L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

  

Padre Fortea (Imatge de la Wikipedia en Domini Públic)

Ara mateix penso tantes coses, i no totes poden ser públiques; no pas perquè siguin dolentes, sinó perquè sense el meu context no entren igual. No hi ha dubte que l’estiu del 2020 ha estat estrany; si li haguéssim de dibuixar el karma tindria colors molt forts i de diferent signe.

Avui diré que ahir em vaig quedar enganxat fins a les quatre de la matinada escoltant un personatge pintoresc que ha rebut l’encàrrec de l’església espanyola de fer exorcismes; un tal Padre Fortea. És ben bé com un personatge del Tíntín, però molt macabre. Molt i molt macabre.

Si me’l cregués, hauria d’acceptar un déu que crea monstres torturats i torturadors... Si me’l cregués, l’univers seria molt trist, com una mena de camp de batalla entre éssers eternament castigats i àngels endollats per via divina en un cel incomprensible (Com podria algú honest estar tranquil al cel sabent que hi ha éssers patint eternament! Quina manca d’empatia!). Les seves paraules, plenes d’un tradicionalisme que ell no reconeix, dibuixen el tot de la natura com si estigués al servei de només una de les diverses visions religioses del món.

No sé... m’agradaria dir-li que es creu coses sense proves... Una pobra histèrica alemanya que tenia atacs de ràbia contra els símbols religiosos no és una prova, ni els seus canvis de veu, ni que parli llengües estranyes... Tot el que expulsem per la boca en algun moment ens ha entrat al cap; tenim veus gravades que no recordem conscientment. Sense proves, s’empassa dogmes medievals i pretén que tothom se’ls empassi. De tot el que explica, el més fotut és que menysprea l’amor. L’amor com a virtut d’un creient per ell és insuficient per vèncer el mal; considera l’amor com un acte carrincló, bonista, de progrés febles... Atorga al poder de l’església i les seves lleis tot el secret de la derrota del mal. A més, parla com un personatge creat, com si s'interpretés a si mateix, a mig camí entre pel·lícula de terror i de comèdia, i amb les seves conferències fa les delícies de l’integrisme més recalcitrant.

Tot és més senzill, crec jo; molt més. Viure, deixar viure, dubtar, dubtar i dubtar... Dubtar és una virtut que ens allibera de la credulitat. Un déu que ens regala el sentit crític i la intel·ligència per a no empassar-nos contes de terror no ens pot retreure que fem servir aquest sentit crític i aquesta intel·ligència. Com deia Spinoza, un déu que crea taradets actitudinals quin dret tindria a castigar-los per ser taradets actitudinals? A on és la responsabilitat de l’inventor quan fa un invent que no rutlla? Benaurats els qui no s’ho creuran tot, perquè seran lliures.

També em va resultar curiós quan va parlar dels fantasmes. Segons ell són, tots, ànimes del purgatori. Quina seguretat! No criticaré pas jo a algú que veu fantasmes, i ara no explicaré per què, però que l’única explicació que ell doni sigui que són ànimes del purgatori! La mateixa expressió purgatori és com una ofensa a déu. Per què hauria de necessitar un déu que ningú purgués res? Què en trauria un déu de debò del sofriment o l’angoixa d’un pobre ésser mort? Aquesta lògica és tribal i prehistòrica. A les tribus, es castigava el díscol, el desobedient... Al càstig de l’anomenava justícia (encara avui se l’anomena així), però en realitat no era més (no és més) que un mecanisme de supervivència social, un instrument per permetre funcionar la societat tribal, similar i a cops idèntic al rol que la “venjança” jugava (juga) dins la selecció de les espècies; eliminar o reduir la descendència dels individus amb comportaments contraris a la tribu. Quin sentit té atribuir a un suposat déu veritable la pulsió instintiva del càstig?

No sé... jo sento a prop els que han marxat, tan a prop que... uf! I el que sento és pau, amor, proximitat, records, consol, alegria, esperança... I això és més real que les paranoies mentals d’un teòleg. La teologia és la disfressa pseudointel·lectual amb què els servidors dels mites dissimulen la inconsistència de partir d’uns dogmes que no estan subjectes a revisió. Aquest error intel·lectual de partir de premises no comprovades, fruit de la il·luminació o de la imaginació de personatges de l’edat antiga, necessita vestir-se bé, i per això l’anomenen teologia.

L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

Tan cert...

"Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l'univers i et canvia totes les preguntes."

Farem de la vida aquella història de bellesa profunda que sempre hem parlat.

Cada instant de la vida és aquella llum que dóna sentit a tot; cada vida és sencera, amb tota la seva força i el seu missatge.

No hi ha adéu per qui forma part de la vida, per qui és la vida.

La vida és música feta esperit, que viatja a on vol, que fa el que vol, que ho estima tot.

No hi ha limitacions per qui és amor, ni mort, ni oblit, ni solitud, ni por... tot això queda enrere, com queden enrere les pors i els dolors de la mare en el part quan veu la vida als ulls del nen que neix.

Els mots d'ahir, tan tímids, tan vergonyosos, es converteixen en tresors que abasten totes les dimensions de l'existència. Copso com la identitat va més enllà del cos i de les seves formes i no mor mai, es transforma en més vida com l'eruga quan es fa papallona, immensament més lliure, més gran, més bella.

L'alegria d'aquells ulls que cantaven, que somreien amb amor, es multiplica per un infinit inexplicable i continuen sense interrupcions una vida que mai no desapareix.

Més enllà i al marge de matraques religioses arrogants, la vida que neix a la natura, continua viva a la mateixa natura, i arrela i s'abraça als cors que estima per sempre.

Farem de la vida allò que sempre hem dit que era; una realitat bellíssima a on "...el que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur! Podem deixar el món una mica millor amb només un gest ni que sigui petit, o una actitud!"