Caldes
d'Estrach, quan al maig plou, és una festa. Una festa de colors
contrastats, com si haguessin decidit vestir-se amb roba neta. Les
façanes dels indianos s'alcen enmig d'un silenci humit, en una tarda
en què tothom fuig d'aquesta benedicció d'aigua que cau del cel i
que ho fa tot nou. Caldes és al final d'aquella línia recta que
surt de Terrassa i que va cap a l'est; la línia que va cap a l'est
es capbussa a Caldes dins la mar, i em porta records de sal i sorra
en llibertat, quan tot era un xic, només un xic, més salvatge.
La
vida d'un poble s'emmiralla a la llum de la pluja, i als carrers de
cada dia, buits de turistes, plens del millor, que és el de sempre.
La felicitat, mai no em cansaré de dir-ho, no és un viatge a
Cancun, sinó un passeig tranquil i sense pressa per la rambla de
qualsevol poble de casa, l'olor del pa dels forns, la brillantor dels
bassals, el graó desfet de la sorra de la platja allà on la riera
regala l'aigua al mar, la rialla dels més joves, la forma gastada de
les voreres, les passes d'una àvia, i sobretot, el cop del vent del
poble, de cada poble, de cada paisatge... un buf que porta la
quantitat exacte d'humitat que assenyala la identitat del lloc, les
flaires i la vida... aquell cop de vent que ens saluda quan tornem
d'un exili dur i desesperançat; i que ens fa saber que som a casa,
que som a la llar.
