Blue Hawaii

El repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida.

"Carta als intolerants agressius de les xarxes socials i de dins dels cotxes" 

Homo ferox, que a les xarxes socials et mostres com ets, envejós, amarat de rancúnia, ofegat de prejudicis, pressuposant mala fe a qualsevol, criticant sense conèixer, odiant qui triomfa, escrivint sense reflexió, generalitzant… Entranyable bestiola creguda que no et reconeixes com animal i que vius sense creure’t que et moriràs, que no acceptes la contundent influència de les pulsions damunt dels teus pensaments, sovint incapaç de celebrar els èxits dels veins, amics o cosins… T’exhibeixes impúdicament rere la protecció del vidre del teu cotxe o del mur del teu facebook, o del facebook d’un altre, convençut, convençuda, que allò que queda escrit, pel fet de ser escrit, assoleix la façana de veracitat que atorga l’aparença que busques. 

Homo ferox. Insatisfet amb tu. Enganyat en la teva educació sense adonar-te’n. Enverinat per idees i valoracions inhumanes que un dia se’t van proposar com a normes de la civilitació o com a veritats no criticables. Avui, el cor se t’angoixa quan la realitat de la vida se’t mostra en mode d’entorn hostil, tan diferent a allò que et van predir. Avui, et dols de l’alegria aliena, de la llibertat arriscada dels altres, de la seva gosadia a tastar la sal i el pebre, del vinagre que per gust afegeixen a l’amanida. Avui, trenes gemecs xops d’una amargor fracassada, no reconeguda, que és responsabilitat de la foscor i de la negror del món que et va educar. 

Homo ferox, defensor del que estàs convençut que ha de ser sense cap més raó que el fet d’haver estat sempre; infeliç vergonyant; angoixat; decebut i, el que és més trist, cec davant la infinita bellesa de l’univers que ens envolta, del repte de viure amb risc per no signar la no existència pactada de la vida, tip o tipa d’aigua amb bicarbonat, i escurat o escurada econòmicament de tantes assegurances que et cobreixen tots els possibles accidents. Amb el mòbil impolut, gens ratllat, perquè mai no l’has posat a la mateixa butxaca que les claus. Amb els fills ben nets, i amb la roba planxada, perquè mai han saltat dins de cap bassal. I tot en ordre, perquè mai no ho has fet servir per por que es desordenés. Arribes al final de tot, i veus que no has usat la màquina meravellosa que tenies la missió d’espatllar vivint; no s’ha espatllat, però no has viscut.
.
.
.