El Gran Casino de l'Arrabassada

.

Avui ens hem acostat novament a Collserola, aquest cop per a investigar-hi les runes de l'antic Gran Casino; unes restes absolutament cobertes de vegetació densa: figueres, heura, pins, alsines, bardisses... La natura ha cobert amb acarnissament les restes del que va ser la grandesa econòmica de principis del segle XX, la frivolitat de la burgesia del moment, els rics que s'hi jugaven la hissenda i de vegades més. Expliquen les males llengües que hi havia una habitació adequada per als suïcides que ho havien perdut tot en el joc. L'edifici i els jardins foren construïts a caprici, pels artistes de l'època que no s'oblidaven de cap detall, i que no tenien cap problema a invertir-hi els diners que fessin falta per tal que els senyors de Barcelona se sentissin en un altre món. Es va començar a aixecar al 1899, decorat pel taller del pintor Edmon Lechavallier Chevignard al 1911 s'hi afegí el casino (per part de l'arquitecte Andreu Audet) i un parc d'atraccions.
La publicitat de l'època deia el següent referint-se al gran Casino:
“Establecimiento de primer orden, a 400 metros sobre el nivel del mar y rodeado de frondosos bosques. La situación topográfica, desde el punto de vista pintoresco y sano, no tiene rival en Europa. Hospedaje desde 8 pesetas sin desayuno. Restaurante a la carta y cubiertos desde 5 pesetas.”
L'edifici va anar perdent força arran de les successives prohibicions del joc que diversos governs van anar decretant. Al 1930, va tancar definitivament. Durant la guerra fou refugi contra les bombes i quarter de carrabiners. Al 1940 fou enderrocat. Avui dia només s'hi poden trobar restes de parets, columnes, habitacions cobertes de vegetació, escultures amagades entre les branques, túnels, fosses tancades amb reixes de ferro forjat, fonts, escales...

Sens dubte, visitar aquest indret, abocat vers un torrent que davalla enmig d'heures i obagues; amb la plena consciència de l'ineluctable pas dels anys que queda garantit per les pedres mig derruides, regala al visitant una sensació d'intranquil·litat que frega el misteri sobrenatural.

Per acabar-ho d'adobar, a frec de les runes i ben avall, ens hi hem trobat una gent que estaven filmant una pel·lícula de tipus esotèric/sadomasoquista/fantasiós/de terror, i que lluïen una indumentària que en aquell context realment feia basarda.

Si hi aneu, vigileu on poseu els peus, hi ha pous, alguna cabana on hi viuen persones en circumstàncies poc afortunades, i alguna cosa més que els mortals no som capaços de veure.

La república de Josep Guardiola, o un canvi de règim en el futbol.

.

. ¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, de les figures vers el conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari quan de vegades cal una ziga zaga espectacular i efectiva dels solistes més virtuosos de l’orquestra. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

El Laberint d'Horta

.

Feia molt de temps que em rondava pel cap la idea d'acostar-me al Parc del Laberint d'Horta, al costat del velòdrom; i ahir, diumenge, ens vam decidir.

Quina bona pensada! Mai no hauria dit que al voltant del laberint (de tanques vegetals molt ben cuidades i amb un disseny espectacular) s'hi estengués un parc urbà tan ple de racons "estranys" dotats d'una bellesa rara, de pel·lícula, de conte renaixentista, fins i tot de misteri.

No faré l'esforç d'explicar com és; és ben fàcil acostar-s'hi i perdre-s'hi.

És prou gran com per a no veure'l sencer, prou bell com per a inspirar un poeta, prou misteriós com per alimentar la imaginació d'un bon escriptor, prou divertit com per a fer passar una tarda deliciosa a un grapat d'infants, prou ple de vida com per a sentir-nos intensament vius.

Vam tenir, a més, la sort, d'acabar la nostra visita al Parc amb una tempesta de finals d'estiu: gotes gruixudes i pesades, ràfecs intensos, i un arc de Sant Martí per damunt del cel de Barcelona, des de la mar fins als primers contraforts del Vallès.

.