Els càstigs són el principal obstacle de l’educació

Tan poc valorem els infant o adolescents que aspirem a modificar conductes apel·lant a la por al càstig? 

Hi ha normatives força originals, amb càstigs concrets, estipulats per a cada infracció; i fan pensar quin valor educatiu té l’exercici de fonamentar el rebuig del mal en la molèstia de la sanció. L’educació consisteix en aconseguir que el comportament clavi les seves arrels a la terra de l’empatia i de la comprensió del funcionament social. La conducta sempre segueix un pensament que la decideix. Si aquest pensament neix de la convicció d’obrar correctament, amb tot el que implica de bo per el conjunt de les persones i per un mateix com a part d’aquest conjunt; això significa que s’ha assolit una maduració, un creixement personal. Si per contra el pensament que decideix la conducta brolla de la vigilància de l’ego pel que fa a la satisfacció del propi interès, és a dir, del desig d’evitar molèsties individuals o d’obtenir beneficis estrictament personals, quina pobre valoració de l’ésser humà com a persona implica aquesta estratègia!

L'experiència personal em fa veure que els nens i nenes que han patit una educació conductista, basada en el sistema premi/càstig tenen habitualment espatllat el sentit últim de l’obrar, i costa molt que actuïn per pròpia convicció. Necessiten l’amenaça de la sanció per arrencar de si mateixos una actitud superior. Qui ha estat educat amb crits, poca cosa sap fer quan no li criden. Qui ha estat educat a cops té moltes dificultats per actuar com un ésser humà superior en un entorn o no existeix l’amenaça dels cops. Qui ha crescut, formant el seu fer, en un entorn on tot ha estat regulat per normes, sancions i recompenses, no se sap moure en un ambient humà a on la motivació que governa les accions és únicament el gust de fer les coses bé.

Els càstigs són el principal obstacle de l’educació. El mot "escarment", a banda de ridícul, confon l'ensinistrament de les foques amb sardines amb el treball d'extraure el millor de cada persona, que és obrar no pas pel valor d'una sardina o per evitar un cop de fuet, sinó per aconseguir que aquest món sovint tan fastigós sigui una mica millor; més lliure i més bonic.

Una declaració de confiança en la bondat de l'existència

 

Si esteu en el temps, alegreu-vos-en; encara podeu canviar. La vida és un canvi constant; mai no estem acabats de fer. Si algú està en contra del nostre canvi, desconfieu-ne; sempre ens cal canviar, sigui poc o sigui molt. Si algú nega la possibilitat del canvi, desconfieu-ne també; parla del que no sap, o bé perquè tal possibilitat l'obligaria a canviar ell mateix, o bé perquè amaga un desig de venjança que molt probablement confon amb justícia, i no vol perdre, amb el canvi del seu enemic, l'oportunitat d'exercir-lo. Una divinitat que es posicionés en contra del canvi cap a bé de les seves criatures seria una falsa divinitat.

Els llibres anomenats sagrats estan plens d'humanitat, tant en el bon sentit de la paraula com en el mal sentit. Els autors hi han abocat bona part del seu endins: la ràbia vers els qui consideren enemics, el racisme, la venjança, l'anhel de la guerra, el dogmatisme pel que fa als signes identitaris de la pròpia cultura o credo... també l'amor, el perdó, la pau, l'exaltació del bé i de la bellesa. La necessitat d'aferrar-se a una seguretat mou l'ésser humà a considerar coneixement allò que no és altra cosa que desig, esperança, necessitat, opinió... La imposició del dogma és una manera barroera d'inventar la seguretat, de donar-li un recolzament.

La meva fe, que la tinc, no necessita imposar-se damunt de ningú; és una conclusió. Conclueixo, de la bellesa i de l'amor, tot un seguit de conviccions de les quals no tinc ni necessito tenir-ne seguretat. La incertesa és una imposició de la naturalesa i l'accepto sense por. La meva fe és bona no pas per un cel o per un infern que se'n poguessin derivar, sinó perquè és una declaració de confiança en la bondat de l'existència i el triomf definitiu del bé en cada ésser.