No puc evitar sentir-me impactat davant la impulsivitat a jutjar de
la gent sense saber res; de fet, ni sabent les coses té sentit
jutjar o opinar. Em refereixo al cas d’aquest pobre home, Xavier
Novell, empresonat durant anys per una educació que li va ser
imposada, com imposats són, de fet, la majoria de processos educatius del món
occidental, però sobretot en infants i adolescents que creixen en
ambients profundament religiosos. Al bisbe li va tocar néixer i
créixer en una llar que obeïa uns dogmes, una doctrina, i una
moral, obligatoris dins d’una religió l’acompliment de la qual
li van fer creure que influïa en el seu destí etern. I el bon noi,
Xavier, va voler ser el millor; creure, obeir, acomplir... sense
perdre les bones maneres, l’empenta, la bellesa fisica que la
natura, com a tot jove, li donava.
La gent només s'adona que hi ha imposicions i empresonaments quan hi ha
barrots, cadenes, armes... Però les imposicions més difícils de
vèncer són les que no es veuen, perquè estan a l’aire que
respires, als mots dolços que escoltes de les persones en qui
confies, a la normalitat social que t’ha tocat. Els barrots, les cadenes i les armes d'imposició són l'educació enclaustrada en una sola visió, la seva naturalesa contrària a les necessitats de la persona humana, la por que fa apartar-se de l'única veritat que es presenta com a possible.
Tan gran és la
imposició i la programació que pateixen sense saber-ho les persones
educades en ambients integristes, radicals, ortodoxes... que, avui,
amb tot el que li ha passat, estic convençut que el bisbe Novell
segueix creient en aquests dogmes, i busca una sortida dins la
mateixa religió que el té atrapat. Continuar creient en la doctrina
i els dogmes en la seva situació té l'afegit del dramatisme de la
culpabilitat i del fracàs, que són l’agulló
de tota secta, fins i tot de les majoritàries i de les legals.
Però tot això la
gent no ho veu; de seguida corren al recurs de considerar-lo
hipòcrita. Però hipocresia i confusió no són el mateix. No és
ser hipòcrita el fet d'intentar acceptar per obediència normes antinaturals,
creure dogmes irracionals, témer inferns inexistents, condemnar la
visió dels cossos naturals... Tot això, estic convençut que ho
acceptava, ho creia, ho temia i ho condemnava amb sinceritat, tot i
que amb dubtes (aquests dubtes s’intueixen clarament als seus gests en algunes
entrevistes que li havien fet), convençut conscientment de la seva
opció. Però tot i que la seva voluntat volia quadrar el cercle, el
seu cos, no; el seu inconscient, no; la seva naturalesa, no.
Ens podem deixar
convèncer d’un seguit d’errors contraris a la natura que ens
impedeixen viure d’una manera espontània i sana, però a
l’essència Homo Sapiens que tots som i que ha evolucionat des de
la nit dels temps en aquest planeta terra no la convencerem de viure
com ella no és. I aquesta antinaturalitat de les imposicions
invisibles, no només afecta el Bisbe Novell, sinó a molts
capellans, bisbes, frares, i qualssevol persones que viuen d’una
manera diferent a la que la natura impulsa. I cadascú peta com peta.
Si intenteu abocar estany fos en un vas d’aigua freda, l’estany,
en solidificar-se, agafa formes úniques i inquietants. No s’ha de
jugar amb la ment humana. Els bonsais son ésses deformes. Les
persones quan són espantades i esmonyonades no creixen ni viuen amb la
naturalitat i espontaneïtat a la qual tot nen té dret. Els
maltractaments i els abusos poden ser també mentals i espirituals i passar desaparcebuts.
Tampoc no han entès
res els seus companys d’empresonament inconscient, que li volen fer
un exorcisme. L’autèntic diable són els inferns inventats, les
matraques doctrinals sorgides de gent que es tortura el cos pensant
que això agrada a déu. Si voleu comprendre alguna cosa de déu, o
si voleu dilucidar si un acte és bo o dolent, no us escalfeu el cap
amb pseudofilosofades teològiques d’arrogants intel·lectuals;
pregunteu-li a un nen. Per sortir de dubtes, pregunteu-li a un nen no
adoctrinat, d’aquells que tot just han après a parlar, dels que
acaben d’arribar i que encara no han començat a tenir por de la
vida. Pregunteu-li a un d’aquests nens si una cosa està bé o si
està malament, i us donarà una resposta més clara que qualsevol
expert, perquè en el pa acabat de fer encara se sent l’escalfor
del forn a on s’ha fet; en el seu dibuix, encara es llegeix el
disseny del fabricant.
Qui sap si déu existeix? Ningú. És una creença. I aquesta és la veritat. Ningú no ho sap si existeix. I tota religió hauria començar dient la veritat de tot el que sabem i no sabem.
Però estimar no és una creença; és un encert segur, un coneixement segur; i tota religió hauria de començar pel que sabem segur; molt més segur que qualsevol dogma inventat. Estimar. I prou.