No sé si soc jo, però la gent està enfadada. Els qui haurien de
buscar allò que els uneix, es barallen; i darrere de tot, hi ha el
poder; no hi ha pas una major puresa d’ideals, una més fidel
lleialtat a una causa; hi ha poder.
No sé si soc jo,
però em fa l’efecte que ningú es mira allò tan bell que té
davant dels ulls; i ara ja no parlo de la lluita pel poder, parlo de
la vida. Poca gent creu que cada dia quan ens llevem tornem a néixer,
que les persones, també les adultes, també les que són molt
velles, poden canviar tot d’un plegat una vida sencera.
No sé si l’estrany
soc jo, però descanso, gaudeixo, m’omplo estan sol i assegut en un
banc a qualsevol parc, badant, mirant, i no pensant en res concret.
Sento que això no és perdre el temps; sento que és aprofitar-lo, i
que aquest temps de no fer res fora de mirar és un temps guanyat i
viscut. Soc jo, segur, l’estrany, el malalt del cap; però no he
vist ningú perdut per a sempre, ningú tan pervers que no pugui
plorar de penediment algun dia; ningú tan dolent que no pugui ser
perdonat i estimat; ningú que mereixi perdre’s per sempre.
No sé si soc jo;
però de vegades prefereixo dur la roba bruta i estripada, i no haver
de viure angoixat per no embrutar-la o perquè no me l’embrutin; i
qui diu la roba pot dir qualsevol altra cosa.
Soc jo el trist,
l’amargat, però em fa feliç no tenir gos, perquè així no tinc
cap ésser sota la meva obediència a qui jo hagi de dir “jau” i
jagui, a qui jo hagi de dur lligat amb una corretja i ordenar com un
bon amo els fets més essencials de la seva vida. M’estimo tant els
gossos que no vull ser això per ells.
Sens dubte sóc jo
l’inadaptat que no s’enfada fent cua i que prefereix que li
passin al davant abans que provocar o deixar anar una mala paraula o
una mirada de menyspreu.
Soc jo qui mereix
ser apartat d’aquest món tan rar de gent tan seriosa i tan tensa,
que ho fa tot perfecte i que corren a escriure crítiques ferotges al
tripadvisor quan l’escuma del cafè amb llet descafeïnat amb
sacarina i llet descremada no llueix prou flairosa; jo em bec tan
badoc la llet que ni veig l’escuma.
Quin desastre!
