Si fos tan fàcil viure com la bellesa que veig quan et miro, com la infinita llum que desprens quan somrius...
Si fos tan fàcil com aquest Sol que entra per la finestra, com el mar al lluny, que em recorda la impresionant bellesa de la nuesa dels estius...
Si fos tan fàcil viure, com fàcil és pels nens, com fàcil és pels petits...
Si fos tan fàcil com plorar de felicitat, escoltant la teva cançó, la teva veu...
Si descobríssim que realment és així de fàcil, en comptes d’obsessionar-nos en el miratge que ens vol convèncer que tot és complex i difícil, que tot fa por...
M’agrada tan l’olor de la sal arran d’aigua... Hi he passat tantes bones estones aquí! Quan em vaig alliberar d’aquella merda fosca que em tenia enredat!
Alliberar-se d’allò fou molt semblant a començar a existir.
Per què permets, déu, que hi hagi qui amaga horrorosament el Sol i el vent que fa olor de mar a tants petits que encara no han començat a viure amb intensitat?
Sóc el mateix que ahir s’acostava en aquesta riba del maresme, tan fascinant i tan senzilla alhora. No entenc per què el meu cos es veu tan madur; si sóc un nen, només un nen que comença a existir com ahir vaig començar a ser. Cada matí sóc un nen que comença a existir després d’haver-se desfet d’aquella foscor amb què els adults dogmàtics el tenien empresonat.
Miro a Montjuich, el Sol que comença a davallar, l’olor de sorra de Sant Pol, d’Arenys... la Sal, les onades, la pell, la nuesa, el mar, les rialles, la família, la pau...
Si fos tan fàcil per tothom viure com ho ha estat per mi!
Cabessuts elegants que us entesteu a dirigir vides que no us pertanyen, quanta llum us perdeu! Morireu sense haver entès què és començar a viure!
Cabessuts lligats al fermall de les vostres pors, deixeu de tenir por a no ser, i començareu a ser!
Cabessuts covards que cerqueu unes seguretats que no hi són perquè la vida és l’art de trobar la vida malgrat les inseguretats!
Si no podeu canviar, deixeu de lligar fermalls als altres!
Somrius, i així em dius com de gran n’és tot, com de bell és, com de gran és viure, i que freda que està l’aigua de cristall de Calella!
I que bonics que sou! I que bell que és tot! Signo amb el cor el canvas immillorable d’una terra i una mar que ens han regalat!
Si els records s’esvaeixen, no us endugueu els meus, el temps viscut en aquesta meravella de planeta, en aquesta sorra, en aquesta pell, en aquestes fragàncies de les profunditats!
Crec que les decisions importants de la meva vida les he pres amb el signe de la llibertat, amb el segell de la rebequeria, amb la profunda convicció que calia esberlar murs, parets mal aixecades, pors, fal·làcies, poder, terns envestigats, aparences balmes...
He llegit el llibre de les ribes verges del maresme i he entès l’infinit regal que és la vida, la Terra i les persones. He llegit el tractat suprem de la saviesa, que està imprès a cada roca, a cada cos, a cada reflex del Sol, i he descobert la profunda necessitat d’estimar tothom, de no menysprear ni menystenir ningú, de no criticar ningú, de viure sense jutjar, de respirar estimant, de no tolerar ni la més petita cadena lligada al meu ésser... I t’he trobat a tu en allò més finit, més material, més senzill... El més profund, el més espiritual, el més dolç, el més humà brolla com una fragància del regal de tot el que ens envolta, de tot el rebut, de tot el que sempre tinc.
Gràcies!
