¿Que no hauria de tenir efectes? ¿Com pot algú dir això si només la presència d'un cromosoma de més provoca la síndrome de Down? 47 cromosomes en lloc de 46. Un 2,13 % d'informació genètica adicional que provoca un munt de problemes pel que fa a la manera com el cos d'un individu amb síndrome de Down es desenvolupa. És evident que el 4% màxim d'informació genètica heretada del neandertals no pot ser negativa, perquè si no, no l'hauríem heretat, s'hauria perdut pel camí; però tot i així hem d'acceptar que provoca alguns efectes (per petits que siguin) que no hi serien (n'hi hauria uns altres) si la informació genètica fos entre un 1 i un 4% diferent.

.

Stephen Hawking defensa la racionalitat de pensar que és quasi segur que hi ha alienígenes.

.

Segons publica avui “El Periódico”, el científic Stephen Hawking ha fet unes afirmacions que em fan força feliç, ja que repeteixen fil per randa algunes idees que he manifestat diverses vegades en aquest blog: “Els nombres indiquen que és perfectament racional pensar que hi ha alienígenes”

Aquesta afirmació la sento molt meva. I em fa encara més feliç pensar en la proximitat del meu últim relat publicat en paper: “Informe sobre l'Homo sapiens”, dins del llibre “L'eixida i altres narracions”; perquè en aquest relat la idea de l'evidència de vida intel·ligent extraterrestre n'és una de les columnes. Idèntiques lleis naturals, físiques, químiques i biològiques a tot l'univers. Idèntics elements químics. Una bonior inimaginable d'estels, i d'estels amb planetes, que, al costat de l'estudi de les lleis de la probabilitat, em presenten com una evidència el fet que hi hagi consciències per allà fora.
Ara bé, el científic, i no pas sense raó, adverteix que pot ser que sigui millor no topar-s'hi. Per què? Doncs només hem de mirar com tractem els Homo sàpiens els pollastres, les vaques, les ovelles... Sense sortir de la nostra pròpia espècie, només hem de recordar què vam fer els occidentals dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX... amb els pobles indígenes d'Amèrica quan (fent servir el llenguatge imperialista i xovinista) els vam “descobrir”. Existeix, probablement, una lluita entre les civilitzacions tècniques a l'univers similar a la lluita de les espècies, i anàloga a la lluita entre les civilitzacions de la Terra, a on les més tecnificades, les que han posseït un poder militar superior, han absorbit les més febles, i no sempre de bones maneres.
De vegades somnio en l'existència, com el camí vers la connexió còsmica que insinuava Carl Sagan, en què les civilitzacions supervivents al seu sistema estel·lar cercaven un contacte harmònic entre elles, fonamentat en una empatia superior; la mateixa empatia que suposadament els ha permès sobreviure la seva estrella. Hawking parla de la possibilitat que els alienígenes hagin esdevingut nòmades de l'univers, per a poder independitzar-se del seu sistema estel·lar, i explica que el seu interès pels planetes posseïdors d'aigua i de matèria orgànica podria ser purament material. Nosaltres seríem els seus pollastres; el mar, potser, la seva reserva d'aigua. Això tenint en compte que la vida es fonamenti únicament en el carboni, l'oxigen, i l'hidrogen. Hi ha científics que han pensat en formes de vida que parteixin d'altres elements; no obstant això el “principi antròpic”, i el menor pes atòmic del carboni (respecte el silici i altres elements amb 4 electrons als últims nivells energètics), em fan pensar en aquest element com una base més probable per a qualsevol forma de vida.
Sortiran els qui diran que les distàncies entre els estels i les galàxies són excessives per arribar a qualsevol mena de comunicació. Però hem de tenir en compte que si una civilització sobreviu la seva estrella, no té pressa; i que no hem de donar per fet que altres formes de vida visquin el mateix temps que nosaltres. També convé recordar que en qüestions de física quàntica i d'astrofísica no ho sabem tot; ens falta la gran teoria; treballem una mica per intuïció, fent quadrar equacions sense una gran teoria que unifiqui tot el que sabem. Ens falta aprofundir més en les curvatures de l'espai, en les dimensions, en les energies, en la matèria fosca, en l'antimatèria...
També hi ha qui es pregunta quin interès pot tenir una civilització extraterrestre a trobar-nos. A banda d'alimentar-se, tinc l'esperança que puguin haver arribat a desenvolupar un mínim interès científic per saber com som. Jo arriscaria la meva vida per viatjar a un altre planeta i estudiar uns suposats insectes que hi visquessin.
Una altra qüestió interessant és la següent: quan una esponja de mar ens percep, a tot estirar ens podrà copsar com si fóssim esponges de mar, no comprendrà una complexitat superior a ella mateixa, no sospitarà que som d'una complexitat superior a ella mateixa, no veurà complexitats superiors a ella mateixa. Passa el mateix quan ens percep una vaca; ens veurà, a tot estirar, com si fóssim vaques; no comprendrà tota la complexitat de les cavil·lacions que ens emplenen; no les veurà, ni se li passarà per la imaginació que existeixen aquestes cavil·lacions, aquesta realitat més complexe. Qualsevol ésser es construeix una imatge dels altres éssers que mai no podrà ser superior a ell mateix; qualsevol ésser no comprendrà tota la complexitat d'un ésser superior a ell en complexitat; no el veurà com és; a tot estirar, veurà allò que de comú té amb aquell ésser, la resta li serà velada. Amb tot aquest raonament vull dir que no és irracional pensar que podria ser que ja estiguessin jugant amb nosaltres.

.

Sobre la llibertat humana a decidir el bé o el mal. Determinisme o quàntica en el funcionament de la ment.

.

En el fons, decidir si l'ésser humà és lliure per a fer o pensar determinades coses, és el mateix que preguntar-se si el funcionament de la ment és governat per fenòmens deterministes o quàntics. M'hi aproximaré en set etapes i un epíleg.

1.-Un grup de persones nascudes i educades en famílies d'un barri marginal donarien uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones nascudes i educades en famílies de barris rics, amb una educació adequada, i amb la dosi d'atenció i d'afecte necessàries.

2.-Un grup de persones amb l'activitat elèctrica de l'àrea frontal del cervell disminuïda per raons genètiques (sense arribar a la patologia), donen uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones si els circuits neuronals de la part frontal del cervell poguessin tenir una activitat elèctrica mitjana.

3.- No totes les persones hereten la mateixa informació genètica relacionada amb la capacitat d'empatia, amb la capacitat d'autocontrol, amb la capacitat d'inhibir i superar l'egoisme, amb la capacitat d'escollir l'opció menys agradable o més feixuga per raons solidàries. Aquestes capacitats depenen del substrat neuronal, i en conseqüència de la genètica heretada. Tot això sense necessitat d'arribar a la malaltia, és a dir dins d'uns valors ordinaris d'actituds mentals.

4.- Davant d'una decisió d'elecció entre cometre un acte “dolent” o “inhibir-lo”, en condicions de salut mental i de plena consciència, podem optar per un o altre acte segons el nostre criteri; però la probabilitat d'orientar aquesta decisió en un o altre sentit depèn dels tres factor esmentats als punts 1, 2 i 3 (entre d'altres).

5.- Convé tenir en compte la reflexió d'Einstein: “És evident que podem escollir què fer, però... ¿podem escollir pensar una cosa o pensar-ne un altre?” Hem de tenir en compte que abans de l'acte hi ha el pensament que l'ordena. Podem triar què pensem? Un cop prenem una decisió aparentment lliure, ¿podríem haver-ne pres una altra? La probabilitat sembla que fa intuir que sí. Si podíem haver-ne pres una altra... per què no l'hem presa? Per què pensem com pensem? La resposta a aquesta pregunta implica tornar a recordar els diferents resultats que donen les poblacions (o els diferents grups humans) en funció de la seva genètica i del seu entorn familiar i social. La resposta lliure de l'individu no està determinada, però està influenciada, i de vegades molt (amb molta intensitat) per la genètica i per l'entorn, entenent que dins l'entorn hi considerem l'educació rebuda i les experiències infantils.

6.- L'aparició del model quàntic, que posa en qüestió el determinisme, permet justificar científicament l'existència de fenòmens acausals, és a dir l'existència de conseqüències físiques que no estan determinades per unes causes, sinó que s'originaran en molts casos en l'atzar. Que hi pugui haver fenòmens acausals permet que no sigui una aberració el fet de pensar que hi pugui haver decisions acausals, és a dir decisions no determinades per unes causes físiques (genètica, disseny dels circuits neuronals, experiències prèvies...) Però el fet que puguin no estar determinades no vol dir que no estiguin molt influenciades, molt coaccionades, fins al punt que prescindir de les causes a l'hora de prendre una decisió esdevingui una tasca poc probable o el que és el mateix molt difícil. Bo i la quàntica, ningú no posa en dubte la validesa de la ciència determinista alhora de predir fenòmens macroscòpics. No està demostrat que les decisions de la ment humana no estiguin regits per un sistema que obeeixi les lleis deterministes amb la mateixa intensitat amb què ho fan els fenòmens macroscòpics determinats com la rotació dels planetes, el moviment dels vehicles, les reaccions químiques... Si bé, intuïtivament, hom sospita que les decisions, bo i que molt influenciades, són en última instància indeterminades i per tant lliures.

7.- S'ha de tenir present la programació de la selecció natural a l'hora d'escollir el bé. La ment, mitjançant la selecció natural, ha desenvolupat mecanismes que exerceixen una influència intensíssima a l'hora de dominar les decisions preses per l'individu en funció de com aquestes decisions afectaran a tres realitats: la capacitat de reproduir-se, la supervivència i el control de l'entorn. Tots els mecanismes mentals que afavoreixen decisions relacionades amb l'assoliment d'aquestes tres fites han estat seleccionats per la natura al llarg dels mil·lennis per a actuar amb contundència. ¿Com actua la ment per a influir en les decisions de la consciència? Elabora, a l'inconscient, un reguitzell de pensaments que passaran tot seguit a la part conscient de l'individu i apareixeran com si haguessin sorgit del raonament, però que en realitat han estat elaborats a l'inconscient (a la part del raonament que treballa sense que l'individu ho sàpiga). L'inconscient elabora aquests pensaments per a satisfer les pulsions (els instints) que actuen segons la programació genètica. No tots els pensaments estan elaborats per l'inconscient, la part conscient del raonament també en genera. La consciència rep els pensaments de l'inconscient (pensaments força convincents ja que han estat elaborats per uns mecanismes seleccionats durant centenars de milers d'anys d'evolució) i en veure aquests pensaments la consciència tria, escull, decideix donar-los compliment o rebutjar-los (rebutjar-los en alguns casos pot ser força difícil pel que he comentat del fet que són o poden ser pensaments molt convincents). La consciència sempre pren la decisió que comporta un caire més proper al “bé”; entenen per “bé” un model en part programat per la genètica i en part influït per l'educació i l'entorn. La consciència és incapaç de rebutjar aquest “bé relatiu” perquè en última instància la consciència també és conseqüència de la selecció natural, i és com és, a causa de la selecció natural. Si en algun moment ha aparegut a la natura alguna consciència que a causa d'una mutació ha desenvolupat la tendència d'escollir el “mal relatiu”, aquesta consciència no ha sobreviscut prou temps per a deixar descendència, i en conseqüència la seva informació genètica no s'ha escampat per l'espècie. La consciència pot escollir decisions perverses (tal com la història ens ha demostrat) però ni que les escolleixi, ho fa amb el convenciment que tals decisions tenen un contingut de bé que paga la pena d'obtenir malgrat que impliqui la perversió o la maldat produïda; aquest error pot esdevenir a causa dels pensaments generats per l'inconscient, als quals la consciència considera pensaments d'origen racional. La convicció d'aquests pensaments pot ser molt poderosa, fins al punt que la consciència consideri que són encertats i que és convenient escollir el mal per aconseguir el bé que prometen.

Epíleg.- Amb tot això no estic defensant l'amnistia dels culpables (com algú m'ha dit alguna vegada) sinó que estic intentant explicar perquè la llibertat a cops escull el mal. Els culpables davant dels sistemes jurídics humans, i en benefici de la bona convivència, que ho paguin, siguin quines siguin les causes per les quals han pres la decisió.
Sembla que les consciències han aparegut per evolució, dirigides per la selecció natural, i que són com són no pas pel desig d'algú de crear-les bones, nobles i angelicals, sinó perquè essent així aconsegueixen satisfer les tendències que mouen els fils de la selecció natural: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn. Sigui com sigui, aquesta mateixa tendència ha generat consciències capaces de l'empatia, de l'amor, de la recerca de la bellesa i del coneixement.
I insisteixo que no estic parlant de responsabilitat, ni de càstig, ni de justícia, que serien altres temes, sinó purament dels mecanismes que controlen la capacitat de decidir què pensar i què fer.

.

Desobediència dels quarks?

.

Inquietants descobriments d'un grup de científics del Laboratori Nacional de Brookhaven als Estats Units, després de fer col·lisionar partícules d'or a velocitats properes a la de la llum. Sembla que els quarks i els gluons van desobeir les lleis de la física fa uns 13700 milions d'anys, i que gràcies a això la matèria va començar a existir; i en conseqüència, "som".

.

.La gent del CERN, però, asseguren que tot això se sabrà de debò d'aquí a uns mesos, quan ells facin xocar plom contra plom.

.P.D. Heu vist que m'he colat dins del tunel del CERN?

..

Simis versus Homo sàpiens.

.

El 8 de novembre, El País, en el seu suplement dominical, publicava un apassionant reportatge sobre els simis, realitzat per Luis Miguel Ariza, amb fotografies de George Mead Moore.
No és pas que digués res que no se sàpiga; però sempre és apassionant recordar-ho i reflexionar sobre la inquietant (per alguns) similitud entre els simis i els humans (si fos per mi diria més aviat, “ similitud entre nosaltres i els altres simis”).

El fet és que per molts palaus reials que hi hagi al món; per moltes princeses, ducs, presidents, alcaldes, dentistes o pilots que hi hagi; per moltes “fiestas de puestas de largo”, per molt que trepitgem el Liceu o el Palau, i encara que molts no ho acceptin, som una espècie més de simis. Ho neguem, o ho considerem una exageració, exclusivament per una visió antropocèntrica de la natura; visió que ens distorsiona l'autèntica realitat.

La tecnologia, la ciència, la lògica, allò que suposem que ens fa superiors als simis, és només una característica pròpia de l'homo sàpiens; la resta de micos en tenen d'altres, de característiques, per les quals ells podrien considerar-se superiors, i tal vegada sigui així. Per nosaltres la intel·ligència és el més important; més, inclús, que la supervivència; és el nostre tret identitari, el que ens fa superiors a la resta d'espècies; ho creiem, jo mateix ho crec amb totes les meves forces: la intel·ligència, la capacitat d'estimar, de posar el bé d'algú altre com a fita de les nostres accions. Però... creiem això perquè realment aquestes qualitats són superiors? O senzillament perquè són l'essència de la nostra identitat?

La pregunta és molesta. La resposta la cridem amb força. Però malgrat la nostra convicció la pregunta continua sent molesta. No ens ha de fer por la pregunta, perquè la veritat ha permès l'existència, i existir és bo. No tinguem por de la veritat.

Tornant al tema amb què he començat, haig de dir que l'article del qual parlo explica coses com que les femelles ximpanzé copulen només quan estan en zel, però que de vegades fan excepcions quan algun mascle caça per a elles i els ofereix carn. En aquest casos, elles els permeten la còpula fora de l'època de zel, i recorden, mesos després quan arriba el zel, el detall del mascle en qüestió, oferint-se generosament fins al punt d'arribar a més de vint còpules. Aquest fet és considerat pels científics com una mena de contracte matrimonial, mitjançant el qual es consolida una unió, en la qual la femella aconsegueix recursos i el mascle la possibilitat d'escampar la llavor. Aquest contracte implica la capacitat de recordar els tractes i de mantenir compromisos.

També se'ns explica que els ximpanzés són molt xenòfobs; que són amables amb els éssers del seu grup, de la seva comunitat, però que poden arribar a violències injustificades quan es topen amb individus de grups que no són el seu, engegant guerres que tenen finals tràgics. En general ens parlen dels ximpanzés com d'éssers que lluiten pel poder, que gaudeixen del sexe, que cerquen seguretat i afecte, que maten pel seu territori, i que valoren la confiança i la cooperació. La nostra psicologia funciona igual.
Tot seguit ens expliquen el cas del goril·la Koko, educat per la psicòloga Penny Patterson, que a l'actualitat és capaç de fer servir més de mil paraules. Entre d'altres missatges és capaç de dir (mitjançant signes amb les mans) “sóc un bon goril·la” “estic trist” “necessito ajuda”. És capaç també de pintar un ocell, de comprendre l'anglès, i d'inventar mots nous establint relacions lògiques amb d'altres mots que ja coneix.
En resum, no diu res que no se sàpiga; si més no jo ja ho sabia. En una ocasió vaig poder veure un reportatge sobre Koko, experimentant la sensació que aquell ésser era una persona, que tenia una intel·ligència superior, i per descomptat consciència, i un munt de qualitats que l'antropocèntric Homo sàpiens al llarg de la història ha suposat exclusives de la seva espècie.

Voldria també advertir, tornant a pensar en la reflexió i la pregunta molesta del principi del post, que crec amb tota la fermesa de la qual sóc capaç que la capacitat de raonar, de fer servir la lògica, és superior a la incapacitat de fer-ho. Podria ara preguntar-me les raons per les quals penso això, i plantejar-me la possibilitat que fossin raons xovinistes o antropocèntriques, però no ho crec, perquè sé que a l'univers hi ha més éssers amb la capacitat de raonar: al nostre planeta, a un nivell més feble que el nostre, els nostres germans anomenats simis; i amb tota seguretat, en uns quants racons d'aquest univers i dels altres, un feix d'espècies són superiors a la matèria inconscient, perquè saben que existeixen i perquè són capaces de fer servir la lògica i d'arribar a l'empatia.

Si voleu llegir el reportatge:

.

.

Ardipithecus ramidus. Impressionant troballa analitzada aquests dies per la revista Science.

.

La prestigiosa revista “Science” publica aquests dies un ampli recull d'articles que parlen dels recents descobriments de restes de “Ardipithecus ramidus”, un hominid que va viure a Àfrica fa 4,4 milions d'anys. La importància d'aquest hominid rau en el fet que és l'espècie més propera cronològicament i filogenèticament al punt de separació entre ximpanzés i humans.

Dit d'una altra manera, els ximpanzés, els goriles i els Homo sàpiens, descendim d'una mateixa espècie. D'aquesta línia evolutiva (com si d'un arbre geneaològic es tractés), primer se'n van separar els goriles, i fa uns sis milions d'anys els ximpanzés. Doncs bé, l'Ardipithecus ramidus va viure fa 4,4 milions d'anys, és a dir en un punt molt proper als seus (nostres) avantpassats de fa 6 milions d'anys (que són comuns a totes tres espècies). Aquesta proximitat ens aporta moltes dades de com devien ser aquests avantpassats comuns, i sorprèn verificar que en alguns aspectes s'assemblen més a nosaltres que als ximpanzés o als goriles, fet que voldria dir que els ximpanzés i els goriles s'han modificat molt al llarg de la seva evolució des que van abandonar la línia de la qual els Homo sàpiens descendim.

L'Ardipithecus ramidus mesurava 1,2 metres d'alçada i pesava uns 50 quilograms; compartia el costum dels avantpassats comuns de pujar als arbres amb les quatre extremitats, però baixava a terra i quan ho feia caminava dret, tal com ho fem nosaltres. Tenia les mans molt hàbils per a manipular objectes. Era un ésser poc agressiu, amb el cervell no gaire gros. Hi havia poca diferència de grandària entre els mascles i les femelles; tenia una cara petita i era poc agressiu socialment; se sap per l'absència d'un ollal gros i afilat que tenen els simis (ximpanzés i goriles) més agressius. Segurament els conflictes entre els mascles eren menys habituals. Alguns científics han desenvolupat la hipòtesi del fet que les femelles van aconseguir ocultar els dies d'ovulació (per alguna mutació o adaptació genètica), aconseguint que les relacions sexuals no es limitessin als períodes de zel, sinó que (igual com en els Homo sàpiens) l'activitat sexual s'estengués a la totalitat dels dies de la vida. D'altra banda és possible que els mascles, amb el temps, perdessin la capacitat olfactiva de detectar l'ovulació, i en conseqüència els comportaments de col·laboració entre mascles van anar substituïnt progressivament les lluites per l'aparellament, que tindrien més sentit si el període de relacions sexuals fos més curt i més dificultós.

Les femelles van deixar de triar els mascles més forts per a reproduir-se i van passar a escollir els més generosos (els que els proporcionaven més aliments). Els ximpanzés mascles, actualment, només van a buscar menjar per les femelles quan aquestes estan en el període d'ovulació.

I ara jo podria fer com els de l'anunci i dir: “Ya lo sabia!”, donat que la hipòtesi del canvi d'elecció de les femelles la vaig predicant fa anys, podeu llegir el meu relat

“Quan la passió va substituir la violència”

Però de fet aquest relat només és un símil, i no deixa de ser una hipòtesi, tot i que a mi se'm presenta com una evidència.

Aquest Ardipithecus ramidus és un milió d'anys més antic que la “Lucy”, l'Australopithecus afarensis que va poblar Àfrica i que fins ara era el primer homínid conegut (pròpiament com a homínid, és a dir capaç de baixar dels arbres i caminar dret). Amb la qual cosa, la història dels homínids va un milió d'anys més enrere.
L'Ardipithecus ramidus té una barreja de detalls primitius que comparteixen els seus (nostres) avantpassats, i detalls derivats que comparteix només amb homínids posteriors.
“Quan el mires des del cap fins a la punta dels peus, veus una criatura mosàic que no és ximpanzé ni és humana. És Ardipithecus”, ha dit Tim White de la Universitat de Berkeley.
L'antiguitat de l'Ardipithecus ha estat determinada a partir de les cendres de les laves on s'han trobat les restes. Aquestes restes s'han trobat només a 60 quilòmetres del lloc on al 1974 es van trobar les restes de Lucy (l'Australopithecus afarensis del qual abans he escrit).

A la imatge de dalt, podeu veure la situació de l'Ardipithecus ramidus, de l'Australopitecus afarensis, de l'Homo sàpiens, dels ximpanzés i dels goriles, en el que podria ser un esquema molt simplificat de l'arbre geneaològic de la línia dels homínids.

.

.

No tan sols venim dels micos, en realitat som micos. No triem com som. Últims pensaments arran dels mots de Carlos Belmonte (III)

.

Continuo, amb el vostre permís, comentant algunes de les asseveracions d'en Carlos Belmonte, en la seva entrevista a El País, del diumenge tretze de setembre.
Per exemple, va dir que l'important pel que fa al cervell, no són les neurones, sinó les connexions entre les neurones (els circuits neuronals). Tenim cent mil milions de neurones, i cadascuna d'elles forma mil connexions. L'obssessiu compulsiu (la persona que no aconsegueix apartar-se de la ment un pensament angoixant i normalment absurd o exagerat) té un circuit neuronal que funciona de manera anormal. Sembla que rebaixant l'activitat dels canals de sodi, el problema se soluciona. Igual passa amb la depressió (amb l'endògena, és a dir amb la que no prové de causes externes), s'administra un bloquejant de la recaptació de serotonina i problema arreglat.
¿Us adoneu de fins a quin punt l'estat mental, l'estat espiritual, depèn de la matèria? Un producte químic, o la seva absència, afecta profundament realitats de natura mental: la consciència i la seva tranquilitat, el poder del raonament dins d'un “jo” conscient, etc.

Repeteixo el que ja vaig escriure que va dir en Carlos Belmonte relacionat amb el fenòmen de "veure" el que no existeix. L'electroestimulació cerebral es podria utilitzar perquè la gent tingués vivències tan reals com les de debò.

¿Explica això (pregunto jo, no pas en Carlos Belmonte) que determinades persones vegessin la mare de Déu, mentre que la majoria, per molt que miressin al mateix punt, no distingissin res més que el que de debò hi ha?

Hi ha moltes teories escèptiques vers l'aparicionisme. Hi ha qui diu que igual com nosaltres som éssers quasi divins pels escarabats; que podem jugar amb ells, transportar-los a distàncies increibles per a ells; fer-los entrar en circuits tancats fins a embogir-los; donar-los sucre del no res; tornar-los a treure el sucre... doncs igual com nosaltres fem això amb éssers que no ens perceben com a humans, que tenen una percepció sensorial de l'entorn molt més limitada que nosaltres i que per tant “no ens veuen” en el sentit com nosaltres ens veiem... hi pot haver d'altres éssers, tan superiors a nosaltres com nosaltres ho som dels escarabats, que juguen amb nosaltres, ens electroestimulen els circuits neuronals, ens fan veure el que volen, normalment relacionat amb els nostres mites i les nostres creences; i ho fan per plaer o per aconseguir alguna mena de benefici que nosaltres no comprenem. Bé, no és que jo em cregui això. És la hipòtesi d'alguns.
Tornant a repassar afirmacions d'en carlos Belmonte, recordo que va dir que actualment, observant com s'il·lumina un cervell quan una persona parla, es pot saber amb absoluta seguretat quan està mentint. Hi ha uns circuits neuronals que s'il·luminen quan qui parla és conscient que no diu la veritat. Una mica com la màquina de la veritat tan de moda a la televisió, però amb més eficàcia, ja que el sistema no consisteix en registrar vibracions nervioses, sinó en contemplar directament quins circuits neuronals tenen activitat elèctrica i quins no.

Un altre fenòmen apassionant: llancen una pregunta de caire moral a un individu, a la qual només ha de respondre amb un sí o amb un no, i observant al mateix temps la seva activitat cerebral, poden saber una dècima de segon abans que l'individu mateix ho decideixi, quina serà la seva resposta a la pregunta. Fins i tot, si hi hagués temps suficient, i coneixent per endavant la seva decisió, se'l podria estimular elèctricament per tal que respongués el que nosaltres desitgem. Un cop l'individu pren la decisió, sigui en un sentit o en un altre, sempre acaba donant una explicació racional posterior a la seva resposta. Això vol dir que les decisions suposadament lliures sempre es prenen en un 80% fonamentant-se en informació inconscient, i en elements emocionals que el propi individu ignora que té dins del cervell. La zona conscient és una part molt petita del cervell.

Tot això ens ha de fer replantejar-nos aquesta tremenda diferència que alguns moralistes descriuen entre l'ésser humà i els animals. Els animals actuen per instint, diuen, i es meravellen del que pot fer l'instint: panals d'abelles, nius de castors, horts de fongs als nius dels tèrmits... Els humans som racionals, expliquen, i descriuen inferns pels qui trien el camí ample. Doncs bé, resulta que els nostres sacralitzats pensaments també neixen dels instints, també són decidits (si no vigilem) pel poder inconscient de la nostra ment (el poder a l'ombra); i resulta que no podem escollir ben bé la nostra manera de ser, ni al cent per cent com pensar, ni com viure. Ens ho creiem, sí; proclamem la nostra superioritat com a espècie; escrivim poemes que lloen la nostra llibertat interior. Som, però, veles al vent de l'inconscient, a l'oreig de les experiències de la nostra més tendra infantesa, dels gens heretats dels nostres avantpassats; veles orgulloses que es pensen que s'inflen per pròpia iniciativa, però que van cap on bufa el vent, que acaben anant cap on la natura els porta.

Jo sempre he dit, però, que conèixer el poder de l'inconscient sobre el govern del nostre ésser ens permet d'identificar les seves estratègies, els seus enganys, i en conseqüència ens permet ser més lliures davant d'ell; potser no ser absolutament lliures, però sí que ens permet ser-ho una mica més. Per això, quan estic treballant davant de l'ordinador i de vegades em ve gana, sé que en realitat no tinc gana perquè no és hora de sopar i perquè fa poc que he dinat; la sensació "gana" me la produeix l'inconscient perquè m'aixequi de la cadira i descansi, i perquè d'aquesta manera deixi de gastar tanta energia amb l'activitat intel·lectual. De sort que conec prou bé el meu inconscient com per a no deixar-me enredar.

.

.

Bé i mal. Funcionament cerebral. Més reflexions entorn dels mots de Carlos Belmonte (II)

.

Tornant al tema de l'entrevista al metge i investigador Carlos Belmonte que El País va publicar diumenge passat, sento la necessitat de comentar algunes idees més (expressades per ell); idees que es fonamenten en evidències científiques; idees que necessàriament ens han de fer replantejar els nostres judicis, les nostres valoracions morals; fins i tot, i en alguns punts, la nostra concepció de la cosmologia.

Per exemple, va dir ( i de fet ja era sabut) que el cervell dels assassins en sèrie és diferent; que tenen alteracions funcionals greus a l'escorça orbitofrontal. En aquesta escorça (l'última en desenvolupar-se), és on es configuren els circuits neuronals que inhibeixen conductes impulsives i que determinen les nostres valoracions ètiques i la nostra empatia emocional vers els altres. De tot això es dedueix (no ell, sinó jo) que l'empatia d'una persona, la seva capacitat d'autoexigència, la seva "bondat" per dir-ho així, depenen de circuits neuronals. La seva capacitat de resposta lliure, s'orientarà davant d'un conflicte moral vers una direcció o vers una altra (lliurement) però depenent de la configuració de determinats circuits de neurones.
Som lliures, és cert, però la nostra llibertat decideix bàsicament fonamentant-se en valoracions que elaboren uns circuits materials que hem heretat dels nostres ancestres. Tal vegada per un assassí en sèrie sigui tan difícil deixar de matar una víctima com per a un toxicoman renunciar a la seva dosi. Sense anar tan lluny, sense parlar ni d'assassins en sèrie ni de toxicòmans: potser per algú (a causa dels seus circuits neuronals) sigui tan difícil ser generós, com per a algú altre deixar de fumar. Amb tot això vull dir que tots som diferents, i que som com podem ser, com el nostre substrat orgànic ens permet ser. Davant d'això, si som honestos, hem de replantejar-nos els nostres judicis morals, la nostra concepció del bé i del mal, la culpabilització, la justícia i els valors. No pas per deixar sense càstig els assassins en sèrie (per raons socials no ens queda altra solució que la penal), sinó per a no odiar-los, per a no odiar. No pas per a permetre comportaments egoistes, sinó per a poder estimar interiorment les persones sigui com sigui el seu caràcter, tenint en compte que no triem com som, i que malgrat que la educació sens dubte ens pot ajudar molt, no responem tots igual a aquesta educació. Si poguéssim ser tots bons, seríem tots bons; si no ho som, és perquè ens costa massa; els circuits neuronals fan que sovint triem no la decisió més empàtica, sinó la més egoista; i l'esforç que deixem d'aplicar a causa d'aquesta elecció és molt diferent segons quin sigui el disseny dels nostres circuits.

Diu una altra cosa impactant en carlos Belmonte:

"...Per això m'obsessiona l'educació dels infants. És un període determinant per tal que una persona vagi en una direcció o en una altra, a causa de l'enorme plasticitat del cervell. Hi ha circuits que en un moment determinat de la vida es tanquen per sempre. Estic convençut que això passa amb la violència. A qui és maltractat en un moment determinat se li activen uns circuits d'emergència que resten així per tota la vida."

Amics, això vol dir, que l'etapa educativa ens configura l'esperit. La ment se'ns construeix a la infantesa. Preocupem-nos que els nostres infants tinguin circuits neuronals amb connexions meravelloses perquè arribin a ser persones empàtiques, i amb el màxim desenvolupament intel·lectual, afectiu, emotiu, esportiu... Al meu parer això s'aconsegueix amb una bona educació, i per damunt de tot estimant-los incondicionalment: a canvi de res, només pel fet que són persones. Han d'aprendre que l'amor el mereix tothom només pel fet d'existir; l'amor autèntic, no pas els succedanis: desig, atracció, preferència...

Una última reflexió: si la natura permet l'aparició de persones amb tendències psicopàtiques; si sense anar tan lluny, la selecció natural esperona l'aparició de circuits amb dissenys egoistes, mandrosos, impulsius... en molts de nosaltres. Si pel mateix motiu la natura genera plantes amb punxes, cactus que es defensen de les agressions animals. Hem de valorar la visió excessivament paternalista d'un Déu que concedeix desigs als seus escollits, o que decideix el càstig etern dels menys empàtics, dels "dolents"... Si bé i mal són realitats generades a causa de la lluita de les espècies per a sobreviure; qui ens castigarà a causa del bé i del mal?

No descarto continuar algun altra dia parlant dels mots de Carlos Belmonte.

.

Carlos Belmonte, l'investigador del funcionament de la ment. (I)

.

Si vau llegir el suplement dominical de "El País" de diumenge passat, vau tenir l'oportunitat de conèixer els pensaments de Carlos Belmonte sobre el funcionament del cervell.

Aquest metge i investigador, que ha rebut fa ben poc el “Premio Nacional Gregorio Marañón de Medicina”; i que és, a més, membre de la Universidad Miguel Hernández i del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), va sintetitzar en no gaires paraules el que fins ara se sap de la ment humana, i el que ben aviat se sabrà i es podrà aconseguir, mercès a la velocitat desorbitada dels progressos de la ciència en aquest camp. Val a dir que aquest senyor cada any publica un mínim de quatre articles a les revistes Science i Nature.

Entre moltes altres coses va afirmar que és al córtex cerebral on rau la sensació conscient del dolor, que hi ha deu tipus diferents de memòria, i que cadascuna de les memòries té uns mecanismes neurològics diferents.

Una altra curiositat és que en el moment en què un animal experimenta una situació de risc (un atac, un accident, una ferida enmig d'una batalla...) pot optar per a defensar-se o per a fugir, o en tot cas per a realitzar una maniobra ràpida per la qual la presència del dolor no seria gens recomanable. Aniria millor, en aquests casos, que el dolor no hi fos. I això és el que succeeix: en situacions d'aquesta mena l'organisme inhibeix la sensació de dolor, interrompent la transmissió de la informació dolorosa al córtex cerebral. Això passa gràcies a la selecció natural que ha impulsat l'adaptació dels organismes vius. Aquells individus que han adquirit per mutació aquesta capacitat inhibidora, han sobreviscut amb preferència als que no l'han adquirida, i en conseqüència han pogut reproduir-se molt més i per tant escampar aquesta mutació com a informació genètica als seus descendents.

La progressió dels descobriments científics en el camp del funcionament del cervell ha estat, al llarg dels últims anys, impressionant; i ho continua sent. Ben aviat es podrà llegir el que pensa una persona en un tant per cent força alt, només examinant quins circuits neuronals són recorreguts per un corrent elèctric en un moment donat. Aquest corrent elèctric és molt petit, i esdevé entre les neurones quan aquestes desenvolupen alguna mena de pensament. També serà possible manipular, estimular, produir sensacions visuals que no reflectiran cap realitat exterior a l'individu; i generar sensacions que no provindran de factors externs sinó únicament del fet d'estimular adequadament alguns circuits neuronals mitjançant microcorrents elèctrics artificials (No us fa pensar això en el misteri de les aparicions marianes?).

Tot això es podrà aplicar a l'aprenentatge dels infants. El que avui es fa empíricament, ben aviat es podrà fer des de l'exterior de l'individu mitjançant l'aplicació de corrents als circuits adequats. Es podrà modificar un cervell físicament i química; també genèticament. Es podrà aconseguir que s'expressin uns gens que fins al moment no desenvolupaven cap efecte; es podran introduir gens nous que modifiquin un determinat circuit neuronal, o que reforcin alguna sinàpsis, etc.

El cervell, de vegades, conserva el record de les experiències més traumàtiques per tal de poder evitar-les en un futur (també és veritat que de vegades les oblida per a poder sobreviure). Avui dia ja se sap com esborrar els records traumàtics.

En Carlos Belmonte va dir més coses que jo no comentaré de cop; les aniré dosificant. Les més apassionants són aquelles que coincideixen amb una de les idees fonamentals que sempre ha defensat aquest blog "Nuesa Literària": molts pensaments aparentment racionals elaborats per l'Homo sàpiens, no són altra cosa que decisions impulsades per l'inconscient a causa d'instints o de records emmagatzemats en alguna memòria, sense que el jo conscient ho sàpiga. És a posteriori quan la racionalitat de l'individu fa veure que ha estat la protagonista en l'elaboració del pensament o decisió. De tot això que va escriure en Carlos Belmonte, us en parlaré més endavant.  

..

Últims descobriments sobre els neandertals

.

Fa temps que tenia ganes de comentar una notícia publicada per La Vanguardia el 17 de juliol d'aquest any, relativa a nous descobriments sobre els neandertals. La notícia feia referència a una publicació de la revista Science, del mateix dia, en la qual s'explicava com Carles Lalueza (especialista en ADN antic de l'Institut de Biologia Evolutiva), i Antonio Rosas, havien seqüenciat el genoma mitocondrial de cinc neandertals trobats a Alemanya, Rússia, Croàcia i Espanya (a la cova del Sidron d'Asturies). El genoma mitocondrial es transmet per línia materna.
El cas és que aquesta seqüenciació ha proporcionat un munt d'informació sobre els neandertals que poblaven Europa fa quaranta mil anys. Hem recordar que els Homo sàpiens van arribar a Europa, procedents d'Àfrica, precisament fa uns quaranta mil anys, i que s'hi van trobar els neandertals, amb els quals van conviure fins que aquests van desaparèixer.
Fa quaranta mil anys, els neandertals eren una espècie escampada per Europa en grups petits. Els Homo sàpiens vivien en grups més grans de fins a 40 individus i eren tribus molt més complexes.
Sembla que només hi havia 1500 dones neandertals en edat fèrtil a Europa, i que la població total de neandertals no arribava a 10.000 individus (tot això fa 40.000 anys).
També s'ha descobert la sorprendent similitud genètica entre dones neandertals que vivien a milers de quilòmetres de distància. Els humans actuals som tres vegades més diversos que els humans neandertals de fa quaranta mil anys. Hem de recordar també que amb els neandertals compartim el gènere humà, encara que no l'espècie.
Tots els neandertals que vivien a Europa fa 40.000 anys descendien d'una mateixa dona que va viure fa 110.000 anys. Tots els Homo sàpiens que vivim actualment al planeta Terra, descendim d'una mateixa dona que va viure fa 136.000 anys a Àfrica.

.

Un bon noi

.

Sabia que en deixar el Columbia en òrbita, a 100 km de la superfície de la Lluna, i baixar amb l'Eagle al costat del seu company Buzz Aldrin, tindrien tots dos, només, un 50% de possibilitats de poder tornar.
I quan eren ja a prop del sòl, els llums d'alarma de l'Eagle es van disparar, i ell, en Neil, sospitant que havia estat un error electrònic, no en va fer cas i no va avortar la missió; avortar la missió hauria significat el fracàs. La va encertar, ja que els llums s'havien disparat probablement per un soroll electrònic.
A l'últim moment, quan ja veien amb els ulls i enmig de la penombra, la superfície de la Lluna, en Neil es va adonar que al lloc on es disposaven a aterrar hi havia una roca enorme (qualsevol accident significaria no poder tornar al Columbia i morir a poc a poc davant les càmeres de televisió). D'altra banda no tenien gaire marge de maniobra perquè el combustible s'acabava. Malgrat tot, va fer servir el control manual per desviar la ruta de l'Eagle vers una planúria on va poder aterrar sense problemes. Si hagués trigat 25 segons més a maniobrar, el combustible s'hauria esgotat, i s'haurien quedat allà per sempre.

Després va passar el que tothom sap, el petit pas per un home, i l'enorme pas per la humanitat.

I va tornar a la Terra.

I el van voler convertir en una mena de mite, en un Cristofol Colom del segle XX, en l'heroi de la humanitat.

I per decisió pròpia, va desaparèixer. Va dir que no el busquessin, que volia viure com una persona normal. Gairebé mai no va acudir a actes públics, fora d'aquells que haurien deixat coixa la NASA, o que clarament contribuien a un bé científic. No va signar autògrafs. No va regalar fotos ni gairebé entrevistes. No va explicar a quasi ningú on vivia.

Al 2004, es va jubilar, es va comprar una granja i va continuar vivint tranquil prop de la natura.
Fa un parell de dies el vaig veure pel televisor a la celebració del quaranta aniversari de la gesta. Em va semblar, malgrat l'edat, un bon noi.

Tal com el van definir els seus companys, en Neil Armstrong és aquell noi de poble, bona persona, que quan t'ha de fer un favor te'l farà, i que procurarà per tots els mitjans que no sàpigues mai que te l'ha fet, perquè no li hagis d'agrair.

Un dia, algú li va preguntar que perquè es negava a acceptar la glòria que el món li concedia, i ell va respondre que senzillament perquè no se la mereixia.

A la Lluna, es va sorprendre de poder tapar la Terra, lluent allà al cel, amb el dit gros de la mà. “Es deuria sentir molt gran, vostè!” li va dir algú, aquí a la Terra un cop ho va explicar. “De cap manera”, va respondre ell, “em vaig sentir molt i molt petit”

He pensat que era important parlar d'aquest personatge abans que em toqui fer-ho a causa de la seva mort (ja té 79 anys). Un bon noi, sens dubte; un ésser que va fer servir la seva fredor genètica en benefici de la ciència i dels objectius més nobles de l'espècie Homo sàpiens. Felicitats Neil!

.

Si el gel no flotés...

.

El gel flota. Gràcies aigua! Gràcies gel! Gràcies vapor d'aigua, que plous!

Si el gel no flotés, no hi seríem.

Per què?

La capa de gel que recobreix la terra als indrets on el clima glaça la mar, és alhora un protector contra el fred per a l'aigua empresonada sota d'aquesta capa de gel. És per això que aquesta aigua coberta de gel no es glaça, i és per això que una bonior d'espècies (microorganismes inclosos) poden continuar vivint dessota un sostre blanc i translúcid.

El mateix ha succeit als períodes en què la totalitat de la superfície dels mars de la terra s'ha glaçat.

Concretament al final del període Proterozoic, a la glaciació anomenada Marinoense, fa 635 milions d'anys; la totalitat de la superfície dels mars es va glaçar.

Si el gel no flotés, cada bri de gel que es formés damunt la superfície de la mar, s'aniria enfonsant i amuntegant al fons marí. La capa de gel del fons marí s'aniria fent progressivament més gran, sense que l'aigua del damunt estigués protegida contra el fred, de manera que s'acabarien glaçant no només la totalitat de la superfície més exterior dels mars, sinó totes les seves profunditats, causant la mort de gairebé tots els organismes vius. Dic gairebé tots, perquè no és impossible que sobrevisquessin algunes bactèries, o altres organismes unicelul·lars, “adormits” dins del gel.

Sigui com sigui, nosaltres no som descendents d'aquesta hipotètica vida capaç de viure llargs períodes dins del gel, sinó d'organismes que es movien, que lluitaven per progressar, que vivien en aigua líquida. Per tant, si el gel no flotés, no existiríem. Potser avui no hi hauria ni vida; i si n'hi hagués, potser estaria en una fase molt més atrassada de l'evolució, o tal vegada no hauria passat d'allò que avui anomenem vida microscòpica. Potser si el gel no flotés, l'evolució de la vida a qualsevol indret de l'univers tindria un sostre, un límit.

I per què flota el gel? Perquè la manera com s'ordenen les mol·lècules de l'aigua en el gel, les força a ocupar més espai que quan estan en forma líquida. La mateixa massa, ocupa més espai; amb la qual cosa la densitat del gel és menor que la de l'aigua líquida; i qualsevol element que té una densitat menor a la del aigua, flota.

La fotografia és d'un iceberg que flotava en un safareig públic de gosol el 23 de febrer de 2009; vam fer una expedició per a fotografiar-lo.

.

Tot el que percebem al nostre voltant és creat per la nostra ment.

.

Els efectes produits pels nostres sentits a causa d'un ordre exterior a nosaltres, són un feix de sensacions a la consciència. Tot l'univers que ens envolta, des del més proper al més llunyà, en el moment en què arriba a nosaltres a través dels sentits, esperona la nostra ment a generar sensacions conscients. La imatge que tenim de la realitat que ens envolta (visual, auditiva, tactil, olfactiva i de gust) no és res més que sensacions a la consciència.

El que nosaltres anomenem realitat, són sensacions; la realitat és la causa indirecta que les genera i que no té forma. Allò que nosaltres anomenem forma de la realitat (colors, sons, etc.) no és la realitat sinó les sensacions conscients generades a la nostra ment; la realitat (la causa de les sensacions) no té forma, no és de cap manera. "És", però no és de cap manera. Els valors lògics que conformen la realitat (distàncies, freqüències d'ona electromagnètica, freqüències d'ona sonora, canvis cíclics de pressió, moviment d'electrons als nervis, etc.) existeixen com a valors lògics mesurables, i són els causants d'unes oscilacions energètiques que exciten els nostres sentits i mouen la ment a crear una forma conscient, però aquests valors en si mateixos no tenen forma. Nosaltres anomenem forma a les sensacions conscients que aquests valors generen a la nostra ment i que nosaltres identífiquem erròniament amb la realitat, però realment les sensacions no són la realitat, sinó una modelització que la nostra ment genera per a fer-nos més fàcil la comprensió de la realitat.

Aquesta modelització és conseqüència de l'evolució de les espècies, i no sabem del cert si és idèntica per a tots els individus. És molt probable que sigui diferent d'una espècie a una altra i que influeixi en la seva intel·ligència, en el seu grau de consciència i en la manera com aquesta espècie entén el món i l'existència.

Amb aquest primer post sobre la sibjectivitat del univers que veiem al nostre voltant, intento començar a explicar una idea que porto a dins des de fa temps. Fa alguns anys vaig descobrir amb goig que en Schrödinger l'havia expressada de manera semblant en un dels seus llibres als últims anys de la seva vida, i vaig començar a pensar que aquesta dèria meva no era un “frikisme”, sinó que potser valia la pena donar-hi voltes i intentar escriure-la.

Sovint parlem de la consciència com a producte d'un element material i energètic que anomenem cervell; ara intentaré parlar de la matèria com un element creat per la consciència.

¿Per què no valorar la possibilitat que el procés sigui el contrari al que sempre s'ha pensat: en lloc de veure la consciència com a creació de la matèria, que sigui la matèria i l'univers sencer una creació de la nostra consciència.

El que no podem crear són els valors lògics que la realitat (sense forma) té. Però l'univers que ens envolta, amb tots els seus colors i sons meravellosos, és una creació de la nostra ment, una interpretació que fa la nostra ment d'una realitat que és invisible, insonora, imperceptible per ella mateixa.

El fet de veure la realitat d'aquesta manera és possible que faci canviar o reinterpretar algunes concepcions que es fonamentaven en una "forma" que era presa com a un absolut, i que en realitat és un instrument, un mitjà, una creació de la pròpia ment. Els conceptes "infinitud de l'univers" "espai buit" "espai" "temps"... canviaran una mica, o si més no, oferiran un altre rostre, si els pensem des del punt de vista que intento encetar amb aquest post, i que prometo continuar desenvolupant.

.

Us presento l'Adam Cromosòmic

.

Us presento l'Adam Cromosòmic; aquell individú masculí, que va viure fa uns 70.000 anys (no és gaire si ho comparem a l'antiguitat de l'espècie Homo Sapiens, que és d'uns 250.000 anys).

L'Adam Cromosòmic és l'avantpassat comú més proper en el temps a tots els mascles Homo Sapiens que vivim a l'actualitat. Això no vol dir que no hi hagués més mascles Homo Sapiens convivint amb l'Adam a la seva mateixa època; evidentment que hi eren, però d'aquests altres mascles, no són avantpassats de la totalitat de mascles actuals, encara que sí que ho són de part del conjunt de mascles actuals. L'únic mascle Homo Sapiens d'aquella època avantpassat de tots els actuals és l'Adam Cromosòmic.
Això és estrany; perquè hi ha Homo Sapiens des de fa més de 200.000 anys. ¿Per què l'ancestre masculí comú és tan recent; només 70.000 anys? Sembla que fa 70.000 anys la població d'Homo Sapiens es va reduir a uns 1000 individus al llarg de tot el planeta (concretament a Àfrica), a causa d'una catàstrofe natural: la catàstrofe de Toba.

Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba fa uns 75000 anys, al nord de Sumatra. Això va provocar una caiguda de les temperatures mitjanes de 3,5ºC, amb un hivern volcànic que deuria durar uns 7 anys. A les regions més càlides la caiguda parcial de la temperatura va ser de quinze graus. És evident que en una societat humana superior no tecnificada i molt centrada i dependent de l'entorn i del clima, aquests canvis deurien ser devastadors.
Un altre dia us parlaré de l'Eva mitocondrial, que ve a ser el mateix que l'Adam però en dona, i que curiosament no va ser contemporània d'Adam, sinó molt més anterior.

Així com l'estudi de l'ancestre comú masculí s'estudia a partir del cromosoma Y, l'estudi de l'ancestre comú femení s'estudia a partir de les mitocondries. Per aquestes raons només es pot garantir la descendència pels homes en el primer dels casos i per les dones en el segon; bo i que segur que els homes i les dones actuals descendeixen de tots dos, com és obvi.

.