Llum a Barkeno

 

Els moments de felicitat són improvisats i no cerquen res.

Víctimes de les afirmacions dogmàtiques

No és veritat que les religions aportin sempre pau a les relacions entre les persones; sovint provoquen por, ràbia, odi, violència, conflicte, tristesa... 

De fet, el mateix Jesús ho va dir: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa. He vingut a desunir el fill i el pare, la filla i la mare, la nora i la sogra. Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva. Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi"

I això és el que passa sovint. Val a dir, però, que són mots que es posen en boca de Jesús; ell no va escriure res. A les primeres dècades es van transmetre les seves paraules per tradició oral. No obstant això, les religions cristianes majoritàries actuals consideren que aquestes frases són paraula de Déu, que estan inspirades, protegides, escrites... pel mateix Esperit Sant. Posar-les en dubte, és considerat per les religions oficials com una heretgia; no hi pot haver una revisió crítica per part dels mateixos creients perquè tal revisió és considerada un pecat contra la fe. Les autoritats de la religió, això sí, les poden interpretar, i s'ha revestit al mateix Papa de Roma amb el do de la infalibilitat per deixar clar que davant qualsevol polèmica, ell, si ho considera adient, pot parlar amb la potestat de no equivocar-se. 

Jo, com que no participo d'aquesta fe, si més no plantejada d'aquesta manera, sí que poso en dubte determinats sentits d'aquestes paraules bíbliques, i no trobo raons per creure en la infalibilitat del Papa, ni en la divinitat de Jesús, ni en moltes altres afirmacions. No puc acceptar les paraules que lliguen el fet de ser dignes de Jesús amb estimar-lo més que als propis fills, o que als propis éssers estimats, com si fos una competició, com si estimar els fills restés forces per estimar altres éssers, o com si estimar els fills en determinats moments no fos bo. Probablement Jesús no volia dir això, o sí, o no; no ho sé, però no ho considero essencial, perquè no crec que fos Déu, i per tant, la possibilitat que s'hagués equivocat no m'escandalitza. Tots ens podem equivocar, o podem pronunciar frases que per la seva contundència podran ser mal interpretades. En altres moments de la meva vida no m'hauria atrevit ni a pensar això; i aquestes paraules que acabo de dir són importants, perquè les religions sovint fan actuar d'aquesta manera, lliguen amb cintes invisibles els pensaments amb un temor no escrit ni acceptat per un mateix, una mena de respecte vers allò que es considera diví, que paral·litza el raonament no permetent-li avançar pels camins de la crítica o el dubte. Un Déu creador, bo, savi, pare... no coaccionaria les seves criatures a no pensar, a no dubtar, a no reflexionar, a no qüestionar, a no fer-se preguntes... Un Déu de debò no acceptaria les religions tal com les tenim avui. De fet, el Déu real, si existeix, no s'ha preocupat gaire de deixar les coses clares pel que fa a creure això o allò altre... sembla com si li importés poc, com si prentengués que ens fixéssim en una altra cosa.

El que sí que és cert de les afirmacions de Jesús és que les religions que el proclamen a ell com a Déu no sempre són causa de pau; sovint, les creences morals o cosmològiques que propugnen inciten al conflicte, exacerben fanatismes, mouen les ments a posicions contundent, principalment per por a l'infern. Mares i pares que fustiguen els seus fills perquè no creuen; els consideren condemnats, carn d'infern, els rebutgen. Mares i pares que donen per perduts els seus fills o filles perquè s'han enamorat d'una persona del mateix sexe, o perquè se senten d'un altre sexe, o perquè tenen uns altres valors. Són mares i pares als qui l'amor als seus fills i filles, i la fe en una doctrina inhumana, entren en conflicte. Són víctimes de la por i de l'amor; víctimes de les afirmacions dogmàtiques d'unes religions que consideren paraula de déu el que no és altra cosa que prejudici i desconeixement. No han verificat l'origen d'aquestes creences morals o teològiques; han cregut sense una revisió mínimament cívica, han considerat infalibles unes afirmacions sense tenir raons ni proves d'aquesta infalibilitat; i a aquesta fe sense proves i sense raons, la consideren un do miraculós, quan en realitat és la causa que no acceptin els seus fills, que pateixin per la seva felicitat eterna, que els turmentin amb crítiques i rebuigs, que intentin encomanar-los la por, les creences infundades, l'obediència a unes normes que no tenen cap més base que les mateixes normes, la mateixa por i la mateixa fe. Les creences no poden ser l'explicació de les mateixes creences; qualsevol persona mínimament formada, si és honesta, ho ha d'entendre. 

I tot i el que acabo d'escriure, em considero creient; no pas en cap religió, tan sols en el que sé, que és ben poc, però jo diria que suficient: si algú te gana, cal ajudar-lo a aconseguir menjar; si algú té set, ha de tenir dret a l'aigua; si algú no té habitatge, ha de tenir la possibilitat d'aconseguir-lo; si algú està trist, hem de fer el possible perquè estigui content; si algú està sol, li hem de fer companyia; si algú no troba raons per viure, l'hem d'ajudar a trobar-les; si algú és menyspreat o agredit, sigui culpable o innocent, hem d'ajudar-lo a viure amb dignitat, perquè qualsevol de nosaltres pot ser algun dia culpable d'alguna cosa, perquè som defectuosos, perquè necessitem canviar mil vegades en mil coses que sovint ni veiem. Sé poques coses, i són les úniques que puc tenir escrites al llibre de la única fe que em permeto abraçar.