El guardians de la porta són universals; protegeixen la puresa del
que hi ha darrere la porta. Amb una espasa blanca i lluminosa, fan
guàrdia ben ferms i amb rostre angelical; han d’evitar que la
perversió del que és imperfecte embruti l’espai immaculat que
ells estimen i del qual només ells, i uns quants escollits més, en
són dignes. De guardians n’hi ha a tots els àmbits, a totes les
disciplines, a totes les terres i cels, a totes les cases i palaus.
S’entesten a distingir el bo del dolent, la palla del blat,
l’aprenent del mestre. Es fixen en l’etiqueta, no van més enllà,
perquè l’etiqueta els ho diu tot. De fet, valoren les etiquetes,
la roba, els uniformes, els distintius… són el reflex dels mèrits
que garanteixen la puresa. Ho tenen tot apamat, mesurat, legislat…
No els importa gaire el de dins del rebost, la fusta i el diseny del
rebost els ho explica tot. Els agraden els miralls, el maquillatge,
els marcs que envolten els títols, la seguretat de les càtedres,
les corresponsalies, les places, les resolucions, els punts, els
drets adquirits, i la contundent defensa amb ungles i dents d’allò
que un dia van aconseguir i que els permet conservar privilegis sense
haver d’arriscar el seu prestigi amb experiments,
investigacions, proves, apostes, progrés, inventiva, creativitat,
iniciativa, emprenedoria, esforç voluntari no remunerat, altruisme o
bogeria passional. La professionalitat els du a esquinçar bogeries i
passions, i a defensar, com a vigilants que són, el seu territori
conquerit. La il·lusió i la passió van morir fa molts anys quan
eren joves, i quan van decidir vigilar el jardí secret de la puresa
conquerida per als escollits, i apartar al poble, a la plebs, lluny,
a on han d’estar els qui no en saben prou.
La nit, quan el cor està trist, és com una presó insuportable. Quan la solitud no és buscada, quan esdevé enmig de la multitud, quan no albira una solució clara, quan es topa amb l'odi o la incomprensió... es converteix en una llosa, en un verí que ens atordeix i ens impedeix de veure-hi clar. Tots hem passat períodes d'aquesta mena; dies, setmanes, potser mesos en què ningú no ha tingut la capacitat d'il·luminar-nos. Algunes d'aquestes situacions, quan succeeixen, semblen tan absolutes que les considerem, obnubilats, el tot de la vida. Llavors, arriba algú i canta una cançó, o la cantem nosaltres; arriba algú i, sense dir res, ens mira amb afecte. Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable. Llavors som lliures i la tempesta irracional del mal s'allunya qui sap si per sempre.
