Multiformitat

Tens un "credo" propi, lligat a la manera de fer i de pensar d'un temps determinat, d'un lloc determinat i d'uns grups humans determinats? És sols un credo més enmig de l'immens ventall de persones diferents de totes les èpoques, llocs i grups socials i ètnics. Podríem dir que tens aquest credo pel fet d'haver nascut en el lloc i el moment en què ho has fet.

Davant d'aquest atzar i aquesta diversitat, no té gaire sentit considerar que el teu credo és l´únic encertat, l'únic necessari per contactar amb el déu veritable, l'únic que et pot aconseguir la vida enllà de la mort i la felicitat eterna, o, encara pitjor, l'únic que et pot salvar del càstig etern que el teu credo predica.

No pretenguis que el teu credo sigui l'únic possible; seria el mateix que afirmar que només els qui han tingut la sort de néixer en el teu temps, en el teu lloc i en el teu grup gaudeixen del privilegi de no desaparèixer amb la mort o de no patir eternament. Si ho afirmes així, estàs descrivint i afirmant un déu injust i parcial, més cruel que qualsevol dels humans.

El món d'avui és una evidència viva de la multiculturalitat i de la diversitat en general; no tan sols a causa de la pluralitat d'ètnies, sinó també per la diversitat d'opinions, maneres de viure, valors, prioritats, estètiques, morals, expressions, ideologies... I aquesta diversitat no és conseqüència del "mal" com insinuen les branques més integristes d'algunes religions, sinó que és conseqüència de l'ADN humà. Els humans posseïm una riquesa mental que tendeix a la diversitat a la multiformitat, a l'experiment constant. Si déu existeix, és ell el qui ha permès que siguem així, o, si més no, el qui ha pensat una existència en la qual els humans hi som i som així: multiformes, incapaços de viure engabiats dins d'uns únics i immutables valors, estètiques, idees, cultures... Quin sentit tindria que el déu que ens ha atorgat aquesta qualitat ens condemnés per aquesta mateixa qualitat?

¿Tienes un "credo" propio, ligado a la forma de hacer y de pensar de un tiempo determinado, de un lugar determinado y de unos grupos humanos determinados? Es solamente un credo más en medio del inmenso abanico de personas distintas de todas las épocas, lugares y grupos sociales y étnicos. Podríamos decir que tienes ese credo por haber nacido en el lugar y en el momento en que lo has hecho.

Ante este azar y esta diversidad, no tiene mucho sentido considerar que tu credo es el único acertado, el único necesario para contactar con el verdadero dios en caso de que exista, el único que te puede conseguir la vida más allá de la muerte y la felicidad eterna, o, peor aún, el único que te puede salvar del castigo eterno que tu credo predica.

No pretendas que tu credo sea el único posible, ni que sea el único que acierta por el hecho de ser el tuyo; sería lo mismo que afirmar que sólo quienes han tenido la suerte de nacer en tu tiempo, en tu sitio y en tu grupo gozan del privilegio de no desaparecer con la muerte o de no sufrir eternamente. Si así lo afirmas, estás describiendo y afirmando un dios injusto y parcial, más cruel que cualquiera de los humanos.

El mundo de hoy es una evidencia viva de la multiculturalidad y de la diversidad en todos los campos; no únicamente debido a la pluralidad de etnias, sino también a causa de la diversidad de opiniones, modos de vivir, valores, prioridades, estéticas, morales, expresiones, ideologías... Y esta diversidad no es consecuencia del "mal" como insinúan las ramas más integristas de algunas religiones, sino que es consecuencia del mismo ADN humano. Los humanos poseemos una riqueza mental que tiende a la diversidad, a la multiformidad, al experimento constante. Si Dios existe, es él quien ha permitido que seamos así, o, al menos, quien ha pensado una existencia en la que los humanos existimos y somos así: multiformes, incapaces de vivir enjaulados dentro de unos únicos e inmutables valores, estéticas, ideas, culturas... ¿Qué sentido tendría que el dios que nos ha otorgado esa cualidad nos condenara a causa de esta misma cualidad?

El problema d'un ésser humà és el meu problema. La necessitat d'un ésser humà és la meva necessitat. El sofriment d'un ésser humà és el meu sofriment.

 

Com criden els fatxots, els neocon, els qui només miren els seus drets i en canvi els dels altres pobles se'ls en refoten. Es planten davant del sofriment humà i no veuen res i entenen menys; se'n riuen dels qui es veuen abocats a morir en la recerca d'una vida millor per a ells i per als qui estimen. Per sentir-se algú, menyspreen els febles. Fan del prejudici el seu credo; mal pensen i acusen sense saber. Sense saber, generalitzen, sense ni tan sols comprendre el significat del mot generalitzar. Sense saber, acusen i odien. Sense saber, pretenen escampar una actitud de rebuig, una persecució. La seva veu és el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits mentre mossega els qui busquen una vida millor. La bandera que enarboren amb orgull és l'evidència pública i vergonyosa de la seva ignorància humana. Ignoren un sofriment que consideren aliè només per la nacionalitat o la raça dels qui el pateixen.

El problema d'un ésser humà és el meu problema. La necessitat d'un ésser humà és la meva necessitat. El sofriment d'un ésser humà és el meu sofriment.

Como gritan los fachotes, los neocon, aquellos que sólo miran sus derechos y que ante los derechos de los demás pueblos exhiben indiferencia o desprecio. Se plantan frente al sufrimiento humano y no ven nada y entienden menos. Se ríen de quienes se ven forzados a morir en su búsqueda de una vida mejor para ellos y para aquellos a quienes aman. Para sentirse alguien, desprecian a los débiles. Hacen del prejuicio su credo; piensan mal y acusan sin saber. Sin saber, generalizan, sin ni siquiera comprender el significado de la palabra generalizar. Sin saber, acusan y odian. Sin saber, pretenden contagiar una actitud de rechazo, una persecución. Su voz es el bramido asustado de la bestia que defiende el territorio mientras defeca para marcar los límites mientras muerde a quienes buscan una vida mejor. La bandera que enarbolan con orgullo es la evidencia pública y vergonzosa de su ignorancia humana. Ignoran un sufrimiento que consideran ajeno sólo por la nacionalidad o la raza de quienes lo sufren. 

El problema de un ser humano es mi problema. La necesidad de un ser humano es mi necesidad. El sufrimiento de un ser humano es mi sufrimiento.