Tiempo y Silencio (Cover)

Nova normalitat? Abans de fer-me signar, em permets que llegeixi la lletra petita si us plau?

Compte amb què recriminem. Compte amb què exigim. La comunitat humana pot recollir-se un temps; el temps que calgui; però no pot renunciar de manera indefinida als petons i les abraçades. I els infants no poden renunciar per sempre a empentar-se, tocar-se, jugar de prop... Si hi ha d'haver una nova normalitat, aquesta no pot ser inhumana. No es pot viure amb por. No es pot viure amb l'obsessió prioritària de no emmalaltir. Un temps, podem tancar-nos i renunciar al que som amb la idea de construir un futur no gaire llunyà en què la malaltia ja no hi sigui; però no podem canviar fins al punt de convertir per sempre en clandestines, de manera il·limitada en el temps i com si d'una nova era es tractés, l'aire lliure, la llibertat de moviments, el contacte físic, els concerts, les manifestacions, les festes, la platja, el mar, el rostre en llibertat, la pell en contacte amb la pell i amb el vent i amb el Sol. No hi haurà una nova normalitat que impliqui renunciar als valors humans, a les conquestes assolides, a la tendresa, a l'alegria, a la cultura lliure i popular. La renuncia perpètua al que ens fa humans és contundentment pitjor que una malaltia mortal. I a més, seria físicament impossible de sostenir.

D'altra banda... quina normalitat ha canviat a les últimes dècades a causa de l'elevat nombre càncers que afecten i han afectat persones de totes les edats i que està comprovat que s'incrementen amb la contaminació de les indústries i dels vehícles? Han aturat la indústria? Ho han parat tot? Jo conec gent jove que ha mort de càncer. I quina normalitat ha estat modificada per evitar les desenes de milers de morts diaris a causa de la fam, de la manca de recursos, de la poca rendibilitat econòmica de certes vacunes, de la guerra? A què ha renunciat la màquinària econòmica del món per a evitar aquestes massacres? S'han aturat les fàbriques d'armes?

I per últim, compte amb les obsessions obscurantistes que mouen alguns a condemnar fins i tot els somriures. Videos virals de suposats infermers plorant perquè quan surten de treballar veuen pel carrer parelles agafades de la mà i somrient com si tot fos una festa. Per què hem de perseguir l'alegria? És obligatori el dol? És la tristesa l'única resposta possible al dolor? No es poden agafar de la mà les persones que viuen a la mateixa casa quan surten a caminar en hores autoritzades?
L'estrès pot provocar que les persones ens revoltem contra les persones, que ens considerem enemics quan som víctimes d'un mateix problema. No estic justificant els que no vigilen, els que escupen pel carrer, els que se salten les normes establertes per les autoritats sanitàries; però és insuportable veure com algunes persones per por, i per mentalitat d'ovella obedient, es converteixen en inquisidores, s'obsessionen fins al punt del transtorn obessiu compulsiu. Dins de l'acompliment exigit per llei, i per prudència sanitària, no estem obligats a renunciar al somriure, ni a agafar-nos de la mà, ni al Sol, ni als amics; ni estem obligats a tenir por, ni a acceptar com ovelles qualsevol retallada arbitrària de llibertat que no sigui necessària; perquè la vida és més important que la supervivència.